«La comunicació de crisi no pot tapar una mala gestió»

Marc S. Codina

Pont també promou la recerca de comunicació política com a director de la càtedra Ideograma-UPF. ARXIU

CARLES PONT SORRIBES
DOCTOR EN COMUNICACIÓ SOCIAL I EXPERT EN COMUNICACIÓ DE CRISIS I EMERGÈNCIES

El doctor de la Universitat Pompeu Fabra és un dels autors de ‘Comunicación política en tiempos de coronavirus’, una obra que analitza les diferents estratègies comunicatives dels governs en aquesta crisi.

En un context de pandèmia mundial, què ha de buscar transmetre la comunicació política d’un executiu al seu poble?
Hi ha tres elements clau. El primer és la tranquil·litat per transmetre que tens la gestió de les expectatives controlades. El segon és l’expertesa. És important com tu expliques a la teva població des d’un punt de vista expert allò que estàs fent. Els ciutadans no només volen veure els polítics. Els polítics han de prendre decisions. Però prèviament aquestes decisions
han d’anar sustentades per unes veus expertes. La tercera és controlar
la part més pragmàtica del dia a dia. Els ciutadans volen saber si poden sortir de casa, a quins llocs poden accedir, si hi haurà menjar garantit als supermercats… Donar molta informació clara i pràctica.

‘En estos tiempos de guerra, todos los días son lunes’. Per què el govern ha enfocat la crisi en un marc bèl·lic?
L’ètica militar té una èpica que presenta la crisi com una batalla. Segurament, ho han fet per demostrar la gravetat de la crisi. Un cop s’ha aconseguit no té cap sentit treure els militars en compareixences diàries. Al principi a Espanya i a Catalunya es feien servir metges. Transmetien una seguretat i un aplom que després s’ha pervertit. Tenim una pandèmia que es combat amb ciència i no militars. La figura militar desprèn un paternalisme i obediència jeràrquica que projecta a la societat que hi ha uns senyors que manen i uns ciutadans que obeeixen.

Cada dia hi ha diverses rodes de premsa amb militars, experts i polítics. Quin paper ha de jugar cada perfil?
És un error tenir tants portaveus. El que recomana la comunicació de crisi és una única veu i experta. Quan s’atomitzen tant els portaveus, estàs assumint molts riscos. El que fa és que hi hagi una polifonia de relats. Fins i tot, desconeixement. A les rodes de premsa s’han fet preguntes a un portaveu que ha respost que no era el seu tema i ho ha hagut de derivar
en un altre. Això és nefast. Estàs transmetent una idea d’inseguretat i desconeixement.

L’eslògan del Gobierno: “Este virus lo paramos unidos”.
Aquesta campanya institucional és un gran error. L’unidos deu tenir una altra connotació que no la d’aturar una pandèmia. Me la puc imaginar, però no deu ser la d’actuar contra el virus perquè, precisament, aquesta pandèmia es para separados. L’eslògan no és encertat.

La ciutadania ha sentit moltes contradiccions entre els diferents portaveus institucionals.
La comunicació de crisi no pot tapar una mala gestió. Si tu no gestiones bé, difícilment podràs comunicar bé. L’error no és comunicatiu. Informar els ciutadans que demà han d’anar a treballar però avui no poden anar a l’enterrament d’un familiar o dir al principi que les mascaretes no són
útils i després afirmar que sí, crea confusió. Aquí el focus no s’ha de posar en comunicació sinó en la decisió presa. Les contradiccions constants en els missatges és el que fa que els ciutadans percebin improvisació i poca claredat.

Quin és el model de gestió de crisi governamental més encertat segons el seu criteri?
Diversos. El governador de Nova York o el Justin Trudeau, president del Canadà, són exemples que estan funcionant bé. Transmeten seguretat, expertesa, claredat en el llenguatge, una bona gestió de les expectatives…

Com es pot lluitar contra la desinformació en un moment on certes consignes són clau per a la vida de les persones?
S’han engegat algunes campanyes institucionals, com la del CAC, per combatre les fake news. És un fenomen nou. La responsabilitat de combatre’l és col·lectiva. Començant per la ciutadania. Quan rebem un missatge fals pel WhatsApp hauríem de dir a l’emissor que allò no és veritat i que no ho enviï. Finalment, les institucions i els mitjans hi tenen un paper clau. Els periodistes haurien de dedicar esforços per desmentir la desinformació.

El frenesí i la immediatesa han provocat que mitjans i govern s’hagin precipitat a l’hora de fer certes afirmacions i judicis.
Hi ha hagut per part de tothom una certa prepotència occidental. Els mitjans de comunicació occidentals no van prestar l’atenció que mereixia el coronavirus. Van menysprear la informació que ens arribava de la Xina. Que ho hagin fet els mitjans és greu. Però és molt més greu i irresponsable que s’hagi fet per part dels governs. Van oblidar la responsabilitat que tenen en una pandèmia tan important com aquesta.

Quins han estat els grans errors comunicatius?
Hi ha hagut massa politització. Els experts sanitaris es van substituir ràpidament per militars. L’error més greu, però, ha estat no saber gestionar l’expectativa. Des del minut zero s’hauria d’haver explicat més clarament l’abast i la gravetat.

Read more

“The Church is very hypocrite and is the origin of the homophobia”

CRISTINA DE LA ROSA GARCÍA
ALBA VILAMALA COSTA

Llegeix aquest contingut en català aquí
Translated by Álvaro Rodríguez Huguet

ARMAND DE FLUVIÀ I ESCORSA
HERALDIST, GENEALOGIST, ACTIVIST AND “FAG”

Armand de Fluvià has never left Barcelona and still sleeps in the same bed where he was born, in 1931. VÍCTOR NAHARRO

The heraldist Armand de Fluvià (1931), son of an Enric Granados’ pupil and an heiress of the industrial bourgeoise, was the first to fight for the gay rights in Spain, in the 70s.

How was the beginning of the activism?
It was all clandestine. We, homosexuals, were considered child corruptors that only went after boys’ asses. In medicine, we were ill, for the Church, the worst sinners.

After fifty years, what have changed?
It has changed so much… Now we don’t have any legal type of discrimination. Nowadays, the fight is all against homophobia, through media and education. Laws have changed, but mentality is more difficult. Once they asked me if I don’t mind being called “fag”. But, why? It’s an insult that, if I accept it, I remove the intention from it. Yes, I am a “fag”. So what?

And for the Church, are you not “sinners” anymore?
The Church is always opposed. Most part of priests devote themselves boring into boys’ little asses; the history is full of assassin Popes or that they shagged their daughter. The Church is the most hypocrite of the entire world, and the origin of the homophobia is religion.

Did you ever believe in God?
I’m a completely atheist, luckily. I was boarded in Escolapis de Sarrià i de Mataró, but after that I began to think on the grounds of all that I was told since I was little. I did a lot of reading, and since 1958 I was sure: no one can prove God exists, neither can I convince anyone that it doesn’t exist. Something like Willy Toledo said, “screw God”. If someone gets offended, well, deal with it. Freedom of speech is freedom of thought.

What do you think about the Catalan political prisoners?
I can’t figure why people don’t revolt. It’s an absolute legal abuse, it’s incredible, an atrocity. After everything Castile has done to us, we want the independence. This is going on for many years, I myself was in prison twice during the dictatorship, for being a monarchist and an anti-Franco person.

Are you monarchist?
I was a monarchist because I thought it was the only bloodless solution to get out of dictatorship. But when Felipe’s uncle died, Don Juan, I said: “The King is dead, hurrah for Catalunya”, because Juan Carlos only was “women, bulls and football”. I don’t think Leonor will ever reign; the republic will come first, since not even they believe in monarchy. The only obligation they have is to marry a princess, and neither that. The current queen is pro-abortion and divorced, everything but catholic. Moreover, she’s unbearable, very stuck-up.

You believe a lot in legitimacy. How do you feel about the law that allows to change the surname to their liking?
I find it absurd, a misunderstood feminism. Being the first surname from the man it doesn’t mean him being more important. But everyone is fine with it because not being feminist now is seen very badly, and because in Catalunya they don’t even know what genealogy is. At times I’m called genealogist and at times gynaecologist!

Do you still dedicate yourself to the genealogy?
Yes, I am working on the General Noble of Catalunya, I have published two volumes and I’m on it all day long. I haven’t got even five minutes without knowing what to do. This is my opera magna, but I don’t know if I will be able to finish it, since I’m 88 now.

How do you feel about death?
As I don’t believe in heaven and anything…, I’m not afraid of death. I’m afraid of suffering. But I still want to live many more years; I would love being here when humans arrive at Mars, since when we landed on the moon was a fantastic thing. That’s why I try my best in taking care of myself: I walk all I can, every Monday and Wednesday I do 40 pools and for 25 years now I don’t eat meat nor fish nor dairies.

Do you live alone?
Yes, but it won’t last I hope. I’m processing my marriage with a 35 years old man from Cuba. He’s a sapiosexual, he’s in love with intelligence. I know no one will believe this, but I don’t give a damn. I love him and he loves me.

Read more

«L’Església és molt hipòcrita i és l’origen de l’homofòbia»

CRISTINA DE LA ROSA GARCÍA
ALBA VILAMALA COSTA

Read this content in English here

ARMAND DE FLUVIÀ I ESCORSA
HERALDISTA, GENEALOGISTA, ACTIVISTA I ‘MARICÓN’

Fill d’un deixeble d’Enric Granados i d’una hereva de la burgesia industrial,
l’heraldista Armand de Fluvià (1931) va ser el primer a Espanya a lluitar pels drets dels gais, als anys setanta.

Armand de Fluvià mai ha deixat Barcelona i encara dorm al mateix llit on va néixer, el 1931. VÍCTOR NAHARRO

Com van ser els inicis de l’activisme?
Tot era clandestí. Els homosexuals érem considerats uns corruptors de menors que només anàvem a buscar els culs dels nois. Per a la medicina, uns malalts; per a l’Església, els pitjors pecadors.

Després de cinquanta anys, què és diferent?
Ha canviat tant… Ja no tenim cap discriminació de tipus legal. Ara, la lluita és contra l’homofòbia, a través dels mitjans i l’educació. Les lleis han canviat, però la mentalitat costa més. Una vegada em van preguntar si no m’importava que em diguessin ‘maricón’. Però, per què? És un insult que, en acceptar-lo, li trec la intenció. Sí, sóc ‘maricón’. I què?

I per a l’Església, han deixat de ser ‘pecadors’?
L’Església sempre hi ha estat en contra. La majoria de capellans es dediquen a perforar culets de nens; la història està plena de Papes assassins o que han follat la seva filla. L’Església és la major hipòcrita del món, i l’origen de l’homofòbia és la religió.

Ha cregut mai en Déu?
Sóc totalment ateu, per sort. Vaig estar intern als Escolapis de Sarrià i de Mataró, però després vaig començar a pensar en els fonaments de tot allò que m’havien dit des de petit. Vaig llegir molt, i des de l’any 1958 ho vaig tenir clar: ningú em pot demostrar que Déu existeix, de la mateixa manera
que jo tampoc puc convèncer ningú que no existeix. Una mica com el Willy Toledo, ‘me cago en Dios’. I si algú s’ofèn, doncs mira, que s’aguanti. Llibertat d’expressió és llibertat de pensament.

Què opina dels presos polítics?
No sé com no se subleva la gent. És un abús jurídic total, és increïble,
una barbaritat. Després de tot el que Castella ens ha fet, volem la independència. Ja fa anys que dura, jo mateix vaig estar empresonat
dues vegades durant la dictadura, per monàrquic i per antifranquista.

És monàrquic?
Jo era monàrquic perquè pensava que era l’única solució sense sang per sortir de la dictadura. Però quan va morir l’avi de Felipe, Don Juan, vaig dir: ‘El Rey ha muerto, visca Catalunya’, perquè el Juan Carlos només era mujeres, toros y fútbol’. No crec que Leonor arribi a regnar; abans arribarà
la república, perquè ni ells creuen en la monarquia. L’única obligació que tenen és casar-se amb una princesa, i ni això. La reina actual és una avortista i divorciada, de tot menys catòlica. A més, és insoportable, molt estirada.

Creu molt en la legitimitat. Com veu que la llei permeti canviar els cognoms al gust?
És absurd, un feminisme mal entès. Que el primer cognom sigui el de l’home no vol dir que ell sigui més important. Però a tothom li sembla bé perquè ara això de no ser feminista està molt mal vist, i perquè a Catalunya no saben ni el que és la genealogia. A vegades em diuen geneòleg, i a vegades em diuen ginecòleg!

Encara es dedica a la genealogia?
Sí, estic treballant en el Nobiliari general de Catalunya, n’he publicat dos volums i estic amb això tot el dia. No tinc ni cinc minuts que no sàpiga què fer. És la meva opera magna, però no sé si la podré acabar, perquè tinc 88 anys ja.

Com veu la mort?
Com que no crec en el cel ni res…, no em fa por la mort. Em fa por patir. Però vull viure molts anys encara; m’encantaria ser-hi quan l’humà arribi a Mart, perquè quan vam arribar a la lluna va ser una cosa fantàstica. Per això intento cuidar-me molt: camino tot el que puc, cada dilluns i dimecres faig 40 piscines i fa 25 anys que no
prenc ni carn ni peix ni làctics.

Viu sol?
Sí, però espero que per poc. Estic tramitant el meu matrimoni amb un cubà de 35 anys. És un sapiosexual, que s’enamora de la intel·ligència. Ja sé que no s’ho creurà ningú, però m’importa un bledo. Estic enamorat i ell està enamorat de mi.

Read more

The law seeks to prevent statelessness

Llegeix aquest contingut en català aquí
Translated by Álvaro Rodríguez Huguet

Santiago Ripol Carulla is a professor of International Public Law and International Relations in the Pompeu Fabra University for more than ten years.

Santiago Ripol Carulla, in his office in the UPF. MIQUEL PASCUAL

What does it imply to be a stateless person legally?
Statelessness is considered as people that does not hold any nationality from any country. It is a situation that international law is committed to prevent. Law wants to avoid statelessness.

How does international law work in this regard?
International law regulates relations between the states. Each state has its territory and exercises sovereignty upon its people. The bond that exists between state and person is the nationality. The state protects people of its nationality and this is the main idea in international law.

And the nationality importance…
It is so important that the Universal Declaration of Human Rights recognises the fundamental right of people to have a nationality, and to not be denied of it arbitrarily. It is a basic right. Wherever you go, everyone will know that you are from somewhere, that you have roots, and you will enjoy the benefits that comes with it.

What is the criteria of the states to grant the nationality by default?
Each state decides that according to its domestic laws. United States, for example, as a traditionally immigration country, the nationality is obtained according to the place you born. That is to say, the direct channel to obtain it is being born in their territory. On the contrary, in Spain, as a traditionally emigration country, the main criteria are by bloodline channel. That is to say, the nationality passes down from parents to children. On the other hand, each country also has stablished the way to obtain it by other channels.

How does a person end up in the statelessness situation?
The convention says that a person can be stateless if they had a nationality of a country that has disappeared, by the administration decision or a conflict between two legislations.

What did it mean the Convention relating to the Status of Stateless Persons of 1954?
It is the first one. It is the cornerstone of the international regime in protecting the people in this situation. It gave us a definition and a minimum rules of treatment for this group of people, for instance, the right to access to work, house or education.

And what about the 1961 one?
This one was made to reduce the statelessness cases. It stablished the limited situations in which the states could deny people of their nationality.

How does it affect statelessness to minors?
Minors are in a situation of more vulnerability. The United Nation Convention has to be considered, since it protects minors’ rights, for example, to be able to access to education… In the adult cases, this is not foreseen.

Read more

«El dret vol evitar l’apatrídia»

Read this content in English here

Santiago Ripol Carulla és catedràtic de Dret Internacional Públic i de Relacions Internacionals a la Universitat Pompeu Fabra (UPF) des de fa més
de deu anys.

Santiago Ripol Carulla, al seu despatx de la UPF. MIQUEL PASCUAL

Què implica ser apàtrida legalment?
Són considerades apàtrides les persones que no tenen la nacionalitat de cap estat. És una situació que el dret internacional s’esforça perquè no passi. El dret vol evitar l’apatrídia.

Com actua el dret internacional en aquest sentit?
El dret internacional és el dret que regula les relacions entre els estats. Cada estat té el seu territori i exerceix sobirania sobre la seva població. El vincle que existeix entre l’estat i la persona és la nacionalitat. L’estat protegeix les persones de la seva nacionalitat i aquesta és la idea principal del dret internacional.

I la importància de la nacionalitat
És tan important que la Declaració Universal dels Drets Humans reconeix el dret fonamental de les persones a tenir nacionalitat, i a no ser-ne privat de manera arbitrària. És un dret bàsic. Vagis on vagis, tothom sabrà que ets d’un lloc i que tens un origen i gaudiràs dels beneficis que això comporta.

Amb quins criteris els estats atorguen la nacionalitat per defecte?
Cada estat ho decideix en funció de les seves lleis internes. Els Estats Units, per exemple, com que és un país tradicionalment d’immigració, s’assoleix la nacionalitat en funció d’on has nascut. És a dir, la via directa per tenir-la és haver nascut al seu territori. En canvi, a Espanya, que és un país tradicionalment d’emigració, el criteri principal és amb la via de la línia sanguínia. És a dir, la nacionalitat passa de pares a fills. D’altra banda, els països també tenen establerta la manera d’aconseguir-la mitjançant altres vies.

Com s’arriba a la situació d’apatrídia?
El conveni ens diu que es pot arribar a ser apàtrida perquè tenies una nacionalitat d’un estat que ha desaparegut, per decisió d’un govern o perquè s’ha produït un conflicte entre dues legislacions.

Què va significar la Convenció sobre l’Estatut dels Apàtrides de 1954?
És la primera. És la pedra angular del règim internacional de protecció de les persones que es troben en aquesta situació. Va proporcionar una definició i unes normes mínimes de tractament per a aquest conjunt de la població, com per exemple el dret a poder accedir a una feina, a tenir una llar o a l’educació.

I la de 1961?
Aquesta es va fer per reduir els casos d’apatrídia. Establia les situacions limitades en què els es tats podien privar una persona de la seva nacionalitat.

Com afecta l’apatrídia als menors?
El menor està en una situació de més vulnerabilitat. S’ha de tenir en compte la Convenció de les Nacions Unides, que protegeix els drets dels menors com per exemple, poder accedir a l’educació… Això, en els casos dels adults no es preveu.

Read more

ALBERT LLOVERA MASSANA DAKAR 2020 PARAPLEGIC CONTESTANT

Llegeix aquest contingut en català aquí

Translated by Álvaro Rodríguez Huguet

“I learned to enjoy myself in every moment of my life”

Albert isn’t a man like any other. At his 18 years old had an accident that made him to end up in a wheelchair. The energy and vitality helped him to create a limitless world, that is so, that he goes for the seventh ‘Dakar’.

What an experience is Dakar 2020! Are you satisfied?
The experience has been great because I’m lucky to have a very good environment. In the cabin we all spoke Catalan, we were all friends and we get along with a group of Nordic people. Everything worked just fine.

What was your biggest concern before doing it?
I was afraid of the cold, and it was really tough. Nights were colder than expected. Regarding the journey, I tried a little bit to not worry about it and see what is coming up every day.

Has it been the toughest of them all?
I don’t know. It didn’t seem like it to me. Every Dakar is tough. At the beginning I think, ”what am I doing here?”, but then, when I’m driving 30 kilometres, I find the answer eventually.

How is your daily life there?
I woke up very early because we had to do a few link kilometres, that went from 25 to 300, and the race started there. A nuisance. When we arrived there the day leg started, and we drove all day long. Once we got to the destination, I did arm and hand rehabilitation, we had dinner and we went to sleep.

And what about the truck adaptation?
Everything is in my hands. In the steering wheel, I’ve got two circles: if I push the first to the feet it accelerates, and the second is the brake.

Six ‘Dakars’… Albert, where is the limit?
I don’t know, I keep experimenting and dreaming. If I have an opportunity, I take it. In fact, this year I wasn’t going to ‘Dakar’, since I had surgery in both hands and I already did the world RallyCross. But De Rooy Iveco team contacted me and I wasn’t willing to let it go.

Alcohol is forbidden over there. Where was the “cava” to celebrate?
The last celebration we were invited to the Holland embassy and, as it isn’t part of the country, we celebrated with alcohol. We did the rest without it. They take things vigorously over there.

An historic ‘Dakar’. After six years participating in the race, Albert, this year, has accomplished the 15th global position in the truck category with the new team of De Rooy IVECO. A dream result.

Leaving the fear for the risk behind, do you born with it or you learn it?
A little bit from both. You already born with it, but the fear always remains inside, and it should be… You must be fast, but you also must be in the track. If I hadn’t a single bit of fear, I wouldn’t last not even three years.

You have a wide sportive career. How did you start it?
I started skiing since I was very little and I was lucky I could participate in the Skiing World Cup, from the Olympic Games of Sarajevo (1984), and in the Skiing World Championships of Bormio. After the accident, I went to United States of America to play in the WNBA, like the NBA but in wheelchair mode. A few years later, I came back to Andorra and begun to work as a draughtsman; but I didn’t like it and that’s why I took the call for the four wheels and the motor.

How did the accident happen?
It was May 15, in 1985. I was doing my descent in Sarajevo for the Skiing World Championships of Bormio. When I was arriving to the finish line a judge passed in front of me and I didn’t see him; there was bad weather. He was so fat and I the other way around, and I was descending full speed. Many things of my body were broken, including dorsal 3, 4 and 5. I was only 18 years old.

Do you think of yourself as a hero?
Not at all. I think I have a privilege as I can do what I do. Heroes are the ones that have to return to their country with their hands empty.

How would you define yourself with few words?
I only need one: awesome. I learned to enjoy myself in every moment of my life.

You are ambassador of UNICEF. Since when?
For a while… It must be 8 years now. I don’t know why, but they chose me, and I’m delighted! Besides, I’m the sole ambassador in wheelchair.

What relationship do you have with the Guttmann?
It is a monastery for us. I go there for they to make me the “kilometres” revision, but I’m a very bad patient. My relationship is very good, and I give talks. I try to light people that just had an accident with hope. I say them that there is no need to Dakar nor being as crazy as me, that would the last straw! But the world still stands, they can have a normal life remaining active.

Read more

ALBERT LLOVERA MASSANA PARTICIPANT PARAPLÈGIC EN EL DAKAR 2020

Read this content in English here

L’Albert no és un pilot qualsevol. Amb 18 anys va tenir un accident que el va deixar en cadira. L’energia i la vitalitat l’han ajudat a crear un món sense límits. Tant, que ha fet sis ‘Dakars’.

ALBERT LLOVERA MASSANA

Quina experiència el Dakar 2020! Satisfet?
L’experiència ha sigut genial perquè he tingut la sort de tenir un entorn molt bo. A la cabina parlàvem tots català, tots érem amics i posàvem la gota llatina a un grup de nòrdics. Tot va sortir rodó.

Quina era la teva màxima preocupació abans de fer-lo?
Tenia por del fred, i va ser molt dur. A les nits en va fer més del previst. Pel que fa al recorregut, intento despreocupar-me una mica i anar-m’ho trobant dia a dia.

Ha estat el més dur de tots?
No ho sé. A mi, no m’ho ha semblat. Tots són durs. Al principi penses “què faig aquí?”, però després, quan portes 30 quilòmetres, trobes la resposta.

I el teu dia a dia allà?
M’aixecava molt d’hora perquè havíem de fer uns quants quilòmetres d’enllaç, que podien ser entre 25 i 300, i allà començava la carrera. És un pal. En arribar al lloc s’iniciava l’etapa del dia i conduíem durant tota la jornada. Quan arribàvem a la destinació, feia rehabilitació de braços i mans, sopàvem i a dormir a les tendes.

I l’adaptació del camió?
Ho porto tot a les mans. Al volant, hi tinc dos cercles: un que, quan
l’empenyo cap als peus, fa d’accelerador, i l’altre, que és el fre. Al
camió, hi pujava amb una politja.

Sis ‘Dakars’… On està el teu límit, Albert?
No ho sé, vaig experimentant i somiant. Sóc dels qui quan tenen una oportunitat l’aprofiten. De fet, aquest any no anava a fer el ‘Dakar’ perquè em van haver d’operar les dues mans i ja feia el mundial de RallyCross. Però, que contactés amb mi l’equip De Rooy Iveco era una oportunitat d’or.

Un ‘Dakar’ històric. Després de sis anys participant en la prova,
enguany, l’Albert, amb el nou equip De Rooy IVECO, ha aconseguit la
15a. posició general en la categoria de camions. Un resultat de somni.

Allà està prohibit l’alcohol. I el cava de les celebracions?
En l’última celebració vam ser convidats a l’ambaixada holandesa i, com que no es considera part del país, ho vam celebrar amb alcohol. La resta van ser sense res. Allà són de rajatabla.

A no tenir por del risc, s’hi neix o se n’aprèn?
Una mica de les dues coses. Ja hi neixes, però la por sempre hi és a dins, i hi ha de ser… Has de ser ràpid, però has d’estar a la pista. Si no tingués una mica de por, no hagués aguantat ni tres anys.

Tens una llarga trajectòria esportiva. Com va començar?
Vaig començar a esquiar de ben petit i vaig tenir la sort de poder competir a la Copa del Món d’Esquí, als Jocs Olímpics de Sarajevo (1984), i als Campionats del Món d’Esquí de Bormio. Després de l’accident, vaig anar als Estats Units a jugar a la WNBA, com l’NBA però de cadira de rodes. Uns anys després, vaig tornar a Andorra i vaig començar a treballar de delineant; però no m’agradava i per això vaig fer el salt cap a les quatre rodes i el motor.

Com va ser l’accident?
Va ser el 15 de març de 1985. Estava fent un descens a Sarajevo per al Campionat del Món d’Esquí de Bormio. Quan arribava a la línia de meta se’m va creuar un jutge i no el vaig veure; feia molt mal temps. Ell era molt gros i jo pesava molt poquet i baixava a tot gas. Em vaig trencar moltes coses, entre les quals la dorsal 3, 4 i 5. Jo només tenia 18 anys.

Es podria dir que vas tornar a néixer?
Sí. Per això faig pinta de ser més jove. Amb 18 anys vaig haver de posar el comptador a zero, sabent-ho tot: mira que bé.

Et consideres un heroi?
No, gens. Crec que sóc un privilegiat de poder fer el que faig. Els herois són els que se n’han d’anar del seu país amb una mà al davant i l’altra al darrere.

Com et definiries amb poques paraules?
I si vols amb una: collonut. He après a gaudir de cada moment de la meva vida.

Ets ambaixador d’UNICEF. Des de quan?
Ja fa dies… Deu fer vuit anys. No sé per què, però em van escollir i jo, encantat! A més a més, sóc l’únic ambaixador amb cadira.

Quina relació tens amb la Guttmann?
És el monestir per a nosaltres. Jo hi vaig perquè em facin les revisions dels “quilòmetres”, però sóc molt mal pacient. Hi tinc molt bona relació i hi faig xerrades. Intento donar una llum d’esperança a la gent que acaba de tenir l’accident. Els dic que no fa falta fer el Dakar ni estar tan boig com jo, ni de bon tros! Però el món no s’acaba, poden tenir una vida normal si estan actius.

Read more

«El masclisme, com qualsevol opressió, va adaptant-se als nous temps»

La il·lustradora Ame Soler, coneguda a xarxes com a Tres Voltes Rebel, publica el seu primer llibre titulat Som les nétes de les bruixes que no vau poder cremar

Ame Soler ha crescut envoltada de pinzells i carbonets. El seu avi, al deixar la pagesia, va invertir el seu nou temps lliure en la pintura. El seu pare va compartir amb ella classe a la carrera de Belles Arts. Però va ser la música de grups com La Gossa Sorda o Obrint Pas, junt amb els fets del 15M, que la van impulsar a expressar la seva consciència política i feminista a les xarxes amb el seu art. Temps després, i amb el pseudònim de Tres Voltes Rebel, Ame Soler ajunta sols a Instagram gairebé 100.000 seguidors i ha arribat a publicar un llibre: Som les nétes de les bruixes que no vau poder cremar. En aquesta autobiografia es retrata també les vivències i progressiu aproximament de l’autora al món del feminisme i la lluita social. Aprofitem la seva bregança en aquest terreny per preguntar-li sobre els canvis que han sofert les reivindicacions socials al llarg dels anys i la implicació del jovent d’avui.

L’artista és valenciana, i aquesta entrevista ha estat transcrita idènticament per tal de respectar la seva varietat lingüística.

Som les nétes de les bruixes que no vau poder cremar, l’últim llibre de Tres Voltes Rebel, publicat el 21 de novembre de 2019. Font: Tres Voltes Rebel

Quina ha estat l’espurna que t’ha fet agafar els pinzells?

No recorde quan vaig agafar els pinzells per primera vegada, pinte des de que tinc memòria. Però portar-los a la vessant reivindicativa va estar inspirat per la cançó protesta. Utilitzar l’art com a eina de lluita li dóna tot el sentit estricte que necessite per crear.

«Utilitzar l’art com a eina de lluita li dóna tot el sentit estricte que necessite per crear»

Per què has optat per les xarxes socials com a primer vehicle d’expressió?

La veritat és que no va ser una decisió voluntària en un principi. Tot va començar com un treball de classe i vaig voler compartir-ho a xarxes creant un compte nou per separar el contingut polític del meu antic Instagram d’il·lustració. De sobte va esdevindre tot açò i quan me’n vaig voler adonar Instagram ja era el meu principal canal d’expressió artística.

Què t’ha impulsat a fer el salt a la literatura?

Vaig rebre la proposta de Penguin Random House i encara que he d’admetre que m’espantava un poc al principi vaig sentir que tenia una història que explicar i que podria ajudar, així que em vaig llançar.

Com d’efectiva és avui dia la literatura com a mitjà difusor d’idees i visions del món? I la il·lustració?

Molt efectiva. Crec que la cultura en general (il·lustració, música, teatre…) tenen una funció clau en les lluites socials.

Les generacions joves llegeixen?

Jo crec que sí, més del que pensem. D’altra banda també considere que ens hem quedat una mica antiquats pensant que sols es poden llegir llibres. De vegades he trobat molt més interessant llegir reflexions a xarxes de companyes activistes que en llibres editats per grans editorials.

Creus que avui dia les noves generacions estan més conscienciades amb el feminisme i els drets de les minories que les generacions anteriors?

Crec i vull pensar que sí. Pense que hem sabut aprofitar els canals de comunicació dels nostres dies per compartir missatges que abans no podíem trobar enlloc. Em surt al feed amb la mateixa rellevància una notícia d’un diari que les publicacions de les activistes a les que seguisc, i això dóna peu a trobar canals d’informació més enllà dels que estàvem habituades a consultar.

La forta reivindicació feminista, LGTB i ecologista ha nascut o proliferat amb la generació actual o hi ha hagut altres periodes on també s’ha lluitat tant com ara per aquestes causes?

Es porta molts anys reivindicant aquestos temes, però ara comencem a tindre més veu. Parlant de feminisme considere que hem aconseguit donar-li tantíssima força a la lluita que fins i tot el capital, gran aliat del patriarcat, ha hagut d’agenollar-se i fingir que els importa el missatge feminista. No han tingut més remei.

«Fins i tot el capitalisme, gran aliat del patriarcat, ha hagut d’agenollar-se i fingir que els importa el missatge feminista»

El masclisme és un mal que no ha canviat en anys o bé avui dia té formes diferents?

El masclisme, com qualsevol opressió, va adaptant-se als nous temps. Per exemple, fa uns anys no teníem mòbils, ara mateix som conscients de la violència masclista que s’exerceix quan es controla el mòbil de la dona a la parella. Aquest és un nou tipus de violència, i no poc greu.

Els adults del teu entorn t’han encoratjat o bé dissuadit de la teva feina i visió?

Els adults del meu voltant intentaren dissuadir-me quan començava, sé que per protegir-me. Em deien que no em posicionara políticament, però m’és inevitable fer-ho. Tinc una eina de comunicació massiva, que és la il·lustració, i no puc no utilitzar-la per donar visibilitat a lluites justes i necessàries.

Ver esta publicación en Instagram

Per les que lluitaren, lluiten i hauran de lluitar. GUERRERES.

Una publicación compartida de Ame Soler (@tres.voltes.rebel) el

Ver esta publicación en Instagram

El feminisme no sols m’ha canviat la vida. Me l’ha salvada. 💜

Una publicación compartida de Ame Soler (@tres.voltes.rebel) el

Has trobat una gran quantitat de gent que compartia la teva visió? I de detractors?

He trobat molta més gent que pensava com jo del que m’esperava, això em fa sentir còmoda per seguir creant. I tant que hi ha detractors, però si el missatge preten tindre un component revolucionari i no molesta algú és que no s’està fent bé.

Quina mena de persones creus que coincideixen més amb les teves idees? I d’opositors?

Sobretot gent de la meua edat o semblant que pateix les mateixes opressions que jo, o que té certa empatia amb lluites socials que, tot i no tocar-los de prop, saben la dignitat que tenen. Els opositors supose que són gent que viu còmoda en els seus privilegis o gent alienada. Confie que aquests opositors algun dia deixen de ser-ho.

«Si el missatge preten tindre un component revolucionari i no molesta algú és que no s’està fent bé»

El testimoni de Tres Voltes Rebel no és l’únic existent en el feminisme militant a les xarxes. A Cetrencada també hem entrevistat a la tuitera, col·laboradora d’Eldiario.es i escriptora Barbijaputa. Amb més de 300.000 seguidors només a Twitter, Barbijaputa, igual que Tres Voltes Rebel, també ha publicat un llibre, una distopia feminista anomenada Nadie Duerme. Troba la seva entrevista, titulada «Cuando las mujeres nos organizamos, podemos hacer historia» al web de Cetrencada.

Read more

Vehí: “Anem a Madrid a portar el conflicte”

Mireia Vehí, cap de llista de la CUP per Barcelona en les eleccions del 10N, ha assegurat que volen «portar el conflicte» al Congrés dels Diputats, tot i que considera que aquest ja hi està, ja que «tota la campanya va de Catalunya». Aquestes declaracions les ha fetes en una entrevista al Matí de Catalunya Ràdio després que la CUP presentés els més de 25.000 avals que els permeten presentar-se a les quatre províncies catalanes a les eleccions del 10N, però abans que comenci la campanya i quedi restringida la cobertura que els mitjans poden donar a tots els partits, sobretot als que no tenen representació parlamentària actualment.

Vehí ha explicat que van a Madrid amb un «espai que té tres noms: amnistia, autodeterminació i drets». Així, creu que es poden entendre amb qualsevol formació que entengui, com ells, que l’amnistia «afecta a tots els tipus de represaliats i represaliades en el marc de l’autodeterminació i fins i tot en el marc de la llei mordassa», que l’autodeterminació és el «del dret col·lectiu del poble català a exercir el dret a l’autodeterminació per mitjà de la desobediència civil i institucional» i que concebi la «conquesta de drets en clau desobedient, institucional i civil».

Afirma que si no hi ha aquest marc de base, per ells no té sentit fer política.
Terribas també ha aprofitat l’entrevista per preguntar a Vehí sobre la sentència al judici del procés. La cupaire ha assegurat que aquesta tindrà un seguit de conseqüències molt importants, ja que assegura que, pel que fa al tractament de la dissidència política, «el laboratori actual és Catalunya» i això donarà via lliure a aplicar aquestes mesures a tot l’Estat, ja que «aplanarà el camí cap a la repressió a la dissidència política». En aquest sentit, ha considerat que la «resposta ha de ser proporcional» i aquesta «només es pot donar al carrer».

Finalment, el tema s’ha centrat en la violència. Vehí no s’ha volgut opinar sobre el cas de l’Audiència Nacional, ja que considera que no té prou informació perquè «no s’ha aixecat el secret de sumari». Vehí ha assegurat que «la CUP en cap moment ha cridat a fer una acció directa», però una «condemna de la violència en abstracte» tampoc ha volgut fer-la perquè, assegura que fan «política de fets» i que l’estat ha «construït un relat abstracte de violència» i que si ho condemnen, estarien «reforçant» el seu joc.

Read more

Puigdemont: «Amb un govern en funcions no podran aplicar el 155»

Carles Puigdemont defensa el caràcter no violent de tot el moviment independentista i qualifica les filtracions de l’Audiència Nacional als mitjans com a «deliri». En aquest sentit ha afirmat: «no he tingut cap contacte amb aquestes persones ni tampoc he encarregat a ningú que el tingui. Vull que la gent sàpiga que si algú em fa arribar qualsevol informació de caràcter violent, la resposta serà automàtica: desactivar aquestes accions«. Respecte a l’article 155, l’expresident de la Generalitat afirma que no el poden aplicar des de Madrid, ja que s’hauria d’aprovar al Senat i les cambres estan dissoltes. Aquestes declaracions les ha fetes al Matí de Catalunya Ràdio, en una entrevista de Mònica Terribas des de Waterloo.

Un altre dels temes tractats ha sigut la resposta a la imminent sentència que recaurà sobre els polítics independentistes. «Crec que la nostra resposta ha de ser unitària, ja que hem de representar la veu d’un poble que també se sentirà condemnat», afirma el president. A més a més, considera l’amnistia com a l’única resposta política possible a la sentència.

Puigdemont assegura, a més, que es veu com eurodiputat, ja que es va presentar i va sortir elegit. En aquest sentit, qualifica de trampa l’exigència d’haver de jurar la constitució per poder confirmar el seu càrrec, ja que fa uns dies les credencials de la substituta de l’exministre d’exteriors Josep Borrell van ser enviades a l’Eurocambra abans de jurar la constitució.

Read more

Uso de cookies

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.

ACEPTAR
Aviso de cookies