Feminisme després de Franco

Al maig de 1976 es van celebrar les primeres Jornades Catalanes de la Dona, on es van debatre temes que encara avui afecten les dones

“Potser per primera vegada a Espanya s’ha obert un debat profund sobre temes fonamentals fins ara considerats tabú”. Així tancava Soledad Balaguer el seu article “Una experiència apassionant” a El País, el 6 de juny de 1976, tot just una setmana després que finalitzessin les Jornades Catalanes de la Dona a Barcelona. No feia ni un any de la mort de Franco i, amb això, començava a obrir-se pas la democràcia i l’enterrament de la dictadura franquista a Espanya. En aquest context, van celebrar-se a Barcelona unes jornades per parlar de temes silenciats fins aleshores: temes que afectaven les dones. La sexualitat, l’avortament, la família patriarcal, la dona política, els drets laborals de les treballadores… I se’n va parlar obertament i sense tabús.

Avui en dia, amb el feminisme damunt la taula, ja no sorprèn parlar de totes aquestes qüestions. Tanmateix, si fem un repàs a les reivindicacions d’aquestes jornades, podem veure com moltes de les seves denúncies encara tenen completa vigència en l’actualitat. I si observem com va reaccionar la societat de l’època al debat d’aquests temes, podem trobar similituds amb les reaccions que provoca encara ara el feminisme en certs sectors de la nostra societat.

Des de la política fins a la sexualitat

Més de 4.000 dones van reunir-se al paranimf de la Universitat de Barcelona

Les Jornades Catalanes de la Dona van ser “el primer intent unitari d’organització col·lectiva després de 40 anys de silenci forçat”, segons la definien les seves organitzadores. I van ser possibles “gràcies a la sensibilització i a la mobilització d’importants grups de diverses ideologies, oficis…”. Així, van aconseguir superar totalment les seves previsions, i van arribar a reunir 4.000 dones —quan n’esperaven 300—, de diferent origen, formació i experiència vital. Van trobar-se durant quatre dies, 27,28, 29 i 30 de maig de 1976, a la Universitat de Barcelona, i van debatre intensament sobre el que realment els afectava a elles.

Treballs, dones als barris, la família, l’educació, els mitjans de comunicació, la política, la legislació, la dona rural i la sexualitat. Aquests van ser els tems que es van tractar a les jornades. Però, arran de què van decidir celebrar-se? Segons explica la catedràtica d’Història Contemporània Mary Nash, en un reportatge a Betevé, les jornades van ser la resposta al fet que Franco hagués enviat l’any anterior, Any Internacional de la Dona, a Pilar Primo de Rivera, representant de Sección Femenina —la branca femenina del partit Falange Espanyola—, a una trobada internacional per defensar els drets de les dones: “això va suscitar la necessitat de donar una rèplica, i així es va fer”.

La «Guía de la buena esposa», escrita per Pilar Primo de Rivera el 1953

Cal recordar on ens trobem en aquell moment. Veníem d’una dictadura on la Sección Femenina havia marcat el paper de les dones de l’època i on les mateixes lleis discriminaven a les dones en tots els aspectes. Montserrat Roig, en un article a Triunfo, ho resumia així: “durant quaranta anys, la dona ha estat la gran perdedora. La seva condició, degradada, la seva imatge, manipulada. La Sección Femenina va ser una barreja de prolongació del masclisme imperant i l’acceptació voluntària de la pròpia marginació sexual”. Per això, gran part de les reivindicacions que recullen les conclusions de les jornades anaven enfocades al canvi de les mateixes lleis: revisió de la cèl·lula familiar, llei del divorci, assumir que la pàtria potestat no fos exclusivament de l’home, supressió dels delictes d’adulteri, legalització de l’avortament…

Actualment, podem afirmar que aquestes reivindicacions s’han complert. Però moltes altres podrien haver estat redactades avui mateix: dret a un lloc de treball, sense discriminacions en la remuneració, desaparició dels “rols” tradicionals masculí i femení, supressió de les discriminacions en esports, cultura… I quasi tot el que van denunciar se segueix denunciant gairebé cinquanta anys després: l’establiment d’un cànon per als homes i un altre per les dones, el mite de la maternitat com a essència de la condició femenina, la cosificació de la dona a través dels mitjans de comunicació…, i tants altres aspectes que segueixen afectant les dones pel simple fet de ser-ho.

El llibre «Jornades catalanes de la dona», publicat el 1977, resumia les principals reivindicacions de les trobades

La família, el tema estrella de les crítiques

Per altra banda, què van suposar aquestes jornades per la societat de l’època? La gent —en particular els homes— estava preparada per escoltar aquests discursos de caràcter feminista, just després de la mort del dictador? Trobem de tot. Sobretot el tema de la família va provocar intenses reaccions. “Una cosa és la promoció de la dona i, una altra molt diferent, radicalment oposada, el llibertinatge sexual, l’amoralitat i la ruptura matrimonial i familiar que resulten de les jornades”, escrivia el partit Unió Democràtica al Noticiero Universal. També va haver-hi dones descontentes amb el que es tractava en les jornades:  “si volen representar-nos a les dones de Catalunya, vull fer constar que ho considero una ofensa pública a totes les dones. Propugnar pel dret a disposar del popi cos només buscant la satisfacció sexual té ja un nom, prostitució. I propugnar per l’avortament legalitzat el té també des de sempre, assassinat sense justificació”, escrivia a la secció de Cartes al Director de La Vanguardia Mª Dolores López.

L’Església tampoc va tardar a posicionar-se. La Unió Mundial d’Organitzacions Catòliques Femenines va enviar una nota a La Vanguardia on explicaven per què no s’adherien a les jornades:  “engloben tota una sèrie de reivindicacions que no podem acceptar de cap manera, ja que estan basades solament en la superficialitat, el plaer, l’egoisme i la materialitat dels fets, sense tenir en compte el que és essencial en la persona humana, l’amor, l’entrega a l’altre… I en molts casos, a més, hi ha hagut una tristíssima agressivitat i menyspreu cap al sexe masculí”. I més enllà, segons explicava Soledad Balaguer en el seu article a El País, va haver-hi grups d’extrema dreta que els amenaçaven simplement per informar de les jornades.

Tanmateix, persones com Montserrat Roig van escriure sobre la importància de les jornades: “cal valorar quelcom important de les primeres jornades de la dona catalana, i és el fet que s’hi hagin inscrit més de 3.000 dones, que s’hagin pogut realitzar i que, per sobre de les confrontacions i divergències, hagi sortit amb un clima de vitalitat exemplar”, deia en l’article a Triunfo. Roig també va fer palès la falta tant de dirigents i militants dels partits polítics com de dones del món intel·lectual català, en les jornades. Sobre això últim es preguntava si a elles “els devia fer por que la seva ‘alliberació’ individual es convertís en col·lectiva” per a totes les dones. I també feia una crítica a la premsa dels dies següents, afirmant que, com molts homes, s’havia quedat “perplexa” davant les jornades.

En total van celebrar-se vuit sessions intenses de debat, d’on sorgien les diferents denúncies i reivindicacions

Malgrat tot, nombroses associacions van adherir-se a les reivindicacions que sorgien de cada tema tractat a les jornades. Perquè aquestes van posar de manifest la necessitat de crear un moviment feminista per evitar les discriminacions cap a les dones en qualsevol àmbit. Les assistents de les jornades van ser capaces de discutir i de plantejar una agenda per més endavant. Segons la catedràtica Nash, les conclusions que van treure “van ser la base del moviment feminista de Catalunya dels anys posteriors”. Un moviment que encara avui dura, i que, malgrat les crítiques, el menyspreu i fins i tot les amenaces d’alguns sectors —com si als anys 70 seguíssim—, segueix denunciant les discriminacions que pateixen les dones en la nostra societat.

Read more

La Batalla de l’Ebre: silencis que compleixen 80 anys

ELENA SANTÍN i ORIOL JOVÉ

Veure el reportatge sencer

Un 16 de novembre d’ara fa exactament 80 anys, l’any 1938, va acabar la batalla més duradora i mortífera de la Guerra Civil, la Batalla de l’Ebre. Començada el 25 de juliol de 1938, es va allargar 115 dies. Van ser jornades de desgast que van marcar la caiguda de Catalunya i el final de la guerra. Segons l’historiador Francesc Xavier Hernández, a partir d’aquesta batalla res va tornar a ser igual: “Es decideix el futur de la República i la Guerra. Per Catalunya és una derrota tant o més gran que l’11-S”.

Read more

El passat més present

El franquisme perviu a les parts més invisibles del nostre dia a dia.

Read more

L’oblit mai ha estat la solució; la reparació sí ho és

El passat diumenge dia 28 de novembre a les 12 h davant el monument de El Camp de la Bota es va celebrar un Homenatge a les víctimes de la repressió franquista. Aquest acte va estar organitzat per l’Associació Pro-Memòria als Immolats per la Llibertat de Catalunya, Memorial Democràtic i l’Ajuntament de Barcelona.

Si en voleu saber-ne més sobre l’acte… PDF

Read more

Uso de cookies

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.

ACEPTAR
Aviso de cookies