Últims dies per descobrir l’influència de la guerra en l’art cubista

Aquesta és l’última setmana per poder visitar l’exposició temporal del Museu Picasso Cubisme i Guerra. Es tracta d’un recorregut a través de l’art cubista durant els anys que va durar la Primera Guerra Mundial (1914-1918).

Descarrega la crònica en PDF

Al llarg de l’exposició s’explica com, durant la guerra, alguns artistes van haver d’anar al front: els esbossos de soldats que el pintor Léger va fer des d’allà són molt impactants.

Però al mateix temps, hi va haver altres artistes que van quedar-se a París, un dels centres artístics claus del moment. Des d’allà, no es van recrear escenes literals de guerra, però els diferents estils avantguardistes, entre ells el cubisme, van reflectir un context violent que impregnava la vida a la ciutat.

El Museu Picasso fa una valoració molt positiva de l’èxit de l’exposició, i confia que durant aquest cap de setmana que queda encara vindran molts més visitants.

Read more

Jaume Plensa: “Per ser artista s’ha de ser una mica irresponsable”

Entrevista d’Albert M. Cuadras i Andreu Ausàs-i-Call

Descarrega’t la versió en PDF aquí.

Jaume Plensa va néixer el 1955 a Barcelona. El seu treball escultòric ha tingut reconeixement a tot el món. Plensa ha exposat als carrers de ciutats com Chicago, Rio de Janeiro, Niça o Coblença. La seva obra es caracteritza per l’eclecticisme de materials, la preocupació per la integració de l’art en l’espai públic i la presència de la literatura com a rerefons en les seves escultures humanes. Actualment està treballant en una exposició a Nova York, a la Galerie Lelong, que s’estrenarà el 2 de febrer del 2017. Parlem amb Jaume Plensa quan acaba una conferència en què relaciona la geografia i l’art. Fuma i medita cadascuna de les paraules, tot i que se li escapen uns «val», influència de l’anglès. A l’alcalde de Chicago va dir-li: «jo puc reduir la mida de l’obra si vostè pot reduir la mida de la seva ciutat». Tot té la seva mida. Aquesta entrevista, 17 minuts. 

L’escultura de Carmela es queda a Barcelona per la pressió dels veïns. Si els veïns haguessin protestat contra Carmela, l’hauries treta?

En aquest cas ni l’hauria treta ni l’hauria posada, perquè aquesta era una exposició temporal que s’acabava a primers de setembre i ja la tenia destinada per una altra exposició. He canviat de plans perquè l’ajuntament va insistir-m’hi recollint el sentiment de la gent.

Carmela, escultura de Plensa davant del Palau de la Música. Imatge extreta del banc d'imatges Flickr. Autor: Jaume Bracons

Carmela, escultura de Plensa davant del Palau de la Música. Imatge extreta del banc d’imatges Flickr. Autor: Jaume Bracons

Dius que l’havies instal·lada en aquella cantonada perquè hi havia un buit de batec, de vibració, que s’havia d’omplir. Borges diu que no s’ha de parlar si no és per millorar el silenci. Creus que hi ha llocs que no necessiten intervenció?

És possible, no ho sé. Tampoc vaig per la vida buscant llocs sense vibració. En el cas de la Carmela, el Palau de la Música em va convidar a fer una exposició temporal, vaig veure que aquella cantonada era un d’aquests punts i vaig demanar el permís per exposar-hi una de les obres. No és que sempre hagués vist que allà hi faltava vibració! Si et fixes en un lloc per exposar-hi, descobreixes moltes coses. Canvies la manera de mirar-ho. No és el mateix mirar la teva habitació d’hotel que si te la compres i deixa de ser un espai de trànsit. A més, exposar en aquella cantonada implicava un diàleg amb l’edifici del Palau, que sempre m’ha agradat molt. Allà hi havia una església i la van enderrocar per obrir la cantonada. Mirant-m’ho em va semblar que l’encreuament estava en desordre, que hi havia un punt absurd. L’artista ha d’ordenar l’espai públic, també. 

Has desestimat mai cap projecte perquè el lloc no et semblava adequat?

No, pel lloc mai, n’he desestimat pel contingut del projecte, perquè em feien commemorar alguna mort. Jo vull parlar de la vida, la mort ja se sobreentén.

Aquests dies hem tingut l’estàtua de Franco al Born. És art per tu?

Em costa acceptar que aquesta estàtua (paraula que jo detesto) sigui una obra d’art. Fa molts anys un crític d’art a París em deia: “Jaume, en el món de l’art hi ha dues coses: obres d’art i objectes d’art. Al cap d’uns anys les obres d’art són als museus i els objectes d’art als antiquaris.” Aquestes estàtues commemoratives, que tots els règims han fet malauradament, no són exactament art. Són il·lustracions i parlen d’una forma tan literal del personatge que la gent ho ha sentit com una ofensa i s’ha expressat tirant-li ous. Ara no sé en què s’ha convertit l’escultura. No és que ara sigui una obra d’art pel fet que tingui els ous esclafats.

Si la gent fes alguna cosa semblant amb les teves obres, seria una manera de fer-se seva l’obra? En la línia del que dius de com participa la gent en l’obra.

De vegades, s’ha fet malbé alguna de les meves obres però per falta d’educació a l’hora de tocar. En una conferència a Des Moines, a Iowa, vaig parlar molt sobre la interacció amb l’obra. I al final una senyora em va dir: “senyor Plensa, vostè ha parlat molt de la interacció però al costat de la seva obra hi ha un rètol que diu ‘si us plau, no ho toqueu’, com ho interpreta?”. I vaig dir: “és que el museu s’ha deixat el final de la frase: ‘si us plau, no ho toqueu, acaricieu-ho’“. No és exactament el mateix i ens falta la cultura. Acariciem les persones que estimem, no les toquem. Ens caldria interactuar més amb l’obra d’art, amb els ulls crec que no n’hi ha prou. Necessitem saber si la matèria és rugosa o llisa, freda o calenta. És informació que et perds si no et deixen acariciar-la.

Sembla que no t’agraden gaire els museus.

No és que no m’agradin, però se n’està fent un mal ús. El museu abans era un dipòsit de la història (que tampoc és que m’interessi gaire) i ara s’ha convertit en una plataforma d’intervenció. Quan tu vas a un museu pressuposes que el que hi ha és bo. Els museus són els que donen context a l’obra i ajuden a l’espectador a reconèixer l’art. El que vull dir jo és que m’agrada el món salvatge de l’espai públic perquè ningú t’ajuda. No hi ha context. Has de sobreviure a pèl.

L'ànima de l'Ebre, una escultura efímera de Jaume Plensa exposada a Saragossa el 2008

L’ànima de l’Ebre, una escultura efímera de Jaume Plensa exposada a Saragossa el 2008. Imatge extreta del banc d’imatges Flickr. Autor: Carthesian

Com ha de ser l’art al segle XXI?

Jo crec que si alguna cosa ens ha ensenyat el segle XX, és que tot és possible. Sempre has de mirar enrere per interpretar el futur. Què és millor: el cubisme, el dadaisme o l’expressionisme? No ho sé; no té gens d’importància: tot és, tot val (fins i tot barrejat!). L’art mai s’ha basat en caselles o en noms, sinó en la voluntat de persones que no se n’han adonat i estaven transcendint i transgredint el que en diem tradició.

És a dir, que per ser art hi ha d’haver la voluntat al darrere que ho sigui.

Absolutament. L’art és totalment subjectiu, la bellesa no té cap justificació. Picasso deia “a mi em pot agradar una rosa, però no et sé explicar la raó. L’únic que et puc dir és que m’agrada”. La bellesa ens transcendeix. És més àmplia que nosaltres i està molt vinculada a la memòria. Si alguna cosa ens uneix, és que a tots sabem què és la bellesa sense saber-ho explicar.

A tu t’interessa molt la poesia i fas escultura, creus que l’escultura és més universal?

No, qualsevol cosa és universal en funció de qui ho digui. Hi ha qui explica les seves vivències i semblen extraordinàries. És perquè les sap explicar, perquè la vida de cada persona és extraordinària. Si d’una novel·la tu només et quedessis amb la història, seria dramàtic, perquè són ximpleries. L’escriptor, a través d’una història senzilla, està parlant de tots nosaltres. La poesia, potser perquè és més concreta, a mi m’arriba més. Però em val tot, el que voldria és un món totalment divers. No estic a favor d’un art o d’un altre. L’art mai pot ser competitiu.

Has utilitzat molts materials i molt diversos. Què et porta a decantar-te per un o per un altre?

És l’estat d’ànim i les idees que et demanen un suport concret. No dic “ai, ara ho provaré amb fusta”, no. Una idea normalment neix amb una mesura, un material, un suport i una història al meu estudi. És una obra, sóc jo. No sé per què però per l’exposició que estic preparant ara a Nova York m’està sortint tot de fusta, toca’t els nassos, hòstia. Doncs serà de fusta!

El mateix. També et podríem preguntar per quins motius tries fer cares de nadons, de dones…

No, de nadons, mai. Quan vaig fer la Crown Fountain, a Chicago, vaig filmar 1000 cares de gent de la ciutat. De molt diverses edats i procedències. Va ser una experiència que em va agradar molt. Vaig dir: “val, jo treballo molt amb text, però el retrat ara serà una altra branca per mi.” Em va entusiasmar. “Però ho vull fer amb materials clàssics, no amb vídeo. I només faré nenes entre 8, 14, 20 anys. Amb els ulls tancats, perquè sempre he pensat que el futur és femení i la memòria també. I que nosaltres, els homes, som un accident simpàtic.” Volia donar la imatge del moment en què la dona té aquesta bellesa tan fugaç. Jo l’anomenava “Beauty in motion”. I amb els ulls tancats, amb aquest estat com d’interioritat. Això m’ha obsessionat sempre.

Les mans de Jaume Plensa. Autor: Andreu Ausàs i Call

Les mans de Jaume Plensa. Autor: Andreu Ausàs i Call

Per fer una obra d’art hi ha idees però amb idees no n’hi ha prou. Hi ha un altre sentit que va més enllà.

Jo crec que l’art necessita dues coses: un petit do i després, ser una mica irresponsable. En el sentit que et fotis de cap al riu sense pensar-t’ho. No perquè reflexiones que t’hi has de tirar, no, perquè ni hi penses. Té un punt inevitable. Tenim un problema que és el de la sobreintel·lectualització. Tot passa al cervell, que és el lloc més salvatge del nostre cos. En canvi, es diu “és un home cerebral”. I una merda també, m’entens? És el contrari! El “coco” és el pitjor que hi ha. Si dues idees es volen trobar malgré tout, es troben.

Read more

Uso de cookies

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.

ACEPTAR
Aviso de cookies