L’ascens històric del Sinn Féin marca un abans i un després en la política irlandesa

Les opcions de formar govern són moltes a causa de la fragmentació del Parlament

Per Marina Arbós i Serena Iordache

Les eleccions del dissabte 8 de febrer de 2020 han marcat un punt d’inflexió en la política irlandesa. Des de la creació d’Irlanda, fa més d’un segle, la política del país s’havia basat en un clar bipartidisme entre el Fianna Fáil (centre) i el Fine Gael (dreta), els dos partits històrics de l’statu quo. Però el canvi ha arribat. En les darreres eleccions el Sinn Féin (SF), el partit d’esquerres, ha aconseguit el major percentatge de vot popular amb un 24,53% de primeres preferències. 

El Sinn Féin, liderat per Mary Lou MacDonald, ja es troba completament deslligat de l’IRA i ha basat el seu projecte polític en les actuals crisis d’habitatge i de sanitat que viu el país. “L’ahir és vostre, dels polítics de tota la vida, dels que teniu por. El demà és nostre, dels que busquem l’aventura i estem disposats a arriscar per canviar les coses”. Amb aquestes paraules la líder del partit celebrava la victòria electoral de dissabte i emfatitzava la voluntat de canvi de la seva formació. Els resultats demostren que la gent vol polítiques diferents, nova gent i un canvi en el govern. A més a més, s’evidencia la frustració i el desgast envers les formacions tradicionals.

Malgrat els bons resultats, el SF no podrà tenir majoria absoluta. La sorpresa de l’ascens electoral també ho ha estat pel partit. A causa dels resultats discrets a les anteriors eleccions van decidir presentar la meitat de candidats als comicis que els seus adversaris. D’aquesta manera, tot i els bons resultats a tot arreu on s’han presentat el fet de no ser opció a tots els punts del territori, ha impedit aconseguir una possible majoria absoluta. La victòria en percentatge de vots del SF hauria pogut ser també en escons si el partit hagués presentat candidats per als 160 districtes en joc. 

Reunificació i possibles pactes

En una entrevista a la BBC, hores abans que es declaressin tots els escons, MacDonald va assegurar que un govern comandat pel Sinn Féin posaria en marxa els preparatius per fer un referèndum d’unificació de l’illa. A més a més, a Boris Jonhson li podria caure un altre mal de cap i és que els republicans demanarien al primer ministre britànic, que fes el mateix als sis comtats d’Irlanda del Nord. Després que Escòcia ja hagi demanat un segon referèndum, la integritat del Regne Unit comença a veure’s qüestionada, potser abans del que molts pensaven. 

El Brexit ha renovat els esfoços del Sinn Féin en aquesta direcció, després de que la majoria dels votants d’Irlanda del Nord – on és el segon partit regional – votés en contra del divorci en el referèndum del 2016. Segons el politòleg i catedràtic Klaus-Jürgen la possibilitat de reunificació de l’illa està estipulada en el Good Friday Agreement, pactat al 1999. Segons aquest, si hi ha una doble majoria, és a dir, si es guanya el referèndum a favor de la reunificació en les dues parts de l’illa, tant el govern irlandès com el govern britànic estarien «sota una obligació vinculant» per implementar aquesta preferència.

S’acabi concretant o no un govern liderat pels republicans, que ara sembla improbable, MacDonald creu que des de Dublín s’ha de treballar perquè la Unió Europea faci feina a favor dels interessos de l’illa i de la seva reunificació. 

Tres partits històrics en la República d’Irlanda

El Sinn Féin vol ser el nucli d’aquest canvi de rumb que viu el país i planteja una formació de govern però sense el Fine Gael ni el Fianna Fáil. Alhora, els dos partits tradicionals de centredreta històricament socis de govern han tancat la porta a un possible pacte de govern amb els republicans. Tanmateix, a causa de la fragmentació del parlament els escenaris per formar govern poden ser diversos. 

El Sinn Féin ha començat a contactar amb els partits més petits del nou Parlament irlandès per poder formar govern per primer cop en la història de la república. La victòria dels republicans sobre les dues formacions tradicionals formacions de l’statu quo, resulta encara més significativa del que s’havia previst, ja que si s’uneixen diversos partits petits, poden arribar a aconseguir la majoria absoluta de 81 diputats.

De moment la líder del Sinn Féin ha contactat amb els Verds que tenen 12 escons, amb els socialdemòcrates que en tenen 6 i amb el col·lectiu “La Gent Abans que el Benefici”, que en va obtenir 5. D’aquesta manera no s’arribaria a la majoria necessària, i és per això, que s’està posant sobre la taula la possibilitat de negociar amb el Fianna Fáil. Tot i això, aquests s’han mostrat reticents a l’acord en campanya electoral i és que van rebutjar qualsevol pacte amb els republicans, titllant-los de “populistes i radicals”. 

Vot únic tranferible

Irlanda té un sistema electoral peculiar. Com explica el politòleg Ignacio Lago aquest sistema de vot consisteix en que cada elector ordena els candidats que apareixen a les paperetes dels diferents districtes en funció de les seves preferències. D’aquesta forma quan un candidat queda eliminat, es té en consideració la segona preferència, i així successivament. Aquest sistema genera competència electoral dins del mateix partit, ja que els representants competeixen contra els de la seva família política per obtenir un seient. A més, en ser un sistema centrat en el candidat, no és garanteix la proporcionalitat entre els vots al partit i els escons obtinguts.

Segons explica el professor Lago, a més de les eleccions legislatives a la República d’Irlanda, el sistema de vot únic transferible només s’utilitza a Malta, al senat d’Austràlia i a l’Assemblea d’Irlanda del Nord (Regne Unit).

Read more

2019: eleccions, judicis, protestes i incendis

El 2019 començava ja marcat pel judici del procés, que havia de començar a principis d’any. Es tenia, a més, la mirada ja posada en la sentència, que molts donaven per escrita, i que havia de sortir abans que s’acabés l’any, així com en la resposta ciutadana i institucional a aquesta.

A més, les eleccions també estaven a l’horitzó. Les europees i les municipals ja tenien data, però, amb les majories que tenia Sánchez, unes eleccions generals eren probables. És així com, amb poc més d’un mes, van celebrar-se tres eleccions diferents.

Les majories que van sortir de les eleccions generals de la primavera, però, no van permetre un govern. Així doncs, el 10 de novembre es van celebrar els quarts comicis de l’any. Aquestes eleccions, junt amb el context polític, sembla que permetran una investidura a principis del 2020.

Context preelectoral

Abans d’aquestes últimes eleccions s’han de destacar dos fets. Per una banda, l’exhumació del dictador, i per l’altra, la resposta a la sentència.

No tothom va aplaudir l’exhumació de Franco: mentre uns es queixaven que era innecessari, d’altres defensaven que era massa tard i que no se n’havia d’haver fet tant ressò. Fos com fos, però, tothom va donar la seva opinió sobre l’exhumació, i la xarxa no va poder estar-se’n.

La resposta a la sentència, per la seva banda, es va viure intensament als carrers, però no va ser així a les institucions. Els carrers van viure intensament la sentència i no ho van fer, només, de la mà d’organitzacions com ANC, Òmnium o el mateix Tsunami Democràtic, sinó que va ser cosa de la gent.

Aquest 2019 no ha estat només a Catalunya on la gent ha sortit al carrer. Diversos col·lectius d’arreu del món, com és el cas d’Hong Kong, Xile o Iraq, per exemple. Han sortit al carrer contra la desigualtat social, l’autonomia territorial, les diferències polítiques, la dificultat econòmica, entre altres.

Incendis

Durant el 2019 s’ha parlat molt, també, dels incendis. A Catalunya, l’estiu va començar amb l’incendi a la Ribera d’Ebre, que es va veure agreujat per l’onada de calor que dificultava les tasques d’extinció. El català, però, no ha estat l’únic incendi: l’Amazones, Alaska, Austràlia o les Canàries són algunes de le szones afectades per incendis aquest any.

Aquests incendis han provocat destrosses i danys personals, materials i immaterials, i posen en alerta sobre el canvi climàtic i les polítiques que es duen a terme per cuidar la natura.

Notre-Dame en Flames – Reuters

.

.

Lluny dels grans incendis forestals i tot i que el seu impacte no és comparable, un altre incendi que ha commocionat a part dels ciutadans aquest 2019 és el de Notre-Dame el 15 d’abril.

Amb aquest va caure l’agulla, així com el sostre que cobria la nau, el cor i el transsepte.

.

.

La imatge de la ciència

Cada any, la ciència fa una gran quantitat de descobriments i tots tenen la seva rellevància. Aquest any, però, ha deixat una imatge que demostra, segons els científics, que les investigacions astronòmiques van en la bona direcció.

Cal recordar que aquesta imatge va ser possible gràcies a la col·laboració de diversos científics d’arreu del món.

La primera imatge d’un forat negre – EC – Audiovisual Service
Read more

10 noms per resumir el 10-N

JULEN CHAVARRIAS I MIQUEL PASCUAL

Per segona vegada aquest any, els espanyols van tornar a anar a les urnes en unes eleccions generals. Com totes les eleccions, diaris i informatius han anat i segueixen anant plens d’informació relacionada amb la jornada de votacions i les seves conseqüències. Per això, proposem resumir aquestes eleccions a través de 10 protagonistes de la jornada electoral.

1. Pedro Sánchez

El PSOE i Pedro Sánchez, han estat els guanyadors d’aquestes eleccions, però aquesta victòria ha estat agredolça. Després de fracassar en la formació de govern, els socialistes esperaven millorar els resultats per fer un govern en solitari. Mai més lluny de la realitat, les urnes ho han tornat a deixar tot a la casella de sortida. No només no han millorat, sinó que han perdut tres escons i s’hauran de tornar a asseure a negociar amb Podemos, amb qui ja han signat un acord, i els caldrà buscar altres suports perquè Pedro Sánchez pugui ser envestit. 

2. Lourdes Méndez

El gran beneficiat d’aquestes eleccions ha estat VOX, que ha aconseguit més del doble d’escons que a l’abril, fins arribar a 52. Un dels clars exemples d’aquesta crescuda és Múrcia. La candidatura liderada per Lourdes Méndez s’ha erigit com la força més votada en tota la comunitat autònoma, aconseguint 199.440 vots que s’han traduït en l’obtenció de 3 diputats dels 10 que reparteix regió. En conjunt, resulta el 28% dels vots emesos i un més de 56.000 nous votants respecte les eleccions d’abril. Tot i la crisi ecològica que està vivint el Mar Menor, la formació d’extrema dreta ha rebut un suport massiu a les urnes.

3. Marta Rosique

A Catalunya, el partit guanyador a estat ERC, que ha obtingut 13 escons. Un d’aquests serà ocupat per Marta Rosique, que cursa Ciències Polítiques a la Universitat Pompeu Fabra i ha estudiat Periodisme també a la UPF. Amb aquests resultats els republicans han perdut dos escons i són l’únic partit independentista que ha empitjorat, ja que Junts x Catalunya ha guanyat un escó (8) i la CUP ha entrat a l’hemiscicle amb dos. Així, l’independentisme català obté el seu millor resultat amb 23 escons i també un màxim històric en vots. 

4. Pablo Casado

La remuntada que invocava el partit d’Albert Rivera la va protagonitzar, finalment, el PP de Pablo Casado, qui va recuperar 22 escons respecte les eleccions del 28 d’abril. El Partit Popular va guanyar a les Comunitats Autònomes de Cantabria, Castella i Lleó, Navarra i Galícia i tot i la tensió dialèctica viscuda als debats electorals amb el líder del PSOE Pedro Sánchez, Casado no tanca cap porta per arribar a un acord de govern amb els socialistes, ara mateix sembla que impossible per el pre-acord pactat per Unidas Podemos i PSOE per formar govern i que el líder del PP no ha trigat en criticar.

5. Bel Pozueta

Una altra formació victoriosa ha estat Bildu. El partit abertzale ha aconseguit el grup propi, obtenint un escó a Navarra i completant-ne un total de cinc. A més, qui ocuparà aquesta plaça serà Bel Pozueta, la mare d’un dels joves d’Altsasu empresonats. Qui també ha millorat ha estat el PNB, que ha passat de 6 a 7 diputats i s’ha tornat a imposar de forma clara al País Basc.

6. Pablo Iglesias

Des de les eleccions del 2016, Podemos perd escons, en aquesta ocasió han estat 7, de 42 a 35. La formació de Pablo Iglesias s’ha vist perjudicada per la fragmentació de vot amb Más País, tot i així, sembla que la formació lila és més a prop d’entrar al Consell de Ministres amb una vicepresidència per al seu líder si finalment es pot formar govern.

7. Íñigo Errejón

La gran aposta en la carrera política d’Íñigo Errejón fins ara era la creació d’un partit polític d’esquerres amb la idea de mobilitzar aquells electors que estiguessin plantejant-se l’abstenció degut a la repetició electoral. Tot i aconseguir 3 diputats al Congrés, que no li permeten formar grup parlamentari propi, es respira un aire escèptic davant aquests resultats, ja que Podemos i Más País han sumat, junts, 34.177 vots més que Vox però, en canvi, han obtingut 14 diputats menys.

8. Mustafá Aberchán

El líder del partit Coalición Por Melilla ha estat a 179 vots d’entrar al Congrés dels Diputats i ser així el primer partit musulmà amb representació a l’hemicicle. La petita diferència de vots amb el PP ha evitat l’entrada d’un partit més al Parlament més fragmentat que s’ha vist mai, on també han obtingut representació el BNG, el PRC, Coalición Canaria i la gran sorpresa, Teruel Existe.

9. Tomás Guitarte

‘Teruel existe’. Ara també al Congrés dels Diputats. La formació creada a finals de 1999 com una coordinadora ciutadana ha fet història obtenint el primer representant al Parlament espanyol. El primer en aconseguir aquesta fita ha estat Tomás Guitarte, un arquitecte que, curiosament, no va poder votar per la seva pròpia candidatura després d’empadronar-se massa tard a Cutanda, el seu poble d’origen. La formació aragonesa assegura que la seva carrera política durarà tant com triguin en aconseguir les concessions que reclamen.

10. Albert Rivera

Mentre ‘Teruel existe’, ‘Ciudadanos’ desapareix del re-pòquer de partits que dominaven l’espectre polític espanyol. Els pitjors presagis que presentaven les enquestes s’han fet realitat el 10-N, i, irònicament, han obtingut el mateix nombre de diputats que el dia que acollia les eleccions: 10. L’esclafada ha estat tan sentida que ha derivat en la renúncia d’Albert Rivera i Juan Carlos Girauta del partit, en busca d’una renovació que torni a col·locar Ciudadanos en un escenari on pugui ser decisiu.

Read more

Les que parlen clar

Anna Ariño i Mar Bermúdez

L’atur, el model econòmic i fiscal, l’increment del preu del lloguer i la política territorial, són alguns dels temes tractats al debat “Última Oportunidad” de La Sexta, el dia 7 de novembre de 2019. Inés Arrimadas (C’s), Rocío Monasterio (VOX), Irene Montero (Podemos), Maria Jesús Montero (PSOE) i Ana Pastor (PP)  han exposat les seves propostes de partit en un debat electoral rigorós, seriós i clarificador.

Caracteritzat pel respecte a l’ordre i la paraula de cada candidata, les dinàmiques s’han establert des del primer moment: PP i PSOE es remeten als seus passats gloriosos en un cara a cara constant. C’s remarca els seus èxits electorals municipals i les pràctiques impulsades des d’aquests governs. Podemos i VOX, també enfrontades directament, fan declaracions d’intencions amb models de futur.

Cada temàtica introduïda per la presentadora, Ana Pastor, s’inicia amb una pregunta que insistia a rebre una resposta concreta. Un nivell d’especificitat que les candidates no van defugir. En el camp de l’habitatge, per exemple, Podemos proposa augmentar competències en regulació per als ajuntaments qui viuen de primera mà la problemàtica. PSOE, posar sòl públic a disposició per a la construcció, una proposta similar a la del PP que xifra en 100.000 els habitatges a construir. VOX, per la seva banda, defensa la no-intervenció política en la matèria, per tal que s’autoreguli. Ciudadanos aposta per un model de millora de l’habitatge social.

La violència de gènere és un nexe en comú. Amb matisos. Tots els partits es consideren feministes i estan d’acord amb posar fi als abusos i violacions. Però les propostes difereixen. En un extrem, VOX defensa la cadena perpetua per als violadors. Front aquesta declaració, Irene Montero respon que la solució passa per l’educació de les noves generacions. Ciudadanos expressa la necessitat de no patrimonialitzar el tema. Finalment, PP i PSOE posen l’accent en el canvi de la legislació. 

La resposta a aquest debat és molt més positiva que la rebuda pels debats anteriors, protagonitzats pels caps de llista, tot homes, dels principals partits polítics. El nivell de concreció de les respostes, l’agilitat i el nivell del discurs han fet d’aquest un dels debats més valorats. Catalunya ha sigut un punt més, no el centre. El feminisme ha tingut un paper rellevant, no passiu. Els torns de paraula i les apel·lacions directes han estat respectats. El paper de la presentadora, rigorós i professional. Un escenari televisiu de qualitat. Vertaderament, ha estat aquest, el debat que ha permès a la població entendre els posicionaments i les propostes dels partits polítics que es presenten a les eleccions del proper 10N. Una última oportunitat ben aprofitada. I són elles les que ho han aconseguit.

Un debat polític fructífer i dinàmic, veritat? Et sorprèn que s’hagi produït al voltant de figures femenines? Sí, elles també debaten i tenen les capacitats suficients per fer-ho. I això queda qüestionat quan es posa el focus en què són ELLES, en comptes de posar-lo en QUÈ diuen. Que no et sorprengui que cinc dones siguin protagonistes d’un debat electoral. Sorprèn-te per les diferents propostes que expliquen, per la seva oratòria, pel seu esforç en convèncer… Analitza el contingut, no la forma. Ja és hora que les dones deixin de ser notícia pel fet de ser-ho. Emfatitzant això queda patent la inseguretat respecte a la dona pròpia del masclisme que encara viu a la societat. 

Un cop més: NO pel què són, SÍ pel què fan.

Read more

10N: més partits i majories menys sòlides

Divendres dia 1 de novembre comença la campanya electoral pels comicis generals del 10 de Novembre. Aquesta campanya durarà vuit dies a diferència de les campanyes dutes a terme fins ara, que n’han durat 15. Això es deu a la repetició d’eleccions per la impossibilitat de formar govern i a una disposició addicional a la LOREG (Llei Orgànica de Règim Electoral General) aprovada l’any 2016 per evitar, quan es pensava que Rajoy no aconseguiria formar govern, que les eleccions se celebressin el dia de Nadal. Finalment Rajoy va poder formar govern i no es va celebrar cap campanya de vuit dies.

El govern de Rajoy, però, no era prou fort i la moció de censura el va tombar i va fer Sánchez president. Tot i que després de la moció de censura es veia fort, no va aconseguir prou suports per seguir governant i es va veure forçat a convocar eleccions. És per això que, en una primavera on ja hi havia previstes les eleccions municipals i les europees, a més d’algunes autonòmiques, se’n van afegir unes altres, les generals.

Així, el 28 d’abril de 2019 Sánchez sortia victoriós dels comicis, però un cop constituït el parlament no va aconseguir els suports suficients per formar govern. Per això, el PSOE espera, d’aquestes segones eleccions, ampliar majories i poder governar.

Aquestes eleccions arriben, però, en un moment polític i social molt convuls i diferent. És important tenir en compte que els últims deu anys han estat marcats per aquesta tònica i, per això, s’han convocat una gran quantitat de comicis a Espanya, però també a Catalunya.

L’evolució d’aquests últims anys ha significat un canvi polític important a Espanya. Per una banda, l’entrada de partits polítics al Congrés ha significat la fi del bipartidisme que hi havia instaurat a Espanya i que era fruit d’una llei electoral que, si bé és proporcional, té un comportament majoritari per la mida de les circumscripcions.

A més, el conflicte català ha estat al centre de totes les mirades en els últims anys i, tot i que semblava que després dels últims empresonaments a principis de 2018 el moviment independentista s’havia apagat, aquesta tardor ha demostrat que no era així.

Ja abans que sortís la sentència van començar els moviments irregulars i qüestionats pels independentistes amb la detenció dels joves de Sabadell, però amb la sentència del procés es va demostrar que no només l’independentisme no estava mort, sinó que es va fer palès que hi havia moltes ganes de mobilitzar-se i que, com a mínim a una part del moviment, hi havia ganes d’anar més enllà de les manifestacions multitudinàries i els actes simbòlics. S’ha demostrat, a més, una gran capacitat de mobilització i comunicació més enllà dels mitjans tradicionals, que sembla, amb el tancament de pàgines web i l’ordre judicial enviada a GitHub, que posa nerviós a algun poder de l’Estat.

Enmig de les mobilitzacions a Catalunya i per fer campanya, el PSOE va acabar exhumant el cadàver del dictador i el que havia de ser un acte contra el franquisme i de reivindicació de l’estat de dret i democràtic va acabar servint a diversos col·lectius franquistes per donar suport al dictador amb crits i cants en suport de la dictadura.

Amb tota aquesta situació, les eleccions del 10N es presenten amb moltes incògnites a Espanya i a Catalunya. A més, tot i els partits que es preveuen majoritaris, sembla que podria haver-hi una gran afluència de partits i podria acabar sent un parlament molt plural que podria incloure fins a 16 partits polítics.

El més previsible és que el PSOE torni a guanyar les eleccions, però el que no està clar és com aconseguirà les majories necessàries per poder governar. De fet, segons l’enquesta de Sigma Dos, que és qualificat de referent per la pàgina electomania, mentre el PP pujarà, Podemos i Ciutadans sembla que trauran pitjors resultats. Semblaria, a més, que Vox es mantindria estable, tot i que sembla que del que està passant a Catalunya i l’exhumació del dictador els està beneficiant. A banda, entraria un nou actor que és Más País i que segurament traurà vots a Podemos.

Aquest escenari dibuixa un panorama difícil pel PSOE a l’hora de pactar, ja que tant Podemos com Ciutadans, que eren els seus preferits a l’esquerra i a la dreta, respectivament, baixarien i, per tant seria més difícil aconseguir els suports. En aquest mateix escenari, seria possible que el PSOE intentés governar en solitari buscant aliances només en moments clau com la investidura o els pressupostos, tot i que amb aquestes aliances tindrien el mateix problema que si intentessin fer un govern de coalició. L’escenari plantejat, tot i la pujada del PP, no sembla que fos possible una suma de dretes degut a la baixada que Ciutadans patiria.

Pel que fa a Catalunya, cal destacar dues formacions que s’incorporen. Per una banda Más País que a Catalunya només es presenta a Barcelona però que podria aparèixer a l’hemicicle i restar vots a Podemos. Per l’altra hi ha la CUP que no s’havia presentat mai a unes eleccions generals, però que pel moment polític i social que s’està vivint, han cregut convenient fer-ho. Aquesta formació entraria al parlament i podria representar la tercera pota independentista a Madrid, segons algunes enquestes.

La resta de partits, a Catalunya, sembla que seguirien, segons una enquesta d’El Periódico, una tònica semblant a la dels comicis anteriors, amb l’única variació a Ciutadans que, seguint amb la baixada estatal, baixaria de cinc a dos escons.

A aquest escenari que dibuixen les enquestes, però, cal afegir-hi diversos factors. Per una banda cal tenir en compte que  la campanya encara no ha començat i que, encara que sigui més curta, poden passar, encara, moltes coses. A  més, cal tenir en compte la campanya de desmobilització, destapada per eldiario.es, de l’esquerra que està duent a terme, segons ells, “un guru de Pablo Casado”. També entra en joc la sanció que ha rebut Sánchez, per part de la Junta Electoral Central, per fer un ús electoralista de la Moncloa.

Pel que fa a Catalunya, l’escenari d’incertesa i mobilitzacions segueix i el dissabte previ a les eleccions, la jornada de reflexió, hi ha convocada una mobilització pel Tsunami Democràtic, encara per concretar, que també pot influir en els resultats del 10N.

Read more

Vehí: “Anem a Madrid a portar el conflicte”

Mireia Vehí, cap de llista de la CUP per Barcelona en les eleccions del 10N, ha assegurat que volen «portar el conflicte» al Congrés dels Diputats, tot i que considera que aquest ja hi està, ja que «tota la campanya va de Catalunya». Aquestes declaracions les ha fetes en una entrevista al Matí de Catalunya Ràdio després que la CUP presentés els més de 25.000 avals que els permeten presentar-se a les quatre províncies catalanes a les eleccions del 10N, però abans que comenci la campanya i quedi restringida la cobertura que els mitjans poden donar a tots els partits, sobretot als que no tenen representació parlamentària actualment.

Vehí ha explicat que van a Madrid amb un «espai que té tres noms: amnistia, autodeterminació i drets». Així, creu que es poden entendre amb qualsevol formació que entengui, com ells, que l’amnistia «afecta a tots els tipus de represaliats i represaliades en el marc de l’autodeterminació i fins i tot en el marc de la llei mordassa», que l’autodeterminació és el «del dret col·lectiu del poble català a exercir el dret a l’autodeterminació per mitjà de la desobediència civil i institucional» i que concebi la «conquesta de drets en clau desobedient, institucional i civil».

Afirma que si no hi ha aquest marc de base, per ells no té sentit fer política.
Terribas també ha aprofitat l’entrevista per preguntar a Vehí sobre la sentència al judici del procés. La cupaire ha assegurat que aquesta tindrà un seguit de conseqüències molt importants, ja que assegura que, pel que fa al tractament de la dissidència política, «el laboratori actual és Catalunya» i això donarà via lliure a aplicar aquestes mesures a tot l’Estat, ja que «aplanarà el camí cap a la repressió a la dissidència política». En aquest sentit, ha considerat que la «resposta ha de ser proporcional» i aquesta «només es pot donar al carrer».

Finalment, el tema s’ha centrat en la violència. Vehí no s’ha volgut opinar sobre el cas de l’Audiència Nacional, ja que considera que no té prou informació perquè «no s’ha aixecat el secret de sumari». Vehí ha assegurat que «la CUP en cap moment ha cridat a fer una acció directa», però una «condemna de la violència en abstracte» tampoc ha volgut fer-la perquè, assegura que fan «política de fets» i que l’estat ha «construït un relat abstracte de violència» i que si ho condemnen, estarien «reforçant» el seu joc.

Read more

El panorama municipal a una setmana per acordar els pactes als Ajuntaments

CLÀUDIA CEBRIAN (claudia_cebrian)

Queda poc més d’una setmana perquè s’investeixin els alcaldes i alcaldesses de Catalunya després de les eleccions del 26-M i encara hi ha molts dubtes per resoldre al territori català. Amb una gran fragmentació en el vot, molts municipis s’estan trobant amb dificultats per arribar a acords.

Captura de pantalla 2019-06-07 a les 14.29.26

Fes click a la imatge per a veure l’interactiu

Un d’aquests exemples és el cas de Tortosa. En aquest municipi Junts per Tortosa, amb Meritxell Roigé al capdavant, va aconseguir la victòria i la candidata ha mostrat la seva predisposició a pactar un govern independentista amb ERC, però aquest govern seria en minoria. És per això que no es descarta un pacte d’esquerres. La candidatura de Movem Tortosa, formada pels comuns, ha fet públic que vol una alternativa de govern amb Esquerra Republicana i el Partit Socialista, una coalició que sí que suma majoria.

Tot i la incertesa en alguns municipis, n’hi ha d’altres  que ja han acordat un pacte. Un exemple és Sabadell, en què la socialista Marta Farrés, guanyadora de les eleccions amb 10 regidors i regidores, ja ha comunicat que serà alcaldessa gràcies a un pacte amb Marta Morell, l’única regidora electa de Podem al ple. El pacte entre PSC i Podem a Sabadell ha estat qualificat per les dues formacions com un «pacte feminista i de progrés»

Un altre municipi que també ha arribat a un acord per la formació del govern és Riera de Gaià. En aquest cas, però, aquest acord és força peculiar, ja que el candidat de Junts Tots Fem Riera, Jaume Casas, ha decidit pactar amb el PSC. Segons ha explicat Casas, aquest pacte servirà per tirar endavant el poble, ja que considera que els altres partits el volien fer fora sense pensar en Riera de Gaià. Si es confirma aquest pacte entre Junts i PSC, Jaume Casas encadenaria 40 anys al capdavant del municipi.

A banda dels pactes poc habituals, durant aquest període postelectoral també s’estan veient canvis de partits per part dels regidors i regidores. Un dels exemples més curiosos és el de l’alcaldable de Vox a Alfarràs, Antonio Jiménez, que tot i que no va aconseguir representació al ple, ha decidit abandonar el partit per sentir-se “enganyat”. Però el que més crida l’atenció és que Jiménez ha explicat que ell és independentista i que no descarta unir-se a ERC o  JuntsXCatalunya en un futur.

 

Read more

L’onada verda: la nova força del Parlament Europeu

Les eleccions Europees del 26 de maig han posat de manifest que el missatge de milers d’adolescents que durant mesos s’han manifestat a tot Europa contra el canvi climàtic ha arribat al Parlament. Els Verds, grup format per més d’una trentena de partits, han aconseguit 70 escons, gairebé 20 més que el 2014, passant de ser la sisena força parlamentària a ser la quarta. El grup, liderat per l’alemanya Ska Keller, es converteix en un bloc clau per legislar la Unió Europea, després d’unes eleccions en què la majoria bipartidista entre populars i socialistes suma menys de la meitat dels escons del Parlament. Udo Bullmann, líder dels socialdemòcrates en el Parlament Europeu, ha afirmat que els socialistes europeus estarien disposats a incloure a Verds i Liberals en una coalició que ampliï el centre esquerre. Així mateix, el president francès Emmanuel Macron, amb República en Marxa com a referent dels Liberals, també ha suggerit a la premsa belga que Els Verds podrien formar part d’una «coalició progressista».

La força del moviment Fridays for Future, que reclama mesures urgents per protegir el medi ambient, ha estat especialment rellevant en els països on va néixer, en el nord d’Europa. Per sorpresa, però, Alemanya ha estat el país on els ecologistes han experimentat el creixement més significatiu. La formació ha pujat més de 10 punts, situant-se al 20,7%, xifra que es tradueix en 22 escons dels 96 que li corresponen al país. De fet han aconseguit la segona posició, per darrere de la formació de l’actual cancellera Angela Merkel, la Unió Demòcrata Cristiana alemanya (UDC).

A Alemanya els dies previs a les eleccions, els youtubers més coneguts del país van fer trontollar l’estratègia electoral dels grans partits, en especial un d’ells, conegut amb el sobrenom de Rezo, que el 18 de maig va publicar un vídeo de gairebé una hora de durada on criticava durament la UCD. Arran d’aquest vídeo, més de 70 youtubers van decidir dir la seva, gravant vídeos on demanaven el boicot als partits de la gran coalició, principalment per la seva passivitat davant la crisi climàtica.

Així mateix, a França, en una situació de divisió política entre l’extrema dreta de Marine Le Pen i el centrisme d’Emmanuel Macron, Els Verds han aconseguit situar-se en tercera posició, obtenint d’aquesta manera 13 escons. Al Regne Unit, el partit verd, que és europeista, ha superat al partit conservador, quedant-se amb la quarta posició, darrere de les laboristes, amb més d’un 12% dels vots. A Irlanda, els ecologistes, que fins ara no havien tingut representació, han quedat empatats en segona posició amb l’Esquerra Comunitària Europea, amb el 15% dels vots, que es tradueixen en dos escons. El passat dissabte, el primer ministre conservador Leo Varadkar va felicitar a la formació a través del seu compte de Twitter i es va comprometre a incorporar diverses de les seves peticions climàtiques a la seva agenda.

Els Verds també han crescut a Bèlgica (tres escons) i Luxemburg (un escó), i han entrat amb denominació pròpia a la delegació de Portugal (un escó).

El moviment verd, però, no ha vist aquest creixement a les antigues repúbliques soviètiques ni a la majoria de països mediterranis de sud, ja que en alguns d’aquests països el debat públic ha estat centrat en aspectes com la immigració, fent que les alternatives verdes hagin estat absorbides per opcions d’esquerra, com en el cas d’Espanya.

Tot i això, amb aquests resultats, Els Verds podran aspirar a càrrecs en el nou repartiment de presidències de les institucions europees, fet que es traduirà en més poder d’acció. Segons ha avançat el líder de la formació d’Holanda Bas Eickhout «l’acció climàtica, la justícia social i la democràcia» seran els tres pilars inamovibles de les negociacions, ja que són les preocupacions principals dels seus votants, molt d’ells cridats a les urnes per primera vegada, i no els volen decebre.

Read more

JxCat guanya les eleccions europees a Catalunya i Puigdemont obté escó

Carles Puigdemont ha guanyat a Catalunya en les eleccions europees, al capdavant de la llista de Lliures Per Europa, amb el 28,53% dels vots. El PSC, encapçalat per Javi López, ha quedat com a segona força amb un 22,14%, mentre que el vicepresident pres a Soto del Real, Oriol Junqueras, ha obtingut un 21,19% dels vots amb la llista d’Ara Repúbliques. Ciutadans és la quarta força amb un 8,63% dels vots, seguit per En Comú-Podem amb el 8,44% i el PP amb un 5,17%.  El partit d’ultradreta VOX ha aconseguit un 1,99% dels vots.

 

Mapa resultat eleccions europees a Catalunya. EFE

Mapa resultat eleccions europees a Catalunya. EFE

L’independentisme ha assolit a Catalunya el 49,75% dels sufragis. La victòria de JuntsxCatalunya i el resultat d’Ara Repúbliques han fet els dos líders a l’exili i a la presó, Carles Puigdemont i Oriol Junqueras, obtinguin a les urnes els seus respectius escons al Parlament Europeu, junt amb l’exconseller Toni Comín, que també té un lloc a l’Eurocambra.

 

Carles Puigdemont a Brussel·les. EFE

Carles Puigdemont a Brussel·les. EFE

D’altra banda, és important destacar la victòria d’ERC en les eleccions municipals a Barcelona; Ernest Maragall ha superat a Ada Colau per poc més de 4.800 vots de diferència. Pel que fa a les europees, JuntsxCat també ha resultat ser la força més votada a la capital catalana.

Read more

Tret de sortida a unes municipals entre Colau i Maragall

MARTA NIN LOSCOS (@martaninloscos)

Després del breu descans postelectoral, aquest divendres a la matinada ha començat la campanya electoral per a les eleccions municipals del 26 de maig, data coincident amb els comicis europeus. Els candidats a les alcaldies dels diferents municipis catalans tenen, d’ara endavant, dues setmanes per a poder presentar les seves propostes als ciutadans.

Malgrat que els darrers dies s’apuntava a una possible victòria del candidat d’ERC, Ernest Maragall, el Centre d’Investigacions Sociològiques (CIS) publicava ahir la darrera enquesta abans de l’inici de la campanya, que capgirava els pronòstics. El baròmetre dóna el triomf a Ada Colau (BComú) a Barcelona, amb un 23% dels vots i entre 10 i 11 regidors. A l’actual alcaldessa només la separarien uns quants vots del seu principal partit rival, Esquerra Republicana, que trauria entre 9 i 11 regidors, amb un 22,9% dels vots. Encara que no aconseguissin la victòria, els republicans doblarien la presència actual al consistori. Segons el CIS, el tercer i quart lloc estaria entre el PSC -amb 6 o 7 regidors- i JxCat -de 5 a 7 regidors-. Barcelona pel Canvi-Cs n’obtindria 5 o 6 i la llista es tancaria amb el PP, que pot mantenir els seus tres representants actuals o bé perdre’n un, i la CUP, que seguiria amb dos dels tres regidors que ara té. La candidatura de Jordi Graupera amb Barcelona És Capital no apareix a l’enquesta.

Si les dades estimades pel CIS s’acaben complint, Colau podria repetir una alcaldia amb el mateix nombre de regidors que fins ara, 11 dels 41 totals, i amb les estretors que això comporta amb la resta de partits. Difícilment, però, es podria assolir una majoria alternativa amb els 21 regidors que atorguen la majoria absoluta a l’Ajuntament.

Qui es presenta a l’alcaldia de Barcelona?

Un 11,4% de municipis ja sap els resultats

Malgrat que Barcelona sigui el focus d’atenció actual per un duel ajustat de partits, hi ha municipis a la resta de Catalunya on no hi haurà sorpreses el 26 de maig. A 108 municipis -un 11,4% del total- només s’ha presentat una candidatura. De les quatre províncies, Girona és la que té més municipis (37), seguida de Tarragona (30), Barcelona (25) i Lleida (16), tots ells amb un cens de mil persones o inferior.

Després de la tradicional enganxada de cartells d’aquesta matinada, caldrà veure com evoluciona la campanya de cada partit als diferents municipis de Catalunya. La proclamació dels electes es durà a terme el 7 de juny, dotze dies després de la jornada electoral.

Read more

Uso de cookies

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.

ACEPTAR
Aviso de cookies