De l’escó al pupitre: el nou model educatiu

En ple procés d’aprovació de la vuitena llei educativa d’Espanya, el sector de l’educació continua en peu de guerra reclamant un model on la seva veu sigui escoltada

ARIADNA PÉREZ BARTOMEU, IMANOL OLITE CRISOL

Fa 30 anys, Nelson Mandela deia en un discurs a Boston que l’educació era “l’arma més poderosa per canviar el món”. Les proclames de l’emblemàtic líder sud-africà han transcendit fins l’actualitat, i la proposta educativa s’ha convertit en una de les cartes més importants a jugar per qualsevol govern o partit polític. El cas espanyol no n’és, ni de bon tros, una excepció. Des del restabliment de la democràcia, aquesta ‘arma’ de què parlava Mandela ha estat utilitzada pels diversos partits (UCD, PSOE i PP) fins a un total de set cops.

Les demandes del món de l’ensenyament per assolir un pacte d’estat en matèria educativa han sigut una constant, però les disputes ideològiques entre els principals partits polítics han impedit que s’arribi a un consens. Les dificultats per arribar a aquest pacte passen per aspectes tan polèmics com la presència de la religió a les aules, el finançament públic d’escoles privades i concertades o les polítiques d’austeritat, entre d’altres. 

La dinàmica bipartidista que regeix la democràcia espanyola des del seu renaixement ha fet encara més evident el vaivé que segueix el model espanyol, en què els partits lliuren una batalla constant per imposar el seu model educatiu. Ara, la pilota està en terrat dels socialistes. El 2018, amb l’arribada del PSOE a La Moncloa, l’executiu de Sánchez va posar-se mans a l’obra en la que, en cas de ser aprovada, seria la vuitena reforma educativa a Espanya en 40 anys.

La LOMLOE

Dos mesos després de l’arribada dels socialistes al govern, la ministra d’Educació i Formació Professional, Isabel Celaá, presentava el primer esborrany de l’avantprojecte d’una nova llei educativa: la LOMLOE. Malgrat ser ràpidament aprovada pel Consell de Ministres, la convocatòria d’eleccions generals pel 28 d’abril de 2019 va impedir que el text es pogués votar al Congrés dels Diputats. La Llei Celaá quedava paralitzada durant quasi un any, enmig d’un clima polític de bloqueig. Amb la constitució del govern progressista format per PSOE i Unidas Podemos el passat novembre, el projecte de llei es va posar un altre cop sobre la taula, i el 3 de març el Consell de Ministres l’aprovava per segon cop. El següent pas havia de ser la seva votació al Congrés dels Diputats, però l’arribada de la Covid-19 n’ha obstaculitzat els tràmits. Per tirar endavant la llei, el Govern haurà de buscar els suports d’altres formacions polítiques, ja que els 155 escons de la coalició PSOE-Unidas Podemos no arriben als 178 necessaris.

La nova llei educativa s’ha construït prenent com a model la LOE, creada per l’executiu socialista de José Luis Rodríguez Zapatero el 2006. Amb ella, Sánchez pretén derogar la polèmica LOMCE (també coneguda com a Llei Wert, en referència al Ministre d’Educació que la va crear), instaurada el 2013 sota el govern del PP liderat per Mariano Rajoy. 

Segons la ministra d’Educació, la LOMLOE es fonamenta en la inclusió i l’equitat, “sense deixar a ningú enrere”. Les mesures previstes pretenen revertir els aspectes més polèmics de la passada llei educativa: s’eliminen les revàlides i les proves de final d’etapa, s’instaura la religió com assignatura d’oferta obligatòria però voluntària i no computable, i es retira el finançament públic a les escoles que segreguin per sexe. 

Amb la proposta de llei, el govern vol millorar el nivell competencial dels alumnes, recuperar l’equitat perduda durant la crisi, modernitzar la professió docent, garantir una educació en valors cívics per una ciutadania crítica i participativa, i establir un sòl d’inversió mínim en materia educativa que es mantingui al marge de les alternances polítiques.

Un panorama de llums i ombres

Quan s’aprovi, la llei Celaá haurà de fer-se camí en un panorama educatiu amb una gran quantitat de problemes per resoldre. Segons la UNESCO, Espanya encapçala la llista de repetidors tant a l’educació primària (amb un 3%) com a la secundària (amb un 10,1%), només superada per Luxemburg. L’abandonament escolar, per altra banda, continua sent un dels talons d’Aquiles del model: el 2018 aquesta taxa se situava al 17,9% entre joves de 18 i 24 anys, la pitjor xifra pel conjunt de la Unió Europea. En el cas de l’educació obligatòria, el 2017 un 25% de l’alumnat no aconseguia superar-la. A més, Espanya continua sent un dels països de la Unió Europea que menys pressupost dedica a educació.

No totes les xifres, però, son negatives. Pel que fa al nivell educatiu, un 40% de la població d’entre 25 i 64 no disposa d’estudis més enllà de la primera etapa d’educació secundària, mentre que actualment el 75% de l’alumnat amb 15 anys supera aquesta fase. A més, amb el pas del temps l’escola s’ha democratitzat i un 42,4% dels ciutadans d’entre 30 i 34 anys han cursat estudis superiors. Les xifres mostren que al model espanyol li queda un llarg camí per recórrer, i caldrà veure si la LOMLOE és capaç de solucionar problemes tan enquistats com l’abandonament i el fracàs escolar. 

Les demandes del sector educatiu: rumb cap un nou model

Amplis sectors del món de l’educació fa anys que alerten de l’excessiva politització del sistema d’ensenyament a Espanya, i insisteixen que cal un canvi encapçalat pels professionals del sector, i no per les esferes polítiques. La necessitat d’un replantejament es fa ben palesa entre tots els sectors del món de l’educació: mestres, pedagogs, futurs docents… Però, segons ells, com hauria de ser? Com creuen que s’ha de modelar el nou sistema educatiu, aquells qui en son partícips?

La pedagogia reclama el seu lloc

Des del món de la pedagogia hi ha un ampli consens en què cal un canvi en el model educatiu. En Xavier Ureta i Buxeda, pedagog, doctor en Ciències de l’Educació i membre del Col·legi de Pedagogs de Catalunya sosté a les seves espatlles quasi 50 anys d’experiència professional, i la seva postura recolza la necessitat de renovació. “Fa molts anys que el sistema està en crisi. “El model no està ben plantejat, hi ha una desconnexió molt important etre etapes”, afegeix.

Per ell, un dels principals problemes és la volatilitat del sistema, que impedeix un progrés en matèria educativa. “Com pot anar bé un sistema on en 60 anys hi ha hagut 7 reformes educatives?”, pregunta, sense donar resposta. “El bloqueig ha provocat que a dia d’avui encara hi hagi unes lleis molt retrògades”, afegeix. Un altre dels punts en què es mostra més crític és amb la formació dels docents. “Els quatre anys d’universitat no son prou per preparar els mestres pel que és una classe real”, argumenta.

Com pot anar bé un sistema on en 60 anys hi ha hagut 7 reformes educatives?

Xavier Ureta i Buxeda, pedagog, doctor en Ciències de l’Educació i membre del Col·legi de Pedagogs de Catalunya

Durant els últims anys, els mestres d’educació primària han vist com, juntament amb les classes convencionals, han anat apareixent nous àmbits educatius com l’educació viària, la sexual o la de drets de la ciutadania. Com s’ha d’abordar aquesta creixent tematització? La manca d’un projecte ambiciós i robust per l’educació ha originat, a ulls d’en Xavier, un nou problema: els objectius de l’escola s’estan difuminant. “Què és una escola? Què s’espera d’ella? És la substituta dels pares?”. La seva percepció és clara: “se li estan fent jugar massa papers”.

Una altra de les seves principals preocupacions és la progressiva institucionalització del sistema. “L’escola s’hauria de concebre com un ecosistema, i l’estem convertint en un estament funcionarial que dificulta l’aprenentatge”, exposa. I afegeix: “Hem de tornar als grups flexibles i deixar espai a la creativitat i la pedagogia”. I és que, des de la seva perspectiva, el canvi en el model educatiu ha de passar obligatòriament per posar en valor la tasca dels pedagogs, un sector que se sent menyspreat i aïllat del nucli de la reforma. “El pedagog és l’expert en educació, i hauríem de ser el pal de paller en l’elaboració dels programes educatius”. 

Des del sector fa anys que reclamem un gran pacte d’Estat per l’educació, però els polítics ens sobrepassen

Xavier Ureta i Buxeda, pedagog, doctor en Ciències de l’Educació i membre del Col·legi de Pedagogs de Catalunya

Per en Xavier, la LOMLOE sembla un bon projecte. “Sembla que aquest govern pretén sortir del circuit dels bons i els dolents per arribar a una educació més inclusiva”. No obstant això, dins seu hi regna un cert escepticisme. I és que per ell, falta “arribar a l’arrel del problema”: l’excessiva politització de l’educació. “Des del sector fa anys que reclamem un gran pacte d’Estat per l’educació, però els polítics ens sobrepassen”, expressa amb certa resignació. “La mediocritat s’ha apropiat del poder, i no veuen més enllà de les seves banderes”, sentencia.

Per en Xavier, la resposta a tots els dubtes plantejats es resumeix en una idea : retornar a l’humanisme dels segles XV i XVI. “L’escola ha de ser un lloc per aprendre a pensar. Hem de tornar als valors dels coneixements amb criteri; educar és entendre el coneixement”, explica convençut. 

Un sistema educatiu “obsolet”

Des de l’Associació de Mestres Rosa Sensat ja fa anys que treballen amb la premisa “que el model educatiu està obsolet”. Segons explica Francina Martí, professora d’educació secundària i membre de l’associació, aquests dies més que mai ha quedat evidenciat que “no hi ha una idea compartida de quins han de ser els objectius de l’educació”. Per això, des d’associacions com la seva es treballa per millorar el sistema, aportant coneixement i noves metodologies i maneres de treballar.

Entre els aspectes a millorar del sistema educatiu espanyol, Martí destaca la desconnexió amb la realitat i afegeix que a la vida “les coses no estan dividides per assignatures”.  Per pal·liar la situació i acabar amb l’excessiva compartimentació del sistema caldria, segons Martí, una aposta més evident per l’aprenentatge competencial que avui dia encara no està del tot implementat.

Un altre dels problemes que detecta és que la inestabilitat dels equips de professorat dificulta que es pugui compartir amb l’equip docent el projecte educatiu en cada centre. Per això, la Francina creu que s’ha de fomentar la formació constant dels mestres i apostar per un cos únic de professorat que abarqui totes les etapes educatives. Actualment el sistema educatiu està formulat de tal manera que fins als dotze anys es preparen els mestres d’una manera i a l’ESO d’una altra. 

Per altra banda, des del col·lectiu de mestres s’insisteix en la diversitat de construir un sistema que presti atenció a la diversitat i garanteixi una educació de qualitat per a tothom. La Francina ho recolza: “Vivim en una societat molt diversa on cada alumne té unes característiques concretes. Tenint això en compte, el model educatiu no pot aspirar a ser homogeni”.

Per Martí aquest sistema és erroni i el que caldria és establir una formació truncal i bàsica per tota l’educació obligatòria. No obstant això, admet que aquests reptes no poden quedar-se en “una simple declaració d’intencions” sinó que “cal que tinguin conseqüències pressupostàries” i posar més èmfasi en l’educació pública.

Els futurs docents

Malgrat no formar part de manera directa del sistema educatiu, els estudiants que cada dia assisteixen a les facultats d’educació ja tenen les seves pròpies inquietuds sobre el funcionament del sistema. L’Adrià Roig (2n curs del grau en educació primària), la Mercè Ibáñez i la Mireia Bernal (3r curs del grau en educació primària), la Xènia Sánchez (4t curs del grau en educació primària) i la Laura Gómez (graduada del Doble grau en educació infantil i educació primària) son, entre molts d’altres, els docents del futur. En ells hi resideix una part important d’aquest canvi, i els hem preguntat la seva opinió sobre la situació del model actual, els problemes que afronta el sistema i què en canviarien.

L’educació a Espanya en quaranta anys ha estat sinònim de reformes constants que es succeien al mateix ritme que ho feien els governs a la Moncloa. Com a resultat, docents i professionals de l’ensenyament enfronten el dia a dia amb elsdubtes que genera un futur incert. I és que, avui dia, aquella “arma” de la que parlava Mandela per referir-se a l’educació ha sigut desenfundada per dos bàndols enfrontats ideològicament com si es tractés d’un duel entre pistolers. Faltarà per veure, però, si aquest duel acabarà algun dia, i si es cobrarà alguna víctima pel camí.

Read more

GOYA 2020: les pel·lícules premiades són les que més ingressen?

El passat dissabte 25 de gener, el Palau d’esports José María Martín Carpena de Màlaga va acollir la 34ª edició dels Premis Goya, una gala en què Pedro Almodóvar va ser el clar protagonista. Dolor y Gloria, la seva última pel·lícula, va guanyar 7 dels 16 premis als quals estava nominada. Entre aquests reconeixements, destaca el de Millor pel·lícula del 2019, una categoria en què participava juntament amb altres 4 projectes; Mientras dure la guerra, Intemperie, La trinchera infinita i Lo que arde.

Ara bé, hi ha una relació entre les que es consideren les millors pel·lícules de l’any i les que aconsegueixen convertir-se en les més taquilleres? Dolor y Gloria, ha estat la pel·lícula que més diners ha recaptat globalment, així i tot, en l’àmbit espanyol ha quedat en cinquena posició amb 5679000 €. Pel que fa a Mientras dure la Guerra, tot i que ha guanyat menys premis que l’anterior, ha estat la quarta pel·lícula més taquillera de l’any arribant a la xifra de 11022100 €.

La trinchera infinita, s’ha aconseguit situar en la dissetena posició recaptant més d‘1 milió d’euros. Lo que arde i Intemperie, en canvi, són dos projectes més petits que no han tingut tanta visibilitat en les taquilles durant aquest 2019.

Els Goya serveixen per donar reconeixements al millor del cinema espanyol però també per visibilitzar a les pel·lícules candidates, sobretot, si són projectes que no han tingut massa èxit a les taquilles, ja que els hi permet augmentar la seva recaptació. Guanyar el premi principal sempre suposa un impuls; Dolor y Gloria, s’ha tornat a estrenar a més de 130 cinemes espanyols i La trinchera infinita a més de 90.

No es pot negar que les nominacions s’hagin donat tenint en compte les valoracions del públic, tot i això, també s’han tingut en compte productes més petits. I és que la qualitat no sempre està relacionada amb la quantitat. Padre no hay más que uno, amb una recaptació de 14238290 € i Lo dejo cuando quiera, amb una de 11.376111 €, han estat els films més taquillers del cinema espanyol, en canvi, a diferència dels 5 projectes cinematogràfics esmentats anteriorment, no han aconseguit emportar-se cap premi de les categories als quals els havien nominat.

Read more

Nou capítol del caos a la banqueta espanyola: Luís Enrique torna a ser seleccionador

El partit de dilluns que va enfrontar la selecció espanyola amb Romania va acabar amb un regust agredolç per Robert Moreno. Tot i la contundent victòria per 5-0, i el gran joc desplegat per l’equip, el seleccionador va dirigir el seu últim partit al capdavant del combinat nacional després de cinc mesos com a tècnic, com a conseqüència del retorn de Luis Enrique.

El passat 18 de juny Luís Enrique deixava el càrrec de seleccionador per posar tots els seus sentits en la seva filla Xana, que va morir de malaltia el 30 d’agost. Però l’adéu de Luís Enrique ha estat realment un fins aviat, que es materialitza aquest dimarts, just cinc mesos després, amb Espanya classificada com a cap de sèrie de l’Eurocopa de l’any vinent.

Malgrat que el fins ara seleccionador, Robert Moreno, hagués agafat el relleu d’Enrique deixant clar que faria un pas al costat si aquest decidia tornar, dilluns va acomiadar-se dels seus jugadors entre llàgrimes. Després del partit, Moreno va cancel·lar la roda de premsa posterior i no va fer cap declaració. El silenci ha durat fins aquest dimarts a les 12:30 del migdia, amb la compareixença davant dels mitjans del president de la Federació Espanyola de Futbol, Luís Rubiales.

“Podem confirmar que Luis Enrique torna al seu lloc de treball”. Així començava Rubiales la roda de premsa a la sala Vilallonga de la Ciutat del Futbol de Las Rozas. Davant la polèmica que ha generat el cas on s’acusava a la Federació d’un mal tracte cap al seleccionador català, el president ha volgut aclarir que el mateix Moreno ha sigut qui ha decidit fer un pas al costat per no ser un impediment, al conèixer la voluntat de Luis Enrique de tornar a entrenar.

Aquest, és el cinquè canvi de seleccionador espanyol des de la marxa de Lopetegui. Rubiales va fulminar el basc dies abans del mundial, quan va anunciar el seu fitxatge pel Reial Madrid. Després d’ell, Hierro va dirigir l’equip a Rússia sense gaire èxit. Luis Enrique el va succeir, després va venir Robert Moreno, i ara l’asturià es veu amb forces per dirigir Espanya a l’Eurocopa.

Aquests canvis constants provoquen que els jugadors no s’acostumin a un determinat sistema de joc. Cada entrenador aporta el seu punt de vista, i l’equip no segueix un rumb determinat que es pugui anar perfeccionant. Amb cada canvi, el treball s’ha de reiniciar en bona part, per integrar els mecanismes del nou entrenador. Iker Casillas, porter de la selecció en la seva època daurada, s’ha pronunciat en contra d’aquesta situació.

Aquesta inestabilitat constant, més greu en les seleccions on els jugadors no conviuen en el dia a dia, pot causar una crisi de resultats, com la que viu Espanya des del 2014. Amb Luis Enrique de nou, s’espera recuperar el rumb i seguir una mateixa línia que torni a Espanya a l’elit del futbol mundial.

Read more

Run to Montjuïc: Iron Maiden tancarà la gira Legacy of the Beast a Barcelona

Els gegants del metal britànic actuaran per primer cop en més de 40 anys de carrera a l’Estadi Olímpic Lluís Companys, acompanyats de Within Temptation i Airbourne

Iron Maiden no ha de demostrar res: des de 1975 el sextet de Londres ha conquerit sales, festivals i tota mena de recintes en la seva escalada per convertir-se en una de les bandes de heavy metal més reconegudes i exitoses de tots els temps. Però després de més de 40 anys al cim del panteó musical, encara hi ha una muntanya que no han coronat: l’Estadi Olímpic Lluís Companys de Barcelona.

Vídeo promocional del concert de la promotora Madness Live

On gegants del rock i el metal com AC/DC i Metallica van triomfar, els uns el 2015 i els altres el 2019, Iron Maiden encara s’havia d’estrenar. I finalment, el 25 de juliol de 2020 els britànics plantaran la bandera en un dels pocs cims que els falta: tancaran la gira Legacy of the Beast, de tres anys de durada, a l’Estadi Olímpic. Vindran acompanyats dels neerlandesos Within Temptation, capitanejats per la polivalent i talentosa Sharon den Adel, i dels australians Airbourne, coneguts pels seus energètics directes tal i com va succeïr a la sala Razzmatazz de Barcelona el passat 26 d’octubre de 2019.

La gira va donar el tret de sortida el 2018 per promocionar el nou joc de mòbil de la banda, Legacy of the Beast. El tour ha durat tres anys i ha recorregut festivals i grans recintes d’arreu del planeta, com el mític Rock in Rio en la seva edició de 2019. La cita d’Iron Maiden amb Barcelona serà l’única a tota Espanya aquest 2020, però això no vol dir que els britànics no hagin visitat altres racons del país: el 14 de juliol de 2018 la Donzella de Ferro va quasi estrenar (Bruno Mars se’ls va avançar) l’estadi de l’Atlètic de Madrid, el Wanda Metropolitano. Acompanyats dels suecs Sabaton i dels francesos Gojira, Iron Maiden va celebrar el seu concert més multitudinari a Espanya, omplint el camp madrileny fins a la bandera amb una audiència rècord de 52.000 persones.

Iron Maiden davant 52.000 heavies a l’estadi Wanda Metropolitano de Madrid el 14 de juliol de 2018. Font: Europa Press

Al no promocionar cap nou disc, el sextet de Londres va tirar de clàssics ben coneguts pel públic, tal com van fer i han fet a la resta del Legacy of the Beast World Tour.

Himnes com Aces High, The Trooper, Fear of the Dark i l’incombustible bis final Run to the Hills van fer les delícies dels més de 50.000 fans que des de les sis de la tarda esperaven veure als seus ídols, que no trepitjaven la Península Ibèrica des de 2016 en la gira The Book of Souls World Tour per promocionar el seu disc homònim.

Justament fou en aquesta gira que els Iron Maiden van visitar Barcelona per últim cop. El 16 de juliol de 2016 van ser caps de cartell del Barcelona Rock Fest junt amb altres grans noms del metal i el rock com Slayer o Barón Rojo. El festival es va celebrar al parc de Can Zam, a Santa Coloma de Gramenet.

Però no ha estat ni de lluny l’únic cop que els britànics han passat per Barcelona. Des del 2000 han visitat la ciutat un total de 7 vegades, 4 de les quals al Palau Sant Jordi.

L’alineació d’Iron Maiden durant la gira Legacy of the Beast. D’esquerra a dreta: Adrian Smith (guitarra), Janick Gers (guitarra), Bruce Dickinson (cantant), Steve Harris (baixista), Dave Murray (guitarra) i Nicko McBrain (bateria). Font: New York Post

Havent actuat tants cops al recinte veí, és lògic que els Iron Maiden acabessin tocant a l’Estadi Olímpic. Però la trajectòria del sextet encapçalat pel baixista Steve Harris ha estat atzarosa, i sols en el que portem de segle XXI aquests reis del heavy han fet acte d’aparició en els racons més variats d’Espanya, des de Viveiro, a Galícia, fins a Sevilla, passant per ubicacions peculiars per a un concert de metal d’aquestes dimensions com Villarrobledo, Mèrida o Jerez de la Frontera. L’emprenta del metal britànic no és pas nova a la Península; en aquest mapa interactiu hi figuren ordenats per colors segons la gira, tots els concerts que els Iron Maiden han ofert a Espanya en el que portem de segle XXI; vint anys de heavy de categoria mundial que el 2020 faran cridar fins a l’afonia la muntanya de Montjuïc.

Read more

10 noms per resumir el 10-N

JULEN CHAVARRIAS I MIQUEL PASCUAL

Per segona vegada aquest any, els espanyols van tornar a anar a les urnes en unes eleccions generals. Com totes les eleccions, diaris i informatius han anat i segueixen anant plens d’informació relacionada amb la jornada de votacions i les seves conseqüències. Per això, proposem resumir aquestes eleccions a través de 10 protagonistes de la jornada electoral.

1. Pedro Sánchez

El PSOE i Pedro Sánchez, han estat els guanyadors d’aquestes eleccions, però aquesta victòria ha estat agredolça. Després de fracassar en la formació de govern, els socialistes esperaven millorar els resultats per fer un govern en solitari. Mai més lluny de la realitat, les urnes ho han tornat a deixar tot a la casella de sortida. No només no han millorat, sinó que han perdut tres escons i s’hauran de tornar a asseure a negociar amb Podemos, amb qui ja han signat un acord, i els caldrà buscar altres suports perquè Pedro Sánchez pugui ser envestit. 

2. Lourdes Méndez

El gran beneficiat d’aquestes eleccions ha estat VOX, que ha aconseguit més del doble d’escons que a l’abril, fins arribar a 52. Un dels clars exemples d’aquesta crescuda és Múrcia. La candidatura liderada per Lourdes Méndez s’ha erigit com la força més votada en tota la comunitat autònoma, aconseguint 199.440 vots que s’han traduït en l’obtenció de 3 diputats dels 10 que reparteix regió. En conjunt, resulta el 28% dels vots emesos i un més de 56.000 nous votants respecte les eleccions d’abril. Tot i la crisi ecològica que està vivint el Mar Menor, la formació d’extrema dreta ha rebut un suport massiu a les urnes.

3. Marta Rosique

A Catalunya, el partit guanyador a estat ERC, que ha obtingut 13 escons. Un d’aquests serà ocupat per Marta Rosique, que cursa Ciències Polítiques a la Universitat Pompeu Fabra i ha estudiat Periodisme també a la UPF. Amb aquests resultats els republicans han perdut dos escons i són l’únic partit independentista que ha empitjorat, ja que Junts x Catalunya ha guanyat un escó (8) i la CUP ha entrat a l’hemiscicle amb dos. Així, l’independentisme català obté el seu millor resultat amb 23 escons i també un màxim històric en vots. 

4. Pablo Casado

La remuntada que invocava el partit d’Albert Rivera la va protagonitzar, finalment, el PP de Pablo Casado, qui va recuperar 22 escons respecte les eleccions del 28 d’abril. El Partit Popular va guanyar a les Comunitats Autònomes de Cantabria, Castella i Lleó, Navarra i Galícia i tot i la tensió dialèctica viscuda als debats electorals amb el líder del PSOE Pedro Sánchez, Casado no tanca cap porta per arribar a un acord de govern amb els socialistes, ara mateix sembla que impossible per el pre-acord pactat per Unidas Podemos i PSOE per formar govern i que el líder del PP no ha trigat en criticar.

5. Bel Pozueta

Una altra formació victoriosa ha estat Bildu. El partit abertzale ha aconseguit el grup propi, obtenint un escó a Navarra i completant-ne un total de cinc. A més, qui ocuparà aquesta plaça serà Bel Pozueta, la mare d’un dels joves d’Altsasu empresonats. Qui també ha millorat ha estat el PNB, que ha passat de 6 a 7 diputats i s’ha tornat a imposar de forma clara al País Basc.

6. Pablo Iglesias

Des de les eleccions del 2016, Podemos perd escons, en aquesta ocasió han estat 7, de 42 a 35. La formació de Pablo Iglesias s’ha vist perjudicada per la fragmentació de vot amb Más País, tot i així, sembla que la formació lila és més a prop d’entrar al Consell de Ministres amb una vicepresidència per al seu líder si finalment es pot formar govern.

7. Íñigo Errejón

La gran aposta en la carrera política d’Íñigo Errejón fins ara era la creació d’un partit polític d’esquerres amb la idea de mobilitzar aquells electors que estiguessin plantejant-se l’abstenció degut a la repetició electoral. Tot i aconseguir 3 diputats al Congrés, que no li permeten formar grup parlamentari propi, es respira un aire escèptic davant aquests resultats, ja que Podemos i Más País han sumat, junts, 34.177 vots més que Vox però, en canvi, han obtingut 14 diputats menys.

8. Mustafá Aberchán

El líder del partit Coalición Por Melilla ha estat a 179 vots d’entrar al Congrés dels Diputats i ser així el primer partit musulmà amb representació a l’hemicicle. La petita diferència de vots amb el PP ha evitat l’entrada d’un partit més al Parlament més fragmentat que s’ha vist mai, on també han obtingut representació el BNG, el PRC, Coalición Canaria i la gran sorpresa, Teruel Existe.

9. Tomás Guitarte

‘Teruel existe’. Ara també al Congrés dels Diputats. La formació creada a finals de 1999 com una coordinadora ciutadana ha fet història obtenint el primer representant al Parlament espanyol. El primer en aconseguir aquesta fita ha estat Tomás Guitarte, un arquitecte que, curiosament, no va poder votar per la seva pròpia candidatura després d’empadronar-se massa tard a Cutanda, el seu poble d’origen. La formació aragonesa assegura que la seva carrera política durarà tant com triguin en aconseguir les concessions que reclamen.

10. Albert Rivera

Mentre ‘Teruel existe’, ‘Ciudadanos’ desapareix del re-pòquer de partits que dominaven l’espectre polític espanyol. Els pitjors presagis que presentaven les enquestes s’han fet realitat el 10-N, i, irònicament, han obtingut el mateix nombre de diputats que el dia que acollia les eleccions: 10. L’esclafada ha estat tan sentida que ha derivat en la renúncia d’Albert Rivera i Juan Carlos Girauta del partit, en busca d’una renovació que torni a col·locar Ciudadanos en un escenari on pugui ser decisiu.

Read more

Felip VI a Barcelona o la monarquia que perdura

La visita de Felip VI, rei d’Espanya, a Barcelona amb motiu dels Premis Princesa de Girona ha reviscut l’antic debat sobre les monarquies modernes. El fet que aquest acte tingués lloc tres setmanes després que el Tribunal Suprem fes pública la sentència als líders independentistes ha acompanyat l’ànim de protesta que es va viure a l’avinguda Diagonal la tarda del 4 de novembre.

Milers de manifestants per la República van rodejar el Palau de Congressos, on se celebraven els Premis.
ACN – a Vilaweb
La imatge destacada és d’Albert Salamé – a Vilaweb.

Dels 194 països reconeguts per l’ONU, 43 són governats per un règim monàrquic. A Europa, dotze. Si bé des de la segona meitat del passat segle aquest govern és gairebé sempre representatiu, no deixa de ser un poder real. Així i tot, situem abans els presidents o càrrecs polítics que les famílies reials dels països que ens envolten.

A més d’Espanya, a Europa trobem sistemes de govern monàrquics a Andorra (sense rei, però amb dos co-prínceps no electes), Bèlgica, Luxemburg, Mònaco, Liechtenstein, el Vaticà, els Paísos Baixos, Gran Bretanya, Dinamarca, Noruega i Suècia.

Creua el mapa amb el cursor per descorbir les monarquies europees. T’has adonat que la genealogia de les cases dinàstiques s’entrecreua?

*Mapa desactualitzat, funció únicament simbòlica. Les fronteres no es corresponen amb l’actualitat.

De tornada al regne d’Espanya

Felip VI va arribar a Barcelona acompanyat de la seva hereva, Leonor, princesa d’Astúries i Girona. Ambdós van participar en diversos actes durant els tres dies que va durar la seva visita a la ciutat. En especial, els premis Princesa de Girona, al Palau de Congressos de Catalunya.

Un cop finalitzat l’acte, els mitjans exposaven el contrast entre carrers i auditori.

L’altra gran critica de la tarda i nit de protestes va ser per als Mossos i la Policia Nacional, en referència a la violència viscuda als carrers de les capitals catalanes durant les darreres setmanes. A banda, alguns moments de tensió entre manifestants i polítics assistents a l’entrega de premis.

El Rei va arribar a l’aeroport d’El Prat diumenge 3 de novembre, al vespre. Va tornar a palau, a Madrid, dimarts. Durant aquests dies, va dedicar-se a les cerimònies oficials previstes, allotjat a l’hotel Juan Carlos I amb la seva filla gran.

Read more

El PSOE manté el lideratge i el PP es desploma, segons el CIS

Júlia Curto (@juliacurto22)

Pedro Sánchez és el líder preferit dels espanyols mentre Pablo Iglesias segueix sent el pitjor valorat

El baròmetre del mes de gener del Centre d’Investigacions Sociològiques (CIS) ha confirmat tot allò que l’actualitat política apuntava. El Partit Popular s’ha desplomat fins al quart lloc, una gerra d’aigua freda després d’aconseguir el govern d’Andalusia. Segons les dades de l’institut públic, els darrers anys de triomf de la formació blava en eleccions nacionals ja són història, probablement a conseqüència de l’auge de VOX. L’efecte Casado, segons el CIS, perd fusa i sembla anar en direcció contrària a la desitjada per la cúpula del partit.

El PSOE mantindria el lideratge pujant lleugerament respecte a les enquestes de desembre, passant d’un 28’9% a un 29’9%. En segona posició romandria Ciutadans amb un 17’7%, dues dècimes menys que el mes anterior. Units Podem trepitja els talons a la formació de Rivera anotant un 15’4%, la qual cosa suposa un augment de mig punt. Tot i això, aquestes xifres encara no veuen reflectits els efectes de la crisi d’Íñigo Errejón. El quart lloc, com ja hem esmentat, l’ocuparia un PP que es desploma notablement. A tot això se li ha de sumar la pujada de VOX, que gairebé duplica xifra. Els de Santiago Abascal han sortit més que reforçats dels comicis andalusos i tot apunta al fet que la formació seguirà creixent en els propers mesos. 

def

 

Si ens enfoquem en els partits catalans, cal destacar la pujada d’Esquerra Republicana. El partit d’Oriol Junqueras manté el 4’7% en intenció directa de vot, mentre que el PDeCat segueix lluny d’aquesta xifra, passant de l’1’4% del mes de desembre a l’1%.

Quant als líders més valorats, els espanyols segueixen preferint Pedro Sánchez com a president segons gairebé un 27% dels enquestats. Tanmateix, només aconsegueix una puntuació de 3’8 sobre 10. Seguidament hi trobem Alberto Garzón amb una valoració de 3’6 punts. Pel que fa a Albert Rivera i Pablo Casado es queden amb 3’5 i 2’9 punts respectivament. Finalment, Pablo Iglesias segueix sent el pitjor valorat, amb un 2’8.

 

liders

Read more

El 70% dels espanyols està a favor de la reforma constitucional

Poc es podien imaginar els anomenats «pares de la Constitució» que l’opinió respecte a la Carta Magna aprovada l’any 1978 canviaria de manera tan patent en les següents dècades. Així ho fa palès l’últim baròmetre del Centre d’Investigacions Sociològiques (CIS) de setembre, que pregunta als enquestats si creuen que s’hauria de reformar el text constitucional a les portes del seu 40è aniversari. Gairebé el 70% aposta per aquesta via, dels quals la meitat opina que el canvi hauria de ser profund, mentre que el 33% prefereix que els retocs siguin mínims.

El cert és que aquest tema està vigent en l’agenda política espanyola des de fa un parell d’anys. I no és per a menys, ja que l’actual situació política i social del país ha posat en boca de molts la necessitat d’adaptar la Constitució als nous reptes als quals s’ha d’enfrontar la societat. Per a Rafael Bustos Gisbert, professor de Dret Europeu i Constitucional de l’Escola Judicial de Barcelona, «el moviment de reforma hauria d’haver-se pres seriosament des de l’esclat de la crisi econòmica i la sentència de l’Estatut. Aquests dos moments són el tret de sortida del moment constituent que hauria de culminar en la reforma constitucional en els pròxims anys».

Profunditzant en la reforma constitucional, el CIS també pregunta quins aspectes o qüestions s’haurien d’introduir en cas que es decidís canviar la Carta Magna. L’opció prioritària, amb un 32,4%, és millorar la coordinació de competències en educació i sanitat. En segona posició, un 29% creu que s’haurien d’incrementar la transparència i el control de l’activitat política, un fet que coincideix amb el segon problema que preocupa més a la població, que és la corrupció i el frau. A part, però, algunes forces polítiques com el Partit dels Socialistes de Catalunya creuen que la reforma constitucional també resoldria o  alleugeria el problema territorial. En aquest sentit, el professor Rafael Bustos dubta. «No se sap. Ni tampoc per quant temps. El tema és si la situació actual el soluciona o no. Si no és així, llavors s’haurà d’intentar-ho amb la reforma. Deixar que es podreixi no contribuirà a resoldre res.

Ara per ara, però, en l’àmbit polític no hi ha suficient consens per poder dur a terme aquesta reforma, ja que cada partit constitucionalista advoca per una estratègia diferent. Tanmateix, Bustos creu que tot i no haver-hi prou consens, aquest fet no és rellevant. «Les constitucions es reformen precisament quan entren en crisi, quan es trenquen consensos bàsics i s’han de reconstruir. Ara no hi ha consens, però és esperable que n’hi hagi al final del procés». Pel que fa als altres possibles esculls als quals s’hauria d’enfrontar aquesta iniciativa, el professor cita la prudència. «Un moment de canvi constitucional és un moment d’incertesa. Trenques una determinada cultural constitucional que ja es coneix i s’aplica. Es pretén canviar-la per una nova que no se sap si funcionarà i si millorarà la situació. Això provoca una situació de risc que espanta».

A més a més, l’enquesta introdueix una pregunta sobre la Transició: «Quaranta anys després d’aprovar-se la nostra Constitució, creu vostè que la forma que es va dur a terme la transició a la democràcia a Espanya constitueix un motiu d’orgull per als espanyols?». Més del 67% ha respost afirmativament. Tanmateix, en la següent pregunta, referent al grau de satisfacció respecte a la manera en què funciona la democràcia al país, les opinions són més diverses: un 38% es mostra bastant satisfet, mentre un 42% se’n mostra poc i un 12% gens satisfet.

Read more

La sexualitat, una assignatura pendent

INDIRA CABALLERO I CLARA MENDOZA

La falta d’educació sexual a Espanya distorsiona la realitat de les relacions íntimes

Veure el reportatge sencer

Read more

La preocupació per la immigració puja fins al 15%, segons el CIS

Aquest mes de setembre la preocupació dels espanyols per la immigració se situa amb una puntuació de 15.6, deu punts més que en el mateix mes de l’any passat. De fet, ha superat els percentatges dels darrers mesos, que se situen entre el 2% i el 5%.

Aquest mes de setembre, el baròmetre del Centre d’Investigacions Sociològiques (CIS) ha actualitzat les seves dades pel que fa les preocupacions principals dels espanyols. L’atur, els partits polítics, l’economia i la corrupció són les qüestions que sempre han destacat. Però la tendència aquest darrer mes de setembre és la següent; la immigració s’ha situat entre les cinc preocupacions principals dels espanyols. Aquesta inquietud ha augmentat 12.3 punts respecte al maig d’enguany, xifra rècord des de 2010. Només al 2005 la mitjana sobre la preocupació vers la immigració va arribar al 24.2 punts.

Espanya és un dels països que més immigrants acull. Durant l’any 2017, la quota d’immigració va superar la xifra de 532.482 persones, més que el darrer any, és a dir que va augmentar un 28,4% respectivament. Aquesta pujada ha comportat un canvi d’actitud en les opinions.

Segons el professor i sociòleg de la universitat Pompeu Fabra de Barcelona, Jordi Guiu, tres factors explicarien aquest increment pel que fa la preocupació vers la immigració entre els ciutadans espanyols. Es poden resumir en “el context internacional”, “la presència creixent d’aquest tema als mitjans de comunicació ” i, per últim, “una contaminació de l’escenari internacional”. A més, apel·la a una “realitat hispànica” juntament amb l’”aparició en les pantalles de televisió” i “la utilització política que se’n fa de l’oposició d’aquesta qüestió”.

En referència a l’escenari internacional que comentava el professor, l’auge de l’extrema dreta s’ha fet evident sobretot a Europa, amb les eleccions de Suècia, Holanda i Alemanya. Els Demòcrates suecs van guanyar el 17,6% dels vots a les últimes eleccions d’enguany, mentre que a Holanda, el candidat d’extrema dreta Wilders va aconseguir ser la segona formació al parlament l’any 2017.  La política migratoria espanyola també ha canviat degut a la pressió des de l’oposició pel que fa a casos com el vaixell Aquarius i l’arribada de refugiats a costes espanyoles.

Al mateix temps, de facto, les persones que arriben sense papers a Espanya no arriben gairebé al milió de persones, mentre que la població estrangera que resideix actualment en plens poders com a ciutadans ronda la xifra de 4.572.807, és a dir, un 10,1 % de la població total. La majoria de la població actual estrangera prové del Marroc, seguida de Romania.

Read more

Uso de cookies

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.

ACEPTAR
Aviso de cookies