Quan el talent és més que això

ARIADNA PÉREZ BARTOMEU

IRIS TIÓ CASAS
INTEGRANT DE L’EQUIP NACIONAL DE NATACIÓ ARTÍSTICA

Quan neda sembla que la piscina sencera aguanti la respiració. Ella no és només talent i facilitat per a aquest esport. Hi ha tres coses que també la defineixen: cap, humilitat i senzillesa.

Tió Casas en l’Europeu Absolut a Glasgow on va quedar quarta en la modalitat de solo lliure. GIORGIO SCALA

Com passa sovint en els esports minoritaris i sobretot femenins, el seu nom és desconegut. Però s’acosten les Olimpíades i normalment, això es tradueix en més visibilització per la seva feina. Ella representa l’anonimat per a aquells que no estan lligats a la natació artística i alhora el ressò d’una de les grans promeses d’aquest esport. Amb el cap per avall però tocant de peus a terra l’Iris Tió Casas és d’aquelles persones que es mostren tal com són. D’ella diuen que és molt més que talent i la seva feina fins ara l’avala.

La Sara Levy, exnedadora de l’equip nacional creu que en ella es consagren “potencial innat i treball” dues qualitats per ser una “fora de sèrie”. L’Iris té disset anys i fa tot just dues temporades que va entrar a formar part de la selecció. Aquests dies, però, es fan estranys per una persona acostumada a estar més de set hores dins de l’aigua. Fora del seu medi habitual l’Iris continua entrenant les mateixes hores que abans i treballant amb un objectiu ben clar: els Jocs Olímpics.

No pot amagar la il·lusió que té pel que és un dels esdaveniments més importants per la carrera d’una esportista. L’exigència d’aquest no és menor però intenta no pressionar-se i “pensar que els Jocs són una competició més”. Han entrenat molt dur per arribar on són i si no fos
pel coronavirus, ara mateix estarien al Preolímpic.

L’ajornament de les Olimpíades ha fet que l’Iris s’hagi de replantejar l’any acadèmic. Està estudiant segon de batxillerat i de fet, s’ha dividit el curs en dos per concentrar-se totalment en els Jocs. Per a ella que es facin l’any que ve també implica augmentar altre cop les hores d’entrenament, més exigència i en conseqüència, menys temps. Però té clara una cosa: avui dia la ‘sincro’ és la seva prioritat i amb els estudis no té pressa, si pot entrenar
al màxim i anar estudiant a poc a poc per a ella “ja està bé”.

Una més de la selecció
Quan la van seleccionar al Centre d’Alt Rendiment (CAR) just estava en un Europeu a Glasgow. Aquesta va ser la primera competició absoluta on va aconseguir ni més ni menys que 89.600 punts en el solo lliure i va quedar
quarta. Però malgrat que responia a cada repte que li posaven al davant, hi havia gent que creia que amb 15 anys no estava preparada per al canvi. Però tal com explica ella, cada persona és diferent i ser la petita de l’equip “em va ajudar a espavilar-me”.

Amb més de 100 medalles al seu palmarès l’Iris ha escoltat des de petita que té potencial però creu que el més important és “estar contenta amb la teva feina, que et diguin que ets bona és extra”. Potser no és conscient del tot, però quan neda la gent la mira. Un cop toca l’aigua es fa gran i sembla que tota la piscina aguanti la respiració amb ella. Però com diu el lema olímpic encara es pot fer més de pressa, més alt i més fort, ja que el seu camí en l’alt rendiment tot just acaba de començar.

«Em feia mandra matinar»

L’Iris va començar a practicar a sincronitzada gairebé de manera anecdòtica. Amb cinc anys va veure a la televisió la Gemma Mengual, una de les millors nadadores que ha donat aquest esport, i va dir als seus pares que volia provar. Va començar a entrenar els dissabtes en un dels millors clubs d’Espanya (Kallípolis). Però amb el temps, llevar-se d’hora un cap de setmana li “va fer mandra”. Per això, va demanar al club entrenar entre setmana. Així va entrar a la competició. De la categoria alevina a la júnior va destacar des del primer moment fins avui, que es prepara per participar en els Jocs Olímpics.

Read more

Two Catalan “processes” hard to swallow

MIQUEL PASCUAL PRAT

Llegeix aquest contingut en català aquí
Translated by Álvaro Rodríguez Huguet

Barça and the Catalan process of independence, two topics that, according to gurus, must not be mixed ever, though they are in similar phases. These similarities begin if you notice who has been in front of the two projects the last months: Quim Torra and Ernesto Valverde. Two people that do not instil any charisma at all and that, although they are both great professionals, surely, they are not appropriate to lead projects of these magnitudes.

The fact more difficult to call into doubt is that both of them look like very nice people. In fact, too much to deal with their charge for sure. For this reason, although their task can be called so much into doubt, it is very unfair the way they turn out, one of them suspended and the other seeing how his workplace is nearly sold in auction while he was still in the charge.

It would not be a nonsense to say that they failed; but, in any case, they are only the visible face of this failure. Behind their back there are two projects that remained stuck and were not able to reinvent since their best moments. Football and politics have evolved very fast and, neither Barça nor independentist movement are adapting well in this new context. Time is gone, but people that led independentism and Barça in its finest moments in these last years continue in the front row; but being able to contribute lesser than in that moment. In this way, a similar speech keeps remaining the same as before, but it is opened a clear crack between this speech and reality. And, if not, it only needs to be observed that introducing the republic has become a dialog table and “Barça model”, in a remedy almost infallible to cure insomnia.

That has an affectation on the followers, that could be simplified in one word: frustration. For this reason, any new stimulus is useful to turn frustration into hope. In this way, Quique Setién has showed up like a tsunami to be a wisp of hope or, as usual now, melted his wave in a wide sea of frustration. Frustration because wasting the strength of all people that supports you is like wasting to have Messi. It all will be more difficult when these people decide to leave.

Read more

Dos processos difícils de pair

Miquel Pascual Prat

Read this content in English here

El Barça i el procés, dos temes que, segons els gurús, mai s’han de barrejar, però que es troben en punts molt similars. Aquestes similituds comencen si observes qui ha estat al capdavant dels dos projectes durant els últims mesos: Quim Torra i Ernesto Valverde.

Dues persones que no transmeten cap mena de carisma i que, tot i ser de ben segur dos grandíssims professionals, segurament no són la persona més adequada per liderar projectes d’aquestes magnituds.

El fet que és més difícil de posar en dubte és que els dos fan cara de ser boníssimes persones. De fet, segurament massa per al càrrec que els ha tocat ocupar. Per aquesta raó, tot i que la seva tasca pot posar- se molt en dubte, és molt injust la manera com han acabat, l’un inhabilitat i l’altre
havent de veure com el seu lloc de treball gairebé es posava a subhasta mentre ell encara era al càrrec.

No seria una bogeria dir que han fracassat; però, en tot cas, només són la cara més visible d’aquest fracàs. Darrere seu hi ha dos projectes que s’han quedat estancats i que no s’han sabut reinventar des dels seus millors moments. El futbol i la política han evolucionat molt ràpid i, ni el Barça ni
el moviment independentista s’estan adaptant bé en aquest nou context.

El temps ha passat, però les persones que van liderar l’independentisme i el Barça als seus millors moments en aquests últims anys segueixen en primera línia; però podent aportar molt menys del que aportaven en aquells moments. Així, se segueix mantenint un discurs semblant al de llavors, però s’ha obert una clara escletxa entre aquest discurs i la realitat. I, si no, només cal veure que implementar la república s’ha transformat en una mesa de diàleg i el “model Barça”, en un remei gairebé infal·lible per curar l’insomni.

Això té una afectació en els seguidors, que es podria simplificar en la paraula frustració. Per això, qualsevol nou estímul serveix per convertir aquesta frustració en esperança. Així, Quique Setién ha aparegut com un tsunami per ser un nou bri d’esperança o, com ja és habitual, fondre la seva
onada en un enorme mar de frustració.

Frustració perquè desaprofitar la força de tota la gent que et dóna suport és com desaprofitar tenir a Messi. I quan aquests decideixin marxar, tot serà molt més difícil.

Read more

ALBERT LLOVERA MASSANA DAKAR 2020 PARAPLEGIC CONTESTANT

Llegeix aquest contingut en català aquí

Translated by Álvaro Rodríguez Huguet

“I learned to enjoy myself in every moment of my life”

Albert isn’t a man like any other. At his 18 years old had an accident that made him to end up in a wheelchair. The energy and vitality helped him to create a limitless world, that is so, that he goes for the seventh ‘Dakar’.

What an experience is Dakar 2020! Are you satisfied?
The experience has been great because I’m lucky to have a very good environment. In the cabin we all spoke Catalan, we were all friends and we get along with a group of Nordic people. Everything worked just fine.

What was your biggest concern before doing it?
I was afraid of the cold, and it was really tough. Nights were colder than expected. Regarding the journey, I tried a little bit to not worry about it and see what is coming up every day.

Has it been the toughest of them all?
I don’t know. It didn’t seem like it to me. Every Dakar is tough. At the beginning I think, ”what am I doing here?”, but then, when I’m driving 30 kilometres, I find the answer eventually.

How is your daily life there?
I woke up very early because we had to do a few link kilometres, that went from 25 to 300, and the race started there. A nuisance. When we arrived there the day leg started, and we drove all day long. Once we got to the destination, I did arm and hand rehabilitation, we had dinner and we went to sleep.

And what about the truck adaptation?
Everything is in my hands. In the steering wheel, I’ve got two circles: if I push the first to the feet it accelerates, and the second is the brake.

Six ‘Dakars’… Albert, where is the limit?
I don’t know, I keep experimenting and dreaming. If I have an opportunity, I take it. In fact, this year I wasn’t going to ‘Dakar’, since I had surgery in both hands and I already did the world RallyCross. But De Rooy Iveco team contacted me and I wasn’t willing to let it go.

Alcohol is forbidden over there. Where was the “cava” to celebrate?
The last celebration we were invited to the Holland embassy and, as it isn’t part of the country, we celebrated with alcohol. We did the rest without it. They take things vigorously over there.

An historic ‘Dakar’. After six years participating in the race, Albert, this year, has accomplished the 15th global position in the truck category with the new team of De Rooy IVECO. A dream result.

Leaving the fear for the risk behind, do you born with it or you learn it?
A little bit from both. You already born with it, but the fear always remains inside, and it should be… You must be fast, but you also must be in the track. If I hadn’t a single bit of fear, I wouldn’t last not even three years.

You have a wide sportive career. How did you start it?
I started skiing since I was very little and I was lucky I could participate in the Skiing World Cup, from the Olympic Games of Sarajevo (1984), and in the Skiing World Championships of Bormio. After the accident, I went to United States of America to play in the WNBA, like the NBA but in wheelchair mode. A few years later, I came back to Andorra and begun to work as a draughtsman; but I didn’t like it and that’s why I took the call for the four wheels and the motor.

How did the accident happen?
It was May 15, in 1985. I was doing my descent in Sarajevo for the Skiing World Championships of Bormio. When I was arriving to the finish line a judge passed in front of me and I didn’t see him; there was bad weather. He was so fat and I the other way around, and I was descending full speed. Many things of my body were broken, including dorsal 3, 4 and 5. I was only 18 years old.

Do you think of yourself as a hero?
Not at all. I think I have a privilege as I can do what I do. Heroes are the ones that have to return to their country with their hands empty.

How would you define yourself with few words?
I only need one: awesome. I learned to enjoy myself in every moment of my life.

You are ambassador of UNICEF. Since when?
For a while… It must be 8 years now. I don’t know why, but they chose me, and I’m delighted! Besides, I’m the sole ambassador in wheelchair.

What relationship do you have with the Guttmann?
It is a monastery for us. I go there for they to make me the “kilometres” revision, but I’m a very bad patient. My relationship is very good, and I give talks. I try to light people that just had an accident with hope. I say them that there is no need to Dakar nor being as crazy as me, that would the last straw! But the world still stands, they can have a normal life remaining active.

Read more

ALBERT LLOVERA MASSANA PARTICIPANT PARAPLÈGIC EN EL DAKAR 2020

Read this content in English here

L’Albert no és un pilot qualsevol. Amb 18 anys va tenir un accident que el va deixar en cadira. L’energia i la vitalitat l’han ajudat a crear un món sense límits. Tant, que ha fet sis ‘Dakars’.

ALBERT LLOVERA MASSANA

Quina experiència el Dakar 2020! Satisfet?
L’experiència ha sigut genial perquè he tingut la sort de tenir un entorn molt bo. A la cabina parlàvem tots català, tots érem amics i posàvem la gota llatina a un grup de nòrdics. Tot va sortir rodó.

Quina era la teva màxima preocupació abans de fer-lo?
Tenia por del fred, i va ser molt dur. A les nits en va fer més del previst. Pel que fa al recorregut, intento despreocupar-me una mica i anar-m’ho trobant dia a dia.

Ha estat el més dur de tots?
No ho sé. A mi, no m’ho ha semblat. Tots són durs. Al principi penses “què faig aquí?”, però després, quan portes 30 quilòmetres, trobes la resposta.

I el teu dia a dia allà?
M’aixecava molt d’hora perquè havíem de fer uns quants quilòmetres d’enllaç, que podien ser entre 25 i 300, i allà començava la carrera. És un pal. En arribar al lloc s’iniciava l’etapa del dia i conduíem durant tota la jornada. Quan arribàvem a la destinació, feia rehabilitació de braços i mans, sopàvem i a dormir a les tendes.

I l’adaptació del camió?
Ho porto tot a les mans. Al volant, hi tinc dos cercles: un que, quan
l’empenyo cap als peus, fa d’accelerador, i l’altre, que és el fre. Al
camió, hi pujava amb una politja.

Sis ‘Dakars’… On està el teu límit, Albert?
No ho sé, vaig experimentant i somiant. Sóc dels qui quan tenen una oportunitat l’aprofiten. De fet, aquest any no anava a fer el ‘Dakar’ perquè em van haver d’operar les dues mans i ja feia el mundial de RallyCross. Però, que contactés amb mi l’equip De Rooy Iveco era una oportunitat d’or.

Un ‘Dakar’ històric. Després de sis anys participant en la prova,
enguany, l’Albert, amb el nou equip De Rooy IVECO, ha aconseguit la
15a. posició general en la categoria de camions. Un resultat de somni.

Allà està prohibit l’alcohol. I el cava de les celebracions?
En l’última celebració vam ser convidats a l’ambaixada holandesa i, com que no es considera part del país, ho vam celebrar amb alcohol. La resta van ser sense res. Allà són de rajatabla.

A no tenir por del risc, s’hi neix o se n’aprèn?
Una mica de les dues coses. Ja hi neixes, però la por sempre hi és a dins, i hi ha de ser… Has de ser ràpid, però has d’estar a la pista. Si no tingués una mica de por, no hagués aguantat ni tres anys.

Tens una llarga trajectòria esportiva. Com va començar?
Vaig començar a esquiar de ben petit i vaig tenir la sort de poder competir a la Copa del Món d’Esquí, als Jocs Olímpics de Sarajevo (1984), i als Campionats del Món d’Esquí de Bormio. Després de l’accident, vaig anar als Estats Units a jugar a la WNBA, com l’NBA però de cadira de rodes. Uns anys després, vaig tornar a Andorra i vaig començar a treballar de delineant; però no m’agradava i per això vaig fer el salt cap a les quatre rodes i el motor.

Com va ser l’accident?
Va ser el 15 de març de 1985. Estava fent un descens a Sarajevo per al Campionat del Món d’Esquí de Bormio. Quan arribava a la línia de meta se’m va creuar un jutge i no el vaig veure; feia molt mal temps. Ell era molt gros i jo pesava molt poquet i baixava a tot gas. Em vaig trencar moltes coses, entre les quals la dorsal 3, 4 i 5. Jo només tenia 18 anys.

Es podria dir que vas tornar a néixer?
Sí. Per això faig pinta de ser més jove. Amb 18 anys vaig haver de posar el comptador a zero, sabent-ho tot: mira que bé.

Et consideres un heroi?
No, gens. Crec que sóc un privilegiat de poder fer el que faig. Els herois són els que se n’han d’anar del seu país amb una mà al davant i l’altra al darrere.

Com et definiries amb poques paraules?
I si vols amb una: collonut. He après a gaudir de cada moment de la meva vida.

Ets ambaixador d’UNICEF. Des de quan?
Ja fa dies… Deu fer vuit anys. No sé per què, però em van escollir i jo, encantat! A més a més, sóc l’únic ambaixador amb cadira.

Quina relació tens amb la Guttmann?
És el monestir per a nosaltres. Jo hi vaig perquè em facin les revisions dels “quilòmetres”, però sóc molt mal pacient. Hi tinc molt bona relació i hi faig xerrades. Intento donar una llum d’esperança a la gent que acaba de tenir l’accident. Els dic que no fa falta fer el Dakar ni estar tan boig com jo, ni de bon tros! Però el món no s’acaba, poden tenir una vida normal si estan actius.

Read more

La Molina instal·la un sistema digital a les màquines per anivellar els gruixos de neu

L’objectiu que busca la implementació d’aquest sistema, anomenat Snowsat, és estalviar en innivació artificial i oferir un millor servei de pistes als esquiadors

Anna Reig i Cristina Batlle

L’estació esquí La Molina ha implementat aquesta temporada un sistema digital que permet parametritzar les pistes per tal que les màquines trepitjaneu puguin mesurar amb exactitud els gruixos de neu. D’aquesta manera, es possibilita que es pugui desplaçar la neu dels llocs on hi ha més acumulació als llocs on en falta i així equilibrar el mantell sense la necessitat de fer un ús excessiu de la innivació artificial. La informació que recull aquest sistema, que s’anomena Snowsat, es transmet a la resta de màquines trepitjaneu que estan treballant tot el domini esquiable per tal de que la neu sigui distribuïda de forma equilibrada en tota l’estació.

Aquest sistema es va començar a utilitzar al Pirineu la temporada passada i a les pistes de l’estació Baqueira Beret, a la Vall d’Aran. Aquesta temporada, amb la incorporació de la Molina, ja són dues les estacions d’esquí que l’han posat en funcionament. Segons el president de FGC, Ricard Font, l’objectiu que es busca amb la implementació d’aquesta tecnologia és ser més «eficients» en els sistemes de producció de neu i que es puguin obtenir els mateixos resultats però produint menys quantitat de neu i gastant menys litres d’aigua. També explica que fins al moment aquest càlcul del gruix de neu «es feia a ull», de manera que el càlcul era bastant imprecís.

Una altra fórmula que està aplicant La Molina és un sistema de treball mitjançant tauletes digitals a cada trepitjaneu, en el qual on s’informa del comunicat de treball de cada maquinista per tal que no hi hagi duplicitat a l’hora de passar per damunt de les pistes. Amb aquest sistema, segons el director de la Molina, Xavier Perpinyà, han aconseguit un estalvi de fins a 20.000 euros anuals en carburant en algunes de les pistes més llargues de l’estació, com la de la Volta a la Muntanya Sagrada. Paral·lelament, està previst que aquesta mateixa setmana també s’incorpori una màquina híbrida per tal d’anar eliminant progressivament el gasoil. Aquesta nova màquina comptarà també amb el sistema Snowsat.

El director de la Molina, Xavier Perpinyà, explica el funcionament del programa Snowsat.

Sistema Snowsat

En els seus inicis, el sistema Snowsat consistia només en la gestió i el mesurament de les màquines llevaneu. Però amb els anys, cada cop s’han afegit més funcions pràctiques. Per exemple, SNOWsat ToDo, una eina d’assignació i administració ràpida i senzilla de les tasques a mesura que es van plantejant. Es busca un control 100% digital de tots els processos que tenen lloc en les àrees d’esquí.

Read more

Barcelona, la ciudad del deporte

ALAI RENTERIA

El Ayuntamiento de Barcelona cada año diversos proyectos desde el Consejo Municipal del Deporte y el Instituto de Barcelona Deportes para promover la actividad física en la ciudad condal. Y es que en el último estudio realizado desde el ayuntamiento, se demuestra que Barcelona es una de las ciudades con mayor volumen de práctica deportiva. Más del 76% de los ciudadanos practican cualquier tipo de actividad física. 

No sólo ha aumentado la cantidad de barceloneses que practican alguna actividad física, sino que también ha aumentado la intensidad con la que lo hacen.  Como se puede apreciar en el gráfico inferior, la mayoría de los ciudadanos (33,4%) practican deporte entre 3 y 4 veces a la semana.

Gráfico extraído del informe del Ayuntamiento que demuestra la frecuencia de la actividad deportiva
Gráfico extraído del informe del Ayuntamiento que demuestra la frecuencia de la actividad deportiva

Las acciones del Ayuntamiento abarcan desde la tarificación social en los distintos centros deportivos municipales para aumentar las oportunidades de acceso para toda la comunidad. Hasta la promoción de becas, ayudas y subvenciones para programas deportivos y para la habilitación de equipamientos públicos para la actividad física. 

El clima y la distribución permite a los barceloneses disponer de miles de opciones para practicar ejercicio. Desde los clásicos gimnasios a puerta cerrada, hasta los equipamientos deportivos situados en los espacios públicos. En los últimos años, se ha visto una tendencia al deporte al aire libre y a actividades deportivas organizadas en los espacios públicos. La carrera de la mujer, la carrera de los bomberos y la carrera inclusiva son solo algunos ejemplos del feedback de los ciudadanos a la hora de realizar ejercicio en espacios abiertos. 

Los datos demuestran que más del 60% de las personas caminan por la ciudad como actividad física. Cada día miles de personas van a correr en la montaña de Montjuic, en el paseo marítimo o a pasear en bicicleta por la ciudad. En Barcelona existen muchas alternativas para que cualquiera, sin importar la edad, disponga de una actividad física moderada. El gobierno se ha encargado de habilitar espacios públicos para que la barrera económica no condicione la práctica física de los barceloneses. Estos lugares se equipan con máquinas, y promueven el ejercicio ‘outdoor’. Un ejemplo muy conocido es el gimnasio público y abierto del Espigó del Gas del Passeig Marítim de la Barceloneta.

Mujer realizando ejercicio al aire libre
Mujer realizando ejercicio al aire libre

Está oferta de alternativa al aire libre es la que ha generado un impacto en el crecimiento de la comunidad activa en la ciudad. Debido a que, según demuestran los datos del estudio, la mayoría de la gente que no practica actividad física es por falta de tiempo. El deporte en espacios públicos, a diferencia de un establecimiento privado (gimnasio o centro deportivo), permite mayor flexibilidad horaria. “Yo me niego a pagar un gimnasio porque tengo una rutina muy complicada y no suelo llegar a tiempo antes de que lo cierren. Por eso prefiero salir a correr, porque puedo hacerlo a cualquier hora y administrar mejor el tiempo”, así ha expresado Luis Espinoza, un residente barcelonés de 20 años. 

En Barcelona, el 31.0% de las personas que practican deporte lo hacen en espacios o instalaciones públicas. Mientras que el otro 46.7% lo hacen en instalaciones privadas (un 22.3% no lo especificó).

Gráfico del tipo de instalaciones utilizadas

Romper la barrera de género

Los datos del último estudio sobre la actividad física en Barcelona demuestran que también se han derribado las barreras del género en cuanto al deporte. La diferencia entre géneros se ha reducido en un 9%, y las chicas y mujeres cada vez se suman más a la práctica de cualquier tipo de actividad física.

Las prácticas deportivas al aire libre tienen también el propósito de inclusión. Cualquiera puede participar, mujeres, hombres, jóvenes. Está tendencia ha desdibujado las barreras del género en cuanto a la actividad física en Barcelona. 

La nueva tendencia para hacer deporte: meetups 

La principal razón por la que los barceloneses practican deporte es para cuidar la salud.Más del 63% de las personas adultas aseguran que ese es su mayor interés a la hora de realizar actividad física. Es por ello que, junto al auge en el surgimiento de alternativas deportivas, aparece una nueva tendencia que impulsa el aspecto social del deporte: los meetups. 

A través de las redes sociales y de forums en la web, miles de personas que viven o se encuentran de viaje en Barcelona, organizan quedadas para hacer ejercicio. Existen grupos con más de 900 miembros como Fitpack BCN, Pilates Yoga & Fitness in the park, Fitness Bootcamp in Barcelona, entre otros. La mayoría de los eventos se publican en páginas como meetup, que cuenta con más de 32 millones de participantes. La web de amigosbarcelona y  Sport Meeting, una app creada por Decathlon para promover el deporte en la ciudad.  

Oferta inclusiva para el deporte

El programa Barcelona Deporte Incluye, es un proyecto diseñado por el Ayuntamiento para ofrecer actividades deportivas al alcance de las personas con discapacidad física, intelectual, auditiva, visual y / o con trastorno mental que viven en la ciudad.

Este programa tiene alternativas para todas las edades, desde ofertas en centros deportivos, hasta actividades al aire libre y campeonatos. 

Read more

Amb l’aigua al coll

ALBERT BERROCAL I JULEN CHAVARRÍAS

L’últim mundial celebrat a Gwangju l’estiu passat deixa un balanç ben pobre per a la natació espanyola. Només una puntual i , aparentment, alliberadora guspira durant l’última jornada amb Joan Lluís Pons –que va aconseguir quedar quart en la final dels 400 estils– va aconseguir salvar sobre la botzina els mobles d’una delegació i uns resultats ben discrets. De fet, la cita mundialista va precipitar una sèrie de decisions que van acabar esclatant durant l’Open d’Hivern d’aquest mateix any, amb uns resultats molt per sota del que cabria esperar que van esgotar la paciència i van encendre totes les alarmes de les grans veus del món aquàtic nacional. La crisi es va precipitar i materialitzar assenyalant com a caps de turc algun dels alts càrrecs dins la cúpula d’una Federació que va es va veure obligada a renovar la seva imatge i capgirar la seva política d’acció.

Aquest declivi evident és resultat de la multitud de despropòsits que la institució encarregada de dirigir la natació a Espanya ha anat encadenant any rere any i que, a punt d’entrar dins la cresta del cicle olímpic, espera un autèntic miracle si vol complir uns mínims en la trobada més rellevant dels últims quatre anys. Sense anar més lluny, l’últim trobada internacional, l’Europeu de Glasgow en piscina curta, ha deixat com a única dada a destacar una final masculina.

De fet, les grans potencies de la natació nacional, com Jessica Vall, Mireia Belmonte o Joan Lluís Pons, van decidir prioritzar –al contrari de qualsevol altre selecció- el preclassificatori olímpic celebrat a Holanda, un nou invent de la Federació Espanyola de Natació. El director tècnic, Lluis Villanueva, va posar incomprensiblement tot el focus d’atenció en la cita d’Amsterdam, on els Criteris de Selecció de l’Àrea de Natació de la RFEN deien que era la primera oportunitat per fer mínimes olímpiques. Tot i així, crida l’atenció que, tot i que s’aconseguissin les marques durant la cita holandesa, els nedadors que volguessin ser a Tòquio haurien de fer sí o sí la mínima a principis de primavera a Sabadell.

En una entrevista cedida als mitjans de comunicació interns de la Federació, el Head Coach de la natació espanyola, Fred Vergnoux, aplaudia la creació d’aquesta nova competició, tot i que admetia que era “un repte matiner encara que els nedadors haguessin començat a entrenar a finals d’agost”. En aquesta dinàmica de deixar llibertat a nedadors i clubs per treballar cadascú a partir del seu propi projecte, com es ve defensant en aquesta nova etapa, Vergnoux agraïa “l’esforç” de tot aquells que havien viatjat a Holanda “en benefici de la dinàmica general de la nostra natació”. I, d’entre els quals, set han aconseguit rebaixar aquest primer criteri (Pons, Vall, Belmonte, Jimena Pérez, Hugo González, Lidón Muñoz i María de Valdés). Uns criteris que, tot i així, no exclouen als qui no l’hagin pogut complir ni asseguren la classificació als set nedadors mencionats pels Jocs Olímpics d’aquest any pròxim.

I tot això mentre gran part de la natació europea era a Glasgow. La Federació va prioritzar i costejar una competició que no té més transcendència de la que s’ha volgut vendre irònicament al públic seguidor. És més, les marques aconseguides pels nedadors a Holanda, com ja avançava i justificava Vernoux amb les seves declaracions anteriors a la competició dient que era un “repte matiner”, s’allunyen del potencial real de tots els nedadors. Abandonar un europeu per competir en un meeting trivial és una de les accions que posen en el punt de mira la natació nacional.

I és que alguna cosa no s’està fent del tot bé. Els esportistes que pugen des de les categories inferiors fins a l’absoluta pateixen un descens de rendiment i condició digne de ser estudiat. Els resultats assolits com a infantils o juniors honoren i protegeixen amb força bona nota la credibilitat i la imatge del projecte de natació espanyol. Però quan els nedadors arriben al punt més important de les seves carreres, el d’absoluts, que és quan es disputen les competicions més importants, les marques i els resultats no són com els d’abans.

Per exemplificar aquest debilitament i la conseqüent pèrdua de pes dins l’esfera internacional només és necessari viatjar fins als resultats que han obtingut els espanyols en competicions júniors i absolutes fora de les nostres fronteres. En el cas dels homes -on aquest descens és més evident- entre els mundials juniors que van del 2011 al 2019 (es celebren cada dos anys), el número de finals va arribar fins a 22, de les quals set van acabar en medalla. No obstant, als mundials absoluts disputats durant els últims set anys (també es celebren cada dos anys) els homes només han pogut accedir a les finals dos cops (Wildeboer al 2013 en 50 esquena i el ja mencionat Joan Lluís Pons aquest mateix any als 400 estils) i no s’ha obtingut cap medalla.

El cas de les dones, tot i ser menys pronunciat, també evidencia un declivi manifest. Els mundials junior disputats des del 2013 han comptat amb la participació espanyola de dones en fins a 27 finals (al mateix mundial de 2013 n’hi va haver fins a 13), de les quals una desena van acabar amb medalla. Tot i així, amb els campionats absoluts la cosa segueix el mateix patró que amb els homes. Tot i que amb una excepció, que és el mundial de Barcelona de 2013. Allà les dones van arribar fins a 12 finals, arribant a sumar quatre medalles. No obstant, si no tenim en compte aquest campionat, les dones han arribat a 14 finals des de 2011 i s’han aconseguit només quatre medalles.

L’arribada a l’èlit dels joves nedadors es fa molt dura i és motiu de preocupació en la Federació.

A partir d’aquí es descobreixen molts debats sobre com s’hauria d’haver planificat i portat als joves que prometien molt com a juniors i que poc a poc s’han anat desinflant i caient en l’oblit internacional. Molts d’ells han marxat cap a EEUU sense èxit aparent. D’altres no han acabat de funcionar en centres nacionals com el de la Blume, a Madrid. Alguns d’ells no han sabut compaginar com s’esperava estudis i resultats competitius. El cas és que, tret d’un parell d’excepcions, com el de Mireia Belmonte o el grup d’internacionals del Club Natació Sant Andreu, encapçalat per Jessica Vall o Lidón Muñoz, la natació espanyola té un paper més que discret en les grans reunions fora de les piscines domèstiques. I, com ja s’ha citat, el terratrèmol que viu l’eix central federatiu i les decisions que es prenen des del seu nucli organitzatiu no afavoreixen ni a clubs ni a nedadors, les dues peces que haurien de ser sempre l’essència de la natació. Una natació espanyola que, a Tòquio, pot acabar de tocar fons definitivament.

Read more

Llum verda al judici de Mina i Goldar per abús sexual

El jutge veu indicis per portar als tribunals els dos futbolistes per uns fets que es remonten al 2017

Després de la investigació realitzada, el Jutjat de Primera instància i instrucció d’Almeria ha considerat que hi ha proves suficients per portar a judici a Santi Mina, jugador del Celta de Vigo, i David Goldar, defensa del Nàstic de Tarragona.

La policia va detenir els dos canterans del Celta de Vigo el juny del 2017, després de rebre la denúncia per abús sexual per part d’una jove de Mojácar. Els dos acusats estaven fent una ruta en caravana per Andalusia i van ser alliberats poques hores després.

L’acusació assegura que David Goldar va conèixer la noia en un bar de la localitat almerienca i la va convidar a anar a la seva caravana. Pocs minuts després, Santi Mina va irrompre al vehicle completament despullat. El davanter gallec li va fer tocaments i va intentar mantenir-hi relacions sexuals no consentides sense èxit.

El cercle proper a Mina afirma que «els fets denunciats són exagerats» i neguen que l’acusació sigui certa.

Read more

Més de 40 anys d’història del bàsquet badaloní podrien acabar a causa d’una llicència

El club de bàsquet Sant Josep haurà de deixar les instal·lacions, que són propietat de l’Església

ADRIÁN SOLER I SERENA G. IORDACHE (BADALONA)

Emiro Guerrero fa 17 anys que és conserge i la meitat de la vida del pavelló Sant Josep de Badalona s’ha anat desenvolupant davant els seus ulls. Milions de bots i triples i milers de nens i nenes han passat per aquest emblemàtic edifici situat al centre de Badalona que acull al Club de Bàsquet Sant Josep -del qual participen uns 300 jugadors de bàsquet actualment, distribuïts en 22 categories.

Guerrero explica la importància que té aquest edifici per ells, també pel fet que no hi ha més pistes a Badalona. «Ha funcionat 50 anys sense llicència, ¿què guanyen tenint-lo tancat?», raona. «Si es tanqués per fer reformes, estaria bé; però estem tots a la corda fluixa», explica Guerrero, que sap ben bé que si l’ajuntament no mou fitxa, hauran de marxar el dia 30 de novembre.

L’arquebisbat de Barcelona és el propietari de les instal·lacions i ha promès que hi ha un projecte per construir un nou pavelló. Des del club es queixen que aquest no té data d’inici d’obres. Tampoc els han informat de les deficiències que impedeixen continuar-hi jugant.

Álex Mumbrú i Ricky Rubio van jugar al pavelló Sant Josep

D’una caixa de sabates, Emiro Guerrero treu piles de desenes de fitxes d’antics jugadors que han anat passant pel club. Allí hi ha la d’Álex Mumbrú, que va començar en aquest club i va arribar a jugar a la Lliga ACB. També Ricky Rubio va jugar algun partit al pavelló badaloní. Moltes històries que emocionen el conserge i també alguns dels entrenadors actuals, que han vingut a mig matí per preparar les pancartes de la manifestació que tindrà lloc a la tarda.

«No pot ser que ens deixin a meitat temporada sense pista», afirma Irene Carbonell. Ella és jugadora de bàsquet i no entén tampoc per què els fan fora. Un dels entrenadors afirma que l’Església -propietària dels terrenys- podria voler especular amb aquests per requalificar i treure benefici. També ho confirma un dels veïns, que viu al davant del pavelló i sempre ha estat vinculat a les instal·lacions: «Podria ser que vulguin especular».

Segons el veí, no és solament un pavelló: «Implica moltes activitats socials que no es poden substituir fàcilment». En els mateixos terrenys, l’Esglèsia també té un amfiteatre, un bar -que va tancar el setembre- i una pista de patinatge -amb un centenar de patinadors habituals. Fins i tot el club d’escacs es reunia en un dels locals.

Una denúncia d’un veí, l’inici de tot

Va ser un veí dels llindars del pavelló que va denunciar el soroll que sentia. L’Ajuntament de Badalona va obrir un expedient i va descobrir que les instal·lacions no tenien la perceptiva llicència per poder acollir activitats esportives.

Des del club no entenen per què els fan fora, ja que no hi ha cap informe relatiu al mal estat de les instal·lacions. Si no hi ha un canvi en la resposta del consistori, dissabte 30 el pavelló quedarà clausurat i, amb ell, la seva història quedarà tancada a la caixa de sabates.

Read more

Uso de cookies

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.

ACEPTAR
Aviso de cookies