ALERTA VERMELLA A L’IRAN

El país pèrsic ha de fer front a una profunda crisi que posa a prova els seus límits polítics i militars

10 de gener de 2020

Les tensions que inquieten l’Iran i el món sencer han anat més enllà de l’enfrontament politicomilitar amb Estats Units. El país sembla ser l’epicentre de calamitat i el perill després que en menys de 24 hores s’hi produís un accident aeri amb 176 víctimes mortals i un terratrèmol de magnitud 4,5 al seu territori. Aquestes tragèdies no intencionades han coincidit amb l’increment del caràcter bèl·lic iranià després d’efectuar un llançament de míssils balístics a bases estatunidenques d’Iraq.

Grups de manifestants iranians esquincen una bandera estatunidenca en protesta als atacs i l’assassinat del general Soleimani

És complex trobar una relació certera entre els adversos successos que estan focalitzant tota l’atenció internacional en l’Orient Mitjà. A més, la situació de conflicte ha escalat per culpa de la gravetat dels dos recents accidents. El risc sísmic ha amenaçat l’única central nuclear del país, Bushehr. Una fuita o problema en la mateixa hauria provocat una crisi que desestabilitzaria l’Iran en la realització d’estratègies de ‘venjança’ i autodefensa enfront EEUU. Els efectes no han assolit les probabilitats de desastre però han incrementat la ja forta alarma.

Per una altra banda, la implicació iraniana en la col·lisió a prop de Teheran de l’avió Boeing 737 d’Ukraine International Airlines és aparentment nul·la. No obstant això, hi ha sorgit incertesa i desconfiança a causa de la negativa iraniana d’entregar a la companyia les caixes negres d’un avió sinistrat que era jove -estrenat dos anys enrere- i la confirmació d’una suposada bona condició a una revisió recent. La idea d’un possible atemptat també faria trontollar els plans defensius i ofensius del país pèrsic.

Peces del Boeing 737 sinistrat i equips de rescat.
Víctimes mortals de l’accident.

Arran de l’incident i de la constant advertència d’atacs aeris, nombroses companyies aèries han cancel·lat tots els seus vols sobre el Golf. L’Administració Federal d’Aviació dels Estats Units (FAA) ha liderat la iniciativa de precaució, a la qual s’han unit empreses com Lufthansa (Alemanya), Air Canada, Air France i la mateixa línia ucraïnesa afectada. La investigació sobre un possible abatiment de forma accidental per un míssil iranià -en considerar que era un avió estatunidenc en missió de represàlia- està sent realitzada sota les acusacions del Canadà i els EUA. El règim de Teheran nega la inculpació i incita a desmentir les especulacions amb una anàlisi més profund i continuat.

En un context de distensió, després de la intensa jornada de decisius i ardus esdeveniments, la confrontació directa s’ha rebaixat per donar pas a negociacions i subtils avenços. Els cops que han sacsejat Iran l’obliguen a equilibrar-se a la vegada que Donald Trump interpreta un abandonament dels seus objectius bèl·lics i augmenta les sancions econòmiques pels pactes nuclears. La conjuntura encara és delicada i candent, estant subjecta a les futures concessions.

Manifestants nord-americans protestant sobre el possible futur enfrontament bèl·lic dels EUA amb l’Iran si continuen les represàlies.

IRAN AFRONTA L’IMPACTE DE LA MENTIDA

14 de gener de 2020

El preu de la mentida. Això és el que el govern iranià haurà de pagar d’aquí en endavant per compensar tota la corrupció i manipulació a què sotmès, no només la mateixa població del país, sinó també el món sencer amb l’emmascarament d’un assassinat massiu.

La mateixa alerta vermella absoluta que es mencionava anteriorment va catapultar el règim de Hasan Rohaní a actuar precipitadament degut la por i la inseguretat que els guiava en les seves operacions i estratègies militars contra l’exèrcit nord-americà, considerant les nombroses amenaces de Donald Trump (atacar 52 localitats iranians). D’aquesta manera, la República Islàmica va mantenir la seva distància amb l’accident del passat 8 de gener desmentint possibles implicacions per enderrocament no intencionat i encobrint sospites negant-se a col·laborar en la investigació.

Després que mitjans internacionals de gran influència com el New York Times i que augmentessin les pressions estatunidenques i canadenques per resoldre l’enigma, el govern de Hasán Rohaní va confessar que havien fingit durant dies per evitar que sortís a la llum una veritat complexa i dolorosa: dos míssils de curt abast van impactar contra l’avió recentment enlairat en la creença que era un atacant estatunidenc.

Les forces armades i els governadors d’Iran han mostrat el seu dol i condolences per l’autoria dels injustificables successos que van posar fi a la vida de 176 persones, majorment canadencs i iranians. La commoció tant internacional com nacional que va provocar la revelació ha provocat, però, multitudinàries protestes internes -sobretot estudiantils- que manifesten la disconformitat amb el règim sota eslògans com «A baix la dictadura!», «¡Guardians [de la Revolució] incompetents!» i «Assassins de gent!». Es considera que la ineficàcia i la perversió de l’administració ha de portar a una dimissió -sobretot del líder islàmic suprem Alí Hoseiní Jamenei- però les forces de l’ordre estan reprimint els descontent, tot i tenir ordres de no aplicar violència per evitar augmentar tensions.

Grups iranians de manifestants joves reclamen justícia, el passat diumenge 12 de gener.

L’estat pèrsic està certament debilitat i ha de fer front a molts reptes, entre els quals es tem una guerra amb la superpotència dels EUA. Tant la població estatunidenca com iraniana expressa la negativa d’arribar a relacions bèl·liques que suposarien brutalitats per ambdues parts i el món sencer. Els problemes de base per les sancions i el negoci petrolier són el fonament d’una pau que depèn del diàleg i la distensió.

ESTATS UNITS: PUNT D’INFLEXIÓ A L’ORIENT MITJÀ

Les superpotències no pertanyen només al passat sinó que els Estats Units encara disposen de les facultats i responsabilitats característiques d’una. La seva implicació internacional se’n deriva de les dinàmiques relacions que té amb els seus aliats i dels recursos dels quals disposa per resoldre i comportar canvis transcendentals al món. Així, són autoritzats a intervenir on i quan ho considerin oportú amb el propòsit de salvaguardar els seus interessos particulars i protegir-se.

La Península Pèrsica és un nucli de constants enfrontaments pel gegant nord-americà. Més enllà del conflicte israelià-palestí, la implicació estatunidenca al territori va esclatar amb la guerra del Golf el 1991 i va marcar els precedents a un prolongat xoc entre els EUA i el Pròxim Orient que va tornar a dinamitzar dotze anys després amb la guerra d’Iraq, finalitzada el 2011.

L’estabilització de les problemàtiques està lligada a factors molt complexos com el flux del petroli i la disposició d’armament nuclear de destrucció massiva. Actualment, també s’hi suma la lluita contra el terrorisme.

La confrontació amb l’Iran encara no ha adquirit un caire bèl·lic, però Donald Trump no està disposat a seguir els passos de Obama el 2011 negant-se a intervenir a Síria per evitar pèrdues majors. Ell afirma la preparació del seu país per afrontar una guerra, però està reculant les agressives intencions a la mínima oportunitat. El transcendental impacte i els costos que suposaria determinen vacil·lacions per salvaguardar la pau.

Video explicatiu del conflicte prolongat a l’Orient Mitjà. (VOX)
Read more

Quin impacte té la decisió dels Estats Units sobre les colònies israelianes?

El secretari d’Estat dels Estats Units, Mike Pompeo, va explicar en roda de premsa que el govern d’aquest país deixa de considerar il·legals els assentaments de colons israelians construïts en territori palestí. Quins són, però, els motius d’aquesta decisió? Quin impacte pot tenir? Què passa realment a Cisjordània?

En les seves declaracions, Pompeo afirmava que “l’establiment dels assentaments israelians a Cisjordània no és incompatible amb la llei internacional”. Segons el secretari d’Estat, la decisió no suposa un canvi de posicionament, sinó que els Estats Units ja no opinen sobre la legalitat de les colònies sionistes. Ni per defensar la seva existència ni per criticar-la.

En realitat, però, no podem parlar d’una decisió neutral. L’Organització de les Nacions Unides considera que els assentaments de colons a Cisjordània són incompatibles amb la llei internacional i, especialment, amb la Quarta Convenció de Ginebra (1949), que prohibeix desplaçar població de la potència ocupant a territori ocupat. Per entendre això cal entendre la realitat de Palestina.

Quina és la situació de Cisjordània?

En el procés de colonització de Palestina, des de 1967 Israel té control militar sobre pràcticament la totalitat del territori. Durant la guerra dels sis dies, Israel va ocupar militarment els dos segments de terra que havien quedat en mans de la població palestina: Gaza i Cisjordània

Font: Palestina Libre

En el cas de Gaza, l’any 2005 Israel va retirar l’exèrcit. Des del 2007, però, el control es fa des de fora: Gaza està assetjada per Israel i Egipte, que controlen les fronteres terrestres, les marítimes i l’espai aeri. Pel que fa a Cisjordània, durant els Acords d’Oslo Israel va assegurar que estava disposat a desmilitaritzar-la. Però van acordar fer-ho a parts. Aquest territori, llavors, es va dividir en tres categories:

Als acords d’Oslo es va prometre que l’any 1999 tota Cisjordània estaria desmilitaritzada i unificada. Les forces armades s’haurien retirat primer de la zona A, després de la zona B i finalment de la zona C. Juntament amb Gaza, aquest territori s’havia de consolidar com un estat reconegut per Israel. La realitat, però, és que avui en dia la divisió en aquestes àrees segueix vigent.

I els assentaments?

La fragmentació de Cisjordània no només segueix vigent, sinó que ha augmentat. Des de 1967, Israel ha anat annexionant més territori. Principalment ho ha fet construint assentaments de colons, poblacions per a israelians jueus que s’edifiquen en territori que hauria de ser palestí. Israel gestiona els assentaments com a part del seu estat, tot i que aquestes construccions estan prohibides per l’ONU i no es reconeixen com a part d’Israel. 

L’existència d’aquestes colònies dificulta encara més la gestió de Cisjordània. Cal entendre que la divisió del territori no es deu només a la presència dels assentaments en si mateixos. Israel connecta aquestes poblacions amb la resta del seu territori a través de carreteres. I aquestes carreteres només són accessibles per als vehicles amb matrícula israeliana (de color groc), és a dir, a les residents d’Israel i persones amb permisos específics.

Mike Pompeo i Benyamin Netanyahu a l’ambaixada d’Estats Units a Jerusalem, l’abril del 2018 – Matty Stern

Una decisió simbòlica?

La decisió dels Estats Units es podria considerar simbòlica, ja que no té un impacte directe immediat sobre el territori. Ara bé, per una banda normalitza i legitima unes accions d’Israel que els organismes internacionals consideren il·legals. Legitima, en definitiva, l’ocupació, de la mateixa manera que quan va reconèixer Jerusalem com a capital d’Israel o els Alts del Golan

Per altra banda, la decisió es pot entendre com una picada d’ullet dels Estats Units a Benyamin Netanyahu, en un moment en què aquest líder necessita popularitat. Israel està pendent d’unes terceres eleccions, ja que fins ara cap formació ha aconseguit els suports necessaris per governar. Si Netanyahu es manté al poder o no dependrà del que passi els pròxims mesos. 


Read more

Les bases per entendre què és i com funciona l’Impeachment

La destitució de Donald J.Trump com a president dels Estats Units és un dels temes més destacats de l’ordre del dia. El procés d’Impeachment impulsat a la Cambra de Representats (House of Representatives) el mes de setembre de 2019 continua el seu curs. Es tracta d’una situació excepcional. Només s’han iniciat tres causes per cesar a un president en tota la història: Andrew Johnson (1868), William Jefferson Clinton (1998) i Richard M.Nixon (1974). Cap intent aconsegueix el seu l’objectiu. Els processos de Johnson i Clinton són aprovats a la cambra baixa però rebutjats al Senat. Nixon, per la seva banda, dimiteix després de la polèmica del Cas Watergate, abans que pugui desenvolupar-se l’impeachment.

El text constitucional dels Estats Units d’Amèrica cita en el seu Article II, Secció 4:

«The President, Vice President and all civil Officers of the Unites States, shall be removed from Office on Impeachment for, and Conviction of, Treason, Bribery, or other high Crimes and Misdemeanors«

S’estableix, per tant, que en cas d’alt crim les cambres legislatives poden imposar-se i impulsar un impeachment. Es considera un alt crim l’abús de poder per part d’un càrrec públic oficial. No necessàriament es tracta d’una actuació criminal i penada per llei, sinó de pràctiques imprudents que atempten contra la mateixa societat i els valors de la Constitució i la democràcia estatunidenca.

El sistema polític dels EUA és presidencialista. El President i les Cambres Legislatives (House of Representatives i Senate) s’escullen en eleccions diferents. Això garanteix una separació de poders real que es nodreix del principi bàsic «checks and balances«. La independència entre el poder judicial, executiu i legislatiu és ferma però les garanties de control entre els tres també. Com a resultat, es pot donar una sobreexposició i un al grau de poder al president. A diferència d’Espanya, per exemple, on el govern s’ha de sotmetre a sessions de control periòdiques al parlament, als Estats Units no hi ha un sistema de rendiment de comptes continu. És per aquest motiu que la Constitució recull la possibilitat que, a través de l’impeachment, el poder legislatiu pugui prendre el poder i destituir un president si aquest abusa del càrrec.

Donald Trump ha donat una raó de pes a la Cambra de Representants per prendre la iniciativa: una trucada amb el president d’Ucraïna, Volodímir Zelenski, sol·licitant que investigués a la competència demòcrata. Concretament, al fill de l’exvicepresident Joe Biden, possible rival demòcrata a les eleccions presidencials de l’any vinent. Són molts els que comparen aquesta situació amb la mundialment coneguda com a Cas Watergate.

Però, com funciona exactament el procés d’impeachment? Com es desenvolupa? Quins actors hi estan implicats?

La complexitat de cada pas i la necessitat d’aconseguir majories a les dues cambres són el motiu pel qual l’impeachment no s’ha aplicat mai amb èxit. En més de 60 ocasions s’ha intentat iniciar el procés. Menys d’un terç s’han desenvolupat plenament. Fins ara, han estat subjecte d’impeachment 15 jutges federals, dos presidents, un secretari de gabinet i un senador.

Andrew Johnson, 17è president dels EUA

El cas de Johnson data de l’any 1868, després de la Guerra Civil, en un context de tensió política. La cambra baixa controlada pel Partit Republicà aprova una llei que impedeix al president demòcrata destituir, sense el suport del Senat, a càrrecs públics designats per la Cambra de Representats. Ignorant aquesta llei Johnson destitueix al Secretari de Defensa. Així, s’inicia el primer procés d’impeachment a un president. La Cambra de Representants aprova la destitució, però el Senat es queda a només un vot de la majoria necessària.

Bill Clinton, 42è president dels EUA

En el cas de Clinton, l’incentiu és una acusació d’abús sexual prèvia a la seva arribada a la presidència. Això, el porta a ser el primer president a declarar en defensa pròpia front un jutge. Se l’acusa de perjuri i obstrucció a la justícia per ocultar les seves aventures sexuals amb la becària de la Casa Blanca (1997). S’investiga si Clinton nega les relacions sota jurament i si dificulta les investigacions. L’any 1998 la Cambra de Representants aprova l’impeachment però aquest és rebutjat al Senat.

Actualment, la destitució del 45è president dels Estats Units, Donald J.Trump, està en la fase inicial: la investigació i declaració d’arguments front el Comitè Judicial (Judiciary Committee). Caldrà veure com evolucionen els fets. En l’hipotètic cas que l’impeachment acabi amb èxit, serà el vicepresident Mike Pence qui prengui el relleu al Despatx Oval. Encara i així, tal com evidencien els precedents històrics, sembla poc probable que Trump abandoni la Casa Blanca.

Read more

6 claus bàsiques per entendre què passa al Kurdistan Sirià

AMÀLIA, JÚLIA I RUT – Turquia ha llançat una nova ofensiva militar contra el Kurdistan Sirià, pocs dies després que els Estats Units retiressin les seves tropes de la zona. Exactament, però, què està passant? Perquè l’exèrcit turc ataca les forces Kurdes de Rojava? Per respondre a aquestes preguntes hem parlat amb Clara Torres, membre de la Plataforma Azadî i del Comitè Jinelogi d’Europa en solidaritat amb el poble Kurd, i amb David Meseguer, periodista freelance especialitzat en l’Orient Mitjà i Nord Àfrica i doctor en Comunicació Social. 

Què és el Kurdistan?

El Kurdistan és una regió històrica i cultural que s’estén per una zona muntanyosa de l’Orient Mitjà. El poble kurd és la minoria ètnica sense estat propi més important de la regió. Els kurds són una població d’entre 25 i 35 milions de persones, unides per una cultura mil·lenària i una llengua pròpia. El seu territori es reparteix entre Turquia, Iraq, Iran i Síria.

Des de principis del segle XX, molts kurds lluiten pel reconeixement del Kurdistan com una nació autònoma, però tots els intents de formació d’un estat independent s’han reprimit. El poble kurd ha denunciat l’hostilitat del tracte rebut per les autoritats turques des de fa més d’un segle, quan entre 1920 i 30 es va restringir l’ús de l’idioma kurd i es va negar l’existència de la identitat ètnica kurda a la seva població. 

L’actual Revolució de Rojava (que vol dir oest en kurd, i és el nom que rep el Kurdistan Sirià) s’ha d’entendre dins de la lluita del moviment kurd, iniciada el 1978 amb la creació del Partit dels Treballadors del Kurdistan (PKK). El PKK és considerat un grup terrorista per Turquia, ja que des de 1984 ha estat líder de la freda guerra de guerrilles contra l’exèrcit turc. 

Hereves d’aquesta tradició, l’any 2011 es van crear les Unitats de Protecció Popular (YPJ i YPG), les milícies del Kurdistan Sirià que ara Turquia pretén eliminar. Les YPJ i YPG són la branca armada de l’organisme polític kurd del nord de Síria (Partit de la Unió Democràtica Kurda, PYD) d’inspiració marxista, que ara ha establert una Administració Autònoma del Nord i Est de Síria (NES). La configuració d’aquest autogovern ha estat possible dins l’inestable context de la guerra de Síria, on el règim de Bashar al-Ásad va cedir el control d’aquesta zona i la seva protecció contra Estat Islàmic als kurds. Així, el règim va poder centrar els seus esforços en la lluita contra els rebels a altres punts del país.

Aquest projecte d’autogovern al Nord de Síria està basat en el paradigma del Confederalisme Democràtic: la creació d’estructures socials i un sistema de salut propis, una economia basada en cooperatives i l’alliberació de les dones, entre d’altres. Fins ara, a més, s’ha procurat tenir en compte la diversitat de població del seu territori, multiètnic i multireligiós. Les recents i controvertides ofensives turques, però, posen en risc aquest experiment d’administració autònoma al marge de l’Estat Central Sirià i fan trontollar el fràgil equilibri ètnic de la regió. 

Quin és el paper dels Estats Untis?

Els Estats Units es van convertir en aliats dels kurds el 2014 durant el setge de la ciutat de Kobane per part de Daesh, en plena Guerra Civil Síria. Des de llavors, han mantingut una aliança tàctica, és a dir, els Estats Units i els membres de la coalició internacional proporcionaven armament i servien com a aviació aèria per a les milícies kurdes i de les Forces Democràtiques Sirianes, les úniques organitzacions que lluitaven contra Estat Islàmic a la frontera entre Turquia i Síria.

Aquesta aliança no tenia cap futur donades les discrepàncies ideològiques entre els dos actors. Un cop el Califat d’Estat Islàmic queda militarment derrotat, els Estats Units i els kurds deixen de tenir un objectiu en comú. En aquest moment, els nord-americans i els turcs acorden l’establiment d’una zona de seguretat amb patrulles conjuntes d’ambdós estats a la frontera turca, ja que Turquia argumenta que l’autogovern de Rojava suposa un perill per la seva seguretat nacional.

Amb la retirada de les tropes nord-americanes del Kurdistan Sirià, Donald Trump traeix als que havien sigut els seus aliats i dona llum verda a l’atac turc. Aquesta acció ha estat criticada pel Pentàgon i per senadors tant demòcrates com del mateix partit que el president. Per una altra banda, els Estats Units no són l’única potència que ha permès l’ofensiva. L’espai aeri kurd es troba sota control rus, de manera que la invasió també s’ha executat amb el beneplàcit de Rússia.

La retirada de tropes americanes permet l’atac turc- U.S. Air Force Staff Sgt. Jette Carr

Turquia ataca. Per què?

Turquia ataca perquè veu el poble kurd com una amenaça, donada la històrica discòrdia entre els kurds de la regió turca (un 20% de la població) i el govern turc. Erdogan, el president de Turquia, justifica l’ofensiva amb l’objectiu de crear una “zona segura” perquè els refugiats sirians puguin retornar a les seves llars després de la guerra, “preservant la integritat territorial de Síria”.

L’altra cara de l’objectiu és l’eliminació de les forces kurdes de la zona fronterera (zona nord-est de Síria), cosa que alguns observadors internacionals preveuen que serà una possible catàstrofe humanitària. L’objectiu militar de Turquia és la milícia kurda de les YPJ i les YPG. Turquia els vol eliminar perquè els percep com un grup terrorista, ja que aquestes unitats han tingut vincles amb el PKK (considerat organització terrorista per Turquia, però també per la Unió Europea i els Estats Units). 

L’atac turc serà el tercer que Ankara planteja a Síria des de 2016, deixant 60.000 desplaçats en 4 anys (segons l’Observatori Sirià per als Drets Humans). L’ofensiva turca ja sacseja el debilitat equilibri ètnic i polític de la regió.

La resistència Kurda

Per a les Forces Democràtiques Sirianes (FDS) i, en general, per a la població de Rojava l’atac de Turquia no ha estat del tot inesperat. Era el pitjor escenari imaginable, però era una possibilitat. És per això que des de les milícies s’havia planejat com fer-hi front. 

Tal com s’ha demostrat en la lluita contra Estat Islàmic, les forces kurdes i les seves aliades dominen la guerra cos a cos. Les possibilitats de resistència davant la invasió terrestre, per tant, són més àmplies. No s’ha d’oblidar, però, que Turquia avui en dia és un exèrcit  potent dins l’OTAN

Diversos milicians – hasakah1

Ara bé, el problema central és al cel. Les FDS no tenen capacitat militar per defensar-se dels atacs aeris turcs, perpetrats per avions militars però també per drons, una tecnologia més complexa i avançada. Davant d’això, les milícies kurdes exigeixen a l’ONU que declari Rojava una zona d’exclusió aèria, decisió que impediria a Turquia sobrevolar el nord de Síria. Es tracta, però, d’un escenari poc probable. Encara que Nacions Unides redacti una resolució favorable a l’exclusió aèria sobre el cel de Rojava, el Consell de Seguretat del mateix organisme té dret a veto. Rússia i els Estats Units en formen part, de manera que la decisió final és precisament a les seves mans. Cal entendre que aquests estats són, de fet, qui tenia control sobre aquest espai aeri i han donat el vistiplau a l’ofensiva de Turquia.

Conseqüències del atac

Davant una ofensiva militar d’aquestes característiques és important entendre quines en poden ser les conseqüències. En aquest cas, l’atac de Turquia ha desencadenat una crisi humanitària i moltes persones s’han vist forçades a marxar de la regió. Cal entendre que, sota l’autogovern liderat pels kurds, Rojava s’havia convertit en una zona força estable dins de Síria i una part important de les desplaçades per la guerra s’hi havia instal·lat buscant refugi.

Aquest gran volum de població desplaçada buida un territori on Turquia, si finalment n’aconsegueix el control, vol reassentar una part de les refugiades síries que ara acull. Això suposaria un canvi demogràfic molt important, ja que en general aquesta població és originària d’altres parts de Síria. El que es produiria és un procés de neteja ètnica: la població autòctona de la zona és forçada a marxar i substituïda per un altre grup.

Per altra banda, ara que els Kurds han perdut suports i protecció, el règim de Bashar al-Ásad podria aprofitar la situació i atacar Rojava pel sud amb el suport de Rússia i l’Iran. A més, algunes veus apunten que l’ofensiva turca també podria propiciar un ressorgiment d’Estat Islàmic, ara que les forces kurdes estaran mobilitzades en altres direccions. 

Tot plegat desestabilitzaria encara més l’Autogovern del Nord de Síria, un projecte polític únic dins el context de l’Orient Mitjà. I és que, encara que de manera experimental, es tracta d’una iniciativa que busca anar més enllà de l’Estat Nació i crear una estructura inclusiva ètnicament, confessionalment i culturalment. Cal destacar, a més, la seva reivindicació i defensa dels drets de la dona

Què ha dit la comunitat internacional?

Els països membres de la Unió Europea i de l’OTAN han condemnat l’ofensiva turca i han demanat la seva aturada, ja que desestabilitzarà la regió i danyarà als civils. Tanmateix, no han declarat la intenció de sancionar explícitament a Turquia. Alguns països de la Unió Europea, entre ells Espanya, s’ha decantat per mantenir un perfil baix donats els acords armamentístics que mantenen amb Turquia. Per una altra banda, el president truc, Recep Tayyip Erdoğan, ha amenaçat d’obrir el pas de més de 3 milions de refugiats cap a Europa si mantenen les crítiques a les seves polítiques. 

El president de França es posiciona en contra de la invasió turca al nord-est de Síria.

Qui no ha mantingut el silenci ha sigut la societat civil. Els kurds i els seus simpatitzants han organitzat manifestacions a ciutats de França, Alemanya, Àustria, Itàlia i Grècia per demanar a la Unió Europea que respongui davant de la invasió turca. Pel que fa a Barcelona, unes 400 persones es van reunir per assenyalar els còmplices de Turquia a l’Estat espanyol i per crear consciència social sobre la repressió que viuen els kurds diàriament.

Diverses ciutats s’han manifestat en suport a Rojava- Amàlia Garcia
Read more

Super Bowl: els Patriots guanyen per sisena vegada

Els New England Patriots van guanyar per 13 punts a 3 a Los Angeles Rams

Fins a 188 milions de persones només als Estats Units – segons els càlculs de la NFL – han vist la 53a edició de la Super Bowl, l’esdeveniment esportiu més mediàtic del planeta. Enguany, els New England Patriots s’han endut la victòria per sisena vegada en les últimes 11 finals que ha disputat. El partit, que s’ha jugat al Mercedes-Benz Stadium d’Atlanta, ha comptat amb els tradicionals esdeveniments mediàtics, com el cant del National Anthem o el visionament d’anuncis i curtmetratges.

Els New England Patriots, un equip que causa cert recel entre l’afició nord-americana per les seves nombroses victòries a la final, aquest any ha vençut l’equip rival amb l’anotació més baixa de la història en una final. Des de l’any 2002 ha guanyat ja 5 Super Bowls. Pel que fa als jugadors, ha destacat el jugador dels Patriots, Tom Brady –aka el GOAT-, que s’ha convertit en el quarterback amb més edat (41 anys) en participar en una final. Un dels punts culminants del partit ha estat una jugada que va protagonitzar, juntament amb Rob Gronkowski, passats els 45 minuts de joc, i que han significat un punt determinant en el partit.

 

Enguany, ha estat l’emperadriu del soul Gladys Knight l’encarregada de cantar el National Anthem. També han destacat el grup Maroon 5, que va compartir escenari amb els rapers Travis Scott i Big Boi. Però hi ha altres personalitats que han declinat la invitació, com Rihanna, Pink, o Nicki Minaj; i Beyoncé i Jay-Z han criticat aquest esdeveniment.

 

Aquesta edició de la Super Bowl ha sigut retransmesa en 180 països, arribant a milions de seguidors arreu del món. A Barcelona, on es va poder veure, a partir de les 00.30 d’aquest dilluns (hora local), va aplegar nombrosos fans nord-americans i locals. Els llocs més populars són el Hard Rock Cafè de plaça Cataluya, el bar Belushi, o el bar George Payne.

El fort interès mediàtic que gira entorn de la final de la Super Bowl no té límits. Un any més, l’esdeveniment ha acabat recollint apostes de tota mena. Com per exemple, sobre quin serà el vestuari de Maroon 5 o la quantitat de tweets que farà Donald Trump, entre altres. En aquesta edició, les apostes no apuntaven cap a un equip favorit per guanyar. Una altra de les principals atraccions del partit han estat els anuncis: les empreses poden arribar a pagar fins a 5 milions d’euros per posar un anunci de 30 segons.

 

Read more

L’onada de fred als Estats Units deixa temperatures de rècord

Aquesta setmana s’ha viscut una de les pitjors onades de fred de les últimes dècades als Estats Units. Una massa d’aire gèlid provinent de l’àrtic ha fet baixar les temperatures de l’Oest Mitjà fins als -30 °C i amb una sensació tèrmica de -50 °C, unes xifres que no s’assolien des de 1985. La situació ha estat tan severa que a Chicago, principal ciutat afectada per aquest monumental descens de les temperatures, hi feia més fred que a alguns punts d’Alaska i de l’Antàrtida.

vortex

Font: Climate Reanalyzer, Climate Change Institute, University of Maine

Per evitar problemes, les autoritats van demanar que la gent no sortís al carrer si no era indispensable, i que, si ho feien, hi passessin un màxim de quinze minuts. Algunes peticions oficials també incloïen «evitar respirar profundament» o «minimitzar les converses» a l’aire lliure. Tot i els avisos, fins ara s’han enregistrat almenys 21 morts a causa del fred, la majoria per casos d’hipotèrmia o accidents de circulació, a més de centenars de ferits. I aquesta difícil situació d’alerta podria mantenir-se els pròxims dies perquè, amb la pujada de temperatures i la previsió de pluges que s’espera, la neu acumulada podria desfer-se ràpidament i causar inundacions.

Aquesta onada de fred ha estat causada pel vòrtex polar, uns vents d’aire fred que es troben a l’estratosfera de tots dos pols de la Terra. Tot i que durant l’hivern es fa més fort i violent, generalment no s’allunya de la regió. Ara bé, la setmana passada aquest fenomen meteorològic va sortir-se del patró. Els experts entenen que aquesta alteració ha estat ocasionada per una ràfega d’aire calent originat el desembre passat al Marroc i que va arribar fins al Pol Nord. L’escalfament sobtat de la regió àrtica va desplaçar els vents freds cap a latituds més baixes i fins als Estats Units.

Poques hores després dels primers descensos dels termòmetres, Donald Trump va aprofitar per tornar a manifestar el seu escepticisme amb l’existència del canvi climàtic. El president nord-americà va publicar un tweet en què es preguntava què passava amb el canvi climàtic i demanava que tornés ràpidament. El missatge de Trump va provocar nombroses queixes i crítiques per part de membres de la comunitat científica, que li recordaven que hi ha una gran diferència entre el temps i el clima, i que, per tant, en un món que s’escalfa progressivament encara es poden donar dies de temps glacial.

Read more

Els americans de Barcelona, desolats per la victòria de Trump

La victòria de Trump ha deixat els nord-americans de Barcelona amb un pam de nas. La majoria donaven suport a Hillary Clinton i vivien el procés electoral amb intensitat. Els que van decidir passar la nit electoral fora de casa tenien dues opcions: anar a l’acte institucional que organitzava el consulat o bé a la festa del Luz de Gas que organitzava el braç del Partit Demòcrata a Barcelona.

Cetrencada ha cobert els dos esdeveniments. Aquest storify fa un repàs de la festa que es va viure al Luz de Gas. Una trobada que va començar amb balls i aplaudiments però que va acabar amb cares llargues i d’incredulitat.

Els assistents de la nit van haver de viure el desenllaç de la nit a casa seva. Una derrota inesperada que va espatllar la festa dels Democrats Abroad de Barcelona i també les esperances de la major part d’americans que resideixen a la ciutat, contraris a Trump.

Al Luz de Gas, anunciaven amb cartells que la següent festa que farien seria per viure la presa de possessió de Clinton el proper 20 de gener. No hi ha dubte que hauran de canviar de plans: els demòcrates asseguren que ara, els esperen mesos de molta feina.

Read more

Clinton té més possibilitats de guanyar les eleccions que Trump, segons dos ex-congressistes dels Estats Units

trumpclinton

Irina Balart Casanovas (@irii_96)

Descarrega’t l’article en PDF

Brian Baird, ex representant del partit demòcrata a Washington i Dan Miller, del partit republicà a Florida, han manifestat la seva convicció de que la candidata Hillary Clinton guanyarà les properes eleccions. Els congressistes han assistit a la Universitat Pompeu Fabra per dur a terme un debat -organitzat per la plataforma Deba-t.org– sobre les darreres campanyes electorals i els possibles resultats dels comicis.

Enguany el debat ha estat dividit en 2 blocs. El primer tractava sobre les primàries. Els dos compareixents han parlat sobre el finançament de les campanyes electorals i ambdós han coincidit en què es gasta una desmesurada suma de diners, fins i tot Baird, del partit demòcrata, ha assegurat que cal “una reforma de les campanyes electorals”. A més, Miller ha afegit que en l’elecció dels candidats republicans el gran problema va ser que hi havia “masses candidats que estaven molt dividit ideològicament”.

En quant a la tria del partit demòcrata, Baird ha destacat que Bernie Sanders tot i que va tractar temes molt importants, com la corrupció o la pobresa. Tot i així, la “seva autodefinició com a socialista van fer canviar el vot de l’electorat de centre”. Un fet a destacar, és que els votants de Sanders no volen votar a Clinton ja que consideren que “és igual que Trump”. No obstant, tal com ha avalat Baird, l’únic objectiu que té Sanders actualment és fer que Trump no guanyi les eleccions, i “la millor manera de fer-ho és votant a Clinton”.

debat

Debat entre Dan Miller i Brian Baird, fotografia pròpia

Trump, un polític “poc qualificat”

En el segon bloc, dedicat a la campanya presidencial,  els dos congressistes han declarat que “Trump molt possiblement no guanyarà aquestes eleccions”. Una de les raons que han donat per aquesta afirmació és que “no és un polític qualificat”, segons Dan Miller, i això fa que fins i tot dintre el propi partit “hi hagi discrepàncies per votar-lo”.  A més, com ha afegit Brian Baird, Clinton va per davant en els swing states, és a dir, aquells que no tenen un candidat segur en les enquestes (Florida, Virginia, Colorado, Iowa, New Hampshire, Nevada i Ohio). No obstant, segons Miller “encara hi ha una gran majoria de gent que el votarà”, que són gent que té por al canvi social i que “està en contra el sistema”. A més, afirma que “els votants de Trump són gent que odia a Hillary Clinton” perquè en el passat -1992- va lluitar per una sanitat pública.

 

Els dos congressistes s’han mostrat escèptics amb els debats televisius i amb el paper dels mitjans, que segons ells, “estan més pendents dels polítics que de les polítiques”.  Això fa que només mostrin la cara més polèmica dels candidats i les picabaralles que tenen els uns amb els altres. Si bé la premsa actua d’aquesta manera per captar més audiència, hi ha una part de realitat. Com han explicat els compareixents, la societat nord-americana és molt polaritzada i això fa que hi hagi una tendència a depreciar les idees contràries a les pròpies.

Un congrés disfuncional

Tant Baird com Miller han predit els resultats de les eleccions a la càmera de representants. Segons ells, probablement els republicans seguiran controlant el Parlament, tot i que amb alguna pèrdua d’escons. En cas de que aquests resultats es confirmin i Hillary Clinton guanyi les presidencials, això suposarà desacords en la presa de decisions entre uns membres i uns altres. “La càmera de representants sempre ha estat molt dividida i ha sigut molt disfuncional”, diu Dan Miller, a causa de la presència de grups molt polaritzats i radicals.  A més, en conseqüència les polítiques dels futurs presidents seran molt més difícils de complir.

El debat ha acabat amb una recomanació de Brian Baird cap els joves, dient que “tot i que les condicions econòmiques i socials no siguin favorables hi ha que seguir lluitant”.

Read more

Molts republicans creuen que Trump no està qualificat per ser president

@andreaabc18 i @jofrefigueras– A menys de dues setmanes de les eleccions presidencials dels Estats Units, republicans i demòcrates es llancen en una batalla acarnissada per aconseguir els vots dels swing states o estats amb vot no definit. El 8 de novembre serà una data determinant, no només per a la nació americana, sinó també per a la resta de països, ja que estan en joc qüestions com el comerç internacional o l’intervencionisme militar. Després de l’últim i més polèmic debat a Delawere (Ohio), els candidats han deixat clar que s’enfronten a un gran repte i que no deixaran escapar ni un vot. Són unes eleccions excepcionals i és per això que en els debats s’han pogut escoltar més insults i acusacions que propostes per millorar el país. Hillary Clinton i Donald Trump, dos polítics radicalment oposats, comparteixen el fet de ser els candidats més impopulars de la història, segons un sondeig de Washington Post. Quines seran les claus que decidiran el resultat del pròxim 8 de novembre?

En el debat organitzat per l’associació debat.org a la Universitat Pompeu Fabra n’hem obtingut algunes pistes. L’ex congressista republicà Dan Miller i el demòcrata Brian Baird han contestat a les preguntes dels estudiants en un clima distès, molt diferent dels enfrontaments entre els candidats presidencials. Tots dos han estat d’acord en la majoria de qüestions, però sobretot en què Clinton guanyarà les pròximes eleccions. Baird ha explicat que els sondejos demostren que molts swing states ja s’estan decantant cap ella, però que el que decidirà el resultat final és el col·legi electoral. «Els republicans del Col·legi són gent sensata que al final estarà disposada a votar per Clinton», ha afirmat Baird. Miller, per la seva banda, ha corroborat que Trump no serà president, ja que la seva popularitat ha caigut durant les últimes setmanes i no aportat res de nou per fer créixer els seus votants.

debateDan Miller i Brian Baird, fotografia pròpia

El candidat republicà ha estat el centre del debat, així com les polèmiques que ha tingut lloc durant el curs de la campanya. Dan Miller i Brian Baird han compartit la mateixa opinió negativa sobre Trump i la seva manca de qualificació per ser president. «Hi ha molts republicans conservadors, com el mateix Bush, que estan en contra que Trump guanyi les eleccions. De fet, creuen que pot ser perillós per aquest govern«, ha explicat el participant republicà. Un altre aspecte tractat ha estat el tipus d’elector del candidat republicà. Segons els parlamentaris, més de la meitat dels partidaris de Trump li donen suport perquè «odien» a Clinton, o perquè s’oposen a les immigracions, a l’avortament i als canvis tecnològics. El més sorprenent, però, és que no només es posicionen a favor del candidat republicà milonaris conservadors, sinó també gent amb un nivell de renda baix.  «Les frases de Trump tenen una certa simplicitat, però tot i així la gent se’l creu perquè estan enfadats amb el sistema», apuntava Miller.

El debat s’ha dividit en dos blocs centrats en les eleccions primàries i en les eleccions presidencials. Pel que fa al primer, s’ha posat de manifest la necessitat de canviar la llei de finançament dels partits i s’han exposat algunes possibles reformes, com ara l’elecció del Tribunal Suprem, la reducció de les diferències socials o la millora de l’assistència sanitària. Brian Baird ha parlat de Bernie Sanders, l’altre candidat demòcrata que no va ser escollit en les primàries. «Sanders era l’únic socialista del partit però no estava tan preparat com Clinton», ha afirmat.

Finalment, en relació a la campanya presidencial els dos convidats han assenyalat que està sent massa llarga i que els mitjans s’han centrat més en la disputa dels polítics que en els programes electorals. En definitiva, una campanya que marcarà un abans i un després en la política dels EUA.

donaldtrumpandclinton_opt

Hillary Clinton i Donald Trump. Imatge extreta de Wikimpedia Commons

Read more

Estudiar a l’estranger per trobar una feina millor

ALBERT JIMÉNEZ (@albertjimenez14) i SANTIAGO JOSÉ SÁNCHEZ (@santisanchez94)

Descarrega’t l’article en PDF

Una àmplia oferta de títols universitaris amb més sortides laborals actuen com a reclam per als joves que volen formar-se més enllà de les nostres fronteres.

La decisió de marxar a estudiar la carrera sencera a l’estranger és una opció que cada cop estan prenent més catalans. Marxar del sistema universitari català per trobar elements que manquen aquí, per conèixer altres cultures i per diferenciar-se dels seus iguals catalans en un sistema cada cop més competitiu.

Patrícia Ollé, Javier Verkaik, Matilde Suárez i Carlos Suárez ens expliquen com van prendre la decisió de marxar. Estudiants al Regne Unit, Holanda, Suïsa i Estats Units, cap d’ells lamenta haver marxat a estudiar fora però tots ells comparteixen la idea de tornar un cop acabada la carrera i amb uns estudis a l’estranger que els hi faciliti trobar feina prop de casa seva.

IMG_3311

En Javier, el dia de la seva mudança amb un dels set companys amb els que conviu a un pis d’estudiants a Holanda. JAVIER VERKAIK

Estudiar turisme fora d’Espanya
“Jo volia estudiar en anglès i veure món”. Matilde Suárez ho té clar: marxar a estudiar a fora era la seva única opció. La decisió la va prendre després d’una estada als Estats Units. Sorpresa pel fort sentiment de companyerisme, va decidir fer el salt. “Tothom estava allà per estudiar, cosa que a Espanya no passa”, apunta. Astudia un grau en gestió hotelera a la International School of Hotel Management de Les Roches (*), a Suïssa, que no s’imparteix a Espanya. “Quan vaig plantejar-li a la meva tutora de batxillerat em va preguntar si volia ser cambrera tota la meva vida”.

Matilde Suárez assegura que el grau que està cursant no té el suficient reconeixement a Espanya i que no existeix la mateixa titulació. “Suïssa m’ofereix tres coses que no em dona Espanya: primer, el grau, segon, els contactes i tercer les possibi laborals”, afirma la Matilde, tot i que no descarta tornar aquí un cop hagi fet currículum i hagi treballat.

En busca de l’excel·lència a Holanda
D’ascendència holandesa, Javier Verkaik ho va tenir clar a l’acabar el Batxillerat. Volia marxar a Holanda i seguir així els passos del seu germà que havia marxat a estudiar allà tres anys abans. La Universitat escollida va ser la de TU Delft, en una ciutat universitària a una hora d’Amsterdam. “Tenia l’oportunitat de marxar a una de les millors universitats tècniques del món i no la vaig deixar escapar”. Actualment cursa un grau que barreja Direcció d’Empresa amb Inginyeria, quelcom encara desconegut a Espanya.

Els tràmits van ser llargs, però el fet de tenir el nivell d’holandès convalidat gràcies a les classes que des de petit feia a una escola holandesa va ser un punt positiu. Un cop dins del sistema universitari holandès, tot va ser més fàcil. “A Holanda rebo una beca bàsica a la que tenim dret tots els estudiant i també una beca per viure fora de casa” explica Javier Verkaik. A més de les facilitats econòmiques, el preu del grau a Holanda és de 1.950 per totes les carreres i màsters per igual i es pot fraccionar en mensualitats.

Una Universitat nord-americana a Londres
Patrícia Ollé estudia Relacions Internacionals a la Richmond University of London. Blanquerna és l’única facultat de Catalunya que ofereix aquest mateix grau, però només ho fa des de fa un any. Patrícia Ollé ho va tenir molt en compte a l’hora de decidir què estudiar i a on. “També em vaig plantejar marxar als Estats Units, però per un tema de distància vaig acabant decidint-me per Londres”, afirma.

La decisió de marxar la va prendre a segon de batxillerat després de visitar el campus en unes jornades de portes obertes. A partir d’aquí, tot va venir rodat: “vaig fer la sol·licitud a l’octubre i em van tenir en compte les notes del batxillerat”.

El cost del seu grau és de 9.000 lliures a l’any. El govern britànic ha concedit a la Patrícia un préstec universitari, i gràcies a això el preu queda reduït a poc més de 3.000. A banda d’això, els costos als que ha de fer front són més elevats perquè el cost de la vida és més car que aquí.
“Una vegada vaig marxar vaig assegurar-li a la meva mare que tornaria a casa. Però una vegada has començat a estudiar i a fer pràctiques no ho tens tan clar. Ja he assumit que no tornaré immediatament”, sentencia.

El lloc ideal per un esportista
Combinar l’esport d’alt nivell amb la Universitat va arribar a ser molt difícil per a Carlos Suárez. Després d’un any estudiant ADE a la Universitat Autònoma de Barcelona, va decidir donar un gir a la seva vida: “no volia deixar de jugar a tennis i anar a Estats Units era una molt bona oportunitat per poder seguir estudiant també”.

L’accés va ser una odisea que va acabar realment bé. El jove tenista va haver de contactar amb una agència especialitzada que es va encarregar de difondre el seu rànquing i vídeos jugant. D’entre totes les universitats interessades va decidir marxar a Mars Hill, Carolina del Nord perquè “l’entrenador va mostrar molt d’interès en mi i la beca que em donaven era prou bona”.

Carlos Suárez té decidit tornar quan acabi Bussiness Administration l’any vinent. “Sóc una persona molt familiar i trobo a faltar Espanya. Crec que amb el plus d’haver estudiat a Estats Units tindré menys problemes per trobar feina”.

Read more

Uso de cookies

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.

ACEPTAR
Aviso de cookies