El dia després de la majoria d’edat: què passa amb els menors no acompanyats?

Un grup de veïns i veïnes de La Floresta s’organitza per acollir els menors estrangers quan arriben als 18 anys i els fan fora dels centres

SERENA IORDACHE I JAVIER CASTILLO

L’Othman va arribar a les costes andaluses fa sis mesos després d’un viatge de més de 12 hores en pastera a través del mediterrani. El petit de vuit germans va començar un viatge des del sud-est del Marroc amb l’esperança de “treballar i tenir un futur”. Quan l’Othman va arribar a Espanya, tenia 17 anys. Les autoritats públiques el van enviar a un centre d’internament provisional d’Algesires (Cadis), des del qual va ser traslladat fins un altre centre a Almería. Finalment, va acabar al centre d’acollida urgent de menors estrangers de Can Santoi, al municipi de Molins de Rei (Barcelona).

No gaire lluny d’allí, un grup de veïns i veïnes de la Floresta, un barri de Sant Cugat, es va organitzar per acollir als menors estrangers que no tenien un lloc on viure. “Quan estava a Can Santoi, em van dir que aniria al carrer”, explica el jove. Al complir la majoria d’edat i després d’estar tres mesos al centre d’internament de Molins de Rei, l’Othman s’anava a quedar al carrer. Però tot va canviar amb l’ajuda del grup «La Floresta contra Fronteres». El 7 de gener va començar a viure a casa de la Guadalupe Sales i ara afirma que està decidit a «aprendre idiomes i fer cursos de treball”.

«La Floresta contra Fronteres», quan la ciutadania fa el paper de l’administració

L’Othman és un dels tres joves estrangers que han acollit els veïns i veïnes de La Floresta contra Fronteres fins a dia d’avui. No són ni es defineixen com una ONG, però defensen que estan fent el paper que hauria de fer l’administració. Són un grup de persones que s’han autorganitzat al marge de les diferents administracions públiques per ajudar als joves que surten del centre de Can Santoi. La Floresta contra fronteres és una iniciativa ciutadana que va començar amb la idea de proveir a aquests joves una parella lingüística, és a dir, algú amb qui conversar per a aprendre a parlar l’idioma.

No obstant, quan van observar que els joves es quedaven sense llar el dia després de complir els 18 anys, van decidir fer un pas endavant. El grup de veïns i veïnes d’aquest barri de Sant Cugat facilita una estada provisional de màxim tres mesos a nois com l’Othman i, a més, els assignen un mentor o mentora perquè els ajudi en qüestions legals, com són els tràmits burocràtics. Una vegada compleixen els 18 anys, els joves estrangers no acompanyats solen quedar-se en una situació de desprotecció i vulnerabilitat i molts d’ells acaben vivint al carrer. L’objectiu de ‘La Floresta contra Fronteres’ és pal·liar aquesta situació i ajudar amb tot el que poden a aquests joves davant de la inacció de les institucions públiques.

La realitat dels menors estrangers no acompanyats a Espanya i Catalunya

Els nens i nenes provinents d’altres països que arriben sols a Catalunya són un col·lectiu extremadament vulnerable per tres raons: són menors, migrants i viatgen sols. Estem parlant dels MENAS, una abreviatura que s’ha imposat per anomenar aquests nens i que, segons la Sara Collantes , responsable de Polítiques de la Infància de UNICEF Espanya, els estigmatitza i va en contra de l’esperit de la Convenció dels Drets del Nen d’UNICEF.

Sovint els mitjans utilitzen expressions alarmistes per fer referència a l’arribada de nens i nenes no acompanyats i utilitzen números aproximats, però les dades oficials sobre aquests menors es fan públiques un cop a l’any en la Memòria de la Fiscalia. L’últim document publicat, al setembre de 2019, indicava que l’any 2018 havien arribat a Espanya 7.026 menors no acompanyats “per via marítima, en pasteres o altres embarcacions fràgils”. Aquesta dada representa un 200% en relació a l’any 2017, i per fer palesa d’aquest augment la pròpia pàgina web de la fiscalia utilitza l’expressió “alerta màxima menas”. A finals de desembre del 2018, estaven inscrits en el Registre de Menors Estrangers No Acompanyats un total de 13.796 nens i nenes sota la tutela dels serveis de protecció.

Què passa als 18 anys?

Per poder viure en territori espanyol de forma regular és necessari tenir l’autorització de residència. Països com Espanya, França, Itàlia i Romania concedeixen automàticament una autorització de residència als menors no acompanyats que es troben al seu territori. Però, aquesta autorització sovint tarda molt a ser tramitada i això endarrereix el procés per aconseguir els papers. A més, una altra de les característiques requerides per aconseguir l’autorització de residència és tenir recursos econòmics, una condició que es contradictòria en sí mateixa, perquè sense tenir la residència no es pot accedir al permís de treball.

Read more

El que passa a l’Erasmus no sempre es queda a l’Erasmus

Un reportatge que descobreix les històries, situacions i sentiments que s’amaguen darrere l’experiència de marxar a estudiar a l’estranger durant una temporada

ANNA HERNÀNDEZ I GARRIGA – ELISENDA ROVIRA POBLET

Arriba l’hora de fer les maletes i camí a l’aeroport, joves i entusiasmats pensen que avui comença una nova etapa. Una etapa que sovint es tradueix en desprendre’s temporalment de «casa», dels amics i la família, de les activitats de lleure i, fins i tot, de les aules universitàries. És el moment de marxar i acomiadar-se de tot per viure una experiència totalment nova: continuar la carrera universitària a l’estranger.

Els intercanvis internacionals són etapes de la carrera d’un estudiant que es preparen amb molts mesos d’antelació, ja que comporten un seguit de decisions i tràmits burocràtics i també emocionals força extenses. És un procés llarg que sovint genera nervis i sentiments contradictoris, però que en la majoria dels casos s’acaba convertint en una «de les experiències més importants de la seva vida», diuen els que ja n’han tornat.

És necessari conèixer les dues cares de la moneda d’una estança a l’estranger. Cal estar informats de la felicitat que comporta però també de tot allò que queda amagat i que, lluny de ser innecessari, no es fa suficientment palès a l’hora d’informar els estudiants que volen marxar.

Les dues cares de la moneda, en primera persona

El que passa en una estança fora no sempre es queda allà. De fet, hi ha cares fosques que, tot i quedar difuminades per la bona experiència, segueixen existint. El procés d‘adaptació a vegades és difícil – sobretot quan es tracta de marxar a països amb cultures molt diferents.

A més, moltes de les persones, com les que es veuen representades en el següent mapa, han tingut problemes burocràtics, bé amb la universitat de destí com amb la UPF. Són vivències que fan de l’experiència de marxar a fora menys agradables però que, en la gran majoria de les persones a qui afecta, no els és causa suficient per valorar com a negativa l’experiència global.

Alguns d’aquests intercanvis, però, es veuen afectats per l’actualitat. En aquest cas, la crisi del coronavirus, una pandèmia que està cada vegada a més gent arreu del món. Per causes com aquesta, hi ha persones que s’han vist obligats a tornar a casa.

És tot un Erasmus?

La terminologia i l’ús del llenguatge és essencial també a l’hora de parlar de les estades a l’estranger.

La universitat, un fre de mà per la muntanya russa emocional

Marxar a l’estranger a fer una part de la carrera és un pas molt important i totes les decisions que això implica requereixen un assessorament concret. Ruth Rodríguez, coordinadora dels programes Erasmus i altres plans d’intercanvi a la Universitat Pompeu Fabra ens explica un seguit de recomanacions que ella fa als alumnes durant aquest procés de tràmits i dubtes.

La coordinadora Ruth Rodríguez també fa molt d’incís en el fet que ara l’Erasmus o altres opcions similars són cada cop més freqüents. En aquest sentit però, no es pot ampliar més l’oferta pel que fa a les xifres, però sí que busquen ampliar els convenis amb més universitats que tinguin una bona aposta en l’àmbit acadèmic.

A la facultat de Comunicació de la Universitat Pompeu Fabra, que engloba els graus de Periodisme, Comunicació Audiovisual i Publicitat i Relacions Públiques, prop de 100 alumnes han marxat o marxaran aquest curs a estudiar a l’estranger una part dels seus crèdits.

En aquest sentit, la facultat té dos òrgans que s’encarreguen de gestionar tots els tràmits burocràtics: la Secretaria de la Facultat i l’Oficina de Mobilitat i Acollida (OMA).

Read more

Uso de cookies

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.

ACEPTAR
Aviso de cookies