La ‘guerra de l’aigua’ a Barcelona

Ariadna Pérez, Amàlia García, Joan Simó i Cristina de la Rosa

La pugna per la gestió de l’aigua a la capital catalana i la seva àrea metropolitana té un nou capítol. El Tribunal Suprem ha fet pública una sentència que dóna la raó a Agbar (Societat General d’Aigües de Barcelona). D’aquesta manera, es complica que l’Ajuntament de Barcelona pugui municipalitzar la regulació d’aquest recurs​. 

Aigües de Barcelona seguirà, de moment, abastint d’aigua capital i àrea metropolitana. La sentència és un revés a la decisió del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC), que fa gairebé quatre anys va anul·lar aquesta concessió, perquè no s’havia fet a través d’un concurs públic. Cal entendre que aquest és el contracte més gran d’Agbar a Espanya i suposa una part essencial dels seus beneficis.

El Tribunal Suprem considera legal la concessió del servei a l’empresa mixta que es va crear, amb aquesta finalitat, el 2012. Agbar en controla un 70%, però també hi participen Criteria Caixa i l’Àrea Metropolitana de Barcelona.

Aigües de Barcelona es va crear l’any 2012, durant el govern municipal de Xavier Tries. No obstant això, el paper d’Agbar en la gestió d’aquest recurs ve de lluny. L’empresa porta exercint la concessió de l’aigua des de 1867, tot i que fins el 1953 no es va formalitzar pel Ministeri d’Obres Públiques. 

En Comú Podem, des de la seva arribada a l’Ajuntament, vol impulsar la municipalització de l’aigua. La sentència del TSJC va portar esperança, però la decisió del Suprem dificulta el camí. Es valida la concessió d’Aigües de Barcelona fins el 2047. A la pràctica, això vol dir que, si l’Ajuntament volgués municipalitzar l’aigua abans d’aquesta data, hauria de pagar a Agbar 476 milions d’euros. 

Què implica la gestió privada de l’aigua? 

Un dels motius pels quals es genera aquest debat és la manera com s’entén l’accés a l’aigua: com un bé, o com un dret. En el context internacional, el 2010, l’Assemblea General de les Nacions Unides va reconèixer explícitament el dret a l’aigua i al sanejament. Aquesta resolució implica que els Estats han de proveir aigua potable, neta i assequible per tothom. En aquest punt, cal posar atenció: la privatització de serveis com l’aigua o la sanitat interfereix en matèria dels drets humans i ciutadans, que, sobre el paper, haurien de ser accessibles per tothom.

Ara bé, en el cas català, cal prendre context històric. En realitat, un dels principals motius pels quals es va iniciar el procés de privatització de l’aigua barcelonina va ser el deute públic; és a dir, salvar el deute públic que afrontava aquest sector.

«La privatització de l’aigua, així com la de la sanitat, comporta un encariment dels serveis públics».

Pedro Arrojo, doctor en Ciències Físiques especialitzat en economia de l’aigua

No obstant això, el problema de privatitzar el servei és que en cap cas una empresa privada afronta el deute, segons explica Pedro Arrojo. Aquesta situació genera que els diners que es donen a la Generalitat per pagar el deute, en realitat, es carreguen automàticament a la tarifa dels ciutadans que rebran aquest servei.

A més a més, a aquesta problemàtica se li suma la negativa de les empreses privades a promoure l’estalvi d’aigua. És a dir, davant de l’emergència climàtica, la gestió de l’aigua s’allunya d’un ús responsable i sostenible. Agbar ha negat aquesta perspectiva, reafirmant el seu treball en favor del mediambient.

Més enllà de Barcelona 

Dels 947 municipis de Catalunya, 507 tenen gestió pública de l’aigua. Tot i això, la gran majoria son municipis petits que representen prop d’un 15% de la població. Així doncs, la majoria dels catalans paguen la seva aigua a l’empresa Agbar. 

En aquest aspecte, Catalunya és una rara avis. De fet, es tracta d’un dels pocs llocs d’Europa on la gestió privada de l’aigua supera el 80% del total. Al conjunt de l’Estat espanyol, només el 50% del mercat està en mans privades. Les dades són encara més sorprenents si creuem la frontera cap al nord: a París, la gestió de l’aigua és totalment pública des del 2010. 

Però, quins beneficis pot suposar per a la ciutadania l’aposta per la remunicipalització de l’aigua?

Arnau Comas, coordinador de l’Associació de Municipis per l’Aigua Pública (AMAP),
en una entrevista per Ce Trencada el 21/11/2019. 

A Catalunya, municipis com Mataró o Reus ja han apostat per la municipalització de la regulació de l’aigua. En concret, Terrassa ha estat de les darreres ciutats que han acordat iniciar-se en le gestió pública. Els detractors d’aquest model asseguren que és difícil de mantenir, ja que implica massa costos a càrrec de l’administració. Els seus partidaris, en canvi, parlen de posar en dubte la seguretat d’aquesta perspectiva econòmica.

És a dir, a l’hora de preguntar-nos per la privatització o no de la gestió dels recursos, cal plantejar-se si aquesta afavoreix, per se, un millor servei,

Arnau Comas, coordinador de l’Associació de Municipis per l’Aigua Pública (AMAP),
en una entrevista per Ce Trencada el 21/11/2019. 

En tot cas, l’administració de Barcelona s’haurà d’esperar dues dècades més per continuar amb aquesta particular guerra de l’aigua. O pot seguir els passos de Berlin i indemnitzar Agbar amb una suma milionària d’euros. Pel moment, només ens queda fer nostres les paraules de Bruce Lee…

Resultat d'imatges de be water my friend
L’actor sinoamericà a la seva darrera entrevista.


Read more

Xavier Domènech: «Unidos Podemos no és com En Comú Podem, no és una confluència»

ANDREA PÉREZ · NARCÍS FIGUERAS

Descarrega’t l’entrevista en pdf

Més que un polític amb rerefons d’historiador, és un historiador que fa política. Fa quatre mesos, un desconegut; avui, el defensor de la victòria d’En Comú Podem a Catalunya a les darreres eleccions estatals del 20 de desembre. Parlem amb XAVIER DOMÈNECH (Sabadell, 1974) només deu dies després de l’acord entre IU i Podem per concórrer junts a aquesta «segona volta» i l’endemà que Arnaldo Otegi els interpel·lés en la seva primera visita a Catalunya des que va sortir de la presó.

XD_EditCurt1

El líder d’EH Bildu va demanar que quan es confirmi que no és possible democratitzar Espanya, totes les esquerres s’impliquin en els processos constituents endegats a les diverses nacions de l’Estat…

Nosaltres sempre hem parlat de processos constituents. A mi em sembla molt bé quel’Otegi ens convidi al que vulgui, però no ens han de convidar a casa nostra. Entenc la seva postura. A Euskadi hi haurà unes eleccions en què es presentarà Podemos, que allà va quedar com a primera força política en vot el 20D, però parlar d’aquesta manera és la pitjor manera de construir un país.

“Ojalá hubiera más socialistas cómo Miquel Iceta”, diu Pablo Iglesias. Sap alguna cosa que nosaltres no sabem sobre la predisposició del PSC a fer un referèndum?

El PSC havia fet declaracions una miqueta més obertes sobre la possibilitat d’anar cap al model del Quebec que es van acabar molt ràpidament. No fa dos anys, sinó aquests mesos. Almenys s’obrien a l’acceptació del dret a decidir, però allò es va acabar, els barons del PSOE li van dir al senyor Miquel Iceta que no sortís de certes línies.

‘Que l’Otegi ens convidi on vulgui, però no cal que ens convidin a casa nostra’

Què passa si el 26-J el resultat és molt semblant al de les darreres eleccions?

No treballem amb aquesta hipòtesi. El 20 de desembre van irrompre un conjunt de forces polítiques que agrupaven cinc milions de vots i això, de facto, va acabar amb el bipartidisme, tot i que molts no ho van llegir així.

Cinc milions insuficients pel sorpasso al PSOE.

Nosaltres esperem que ara sigui radicalment diferent, aspirem a superar el PP. Si s’arriba a unes noves eleccions és perquè quelcom no ha funcionat. Si t’hi presentes exactament igual el missatge que estàs donant és pèssim.

Què passa si el 26-J el resultat és molt semblant al de les darreres eleccions?

No treballem amb aquesta hipòtesi. El 20 de desembre van irrompre un conjunt de forces polítiques que agrupaven cinc milions de vots i això, de facto, va acabar amb el bipartidisme, tot i que molts no ho van llegir així.

‘Els barons del PSOE li van dir al senyor Iceta que no sortís de certes línies’

Cinc milions insuficients pel sorpasso al PSOE.

Nosaltres esperem que ara sigui radicalment diferent, aspirem a superar el PP. Si s’arriba a unes noves eleccions és perquè quelcom no ha funcionat. Si t’hi presentes exactament igual el missatge que estàs donant és pèssim.

 

XD_EditCurt3

Finalment pacten amb IU. No se’n va una mica en orris la “Hipòtesi Errejón” per crear una eina transversal?

Hi ha dues hipòtesis, la “Hipòtesi Errejón”, que és la populista pura —transversalitat, referència al poble—; i la frontpopulista. El que s’ha fet en el cas de Podemos i IU no és una confluència, no és com En Comú Podem, que és una marca superadora amb diversos actors però la cultura política que expresses és de confluència i va més enllà d’una mera coalició tàctica. El que passarà després d’això no ho sabem. Pot ser que la coalició Podemos – Izquierda Unida que es diu… [dubta]

Unidos Podemos

Conformi un espai de confluència que vagi més enllà per la mateixa dinàmica electoral.

Molta gent a Podem, començant per Pablo Iglesias, deia que era un pacte que no sumava abans del 20-D. Ara estan convençuts que sí?

Venim d’una realitat diferent, això tampoc no s’ha de negar. Però independentment de les anàlisis que es fessin en aquells moments, en el procés es va veure molt clar que compartíem un espai i hi havia un acord, no diré del 100% però gairebé. Per tant, si te’n vas a una segona volta gairebé el més natural —i ja sé que en la vida no hi ha res natural, i encara menys en política— era que anéssim junts.

A Camins per l’hegemonia (Icària) parla de com construir una nova hegemonia i recorda que en aquest procés et pots impregnar de l’ordre establert i canviar tu mateix. Això no pot passar- li al món de Podem i els Comuns?

L’èxit de la política emancipatòria no és que la gent s’acabi comportant com tu creus que s’han de comportar, sinó que et transformes tu mateix —ho vam aprendre del 15-M—, amb el perill que desapareguis col·lectivament perquè aquest combat per la transformació de l’hegemonia s’ha de fer des de dins. En canvi, tota la identitat anticapitalista forta, per exemple, és autoreferencial. En aquest cas, en principi no hi ha perill de transformar-se, tot i que després pots acabar votant un president de Convergència. La vida és complicada… [riu]

En vostès no hi ha cap símptoma de transformació?

És complex. Nosaltres no venim de la socialdemocràcia. Quan tu entres en aparells institucionals tan forts has de treballar molt per seguir mantenint l’horitzó.

‘Nosaltres no venim de la socialdemocràcia’

En paraules seves, cal produir una política socialdemòcrata que superi un llegat, a tot estirar, social liberal. Però ara el PSC, que va governar ininterrompudament del 79 al 2011, torna a entrar a l’Ajuntament de Barcelona.

Són nivells diferents. A mi això de Barcelona no em preocupa, sincerament. El pacte amb els socialistes és: tu no tens una majoria i no dónes l’abast. La CUP, evidentment, diu que “no, ni hablar, ni ahora ni nunca”; ERC Nacional ho veu amb bons ulls però ERC Barcelona no perquè té el projecte d’aconseguir l’alcaldia algun dia; i l’únic que està disposat a entrar és el PSC. Són 4 regidors, no s’està produint una dinàmica de subordinació ni molt menys. Es podria pensar que qui s’està subordinant és el PSC.

XD_EditCurt2

Parlava dels anticapitalistes. Sobre la metàfora d’en David Fernàndez, que diu que la política institucional és Màtrix, vostè recorda que al final Sion —el refugi dels rebels— també és una creació del sistema

Moltes vegades es produeix un discurs de negació, que és la forma de vacunar-te tu mateix però porta a no reflexionar sobre el que tens entre mans. Vas creixent fins que hi ha una contradicció brutal: la política institucional no és rellevant i has de decidir qui és el president del país. I l’organització que ha postulat que allò és irrellevant fa no sé quantes assemblees i gairebé es trenca per dintre per una decisió institucional. Hi havia un sindicalista antifranquista de Terrassa, en Cipriano [García Sánchez], que deia “la política és como la física, no hay espacios vacíos. O los ocupas o te los ocupan”. I crec que a Europa estem veient coses en aquest sentit. Pots dir: “les institucions no serveixen per res”. I després vas a les institucions i només parles d’això. Llavors el problema no és que estiguis a les institucions, el problema és el que no s’està fent.

A la CUP: ‘El discurs de la negació porta a no reflexionar sobre el que tens entre mans’

L’última contradicció: molts problemes que ens afecten només es poden resoldre en espais supraestatals com la UE i, en canvi, l’única manera d’arribar al poder polític és en l’àmbit estatal.

Les resistències durant la segona guerra mundial són
nacionals però la invasió nazi és europea. Les formes d’acció
de resistència i desafiament de les classes populars solen ser a escala local i, en canvi, les formes de domini tendeixen a ser universals. La debilitat de l’elit, de la casta financera, són els seus ancoratges locals. Aquí hi ha l’etern debat: “com que la forma d’actuació de la globalització és l’escala supranacional, estem condemnats a ser derrotats”. No és així. Moltes vegades hi ha hagut victòria partint de l’escala local.

Aquest diumenge a Salvados, José Sacristán es queixava dels intents d’impugnar la Transició. “Hi haurien d’haver sigut”, va dir dels que ho fan.

La Transició no és un producte de les elits, ho van fer perquè no tenien alternativa. Ara, això vol dir que és un molt bon model? Jo penso que no. Té límits i això és evident.

Han passat 40 anys. Per què aquests límits són ara al centre del debat?

La batalla pel relat de la transició és, en el fons, una batalla pel relat del nostre present. És una època extraordinària on en allò que van ser derrotes va haver-hi elements de victòria i en allò que van ser victòries va haver-hi elements de derrota. El procés històric no és gairebé que mai un subjecte que imposi tots els seus somnis. Per això sempre és absolutament qüestionable.

Read more

Uso de cookies

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.

ACEPTAR
Aviso de cookies