Embarassos polítics

Rut Font i Olma Giró

Ser dona i política no és fàcil.

Ser dona, política i mare encara és més complicat.

Si bé és cert que existeixen diversos decrets de conciliació laboral, l’herència masclista i el background de la societat juguen en contra a l’hora de garantir una equitat efectiva en l’àmbit polític.

És cert, també, que s’han vist grans avenços en els darrers anys. El 2017 la senadora australiana Larissa Waters es convertia en la primera dona que alletava un nadó al Parlament d’Austràlia. En l’àmbit espanyol Irene Montero, portaveu d’Unidas Podemos en el Congrés, sol·licitava el passat juliol el permís de vot telemàtic a la investidura de Pedro Sánchez a causa del seu avançat estat de gestació.

La premsa ha tingut un paper transcendental a l’hora de criminalitzar actituds de les polítiques embarassades. Un judici constant cap a la seva figura de mare o de política. Aquest judici, però, és inexistent en els homes, polítics i pares.

Així doncs, es presenta un anàlisi del tractament mediàtic en l’àmbit nacional dels casos de dones polítiques embarassades des d’inicis del segle XXI fins el dia d’avui. Així com un breu repàs del codi deontològic i drets laborals existents en el marc de la maternitat.

Testimonis

S’ha recollit l’experiència personal de dues dones, mares i polítiques -en el moment de l’embaràs o adopció- per entendre de primera mà quins són els problemes a l’hora de compaginar la vida pública i política amb la privada i, tanmateix, si han estat víctimes de crítiques i pressió mediàtica.

Elles són la Carme Figueras, diputada al parlament de Catalunya en la IX Legislatura i al Congrés dels Diputats en la cinquena legislatura i la Carme Porta, regidora de l’Ajuntament d’Esplugues de Llobregat l’any 2003 i diputada al Parlament de Catalunya des del 1999 fins al setembre del 2006.

Carme Figueras

Carme Figueras era diputada al Parlament de Catalunya quan va adoptar una nena de 3 anys procedent de Guatemala. Si ja és difícil combinar els horaris de la política amb el procés d’adaptació necessari després d’una adopció, encara és més complicat quan els dos pares són càrrecs públics.

Figueras, actual consellera del CAC, explica com l’organització és clau per poder tenir cura d’una nena petita i alhora mantenir-se al peu del canó amb els temes de debat al Parlament.

Carme Figueras al despatx del Consell Audiovisual de Catalunya.

Carme Porta

Carme Porta va donar a llum a la seva filla el desembre del 2002. En aquell moment van coincidir dues parlamentàries embarassades, ella i la diputada socialista i alcaldessa d’Esplugues, Pilar Díaz.

Carme Porta al pati del Museu Marítim de Bacelona.

Van ser les primeres diputades que van poder gaudir d’una sala destinada a l’alletamentt dels nadons. Fins llavors aquesta possibilitat no existia. Aquest procés va ser gràcies a la unió de totes les diputades dels grups parlamentaris -unes 30- per tal de redactar un text adreçat al president de la cambra, Joan Rigol, que contemplava una sèrie de demandes com per exemple la revisió del reglament de la cambra per tal de poder delegar el vot així com la petició d’un espai exclusiu d’alletament, ja que no existia la baixa maternal. 

Aquesta unió de parlamentàries neix arran de la ràbia. L’any 2001 Núria Martínez, diputada de CIU, va donar a llum a una criatura prematura. Aquela legislatura anava d’un sol vot. Normalment quan hi havia una malaltia greu, mort d’un familiar o embaràs es duia a terme el que es coneix com un ‘pacte de cavallers’ que suposava equilibrar les forces. A Martínez ningú li va oferir la possibilitat. Dos dies després de donar a llum, ja estava present al ple. Aquesta situació va escandalitzar a les diputades i a partir de llavors, van decidir unir-se.

Tot i que es va aprovar que hi hagués una sala destinada a l’alletament de nadons, aquesta només garantia allò més bàsic. No hi havia cap persona que se’n fes càrrec, això volia dir que, o bé pagaves perquè algú cuidés el nadó -despeses personals- o les diputades s’havien de passar tot el dia a la sala menys quan era moment de debat o votació.

Carme Porta no va tenir baixa de maternitat, encara no existia. La seva “baixa” van ser quinze dies al desembre contant les festes -perquè els altres se’ls va demanar com a vacances, ja que vivia en un àtic sense escales i el seu avançat estat d’embaràs no li permetia fer molts esforços físics- i tot el mes de gener, que no és lectiu.

Tanmateix, amb la fi d’aquella legislatura l’any 2003, es va plantejar un canvi en el reglament de cara a poder delegar el vot. Ara com ara, aquest és factible.

La teoria: els permisos de matenritat

En els últims anys s’han fet molts avenços pel que fa a la conciliació familiar. Tanmateix, el Congrés de Diputats no compta amb cap normativa que reguli els permisos de paternitat i de maternitat. L’única prerrogativa que preveu és el vot telemàtic, que permet votar una proposta des de fora del Congrés en cas d’embaràs, de paternitat o maternitat o de malaltia greu. Poques persones saben que el diputat de Ciutadans Sergio Campos va demanar el vot telemàtic el 2018 durant el seu permís de paternitat, mentre que tothom coneix el cas d’Irene Montero.

Per altra banda, quan es demanen les baixes per maternitat o paternitat, els membres de la Cambra Baixa segueixen els criteris de l’Estatut Bàsic de l’Empleat Públic, encara que mantenen una relació de mandat representatiu i no una relació laboral amb la insitutció. Aquesta normativa preveu una baixa maternal de 16 setmanes intercanviable entre els dos progenitors, on les primeres 6 setmanes són obligatòries per la mare en cas de part.

Les lleis canvien en el cas del Parlament de Catalnya, on s’hi ha legislat fins a tres vegades en matèria de conciliació familiar per actualitzar el decret de 1997. La llei actual, aprovada el 2006, manté uns criteris similars als de l’Estatut de l’Empleat Públic, però amb especificitats concretes com són les excedències i les ampliacions dels permisos en cas de tenir un fill amb alguna discapacitat.

Tantmateix, la teoria i la pràctica no solen anar de la mà. Moltes són les polítiques que, tot i voler-ho, no han pogut permetre’s absentar-se 16 setmanes de la feina. Per exemple, Figueras afirma que havia d’anar als debats del Parlament després d’adoptar la seva filla, ja que s’acostaven eleccions.

Codi deontològic Consell de l’Audiovisual de Catalunya

La immediatesa caracteritza el treball dels periodistes. Sovint es produeixen notícies quasi de forma automàtica, qüestionant poques coses. Introduir la perspectiva de gènere no ha de ser un valor afegit de la informació, sinó que aquesta perspectiva s’hauria d’introduir de forma transversal a tot el contingut periodístic. Jutjar a les dones polítiques i mares per la seva actitud envers el nadó o la funció política -i no fer-ho amb els pares polítics- falla en tots els sentits en el codi deontològic basant-se en la perspectiva de gènere. En l’àmbit nacional es troben nombroses recomanacions de perspectiva gènere adreçades a periodistes, el CAC exposa les seves.

Col·locar una dona a la història no la fa, automàticament, millor. Sí que ho fa, en canvi, qüestionar-se qui ha de protagonitzar la història, a qui afecta i, si en algun moment, el punt de vista de les dones pot aportar més profunditat al relat.

Eines per visibilitzar les aportacions de les dones -CAC

Estereotips de gènere als mitjans

Vivim en una societat caracteritzada per un masclisme estructural. Cada dia s’obren nous horitzons i línies de treball per garantir una educació, cultura, política i societat respectuosa en tots els gèneres. Aquesta herència patriarcal és molt present en el dia a dia.

La premsa, i la política no se’n lliuren.

Podem trobar nombrosos casos mediàtics en els quals se sexualitza a una dona, es parla sobre el seu físic per sobre les seves capacitats. Els Jocs Olímpics responen perfectament als rols de gènere: mentre es troben llistes de les ‘esportistes més sexys del 2019’ o ‘la talla de sostenidor de les nedadores’ a l’altra pàgina es troba el recorregut esportiu d’un home atleta.

El que passa en el món esportiu també es trasllada a la política, tot i que normalment de forma més subtil. Les dones polítiques, qüestionades molt més que els homes, es troben en el punt de mira i crítica a l’hora que decideixen ser mares. La cultura masclista impregna la premsa. Són criticades facin el que facin: si decideixen tornar a la vida pública pocs dies després de donar a llum se les acusa de males mares i irresponsables. Ara, si la casuística és el contrari i decideixen agafar-se la baixa maternal fins a l’últim dia es qüestiona la seva funció política i el seu càrrec públic. En resum, criticades decideixin el que decideixin. Aquestes decisions, tanmateix, no es qüestionen en el cas dels homes.

“En haver pres només les sis setmanes obligatòries serà posada a la mateixa llista de ‘males mares’ que Carmen Chacón i Soraya Sáenz de Santamaría. Però si hagués decidit esgotar les 16 setmanes a les quals tenia dret, hauria sigut considerada una irresponsable i acusada d’abandonar el Govern a la seva sort».

María Pazos, presidenta d’una associació per la igualtat de gènere en permisos per naixement d’un fill, a La Vanguardia sobre Susana Díaz

Carme Figueras, consellera del CAC en l’àmbit de gènere i família, explica com aquests estereotips es traslladen a la informació que donen els mitjans de comunicació.

Exemples històrics del tractament mediàtic dels embarassos polítics

Després de veure la teoria que envolta al tractament mediàtic en clau de gènere, s’analitzen els casos més transcendentals de dones polítiques embarassades des de l’any 2000 fins al dia d’avui i quin tractament els hi ha donat la premsa. Aquesta anàlisi servirà -també- per observar si hi ha un avenç en el llenguatge i tractament de gènere a la premsa.

La baixa maternal és un dret -no un deure- que recau en el subjecte adherir-s’hi o no. Tanmateix, les decisions de les dones en política en aquesta matèria sempre es qüestionen als mitjans. A més, si la política es queda embarassada en època d’eleccions, se li retraurà un ús electoral de l’embaràs, sigui quina sigui la seva ideologia.

El cas que va generar més impacte mediàtic va ser el de Carmen Chacón. La seva imatge fent quadrar les tropes de l’exèrcit després de ser nomenada ministra estant embarassada va donar la volta el món. Una imatge híper sexualitzada del seu embaràs. Els detractors van sorgir aviat: es qüestionaven les seves capacitats com a dona, embarassada i catalana al càrrec de les forces armades. No obstant, va ser una de les ministres més ben valorades l’any 2008.

L’altra visió de la premsa la va mostrar Soraya Sáenz de Santamaría, qui va decidir renunciar a la baixa i tornar a treballar 10 dies després del naixement del seu fill. Tot i que va ser capaç d’organitzar-se, l’opinió pública va acusar-la d’abandonar les seves responsabilitats com a mare. Una crítica que també se li va fer a Susana Díaz, qui va adherir-se a les primeres sis setmanes de baixa reprenent la feina en complir-les. Cap de les dues va deixar de banda la cura dels seus fills però a totes dues se les va criminalitzar per fer-ho.

Per últim, els embarassos d’Irene Montero. En aquest cas ella i Iglesias van rebre elogis per repartir-se la baixa per ser «coherents amb les seves idees». Cal destacar que en tractar-se de parts prematurs, la premsa i l’opinió pública van considerar prioritària la salut dels nens i de la mare, per sort.

Nous horitzons

Tot i les recomanacions existents per millorar el tractament mediàtic en clau de gènere i els avenços que s’han fet des dels inicis del segle XXI, encara queda molt recorregut.

S’observa com s’ha deixat de sexualitzar la figura d’una dona política embarassada, com va passar amb la Carme Chacón a la portada del Periódico, però es continuen posant en dubte les aptituds o com a mare o com a política. Una pressió innecessària que en la majoria dels casos recau -només- en la figura de la dona.

Ser dona i política hauria de ser fàcil -tan fàcil com ho tenen els homes-.

Ser dona, política i mare també ho hauria de ser.

Read more

Dones, polítiques, embarassades i líders

El dilluns 11 de novembre, després de reduir de 57 a 10 el seu nombre de diputats al Congrés, Albert Ribera va dimitir com a líder de Ciutadans. Una setmana després, a Espejo Público, Inés Arrimadas s’ha afirmat com l’opció més viable, amb més suports, per encapçalar el futur del partit.

Al programa matinal d’Antena 3, la de Jérez de la Frontera, de 38 anys, va explicar a Susana Griso que està preparada per donar el pas a la primera fila de la política espanyola. No obstant això, «cal respectar els temps del partit, perquè (el seu nomenament com a successora de Ribera) no serà com quan Azanar va senyalar Rajoy amb el dit». De moment, Ciutadans es troba a l’espera que l’organització concreti una data perquè se celebri el congrés en què els seus militants tindran l’última paraula sobre el nou lideratge del partit. Però Inés Arrimadas sembla l’aposta més segura.

La candidata a nova dirigent nacional de Ciutadans va començar la seva carrera política -així com Ribera i el mateix partit- a Catalunya. Va començar a militar el 2011 i, el 2015, ja fou candidata a la presidència de la Generalitat. Aquest 2019 ha donat el pas a la política nacional: cap de llista de Ciutadans al Congrés dels Diputats per la circunscripció de Barcelona.

Una carrera d’alt protagonisme encara poc freqüent per una dona en la política, tant autonòmica com estatal. Seria l’única dona avui a Espanya al capdavant d’un dels grans partits polítics (tot i l’absolut descens de Ciutadans) al Congrés. No obstant això, no és la primera líder femenina a la política espanyola, com van confondre algunes reaccions inmediates a la notícia -i d’altres ja s’han encarregat de desmentir.

https://twitter.com/christocasas/status/1196526874635243520
La imatge destacada d’aquesta peça pertany a les fotografies de Lupe de la Vallina per a una entrevista de Cristian Campos a la revista Jot Down (2015).

Arrimadas és notícia per aquest possible ascens, ho va ser quan va canviar Barcelona per Madrid, quan va obtenir el major nombre de vots a les eleccions catalanes del 21 de desembre de 2018, i ho és sovint per les seves declaracions contra rivals polítics. Però…

«Inés Arimadas està embarassada»

…fa dos mesos, el 29 d’octubre, ho va ser pel seu primer embaràs. Si la vida privada de les persones públiques és o no notícia (o si ho és o no en funció del sexe d’aquesta persona) és un debat que cada mitjà resol amb les seves eines:

La Vanguardia se centrava en la seva relació amb Xavier Cima (antic membre de Convergència i Unió, amb qui es va casar el 2016). A més, inclou un video de fotografies compartides per la parella a les xarxes socials i un titolet -«La parella porta tres anys casada»-, així com la felicitació en video d’Albert Ribera. El diari publica la informació a la secció Política.

Inés Arrimadas junto al cartel que Ciudadanos ha colgado de su fachada.
Ciutadans va penjar pancartes a la façana de la seva seu amb motiu de l’embaràs d’Arrimadas.
El Español (a la secció Jaleos del corazón)

L’Ara, amb el mateix titular, narra com la presentadora Ana Rosa Quintana (El programa de Ana Rosa, Telecinco) va donar la primícia al seu espai matinal. Poc després, Arrimadas va confirmar-ho en un acte, remarcant que «no afectarà la campanya» (d’aquestes darreres eleccions). Aquest diari, per exemple, decideix publicar la informació a la secció Gent.

El País posa el protagonisme en el marit de la diputada: la carrera professional d’ell, la descripció que ella en fa i el desig d’ella de ser mare -expressat al programa de Bertín Osborne-, tot i que esperava «que no sigui massa tard» (als 36 anys). Inclou, a la secció Gente, el video on Arrimadas confirma la primícia d’Ana Rosa front el Congrés dels Diputats i una periodista li regala en directe dos xumets i un biberó.

El mitjà digital eldiario.es narra el mateix acte i la felicitació de Ribera. No obstant això, es tracta d’una nota automàtica d’EFE publicada a Política que «no ha estat editada ni titulada per un periodista d’eldiario.es». Aquella mateixa tarda, però, va publicar una peça de Redacció en relació amb els insults que Arrimadas havia rebut després d’anunciar l’embaràs.

El Mundo va publicar la notícia de la possible substitució de Ribera per Arrimadas a Yo Dona, en una secció de Política que tenyeix de rosa el seu titolet. L’embaràs, en canvi, el trobem publicat a La Otra Crónica (també, Política), apuntant als titolets l’edat d’Arrimadas i el nom i ideologia política del seu marit. A banda, destaca (a l’edició habitual del diari, a Política) com Rufián va condemnar els tuits insultants relatius a l’embaràs d’Arrimadas.

L’ABC fa un enfocament molt concret. Un cop confirmada la notícia de l’embaràs, inclou peces paral·leles sobre Xavier Cimas, «l’home que va deixar la política per amor», en què es remarca la diferència ideològica entre la segona de Ciutadans i el seu «nòvio independentista». Aquesta afirmació relativa a la relació d’ambdós polítics marca el to de la publicació: «No hi ha dubte que Arrimadas és tota una seductora quan s’ho proposa».

No depèn de la ideologia

Carme Chacón va morir l’abril de 2017, als 46 anys, a causa d’una malaltia de cor. Al seu obituari, Verne (El País) recordava la reivindicació de la normalitat laboral durant el seu embaràs com una icona de la seva carrera política. Aquí, passant revista a les tropes com a ministra de Defensa durant el segon govern de Zapatero (2008-2011).

Begoña Villacís (Ciutadans) va ser pionera en utilizar el seu embaràs com a imatge per aquesta campanya. Però tampoc és el primer cop que l’embaràs polític surt a debat. Carme Chacón (PSOE), estava embarassada de set mesos el dia que va prendre càrrec de la seva cartera de ministra de Defensa. De tota manera, el 14 d’abril de 2008, la ministra va pronunciar el seu primer «Capitán, mande firmes«. La imatge de Chacón desfilant embarassada davant les tropes a l’Afganistan també va resultar xocant per aquells qui pensaven que l’embaràs li impediria fer les tradicionals visites als sectors de l’excèrcit destinats a l’estranger.

Soraya Sáenz de Santa María (PP, vicepresidenta durant el govern de Mariano Rajoy) i Susana Díaz (PSOE, presidenta d’Andalucia fins aquest 2019) també han mantingut l’activitat política durant l’embaràs, en les successives campanyes electorals. El 2016, Carolina Bescansa, ex-diputada d’Unidas Podemos (a les darreres eleccions, cap de llista per A Coruña de Más País) va alletar el seu bebé al Congrés dels Diputats, durant una votació. La segona d’UP, Irene Montero (que va donar a llum el 3 d’agost), va decidir votar de manera telemàtica a la investidura de finals d’aquest estiu. Cadascun d’aquests casos -d’altra banda, quotidians a qualsevol empresa, pública o privada, del país- ha despertat l’opinió pública.

La normalització de l’embaràs en l’activitat laboral és un procés lent, que afecta més la imatge de la figura pública que el seu paper real en política. Cada dona decideix en funció (més que de la seva idologia) del seu context: als anys 90, la primera ministra de Pakistan, Benazir Bhutto, va ocultar el seu embaràs al país, tornant a la feina tan aviat com va poder; tres dècades després, la primera ministra de Nova Zelanda, Jacinda Ardern, va avisar sense dubtar-ho que, en sis mesos, hauria d’agafar mig any de baixa per maternitat.

Theresa May és la primera ministra britànica i així és com un diari progressista britànic va descriure el seu marit: «A Philip May se’l coneix en política com un home que ha segut al seient del darrere i ha permès que la seva dona, Theresa May, brilli». Permès. Ara mirem-ho a la inversa. Theresa May ha permès que el seu marit brilli. Té sentit? Si Philip fos el primer ministre, potser sentiríem dir que li ha «donat suport a l’ombra», o és just «darrere seu», o que «ha estat al seu costat», però no sentiríem mai que li ha «permès» brillar.

Chimamanda Ngozi Adichie (1977), autora nigeriana
Read more

Els reptes de la maternitat retardada

NIL MONTILLA (@nilmontilla), SARA TABELHACHMI (@SaraTabel) i ABEL VÁZQUEZ (@AbelVazquezM)

Els embarassos després dels 40, cada cop més freqüents, requereixen més controls i són més «esgotadors».

Read more

Els bessons es tripliquen a Catalunya

L’edat del part de la mare i la Fecundació In Vitro en són les principals causes.

Read more

Reproducció assistida: l’alternativa que dóna vida

Cada cop són més les persones que decideixen recórrer a aquests tractaments per tenir fills

Read more

La pastilla anticonceptiva: el preu de controlar les hormones

Els efectes secundaris que provoca la píndola i el seu ús excessiu han generat opinions enfrontades

Read more

Uso de cookies

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.

ACEPTAR
Aviso de cookies