La ciència-ficció s’escriu en femení

Meritxell Palou i Úrsula Gazdagi

De Shelley a Le Guin, les dones s’alcen com a veritables hereves d’un gènere usurpat pels homes.

Troba el reportatge sencer a la imatge inferior:

La ciència-ficció s'escriu en femení Read more

Micromasclismes o masclismes invisibilitzats?

Avui dia encara hi ha moltes formes del masclisme que es mostren de manera subtil, però que no per això s’han de menystenir

Un reportatge de: Cristina Batlle i Anna Reig

“Quin vestit més curt. Tapa’t una mica! Deixa alguna cosa a la imaginació. Estàs massa prima, menja més, ets tot ossos. Estàs massa gorda. No mengis tant. Fes alguna dieta. Quin cul! Fiu fiu! Ei, perquè vas sola? Ja tens nòvio? Tu ets l’esposa de qui? Encara no tens fills? Ets molt autoritària. No tens prou caràcter. Sigues més femenina, més educada, més elegant”. Quina dona no haurà escoltat algun d’aquests comentaris? Són moltes les situacions de la vida quotidiana en què les actituds masclistes s’accepten amb normalitat, fins i tot per part de les dones.

Els solem anomenar “micromasclismes” o “masclismes invisibles”, ja que són aquelles formes de violència que es mostren de manera menys explícita o que fins i tot estan camuflades. Tot i això, són aquests comportaments i la seva normalització el que perpetua el sistema patriarcal i justifica altres tipus de violència més greu.

Aquestes actituds mostren fins a quin punt el masclisme s’arrela a la nostra societat i a la nostra forma de veure el món. És necessari visibilitzar aquestes dificultats, discriminacions i formes de violència que pateixen les dones habitualment, i a les quals no es presta prou atenció. Es tracta d’un problema estructural de la societat, però tot i això, no se’n parla suficientment. Per tant, el primer pas per a fer-los visibles és ser-ne conscients i parlar-ne. Tal com va dir l’escriptora i activista feminista Victoria Sau: “El llenguatge, la paraula, és una forma més de poder, una de les moltes que ens ha estat prohibides”. 

Els masclismes invisibilitzats contribueixen a exercir el control i la violència contra les dones. Són la base i la justificació de la violència de gènere que se’ns fa visible amb els abusos sexuals, les violacions i els assassinats. Són l’origen i el camí que porta als feminicidis. Una forma d’il·lustrar com aquesta part menys visible del masclisme sustenta la part visible és a través de la «piràmide de la violència de gènere».

La «pseudoigualtat»

Avui dia, generalment és mal vist o “políticament incorrecte” considerar-se públicament masclista o defensar el “masclisme”, és a dir, acceptar obertament la superioritat de l’home envers la dona. Ningú posa en dubte que les dones puguin votar o treballar fora de casa, però la societat patriarcal segueix viva. Ens trobem en un estat de  “pseudoigualtat”, és a dir, hi ha igualtat en el discurs, però no en la pràctica. L’escriptora Núria Varela, al llibre Feminismo para principiantes, explica que al llarg de la història s’ha produït una manipulació dels drets i els poders de les dones: “Per exemple, quan el feminisme va començar a exigir igual representació en política, es va col·locar a dones a les llistes electorals, però en les posicions del final, així se sabia que anaven a ser escollides. […] Un altre exemple es el que passa actualment a les societats occidentals. Les dones han aconseguit el dretn a la educació i al treball, però la majoria de les que treballen fora de casa seva […] continuen encarregant-se majoritàriament del treball domèstic i de la cura dels fills”.

Els estereotips de gènere

Els estereotips són masclisme en ells mateixos, consoliden i perpetuen la desigualtat”, afirma Júlia Mas, sociòloga feminista i cofundadora del projecte «Ella». Des de que som nens, anem rebent tot de imputs que fomenten la desigualtat entre homes i dones. Tant des de l’escola, des de la família o des dels mitjans de comunicació. Trobem dos focus principals: la imatge de la dona basada en la bellesa i els rols de gènere. Per exemple, a l’escola, la majoria de nens juguen a futbol ocupant tot el pati, en canvi, les nenes juguen en un racó. Mentre les nenes juguen a «cuinetes», els nens juguen a fer de «superherois». A més, clarament les tasques domèstiques de la llar històricament sempre han estat associades a la dona, la qual cosa es reflecteix per exemple, en els anuncis de productes de neteja.

Les dones es veuen sotmeses a una cosificació constant, la qual cosa provoca que el seu aspecte físic sigui una de les seves preocupacions més grans. S’han de complir uns cànons de bellesa irreals, que veiem constantment reflectits en els anuncis, les pel·lícules o els programes de televisió. És veritat que també afecten al gènere masculí, però la pressió per assolir-los és més forta en les dones. L’escriptora Bel Olid, al llibre Feminisme de butxaca, denuncia: “No hi ha comparació possible entre la quantitat de dones “guapes” i homes “guapos” que veiem al cap del dia a la televisió, la publicitat o el cine. Dels models de dona que veiem als mitjans, la proporció de dones que no semblen models de passarel·la és ínfima”. Moltes vegades les dones són jutjades pel seu aspecte físic, mentre que els homes per les seves habilitats i la seva intel·ligència.

Aquest ideal inassolible de bellesa (ex. no tenir estries ni cel·lulitis, tenir un cos totalment depilat i esvelt, un rostre sense cap arruga ni imperfecció, etc.) provoca molts complexos entre el gènere femení. Això és reflexteix en què el 90% de les persones que pateixen trastorns alimentaris són noies joves, i el 88% de les persones que recorren a la cirurgia estètica a Espanya també són dones. Núria Varela declara: “No s’obliga a cap dona a fer-se una operació de cirurgia estètica o a passar gana, simplement es rebutja a qui no encaixa en el model imposat”. 

Cap a la visibilització

Davant de tot el que hem vist, quina és la solució? Segons Raquel Gómez, psicòloga de violències masclistes al Centre Jove d’Atenció a les Sexualitatshi ha una part de la societat que sap que existeixen (els masclismes invisibilitzats), però que la seva funció és negar-los perquè es perpetuïn. Per això és important que hi hagi polítiques i accions, perquè la societat sigui conscient que es tracta d’un problema estructural”. És a dir, cal voluntat política, recursos econòmics i gent formada per incorporar la perspectiva de gènere a tots els àmbits de la nostra vida. Ens queda molt camí per recórrer, però la lluita per la igualtat no ha de ser només de les dones, ha de ser la lluita de totes i de tots. 

Read more

Feminismes, en plural

El passat dimecres, a l’Auditori del Campus de Ciutadella de la Universitat Pompeu Fabra es va parlar de feminisme interseccional. En el marc de la Setmana de la igualtat, deba-t.org va organitzar una taula rodona amb la participació de Desirée Bela-Lobedde, activista afrofeminista i comunicadora, Míriam Hatibi, consultora de comunicació i Jessica Sala, advocada i activista de l’Asociació Guineo Catalana Bisilia. Però, faltava una quarta ponent. La periodista Anna Pacheco no va poder assistir a l’acte tal i com estava previst per “el ciberassetjament que ha patit a les xarxes socials en els darrers dies”, segons va comunicar la Olympia Arango, moderadora de la taula.

Què és el feminisme interseccional?

La paraula interseccionalitat fa referència al fenomen pel qual cada persona pateix opressió o ostenta privilegi en base a la seva pertinença a diferents categories socials, entre les quals trobem gènere, raça, classe, ètnia, discapacitat, sexualitat, religió, etc. Segons aquest enfocament, la relació entre les múltiples identitats d’una persona té més importància que cadascuna d’elles de manera individual i aïllada.

Així doncs, el feminisme interseccional és un feminisme que lluita pels drets de totes les dones, però sense oblidar que una dona blanca, cisheterosexual, amb poder econòmic i accés a l’educació té privilegis per sobre les demés. 

Un feminisme que reconegui l’heterogeneïtat 

“Al principi veia que el feminisme no em representava”, va dir Jessica Sala només començar la taula rodona, afirmació amb la que les dues altres ponents hi van coincidir. La idea que més es va repetir durant l’acte i el missatge clau que es va intentar transmetre va ser que el feminisme és un moviment plural i divers que “respon a realitats diferents però amb un únic objectiu”. En aquest sentit, les ponents van estar d’acord en que el feminisme hegemònic no pot parlar per totes i ha de desfer-se del paternalisme que actualment exerceix cap a altres formes de lluita feminista, per tal de construir aliances.

Les ponents van afirmar que falta que aquest feminisme hegemònic reconegui que hi ha altres realitats i que no deixi fora a les dones que estan afectades per la intersecció d’altres opressions. Així doncs, les tres van considerar que aquest és el camí a seguir: una lluita feminista inclusiva. Perquè té més sentit parlar de feminismes, en plural, que d’un sol moviment feminista.

Per una banda, Jessica Sala va remarcar el paper del “feminisme blanc” com a és necessari sempre i quan les dones sàpiguin aprofitar els privilegis que tenen en bé de totes. Va utilitzar d’exemple aportacions com l’informe On són les dones, que ha ajudat a veure no solament la participació de les dones en els mitjans de comunicació, sinó també la participació de les dones en funció de la seva raça. En sentit contrari, Hatibi també va reivindicar que les dones racialitzades poden parlar sobre altres coses que no siguin feminisme interseccional. Va esmentar a la Sílvia Agüero, lacto-activista, gitana i feminista, “que té coses molt interessants a dir sobre la maternitat.” I és que totes van coincidir en que hi ha una manca de referents.

Per això, un altre tema que també va estar damunt la taula va ser el de les quotes de gènere. Desirée Bela va qualificar aquest mètode “d’acció positiva” o “mesura de correcció”, ja que les quotes no pretenen ser una finalitat en si mateixes sinó un mitjà, i de moment “es necessiten per diversificar, perquè es reconegui el talent i la presència de persones diverses en tots els àmbits”. En aquest àmbit va posar d’exemple l’artícle de la Lucía Mbomío, Pon una negra en tu vida.

Feminisme de km 0

Jessica Sala va dir que quan es parla de feminisme afro, sempre es fa referència a feministes d’EEUU i ella “necessita les seves referents catalanes”. En aquest sentit, Desireé Bela va introduir el concepte “activisme kilometre 0”. És a dir, la necessitat de visibilitzar i escoltar a referents més properes. Així doncs, durant la taula rodona van mencionar a diferents dones de Remei Sipi, escriptora i activista per la causa de la dona africana, i Silvia Agüero.

«Jo no soc el 8m»

«La meva vida no és el 8 de març», va dir Jessica Sala, en arribar al final de la xerrada. Amb aquesta afirmació va llençar un missatge molt clar: el que és realment important és «el dia a dia» i el «ser conscients de que som persones». Va reivindicar que troba a faltar que quan, per exemple, un professor insulta a una nena pel fet de ser negra, algú aixequi la mà. El mateix passa amb les xarxes socials, on molts som inactius quan hi ha un comentari racista. Així doncs, va recordar que està a les nostres mans el poder de canviar les coses i d’assenyalar i reconèixer que hi ha comportaments discriminatoris, que malgrat tinguem assumits, hem d’erradicar.

Aquí adjuntem la tertúlia de UPF Ràdio que es va fer després de la taula rodona, en la que participen Laura Casserres, Serena Iordache i Olympia Arango, moderadora de la taula. Podcast editat per Adrian Soler.

Read more

El suprem reconeix el dret a computar el servei social femení durant el Franquisme per a la jubilació anticipada

Aquest dret ja estava reconegut per als homes, els quals cotitzen per haver fet el servei militar obligatori.

Nora Tarnow / Anna Hernàndez

Des del 1937 fins al 1977 uns tres milions de dones van participar al Servei Social de la Dona que va rebre el nom de Secció Femenina. L’organització estava dirigida per Pilar Primo de Rivera, germana del fundador de la Falange José Antonio Primo de Rivera, i estava destinada a totes les dones d’entre 17 i 35 anys. Era una pràctica obligatòria establerta durant el franquisme i, tot i que no tenia cap sanció si no s’hi participava, era indispensable per aconseguir una feina remunerada, un títol acadèmic, obtenir el passaport o el carnet de conduir. 

La Secció Femenina, que té equivalents a altres governs dictatorials com l’associació juvenil Bund Deutscher Mädel (BDM) i la de dones NS-Frauenschaft de l’Alemanya nazi, va servir durant el franquisme per difondre la idea de com havia de ser i comportar-se una dona en el règim: submisa, dòcil i respectuosa amb els homes. De fet, el decret de creació del Servei Social de la Dona justificava que la dona espanyola havia de servir per “aplicar les aptituds femenines en l’alleugeriment dels dolors produïts en la present lluita i en les angoixes socials de la postguerra, així com per fer valer la capacitat de la dona per establir un nou clima de germanor”. Les integrants, a més de participar en activitats formatives, proporcionaven mà d’obra gratuïta a hospitals, menjadors i altres institucions sociosanitàries.

Fins ara, tots aquests serveis no servien per a que les dones cotitzessin i poguéssin arribar a una jubilació anticipada. Ara, les consideracions del Tribunal Suprem de Justícia permeten que les dones nascudes entre el 1920 i el 1942 puguin accedir lliurement a una jubilació anticipada o parcial tenint en compte els anys que van dedicar a la Secció Femenina. Una mesura que es converteix en una bona notícia per a moltes, tot i que deixa de banda totes les dones d’entre 60 i 118 anys que no han pogut ni podran gaudir d’aquest petit privilegi.

La controversia s’ha resolt arrel del cas d’una dona a qui li faltaven només set dies per poder demanar una jubilació anticipada si no es tenia en compte la seva participació a la Secció Femenina. El seu cas ha arribat al Tribunal Suprem que ha dictat a favor seu considerant que “la interpretació literal d’aquest article vulneraria el principi d’igualtat entre dones i homes, ja que suposaria un tracte discriminatori cap a les dones”. D’aquesta manera, ja es reconeix oficialment el dret a computar la Secció Femenina per la jubilació anticipada.


Read more

La ramaderia invisibilitzada

Les dones ramaderes pateixen diàriament el ser minoria dins d’un sector dominat per homes

LAIA SOLÉ / JÚLIA CLARAMUNT

El dia a Can Mimó (Vacarisses, Barcelona) comença ben d’hora: cap a les vuit del matí la Merlès Martínez ja és al corral per donar esmorzar a totes les cabres i després munyir aquelles que els toca. Quan acaba, el seu soci i ella es reparteixen les tasques principals del dia: pasturar i elaborar els formatges artesans. El primordial, però, són les cabres, que han de pasturar entre quatre i cinc hores diàries. A la tarda les cabres sopen, i la Merlès i el seu soci aprofiten per fer diferents feines al corral. Aquesta és la rutina que es repeteix diàriament a la vida de la Merlès, que des de fa tres anys va engegar el projecte de Can Mimó. Actualment compta amb 120 cabres i cabrits; i se’ls coneix a tots. “El que més m’agrada de la ramaderia és el contacte amb els animals i amb la natura”, explica somrient. 

La història de l’Eulàlia Picas és força diferent de la de la Merlès: té 19 anys i ha de combinar en la mesura del possible la ramaderia, els estudis i la feina. Tota la vida ha viscut envoltada d’animals: els seus avis ja tenien bestiar, després se’n va cuidar el seu pare, i ara en són responsables ella i el seu germà: “la ramaderia és la meva forma de viure. Em fa sentir lliure i em permet ser jo mateixa”, comenta. 

La Raquel Camps viu gairebé una doble vida. Cada dia s’aixeca a les cinc del matí, i a dos quarts de sis ja està amb el bestiar: comprova que tot estigui a punt, que les vaques tinguin menjar… Cap a les set del matí torna a casa i es prepara per encarar la resta del seu dia: la Raquel és neuropsicòloga, i per tant, ha de combinar aquesta professió amb ser ramadera. I a més, treballa en temes de desenvolupament rural. El seu dia laboral acaba a les vuit de la tarda, quan torna a la granja a fer la ronda de nit. 

La Merlès, l’Eulàlia i la Raquel són ramaderes, però cadascuna viu el seu dia a dia d’una manera totalment diferent. Ara bé, les tres coincideixen en una cosa: la dona es troba en una situació d’inferioritat respecte a l’home en el sector ramader. 

La Merlès pasturant les cabres a la muntanya.

Les dones tenen una representativitat més aviat baixa en el món de la ramaderia i l’agricultura. Segons dades obtingudes a partir de la DUN -la declaració anual que obligatòriament ha de fer tota persona titular d’una  explotació agrària- de les persones que treballen en el sector, un 32 % són dones davant d’un 68 % d’homes.

El terme explotació agrària fa referència a la unitat tècnica-econòmica pròpia de la base del sector primari la producció del qual són els productes agropecuaris (derivats de l’agricultura i derivats de la ramaderia)

Esquema del perfil protípic majoritari d'agricultor.
Perfil prototípic majoritari d’agricultor

En relació a la distribució per sexes i edats, les dones tenen més presència a mesura que l’edat dels agricultors augmenta. Independentment de l’edat però, les dones sempre són minoria dins del sector i queden invisibilitzades pel perfil prototípic majoritari.

Tot i que hi ha hagut alguns avenços, la societat segueix atribuint a les dones treballs domèstics i relacionats amb les cures. Això es tradueix que les condicions d’accés i permanència de les dones al mercat de treball no es produeixen en igualtat de condicions en relació amb els homes. Aquesta realitat és extensiva a tot el mercat laboral, així i tot, es dóna encara amb més intensitat en el món rural. «En el primer lloc on vaig fer pràctiques no em deixaven agafar el tractor, em deien que era una feina d’homes» explica frustrada la Merlès, «em va costar moltíssim que m’acceptessin a algun lloc, sempre em retreien el fet de ser una dona i, a més, venir de la ciutat». 

La ramadera Rosa Vilalta també coincideix: “fins i tot, quan vas a comprar el material per les cabres o per sembrar, moltes vegades no et miren o no et prenen seriosament”. I es lamenta que “hi hagi la percepció que les feines de comercialització, de fer el formatge o de posar menjar als animals les han de fer les dones, mentre que sembrar, segar i portar els animals amunt i avall les hagin de fer els homes”. 

La mare de la Raquel ha estat ramadera tota la seva vida però mai se l’ha considerat com a tal sinó com a dona del seu home. Una etiqueta que no té cap mena de valoració ni reconeixement. Les dones del sector agrícola i ramader han estat històricament invisibilitzades i infravalorades. I encara ara, en ple segle XXI, se segueixen vivint situacions de discriminació. La Raquel destaca una reunió amb ramaders on un d’ells li va oferir comprar-li el producte a canvi «d’anar-se’n a dormir amb ella».

Segons Magda Gutiérrez, membre del departament d’Agricultura, Ramaderia, Pesca i Alimentació de la Generalitat de Catalunya (DARP) però, afortunadament, cada cop són més les dones que es llencen de cap a combatre vells estereotips i tradicions obsoletes. «Hi ha una generació de dones que està decidida a aconseguir el protagonisme del qual és mereixedora i, des de les administracions tenim l’obligació de donar-los-hi suport. Sense dones no hi ha relleu generacional ni desenvolupament en els entorns rurals i marítims del nostre país. La igualtat d’oportunitats entre homes i dones és una necessitat per garantir la viabilitat del sector agroalimentari, forestal i pesquer».

Ramadera amb cabres a contrallum.

Des de l’administració, s’és conscient d’aquesta desigualtat, i és per això que s’han pres una sèrie de mesures. D’una banda, el DARP articula les seves polítiques de gènere a través del Programa de dones del món rural i marítim de Catalunya 2016-2020. Un programa que pretén promoure una política activa i visible d’integració de la perspectiva de gènere en tots els àmbits d’actuació del sector ramader i agricultor. A través de la iniciativa es busca assolir majors quotes d’igualtat entre dones i homes i garantir el benestar de les dones del sector. Gràcies a la seva aplicació, s’ha impulsat un potent treball en xarxa que ha estat clau per a la creació de dues associacions en l’àmbit civil: l’Associació Catalana de Dones de la Mar (juliol de 2018) i l’Associació de Dones del Món Rural, Pageses i Ramaderes de Catalunya (gener de 2019).

D’altra banda, el DARP també ha posat en marxa un projecte pilot de mentoratge professional adreçat específicament a dones del sector primari. Una eina mitjançant la qual una mentora, d’àmplia trajectòria en el sector ramader, agrari o marítim, comparteix els seus coneixements, habilitats, i aprenentatges a una mentorada que està a punt de començar a desenvolupar la seva activitat professional.

El problema del sector ramader i agrícola però, no és només la desigualtat existent entre homes i dones. S’està produint un despoblament del sector; cada vegada és menor la població jove que decideix dedicar-s’hi. És per això que el programa de mentoratge també lluita contra aquest despoblament, una lluita que no serà victoriosa si no s’arreglen tots aquests conflictes relatius a la igualtat de gènere. «No s’aconseguirà vèncer aquesta situació si renunciem a la meitat del talent per qüestions de gènere. El projecte de mentoratge professional ha de ser una eina que serveixi per trencar amb els estereotips que encara avui dia existeixen en el món rural, i aconseguir que les dones se sentin capaces de tot», afirma Magda Gutiérrez.

Les dones ramaderes, però, també han pres la iniciativa i han creat el col·lectiu de Ramaderes de Catalunya. Un grup que es va crear el 2018 i que actualment està format per una seixantena de dones ramaderes unides per un ideari molt clar: vetllar per la ramaderia extensiva, lluitar pel benestar dels seus animals, la venda de proximitat i la cura del seu entorn. “És immens pensar que hi ha moltes altres dones que estan en la teva situació i poder comptar amb la seva ajuda i el seu suport en tot moment”, reconeix l’Eulàlia. “El món ramader sempre ha estat un món bastant individualista, però en l’estar en un grup així t’adones que no estàs sola, i s’agraeix”, afegeix la Merlès.

A través de les xarxes, reivindiquen la presència de la dona dins el món rural, a la vegada que trenquen amb estereotips masclistes. En definitiva, “per dir prou a tota la desigualtat que patim les dones pastores en el nostre sector, només pel fet de treballar del que més ens agrada”. A més, Ramaderes.cat tenen un grup de Whatsapp que els permet compartir entre elles inquietuds, dubtes, i donar-se suport. A la Raquel “l’ha ajudat a sentir-se identificada, a entendre que no està sola i a tenir suport dia a dia, que realment és molt necessari”. I a la Rosa l’emociona saber que “pot compartir amb elles les coses bones i les dolentes, perquè és un grup que l’entendrà, l’escoltarà i l’ajudarà amb tot el que faci falta”.  

La dona sempre ha estat present dins del món rural, així i tot, mai se l’ha valorat i sempre ha quedat en segon pla, associada amb les feines de cura i fer el menjar. Gràcies a persones com la Merlès, l’Eulàlia, la Raquel o la Rosa, les coses estan començant a canviar. I és que sense les dones, no hi ha revolució.


Read more

Àngela Graupera, la guerra amb mirada d’infermera

L’escriptora es va convertir en la primera corresponsal de guerra catalana en publicar 104 cròniques de la Primera Guerra Mundial

En un hospital de campanya perdut entre les runes del front oblidat de la Primera Guerra Mundial, l’escriptora, periodista i infermera Àngela Graupera embenava i cosia ferits mentre la seva ment captava tot allò que després podia traslladar al paper. De mirada observadora i ment crítica, Graupera va publicar una sèrie de cròniques al diari Las Noticias amb tot allò que veia, escoltava, sentia i analitzava mentre feia d’infermera voluntària al front dels Balcans a la Gran Guerra. D’aquesta manera, per casualitat i sense voler-ho, es va convertir en la primera corresponsal de guerra catalana i espanyola.

El gran crim

Nascuda a Barcelona el 1876, Àngela Graupera embarca direcció Nis, la segona capital de Sèrbia durant la guerra, el 30 d’agost de 1914. Aquest va ser el segon conflicte on exercia d’infermera, ja que havia guanyat experiència a Melilla el 1909. Al final de la guerra, es comptabilitzaran 250.000 baixes austríaques i 175.000 de sèrbies en el territori.

Àngela Graupera dibuixada per Robert Perez a partir d’una fotografia.

Quan arriba a Nis, després d’un ardu viatge, l’escriptora descriu l’ambient jovial en què troba la població sèrbia. “Nombroses bandes de música recorrien els carrers fent honor a la bandera sèrbia, que aclamava el poble amb patriòtic entusiasme. Jo em vaig commoure”, escriu Graupera el 16 de setembre a Las Noticias. Aquesta felicitat no trigarà a esvair-se tant pels civils com per l’escriptora un cop la guerra arribi a les seves hores més baixes. A continuació, presenta el primer part informatiu: els serbis han derrotat als austríacs a Samlin.

Juntament amb la informació bèl·lica, extreta de xerrades amb soldats ferits i cada vegada més precisa a mesura que passa temps amb ells, Graupera afegeix relats i descripcions del dia a dia a l’hospital. El 25 de setembre, escriu el que li fa sentir l’arribada de nous ferits a l’hospital: “és un veritable horror, el que causa aquesta macabra processió […] a vegades sento que el desànim s’apodera de mi”. Amb aquestes descripcions, Graupera ofereix una visió humanista, pacifista i personal que permet al lector empatitzar amb el caos viscut a la guerra.

La sortida a Sèrbia serà la primera dels tres viatges d’Àngela Graupera al front dels Balcans. Després de 4 mesos a Sèrbia, decideix tornar a Barcelona per recuperar-se del patiment presenciat en primera persona. No és fins al 8 de novembre de 1915 on es llegeix a Las Noticias a Graupera explicant la seva absència en una carta titulada Camino de Servia. En Salónica: “Vaig sortir [de Sèrbia] fa uns mesos per buscar repòs pel meu contorbat esperit i el meu cos baldat”. En aquest moment, Graupera es va haver de quedar a la ciutat grega, on va seguir exercint com a infermera, ja que la frontera amb Sèrbia estava tallada. Un any i mig després, torna a la capital catalana per atendre al seu pare malaltís, per tornar més tard al front. Aquest cop viatja a Atenes.

Divisió dels països balcànics abans de la Primera Guerra Mundial. Font: Balkankrieg_Besetzte_Gebiete_1913

D’activa a passiva

Entre aquests dos viatges Graupera es troba en un punt d’inflexió. Tal com escriu al llibre El gran crimen: lo que yo he visto en la guerra, decideix passar a l’acció: “Aquesta primera odissea ha sucumbit la meva indiferència. He deixat de ser passiva i resignada”. Les cròniques de l’autora entre aquests dos punts prenen un gir. Sense oblidar la part més personal i descriptiva, Graupera es presenta molt més crítica i analítica.

És a la capital grega on farà extenses anàlisis sobre el conflicte intern del país hel·lènic. El 30 de novembre de 1916 escriu a Les Notícies una crònica sobre les protestes antibel·licistes a Atenes que veu com un reflex del “llarg patiment resistit pel poble hel·lènic” a causa d’un bloqueig de comunicacions perpetuat pel bàndol aliat. El bloqueig serà present fins als primers mesos del 1917. A més, Grauera no dubte en criticar la política grega i les seves irregularitats.

Tot i estar a favor dels francòfons durant el conflicte, no té retrets en criticar les atrocitats desenvolupades pels dos bàndols, sempre des del dolor que li comporta la deshumanització viscuda a la guerra. Una humanista de cap a peus, Graupera no entén com les persones poden arribar aquests extrems en favor de les elits que els dirigeixen. Per exemple, a El gran crimen relata una anècdota on explica com dos germans, un presoner i l’altre ferit, es retroben després d’haver combatut en bàndols contraris. En aquest sentit, reflexiona com en esclatar la guerra “s’aixeca la terrible fúria de l’odi”, entre els germans. Acaba l’anècdota amb un crit: “Quantes bales fratricides!”.

“Aquesta primera odissea ha sucumbit la meva indiferència. He deixat de ser passiva i resignada”

Àngela Graupera

Si Graupera ha de prendre partit, sempre ho farà en pro de la societat civil. En els seus textos relata com la fam, el fred i la guerra causen estralls sobre els civils. Durant el bloqueig grec, no dubta en denunciar la lluita contra la fam: “Com calmarem les exigències de la fam? Com emmudirem els laments dels petits que tremolen de fred?”, escriu el desembre del 1916 a Las Noticias.

A casa

Es creu que Graupera va quedar-se a Grècia fins a la fi del conflicte, tot i que deixa d’enviar cròniques el juliol de 1918. La tasca de Graupera no acaba a la Primera Guerra Mundial. Es va mantenir al peu de canó lluitant pels seus ideals quan va tornar a Espanya.

Tal com explica l’historiador Josep Maria Reyes a la introducció de El gran crimen, Graupera també va ser una activista dedicada a la lluita pels drets de les dones i de la classe obrera i va ser una ferma defensora de l’antibel·licisme. Aquesta faceta la va desenvolupar, sobretot, en tornar de la Primera Guerra Mundial. El 1920 comença a publicar la majoria de les seves novel·les, sempre protagonitzades per dones. En aquesta línia criticava el paper de la dona en la família i el sistema patriarcal als seus articles a La Revista Blanca, de la dirigent anarquista Frederica Montseny amb qui va mantenir una amistat.

En l’àmbit polític, Àngela Graupera va simpatitzar amb els anarquistes de la CNT fins que el sindicat va endurir la seva estratègia després de la Vaga de La Canadenca el 1919. Així doncs, es desemmarca del sector violent de la CNT donat el seu pensament antibel·licista. És en aquest moment quan s’uneix a la Unió Socialista de Catalunya, el que va tensar la seva relació amb Montseny. Per altra banda, va ser membre del Comitè Femení de Reformes Socials i la vicepresidenta de la Secció Femenina d’Esquerra Republicana.

“Seré activa i voluntat. No descansaré. Allà on vagi, llençaré a mans plenes llavors de pau i odi a la guerra”.

Àngela Graupera

A partir de la Guerra Civil el nom d’Àngela Graupera desapareix dels diaris, esborrada per un règim a qui no interessava tenir referents de dones intel·lectuals. Va morir el 19 de març de 1940 al seu domicili de Barcelona, però el rastre de l’enigmàtica escriptora s’esfuma durant tot el conflicte. Es va poder mantenir allunyada dels soldats amb qui tant havia compartit? Va agafar la seva farmaciola per sanar les ferides d’una nova guerra? Les seves pròpies paraules a El gran crimen porten a pensar que no va abandonar el camp: “Seré activa i voluntat. No descansaré. Allà on vagi, llençaré a mans plenes llavors de pau i odi a la guerra”.

Read more

Feminisme després de Franco

Al maig de 1976 es van celebrar les primeres Jornades Catalanes de la Dona, on es van debatre temes que encara avui afecten les dones

“Potser per primera vegada a Espanya s’ha obert un debat profund sobre temes fonamentals fins ara considerats tabú”. Així tancava Soledad Balaguer el seu article “Una experiència apassionant” a El País, el 6 de juny de 1976, tot just una setmana després que finalitzessin les Jornades Catalanes de la Dona a Barcelona. No feia ni un any de la mort de Franco i, amb això, començava a obrir-se pas la democràcia i l’enterrament de la dictadura franquista a Espanya. En aquest context, van celebrar-se a Barcelona unes jornades per parlar de temes silenciats fins aleshores: temes que afectaven les dones. La sexualitat, l’avortament, la família patriarcal, la dona política, els drets laborals de les treballadores… I se’n va parlar obertament i sense tabús.

Avui en dia, amb el feminisme damunt la taula, ja no sorprèn parlar de totes aquestes qüestions. Tanmateix, si fem un repàs a les reivindicacions d’aquestes jornades, podem veure com moltes de les seves denúncies encara tenen completa vigència en l’actualitat. I si observem com va reaccionar la societat de l’època al debat d’aquests temes, podem trobar similituds amb les reaccions que provoca encara ara el feminisme en certs sectors de la nostra societat.

Des de la política fins a la sexualitat

Més de 4.000 dones van reunir-se al paranimf de la Universitat de Barcelona

Les Jornades Catalanes de la Dona van ser “el primer intent unitari d’organització col·lectiva després de 40 anys de silenci forçat”, segons la definien les seves organitzadores. I van ser possibles “gràcies a la sensibilització i a la mobilització d’importants grups de diverses ideologies, oficis…”. Així, van aconseguir superar totalment les seves previsions, i van arribar a reunir 4.000 dones —quan n’esperaven 300—, de diferent origen, formació i experiència vital. Van trobar-se durant quatre dies, 27,28, 29 i 30 de maig de 1976, a la Universitat de Barcelona, i van debatre intensament sobre el que realment els afectava a elles.

Treballs, dones als barris, la família, l’educació, els mitjans de comunicació, la política, la legislació, la dona rural i la sexualitat. Aquests van ser els tems que es van tractar a les jornades. Però, arran de què van decidir celebrar-se? Segons explica la catedràtica d’Història Contemporània Mary Nash, en un reportatge a Betevé, les jornades van ser la resposta al fet que Franco hagués enviat l’any anterior, Any Internacional de la Dona, a Pilar Primo de Rivera, representant de Sección Femenina —la branca femenina del partit Falange Espanyola—, a una trobada internacional per defensar els drets de les dones: “això va suscitar la necessitat de donar una rèplica, i així es va fer”.

La «Guía de la buena esposa», escrita per Pilar Primo de Rivera el 1953

Cal recordar on ens trobem en aquell moment. Veníem d’una dictadura on la Sección Femenina havia marcat el paper de les dones de l’època i on les mateixes lleis discriminaven a les dones en tots els aspectes. Montserrat Roig, en un article a Triunfo, ho resumia així: “durant quaranta anys, la dona ha estat la gran perdedora. La seva condició, degradada, la seva imatge, manipulada. La Sección Femenina va ser una barreja de prolongació del masclisme imperant i l’acceptació voluntària de la pròpia marginació sexual”. Per això, gran part de les reivindicacions que recullen les conclusions de les jornades anaven enfocades al canvi de les mateixes lleis: revisió de la cèl·lula familiar, llei del divorci, assumir que la pàtria potestat no fos exclusivament de l’home, supressió dels delictes d’adulteri, legalització de l’avortament…

Actualment, podem afirmar que aquestes reivindicacions s’han complert. Però moltes altres podrien haver estat redactades avui mateix: dret a un lloc de treball, sense discriminacions en la remuneració, desaparició dels “rols” tradicionals masculí i femení, supressió de les discriminacions en esports, cultura… I quasi tot el que van denunciar se segueix denunciant gairebé cinquanta anys després: l’establiment d’un cànon per als homes i un altre per les dones, el mite de la maternitat com a essència de la condició femenina, la cosificació de la dona a través dels mitjans de comunicació…, i tants altres aspectes que segueixen afectant les dones pel simple fet de ser-ho.

El llibre «Jornades catalanes de la dona», publicat el 1977, resumia les principals reivindicacions de les trobades

La família, el tema estrella de les crítiques

Per altra banda, què van suposar aquestes jornades per la societat de l’època? La gent —en particular els homes— estava preparada per escoltar aquests discursos de caràcter feminista, just després de la mort del dictador? Trobem de tot. Sobretot el tema de la família va provocar intenses reaccions. “Una cosa és la promoció de la dona i, una altra molt diferent, radicalment oposada, el llibertinatge sexual, l’amoralitat i la ruptura matrimonial i familiar que resulten de les jornades”, escrivia el partit Unió Democràtica al Noticiero Universal. També va haver-hi dones descontentes amb el que es tractava en les jornades:  “si volen representar-nos a les dones de Catalunya, vull fer constar que ho considero una ofensa pública a totes les dones. Propugnar pel dret a disposar del popi cos només buscant la satisfacció sexual té ja un nom, prostitució. I propugnar per l’avortament legalitzat el té també des de sempre, assassinat sense justificació”, escrivia a la secció de Cartes al Director de La Vanguardia Mª Dolores López.

L’Església tampoc va tardar a posicionar-se. La Unió Mundial d’Organitzacions Catòliques Femenines va enviar una nota a La Vanguardia on explicaven per què no s’adherien a les jornades:  “engloben tota una sèrie de reivindicacions que no podem acceptar de cap manera, ja que estan basades solament en la superficialitat, el plaer, l’egoisme i la materialitat dels fets, sense tenir en compte el que és essencial en la persona humana, l’amor, l’entrega a l’altre… I en molts casos, a més, hi ha hagut una tristíssima agressivitat i menyspreu cap al sexe masculí”. I més enllà, segons explicava Soledad Balaguer en el seu article a El País, va haver-hi grups d’extrema dreta que els amenaçaven simplement per informar de les jornades.

Tanmateix, persones com Montserrat Roig van escriure sobre la importància de les jornades: “cal valorar quelcom important de les primeres jornades de la dona catalana, i és el fet que s’hi hagin inscrit més de 3.000 dones, que s’hagin pogut realitzar i que, per sobre de les confrontacions i divergències, hagi sortit amb un clima de vitalitat exemplar”, deia en l’article a Triunfo. Roig també va fer palès la falta tant de dirigents i militants dels partits polítics com de dones del món intel·lectual català, en les jornades. Sobre això últim es preguntava si a elles “els devia fer por que la seva ‘alliberació’ individual es convertís en col·lectiva” per a totes les dones. I també feia una crítica a la premsa dels dies següents, afirmant que, com molts homes, s’havia quedat “perplexa” davant les jornades.

En total van celebrar-se vuit sessions intenses de debat, d’on sorgien les diferents denúncies i reivindicacions

Malgrat tot, nombroses associacions van adherir-se a les reivindicacions que sorgien de cada tema tractat a les jornades. Perquè aquestes van posar de manifest la necessitat de crear un moviment feminista per evitar les discriminacions cap a les dones en qualsevol àmbit. Les assistents de les jornades van ser capaces de discutir i de plantejar una agenda per més endavant. Segons la catedràtica Nash, les conclusions que van treure “van ser la base del moviment feminista de Catalunya dels anys posteriors”. Un moviment que encara avui dura, i que, malgrat les crítiques, el menyspreu i fins i tot les amenaces d’alguns sectors —com si als anys 70 seguíssim—, segueix denunciant les discriminacions que pateixen les dones en la nostra societat.

Read more

Allò que les dones fan

Elizabeth Cochrane, la pionera periodista d’investigació que trenca rols amb el mètode per destapar històries.

Elizabeth Cochrane Read more

Les de la inclusió

Polèmica entre els motius i conseqüències de parlar en femení genèric

La llengua catalana està en debat. El llenguatge inclusiu i l’ús del femení genèric són iniciatives que qüestionen les normes establertes i posen en dubte l’estructura de la llengua. Col·lectius feministes, partits polítics, lingüistes i el mateix Govern de la Generalitat han pres posicions al respecte.

Les normes gramaticals de la llengua catalana estableixen un principi general, un que no només es dona en el gènere. Aquest principi diu que existeixen categories marcades i no marcades. Les primeres inclouen a les segones, i no a la inversa. En el cas del gènere, el masculí és el marcat, i el femení, el no marcat.

Aquesta normativa s’ha portat a debat. Un dels posicionaments propugna que el llenguatge és androcèntric. Que invisibilitza les dones i les exclou. Aquest està, per tant, a favor de l’ús del femení genèric. Per contra, la postura oposada defensa que la realitat d’una societat masclista no té res a veure amb la llengua i que, en conseqüència, no té sentit parlar en femení genèric.

Maria Carme Junyent, professora titular de lingüística general de la Universitat de Barcelona, considera que parlar en femení és “una ingenuïtat i una opció política que no té res a veure amb la llengua”. El debat existent és, segons ella, “el resultat d’un mal entès i una desinformació”. Junyent, especialitzada en l’estudi de llengües amenaçades, opina que s’estan mal interpretant les normes gramaticals: “La suposada relació entre el gènere i el sexe és, més aviat, una entelèquia”. I és que, segons la lingüista, són molts els exemples de les confusions generades per aquest ús de la llengua.  

Junyent propugna que la llengua no pot transformar la realitat i que, en tot cas, ja s’hi adaptarà quan aquesta canviï. A més, afegeix que “la llengua ja és inclusiva quan ho ha de ser i quan no ho ha de ser no ho és”.

«La llengua ja és inclusiva quan ho ha de ser i quan no ho ha de ser no ho és»

Carme Junyent

L’origen de tot plegat, per la lingüista, és “dictatorial”. Assegura que l’ús del femení genèric no és una proposta de la gent, sinó que «és un canvi que algú s’empesca i vol imposar als altres». Junyent considera que es tracta d’un posicionament polític i, per tant, “no és espontani, és induït. Per què hauríem de cedir tots als canvis que proposa una persona?”.

La Montserrat Ribas, professora titular del departament de Traducció i Ciències del Llenguatge de la Universitat Pompeu Fabra, creu fermament que canviar el llenguatge pot transformar la societat “perquè dir és fer”. L’experta en Estudis de Gènere argumenta que utilitzant un llenguatge inclusiu les dones perceben que hi són i, en conseqüència, poden sentir-se protagonistes: «Sentiran que poden parlar i que la seva veu serà escoltada». Per altra banda, explica que “parlar en femení genèric ajuda a canviar les coses, però no canviaran gaire si ho fem de manera activista i després tenim actituds socials masclistes”. Considera, per tant, que l’ús d’aquest tipus de llenguatge és una eina més del feminisme activista.

«Utilitzant el femení genèric les dones perceben que hi són, se senten protagonistes. Sentiran que poden parlar i que la seva veu serà escoltada»

Montserrat Ribas

Ribas creu que “el llenguatge és una acció social”. Argumenta que quan parlem, interaccionem. A més, insisteix en el fet que si fem ús del codi amb les normes gramaticals establertes, amb el masculí genèric, invisibilitzem el femení i mantenim el masculí en una posició central.

La lingüista situa els inicis de l’ús del femení genèric en“ una iniciativa feminista que han incorporat alguns partits com la CUP o Unidas Podemos”. Opina que l’acció està vinculada a la política perquè la política és la gestió del social. «Els moviments feministes diem que el personal és polític», explica Ribas. Posa com a exemple la violència masclista, que no és una qüestió domèstica, sinó política.

Així doncs, les opinions són molt variades quan es tracta de l’ús del femení genèric, del llenguatge inclusiu i de les diferents iniciatives per canviar la llengua. Entenent els arguments a banda i banda del debat és ara tasca personal i intransferible, elaborar la crítica corresponent i extreure les conclusions oportunes. La llengua continua en debat.

Reportatge elaborat per Mar Bermúdez i Elena Urbán

Read more

Mujer y lucha libre: ¿marginación o impulso?

A pesar de un reciente interés por la figura femenina en la lucha libre, esta sigue siendo una minoría

YOHANA GONÇALVES – ARIANA RUIZ – SERGI PERALTA

La lucha libre es un deporte espectáculo que muchos catalogan como un deporte de ‘hombres’ porque es considerado «violento y agresivo»; al igual que las demás actividades que conllevan fuerza como el boxeo o el karate. En el caso de las artes marciales, la mujer siempre se había visto como ‘la que llevaba los números’. En todos los combates se veía a una figura femenina con un físico atractivo llevando un cartel que decía ‘round 1’. En pocas palabras, se le otorgaban unos minutos de fama solo por ser un objeto que generaba belleza. Sin embargo, en los últimos años las mujeres han comenzado a callar el machismo y a reclamar las oportunidades que merecían.

A fin de cuentas, este deporte de lucha es digerido de distintas formas alrededor del mundo. Internacionalmente, a este ámbito femenino se le otorga más reconocimiento, porque se ha generado una mayor constancia y se han abierto más caminos. Específicamente en los Estados Unidos, Japón y Reino Unido, la lucha libre femenina se ha expandido más que en España. En estos tres territorios, se pueden encontrar empresas que se dedican únicamente a la mujer -aspecto impensable en el ámbito español, ya que a lo máximo que se puede luchar es en un combate intergénero.

Algunas referencias de la lucha libre en el ámbito femenino a nivel mundial son personajes muy conocidos en este deporte: Becky Lynch y Ronda Rousey definen y realzan la lucha libre femenina en Europa y América

La mujer ha ganado más peso al subirse al ring en los combates. La comparación de lo actual con lo antiguo es fascinante. El machismo se disminuye cada vez más en, como algunos dirían, un deporte de ‘golpes’. Tanto es así que WWE realizó un evento exclusivo para resaltar el género femenino en la lucha libre: Evolution WWE. Celebrado en Nueva York en 2018, logró que las mujeres hicieran levantar al público de sus asientos, llegando algunos aficionados a calificar el evento del «mejor del año».

Por otro lado, al contrario de América, en España, afirma A-Kid, “las mujeres wrestlers son aproximadamente un 5%”. Esto genera una dificultad adicional para alcanzar la paridad. Específicamente, en Barcelona, la Academia RIOT cuenta con tres principales: Dafne Cepeda, Hanah y Eddie Punk. La poca difusión y asistencia de mujeres ha provocado que no se llegue al mismo nivel que en los demás continentes.

Sin embargo, existen mujeres como Yawara —nombre de guerra de la criminológa Dafne Cepeda— que siguen este camino para romper con los estereotipos. Karateka en ejercicio —su otra pasión—, cuenta con alegría y optimismo sus periplos por este ámbito, aún eminentemente masculino.

El relato de Cepeda es vivo y esperanzador en lo tocante a la incursión femenina en este área. En su recuerdo no hay episodios de discriminación por su condición de fémina ni, por suerte, nada que se le parezca. Su historial vuelve a evocar a esa cofradía de luchadores que no sólo se tratan con suma cordialidad, sino que trascienden a las atribuciones meramente ritualistas del combate. Una relación de afecto que va más allá. Sus inicios, en consonancia con los de sus colegas, parten de un primer contacto televisivo, junto a su padre, en el que, como espectadora, queda fascinada por el desarrollo del show. Como su compañero —y adversario en el ring—Morillas, a partir de ese momento, emprenderá un camino que la atrapará en cuerpo y alma.

Las mujeres pueden llegar a sentir miedo por unirse a este deporte, ya sea por los ejercicios o por el posible encuentro con el machismo. Sin embargo, según Yawara, el problema del poco porcentaje de mujeres en la lucha libre en España es porque «tienen miedo de practicar los ejercicios y realizar las volteretas».

«Las mujeres van con una idea errónea sobre la lucha libre. Yo estuve en el mundo de la lucha. A veces las chicas me dicen: ‘¿cómo es que tu chico ha hecho eso?’. Pero lo que no saben es que yo también lo puedo hacer y, por lo tanto, tú o cualquiera puede. Solo se necesita practicar».

https://youtu.be/spRqWWxohik

La realidad es que en este deporte la figura femenina ha tenido que esforzarse el doble que los hombres para lograr un espacio en el ring. En muchas ocasiones, la mujer en un combate de intergénero puede ser vista como un símbolo de debilidad y, más aún, en ejercicios que puedes recibir un golpe de un adversario masculino. Esta es una de las razones por las que las mujeres niegan el practicar este deporte. El sentir ese miedo de ‘poder morir’ hace que se apunten menos y, a su vez, haya menos oportunidades para las que ya están en este mundo. “Las mujeres vendrían, al menos una vez, a las prácticas si la clase la diera una mujer”, afirma Yawara.

La figura de una mujer frente a otra mujer puede causar más confianza, pero en este mundo donde casi el 90% son hombres, se tendrá que luchar con ellos hasta alcanzar un número igualitario: “quizás sea difícil”, asegura A-Kid. 

Algunos culpan la minoría femenina por la poca difusión. ¿Pero tendrá que ver? Muchas mujeres que están en este ámbito afirman que quieren luchar con otras mujeres porque es más igualitario, así como Dafne.

Read more

Uso de cookies

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.

ACEPTAR
Aviso de cookies