Paula Durà i Mireia Ruiz
Es pot pensar en un partit de futbol sense crits ni insults? Sembla una utopia. I és que, la violència als camps de futbol està tan normalitzada que la necessitat dels clubs d’abanderar-se dels valors de l’esport pot semblar ineficient. S’insisteix en la idea que el futbol és més que una pràctica física, és un espai on els valors es posen en joc. Tanmateix, les múltiples agressions verbals que se senten als partits no responen a aquesta voluntat educativa. Cada cap de setmana es juguen milers de partits arreu de Catalunya, és a dir, milers d’enfrontaments es produeixen en espais plens majoritàriament per nenes i nens. Així doncs, en aquesta etapa de creixement, els joves són esponges, destinats a reproduir els comportaments que veuen al seu voltant.
“Nenaza”, “tonto”, “qué malo eres”. Paraules com aquestes s’escolten habitualment en un camp de futbol i, tot i semblar inofensives, mostren la realitat de la nostra societat. La societat que ja no se sorprèn davant de les agressions dins el món del futbol, ja sigui des d’un insult, una agafada de samarreta, fins a un cop de puny. Però, com es tracta als àrbitres, els encarregats de posar pau a la gespa?
L’àrbitre, la figura més vulnerable
El Jonathan és un àrbitre de la Federació Catalana de Futbol des de fa quatre anys. Durant tot aquest temps ha viscut i ha vist tota mena de comportaments per part dels jugadors i de la grada. El percentatge més alt d’agressions són contra l’àrbitre amb un 34%, segons informa la Federació Catalana de Futbol. Gràcies a la vivència del Jonathan, que es mostra en el següent vídeo, podem entendre l’angoixa i la valentia de l’àrbitre en segons quins desplaçaments. A més de, com a vegades, la violència pot sobrepassar les rivalitats de dins el camp, a fora.
Casos mediàtics d’agressions arbitrals
La història del Jonathan no és un cas aïllat. Com ell, molts altres àrbitres han patit amenaces i inclús agressions per part de futbolistes o d’acompanyants a la grada. Sovint, les agressions més mediàtiques són alhora les més brutals. Els titulars que trobem a la premsa envers les agressions arbitrals sempre són les que vénen acompanyades de violència física. Gairebé mai -per no dir mai- ho són les agressions verbals, ja que, inconscientment, formen part de la cultura futbolística.
https://www.rac1.cat/info-rac1/20190127/4637718936/agressio-arbitre-partit-futbol-manlleu-sant-cugat.html https://www.naciodigital.cat/noticia/147899/agressio/arbitre/futbol/tercera/catalana https://www.lavanguardia.com/vida/20170109/413208629077/un-arbitre-de-futbol-lleidata-denuncia-lagressio-soferta-per-un-jugador-en-un-partit-de-juvenils-al-segria.html https://www.elperiodico.cat/ca/esports/20170501/agressio-arbitre-futbol-sala-6009218
D’on ve aquesta normalització de la violència als camps de futbol? Pel simple fet de ser la figura neutral de la pista, l’àrbitre es converteix en la gran diana de futbolistes, entrenadors i acompanyants. En ser el responsable de posar pau entre dos equips, tinguin rivalitat o no, qualsevol decisió que es prengui, per poc polèmica que sigui, pot donar la volta a un partit i posar en risc la pròpia integritat.
La Federació Catalana de Futbol, el màxim òrgan regulatiu
Des de l’any 2012, la FCF ha iniciat campanyes per tal d’intentar garantir els valors esportius als terrenys de joc. La primera va ser ‘Joc Net’ per tal d’ «acabar amb la violència física i verbal en el futbol, per fomentar el joc net, la resolució de conflictes, el treball en equip i els hàbits de vida saludables», tal com expliquen ells mateixos. Des de llavors, cada temporada s’han iniciat campanyes noves com ‘Respecte’, ‘Prou violència al futbol’ o ‘Orgullosa’, per potenciar el futbol femení.
La temporada 2015/16 es va crear la campanya de ‘Zero insults a la grada’, on es proposen acabar amb la violència verbal que profereixen els acompanyants que seuen a les graderies. Pel que fa a l’àrbitre, si detecta mals comportaments o qualsevol mena de violència, pot aturar el partit fins a tres vegades, avisant els responsables d’aquestes accions. En el cas que es veiés obligat a aturar el joc un quart cop, el partit s’anul·la i els clubs se’n fan responsables.
Tal com mostren els resultats obtinguts per la Federació Catalana, cinc anys després d’implementar-se la campanya de ‘Joc Net’, han disminuït un 23% la xifra de targetes grogues i en un 11% el de vermelles per partit. Pel que fa al públic, s’han reduït un 65% els incidents a les grades dels camps de futbol i gairebé un 25% les agressions a àrbitres tant per part de jugadors com d’aficionats. No obstant això, a les categories sènior sembla no haver quallat del tot, ja que han augmentat un 51% les targetes vermelles tot i que han disminuït un 7% les grogues.
Accions i comentaris des de la grada
Segons la Comissió d’Ètica Esportiva i de Lluita contra la Violència de la Federació Catalana de Futbol, un 21% de les incidències recollides en els partits són provocades pel públic mentre que un 16% són insults masclistes, xenòfobs, despectius, etc. D’altra banda, els crits de la grada també poden ser positius, tot i que, solen ser instructius, segons explica la Sara Suárez, Doctora en Ciències de l’Educació i de l’Esport. L’actitud dels acompanyants acostuma a estar incentivada per la creença d’estar ajudant els jugadors, ja sigui amb reforç positiu, és a dir, animant, ridiculitzant el contrincant o donant instruccions. Aquests comportaments poden ser els causants dels enfrontaments dins el camp.

I com es veu des de la banqueta?
Mentre la Federació Catalana de Futbol aporta el seu granet de sorra per poder eliminar les males actituds, des dels clubs també s’intenta posar fi. L’Andreu Margarit fa 14 anys que és entrenador i actualment seu a la banqueta del Cadet “A” de Preferent del F.C. Santboià. Apunta que el problema de les males conductes vertebra totes les capes, des dels pares, passant pel club i entrenadors, fins als mateixos jugadors. No obstant, ell se centra en la importància dels entrenadors per crear aquest espai educatiu. D’aquí que fa uns quatre anys va iniciar, juntament amb altres entrenadors i coordinadors el projecte Més que esport. Aquest pretenia “donar eines als entrenadors per introduir els valors, habilitats de vida, als entrenaments”. A diferència que els acompanyants dels jugadors, l’Andreu creu que l’entrenador ha de ser qui doni “un bon exemple”, ja que la seva actitud “es trasllada a la grada”.

L’Andreu transmet la mirada d’algú que viu el futbol dia a dia al camp i als vestuaris. El canvi per poder fer d’aquests anomenats “valors del futbol” una realitat ha d’estar a tot arreu. Les mesures de la Federació són un pas positiu però, la solució no pot limitar-se en ella. Acabar amb la normalitat de l’insult en el món del futbol és tan difícil com acabar amb la normalitat arreu. Per això tant la Sara, l’Andreu, el Jonathan i la Federació coincideixen en una feina d’equip per canviar mirades.
«No passa res, és futbol», «Quan surtin de la pista s’arregla», «Una mica de competitivitat no va pas malament». Són algunes de les frases que més s’escolten a les graderies dels camps de futbol. Una normalització de la violència intolerable en altres disciplines.
Read moreLa capitana del Reign FC s’imposa davant les 20 candidates finals i guanya la Pilota d’Or femenina 2019
CRISTINA POYATO SANTIAGO
Megan Rapinoe, davantera del Reign FC ha guanyat per primer cop la Pilota d’Or, un premi que concedeix la revista France Football. Amb aquest guardó, el grup francès ha volgut destacar tres aspectes de la futbolista al llarg del 2019: les actuacions individuals i col·lectives, el talent i fair play (competició honesta i correcte davant els oponents, arbitres i assistents al partit) i el seu recorregut professional.
La jugadora americana ha aconseguit diversos premis durant aquest any. Entre ells la Copa Mundial Femenina de la FIFA (a França), la Bota d’Or i el premi The Best, que atorga també la FIFA. A més, del reconeixement destacat per aconseguir acabar el mundial amb marques importants (sis gols i tres assistències), Rapinoe sempre ha cridat l’atenció per la seva lluita amb el col·lectiu LGTB, i per participar amb diverses causes socials.
És el segon any que s’entrega aquest premi. El primer va ser entregat l’any passat a Ada Hegerberg, davantera de l’Olympique de Lyon. Una futbolista que el 2016 ja va ser reconeguda per la UEFA com a Millor Jugadora d’Europa. Aquest any, però, ha quedat com a quarta classificada, tant darrere de Rapinoe, com de Lucy Bronze, defensa del mateix equip, i Alex Morgan, davantera de l’Orlando Pride.
Al llarg de la cerimònia
Rapinoe no ha pogut estar a la celebració i, després d’anunciar-la com a guanyadora de la Pilota d’Or, li han dedicat un vídeo amb la participació de la seva família. Després del moment d’emoció dels seus pares, l’organització de la gala ha dedicat un petit homenatge a algunes de les futbolistes també candidates a aquest guardó. A l’escenari, hem pogut veure a 8 jugadores de l’Oympique de Lyon: Wendie Renard i Amandine Henry, entre altres.
Tot i això, la gala ha estat més enfocada al premi masculí. La 64 edició del premi de la revista francesa ha incorporat un reconeixement més al seu llistat. Aquest any, han estat atorgats quatre premis: la Pilota d’Or masculina i la femenina, el Trofeu Kopa (al millor jugador menor de 21 anys) i el Trofeu Yashin (al millor porter de la temporada). Aquest últim és la nova incorporació del 2019, i té una dedicació especial a Lev Yashin, porter pioner que va assolir títols importants amb la Unió Soviètica. A més de ser campió olímpic el 1956 i europeu al 1960, va ser i continua sent l’únic porter que ha guanyat la Pilota d’Or, el 1963.
Els trofeus més innovadors, Kopa i Yashin, han estat entregats a Matthijs de Ligt, defensa central de la Juventus F. C., i Alisson Becker, porter del Liverpool, respectivament. Pel que fa a la Pilota d’Or masculina, ha estat guanyat per Lionel Messi, davanter del F. C. Barcelona. Gràcies a aquest premi, el futbolista argentí en té ja sis, aconseguint ser el jugador amb més Pilotes d’Or del món. Un reconeixement establert en una dècada, ja que el primer premi el va aconseguir el 2009. Així, ha posat fi al podi que compartia amb el davanter de la Juventus, Cristiano Ronaldo, que en té cinc.
Read moreEl partit de dilluns que va enfrontar la selecció espanyola amb Romania va acabar amb un regust agredolç per Robert Moreno. Tot i la contundent victòria per 5-0, i el gran joc desplegat per l’equip, el seleccionador va dirigir el seu últim partit al capdavant del combinat nacional després de cinc mesos com a tècnic, com a conseqüència del retorn de Luis Enrique.
El passat 18 de juny Luís Enrique deixava el càrrec de seleccionador per posar tots els seus sentits en la seva filla Xana, que va morir de malaltia el 30 d’agost. Però l’adéu de Luís Enrique ha estat realment un fins aviat, que es materialitza aquest dimarts, just cinc mesos després, amb Espanya classificada com a cap de sèrie de l’Eurocopa de l’any vinent.
Malgrat que el fins ara seleccionador, Robert Moreno, hagués agafat el relleu d’Enrique deixant clar que faria un pas al costat si aquest decidia tornar, dilluns va acomiadar-se dels seus jugadors entre llàgrimes. Després del partit, Moreno va cancel·lar la roda de premsa posterior i no va fer cap declaració. El silenci ha durat fins aquest dimarts a les 12:30 del migdia, amb la compareixença davant dels mitjans del president de la Federació Espanyola de Futbol, Luís Rubiales.
“Podem confirmar que Luis Enrique torna al seu lloc de treball”. Així començava Rubiales la roda de premsa a la sala Vilallonga de la Ciutat del Futbol de Las Rozas. Davant la polèmica que ha generat el cas on s’acusava a la Federació d’un mal tracte cap al seleccionador català, el president ha volgut aclarir que el mateix Moreno ha sigut qui ha decidit fer un pas al costat per no ser un impediment, al conèixer la voluntat de Luis Enrique de tornar a entrenar.

Aquest, és el cinquè canvi de seleccionador espanyol des de la marxa de Lopetegui. Rubiales va fulminar el basc dies abans del mundial, quan va anunciar el seu fitxatge pel Reial Madrid. Després d’ell, Hierro va dirigir l’equip a Rússia sense gaire èxit. Luis Enrique el va succeir, després va venir Robert Moreno, i ara l’asturià es veu amb forces per dirigir Espanya a l’Eurocopa.
Aquests canvis constants provoquen que els jugadors no s’acostumin a un determinat sistema de joc. Cada entrenador aporta el seu punt de vista, i l’equip no segueix un rumb determinat que es pugui anar perfeccionant. Amb cada canvi, el treball s’ha de reiniciar en bona part, per integrar els mecanismes del nou entrenador. Iker Casillas, porter de la selecció en la seva època daurada, s’ha pronunciat en contra d’aquesta situació.
Aquesta inestabilitat constant, més greu en les seleccions on els jugadors no conviuen en el dia a dia, pot causar una crisi de resultats, com la que viu Espanya des del 2014. Amb Luis Enrique de nou, s’espera recuperar el rumb i seguir una mateixa línia que torni a Espanya a l’elit del futbol mundial.
Read moreDijous l’Estadi Azadi de Teherán va viure la golejada de la seva selecció nacional de futbol a Cambodia per 14 gols a 0. Tot i el contundent resultat, la principal notícia del partit va ser que les dones van poder entrar lliurement a l’estadi per primer cop des de l’any 1979, quan el país es va declarar una república islàmica.
La Federació, a petició de la FIFA, havia posat a disposició unes 4.000 entrades (de les 90.000 localitats totals) reservades per a dones, en una graderia separada de la resta del públic. Tot i ser el primer cop que se’ls permetia comprar entrades, aquest no era el primer cop en els darrers 40 anys que les dones entraven als estadis del país. Sempre que ho havien fet eren convidades per algun tipus d’autoritat o disfressades d’home, corrent el risc de ser enxampades i condemnades pel fet.
El cas de Jodayarí
Un famós cas és el de Sahar Jodayarí. Aquesta jove va morir immolant-se després de conèixer que podia ser condemnada a 6 mesos de presó per haver assistit a un camp de futbol. La seva mort va crear una gran commoció al país i va fer revifar la demanda de l’associació Open Stadiums, que reclama la lliure entrada de les dones als estadis.
Aquesta és una de les raons per la qual la FIFA va decidir mediar en la situació i feia temps que amenaçava Iran amb sancions si no oferia entrades a les dones en els partits de classificació per al Mundial de Futbol. A més, en el parit de dijous va enviar una comissió experta en drets humans per comprovar que tot funcionés de forma correcta.
Normativa actual
Tot i l’avenç que suposa el partit contra Cambodia, això no suposa que la situació de les dones als estadis canviï a partir d’ara. Fonts del govern han negat tenir la intenció de canviar la normativa sobre l’entrada als estadis. Així, Iran segueix sent l’únic país al món que prohibeix l’entrada de dones als estadis de futbol -després que Aràbia Saudita aixequés la prohibició fa un any-.
Això també suposa un incompliment de la normativa FIFA, que obliga que les dones puguin entrar lliurement als estadis perquè una federació sigui membre de la Federació Internacional de Futbol. Tot i les amenaces, de moment, l’organisme internacional encara no ha imposat cap sanció a la Federació Iraniana pel repetit incompliment de la seva legislació. La imatge de l’últim partit sembla que allunya encara més aquestes sancions i suposa només un petit avenç en la situació.
Read moreLa visibilització del moviment feminista ha repercutit sobre diversos entorns laborals. Un d’ells, ha sigut el de les narracions de futbol on, ara al 2019, les dones comencen a tenir més protagonisme
El futbol sovint es defineix com una passió que va més enllà d’aquest esport. Mentre els focus il·luminen el terreny de joc i les càmeres segueixen les jugades, l’emoció també es viu a les cabines de retransmissió. Els narradors han protagonitzat veritables declaracions d’amor en els moments d’èxtasi d’un gol, posant la banda sonora a les imatges que han quedat gravades a la retina dels aficionats. Malauradament, “els homes han tingut el monopoli de les narracions de futbol”, segons la Marta Ramón, periodista de RAC1.
Ens hem de remuntar fins el passat 12 de maig d’aquest 2019 per veure com la Danae Boronat, periodista de BeIN La Liga, va posar la primera pedra perquè aquest sector comencés a incloure a dones narradores. La tarragonina va comentar l’Atlético de Madrid contra el Sevilla, quan el conjunt de Caparrós encara havia d’assegurar-se una plaça europea.
Tots els mitjans es van fer ressò de la notícia i van felicitar-la davant de la incredulitat per la masculinització del periodisme esportiu. La tarragonina explica que el partit que li va tocar narrar “s’incloïa dins de la jornada unificada, on hi havia una manca de cronistes, i que, d’aquesta necessitat va néixer la seva oportunitat després de passar-se mesos preparant-se”.
Si voleu llegir el reportatge sencer d’Héctor Gasulla i Adrià Laborda feu click al següent enllaç.
Read moreTONI JAUME (@Toni_Jaume)
Amb un empat sense gols a Montigalà, l’Atlètic haurà de guanyar diumenge a casa contra el Lleida Esportiu si vol aconseguir el campionat.
Al voltant de 75 aficionats de l’Atlètic Balears varen formar una expedició per acompanyar el seu equip a la cita del diumenge passat a Montigalà. Podien ser campions i ho volien viure amb el seu equip. A la rodalia de l’estadi del Badalona, abans de començar el partit ja es vivien els nervis pel que estava en joc. I és que estar a punt de tocar el que seria el segon campionat de Segona Divisió B de la seva història no és un fet qualsevol.
Tot estava preparat. L’Atlètic venia de guanyar tres partits seguits i el Badalona, amb molt poques opcions d’arribar a la quarta plaça per poder jugar el play-off. Encara que el sol brillés amb una intensitat exuberant, el partit no va destacar per la seva especial lluminositat, ans al contrari. Va ser un partit molt gris dels dos equips.
El Balears, que suposadament havia de sortir a guanyar partit, estava absent d’idees. Semblava com si les forces no acompanyessin. Un xut del capità Fullana als núvols va ser l’única aproximació dels mallorquins. Per la seva part, els badalonins ho intentaven per les bandes amb centrades que no arribaven enlloc.
A la segona part, l’Atlètic Balears va crear més ocasions en els dos primers minuts que en tota la primera part. Centrada al segon pal de Kike Lopez i Sam Sashoua, remat de cap, però Morales l’envia a córner. Tot seguit, remat d’Alberto Canario i altre cop ha d’intervenir Morales. Però a partir d’aquí, res més. Els aficionats seguien animant sense parar amb la impotència de veure com anaven passant els minuts i no succeïa res. Fins i tot, al minut 90, el davanter del Badalona Chaco va tenir la millor ocasió del partit, a porta buida, enviant l’esfèric per sobre del travesser.
Final i repartiment de punts, que fa que l’Hércules s’acosti a 5 punts de distància. El diumenge a les 18.00h, l’Atlètic tornarà a tenir l’oportunitat de proclamar-se campió del grup tercer de Segona B contra el Lleida. Els del Segrià van perdre contra el Barça B aquesta jornada passada a casa i veu com les seves opcions de play-off s’allunyen molt.
https://twitter.com/atleticbalears/status/1125024720972390405
Read more
Les diferències ideològiques entre les aficions han governat la competitivitat dels dos equips
Eva Jou (@evajp98)
Diumenge es va celebrar el derbi més polèmic de la segona categoria de la Bundesliga, la Lliga Alemanya de futbol. L’encontre entre el FC St. Pauli –un equip d’un barri obrer de la ciutat d’Hamburg- i el Hamburger SV –l’entitat més famosa de la ciutat i la tercera en nombre de socis a tot Alemanya- va finalitzar amb una victòria favorable a l’equip visitant, que no va encaixar cap gol i va aconseguir posar el marcador a quatre.
Però la rivalitat que es respira entre aquests dos equips de la ciutat d’Hamburg no es redueix a la seva proximitat territorial. El veritable origen de la seva competitivitat es troba a la ideologia de les seves aficions. Mentre que a l’Hamburg, històricament, l’han seguit aficionats que profereixen consignes nazis a les graderies dels estadis i llueixen símbols que es remunten a la mateixa època, el Sankt Pauli d’acord amb la ideologia de la seva afició va declarar-se, ja fa uns anys, un club antifeixista, antihomòfob, antisexista i antiracista. Però quina és la gènesi d’aquesta batalla ideològica entre les aficions?
L’Hamburger SV existia des de l’any 1887 i, amb el naixement del FC St. Pauli el 1910 a la mateixa ciutat, comença una rivalitat que avui en dia encara perdura. No obstant això, el primer enfrontament entre ambdós equips no va tenir lloc fins a la dècada dels 60. Van trobar-se a la Oberliga Nord durant tres temporades consecutives i dels sis partits disputats, l’Hamburg es va imposar en cinc, mentre que el St. Pauli només va aconseguir un empat. L’Hamburg, però, no només es trobava en una posició de superioritat respecte del St. Pauli en termes estrictament futbolístics, ja que portava el nom de la ciutat i disposava de més riqueses.
La dècada dels 80: la rivalitat traspassa el terreny de joc
El discurs nacionalsocialista va calar entre l’afició de l’Hamburg. Així, mentre el seu estadi s’omplia de càntics i símbols que abanderaven l’Alemanya de Hitler, el Sankt Pauli obria les portes a tots aquells aficionats que s’oposaven al ressorgiment del nazisme. Aquest èxode d’aficionats va propiciar el creixement del Sankt Pauli, que durant aquesta dècada es declara oficialment un club antiracista, antihomòfob, antisexista i antifeixista.
Amb el pas dels anys, però, la ideologia feixista va quedar reduïda a un grup de seguidors ultres de l’Hamburg. El Sankt Pauli, en canvi, no ha perdut mai els valors que encarna des d’un principi.
Enfrontaments dins i fora del terreny de joc
Ambdós equips van estar un període de temps considerable sense enfrontar-se. Mentre que el St Pauli estava entre la segona i la tercera categoria, l’Hamburg no baixava de la primera divisió. Així, el rebombori no va reaparèixer fins l’any 2010, en què el St Pauli va aconseguir l’ascens a primera. Malgrat que el primer enfrontament no va destacar pels incidents, la tensió va augmentar exponencialment al partit de tornada, que s’acabaria ajornant a causa de la pluja. A la sortida, els ultres de l’Hamburg van atacar els aficionats del Sankt Pauli provocant destrosses al bar Jolly Rogers. Els hospitals de la ciutat es van omplir de ferits i les comissaries de detinguts. Finalment, va jugar-se el partit de tornada, en el qual el St. Pauli va guanyar l’Hamburg per 0 a 1. Es tracta d’un resultat històric, ja que no els guanyaven des del 1978. Tot i això, van tornar a baixar de categoria.
La violència entre aficions va tornar a prendre protagonisme l’any 2012, durant la celebració de la Copa Schweinske. S’enfrontaven el Nordsjaelland i el Respect United, en un partit simbòlic contra el racisme. A les graderies hi havia aficionats del Sankt Pauli, del Lubeck i de l’Hamburg. Els càntics i símbols feixistes propiciats pels seguidors del Lubeck i de l’Hamburg van provocar la reacció agressiva dels del St Pauli. Finalment, la policia va acabar intervenint i les baralles i els gasos lacrimògens que van disparar els cossos de seguretat van provocar desenes de ferits i 74 detinguts.
Les disputes, però, no s’acaben aquí. Alemanya es va proclamar campiona del món l’any 2014, però a Hamburg no van tenir la festa en pau. Durant la nit de la celebració del mundial, al crit de “Sou merda. El Sankt Pauli és una merda” van volar pels aires els vidres del Bar Shebeen de Hamburg, un antre freqüentat pels del St Pauli. Els clients del Shebeen van declarar que l’atac havia estat protagonitzat per un grup de neonazis de l’Hamburg. Es tracta del mateix que grup que penja pancartes amb lemes com HASS (odi) i Zecke Verrecke (mort a aquestes paparres) durant els derbis.
Després de 9 anys i a causa del descens sense precedents de l’Hamburg a segona divisió, s’ha tornat a celebrar un dels derbis més polèmics a escala històrica. Una vegada més, l’Hamburg s’ha sobreposat al St Pauli en un enfrontament que, sorprenentment, va desenvolupar-se sense incidents significatius tant dins com fora del terreny de joc.