Primàries Demòcrates EUA 2020: segueix l’última hora dels comicis

REDACCIÓ CETRENCADA

Les primàries demòcrates ja estan en marxa. Els comicis serviran per escollir el candidat del Partit Demòcrata a les eleccions dels Estats Units del proper 3 de novembre. 57 votacions diferents repartides entre el 3 de febrer i el 3 de juny, que culminaran amb la celebració de la Convenció Nacional Demòcrata del mes de juliol, on s’escollirà definitivament el candidat.

Cetrencada en farà un seguiment exhaustiu.

Les primàries, estat a estat

Iowa

L’exalcalde de South Bend, Pete Buttigieg, ha derrotat per la mínima al senador Bernie Sanders en els caucus d’Iowa. En la primera cita de las primàries del Partit Demòcrata, la diferència entre els dos aspirants a la presidència dels Estats Units ha sigut de només un delegat: Buttigieg ha guanyat amb 13 delegats davant dels 12 de Sanders…

Per saber-ne més: Lo que pasó en Iowa no se queda en Iowa

Nou Hampshire

Bernie Sanders va guanyar aquest dimarts 11 de febrer les primàries demòcrates de Nou Hampshire. El va seguir a poca distància Pete Buttigieg, jove revelació del Partit Demòcrata que la setmana passada es va imposar en els caucus d’Iowa, la primera de les 57 votacions que serviran per escollir el candidat demòcrata a les eleccions dels Estats Units del proper 3 de novembre.

Per saber-ne més: Sanders s’imposa per poc a New Hampshire

Nevada

Els caucus de Nevada han consolidat a Bernie Sanders com a cap de carrera de les primàries del Partit Demòcrata dels Estats Units. El candidat de Vermont s’ha imposat amb contundència als seus perseguidors i, a falta de resultats definitius, tot indica que s’emportarà més del doble de delegats que Joe Biden, segon aspirant més votat.

Per saber-ne més: Sanders venç i convenç a Nevada

Carolina del Sud

L’exvicepresident nord-americà Joe Biden ha guanyat les primàries de Carolina del Sud d’aquest passat dissabte amb gairebé un 50% de suport. A molta distància, el principal favorit abans de la cita, Bernie Sanders, ha aconseguit un 20% de suport.

Per saber-ne més: Biden arrasa a Carolina del Sud

Alabama

Per saber-ne més: Biden ressuscita en el superdimarts demòcrata i atura la «revolució» de Sanders

Read more

Donald Trump: el tercer «impeachment» de Estados Unidos

JAVIER CASTILLO I BRUNO FORTEA

Donald Trump es el tercer presidente en la historia de los Estados Unidos que se enfrenta a un proceso de «impeachment». Se trata del único mecanismo mediante el cual puede ser destituido un jefe del Estado en los sistemas presidencialistas. A diferencia de lo que ocurre en España, el Congreso estadounidense no puede forzar el cese de Trump retirándole el apoyo parlamentario porque, allí, el presidente accede al cargo a través de una elección directa de la ciudadanía. Su legitimidad no depende de la confianza del parlamento, sino de haber ganado unas elecciones.

Así pues, los requisitos para poder destituir a un presidente también serán más específicos. Concretamente, un «impeachment» solo puede ponerse en marcha si hay indicios de que el presidente ha cometido durante el ejercicio de su cargo alguno de los delitos de «traición, soborno, o otros crímenes y malas prácticas». Para probar la existencia de alguno de estos cargos, la Cámara de Representantes activa un juicio político que, si prospera con una mayoría simple, pasa al Senado, donde debe ser validado por dos tercios.

Un magistrado del Tribunal Supremo modera el juicio político, el presidente del gobierno es la parte acusada y la Cámara de Representantes asume el rol de acusación. Dentro de este esquema, los senadores deben escuchar los argumentos de ambas partes y los relatos de los testigos y, en consecuencia, actuar a modo de jurado «imparcial» para decidir si los delitos han quedado probados y el presidente debe ser cesado.

La ‘trama ucraniana’ sienta a Trump en el banquillo de los acusados

En este «impeachment», Trump está acusado de los cargos de abuso de poder y obstrucción al Congreso. La filtración de una llamada telefónica donde pide al presidente ucraniano, Volodimír Zelenski, que investigue por corrupción a su rival político Joe Biden abrió el melón del juicio político. Para los demócratas, este hecho fue la gota que colmó el vaso de un mandato marcado por la controversia y decidieron iniciar una investigación en el Congreso. Trump se negó a colaborar con ella, motivo por el cual también está acusado de obstrucción.

El juicio político ya ha llegado al Senado, donde se está celebrando la primera fase de alegaciones iniciales, que debe servir para fijar las normas y el calendario del «impeachment». Por el momento, se ha constituido el tribunal encabezado por el presidente del Tribunal Supremo, John Roberts. Por otra parte, la Cámara de Representantes ha designado a siete congresistas demócratas que harán de «fiscales», mientras Trump también ha nombrado a un equipo de abogados para que lo defiendan durante el pleito.

Nunca ha prosperado un «impeachment»

En toda la historia de los Estados Unidos, ningún presidente ha sido destituido de su cargo a través de un juicio político. Hubo dos intentos y los dos fracasaron. El primero fue en 1868, cuando el demócrata Andrew Johnson estuvo a un solo voto de ser destituido como máximo dirigente del país norteamericano. El segundo tuvo lugar 130 años después, cuando Bill Clinton fue juzgado por perjurio ante un gran jurado y obstrucción de la justicia.

Andrew Johnson, cuando los demócratas eran los republicanos

Hubo una época en la que los republicanos eran los que defendían posturas más progresistas y en la que los demócratas eran los conservadores. En aquel momento, el demócrata Andrew Johnson era vicepresidente. Pero el asesinato de Abraham Lincoln en 1865 lo convirtió en el decimoséptimo presidente de los Estados Unidos. Johnson se enfrentó a los republicanos porque se negaba a otorgar derechos a los esclavos liberados y, además, tenía una posición distinta a sus rivales políticos respecto a la reconstrucción de los estados del Sur.

Los republicanos respondieron aprobando la Ley de Tenencia de la Oficina. Esta medida limitaba la capacidad de Johnson a la hora de diseñar su gobierno, ya que obligaba a que tanto los nombramientos como los despidos del presidente fueran aprobados por el Senado. Sin embargo, Johnson desobedeció la ley y despidió al secretario de guerra Edwin Stanton, un cargo próximo a los republicanos y crítico con el gobierno.

Esta acción sirvió de pretexto para que los republicanos aprobaran en el Congreso el inicio del proceso de destitución del presidente. Una vez en el Senado, el resultado fue de 19 a favor de declararlo inocente frente 35 de declararlo culpable. Pero, dado que el «impeachment» debe ser aprobado por 2/3 de la cámara, Johnson siguió como presidente estadounidense por tan solo un único voto.

Bill Clinton, un segundo juicio político 130 años después

Bill Clinton fue el segundo presidente estadounidense sometido a un juicio político 130 años después del «impeachment» a Andrew Johnson. Todo comenzó con la denuncia presentada por Paula Jones contra el demócrata por abuso sexual. Clinton y Jones acordaron no ir a juicio, pero la causa desató una investigación sobre la relación que el presidente había tenido con la trabajadora de la Casa Blanca Monica Lewinsky.

El Congreso aprobó juzgar al dirigente norteamericano por haber mentido ante un jurado y por haber pedido a Lewinsky que también lo hiciera. En la cámara alta, 45 senadores votaron a favor de su destitución por perjurio ante un gran jurado y 50 apoyaron apartar al mandatario por obstrucción a la justicia. Ningún miembro del Partido Demócrata votó en contra de su presidente. Clinton fue absuelto.

Read more

EEUU-Iran: la crisi dels míssils 2.0

La tensió entre els dos països arriba a màxims, però sense acabar en un conflicte obert

Retorn a la Guerra Freda. Però en versió 2.0. El president dels Estats Units clica un botó, mor assassinat un general iranià i a les xarxes socials sembla que hagi de començar la III Guerra Mundial i acabar-se el món en dos atacs nuclears.  Els protagonistes deixen de ser John F. Kennedy i Nikita Krusxov i es converteixen en el multimilionari ultraconservador Donald Trump i el líder suprem (primer ministre) Alí Khamenei. I l’estira-i-arronsa per uns míssils massa a prop de la costa de Florida, l’assassinat del general iranià Qasem Soleimani. 

L’ordre d’atac es va donar en una mansió de Florida propietat de la família Trump i va culminar, en forma de bombardejos per part de drons, la matinada de divendres als afores de l’aeroport de Bagdad.

Donald Trump
Qasem Soleimani

Un tuit amb la bandera dels Estats Units és la primera explicació que dóna Trump abans que el món sàpiga què ha passat a la capital iraquiana. Després d’unes hores la justificació apareix: la necessitat d’eliminar qui dirigia les operacions que haguessin conduït a desenes de morts americanes. Però el que es produeix arran de la mort del general iranià són protestes a Bagdad i Teheran que reclamen “mort i venjança” contra Amèrica.

Milers d’iranians a l’enterrament de Soleimani a la seva ciutat natal Kerman ACN

Tant Khamenei com Trump van amenaçar de dur a terme qualsevol acció per venjar-se l’un de l’altre. Finalment, els discursos i accions amb tanta set de venjança van minvar. Per part de l’Iran: dos bombardejos a dues bases americanes a l’Iraq, sense víctimes mortals –gràcies al previ avís d’aquest país als americans-. Per la banda dels EUA: un discurs moderat que passa de “qualsevol acció necessària” a “sancions econòmiques”.

Els «perquès» de l’assassinat

Hi ha dues grans hipòtesis sobre les causes per les quals Trump ha decidit assassinar a Soleimani, però la pregunta essencial és: per què ara? Les crisis de tensió entre els dos països han variat però la tendència és que des de 1953 les relacions entre els EUA i Iran han empitjorat. El que és clar és que ara es troben en la situació amb més probabilitats de conduir a un enfrontament directe.

La primera de les causes que s’exposen és la de la política local. Els defensors d’aquesta apel·len a la fragilitat de la postura del President degut a l’impeachment i la revalidació de Trump com a President. La cursa electoral (en aquest cas la demòcrata) comença el pròxim 4 de febrer amb el ‘caucus’ d’Iowa. Aquesta fragilitat també s’utilitza per explicar la moderació del discurs de l’Administració Trump. Cal recordar que el republicà va arribar al poder prometent que retiraria tropes de “les guerres costoses” de l’Orient Mitjà. Els quatre anys de legislatura han demostrat el contrari. Els ciutadans americans, però, no podrien ignorar l’inici d’una guerra contra Iran. 

La segona possible causa es basa en l’estratègia geopolítica, és a dir, en tenir influència en una part molt important del món. Occident sempre ha intentat estar present a l’Orient Mitjà, sobretot des del pacte de Skyes-Picot. Controlar aquesta zona comporta molts beneficis pel comerç internacional i, sobretot, pel control del petroli. 

Una gran part de la producció mundial del petroli es concentra a l’Orient Mitjà

Per què ara?

L’escalada de tensió va començar a finals de 2019, en concret el 28 de desembre amb la mort d’un contractista americà –o el bombardeig suposadament a mans de milícies xiïtes a Kirkuk, província rica en petroli-. El dia 29 els americans van bombardejar seus de les brigades dels suposats autors de l’atac prop de Síria. La tensió va augmentar l’últim dia de l’any quan centenars de manifestants iraquians i xiïtes van ocupar l’ambaixada dels Estats Units a Bagdad i van retenir el personal diplomàtic durant 12 hores dins l’edifici. Aquesta escalada de tensió fa pensar que l’assassinat de Soleimani no era només per ser la segona autoritat amb més poder iraniana ni per les hipotètiques morts de soldats americans.

Efectes sobre la lluita social

De conseqüències n’hi ha moltes. Hi ha reforços d’aliances, entre els règims xiïtes d’Iran i Iraq per la mútua pèrdua -una gran autoritat i un líder espiritual xiïta, respectivament-. Però també entre les dues grans potències asiàtiques: Rússia i la Xina, les quals guanyaran influència després d’aquests fets. 

No obstant això, la repercussió més preocupant és el canvi en la forma de les protestes que hi haurà tant per part dels ciutadans com per la de les autoritats. Fins ara, a l’Orient Mitjà s’havien assolit protestes de drets socials i polítics sense líders religiosos que les dirigissin. Ara, amb l’objectiu comú del règim –venjança contra els EUA-, aquestes quedaran relegades a un segon pla. I no només això, sinó que qualsevol persona que surti a protestar serà considerada agent estrangera i pro americana i, per tant reprimida. 

Una altra vegada els interessos econòmics i geoestratègics dels dirigents polítics han passat per sobre de les lluites els ciutadans i, en aquest cas concret han tornat a frustrar l’esperança d’una segona Primavera Àrab. Mentrestant, Nacions Unides continua en silenci. 

Read more

El capitalisme ‘made in China’: nou líder de l’economia mundial?

Anna Ariño i Cristina de la Rosa

És el país més poblat del planeta i el major productor de gasos d’efecte hivernacle: la República Popular de la Xina és la segona economia més gran del món. Així, ha assolit la plata del control del món, front l’or occidental dels Estats Unit d’Amèrica. No obstant això, en l’opinió -pública i experta- es fa palès que el poder xinès és un rival digne de tenir en consideració.  

«La Xina porta anys amb altes taxes de creixement (molt superiors a les dels EUA). Per això, s’espera que abans de 10 anys ja sigui la primera potència mundial, per davant dels nord-americans».

Oriol Amat, catedràtic d’Economia Financera i Comptabilitat de la Universitat Pompeu Fabra

Aquesta lluita de gegants governa les relacions econòmiques internacionals. L’economia és un tema aparentment farragós, que pot explicar-se d’una altra manera. Així, recorrem la trajectòria i el futur d’una nació comunista de segon nivell que ha esdevingut la segona potència mundial, sense por a proclamar-se propera emperadriu de l’economia mundial. Així que tot apunta a què la resposta al títol que encapçala aquest reportatge sigui afirmativa. Però abans, convé analitzar el per què aquesta hipòtesi s’ha establert com a possible realitat.

Quina és la visió interior?

Comencem per acceptar aquesta tensió entre ambdues superpotències: només cal llegir els titulars de la premsa internacional. «Guerra comercial», «guerra de divises», «nous aranzels»… Són alguns dels termes econòmics que s’utilitzen en aquest conflicte entre socis. Una rivalitat que no només es manté en el pla teòric, sinó que també afecta els ciutadans. Els productes que comprem al supermercat, el mòbil que utilitzem o els tòpics que incloem a la imatge «nostra» i de «l’altre» són espores d’una bipolaritat que no queda tan lluny. 

En un món interconnectat i globalitzat, podem qüestionar-nos si aquests tòpics són reals. Per això, abans d’abordar cap explicació tècnica, ens interessem per les experiències personals.

Lin Chen i Pablo Vitoria tenen vint anys i estudien ciències econòmiques a Barcelona. No obstant això, mantenen una relació directa amb la vida xinesa i estatunidenca, respectivament. En concret, están lligats a aquestes superpotències per les seves arrels (la Lin) o per la decisió de pasar-hi cada estiu treballant, des de la Secundària (el Pablo).

Fortaleses i debilitats d’una superpotència

Sabem que els Estats Units i la Xina són rivals. Coneixem Apple, i també sabem que Huawei és més barat. Però els referents culturals d’Europa occidental tenen més a veure amb la producció audiovisual estatunidenca: Hollywood, Marilyn Monroe, Friends, The Simpsons… Coneixem (i de fet, celebrem) Halloween i el Black Friday, però podem no saber de memòria la data del proper Any nou xinès (25 de gener, el 2020). 

La Xina encara ens queda lluny. Així doncs, què sabem sobre el país que pot esdevenir primera economia mundial? 

En primer lloc: la República Popular de la Xina ha esdevingut, en les darreres set dècades, una superpotència econòmica. A l’altra vora de l’Oceà Pacífic, hi ha grans empreses, fortes i amb expansió internacional. S’aposta, sobretot, per la tecnologia i el progrés, científic i tècnic. 

Al gegant oriental no hi falta la mà d’obra -barata i ben formada-, ni els recursos materials. Hi ha una gran cultura de l’estalvi, el treball i la inversió per al desenvolupament del país. Així, els esforços concentrats del Partit Comunista han convertit la Xina en la primera exportadora mundial d’un sector tan estratègic com ho és el tecnològic. El 2019, aquesta nació és sinònim d’innovació, eficàcia, gran producció…

I, alhora, de contaminació, població envellida i desigualtat territorial. És l’altra cara de la superpotència. Mentre anotem xifres de grans poblacions, no podem obviar que la demografia xinesa tendeix a una forma clara de piràmide invertida. És a dir, la població envelleix i el nombre de joves no compensa el de gent més gran, fora de l’edat productiva. La coneguda com «política del fill únic», tot i ser derogada el 2015, té molt a veure en la present situació. Els joves que van treballar per construir aquesta potència s’han fet grans, i el control estatal de la natalitat ha tallat el creixement d’aquesta massa laboral.

La Xina és també -com l’hem presentat- el primer emissor mundial de diòxid de carboni (CO2): el govern implementa un programa de reducció d’emissions i, alhora, necessita el carbó per mantenir els seus alts nivells de producció. Perquè, tot i ser el país més contaminant del món (per dir-ho de manera simple), la potència xinesa té tanta necessitat de consum energètic que es troba en situació de dependència. No són només les fàbriques. Al país més poblat del món -especialment al seu territori més septentrional- també s’encenen les calefaccions als mesos d’hivern, arrenquen els cotxes i despeguen els avions. 

A més, cal puntualitzar que no tota la República Popular de la Xina ha rebut el mateix impuls per al seu creixement econòmic. L’esforç governamental, les grans infraestructures i la inversió (pròpia i estrangera) es concentren a la zona de la costa. L’Estat ha creat zones comercials amb legislació especial, per atreure el comerç internacional: en una superfície que supera els 9,5 milions de km2, és clar que l’economia serà diferent per cada zona o comunitat. No obstant això, el cas xinès és especialment remarcat, perquè el pes de la desigualtat territorial crea dues imatges de la Xina: la zona interior, el món rural, desconegut; i la superpotència, que carrega el seu pes a la costa est. En aquest zona, destaquen els nuclis de la capital, Pekin, i la ciutat de Shanghai, la més gran del món.

I aquest creixement?

Malgrat la contaminació i la resta de les seves debilitats, la Xina contemporània és la segona potència econòmica mundial -l’única candidata, per tant, a fer front a la supremacia dels Estats Units d’Amèrica. Ara bé… com hem arribat fins aquí?

Desde la proclamació de la República Popular de la Xina per Mao Zedong (el 1949, fa exactament 70 anys), el país ha crescut molt i molt ràpid. El creixement econòmic xinès es va disparar des que Deng Xiaoping iniciés la reforma cap a la liberalització de la República, el 1978. El 2019, ja no es tracta de la vella disputa entre capitalistes i comunistes, si no d’un règim d’ideologia comunista que posa l’esforç de l’Estat en liderar l’economia mundial capitalista.

Des de finals del segle XX, el Partit Comunista ha posat l’èmfasi en el comerç internacional. Amb èxit: el 2013 la Xina va superar els EUA en exportacions -essent el sector tecnològic el cop més fort al ring. No obstant això, es manté com la segona potència importadora, darrere dels estatunidencs.

Però aquest creixement -que hom anomenava miraculòs a finals dels segle passat- no pot mantenir-se. La Xina ha crescut tant i tan ràpid, que, per molt que continuï creixent, no pot evitar la desacceleració. L’envelliment poblacional redueix el nombre d’efectius, la dependència energètica manté el seu desequilibri i la contaminació hipoteca una mica més cada generació.

L’economia reflecteix la societat. La República Popular de la Xina ha crescut econòmicament fins assolir les primeres files del capitalisme, sí. No obstant això, encara lluita contra un greu problema de pobresa.

És a dir, el PIB creix, la nació és més rica. Però el PIB per càpita mostra el desequilibri respecte la situació social: la teoria econòmica i la realitat de la població no es corresponen. Molta mà d’obra i molt barata asseguren sous baixos en un gran sector demogràfic. A banda d’això, en aquest règim de base comunista, tot i que l’economia s’ha privatitzat, el Partit manté el control nacionalitzat de certes llibertats individuals, també mitjançant la tecnologia i les comunicacions.

Disparitat en la riquesa: en desenvolupament i benestar social, queda molt camí per recórrer. Durant les darreres tres dècades, el Partit ha fet esforços cap al domini de la globalització, en paral·lel als abismes socials i territorials. Els nivells de PIB són molt alts, però recordem que es tracta d’un territori que aglutina 1.386 milions d’habitants; per tant, la riquesa del país no correspon a la riquesa individual. En aquest sentit, la Xina presenta nivells de benestar (segons l’índex de PIB per càpita) inferiors a altres països econòmicament desenvolupats, com els Estats Units d’Amèrica. 

Dues potències sòcies i rivals

La Xina ven més que mai, però també compra. Aquesta interdependència entre potències assegura, encara, la continuació d’acords comercials amb els EUA. Perquè, fins el moment, Pekin encara necessita els productes de la resta del món, inclòs el soci comercial més potent, Washington.

«La Xina té més a perdre en una guerra comercial contra els Estats Units d’Amèrica, perquè li compra més d’allò que li ven».

Expresident del Consell Nacional de Comerç Exterior dels EUA, a BBC Mundo

«Guerra comercial» és el terme econòmic de moda. Però els estatunidencs i els xinesos no poden fer la guerra, en tant que com a grans eixos del món capitalista, estiren l’un de l’altre. Una relació comercial basada en acordar els desacords que la sostenen.

Ara bé, el pronòstic que la Xina superi els EUA com a líder del món capitalista durant la primera meitat d’aquest segle és nou. El Gegant Asiàtic -tot i que ràpid- no ha crescut de la nit al matí, i els Estats Units, amb especial fervor durant la present era Trump, no es queden de braços creuats.

«Una guerra comercial es produeix quan un país posa limitacions al comerç amb un altre país. Les limitacions més freqüents són la pujada dels aranzels a les exportacions de l’altre país, o les limitacions (o prohibició) d’importar productes d’un altre país».

Oriol Amat, catedràtic d’Economia Financera i Comptabilitat de la Universitat Pompeu Fabra

El darrer 11 d’octubre, a una reunió al despatx oval, el president estatunidenc i el viceprimer ministre xinès, Liu He, van arribar a un acord parcial, a l’espera de la cimera de l’APEC (Asia-Pacific Economic Cooperation) a Xile, el 16 i 17 de novembre. Una reunió que no se celebrarà: dues setmanes abans, Piñera en va anunciar la cancel·lació a causa de les protestes al país. Tot i així, ambdós governs mantenen la seva intenció d’un pacte en dues fases, la primera de les quals hauria de tancar-se aquest mes de novembre, no se sap ben bé on, ni quan. Aquest és el darrer episodi d’un llarg estira-i-arronsa que escala des de fa ja gairebé 20 mesos.

Tot això, fins l’ acord de l’11 d’octubre, a l’espera d’un novembre xilè que no ha d’arribar.

«Socialistes, però amb característiques xineses»

En l’actualitat, s’ha posat en dubte el model comunista de la Xina, en vista de les característiques capitalistes que ha anat incoporant. El país que es va presentar a occident com la fàbrica del món -principalment, gràcies al baix preu del iuan i a la mà d’obra barata- es perfila cada cop amb més fermesa com el proper cap de l’empresa. La propera fàbrica del món (inclosa la Xina) apunta a l’Àfrica… tot i que aquesta hipotesi haurà de comprovar-la el temps.

Un país comunista que lidera el món capitalista, no sense certa tensió interna. Donald Trump i Xi Jinping no han parlat de Hong Kong, però la situació a l’antiga colònia anglesa camina cap al conflicte civil. Hong Kong no vol ser governat des del Partit Comunista de la Xina, que encara busca tenir l’última paraula en aquesta regió administrativa especial, clau al mapa asiàtic contemporani.

En canvi, s’aproven i se suspenen aranzels, es parla sobre la devaluació del iuan i es discuteix sobre la legítima propietat intel·lectual. La Xina es mostra ferma en aquesta pugna pel control del món capitalista, segura de la seva força econòmica. El seu futur social més inmediat, en canvi, es presenta fràgil.

Huawei, Lenovo, Alibaba… Totes són comunistes, adeptes al Partit. «Socialistes -com deia la política econòmica oficial de Deng Xiaoping, fa gairebé mig segle- però amb característiques xineses». Multinacionals multimilionàries amb un públic benestant, propietàries d’una elit burocràtica que creu fermament en la riquesa de l’Estat. Aquesta és la síntesi de la Xina actual.

Per tant, avui dia no es pot resoldre si la Xina superarà econòmicament els Estats Units. Tal i com hem pogut comprovar, tant les dades proporcionades per la història com les veus expertes donen una resposta afirmativa. Però el transcurs del temps i els diners són impredictibles… així que haurem d’esperar.

Read more

L’AAF, el nou entreteniment pels amants del futbol americà

Javier Pérez (@javierburfis)

L’AAF és, per les seves segles en anglès, la nova lliga de futbol americà denominada com Alliance of American Football, la qual ha despertat molta expectació des de la seva primera jornada. El 9 de febrer de 2019 es va disputar la primera jornada d’aquesta nova competició, la qual disputen vuit equips de tot el territori nord-americà, quatre de cada conferència. De la zona est del país competeixen els Birmingham Iron, els Atlanta Legends, els Memphis Express i els Orlando Apollos, mentre que les franquícies de la zona oest son els San Antonio Commanders, els Salt Lake Stallions, els San Diego Fleet i els Arizona Hotshots.

Només una setmana abans de l’estrena de l’AAF, s’havia jugat la SuperBowl LIII, en la que els New England Patriots capitanejats per Tom Brady van vèncer a Los Angeles Rams. Fins el setembre no tornarà la NFL (National Football League), i per omplir aquest buit Charlie Ebersol i Bill Polian, dos personalitats molt relacionades amb el futbol americà, han decidit fundar aquesta lliga que tindrà deu jornades regulars i es jugarà entre febrer i abril. També tindran una final de conferència i una final de campionat, d’on sortirà el equip més en forma de tota la competició.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

No és el primer cop que s’intenta fer una lliga durant les vacances de la NFL: al 2001 ja es va provar fundant la XFL, un campionat impulsat per la NBC i la WWF (World Wrestling Federation), coneguda com a WWE a l’actualitat, que pretenia que el joc fos molt més brusc i agressiu. La proposta no va tenir gaire èxit, i al final de la mateixa temporada es va dissoldre; malgrat això, algunes informacions apunten que podria tornar al 2020. L’AAF es trobaria a mig camí entre la NFL i la XFL: reglament en mà, només es diferencia de la NFL en que no hi ha kickoffs ni extra-points, hi ha revisió arbitral en errors del col·legiat o en les possessions de les pròrrogues. Aquest cap de setmana s’ha jugat la segona jornada, i els espectadors ja han pogut acostumar-se a un joc molt més ofensiu i amb més punts: el partit entre els Orlando Apollos i els San Antonio Commanders va acabar 37-29 a favor dels de Florida.

 

 

Però sembla que els àrbitres son bastant més permissius i hi ha més espectacularitat quant a xocs i placatges. Això ha fet que les televisions s’interessin en aquesta competició i la CBS n’ha adquirit els drets, molt probablement després de veure la gran audiència que va suscitar ja al primer partit.

https://twitter.com/TheAAF/status/1094413521490632704

Alguns experts han afirmat que es tracta d’una lliga de preparació per als jugadors de cara a l’NFL. Tot i que és una lliga independent de la National Football League i, per tant, no és una lliga de creixement per jugadors com el cas de la NBA Gatorade League o la Minor Leage Baseball, hi ha molts jugadors que tindran el paper de reivindicar-se i que els equips de la NFL s’hi fixin. S’entén, llavors, com un complement a la màxima lliga de futbol americà i com una oportunitat per a joves promeses, ja que cada equip de la Association of American Football està vinculat a un equip universitari i a un equip professional de la NFL.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

D’aquesta manera, els equips de l’AAF seleccionen els jugadors en funció, primer, de si han anat a la universitat associada o si han jugat en els equips professionals vinculats a la franquícia. Així els jugadors joves tenen una finestra per demostrar el seu talent i aquells experimentats, que no han tingut bona temporada a la lliga americana o canadenca (CFL), una segona oportunitat per recuperar el bon estat de forma. La lliga regular finalitzarà la segona setmana d’abril, els play-offs de conferència es jugaran el cap de setmana del 20 i 21 d’abril i una setmana després tindrà lloc la gran final a Las Vegas. Els dies 25, 26 i 27, i coincidint amb la disputa del Alliance Championship, es celebrarà el draft de la NFL, on els equips de la màxima lliga escolliran quins son els jugadors joves que volen fitxar; alguns aficionats han relacionat aquests dos fets i han considerat l’AAF com una decisió final pels equips de la National Football League, els quals disputaran l’edició numero 100 de la NFL.

Read more

La contrabalança – #4

A Moviment Verd, abordem el tema de la sostenibilitat i el reciclatge en clau humorística i presentat en tres seccions: Què en saps tu?, on sortim al carrer per descobrir si els barcelonins reciclen i com; Desmuntant mites, on portem la contrària a, per exemple, Donald Trump; i finalment Vides, on les nostres protagonistes expliquen com els ha canviat la vida viure d’una manera Zero Waste. Un tema que ens afecta a tots i que a les nostres mans està canviar-lo per frenar l’impacte que tenim els éssers humans sobre el medi ambient.

Read more

Molts republicans creuen que Trump no està qualificat per ser president

@andreaabc18 i @jofrefigueras– A menys de dues setmanes de les eleccions presidencials dels Estats Units, republicans i demòcrates es llancen en una batalla acarnissada per aconseguir els vots dels swing states o estats amb vot no definit. El 8 de novembre serà una data determinant, no només per a la nació americana, sinó també per a la resta de països, ja que estan en joc qüestions com el comerç internacional o l’intervencionisme militar. Després de l’últim i més polèmic debat a Delawere (Ohio), els candidats han deixat clar que s’enfronten a un gran repte i que no deixaran escapar ni un vot. Són unes eleccions excepcionals i és per això que en els debats s’han pogut escoltar més insults i acusacions que propostes per millorar el país. Hillary Clinton i Donald Trump, dos polítics radicalment oposats, comparteixen el fet de ser els candidats més impopulars de la història, segons un sondeig de Washington Post. Quines seran les claus que decidiran el resultat del pròxim 8 de novembre?

En el debat organitzat per l’associació debat.org a la Universitat Pompeu Fabra n’hem obtingut algunes pistes. L’ex congressista republicà Dan Miller i el demòcrata Brian Baird han contestat a les preguntes dels estudiants en un clima distès, molt diferent dels enfrontaments entre els candidats presidencials. Tots dos han estat d’acord en la majoria de qüestions, però sobretot en què Clinton guanyarà les pròximes eleccions. Baird ha explicat que els sondejos demostren que molts swing states ja s’estan decantant cap ella, però que el que decidirà el resultat final és el col·legi electoral. «Els republicans del Col·legi són gent sensata que al final estarà disposada a votar per Clinton», ha afirmat Baird. Miller, per la seva banda, ha corroborat que Trump no serà president, ja que la seva popularitat ha caigut durant les últimes setmanes i no aportat res de nou per fer créixer els seus votants.

debateDan Miller i Brian Baird, fotografia pròpia

El candidat republicà ha estat el centre del debat, així com les polèmiques que ha tingut lloc durant el curs de la campanya. Dan Miller i Brian Baird han compartit la mateixa opinió negativa sobre Trump i la seva manca de qualificació per ser president. «Hi ha molts republicans conservadors, com el mateix Bush, que estan en contra que Trump guanyi les eleccions. De fet, creuen que pot ser perillós per aquest govern«, ha explicat el participant republicà. Un altre aspecte tractat ha estat el tipus d’elector del candidat republicà. Segons els parlamentaris, més de la meitat dels partidaris de Trump li donen suport perquè «odien» a Clinton, o perquè s’oposen a les immigracions, a l’avortament i als canvis tecnològics. El més sorprenent, però, és que no només es posicionen a favor del candidat republicà milonaris conservadors, sinó també gent amb un nivell de renda baix.  «Les frases de Trump tenen una certa simplicitat, però tot i així la gent se’l creu perquè estan enfadats amb el sistema», apuntava Miller.

El debat s’ha dividit en dos blocs centrats en les eleccions primàries i en les eleccions presidencials. Pel que fa al primer, s’ha posat de manifest la necessitat de canviar la llei de finançament dels partits i s’han exposat algunes possibles reformes, com ara l’elecció del Tribunal Suprem, la reducció de les diferències socials o la millora de l’assistència sanitària. Brian Baird ha parlat de Bernie Sanders, l’altre candidat demòcrata que no va ser escollit en les primàries. «Sanders era l’únic socialista del partit però no estava tan preparat com Clinton», ha afirmat.

Finalment, en relació a la campanya presidencial els dos convidats han assenyalat que està sent massa llarga i que els mitjans s’han centrat més en la disputa dels polítics que en els programes electorals. En definitiva, una campanya que marcarà un abans i un després en la política dels EUA.

donaldtrumpandclinton_opt

Hillary Clinton i Donald Trump. Imatge extreta de Wikimpedia Commons

Read more

Uso de cookies

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.

ACEPTAR
Aviso de cookies