¿El fotoperiodismo va a desaparecer?

El mundo tecnológico y digitalizado pide una reestructuración del fotoperiodismo

Inés Rey

En los últimos años, con la fotografía digital, internet y los Smartphone, se ha democratizado, a unos niveles impensables hace unos años, la fotografía, su acceso y su difusión. Es decir, cualquier persona puede hacer una fotografía con su móvil, sin necesidad de dominar la técnica y sin la necesidad de comprar caras herramientas que antes eran necesarias para hacer una fotografía. Además, quien hace una fotografía puede también compartirla con quien desee. En resumen, cualquiera puede ser fotógrafo.

Un usuario común haciendo una fotografía con su Smartphone / UNSPLASH

En consecuencia, actualmente la sociedad recibe abundantes relatos de los sucesos del mundo. Pero, por otro lado, ahora no sabemos quién es el autor de la fotografía, por lo que las fakenews y las fotografías manipuladas (tan abundantes hoy en día) son más difíciles de contrastar. Rebeca Pardo, profesora e investigadora de fotografía y fotoperiodismo, lo explica así: “Siempre se han podido manipular las fotografías, pero antes más o menos sabías quién te enviaba la foto y podías comprobarlo. Ahora, por la inmediatez, los filtros que debería haber no están. Un fotoperiodista debería tener nociones de deontología periodística, de derecho, de ética… que un usuario común con un móvil en la mano no tiene”. 

Y es que el hecho de que cualquiera pueda ser fotoperiodista lleva al intrusismo laboral. Es decir, hay gente que no está profesionalmente preparada para dedicarse a la fotografía, pero se introduce a trabajar en el ámbito. Rebeca Pardo lo explica: “En la medicina sería impensable, pero en el ámbito de la fotografía, cualquiera que haga buenas fotos, puede ser periodista. Ahora cualquiera con un teléfono móvil puede subir sus fotos y venderlas.”

Además, ahora, la fotografía, si se realiza en el momento inmediato de la acción, aunque no tenga una buena calidad, es la fotografía que sale en todas las portadas. Asimismo, se reciben muchas fotografías incluso a un precio gratuito, ya que muchas personas quieren que se publique su fotografía en los medios y no quieren cobrar. Y esto hace que caigan en picado los precios de fotografía. “Yo conozco a mucha gente que ha dejado el fotoperiodismo o que lo va a dejar por temas económicos. Yo misma fui cuatro años fotoperiodista en Perú, pero cuando volví aquí no quería seguir trabajando porque no estaba dispuesta a no cobrar.”-cuenta Rebeca. De hecho, hay muchos medios que han despedido a toda la plantilla de fotoperiodistas porque consideran que los periodistas con un móvil ya pueden hacer el trabajo de un fotógrafo.

Fotografía destacada por Photographic Social Vision por ser un buen ejemplo de fotoperiodismo. no solo prima el momento, sino la calidad y profundidad, La fotografía captura la quema de contenedores por parte de independentistas radicales durante el Tsunami Democràtic. /. MIREIA COMAS

Actualmente, la mayoría de las fotografías de los medios de comunicación son fotografías de agencias como Reuters, AP y EFE. Los medios de comunicación les pagan una tarifa anual que les permite disponer de fotografías de todo el mundo hechas por grandes fotógrafos. Y este contrato les sale más económico a las empresas comunicativas, que no disponer de fotógrafos en plantilla. Silvia Omedes, fundadora de Photographic Social Vision, afirma: “Las agencias quieren tener el máximo número de clientes, y, en consecuencia, elaboran una fotografía muy directa, muy expresiva, pero con pocos niveles de profundidad. Las agencias venden postales de impacto, pero no venden proyectos que vayan a fondo”. 

Asimismo, que los medios de comunicación se nutran mayoritariamente de fotografías de agencias es empobrecedor, ya que conlleva a que solo se tengan fotografías de los hechos, y que falten los antecedentes y las consecuencias. Por lo que las fotografías no aportan continuidad, interpretación, contextualización, sino que son simples impactos. Como bien Silvia Omedes afirma: “El fotoperiodismo tendría que ser una lupa que nos permitiera comprender la realidad con profundidad. No ser una bofetada, sino que nos permitiera tener un juicio de la realidad.” Rebeca Pardo añade: “Esto son unas implicaciones que para mí son muy graves. Porque para mí un fotoperiodista domina, sabe la técnica, sabe el lenguaje de la fotografía, trabaja la profundidad.”

Fotografía publicada en el Instagram de Photographic Social Vision destacando que es una fotografía que enaltece la belleza, la experiencia, la sabiduría y la vida cotidiana de la mujer gitana, dándole la dignidad y respeto que se merece. / JACQUES LEÓNARD

En respuesta a esta situación, las expertas afirman que ha de haber una reestructuración del fotoperiodismo. “La práctica se está adelantado a todo y en algún momento se tendrán que analizar las consecuencias de todo esto. Yo creo que la profesión está cambiando, estamos en un momento de cambio”- afirma Rebeca. Y, efectivamente, el fotoperiodismo, en esta etapa tecnológica, está buscando alternativas a los medios tradicionales: como festivales, concursos, becas, internet, redes sociales… Donde el fotoperiodismo actúa más hoy en día es en la prensa digital y en Instagram, una gran fuente de fotoperiodismo. De hecho, el conocido #Documentaryphotography aglutina los mejores trabajos periodísticos del siglo XXI.

Captura de pantalla del Instagram de #documentaryphotography

Hay esperanza. “El fotoperiodismo no morirá nunca. El ser humano necesita explicar qué está ocurriendo y compartirlo con la gente. Igual que los escritores no dejarán de escribir y los periodistas nunca dejarán de relatar”, afirma Silvia Omedes. Rebeca Pardo, cree, al respecto, que tampoco se ha de idealizar la figura del fotoperiodista. “Las películas solo hacen que idealizar el fotoperiodismo de guerra o de grandes paisajes. La gente se piensa que es eso, y luego ve que nunca hay trabajo”. 

Además, también se tendría que hacer un replanteamiento sobre qué es el fotoperiodismo, cuál es su misión y sus funciones, para que se valore universalmente esta figura y no se piense que puede ser fotoperiodista cualquier persona con un móvil, ya que los expertos consideran que el fotoperiodismo es algo más. De hecho, hasta los investigadores consideran que no hay unanimidad en cuanto a la definición del fotoperiodismo, sus tipologías y sus funciones, ya que el fotoperiodismo no es un gran campo de investigación. “La fotografía nunca ha sido académicamente estudiada como tal. De entrada, hay enormes dificultades para encontrar un criterio unánime en cuanto a qué es, cuáles son sus géneros, sus subgéneros”- expresa Rebeca.

O quizá la solución es que todos aprendan bien a hacer de fotoperiodistas, como Rebeca considera: “Creo que en un futuro todo periodista será periodista sinfónico. Aquellos que narren historias serán capaces de hacer fotos, vídeos y escribir. Y aquellos que lo hagan con mayo estilo, serán los que llegarán a dedicarse”.

Se ha de aprender a hacer fotoperiodismo de calidad, de profundidad. En vez de sustituir el verdadero fotoperiodismo por la fotografía que todos podemos hacer. Lo que está claro es el gran poder del fotoperiodismo. El fotoperiodismo, en muchas ocasiones, ha conseguido cambiar la sociedad. Por ejemplo, el fotoperiodismo en la Guerra de Vietnam, que hizo cambiar la visión de la guerra en la sociedad americana e hizo que la opinión pública se opusiera a la guerra. Y es que el dicho no es en vano: “Una fotografía vale más que mil palabras”.

Una de las imágenes icónicas del conflicto de Vietnam, en la que se ve a una niña de nueve años, Phan Thi Kim Phuc, corriendo desnuca y aterrorizada por una carretera tras un ataque con napalm. /NICK UT
Read more

Fotografies per remoure consciències

LAURA ROIG BAFALLUY (@LauraRoig48)

El Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB) acull l’exposició del World Press Photo per quinzè any consecutiu. La mostra, organitzada per la fundació Photographic Social Vision, recull les fotografies guanyadores i finalistes del certamen de fotoperiodisme més destacat a nivell mundial. Sota el lema “Las historias que importan”, les fotografies i mostres audiovisuals són peces que reflecteixen realitats diverses d’arreu.

La fotografia guanyadora d’enguany, reconeguda com el premi World Press Photo de l’Any, és “Crying Girl on the Border” de John Moore. A més, també es reconeixen altres categories: temes contemporanis, medi ambient, actualitat, projectes a llarg termini, naturalesa, retrats, esports i notícies d’actualitat. La fundació també busca una continuïtat argumental més enllà de l’impacte emocional, per això, han creat el premi al reportatge gràfic de l’any, atorgat a Pieter Ten Hoopen per “The Migrant Caravan”.

 

L’exposició està al CCCB del 27 d’abril al 26 de maig i, en paral·lel, englobarà una sèrie d’activitats temàtiques i visites guiades. Així, l’àrea d’educació de la fundació Photographic Social Vision amplia les visites guiades per escoles, empreses i el públic general. Després de passar per Barcelona, l’exposició anirà a sales arreu del món de forma intinerant.

Read more

La cultura barcelonina es preocupa per la situació dels refugiats

Emma Santanach (@emmasantanach)

 El centre cívic Convent de Sant Agustí va inaugurar ahir a la tarda una exposició fotogràfica que mostra la vida quotidiana d’un camp de refugiats a Cherso, Grècia. L’exposició es titula Porta oberta, frontera tancada, i forma part de la campanya Casa Nostra, Casa Vostra en col·laboració amb Open Cultural Center. Situada al vestíbul del Convent, està oberta al públic des del 5 de desembre fins al 12 de gener. L’acte d’obertura es va celebrar ahir a les 19.30 h.
pano
L’objectiu de les fotografies és il·lustrar la realitat del camp per als refugiats que hi viuen. Per tal d’aconseguir-ho, les imatges s’ordenen en diferents apartats encapçalats per cartells explicatius, de manera que cada un d’ells dóna a conèixer un aspecte concret de la vida al camp. Per exemple, trobem seccions com ara «L’escola«, on s’explica que els refugiats han aconseguit crear una rutina escolar, malgrat que els professors canvien amb freqüència. Per la seva banda, «L’espera» reflecteix la indignació de moltes famílies, que no comprenen per què no se’ls dóna l’oportunitat de formar part de la societat europea. Un altre exemple és la sèrie «Lluitadors«, composta pels retrats de les persones que viuen al campament. I, per últim, les seccions «Interior del camp» i «Exterior del camp» expressen la dualitat que amaga el títol de l’exposició, és a dir, la perspectiva tant rere la tanca com més enllà d’aquesta.
Però el plat fort de l’exposició és un petit llibre que ha editat el voluntariat d’Open Cultural Center juntament amb els infants de Cherso. El llibre conté un pròleg escrit per Màrius Serra i es divideix en quatre parts: «La vida a Síria«, «De Síria a Grècia«, «La vida en un camp de refugiats» i «Futur«. En cadascuna d’elles, nens i nenes d’entre 7 i 14 anys han escrit breument sobre la seva experiència, i les notes van acompanyades d’un dibuix fet per ells mateixos.

Captura de pantalla 2018-12-13 a les 12.38.57

 

Cherso és un camp de refugiats sota el control i la gestió de les autoritats gregues, encara que aquestes prefereixen la terminologia de «camp d’acollida». Una de les finalitats d’aquest tipus de centres és oferir els recursos i la protecció suficients que no tenen, per exemple, els refugiats que malviuen als carrers d’Atenes o al camp d’Idomeni. I és que Grècia ha passat a ser un país de trànsit. L’agència per als refugiats de l’ONU, l’ACNUR, va calcular l’any 2016 que hi havia uns 46.000 migrants a Grècia a l’espera de poder travessar les fronteres. Molts refugiats tenen l’esperança de poder arribar fins a Europa, però l’espera pot allargar-se mesos.
Davant la complicada situació que suposa la gestió d’aquesta crisi, el Convent de Sant Agustí ha volgut fer «un pas endavant» i apropar la realitat d’aquestes famílies als barcelonins i barcelonines. I és que la problemàtica dels refugiats és un tema que cada vegada té més presència al món cultural de Barcelona, fet que demostra la preocupació de la ciutat per la crisi humanitària.
foto exemple
[Fotografies: Emma Santanach]
Read more

David Airob: «Si la qualitat no importa, els mitjans desapareixeran»

DANIEL ORTÍN (@danielortin) i CARLA RIVEROLA (@carlariverola)

Descarrega’t l’article en PDF

El fotoperiodista David Airob (Barcelona, 1967) de La Vanguardia ha reivindicat el paper del periodisme gràfic i ha demanat que es dignifiqui la professió a través de la projecció de tres documentals.

Prop d’una vintena de persones han assistit a la xerrada que David Airob ha ofert avui a la UPF en el marc de l’assignatura de Fotografia i Reporterisme Gràfic del grau en Periodisme.

Els alumnes han pogut veure tres documentals del fotoperiodista guanyador del 3r premi World Press Photo 2014. Airob ha volgut deixar clar que els seus documentals no parlen de fotoperiodisme, però el periodisme gràfic ha estat, sens dubte, el protagonista de l’acte.

La caja de cerillas ha estat el primer en desfilar per l’auditori del Campus de Poblenou. Un documental de 50 minuts que Airob dedica al fotògraf Joan Guerrero (Tarifa, 1940) i el títol del qual s’inspira en la primera càmera que Guerrero es va construir quan encara era un nen: una capsa de llumins.

A través de cada fotograma, Airob narra la història, les anècdotes i les reflexions del fotògraf. Un homenatge que també es materalitza en el blanc i negre del documental. El mateix Joan Guerrero ho diu: «per a mi era tot blanc i negre pastós a la postguerra».

Airob fa en el documental un retrat precís del fotògraf, que deixa frases com «no sóc un artista, sóc un fotògraf que ha volgut transmetre i informar» o «el dolor no s’ha d’amagar, s’ha de fotografiar».

Guerrero afirma que «quan faig fotografia, faig política». Això té un sentit especial per a algú com ell, que ha fotografiat de manera recurrent la immigració. La majoria d’aquestes imatges són preses al carrer, «la millor universitat del fotògraf» en la seva opinió.

Airob ha explicat que l’objectiu d’aquest documental és la seva difusió a les escoles, i ha reconegut que no creu en el crowdfunding. Ha pagat íntegrament el documental per poder «decidir on projectar-lo»: «alguns es compren un cotxe; jo faig això».

La música que acompanya les imatges, a més, ha estat composta ad hoc: «cal arribar a l’excel· lència», ha sentenciat.

José Bautista a la música i David Ramos a l’edició acompanyen Airob en aquest documental. Amb ells va rodar també Calcio Storico, un curt que els alumnes també han pogut veure avui.

El tercer i últim vídeo que s’ha projectat ha estat Una esperanza para el alzheimer, que capta la vida d’una parella on l’esposa pateix aquesta malaltia.

El fotògraf també ha encoratjat els estudiants de periodisme que hi havia a la sala a mirar fora d’Espanya de cara al seu futur professional, dient que «cal redirigir el target». Tampoc han faltat retrets als mitjans: «tenen la responsabilitat d’educar, i això s’ha oblidat», ha declarat.

Pel que fa al periodisme a internet, Airob ha donat algunes recomanacions als estudiants: «en un món digital, l’únic que tenim és la credibilitat, el nostre nom», i per això els ha instat a ser molt curosos amb allò que signin, així com a qui es dóna veu.

Airob ha pronunciat una frase al final de l’acte que és un bon resum de tota la conferència: «seguirem en la trinxera per tal de dignificar aquesta feina»

Els gladiadors del segle XXI

El Calcio Fiorentino és una forma primitiva de futbol al qual jugava originalment l’aristocràcia italiana. Després de més de 200 anys sense jugar-se, la tradició es va recuperar la dècada de 1930 i a dia d’avui encara se celebra un torneig cada mes de juny, a la plaça de la Santa Croce de Florència. Quatre equips compteixen per arribar a la final del 24 de juny, dia de Sant Joan, el patró de la ciutat. Els fotoperiodistes espanyols David Airob i David Ramos van capturar aquesta història en un curt documental que va valer el 3r premi World Press Photo de l’any 2014 en la categoria d’obres multimèdia.

Read more

Arquitectura espanyola des d’una òptica finlandesa

ARNALD PRAT BARNADAS (@arnaldpb)

Descarrega’t l’article en PDF

Façanes simètriques, escales que no se sap a on porten o mosaics fets amb miralls són només alguns dels elements amb què juga el fotògraf finlandès Ola Kolehmainen i que podem veure exposats a la galeria Senda de Barcelona fins el 18 de març.

Prat3

Archetype II i III, 2016. ARNALD PRAT

Read more

HerSelves: les dones artistes

ALBA JUANOLA (@AlbaJuanola01)

Descarrega’t l’article en PDF

La BlueProject Foundation ha presentat la seva primera exposició col·lectiva amb HerSelves, que es podrà veure fins el 26 de febrer. Es tracta d’una reflexió sobre la posició de la dona en l’art, més enllà del discurs tradicional hegemònic.

Juanola_daily2retallada

“Prends soin de moi”, que significa cuida de mi de Camille Moravia. ALBA JUANOLA

Read more

Rivas i la petjada de la Guerra Civil

PATRICIA MUÑOZ (@patriciamg77)

Descarrega’t l’article en PDF

Amb una mirada evocadora però no nostàlgica Humberto Rivas va fotografiar, del 1995 al 2005, ruïnes i rostres marcats per la Guerra Civil. Es tracta de l’exposició Huellas. Humberto Rivas, que estarà a l’Arxiu Fotogràfic de Barcelona fins l’abril.

Premsagran

Eduardo. 1999.Gelatina de plata d’Humberto Huellas. PATRICIA MUÑOZ

Read more

Mirades històriques fetes fotografia

MARTA PEDREGAL PASCUAL (@Martapedregal)

Descarrega’t l’article en PDF

L’Arxiu Fotogràfic de Barcelona (AFB) presenta des del passat mes d’octubre fins al 8 d’abril de 2017 l’exposició Huellas d’Humberto Rivas. Aquest recull fotogràfic és l’expressió de les mirades que va deixar la Guerra Civil Espanyola.

El fotògraf argentí Humberto Rivas (1937-2009) va traslladar-se a Barcelona l’any 1976 en esclatar el cop militar a Argentina. La seva feina no va passar desapercebuda a la ciutat comtal i ja des d’un principi va rebre encàrrecs per retratar a grans personalitats d’aquella època com Joan Miró o Salvador Espriu.

Huellas és una col·lecció de 53 fotografies fetes entre 1995 i 2005 que van sorgir a partir de la recerca pel territori geogràfic espanyol d’escenaris i testimonis de la Guerra Civil.

Aquest conjunt de fotografies, totes elles en blanc i negre, mostra diferents paisatges que avui dia encara vesteixen la misèria de la guerra. Ruïnes, edificis mig enderrocats, façanes amb marques de metralla i fins i tot, un fossar.

humbertorivas_17

Filo, 1997. Humberto Rivas (Font: AFB)

Però sens dubte, les imatges que captiven el públic són els retrats dels testimonis escollits pel fotògraf. Quinze fotografies on Rivas mostra els rostres de diverses persones, totes elles grans, que amb les seves expressions ho diuen tot. Amb aquests retrats aconsegueix plasmar les experiències d’aquells que van patir la guerra a través de mirades que parlen per si soles.

L’Arxiu Fotogràfic de Barcelona va aconseguir aquesta col·lecció l’any 2009 després que fos exposada a moltes ciutats espanyoles, i ara és la ciutat catalana la que gaudeix de l’obra d’Humberto Rivas.

Read more

La fotògrafa de l’inadvertit

Gemma Garrido (@GemmaG7G)

Descarregar l’article en PDF 

El proper 20 de novembre, Marianne Breslauer compliria 107 anys. El Museu Nacional d’Art de Catalunya exposa per primera vegada una mostra individual de la fotògrafa berlinesa. Un regal d’aniversari anticipat que podrem gaudir fins al 29 de gener de 2017.

La facilitat amb què veia la bellesa en els detalls on la resta només veuria quotidianitat van convertir-la en un referent de la Nova Fotografia. A més, les seves obres han estat classificades al corrent francès del Realisme Poètic, ja que sempre va immortalitzar les escenes més naturals de la societat, sobretot els sectors marginals.
Potser per això, Marianne Breslauer pot considerar-se una de les dones fotògrafes del segle XX que aconseguí encisar artistes de la talla de Man Ray, qui va assegurar no poder ensenyar-li res de la fotografia que ella no sabés ja.
Nascuda a Berlín l’any 1909 al si d’una família burgesa i jueva, Breslauer representava l’ideal de dona lliure que la República de Weimar havia reconegut a la seva Constitució. La progressiva equiparació a l’home en qüestió de drets va desengrillonar dones intel·lectuals, independents i andrògines que van desfer-se dels estereotips de gènere. Per aquest precís motiu, la seva obra és el fidel reflex de la seva personalitat: traslladava l’autonomia i dignitat amb què es mostrava al món a l’interior del seu objectiu.

Fotografia a nens gitanos d'Andorra

Fotografia d’uns nens gitanos a Andorra

Fotografies com versos
Els retrats de personalitats cèlebres de l’època, com Pablo Picasso, Erich Marie Remarque o Annemarie Schwarzenbach, abunden, però no són el reclam de la seva obra. L’element principal per a comprendre les seves composicions són persones sense nom acompanyats del seu entorn. Fotografies de nens gitanos, circenses i pescadors, preses amb més sensibilitat que tècnica, inunden la sala dedicada a la seva obra.
A diferència de contemporànies com Lucía Moholy, precursora de la Nova Objectivitat, rebutjava els muntatges i les escenificacions, els enquadraments exagerats, així com contrastos de llum que provocaven clarobscurs intimidatoris. Breslauer capturava l’essència de la normalitat i ho transformava en quelcom insòlit, per això és habitual trobar fotografies un xic borroses.

 

Record català
Una sala d’art modernista acull la col·lecció de 127 fotografies que Breslauer va realitzar durant el seu viatge per Andorra, Catalunya i el nord d’Espanya. La seva fotografia preferida, la d’una nena vestida amb l’uniforme de col·legi, la va fer a Girona. En la mostra, però, també es presenten obres que l’artista va fer a París, Amsterdam, Palestina i el seu Berlín natal.
Tot i la qualitat i la força de les seves imatges, va haver d’abandonar la seva passió per l’arribada dels nazis al poder. Arraconada aleshores per ser dona i jueva, avui rep l’admiració arreu del món. Ara a Barcelona, tenim l’oportunitat de gaudir del seu talent. L’entrada general és de 6, tot i que hi ha preus reduïts per estudiants.

Read more

Discapacitat, treball i valor: històries de superació personal

SERGIO SEGURA

Descarrega’t aquest article en pdf

Paco Vañó, Carme Ollé, Joaquín Rodríguez, Susana Alonso, Itziar Martínez, Gemma Hassen-Bey, Javier Vico, Jonatan Armengol, Montse Moreno, Martí Martí, Pere Oller, Marc Sarrat, Francesc de Diego, Juan Manuel Montilla i Domingo Pisón.

15 protagonistes. 15 treballadors. 15 discapacitats. 15 visions que expliquen el seu dia a dia en l’àmbit laboral. “V15IONS” té la finalitat de sensibilitzar la societat sobre la inserció laboral d’aquells ciutadans que tenen algun tipus de discapacitat reconeguda. Segons dades de l’organitzadora Fundación Grupo Sifu, més de mig milió de catalans en pateix alguna, el 63% dels quals són inactius al món laboral.
La labor del fotoperiodisme
L’exposició impulsa l’òptica dels fotoperiodistes Quim Puig i Romuald Gallofré, qui han captat l’expressió dels protagonistes mentre duien a terme la seva feina. Fins al 12 de febrer, el Centre Cívic Convent de Sant Agustí de Barcelona ofereix aquesta exposició, la qual ja ha recorregut diverses ciutats de Catalunya.

La presència d’objectes personals aconsegueix apropar encara més l’espectador a cadascuna de les històries: la càmera de la fotògrafa Carme Ollé, el barret del mag Domingo Pisón o les sabatilles de la ballarina Itziar Martín. Artistes, polítics, esportistes, periodistes, metges, jardiners, recepcionistes o missatgers: “V15IONS” reflecteix la realitat de persones que, a través de les seves capacitats, reivindiquen el seu dret a una vida normalitzada: qualsevol diversitat funcional física, mental, sensorial o intelectual té lloc en el nostre entorn.

La mostra també ve acompanyada de dades que ajuden a situar i comprendre la realitat de la inserció laboral de les persones discapacitades tant a Barcelona com a Catalunya i Espanya. L’exposició està totalment adaptada per a persones amb discapacitat visual i l’entrada és gratuïta.

Diferents discapacitats, diferents treballs i diferents històries de superació personal amb un mateix fi: buscar la conscienciació i la mobilització de la ciutadania en temes de discapacitat, de treball i de valor.

El pase de diapositivas requiere JavaScript.

Read more

Uso de cookies

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.

ACEPTAR
Aviso de cookies