Esport Adaptat: Més enllà de la inclusió

Les seleccions catalanes masculina i femenina de futbol per a persones amb paràlisi cerebral es preparen al CAR de Sant Cugat per participar en tornejos internacionals

ANNA HERNÀNDEZ I POL AGUILAR

Reportatge audiovisual de Pol Aguilar, Julen Chavarrías, Joan Francí i Ariadna Pérez.

Sovint es parla de l’esport per a persones amb diversitat funcional com una eina únicament d’inclusió social. Del que no es parla gairebé mai és del caràcter competitiu que també té l’esport adaptat més enllà de la inclusió.

Com a totes les categories esportives convencionals, cada esport té les seves competicions nacionals i internacionals. Ens hem apropat al Centre d’Alt Rendiment de Sant Cugat del Vallès, on les seleccions catalanes masculina i femenina en categoria de paràlisi cerebral entrenen cada mes per preparar-se per tornejos internacionals.

Reportatge audiovisual de Pol Aguilar, Julen Chavarrías, Joan Francí i Ariadna Pérez
Read more

«Estem asseguts en una cadira de rodes però per damunt de tot som esportistes»

MARTÍN DE LA PUENTE RIOBÓ. Jugador de tennis en cadira de rodes.

DSC_0002

BLAI BARBER (@blaibarber) i JOSE ANTONIO ALHAMA (@josanp8)

Poca gent pot presumir de tenir una trajectòria esportiva tan brillant amb només 18 anys. Martín de la Puente Riobó va néixer a Vigo però fa dos mesos que va començar a estudiar International Business Economics a la Universitat Pompeu Fabra. Ara, després de proclamar-se campió de l’Open Sion de Suïssa el passat cap de setmana, el jove viguès ha aconseguit col·locar-se el número 18 del rànquing mundial de tennis en cadira de rodes. De la Puente només tenia 10 anys quan va descobrir aquest esport, després que li amputessin el peu esquerre a causa d’una malaltia que pateix, anomenada Síndrome de Proteus. En les seves estones lliures li agrada mirar bàsquet o futbol i reconeix que és fan del Real Club Celta de Vigo. Valent, positiu i lluitador, i sempre lluint un gran somriure que comparteix amb tothom qui passa pel seu camí, espera aconseguir la medalla d’or olímpica algun dia o arribar a ser el número 1 del rànquing mundial.

Estàs en un bon moment ara mateix, no? Recentment has estat proclamat campió de l’Open Sion de Suïssa.

La veritat és que sí. Quan vaig venir aquí no m’esperava que arribés a guanyar tornejos tan ràpidament. Pensava que hauria de passar per un període d’adaptació amb el canvi d’entrenador, la nova vida d’aquí… Estic molt satisfet amb els darrers resultats però sobretot amb el treball que hi ha darrere, que és la clau de tot. Crec que és un dels meus millors moments quant a forma. El torneig de Suïssa, per exemple, era molt competitiu i hi havia deu dels vint millors jugadors del món.

On entrenes ara i com et prepares?

Estic al Centre d’Alt Rendiment de Sant Cugat. Cada dia acostumo a entrenar dues hores i mitja de tennis i després faig una hora de gimnàs per treballar la preparació física. Dilluns és l’únic dia que no faig tennis a vegades perquè surto més tard de la universitat.

En els entrenaments sempre seguim dues variables, la mental i la tècnica. De la primera depèn molt la segona. El meu entrenador actual, Fernando San Martín, està en plena exigència amb mi a la pista per aconseguir que en els moments de major rendiment no em posi nerviós i superi qualsevol situació. Ara estem treballant focalitzats en mi. Després ja pensarem més amb l’altre; amb el contrincant i els seus punts dèbils. En la part més tècnica estem treballant l’execució dels cops. El primer que vol el meu entrenador és que faci bé el gest, que els impactes siguin bons. Un tennista no viu de la rapidesa, viu de l’impacte de la pilota. Com més precisos siguin, millor. El bon tennista és el que fa moure al rival.

Com combines la carrera amb tot el que et suposa ser un esportista d’alt rendiment?

És molt sacrifici. Quan els amics diuen de quedar o d’anar de festa, jo sóc el primer que depenc molt dels entrenaments. Crec que és molt important l’organització. Si ets capaç d’organitzar-te bé, jugar a tennis no és cap impediment. A la universitat hi vaig els matins i normalment acabo a les 12; és un horari molt assequible. Jo volia fer les dues coses perquè el tennis m’apassiona però els estudis també són molt importants. Volia fer una carrera que em permetés tenir temps per entrenar i no acabar fent les dues coses a mitges sense gaudir-ho prou tot.

I per què International Business Economics?

Si una cosa he fet amb el tennis és viatjar. Aquest any per exemple he estat més de deu vegades a França, cinc vegades a Anglaterra… Estudiant aquesta carrera volia obrir-me més portes als països pels quals he viatjat. Quan viatjo per competir sempre parlo anglès, francès… M’agrada comunicar-me amb els jugadors i altres persones de cada territori per saber coses sobre el seu país.

I per què la Universitat Pompeu Fabra? Per quina via vas entrar?

Home… Dir que estudies a la Pompeu sempre està molt bé. Però sobretot és perquè jo sabia que tenien un programa de tutor pels esportistes d’elit. Aquest va ser un dels principals motius. Coneixia, a més, gent de Vigo que havia vingut a la universitat i m’havien parlat molt bé d’ella.

Jo vaig entrar per la via d’esportista d’alt rendiment. La meva carrera té una nota molt alta i sabia que per la meva nota de tall no entraria, però que pel camí d’esportista d’elit tenia possibilitats. Així i tot, vaig lluitar per entrar amb la millor nota possible, esforçant-me durant batxillerat i la selectivitat.

Quina diferència té el tennis en cadira de rodes respecte al tennis dempeus?

El camp i les dimensions són iguals. L’única diferència és que la pilota pot botar dues vegades. El primer bot sempre ha de produir-se dins l’enquadrament habitual de la pista però el segon pot produir-se fora. Els jugadors de més nivell acostumen a jugar només amb un bot. Així el joc és veloç i restes temps de reacció al rival. Jo que he jugat als dos tipus de tennis, el que em va costar més al principi va ser sostenir en una mà la raqueta i al mateix temps amb l’altra agafar la roda i empènyer. Hi ha un treball molt important de braços. Crec que la gran complexitat d’aquest esport és la coordinació dels moviments i dels cops. La cadira que utilitzem té unes rodes inclinades per incrementar la velocitat del gir i unes altres més petites anti caigudes.

Quins punts de suport tens ara mateix? Seria possible avançar sense ells?

Aquest any no compto amb cap sponsor. D’ençà que es van acabar els jocs olímpics de Rio que m’he quedat sense. El tennis en cadira de rodes es veu que no estira tant com el tennis dempeus… Estem lluitant per canviar això. Estem asseguts a una cadira, sí, però és un esport. Som persones fent el que més volem i lluitant per uns somnis.

Ara mateix és vital el suport del Centre d’Alt Rendiment de Sant Cugat i de la meva família. A vegades també m’han ajudat des de la diputació gallega, la selecció espanyola… Els meus pares, però, han d’assumir molts costos i veig que és un sacrifici per ells. Jo no paro de pensar què puc fer per ajudar-los… El que més espero és que els meus germans també puguin estudiar el que vulguin i que també puguin jugar a tennis. Espero no privar-los de tot això, sabent l’esforç econòmic que està suposant fer-ho per mi.

Quins valors vol transmetre un esport adaptat com el teu?

Quan veus algú que juga en una cadira de rodes el primer que et passa pel cap és: Ui pobre, està assegut en una cadira… Però quan veus que aquesta persona s’esforça, que ho dóna tot, que cau a terra i s’aixeca, que lluita… Quan veus aquesta persona no penses que sigui un discapacitat o que vagi en cadira de rodes, penses que és un esportista, un atleta. Al final això és allò que volem transmetre principalment. Estem asseguts a una cadira de rodes però per damunt de tot som esportistes.

DSC_0005

Com recordes els passats jocs olímpics a Rio de Janeiro ara que ha passat el temps?

Únic. Un moment dels que recordaré tota la vida. Quan estava al túnel de l’estadi de Maracaná i escoltava la gent des de dins se’m posaven els pèls de punta. És un dels millors estadis esportius del món… Quan surts del túnel i veus que totes les grades estan plenes de gent cridant, penses que ha valgut la pena l’esforç que hem fet la meva família i jo. Encara quan miro les imatges m’emociono. He tingut la sort de poder viure unes olimpíades, un somni que no tothom pot complir. Recordo molt algun petit detall com quan estava esperant veient passar als altres països, és un instant de molta adrenalina.

Com controles l’emoció en un moment així?

És difícil. Jo quan vaig jugar la primera ronda ho vaig fer contra un brasiler en la pista central. Quan vaig entrar jo, em van aplaudir i tal, però quan va entrar el brasiler tot eren vuvuzeles que sonaven! Es notava que era el seu jugador. És difícil de gestionar. Tot i que estàs tot sol pensant en tu mateix, quan ell feia un punt notava que tot l’estadi em venia damunt. Com més hi pensava, més em costava. En un moment vaig aconseguir oblidar-me de la gent, focalitzar només la pilota i la pista i va ser llavors quan millor em vaig sentir. Els esportistes hem de saber conviure amb la pressió, en el moment que ho aconsegueixes ja està.

Qui és el teu referent?

Rafa Nadal és un referent esportista i vital, dins i fora de la pista. En tennis en cadira de rodes ho seria Gustavo Fernández, un esportista argentí que està situat en el número 1 del món. He tingut l’oportunitat d’entrenar amb ell perquè el meu entrador és el seu també. En Gustavo és paraplègic i competeix amb gent de lesió més baixa. Ha estat capaç d’enfrontar-se moltes vegades amb desavantatge. Tinc cap a ell molta admiració, a part de ser un gran esportista és pura humilitat dins i fora de la pista. Haver-lo conegut i haver viscut moments amb ell ha estat meravellós.

Terra batuda o pista ràpida?

M’agrada derrapar en terra batuda. És el meu terreny preferit però no és el que millor se’m dóna. M’encanta embrutar-me amb la terra, però tinc un joc molt més agressiu i ràpid i em convé més la pista ràpida. Realment no penses en pistes, penses a adaptar-te. M’he d’adaptar a les circumstàncies com més aviat millor. L’adaptació és crucial, per al tennis i per al dia a dia.

Quin ha estat el teu take break a la vida?

Uf… Quan em van amputar el peu. Jo ho veia tot negre. Em van amputar el peu amb 7 anys i encara no era del tot conscient del que suposaria. Però amb 10 anys, quan anava a la platja i tothom em mirava… Va ser un moment de baixada, no volia viure així… Però he tingut la sort del meu entorn, dels meus amics, de la meva família, de la meva gent… M’han ajudat a capgirar la situació i a acceptar que sóc així. Ara em miren com a persona. I aquestes persones se superen cada dia. El take break, per tant, serien totes les operacions que m’han fet. He sabut portar-les i he aconseguit crear-me un camí.

El match point?

Potser està per arribar. Seria tal vegada un partit on guanyés la medalla olímpica. Tant els campionats del món en júnior com els d’Espanya, però, ja han estat diversos match point que he aconseguit.

Read more

Uso de cookies

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.

ACEPTAR
Aviso de cookies