Àngela Graupera, la guerra amb mirada d’infermera

L’escriptora es va convertir en la primera corresponsal de guerra catalana en publicar 104 cròniques de la Primera Guerra Mundial

En un hospital de campanya perdut entre les runes del front oblidat de la Primera Guerra Mundial, l’escriptora, periodista i infermera Àngela Graupera embenava i cosia ferits mentre la seva ment captava tot allò que després podia traslladar al paper. De mirada observadora i ment crítica, Graupera va publicar una sèrie de cròniques al diari Las Noticias amb tot allò que veia, escoltava, sentia i analitzava mentre feia d’infermera voluntària al front dels Balcans a la Gran Guerra. D’aquesta manera, per casualitat i sense voler-ho, es va convertir en la primera corresponsal de guerra catalana i espanyola.

El gran crim

Nascuda a Barcelona el 1876, Àngela Graupera embarca direcció Nis, la segona capital de Sèrbia durant la guerra, el 30 d’agost de 1914. Aquest va ser el segon conflicte on exercia d’infermera, ja que havia guanyat experiència a Melilla el 1909. Al final de la guerra, es comptabilitzaran 250.000 baixes austríaques i 175.000 de sèrbies en el territori.

Àngela Graupera dibuixada per Robert Perez a partir d’una fotografia.

Quan arriba a Nis, després d’un ardu viatge, l’escriptora descriu l’ambient jovial en què troba la població sèrbia. “Nombroses bandes de música recorrien els carrers fent honor a la bandera sèrbia, que aclamava el poble amb patriòtic entusiasme. Jo em vaig commoure”, escriu Graupera el 16 de setembre a Las Noticias. Aquesta felicitat no trigarà a esvair-se tant pels civils com per l’escriptora un cop la guerra arribi a les seves hores més baixes. A continuació, presenta el primer part informatiu: els serbis han derrotat als austríacs a Samlin.

Juntament amb la informació bèl·lica, extreta de xerrades amb soldats ferits i cada vegada més precisa a mesura que passa temps amb ells, Graupera afegeix relats i descripcions del dia a dia a l’hospital. El 25 de setembre, escriu el que li fa sentir l’arribada de nous ferits a l’hospital: “és un veritable horror, el que causa aquesta macabra processió […] a vegades sento que el desànim s’apodera de mi”. Amb aquestes descripcions, Graupera ofereix una visió humanista, pacifista i personal que permet al lector empatitzar amb el caos viscut a la guerra.

La sortida a Sèrbia serà la primera dels tres viatges d’Àngela Graupera al front dels Balcans. Després de 4 mesos a Sèrbia, decideix tornar a Barcelona per recuperar-se del patiment presenciat en primera persona. No és fins al 8 de novembre de 1915 on es llegeix a Las Noticias a Graupera explicant la seva absència en una carta titulada Camino de Servia. En Salónica: “Vaig sortir [de Sèrbia] fa uns mesos per buscar repòs pel meu contorbat esperit i el meu cos baldat”. En aquest moment, Graupera es va haver de quedar a la ciutat grega, on va seguir exercint com a infermera, ja que la frontera amb Sèrbia estava tallada. Un any i mig després, torna a la capital catalana per atendre al seu pare malaltís, per tornar més tard al front. Aquest cop viatja a Atenes.

Divisió dels països balcànics abans de la Primera Guerra Mundial. Font: Balkankrieg_Besetzte_Gebiete_1913

D’activa a passiva

Entre aquests dos viatges Graupera es troba en un punt d’inflexió. Tal com escriu al llibre El gran crimen: lo que yo he visto en la guerra, decideix passar a l’acció: “Aquesta primera odissea ha sucumbit la meva indiferència. He deixat de ser passiva i resignada”. Les cròniques de l’autora entre aquests dos punts prenen un gir. Sense oblidar la part més personal i descriptiva, Graupera es presenta molt més crítica i analítica.

És a la capital grega on farà extenses anàlisis sobre el conflicte intern del país hel·lènic. El 30 de novembre de 1916 escriu a Les Notícies una crònica sobre les protestes antibel·licistes a Atenes que veu com un reflex del “llarg patiment resistit pel poble hel·lènic” a causa d’un bloqueig de comunicacions perpetuat pel bàndol aliat. El bloqueig serà present fins als primers mesos del 1917. A més, Grauera no dubte en criticar la política grega i les seves irregularitats.

Tot i estar a favor dels francòfons durant el conflicte, no té retrets en criticar les atrocitats desenvolupades pels dos bàndols, sempre des del dolor que li comporta la deshumanització viscuda a la guerra. Una humanista de cap a peus, Graupera no entén com les persones poden arribar aquests extrems en favor de les elits que els dirigeixen. Per exemple, a El gran crimen relata una anècdota on explica com dos germans, un presoner i l’altre ferit, es retroben després d’haver combatut en bàndols contraris. En aquest sentit, reflexiona com en esclatar la guerra “s’aixeca la terrible fúria de l’odi”, entre els germans. Acaba l’anècdota amb un crit: “Quantes bales fratricides!”.

“Aquesta primera odissea ha sucumbit la meva indiferència. He deixat de ser passiva i resignada”

Àngela Graupera

Si Graupera ha de prendre partit, sempre ho farà en pro de la societat civil. En els seus textos relata com la fam, el fred i la guerra causen estralls sobre els civils. Durant el bloqueig grec, no dubta en denunciar la lluita contra la fam: “Com calmarem les exigències de la fam? Com emmudirem els laments dels petits que tremolen de fred?”, escriu el desembre del 1916 a Las Noticias.

A casa

Es creu que Graupera va quedar-se a Grècia fins a la fi del conflicte, tot i que deixa d’enviar cròniques el juliol de 1918. La tasca de Graupera no acaba a la Primera Guerra Mundial. Es va mantenir al peu de canó lluitant pels seus ideals quan va tornar a Espanya.

Tal com explica l’historiador Josep Maria Reyes a la introducció de El gran crimen, Graupera també va ser una activista dedicada a la lluita pels drets de les dones i de la classe obrera i va ser una ferma defensora de l’antibel·licisme. Aquesta faceta la va desenvolupar, sobretot, en tornar de la Primera Guerra Mundial. El 1920 comença a publicar la majoria de les seves novel·les, sempre protagonitzades per dones. En aquesta línia criticava el paper de la dona en la família i el sistema patriarcal als seus articles a La Revista Blanca, de la dirigent anarquista Frederica Montseny amb qui va mantenir una amistat.

En l’àmbit polític, Àngela Graupera va simpatitzar amb els anarquistes de la CNT fins que el sindicat va endurir la seva estratègia després de la Vaga de La Canadenca el 1919. Així doncs, es desemmarca del sector violent de la CNT donat el seu pensament antibel·licista. És en aquest moment quan s’uneix a la Unió Socialista de Catalunya, el que va tensar la seva relació amb Montseny. Per altra banda, va ser membre del Comitè Femení de Reformes Socials i la vicepresidenta de la Secció Femenina d’Esquerra Republicana.

“Seré activa i voluntat. No descansaré. Allà on vagi, llençaré a mans plenes llavors de pau i odi a la guerra”.

Àngela Graupera

A partir de la Guerra Civil el nom d’Àngela Graupera desapareix dels diaris, esborrada per un règim a qui no interessava tenir referents de dones intel·lectuals. Va morir el 19 de març de 1940 al seu domicili de Barcelona, però el rastre de l’enigmàtica escriptora s’esfuma durant tot el conflicte. Es va poder mantenir allunyada dels soldats amb qui tant havia compartit? Va agafar la seva farmaciola per sanar les ferides d’una nova guerra? Les seves pròpies paraules a El gran crimen porten a pensar que no va abandonar el camp: “Seré activa i voluntat. No descansaré. Allà on vagi, llençaré a mans plenes llavors de pau i odi a la guerra”.

Read more

Feminisme després de Franco

Al maig de 1976 es van celebrar les primeres Jornades Catalanes de la Dona, on es van debatre temes que encara avui afecten les dones

“Potser per primera vegada a Espanya s’ha obert un debat profund sobre temes fonamentals fins ara considerats tabú”. Així tancava Soledad Balaguer el seu article “Una experiència apassionant” a El País, el 6 de juny de 1976, tot just una setmana després que finalitzessin les Jornades Catalanes de la Dona a Barcelona. No feia ni un any de la mort de Franco i, amb això, començava a obrir-se pas la democràcia i l’enterrament de la dictadura franquista a Espanya. En aquest context, van celebrar-se a Barcelona unes jornades per parlar de temes silenciats fins aleshores: temes que afectaven les dones. La sexualitat, l’avortament, la família patriarcal, la dona política, els drets laborals de les treballadores… I se’n va parlar obertament i sense tabús.

Avui en dia, amb el feminisme damunt la taula, ja no sorprèn parlar de totes aquestes qüestions. Tanmateix, si fem un repàs a les reivindicacions d’aquestes jornades, podem veure com moltes de les seves denúncies encara tenen completa vigència en l’actualitat. I si observem com va reaccionar la societat de l’època al debat d’aquests temes, podem trobar similituds amb les reaccions que provoca encara ara el feminisme en certs sectors de la nostra societat.

Des de la política fins a la sexualitat

Més de 4.000 dones van reunir-se al paranimf de la Universitat de Barcelona

Les Jornades Catalanes de la Dona van ser “el primer intent unitari d’organització col·lectiva després de 40 anys de silenci forçat”, segons la definien les seves organitzadores. I van ser possibles “gràcies a la sensibilització i a la mobilització d’importants grups de diverses ideologies, oficis…”. Així, van aconseguir superar totalment les seves previsions, i van arribar a reunir 4.000 dones —quan n’esperaven 300—, de diferent origen, formació i experiència vital. Van trobar-se durant quatre dies, 27,28, 29 i 30 de maig de 1976, a la Universitat de Barcelona, i van debatre intensament sobre el que realment els afectava a elles.

Treballs, dones als barris, la família, l’educació, els mitjans de comunicació, la política, la legislació, la dona rural i la sexualitat. Aquests van ser els tems que es van tractar a les jornades. Però, arran de què van decidir celebrar-se? Segons explica la catedràtica d’Història Contemporània Mary Nash, en un reportatge a Betevé, les jornades van ser la resposta al fet que Franco hagués enviat l’any anterior, Any Internacional de la Dona, a Pilar Primo de Rivera, representant de Sección Femenina —la branca femenina del partit Falange Espanyola—, a una trobada internacional per defensar els drets de les dones: “això va suscitar la necessitat de donar una rèplica, i així es va fer”.

La «Guía de la buena esposa», escrita per Pilar Primo de Rivera el 1953

Cal recordar on ens trobem en aquell moment. Veníem d’una dictadura on la Sección Femenina havia marcat el paper de les dones de l’època i on les mateixes lleis discriminaven a les dones en tots els aspectes. Montserrat Roig, en un article a Triunfo, ho resumia així: “durant quaranta anys, la dona ha estat la gran perdedora. La seva condició, degradada, la seva imatge, manipulada. La Sección Femenina va ser una barreja de prolongació del masclisme imperant i l’acceptació voluntària de la pròpia marginació sexual”. Per això, gran part de les reivindicacions que recullen les conclusions de les jornades anaven enfocades al canvi de les mateixes lleis: revisió de la cèl·lula familiar, llei del divorci, assumir que la pàtria potestat no fos exclusivament de l’home, supressió dels delictes d’adulteri, legalització de l’avortament…

Actualment, podem afirmar que aquestes reivindicacions s’han complert. Però moltes altres podrien haver estat redactades avui mateix: dret a un lloc de treball, sense discriminacions en la remuneració, desaparició dels “rols” tradicionals masculí i femení, supressió de les discriminacions en esports, cultura… I quasi tot el que van denunciar se segueix denunciant gairebé cinquanta anys després: l’establiment d’un cànon per als homes i un altre per les dones, el mite de la maternitat com a essència de la condició femenina, la cosificació de la dona a través dels mitjans de comunicació…, i tants altres aspectes que segueixen afectant les dones pel simple fet de ser-ho.

El llibre «Jornades catalanes de la dona», publicat el 1977, resumia les principals reivindicacions de les trobades

La família, el tema estrella de les crítiques

Per altra banda, què van suposar aquestes jornades per la societat de l’època? La gent —en particular els homes— estava preparada per escoltar aquests discursos de caràcter feminista, just després de la mort del dictador? Trobem de tot. Sobretot el tema de la família va provocar intenses reaccions. “Una cosa és la promoció de la dona i, una altra molt diferent, radicalment oposada, el llibertinatge sexual, l’amoralitat i la ruptura matrimonial i familiar que resulten de les jornades”, escrivia el partit Unió Democràtica al Noticiero Universal. També va haver-hi dones descontentes amb el que es tractava en les jornades:  “si volen representar-nos a les dones de Catalunya, vull fer constar que ho considero una ofensa pública a totes les dones. Propugnar pel dret a disposar del popi cos només buscant la satisfacció sexual té ja un nom, prostitució. I propugnar per l’avortament legalitzat el té també des de sempre, assassinat sense justificació”, escrivia a la secció de Cartes al Director de La Vanguardia Mª Dolores López.

L’Església tampoc va tardar a posicionar-se. La Unió Mundial d’Organitzacions Catòliques Femenines va enviar una nota a La Vanguardia on explicaven per què no s’adherien a les jornades:  “engloben tota una sèrie de reivindicacions que no podem acceptar de cap manera, ja que estan basades solament en la superficialitat, el plaer, l’egoisme i la materialitat dels fets, sense tenir en compte el que és essencial en la persona humana, l’amor, l’entrega a l’altre… I en molts casos, a més, hi ha hagut una tristíssima agressivitat i menyspreu cap al sexe masculí”. I més enllà, segons explicava Soledad Balaguer en el seu article a El País, va haver-hi grups d’extrema dreta que els amenaçaven simplement per informar de les jornades.

Tanmateix, persones com Montserrat Roig van escriure sobre la importància de les jornades: “cal valorar quelcom important de les primeres jornades de la dona catalana, i és el fet que s’hi hagin inscrit més de 3.000 dones, que s’hagin pogut realitzar i que, per sobre de les confrontacions i divergències, hagi sortit amb un clima de vitalitat exemplar”, deia en l’article a Triunfo. Roig també va fer palès la falta tant de dirigents i militants dels partits polítics com de dones del món intel·lectual català, en les jornades. Sobre això últim es preguntava si a elles “els devia fer por que la seva ‘alliberació’ individual es convertís en col·lectiva” per a totes les dones. I també feia una crítica a la premsa dels dies següents, afirmant que, com molts homes, s’havia quedat “perplexa” davant les jornades.

En total van celebrar-se vuit sessions intenses de debat, d’on sorgien les diferents denúncies i reivindicacions

Malgrat tot, nombroses associacions van adherir-se a les reivindicacions que sorgien de cada tema tractat a les jornades. Perquè aquestes van posar de manifest la necessitat de crear un moviment feminista per evitar les discriminacions cap a les dones en qualsevol àmbit. Les assistents de les jornades van ser capaces de discutir i de plantejar una agenda per més endavant. Segons la catedràtica Nash, les conclusions que van treure “van ser la base del moviment feminista de Catalunya dels anys posteriors”. Un moviment que encara avui dura, i que, malgrat les crítiques, el menyspreu i fins i tot les amenaces d’alguns sectors —com si als anys 70 seguíssim—, segueix denunciant les discriminacions que pateixen les dones en la nostra societat.

Read more

Allò que les dones fan

Elizabeth Cochrane, la pionera periodista d’investigació que trenca rols amb el mètode per destapar històries.

Elizabeth Cochrane Read more

Les de la inclusió

Polèmica entre els motius i conseqüències de parlar en femení genèric

La llengua catalana està en debat. El llenguatge inclusiu i l’ús del femení genèric són iniciatives que qüestionen les normes establertes i posen en dubte l’estructura de la llengua. Col·lectius feministes, partits polítics, lingüistes i el mateix Govern de la Generalitat han pres posicions al respecte.

Les normes gramaticals de la llengua catalana estableixen un principi general, un que no només es dona en el gènere. Aquest principi diu que existeixen categories marcades i no marcades. Les primeres inclouen a les segones, i no a la inversa. En el cas del gènere, el masculí és el marcat, i el femení, el no marcat.

Aquesta normativa s’ha portat a debat. Un dels posicionaments propugna que el llenguatge és androcèntric. Que invisibilitza les dones i les exclou. Aquest està, per tant, a favor de l’ús del femení genèric. Per contra, la postura oposada defensa que la realitat d’una societat masclista no té res a veure amb la llengua i que, en conseqüència, no té sentit parlar en femení genèric.

Maria Carme Junyent, professora titular de lingüística general de la Universitat de Barcelona, considera que parlar en femení és “una ingenuïtat i una opció política que no té res a veure amb la llengua”. El debat existent és, segons ella, “el resultat d’un mal entès i una desinformació”. Junyent, especialitzada en l’estudi de llengües amenaçades, opina que s’estan mal interpretant les normes gramaticals: “La suposada relació entre el gènere i el sexe és, més aviat, una entelèquia”. I és que, segons la lingüista, són molts els exemples de les confusions generades per aquest ús de la llengua.  

Junyent propugna que la llengua no pot transformar la realitat i que, en tot cas, ja s’hi adaptarà quan aquesta canviï. A més, afegeix que “la llengua ja és inclusiva quan ho ha de ser i quan no ho ha de ser no ho és”.

«La llengua ja és inclusiva quan ho ha de ser i quan no ho ha de ser no ho és»

Carme Junyent

L’origen de tot plegat, per la lingüista, és “dictatorial”. Assegura que l’ús del femení genèric no és una proposta de la gent, sinó que «és un canvi que algú s’empesca i vol imposar als altres». Junyent considera que es tracta d’un posicionament polític i, per tant, “no és espontani, és induït. Per què hauríem de cedir tots als canvis que proposa una persona?”.

La Montserrat Ribas, professora titular del departament de Traducció i Ciències del Llenguatge de la Universitat Pompeu Fabra, creu fermament que canviar el llenguatge pot transformar la societat “perquè dir és fer”. L’experta en Estudis de Gènere argumenta que utilitzant un llenguatge inclusiu les dones perceben que hi són i, en conseqüència, poden sentir-se protagonistes: «Sentiran que poden parlar i que la seva veu serà escoltada». Per altra banda, explica que “parlar en femení genèric ajuda a canviar les coses, però no canviaran gaire si ho fem de manera activista i després tenim actituds socials masclistes”. Considera, per tant, que l’ús d’aquest tipus de llenguatge és una eina més del feminisme activista.

«Utilitzant el femení genèric les dones perceben que hi són, se senten protagonistes. Sentiran que poden parlar i que la seva veu serà escoltada»

Montserrat Ribas

Ribas creu que “el llenguatge és una acció social”. Argumenta que quan parlem, interaccionem. A més, insisteix en el fet que si fem ús del codi amb les normes gramaticals establertes, amb el masculí genèric, invisibilitzem el femení i mantenim el masculí en una posició central.

La lingüista situa els inicis de l’ús del femení genèric en“ una iniciativa feminista que han incorporat alguns partits com la CUP o Unidas Podemos”. Opina que l’acció està vinculada a la política perquè la política és la gestió del social. «Els moviments feministes diem que el personal és polític», explica Ribas. Posa com a exemple la violència masclista, que no és una qüestió domèstica, sinó política.

Així doncs, les opinions són molt variades quan es tracta de l’ús del femení genèric, del llenguatge inclusiu i de les diferents iniciatives per canviar la llengua. Entenent els arguments a banda i banda del debat és ara tasca personal i intransferible, elaborar la crítica corresponent i extreure les conclusions oportunes. La llengua continua en debat.

Reportatge elaborat per Mar Bermúdez i Elena Urbán

Read more

Mujer y lucha libre: ¿marginación o impulso?

A pesar de un reciente interés por la figura femenina en la lucha libre, esta sigue siendo una minoría

YOHANA GONÇALVES – ARIANA RUIZ – SERGI PERALTA

La lucha libre es un deporte espectáculo que muchos catalogan como un deporte de ‘hombres’ porque es considerado «violento y agresivo»; al igual que las demás actividades que conllevan fuerza como el boxeo o el karate. En el caso de las artes marciales, la mujer siempre se había visto como ‘la que llevaba los números’. En todos los combates se veía a una figura femenina con un físico atractivo llevando un cartel que decía ‘round 1’. En pocas palabras, se le otorgaban unos minutos de fama solo por ser un objeto que generaba belleza. Sin embargo, en los últimos años las mujeres han comenzado a callar el machismo y a reclamar las oportunidades que merecían.

A fin de cuentas, este deporte de lucha es digerido de distintas formas alrededor del mundo. Internacionalmente, a este ámbito femenino se le otorga más reconocimiento, porque se ha generado una mayor constancia y se han abierto más caminos. Específicamente en los Estados Unidos, Japón y Reino Unido, la lucha libre femenina se ha expandido más que en España. En estos tres territorios, se pueden encontrar empresas que se dedican únicamente a la mujer -aspecto impensable en el ámbito español, ya que a lo máximo que se puede luchar es en un combate intergénero.

Algunas referencias de la lucha libre en el ámbito femenino a nivel mundial son personajes muy conocidos en este deporte: Becky Lynch y Ronda Rousey definen y realzan la lucha libre femenina en Europa y América

La mujer ha ganado más peso al subirse al ring en los combates. La comparación de lo actual con lo antiguo es fascinante. El machismo se disminuye cada vez más en, como algunos dirían, un deporte de ‘golpes’. Tanto es así que WWE realizó un evento exclusivo para resaltar el género femenino en la lucha libre: Evolution WWE. Celebrado en Nueva York en 2018, logró que las mujeres hicieran levantar al público de sus asientos, llegando algunos aficionados a calificar el evento del «mejor del año».

Por otro lado, al contrario de América, en España, afirma A-Kid, “las mujeres wrestlers son aproximadamente un 5%”. Esto genera una dificultad adicional para alcanzar la paridad. Específicamente, en Barcelona, la Academia RIOT cuenta con tres principales: Dafne Cepeda, Hanah y Eddie Punk. La poca difusión y asistencia de mujeres ha provocado que no se llegue al mismo nivel que en los demás continentes.

Sin embargo, existen mujeres como Yawara —nombre de guerra de la criminológa Dafne Cepeda— que siguen este camino para romper con los estereotipos. Karateka en ejercicio —su otra pasión—, cuenta con alegría y optimismo sus periplos por este ámbito, aún eminentemente masculino.

El relato de Cepeda es vivo y esperanzador en lo tocante a la incursión femenina en este área. En su recuerdo no hay episodios de discriminación por su condición de fémina ni, por suerte, nada que se le parezca. Su historial vuelve a evocar a esa cofradía de luchadores que no sólo se tratan con suma cordialidad, sino que trascienden a las atribuciones meramente ritualistas del combate. Una relación de afecto que va más allá. Sus inicios, en consonancia con los de sus colegas, parten de un primer contacto televisivo, junto a su padre, en el que, como espectadora, queda fascinada por el desarrollo del show. Como su compañero —y adversario en el ring—Morillas, a partir de ese momento, emprenderá un camino que la atrapará en cuerpo y alma.

Las mujeres pueden llegar a sentir miedo por unirse a este deporte, ya sea por los ejercicios o por el posible encuentro con el machismo. Sin embargo, según Yawara, el problema del poco porcentaje de mujeres en la lucha libre en España es porque «tienen miedo de practicar los ejercicios y realizar las volteretas».

«Las mujeres van con una idea errónea sobre la lucha libre. Yo estuve en el mundo de la lucha. A veces las chicas me dicen: ‘¿cómo es que tu chico ha hecho eso?’. Pero lo que no saben es que yo también lo puedo hacer y, por lo tanto, tú o cualquiera puede. Solo se necesita practicar».

https://youtu.be/spRqWWxohik

La realidad es que en este deporte la figura femenina ha tenido que esforzarse el doble que los hombres para lograr un espacio en el ring. En muchas ocasiones, la mujer en un combate de intergénero puede ser vista como un símbolo de debilidad y, más aún, en ejercicios que puedes recibir un golpe de un adversario masculino. Esta es una de las razones por las que las mujeres niegan el practicar este deporte. El sentir ese miedo de ‘poder morir’ hace que se apunten menos y, a su vez, haya menos oportunidades para las que ya están en este mundo. “Las mujeres vendrían, al menos una vez, a las prácticas si la clase la diera una mujer”, afirma Yawara.

La figura de una mujer frente a otra mujer puede causar más confianza, pero en este mundo donde casi el 90% son hombres, se tendrá que luchar con ellos hasta alcanzar un número igualitario: “quizás sea difícil”, asegura A-Kid. 

Algunos culpan la minoría femenina por la poca difusión. ¿Pero tendrá que ver? Muchas mujeres que están en este ámbito afirman que quieren luchar con otras mujeres porque es más igualitario, así como Dafne.

Read more

L’educació sexoafectiva a Catalunya: una assignatura pendent?

AMÀLIA GARCIA, JOSEP TÀSSIES I AROA TORT

A nivell social, la sexualitat segueix sent un tema tabú. Encara costa parlar de plaer, de sexe, d’autoconeixença, de masturbació, de relacions no normatives… I si parlar d’aquests temes es fa difícil en general, parlar-ne amb infants i joves encara és més problemàtic. En aquest context, quin és el paper de les escoles? Com s’educa sobre sexe i afectivitats a Catalunya? 

Educant des d’una perspectiva feminista

Per entendre com es treballa l’educació sexoafectiva als centres educatius partim d’un cas concret. Es tracta de l’Institut Esteve Terrades i Illa, de Cornellà de Llobregat, un centre que treballa la coeducació i l’educació sexoafectiva d’una manera innovadora.

Un dels pilars fonamentals d’aquest projecte és la Xarxa Activa de Joves per la Igualtat (XAJI). Per saber de què es tracta, alumnes de segon de l’ESO ens expliquen en què consisteix la iniciativa i com valoren les seves experiències. 

El que expliquen aquestes adolescents, però, només és una part. A l’Esteve Terrades també treballen l’educació sexoafectiva des de l’assignatura Cultura i Valors, que és l’alternativa a Religió. Ho fan des de primer a tercer de l’ESO i aborden qüestions molt diverses: des d’entendre què és el sexisme, a temes pròpiament lligats a les sexualitats i a les afectivitats. Després, a 4t de l’ESO, ja no treballen el tema dins l’assignatura, perquè no els dona temps. 

Maite Chamizo i Rosa Maria Aznar, cordinadores del projecte de coeducació.

Segons el currículum escolar, dins de Cultura i Valors s’han d’encabir temes molt diversos. L’educació sexoafectiva només és un d’ells, i no es treballa en cap altra assignatura. Que l’Institut Esteve Terrades li doni tanta importància és gràcies a la motivació del centre i, en especial, de la professora Rosa Maria Aznar, que fins a l’any passat coordinava el projecte de coeducació de l’institut.

Per altra banda, al centre també busquen treballar des d’espais més transversals. La professora Aznar, per posar un exemple, explica que a l’hora del pati, dilluns i dimarts, tot l’alumnat sap que en una aula hi ha una professora referent a qui poden preguntar tot allò que vulguin. Sobre relacions, preguntes concretes de sexualitat que no gosen fer a classe, algun problema que tenen amb la seva parella… “En aquest espai podem detectar problemàtiques, per exemple, de violència de gènere, masclisme, o risc medico sexual”, diu la docent.

Les professores de l’institut valoren molt positivament la seva tasca. Segons la professora Aznar, “aquí, si passa alguna cosa que té a veure amb el masclisme o que hi té relació, tothom sap on anar. I saben que ens ho prendrem seriosament. Segur que se’ns escapen coses, i encara queda molt per fer, però, com a mínim, el primer pas a l’Institut Esteve Terrades està fet”.

Coeduca’t: la resposta a una normativa massa genèrica

Cal entendre que actualment treballar l’educació sexoafectiva depèn en gran mesura de la motivació i l’impuls de mestres particulars. Com que la normativa sobre educació sexual i afectiva és molt genèrica i no hi ha un control sobre què fan els centres, professores com la Rosa Maria Aznar es mostren crítiques amb el sistema: “l’educació sexual, o bé la fa gent externa al centre, perquè no es contempla dins del currículum, o bé es fa des de l’assignatura de biologia, sense parlar de plaers ni de desig, ni de col·lectius LGBTIQ+, ni diversitats… I de vegades ni això. Hi ha moltes alumnes que arriben a 2n de l’ESO i no saben ni com és la seva vagina. Nenes que em pregunten si s’han de treure el tampó per fer pipi.”

Sovint, la manca d’educació sexual fa que les adolescents no coneguin el seu propi cos.

Tanmateix, sembla que des de la Generalitat es vol treballar per millorar la situació. En concret, s’està impulsant el programa Coeduca’t, una iniciativa per ajudar els centres a treballar de forma explícita i transversal la coeducació i l’educació afectivosexual. La idea és que s’apliqui des de P-3 fins a 4t de l’ESO, a tots els centres públics i concertats.

Font: Departament d’Educació / Elaboració pròpia

El Departament d’Ensenyament vol formar a dues persones de cada centre, les quals seran responsables de coordinar el programa a les seves escoles o instituts. I és que la intenció és que el Coeduca’t s’adapti a cada realitat. L’Associació Drets Sexuals i Reproductius hi participa a nivell “teòric”, definint quins són els continguts que caldrà treballar a escoles i instituts. Jordi Baroja Benlliure, director del Centre Jove d’Atenció a les Sexualitats —una entitat que pertany a aquesta associació— , explica que la idea és “poder fer una sèrie de propostes de quines serien les diferents competències i objectius o temes a abordar per cada tram d’edat, perquè els continguts puguin ser evolutius i adaptats a cada cicle vital”.

Calendari de les sessions formatives.

La intenció de l’associació és treballar la sexualitat en totes les seves dimensions. Baroja explica que parteixen de la idea que “molta gent associa la sexualitat només amb sexe i genitalitat”. Però, segons ell, “sexualitat és moltes més coses: és relacions, és autocura, és drets, és valors, és afectes, etc.”

Més enllà de Catalunya

Qui impulsa el programa Coeduca’t és la Generalitat i, per tant, aquest programa s’aplica a Catalunya. Malgrat tot, això no vol dir que a altres punts del territori no hi hagi iniciatives que busquen treballar l’educació sexoafectiva en profunditat, des d’una perspectiva transversal i feminista.

Un clar exemple és la Rosa Sanchis, professora de català a l’Institut Isabel de Villena a València. És també impulsora del blog Karicies, des d’on treballa l’educació sexoafectiva amb els seus alumnes. En aquesta entrevista explica la seva tasca:

L’inici d’un llarg camí

Per tant, existeixen diverses iniciatives personals i concretes que busquen donar a l’educació sexoafectiva l’espai que el sistema li nega. Un espai que des del moviment feminista fa temps que es reclama i que, ara, sembla que a Catalunya es podria fer realitat.

Tot i això, és evident que encara queda molt per fer i millorar. El camí per garantir a totes les escoles una educació sexoafectiva de qualitat és llarg i requereix esforços conjunts. Per a la Rosa Maria Aznar, a més, és important la mirada amb la qual cal enfocar el tema: “nosaltres entenem que hi ha d’haver una mirada feminista, sinó no estem educant. Sobretot si parlem d’afectivitats i sexualitats”. En Jordi Baroja hi està d’acord. Segons ell, “l’educació sexoafectiva s’ha de fonamentar en la mirada de gènere i feminista. Pensem que aquesta ha de travessar tot l’itinerari curricular, posant el plaer i l’autocura en un lloc predominant”.

Read more

«El masclisme, com qualsevol opressió, va adaptant-se als nous temps»

La il·lustradora Ame Soler, coneguda a xarxes com a Tres Voltes Rebel, publica el seu primer llibre titulat Som les nétes de les bruixes que no vau poder cremar

Ame Soler ha crescut envoltada de pinzells i carbonets. El seu avi, al deixar la pagesia, va invertir el seu nou temps lliure en la pintura. El seu pare va compartir amb ella classe a la carrera de Belles Arts. Però va ser la música de grups com La Gossa Sorda o Obrint Pas, junt amb els fets del 15M, que la van impulsar a expressar la seva consciència política i feminista a les xarxes amb el seu art. Temps després, i amb el pseudònim de Tres Voltes Rebel, Ame Soler ajunta sols a Instagram gairebé 100.000 seguidors i ha arribat a publicar un llibre: Som les nétes de les bruixes que no vau poder cremar. En aquesta autobiografia es retrata també les vivències i progressiu aproximament de l’autora al món del feminisme i la lluita social. Aprofitem la seva bregança en aquest terreny per preguntar-li sobre els canvis que han sofert les reivindicacions socials al llarg dels anys i la implicació del jovent d’avui.

L’artista és valenciana, i aquesta entrevista ha estat transcrita idènticament per tal de respectar la seva varietat lingüística.

Som les nétes de les bruixes que no vau poder cremar, l’últim llibre de Tres Voltes Rebel, publicat el 21 de novembre de 2019. Font: Tres Voltes Rebel

Quina ha estat l’espurna que t’ha fet agafar els pinzells?

No recorde quan vaig agafar els pinzells per primera vegada, pinte des de que tinc memòria. Però portar-los a la vessant reivindicativa va estar inspirat per la cançó protesta. Utilitzar l’art com a eina de lluita li dóna tot el sentit estricte que necessite per crear.

«Utilitzar l’art com a eina de lluita li dóna tot el sentit estricte que necessite per crear»

Per què has optat per les xarxes socials com a primer vehicle d’expressió?

La veritat és que no va ser una decisió voluntària en un principi. Tot va començar com un treball de classe i vaig voler compartir-ho a xarxes creant un compte nou per separar el contingut polític del meu antic Instagram d’il·lustració. De sobte va esdevindre tot açò i quan me’n vaig voler adonar Instagram ja era el meu principal canal d’expressió artística.

Què t’ha impulsat a fer el salt a la literatura?

Vaig rebre la proposta de Penguin Random House i encara que he d’admetre que m’espantava un poc al principi vaig sentir que tenia una història que explicar i que podria ajudar, així que em vaig llançar.

Com d’efectiva és avui dia la literatura com a mitjà difusor d’idees i visions del món? I la il·lustració?

Molt efectiva. Crec que la cultura en general (il·lustració, música, teatre…) tenen una funció clau en les lluites socials.

Les generacions joves llegeixen?

Jo crec que sí, més del que pensem. D’altra banda també considere que ens hem quedat una mica antiquats pensant que sols es poden llegir llibres. De vegades he trobat molt més interessant llegir reflexions a xarxes de companyes activistes que en llibres editats per grans editorials.

Creus que avui dia les noves generacions estan més conscienciades amb el feminisme i els drets de les minories que les generacions anteriors?

Crec i vull pensar que sí. Pense que hem sabut aprofitar els canals de comunicació dels nostres dies per compartir missatges que abans no podíem trobar enlloc. Em surt al feed amb la mateixa rellevància una notícia d’un diari que les publicacions de les activistes a les que seguisc, i això dóna peu a trobar canals d’informació més enllà dels que estàvem habituades a consultar.

La forta reivindicació feminista, LGTB i ecologista ha nascut o proliferat amb la generació actual o hi ha hagut altres periodes on també s’ha lluitat tant com ara per aquestes causes?

Es porta molts anys reivindicant aquestos temes, però ara comencem a tindre més veu. Parlant de feminisme considere que hem aconseguit donar-li tantíssima força a la lluita que fins i tot el capital, gran aliat del patriarcat, ha hagut d’agenollar-se i fingir que els importa el missatge feminista. No han tingut més remei.

«Fins i tot el capitalisme, gran aliat del patriarcat, ha hagut d’agenollar-se i fingir que els importa el missatge feminista»

El masclisme és un mal que no ha canviat en anys o bé avui dia té formes diferents?

El masclisme, com qualsevol opressió, va adaptant-se als nous temps. Per exemple, fa uns anys no teníem mòbils, ara mateix som conscients de la violència masclista que s’exerceix quan es controla el mòbil de la dona a la parella. Aquest és un nou tipus de violència, i no poc greu.

Els adults del teu entorn t’han encoratjat o bé dissuadit de la teva feina i visió?

Els adults del meu voltant intentaren dissuadir-me quan començava, sé que per protegir-me. Em deien que no em posicionara políticament, però m’és inevitable fer-ho. Tinc una eina de comunicació massiva, que és la il·lustració, i no puc no utilitzar-la per donar visibilitat a lluites justes i necessàries.

Ver esta publicación en Instagram

Per les que lluitaren, lluiten i hauran de lluitar. GUERRERES.

Una publicación compartida de Ame Soler (@tres.voltes.rebel) el

Ver esta publicación en Instagram

El feminisme no sols m’ha canviat la vida. Me l’ha salvada. 💜

Una publicación compartida de Ame Soler (@tres.voltes.rebel) el

Has trobat una gran quantitat de gent que compartia la teva visió? I de detractors?

He trobat molta més gent que pensava com jo del que m’esperava, això em fa sentir còmoda per seguir creant. I tant que hi ha detractors, però si el missatge preten tindre un component revolucionari i no molesta algú és que no s’està fent bé.

Quina mena de persones creus que coincideixen més amb les teves idees? I d’opositors?

Sobretot gent de la meua edat o semblant que pateix les mateixes opressions que jo, o que té certa empatia amb lluites socials que, tot i no tocar-los de prop, saben la dignitat que tenen. Els opositors supose que són gent que viu còmoda en els seus privilegis o gent alienada. Confie que aquests opositors algun dia deixen de ser-ho.

«Si el missatge preten tindre un component revolucionari i no molesta algú és que no s’està fent bé»

El testimoni de Tres Voltes Rebel no és l’únic existent en el feminisme militant a les xarxes. A Cetrencada també hem entrevistat a la tuitera, col·laboradora d’Eldiario.es i escriptora Barbijaputa. Amb més de 300.000 seguidors només a Twitter, Barbijaputa, igual que Tres Voltes Rebel, també ha publicat un llibre, una distopia feminista anomenada Nadie Duerme. Troba la seva entrevista, titulada «Cuando las mujeres nos organizamos, podemos hacer historia» al web de Cetrencada.

Read more

Feminisme a doble cara

Són molts els moviments feministes que lluiten avui en dia per defensar els drets i llibertats de les dones arreu del món. Tot i això, no tots reben la mateixa atenció ni tenen les mateixes oportunitats de generar un canvi. La diferència entre uns i altres: el país d’origen del moviment.

#MeeToo. No cal afegir res més. Parla per sí sol. Un moviment nascut ni més ni menys que als Estats Units d’Amèrica. Com a reacció als casos d’abús sexual per part del director de Hollywood, Harvey Weinstein, l’any 2017 s’origina #MeeToo. Dos mesos després de les primeres acusacions al productor, comença a créixer el nombre de denúncies. Sobretot per part de famoses actrius. S’utilitza el hashtag per donar a conèixer cada cas. En un inici les denúncies es fan al voltant de la indústria cinematogràfica. A mesura que el moviment pren força, les protestes augmenten i s’estenen les denúncies i reivindicacions a tots els àmbits de la societat. Les dones americanes surten al carrer i es concentren per condemnar les agressions i abusos sexuals. La guspira del boom: Alyssa Milano. L’actriu novaiorquesa que anima a totes les dones a agafar el poder i utilitzar el hashtag a les xarxes socials. Encara que la creadora del moviment és Tarana Burke, activista que inicia la campanya a MySpace. L’impacte d’aquest moviment és immens. Ha travessat fronteres: França (#MoiAussi#BalanceTonPorc), Espanya (#YoTambién), Argentina (#MiraComoNosPonemos), Noruega (#stilleforopptak), Rússia (#Ятоже), i molts més.

Viatgem a l’altra banda del món: #WhereIsMyName. Potser sona. Una lleugera idea. Res clar. Doncs bé, aquest moviment neix a les xarxes socials l’any 2017. Ho fa en un país oriental, l’Afganistan. Té la intenció de tornar la identitat a les dones recuperant els seus noms. Les dones afganeses solen viure a l’ombra de l’home, són identificades com a dones, filles o mares d’algú. A més, per als homes dir en públic el nom de la dona és considerat deshonor i vergonyós. Per això, aquest moviment creu que el primer pas per empoderar a la dona afganesa és recuperar la seva identitat. Independent a l’home. Les impulsores de la campanya creuen que sense aquesta identitat pròpia “romandran invisibles a la societat”. És una lluita per recuperar un dret bàsic. I així ho explica la primera veu del moviment: Laleh Osmany. El moviment comença a les xarxes socials i agafa un bon impuls.

Dos impulsos feministes. Dues lluites bàsiques. Una a occident i l’altre a orient. Moviments paral·lels però amb trajectòries totalment diferents. 

Cercant els noms dels moviments a la base de dades Google Academics, s’obtenen més de 52.200 resultats d’articles acadèmics sobre el moviment #MeeToo, mentre només 2 treballs tracten #WhereIsMyName. La cobertura als mitjans de comunicació també il·lustra les discriminacions. En els mitjans Espanyols s’han publicat desenes d’articles sobre el moviment americà, mentre són comptables amb els dits d’una mà els articles publicats sobre el moviment afganès. Tots dos apareixen, generalment, a les seccions de sof tnews dels mitjans, restant importància a la qüestió.

L’origen de tot és a les xarxes socials on la distància és palpable. 19 milions de tweets arreu del món contenen el hashtag #MeeToo, en més de 20 idiomes. Les xifres continuen creixent dia a dia. Ha arribat a ser Trending Topic. En canvi, són menys de 50 els tweets amb el hashtag #WhereIsMyName.  Pràcticament ha desaparegut del mapa. A Instagram són 2,258,694 els posts amb el hashtag #MeToo i 934 amb el hashtag #WhereIsMyName.

Les dades reforcen el fet: l’impacte generat pels moviments feministes es veu condicionat per l’origen de les seves reivindicacions. Per posar-ho a prova només cal preguntar, als companys de feina, a la família, als amics, a la parella, quants coneixen un moviment i quants han sentit a parlar de l’altre. I analitzar el nivell de detall sobre cada un. El desconeixement del moviment de les dones afganeses, #WhereIsMyName, és evident. Tanmateix, elles continuen amb una lluita activa. L’orient, encara que sembli aliè i llunyà, batalla amb uns ideals molt propers. Són feminisme, igualtat i drets humans. I és evident que el camí que hauran de fer és diferent, probablement molt més complex que el de les dones occidentals, perquè les normes socials de cada comunitat són molt diferents. Encara i així, el feminisme creix i les dones s’empoderen. Ho fan juntes, totes. La implicació dels mitjans, dels investigadors socials i de les dones d’arreu del món és vital per donar veu a tots els moviments de lluita feminista. En especial a tots aquells infravalorats des de l’occident. És la doble cara del feminisme.

Read more

5 qüestions a reivindicar en el dia mundial de l’eliminació de la violència contra la dona

Aquest 25 de novembre se celebra el dia mundial de l’eliminació de la violència contra la dona, un dia en el qual no es pot celebrar res si es miren les 51 dones mortes per violència de gènere en Espanya en el 2019 -malgrat que aquesta matinada s’ha trobat morta una dona que hauria estat presumptament assassinada per la seva parella, a Tenerife-, una dada que des del 2015 només ha fet que créixer.

Les víctimes dels femicidis però, no són les úniques víctimes de la violència masclista però, l’assetjament, la violència psicològica, la dependència econòmica imposada, la violència vicària o les mutilacions genitals femenines són algunes d’aquestes formes de violència masclista que a 2019 encara es segueixen donant arreu del món, cada cop més, i amb la pujada de l’extrema dreta als diferents països, cada cop més acceptades per certs sectors tradicionalistes, conservadors, i en paraules clares, masclistes.

51 mortes i 80.000 denuncieu que no arriben a mostrar tota la violència de gènere que es dóna cada dia a Espanya, i a tot el món. Per aquesta raó és necessari saber què es reivindcai i per què s’ha de reivindicar. Aquí van 5 de les moltes raons:

1. Dades que intenten il·lustrar la violència masclista el 2019

Des que el 2003 es va començar a fer el recompte de les víctimes de violència masclista, 1027 dones han mort assassinades. Aquestes morts però van més enllà, i és que amb aquestes agressions 275 infants han quedat orfes de mare, 34 morts per aquesta violència. Uns nens i unes nenes que moltes vegades queden oblidats quan es parla de la violència contra la dona, però que també són víctimes.

  • 51 dones assassinades
  • Andalusia és la comunitat autònoma en la qual més dones han estat assassinades, un 12 en total.
  • De les 51 dones assassinades, 20 tenien entre 41 i 50 anys. Nou tenien entre 21 i 20 anys.
  • 30 de les dones assassinades eren espanyoles.
  • Només 11 dones havien denunciat prèviament el seu agressor.
  • 5 dones tenien aplicades mesures de protecció prèvies.
  • 32 dones vivien amb els seu agressors, fos parella o familiar.
  • Segons estadístiques un 15% de les dones europees pateixen violència a les llars.

Hi ha molts casos de violència però que no estan registrades per les estadístiques però que existeixen i mereixen tenir veu.

2. La por a denunciar

De les 51 dones assassinades per violència de gènere aquest 2019 només 11, un 21,6% havia denunciat prèviament la seva situació de maltractament a les forces de seguretat. Una dada molt rellevant per observar un problema que no s’acaba de solucionar: la por a denunciar.

Ja sigui per l’estigma que pot acabar sorgint, o les represàlies que pugui haver-hi sobre ella o sobre els seus fills en el cas de tenir, el percentual de dones que fan el pas a denunciar el seu agressor no acaba d’estabilitzar-se.

A més a més, les denúncies rebudes pels jutjats espanyols aquest segon trimestre del 2019 per violència de gènere -sigui en la forma que sigui- ha baixat un 3,76% respecte el mateix període de l’any anterior segons les dades obtingudes per l’Observatori contra la Violència Domèstica i de Gènero del Consell General del Poder Judicial (CGPJ).

3. Una concepció obsoleta de la violència

La concepció de la violència masclista ha quedat obsoleta. Això s’ha vist en la reivindicació que al llarg dels anys es porta donant però que en el 25-N d’aquest any és encara més present. Violència masclista no és aquell abús físic i psicològic d’un home cap a una dona, si no totes les formes en les quals l’home oprimeix a la dona -la dona cisgènere europea, asiàtica, africana, heterosexual, asexual, transgènere i transsexual-. Ja sigui a través de la violència, de la dependència econòmica, de l’assetjament, de les amenaces… però també és violència masclista aquella foto d’un home despullat que s’envia a través d’aplicacions per trobar parella, el xantatge que s’exerceix sobre les dones amb els fills, el pesat que s’adopta massa en la discoteca… formes de violència que no són concebudes com a tal però que ho són. Els matrimonis forçats i les mutilacions genitals, pràctiques que a Espanya no són habituals però que en altres parts són una realitat present de la qual s’ha de conscienciar a la societat per tal de canviar les mentalitats més tradicionalistes. És per això que tots els grups i col·lectius que participen en aquest 25-N volen canviar aquesta concepció, per conscienciar, perquè la gent s’identifiqui i perquè es donin canvis legals. També per trencar l’estigma de víctima que pesa molt a alhora identificar-se i de denunciar.

Núvol de paraules (elaboració pròpia). Iceberg sobre tipus violència gènere (internet)

4. El cas de la Manada, llum sobre els problemes judicials

El 21 de juny de 2019 el Tribunal Suprem va reconèixer que la violació d’una noia als Santfermins de 2016 per part de La Manada no era abús sino era violació. Una diferència molt important i que va més enllà de la terminologia. Aquesta diferenciació no només va fer justícia a la noia violada, sinó també a tot el col·lectiu femení que durant mesos havia reclamat amb aquest mateix crit, que no havia estat abús, sinó una violació. Un canvi que eleva a 15 anys de presó les condemnes Dels cinc  membres de ‘la manada’ -Antonio Manuel Guerrero Escudero, Jesús Escudero, José Ángel Prenda, Alfonso Jesús Cabezuelo, i Ángel Boza.

Aquest cas no és l’únic però, la condemna feta per l’Audiència de Barcelona de 10 anys per abús sexual a cinc dels membres de ‘La Manada de Manresa va tornar a aixecar la reivindicació del «no és abús sinó violació». Aquest grup d’homes va violar per torns a una menor de 14 anys veïna de Manresa l’octubre de 2016.

Aquests són dos dels casos que mostren la limitació que l’actual llei contra la violència de gènere presenta. Aquesta llei del 2004 va ser realitzada per govern de Zapatero, en un any on les dones mortes per violència de gènere van arribar a les 60, una dada només superada per l’any 2007. Aquesta llei 1/2004 té com a objectiu encarar la violència de gènere més enllà del codi penal, sensibilitzant a la societat.

«Com manifestació de la discriminació, la situació de desigualtat i de les relacions de poder dels homes sobre les dones, s’exerceix sobre aquestes per part de qui sigui o hagin sigut els seus marits o de qui estiguin o hagin estat lligades a elles per relacions similars a l’efectivitat, tot i sense convivència».

Definició de la violència de gènere de la Llei de Mesures de Protecció Integral contra la Violència de Gènere.

Aquesta llei malgrat recollir i emparar la violència física i psicològica cap a les dones, al igual que els agressions a la llibertat sexual, les amenaces, les coaccions o la privació arbitrària de la llibertat, no empara aspectes que el Conveni d’Istambul, rectificat el 2014 pel Consell d’Europa, sí inclou. Aquests aspectes són els matrimonis forçats, les mutilacions genitals femenines, la trata, l’avortament i l’esterilització forçosa, l’assetjament sexual , la violència sexual, i l’assistència, complicitat i temptativa d’algunes d’aquestes accions. És per aquesta raó, que avui en dia, a Espanya, la prostitució forçada, l’assetjament sexual, l’abús i agressions a un familiar, no estan considerades com a un tipus de violència de gènere, i pel que quan un cas com el de la Manada de Manresa arriba al jutjat, es considera abús i no violació malgrat que sí ho sigui.

Davant aquestes situacions i la limitació que la llei espanyola contra la violència de gènere presenta actualment, les diferents associacions, col·lectius, partits i grups feministes demanen un canvi en el codi penal perquè es posi èmfasi en el consentiment verbal explícita mantenir una relació sexual, i s’elimini la consideració d’abús d’una violació en els casos que la víctima no hagi forcejat amb els agressors, pujant així les penes en aquests casos, com el de La Manada.

Dones manifestant-se contra la sentència de La Manada. Diario.es

5. «Els homes també pateixen violència de gènere»

Malgrat que hi ha associacions que denuncien la desprotecció dels homes maltractats per dones davant l’actual llei de violència de gènere, com ho és l’Associació Europea d’Advocats de Família, que afirma que els homes pateixen igual que les dones, violència de gènere. Segons les dades donades pel Consell General del Poder Judicial, entre 2008 i 2015, 58 homes van morir en mans de les seves parelles o ex-parelles enfront de les 488 dones. Una diferència abismal que deixa veure que, malgrat existir homes maltractats per dones, és una minoria en comparació, al femicidi que es dóna en la societat actual.

En el 25-N d’aquest any a més, Espanya viu una situació delicada amb l’entrada amb 52 escons del partit ultraconservador i dretà, Vox. Un partit que es mostra a favor de l’eliminació de la llei de violència de gènere i que propaga missatges totalment masclistes. Així doncs, les diferents associacions, entitats i grups feministes han volgut fer que aquest 25-N no només sigui un dia de dol per les més de 1000 dones assassinades per violència masclista a Espanya des que el 2003 es va començar el recompte oficial. Si no també un dia de conscienciació social en la qual es dóna especialment veu en el paper que altres homes poden fer per frenar aquesta violència, sigui en la forma que sigui.

En aquesta línia va la campanya #ElPresenteEsFeminsta que Ada Colau, alcaldessa de Barcelona ha llançat aquesta darrera setmana en la capital catalana. La ciutat ara ondeja cartells en els quals es poden veure missatges dits per homes com: «tío, que la llames cada dos por tres para saber dónde está es control nivel 10» o «humillar así a tu parella es violencia machista», en els que se’ls interpel·la per recordar la seva responsabilitat per acabar amb la violència masclista.

Cartells de la campanya #ElPresenteEsFeminsita

Read more

«Cuando las mujeres nos organizamos podemos cambiar la historia»

La escritora y activista feminista Barbijaputa publica su último libro, Nadie Duerme

Barbijaputa es el pseudónimo de la escritora, tuitera y activista feminista anónima colaboradora de eldiario.es. A principios de noviembre ha publicado su última novela Nadie Duerme. Autora de las obras La chica miedosa que fingía ser valiente muy mal y de Machismo: 8 pasos para quitárselo de encima, esta vez vuelve a la ficción con una distopía feminista. En un mundo gobernado por la ultraderecha, las mujeres toman las armas para acabar con el sistema. Una historia que no está dejando indiferente a nadie.

¿De qué va el libro?

El libro va de un país ficticio donde gana las elecciones un partido fascista. A partir de ahí, empieza a haber mucha represión contra las mujeres, personas migrantes, colectivos vulnerables, LGTBI, etc. Y la población empieza a tener cada vez más miedo por la represión y empiezan a callar. Pero entonces hay un grupo de mujeres que se organiza para intentar derrotar el sistema, levantando las armas. Y… no te quiero hacer más spoiler.

¿Como se le ocurrió esta idea?

Estaba un poco harta de distopías feministas donde las mujeres sufren todo el rato, les pasan cosas muy malas, y nunca rompen en lucha. Entonces, entre eso y el ascenso de Vox, pues se me ocurría que muchas de estas cosas de las distopías podían pasar aquí. Y como tenía ganas de leer una historia donde las mujeres se empoderasen y supieran organizarse para luchar contra un sistema opresor, y no la encontraba, pues la escribí yo.

¿Cuál es la intención de esta novela? ¿Entretener, educar o concienciar?

Entretener es secundario. El anterior libro lo escribí con ganas de entretener y de contar una historia. Pero este lo he escrito más desde «las tripas”, explicando una fantasía, que las mujeres nos organizemos. Aunque espero que no haya que hacerlo ni en ese contexto ni en esos términos. Pero tenía ganas de explicar y dar ideas de cómo las mujeres nos podemos organizar, y de que somos más poderosas de lo que nos creemos.

¿Qué recepción está teniendo la novela?

Hay que tener en cuento que es un libro que no puedo decir que sea para todo el mundo. Hay un público objetivo, y creo que la mayoría de la gente, del país, no son ese público objetivo. Estamos hablando de mujeres que cogen las armas para enfrentarse a un gobierno. Entonces, si ya hay mucha derecha en contra del feminismo, imagínate de un feminismo que coge las armas. Aun así, estoy muy contenta, porque la gente que lo está leyendo está entendiendo perfectamente lo que yo quería decir y les ha emocionado, a pesar de que dicen que es muy duro. Aunque yo creo que la portada y el título del libro ya dan pistas de que no va a ser una balsa de aceite.

Por lo tanto, al público al que se quiere dirigir, ¿son mujeres feministas?

No solo mujeres feministas, simplemente mujeres. Aunque también hay hombres que lo están disfrutando, hombres que entienden el sistema en el que estamos, que no son reaccionarios, que quieren abandonar el machismo. Pero yo lo he hecho pensando en las mujeres. Las protagonistas son mujeres, y no se habla de hombres, mas que para los que copan el gobierno. Y esto lo he hecho queriendo, para que las mujeres sean las máximas protagonistas. Por lo tanto, en realidad, estas lecturas las puede disfrutar cualquiera, pero en un país tan machista pues va a haber, por supuesto, muchos hombres a los que no les interese, o a los que directamente les horrorice, la posibilidad de que haya mujeres que combatan.

¿Cuál es la idea que quiere transmitir con el libro?

Que las mujeres, cuando nos organizamos, si lo hacemos, podemos cambiar la historia de un país, y hasta del mundo. El problema es que no estamos organizadas. Pero que podemos hacerlo, y en otros contextos, que no hace falta que llegue el fascismo para ello, podemos hacerlo antes y de muchas formas. Y mi intención es que las mujeres sepamos lo poderosas que somos cuando nos juntamos, y hablamos, y pensamos. Somos muy poderosas, lo que pasa es que todavía no nos hemos enterado.

Read more

Uso de cookies

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.

ACEPTAR
Aviso de cookies