The co-housing fashion paves his way in Barcelona

JÚLIA MORESO
GINA DURAN

Llegeix aquest contingut en català aquí
Translated by Álvaro Rodríguez Huguet

The town hall drives the creation of housing cooperatives handing over public plots to them for transfer of use scheme with the goal of ending the real estate agencies speculation

The housing’s cooperative La Borda has a space with washing machines and a games room. Víctor Navarro

Barcelona, as every other big city, has not a fixed tenants. Rents increased exponentially in the last years, and many people from Barcelona have to change neighbourhoods over time. David Lorente (graphic designer, 53 years old) does not imagine his life out of Barcelona: he’s been in different apartments, without feeling himself attached to the building, neighbours, and environs.

Now he’s excited to think that his family will be able to enjoy a new lifestyle. They discovered the housing cooperative CoHousing Barcelona four years ago and they went deep into the model of coexistence that defends the solid idea of housing being a right and not a transaction. That’s why, they propose a type of life that abolishes renting, making not possible its speculation. They think that the housing crisis in Barcelona has flown into the instability of the social relationships. They want to get back neighbourhood bonds, and they defend life in the community: buildings with many shared zones to economize space.

But they go further: David and his family are deciding in assembly’s meetings together with their future neighbours how it will be La Chalmeta, the building where they will live in the Marina del Prat Vermell, at the end of the next year. The model of cohousing bets for self-managing. The neighbours of La Chalmeta will not be owners of the flats they will live in, but through the cooperative that constitutes the building it will be collective. For that, they are gathering now with their architects to conceptualise it: economic, intergenerational, and energetically efficient. It will not be their property due to the model of cohousing in which these cooperatives work is the transfer of use. Meaning that the plot where is build La Chalmeta is owned by the Town Hall, that, by public bidding, transferred local plot to bet for the model of cooperative housing.

The multiple housing cooperatives that are growing in Barcelona want a social market of housing. This goal can be accomplished if the flats cannot be bought nor sold. The neighbours of La Chalmeta are designing the building jointly without thinking in how profitable it can be some day. They are only focused in the quality of life it can bring to them. “A cooperative is a life project and a process of constant dreaming,“ explains Maite Mas, future neighbour of La Balma.

“An apartment that will never be yours”
This project, managed by the pioneer cooperative Sostre Cívic (Civic Roof), is about to finish in Poblenou. “It’s very demanding,” says Maite, that belongs to the different commissions that self-manage the building (architectural, economic, external communication, health, environs). The economic one is in charge of the financing: the neighbours of La Balma have paid the deposit they agree it’s needed to settle the decided needs (30.000 euros). It’s a figure much lesser in comparison to the deposit of buying a flat, but higher than renting it. “You are paying an apartment that will never be yours,” says David. It’s a cost way lesser than the one that would cost in building a normal apartment since the plot has no need to be paid, ethical bank transfers loans and the architects belong to cooperatives.

However, there is a condition in the transfer of use of local plot: they have to be council flats (HPO), earmarked for people with a rather low income. The requirements to access to an HPO are demanding and they extend over time. To cohabit in Barcelona, you must have a reduced wage but 30.000 euros for the deposit: “having savings or helped by the family,” explains Maite. David remembers that “is a model that is worth in a long-term” because that is “thought for the future.”

La Borda
The personification of this model is La Borda, one of the first housing cooperative of the town, placed in the Sants neighbourhood. Its 30 neighbours passed the processes that Maite and David explain with vertigo. They live there for some time and keep believing in the model: why having 30 washing machines when you can dispose of a common laundry; multiple rooms for guests, empties most of the year, when you can share a whole flat for all the guests of the building. Some of the neighbours of La Borda were the architects of its building; now they are all a big family.

Read more

La moda del cohabitatge s’obre pas a Barcelona

JÚLIA MORESO
GINA DURAN

Read this content in English here

L’ajuntament impulsa la creació de cooperatives de vivenda entregant-los solars públics en règim de cessió d’ús amb la voluntat d’acabar amb l’especulació immobiliària

La cooperativa d’habitatge La Borda té un espai comú amb rentadores i sala de jocs. VÍCTOR NAHARRO

Barcelona, com totes les grans ciutats, no té uns inquilins fixos. Els lloguers han pujat exponencialment en els darrers anys i molts barcelonins han d’anar canviant de barri. En David Lorente (dissenyador gràfic, 53 anys) no s’imagina la seva vida fora de Barcelona: ha passat per diferents pisos,
sense sentir-se mai arrelat a l’edifici, els veïns i l’entorn.

Ara s’il·lusiona pensant que la seva família podrà gaudir d’una nova manera de viure. Van descobrir la cooperativa d’habitatge CoHousing Barcelona fa quatre anys i es van endinsar en el model de convivència que defensa la ferma idea que l’habitatge és un dret i no un negoci. Per això, proposen un tipus de vida que aboleix el lloguer, fent impossible la seva
especulació. Creuen que la crisi de l’habitatge a Barcelona ha desembocat
en la precarització de les relacions socials. Volen recuperar el vincle veïnal i defensen la vida en comunitat: edificis amb moltes zones compartides per economitzar l’espai.

Però van més enllà: en David i la seva família estan decidint en reunions assamblearies amb els seus futurs veïns com serà La Chalmeta, l’edifici on viuran a la Marina del Prat Vermell, a finals de l’any vinent. El model del cohabitatge aposta per l’autogestió.

Els veïns de La Chalmeta no seran propietaris dels pisos on viuran, sinó que a través de la cooperativa que constitueixen l’edifici serà col·lectiu. Per això, ara es reuneixen amb els seus arquitectes per conceptualitzar-lo: assequible, intergeneracional i eficient energèticament. No serà de la seva
propietat perquè el model de cohabitatge amb el qual treballen aquestes cooperatives és la cessió d’ús. Això vol dir que el solar on s’aixeca La Chalmeta és de l’Ajuntament, que, mitjançant un concurs públic, va cedir el sòl municipal per apostar pel model d’habitatge cooperatiu.

Les múltiples cooperatives de vivenda que van creixent a Barcelona volen un mercat social de l’habitatge. Això s’aconsegueix si els pisos no es poden comprar ni vendre. Els veïns de La Chalmeta estan dissenyant conjuntament l’edifici sense pensar en com de rendible pot arribar a ser algun dia. Només se centren en la qualitat de vida que els pot aportar. “Una cooperativa és un projecte de vida i un procés de somni constant”, explica la Maite Mas, futura veïna de La Balma.

“Un pis que mai serà teu”
Aquest projecte, gestionat per la cooperativa pionera Sostre Cívic, està a punt de finalitzar a Poblenou. “És molt exigent”, diu la Maite, que forma part de diferents comissions que autogestionen l’edifici (arquitectònica, econòmica, comunicació exterior, salut, entorn).

L’econòmica s’encarrega del finançament: els veïns de La Balma han pagat l’entrada que van acordar necessària per satisfer les necessitats decidides (30.000 euros). És una xifra molt menor a l’entrada de compra d’un pis; però superior a la d’un lloguer. “Estàs pagant un habitatge que no serà mai teu”, diu el David. És un cost infinitament més baix al que costaria construir una vivenda normal perquè el solar no s’ha de pagar, la banca ètica cedeix préstecs i els arquitectes pertanyen a cooperatives. Però, hi ha una condició en la cessió d’ús de sòl municipal: els habitatges són de protecció oficial (HPO), destinats a persones amb una renda molt baixa.

Els requisits per accedir a un HPO són exigents i s’estenen en el temps. Per cohabitar a Barcelona has de tenir un sou reduït però 30.000 euros per a l’entrada: “tens estalvis o t’ajuda la família”, explica la Maite. En David recorda que “a la llarga és un model que compensa” perquè està “pensat per al futur”.

La Borda
La personificació del model és La Borda, un dels primers habitatges cooperatius de la ciutat, situat al barri de Sants. Els seus 30 veïns van passar els processos que la Maite i el David expliquen amb vertigen. Ara fa temps que hi viuen i continuen creient en el model: per què tenir 30 rentadores quan pots tenir una bugaderia comuna; múltiples habitacions de convidats, buides la majoria de l’any, quan pots compartir un pis sencer per a tots els invitats de l’edifici.

Alguns dels veïns de La Borda van ser els arquitectes en construir-la; ara tots són una gran família.

Read more

«La censura econòmica fa més por que la ideològica»

Xavier Albertí és director d’escena, actor, compositor i l’actual director artístic del Teatre Nacional de Catalunya. Va néixer l’any 1962 a Lloret de Mar, tot i que actualment viu a Barcelona. Es tracta d’un dels referents culturals i de les arts escèniques més importants de Catalunya.

.

Júlia Claramunt

Cap on anirà el teatre?

— El teatre anirà cap a fer teatre. Els temes i les connexions que es produeixin amb els espectadors dependrà del que els autors necessitin en cada moment i que la societat reclami. Per força ha de seguir fent el que ha fet durant 2.500 anys: recordar-nos als humans que tenim una experiència humana i que està tenyida per aspectes ètics i estètics.

L’essència es mantindrà intacta, doncs?

— Formalment el teatre canvia, però al darrere tota aquesta evolució tecnològica, hi ha la voluntat de trobar la veritat.

El TNC no queda exempt dels condicionants econòmics

Com molts altres teatres que depenen directament de les institucions públiques, el Teatre Nacional de Catalunya i les seves produccions es veuen molt condicionades per la Generalitat de Catalunya. Les condicions econòmiques del teatre des que Xavier Albertí n’és el director, ara fa 8 anys, han estat molt difícils. Algunes conseqüències d’aquestes restriccions han estat haver de prescindir d’elements per a les produccions, empetitir l’estructura fixa del teatre i buscar moltes complicitats fora, com empreses privades. Ell assegura que, juntament amb tot l’equip amb qui l’han aconseguit tirar endavant, s’hi han “deixat la pell”. El principal problema és que el TNC té un marc legal que li impedeix acabar la temporada amb dèficit. Això vol dir que si un espectacle programat a la Sala Gran no té èxit i no assoleix les quotes preestablertes, l’única solució per tal de retallar costos és acomiadar persones. Xavier Albertí se sent fortament condicionat per aquest factor i és conscient que a l’hora de programar no se la pot jugar. Això és un problema, ja que limita la capacitat de poder arriscar-se i desenvolupar les idees de llibertat creativa adequadament. Per aquest motiu, qualifica el TNC d’un “teatre públic” (sí, entre cometes), perquè no admet aquest marge de risc sense el qual no pot sorgir l’aposta creativa.

Quina veritat?

— La veritat per ser representada. La veritat teatral està convencionalitzada per l’experiència cultural. Sempre busquem que el teatre ens parli de la veritat convencional i col·lectiva, que és superior a la realitat del carrer. Si ens interessés la realitat del carrer, no pagaríem 25 euros per seure en un teatre.

On podem observar aquesta superioritat?

— Al carrer veiem com la vida es desenvolupa, en canvi al teatre veiem com un dramaturg o dramaturga ha treballat perquè d’això en surti una artificiositat per crear uns signes i posar els accents allà on ideològicament li sembla que són importants.

També té una funció social el teatre?

— El teatre és un tipus d’expressió artística, i com a tal ens connecta amb el llenguatge i amb la seva profunditat. Però sobretot ens dona eines per revalidar pactes de convivència, i això és necessari en qualsevol model de societat.

És una necessitat intrínseca a la condició humana, vol dir?

— Les persones tenim la necessitat de formar part d’un grup que s’autoidentifiqui amb certs aspectes, malgrat la diversitat de punt de vista. Hi ha d’haver alguna cosa que ens faci sentir membres d’una comunitat i, per a això, la cultura és clau. A més, el teatre hi contribueix especialment, ja que és una recepció cultural col·lectiva.

Llavors, podríem dir que la cultura és un dels fonaments de la societat. I de les nacions?

— Efectivament. És imprescindible que qualsevol nació tingui una cultura potent que reafirmi els seus valors. És més, una de les parts fonamentals de la relació entre les nacions i estats i la cultura és la democratització del seu accés a través de l’educació. És molt important que no hi hagi peatges econòmics que la facin elitista.

I a Catalunya?

— El problema que ha tingut la cultura catalana històricament és que no ha tingut un estat propi i ha hagut de dependre molt de la voluntat de la burgesia i que apostés per la seva evolució.

Ha millorat la situació?

— La veritat és que sí. A Catalunya tenim un teatre públic i privat molt potent, i això permet navegar en condicions molt diverses d’estímuls i de recerca de nous tipus de representació. Tot i això, les limitacions econòmiques hi continuen essent.

Personalment, s’ha sentit condicionat per l’economia a l’hora de crear?

— Absolutament. I considero que fa més por la censura econòmica que no pas la ideològica.

Per què?

— Les censures econòmiques són terribles, ja que són aquelles mecàniques que amaguen la censura ideològica. Però si no es proporcionen els recursos per poder treballar en profunditat, no es pot treballar. L’alternativa és fer-ho des de l’explotació.

Cristina Batlle
Read more

¿España hacia una economía de impacto?

Marta Bieto y Álvaro Gárate – GRAN REPORTAJE

La economía global puede desarrollarse en periodos de prosperidad o, por el contrario, en recesión. Es, precisamente en estos, cuando se llevan a cabo políticas con el objetivo de promover un cambio estructural del modelo base para conseguir el crecimiento.

La Economía de Impacto nace durante el periodo de posguerra, tras la caída de la Alemania nazi, como solución a la pobreza instaurada y el debilitamiento económico. La estabilidad de los mercados financieros necesitaba de la prosperidad social. No obstante, en España nos encontramos con un nuevo modelo económico. Para acercarnos más a lo esto significa hablamos con una experta en economía. Esther Oliveras, Doctora en Contabilidad por la University of Central Lancashire (Reino Unido) y con estudios de posgrado en Lancaster University y en la London School of Economics. Desde el 2007 ejerce como profesora en la Universidad Pompeu Fabra del departamento de Economía Financiera y Contabilidad; y delegada del Rector para Sostenibilidad.

Actualmente, el concepto de economía de impacto continúa en la búsqueda de un mundo mejor: desde la vertiente económica-social incidiendo, por ejemplo, en la sostenibilidad medioambiental a partir de la óptica empresarial. Apuesta por la instauración de políticas públicas y particulares que tengan un impacto positivo en la sociedad. ¿Cómo? Una empresa debe cuestionarse cuál es su propósito, actualmente. Desde el punto de vista interno, potenciando políticas de igualdad y cómo estas favorecen al bienestar conjunto de la sociedad.

Ester Oliveras, profesora del Departamento de Economía y Empresa de la UPF y delegada del Rector para Sostenibilidad
Fuente: Marta Bieto y Álvaro Gárate

Visión empresarial

¿Quién está aposando por la economía de impacto?

En el S2B Impact Forum, la sexta edición del evento de referencia en la Economía de Impacto, celebrado el 24 de octubre (Día de las Naciones Unidas) en Barcelona encontramos a muchas empresas que están involucradas en el impacto social y medioambiental. Organizado por Ship2B, una empresa que pretende impulsar este modelo económico al que llamamos Economía de Impacto. En que el fin principal de las empresas, inversores y organizaciones no solo es maximizar su rentabilidad económica sino también su impacto social o medio ambiental. 

El acto reúne las principales empresas que contribuyen a impulsar la Inversión de Impacto en España y entre ellas, nos encontramos con ESADE (Escuela Superior de Administración y Dirección de Empresas, actualmente denominada ESADE Business School), la escuela de negocios privada de Barcelona, quien ha traído a la feria una iniciativa de Economía social y de Impacto. Andrea Cuartero, su representante en el S2B Impact Forum, nos explica su visión del concepto y el proyecto entre manos de la escuela para fomentar la Economía de Impacto.

Andrea Cuartero, en representación de ESADE en S2B Impact Forum
Fuente: Marta Bieto

Andrea se refiere a Economía de Impacto como «la economía que busca cambiar el mundo delante de retos sociales como el cambio climático«. Nos explica que las empresas que lo promueven buscan más allá del beneficio económico, lo que pretenden es hacer un cambio positivo en el mundo.
El proyecto de ESADE se encara en esta línea. Se trata de una iniciativa social y de Impact Investing que abarca tres áreas. Primeramente, se encargan de asegurar que en todos los estudios que ofrece ESADE se encuentre formación en Economía de Impacto. Por otro lado, los estudiantes y profesores desarrollan investigación sobre el tema en cuestión y con ello, ayudan a las empresas a llevar a cabo proyectos de consultoría u otros. Y, finalmente, a partir de una Community Impact que engloba tanto a «estudiantes como a empresas o fundaciones«, para que todas aquellas personas que estén dentro del sector de la economía de impacto puedan establecer conexiones. Además, se ofrece asesoría y formación al respecto. 

Andrea Cuartero, en representación de ESADE en S2B Impact Forum
Fuente: Marta Bieto
Infografia proyecto Impact Investing de ESADE
Fuente: esade.edu

Lucha contra el cambio climático

Otra de las empresas que encontramos en el sector de Impacto es Ciclogreen, una startup que ha sido premiada en Europa por su promoción de la movilidad sostenible en todo el mundo. Como nos cuenta Gregorio Magno, Doctor en Biología especializado en conservación y cambio climático y CEO de Ciclogreen, esta plataforma online ayuda a las empresas y varias instituciones a reducir sus emisiones de CO2 (Dióxido de carbono) a través de fomentar la movilidad sostenible.

¿Y cómo ayudan a que esto sea posible? Premiando a los empleados de grandes empresas (+500 trabajadores) por los desplazamientos en medios de transporte sostenible de todo tipo: transporte público, bicicleta, caminando, coche compartido, patinetes eléctricos, etc. Los regalos pueden ser desde una bicicleta, descuentos en determinados productos o servicios o hasta reducciones de la jornada laboral para todos aquellos empleados que escojan un transporte más sostenible. 

Gregorio Magno, CEO de Ciclogreen
Fuente: Marta Bieto
Infografia proyecto Ciclogreen
Fuente: ciclogreen.com

La Fundación Repsol es otra de las empresas que se acaban de constituir en esta iniciativa de Impacto Social. A través de Repsol Impacto Social y en colaboración con Ship2B y Open Value Foundation, se ha lanzado un programa con un fondo de 50 millones de euros para la inversión y desarrollo de empresas en España o Portugal.  Ofrecen financiación, asesoramiento y alianzas estratégicas para startups con foco en transición energética que a la vez impactan positivamente en colectivos vulnerables
Estas iniciativas deben estar enfocadas dentro de una de las cinco áreas que promueve Repsol: la reducción de emisiones de CO2, movilidad sostenible, economía circular, eficiencia energética y ECO productos y servicios. Y/o que empleen o favorezcan a: personas con diversidad funcional, jóvenes en riesgo de exclusión, mujeres víctimas de violencia de género, drogodependientes en tratamiento, refugiados, entre otros.

Acciones de reinserción social

Los Bonos de Impacto Social buscan la no reincidencia de 3.000 prisioneros, condenados a menos de un año de cárcel, en Reino Unido

El Ministerio de Justicia del Reino Unido financia este plan de carácter benéfico junto a Social Finance, un fondo de inversión ético que busca desarrollar un mercado financiero eficaz. El objetivo que persiguen es recaudar más de 5 millones de libras esterlinas para la rehabilitación de presos. Las entidades inversoras reciben dinero público si consiguen reducir en un 7,5% la reincidencia entre los presos condenados a menos de un año. Con ese capital; estos inversores solidarios, que actualmente trabajan en la prisión de Peterborough (Cambridgeshire, Inglaterra), ofrecen un variado programa que ofrece apoyo personal y educación social dentro de las cárceles.

La finalidad de este programa de inclusión social es conseguir que los presos condenados a menos de un año, aquellos más propensos a la reincidencia delictiva, cumplan su pena de forma efectiva. De esta forma, Reino Unido reduce tanto su índice de delincuencia como su presupuesto destinado al mantenimiento de las prisiones.

Este proyecto pertenece al plan de Bonos de Impacto Social que el Gobierno de Reino Unido potencia con el objetivo de ofrecer recursos, en forma de subvenciones o de inversiones sociales. El éxito de esta y otras muchas iniciativas positivas para la sociedad ha conseguido visibilizar la economía de impacto, durante estos últimos diez años, a nivel mundial.

Read more

Els reptes de la zona euro

La Unió Europea va ser una bona idea? I l’euro? Eliminar totes les monedes pròpies de cada país i fusionar-les totes en una comuna està funcionant? La zona euro, com tot, té les seves coses positives i les seves negatives. És evident que gràcies a l’euro l’estabilitat és major i el risc monetari és menor. A més, els costos de transacció entre els països es redueixen i els preus són més fàcils de comparar, pel que possiblement augmenta la competència. Tanmateix, en els últims anys, sobretot a conseqüència de la recent crisi econòmica, les debilitats de l’Eurozona han començat a aflorar. La crisi del deute a Grècia n’és un clar exemple. Quina és la situació òptima? Estaríem millor si l’euro desaparegués?

L’estabilitat com a punt de partida

Si hi ha una premissa important en l’economia, aquesta és l’estabilitat. Qualsevol empresa vol reduir al màxim possible la incertesa en el seu negoci. Un clar exemple força recent és la caiguda que es produeix a la borsa cada cop que hi ha eleccions, a causa de la incertesa política. En tenir una moneda comuna, la inestabilitat econòmica es redueix dràsticament. Ja no és el banc de cada país qui decideix quines polítiques monetàries aplicar, seguint els seus propis criteris, sinó que és el Banc Central Europeu qui marca la pauta. Per tant, la credibilitat dels bancs centrals de cada país augmenta, ja que es pressuposa que no augmentaran els tipus d’interès o els baixaran de cop arbitràriament.

Per aquesta raó, l’estabilitat també es reflecteix en els preus. És el BCE qui tria la política monetària que cada banc central de cada país ha d’aplicar i, en conseqüència, estableix el tipus d’interès -i qui s’encarregarà de supervisar que això es compleixi. Per això, la inflació no pateix grans fluctuacions, sinó que tendeix a estabilitzar-se. Per tant, els preus són estables, cosa que genera certesa tant entre les empreses com entre la mateixa població.

A més, l’estabilitat permet millors negocis dins de la zona euro. Els costos de les importacions i exportacions es redueixen dràsticament, per la qual cosa el comerç augmenta. Això, lligat al fet que si tenim la mateixa moneda, és molt més senzill comparar els preus de dos productes, fa que la competència comenci a créixer. I, a escala general, si la competència augmenta, els preus seran més baixos i la qualitat del que es produeix serà més elevada. A més, l’estabilitat de l’euro també atrau capital de fora de l’Eurozona, cosa que fa que encara augmenti més el comerç.

Evolució de les exportacions a la Unió Europea (2002-2018)

Les crisis econòmiques: un problema afegit

Amb aquests punts damunt la taula, sembla que l’euro sigui la solució a tots els problemes econòmics que pugui tenir un país. Però, què passa quan arriba una crisi econòmica? Teòricament, quan les crisis no tiren endavant per si soles, l’estat ha d’intervenir per estimular i reactivar l’economia. I, a grans trets, té dues opcions: o canviar la política monetària o la fiscal. Totes dues tenen els seus arguments a favor i en contra. Però el problema que apareix amb la moneda comuna és que els països només poden tocar la segona opció, la política fiscal.

Com és el BCE qui estableix la política monetària, quan hi ha una crisi, és aquesta institució qui decideix si augmenta o disminueix el tipus d’interès i en quina quantitat. I això provoca grans disparitats entre els països de l’Eurozona. Per exemple, el BCE pot decidir baixar-lo poc, i per tant, que el creixement econòmic sigui més lent. Però això el que provocarà és que països com Alemanya segueixin el seu ritme de creixement habitual i que els països perifèrics, com Espanya, acabin estancant-se, perquè el que els convindria seria baixar molt més el tipus d’interès per estimular més ràpidament el creixement econòmic.

Estats Units vs. Unió Europea

El que aquí es fa evident és que les crisis econòmiques no afecten per igual a tots els països de l’Eurozona. Les heterogeneïtats són clares, perquè cada país i cada govern mira pels seus propis interessos i beneficis, per la qual cosa aplica polítiques fiscals al seu criteri. No és el mateix Alemanya que Grècia. I, amb cada crisi, les diferències entre els països s’accentuen més. Trobar una solució igual per a tots és més que complicat. Tanmateix, si prenem com a exemple els Estats Units, a més de la unió monetària -tots els estats tenen el dòlar-, també tenen integració fiscal, és a dir, apliquen les mateixes polítiques fiscals -augmentar o reduir la despesa pública o els impostos. D’aquesta manera, les crisis no afecten amb tantes diferències els diferents estats. Podria ser aquesta una solució per a l’euro?

A més, als Estats Units, les diferències entre els estats també es redueixen gràcies a la mobilitat laboral. És a dir, els treballadors i treballadores es mouen entre els estats. Per tant, ajuden a restablir l’equilibri, desplaçant-se dels que tenen taxes d’atur més baixes als que les tens més altes. Però a Europa això no succeeix. Ara per ara, els desplaçaments per motius laborals no estan generalitzats. Per la qual cosa, l’ajust entre països és lent i més complicat.

Comparació de la mobilitat entre països dins la Unió Europea i entre els estats dels EUA

L’Eurozona té molts deures pendents. La recent crisi econòmica mundial ha fet emergir les debilitats de l’euro. Tota l’estabilitat i certesa que genera, va quedar neutralitzada pels forts impactes que va tenir la crisi en alguns dels països de la Unió Europea, com Grècia. En part, perquè no van poder aplicar les polítiques monetàries més adients pel país i per al moment. Com afrontarà la zona euro la crisi econòmica que comença a fer-se sentir? Si superarà els seus reptes, encara està per veure.

Read more

BBVA preveu un creixement d’un 1,8 % del PIB català el 2019 i d’un 1,6 % de cara al 2020

El banc presenta una revisió a la baixa del creixement econòmic en un context marcat per la incertesa 

JULEN CHAVARRÍAS I MIQUEL PASCUAL

BBVA ha presentat aquest dimecres les seves previsions per a l’economia catalana. El banc preveu una desacceleració del creixement del PIB, amb un augment de l’1,8%, fet que suposaria una dècima menys que el conjunt d’Espanya. En canvi, de cara al 2020, el creixement es preveu igual que la resta del país, amb una previsió de creixement de l’1,6%.

Durant la presentació de l’informe ‘Situació Catalunya’, l’economista en cap de BBVA Research, Miguel Cardoso, ha argumentat que aquestes previsions a la baixa del creixement econòmic venen donats per la “incertesa cap a l’economia catalana” que ha tingut una afectació negativa en l’economia del país. 

L’entitat bancària diu que la incertesa aquest 2019 ha augmentat sobretot per culpa de factors externs. Un índex desenvolupat pel mateix BBVA conclou que aquesta incertesa ve provocada sobretot pel Brexit i les tensions comercials entre Xina i els EUA. 

Pel que fa al Brexit, l’exposició del PIB de Catalunya cap a l’economia del Regnen Unit és del 2% i podria tenir una màxima afectació si la sortida del Regne Unit es fes de forma desordenada. Això sumat a les tensions comercials abans esmentades ha provocat que s’hagi frenat el ritme d’exportacions sense que s’hagi reduït la competitivitat i la demanda dels socis comercials. Això vol dir que hi ha factors que no són aquests que han afectat i reafirma la hipòtesi que la incertesa exterior pot fer “que es redueixi el flux comercial, sobretot en el sector de l’automòbil”. 

Tot i això, hi ha factors interns que el banc considera que també poden afectar l’economia, sobretot els relacionats amb la tensió provocada l’octubre després de la sentència del procés. Tot i que l’entitat considera que encara “és aviat per demostrar un impacte real”, preveu que “si la tensió del procés és temporal, l’impacte hauria de ser mínim”, d’una o dos dècimes al conjunt de l’exercici. Tot i això, “si la tensió és de continuada en el temps, els efectes podrien ser majors”. En aquesta línia, l’entitat ha observat una baixada puntual de la despesa dels residents durant la vaga del 18 d’octubre que s’ha mantingut en el temps en el cas dels estrangers.

Cardoso ha afirmat que “la falta d’acords i les regulacions en alguns sectors, sobretot el de l’automòbil preocupa i ha tingut un impacte negatiu en la venta en aquest sector”. A més, els canvis en la regulació de l’habitatge han confirmat la tendència a la baixa en el sector, que s’ha fet més palès a partir d’abril d’aquest any, amb unes vendes un 25 % inferiors a les xifres que s’observaven fins octubre de 2018.

Alentiment en la creació dels llocs de treball  

La desacceleració en el creixement del PIB –el 2018 va ser d’un 2,3% a Catalunya-, provoca també un alentiment en la creació de llocs de treball, on es preveu un “creixement entre el 0,4 i el 0,6%”. L’entitat preveu que es crearan 115.000 nous llocs de treball el 2020 i l’atur es reduirà fins a l’11%, en gran part gràcies a la política del BCE de mantenir els interessos baixos. Aquest fet fa que, tot i la desacceleració, es prevegi un context de creixement 

A diferència d’altres països europeus, gran part de la desacceleració de l’economia ve provocada per la menor demanda interna. Hi ha menys despesa a les llars i això suposa una debilitat per a l’economia catalana. Un altre factor important ha estat el menor creixement dels socis comercials. S’esperava un creixement entre un 1% i 1,5 % i l’expectativa actual és del 0,8 de cara a l’any que ve per al BBVA. Segons Cardoso, un últim factor “és l’ajustament del sector industrial, on cada cop s’observa un ajustament de caire més permanent”. El banc observa raons demogràfiques en aquest sector, on cada cop hi ha menys demanda a conseqüència de la conscienciació pel canvi climàtic de la població.

Read more

Amazon busca militars per fer de directors d’àrea a Barcelona

Anglès fluid, espanyol i tenir títol universitari són els tres requisits principals

«A causa del creixement mantingut de l’empresa, necessitem líders dinàmics i forts», explica Amazon a l’anunci de feina. Estan buscant militars en actiu o retirats que tinguin capacitat per liderar equips de 80 a 100 treballadors –però que en alguns casos podran arribar fins a 200 en temporada alta.

La companyia vol oferir «les mateixes oportunitats per a tothom» i és per això que les places oferides també són per a aquells militars discapacitats o ferits a les missions. Del que es tracta és que puguin aprofitar les habilitats desenvolupades a l’exèrcit per fer créixer el negoci significativament, segons expliquen.

Altres requisits que s’exigeixen és tenir títol universitari o equivalent, parlar anglès de manera fluida i manegar l’idioma espanyol. Amazon valorarà també l’experiència prèvia en el sector de la logística o si es tenen coneixements previs.

De militar a ‘caçatalents’

El militar Sean Kelley va passar de l’exèrcit a ajudar a l’empresa Amazon a contractar veterans per formar part del seu equip. Amazon es va comprometre a contractar a 25.000 militars i parelles. L’empresa també ofereix la possibilitat de treballar des de casa.

Vídeo promocional d’Amazon, en què expliquen les oportunitats de treballar virtualment des de casa

I així és com una d’aquestes places ha arribat també a Espanya. Amazon forma part del programa ‘Hiring Our Heroes‘ (Contractant els nostres herois), que facilita la integració dels veterans a l’empresa privada.

Una oportunitat per sortir del front

El programa ‘Hiring Our Heroes‘ (Contractant els nostres herois) està integrat per un seguit d’empreses que col·laboren amb l’exèrcit, contractant els militars i les seves parelles. Algunes empreses nord-americanes importants en formen part dels seus membres permanents, com FedEx o Boeing, i d’altres són amigues d’aquest, com Facebook o PayPal –d’entre altres.

Aquest és un programa posat en marxa per la Fundació de la Cambra del Comerç nord-americana.

Read more

De «Super Mario» a «Conde Draghula»: el paso de Mario Draghi por el Banco Central Europeo, a juicio

Draghi dice adiós al BCE dejando huella y anuncia medidas agresivas para afrontar una inminente recesión económica

«Dejo la presidencia del BCE con el convencimiento de que el Consejo de Gobierno y yo tomamos las medidas que consideramos necesarias en cada momento y siempre de acuerdo a nuestro mandato», ha anunciado Mario Draghi en su última reunión como Presidente del Banco Central Europeo, el pasado jueves 24 de septiembre.

El Consejo de Gobierno del BCE ha decidido afrontar la inestabilidad que está viviendo de forma contundente. Además de la preocupante guerra comercial entre Estados Unidos y China, y la incertidumbre que genera el Brexit en los mercados financieros, el Banco Central Europeo trata de reconducir su última decisión: su vuelta al programa de compra de deudas que decidió dejar atrás a finales de 2018.

Christine Lagarde, política francesa, actual directora gerente del Fondo Monetario Internacional (FMI) y Presidenta del BCE a partir del 1 de noviembre de 2018, hereda un legado envenenado. Por un lado, el Consejo de Gobierno se encuentra totalmente dividido por la política monetaria a seguir: mientras algunos consejeros apuestan por la vuelta a la compra de activos de los países miembros endeudados, con el fin de acabar con la desaceleración que sufre el Euro desde finales del año paso; otros denuncian la normalización de una política monetaria que no genera crecimiento sino una «inminente recesión»

Los puntos clave de los 8 años de Draghi como Presidente del BCE

Desde que Mario Draghi iniciara su andadura como Presidente del BCE en 2011, fueron muchos los que le apodaron SuperMario, alabándose su buena respuesta a la crisis. Draghi se convirtió en «el hombre que salvó el Euro y a Europa» para la mayor parte de los economistas. Sin embargo, ocho años después su buena imagen se ha difuminado.

Mario Draghi tomó el relevo de Jean Claude Trinchet, quien gestionó el BCE desde 2003 hasta 2011. El economista francés respondió a la crisis financiera de 2008 sin arriesgar demasiado. Durante sus últimos tres años de mandato; los expertos consideraron que Trinchet llevó a cabo un política monetaria poco expansiva y sin aportar grandes estímulos financieros a los países en recesión, a diferencia de Estados Unidos o Reino Unido. De esta forma, la economía europea se estancaba a niveles agigantados.

En 2011, Draghi se pone al frente del Banco Central Europeo bajando los tipos de interés, como primera medida de su mandato. Es el único Presidente del BCE que nunca los ha subido: en ocho años los ha bajado o mantenido.

Su mandato en el Banco Central Europeo viene marcado por dos etapas: de 2011 a 2014 trató de salvar el Euro y lo consiguió; y, a partir de 2015, ha intentado que la Eurozona crezca y no se estanque.

Durante su primer año, en julio de 2012, Draghi aseguró en una conferencia en Londres que «el BCE estaba dispuesto a hacer lo que fuera necesario para preservar el Euro”, dejando ver que trataría de comprar la deuda pública de los países insolventes (entre ellos España, Portugal, Grecia e Italia) para refinanciarlos a un interés ínfimo. Redujo las primas de riesgo y consiguió cierta estabilidad,

Esa afirmación se materializó en enero de 2015; cuando Draghi, tras tres años de mandato y ver el bajo crecimiento e inflación que mantenía la Eurozona, decidió poner en marcha el Programa de Compra de Deuda (IQ) que comenzó en marzo de ese año. La anterior política monetaria no generaba desarrollo económico, simplemente aplacaba ciertas crisis de liquidez internas de algunos países.

Desde entonces hasta finales de 2018 se han inyectado en la economía europea 2.6 billones de euros. No obstante; esta política de compra de deuda también preocupa al sector económico, ya que aporta financiación artificialmente abaratada para ayudar a los gobiernos de los países endeudados. En un primer momento; parecía una medida acertada, sin embargo no se tuvo en cuenta la falta de incentivos que el BCE genera en esos países para la inversión. De esta forma, estos países se han relajado estos últimos años, acomodándose en el no crecimiento y normalizando esta medida de carácter (en un principio) temporal.

En diciembre de 2018 el BCE decidió cambiar de estrategia y dejar de comprar deuda, con el objetivo de volver a normalizar la política monetaria. Sin embargo, tanto la guerra comercial entre Estados Unidos y China como la incertidumbre del Brexit, impiden que la Eurozona vuelva a la normalidad. Y, el pasado septiembre, Mario Draghi se vió obligado a dar marcha atrás y volver a la compra de deuda, «enquistándose el sistema» según expertos como Luis Doncel, jefe de la sección de economía de El País.

Read more

Foment i PIMEC s’uneixen per reclamar diàleg a Sánchez i a Torra

Les patronals catalanes exigeixen al Govern i a la Generalitat trobar una solució política al conflicte català

Julen Chavarrías i Aitana Robey

El reclam per trobar una solució política a la problemàtica catalana ha arribat al món de l’economia. Les patronals Foment del Treball i Pimec —presidides per Josep Sánchez Llibre i Josep González—, que juntes representen 600.000 empreses i uns 2,5 milions de persones, es van unir el passat dimecres en un acte que va comptar amb l’assistència de més de 300 empresaris. L’esdeveniment va tindre com a principal objectiu demanar que el govern de la Generalitat busqui una “sortida al greu conflicte que està vivint Catalunya”, que des d’aquestes institucions consideren que és responsabilitat de la classe política, i no de la Justícia.

El context d’aquest acte es troba en la preocupació que estan vivint sectors com l’hostaleria, el comerç o el turisme a causa de les imatges de protesta de l’última setmana arreu de Catalunya. Tot i que l’economia catalana no s’ha vist directament afectada, les petites empreses del centre de la ciutat reivindiquen la necessitat d’una solució negociada per evitar més pèrdues econòmiques en els negocis. 

El president de Foment del treball Sánchez Llibre va afirmar que el President de la Generalitat pot comptar amb la complicitat de les patronals, però, al mateix temps, va insistir en la urgència de retornar a la seguretat jurídica a Catalunya. També van expressar rebuig per la violència, que consideren que deteriora la societat catalana: “pensem que aquest acte és molt important per evitar que es tornin a produir els actes de violència d’aquests dies, que són l‘autèntic enemic del progrés econòmic de Catalunya”, va declarar el president.

Declaració de Josep Sánchez Llibre.

En una jornada que van qualificar d’històrica, Foment i Pimec van aprofitar la reunió per publicar el manifest «A favor del progrés de Catalunya» i reivindicar la necessitat de la negociació, de transacció i d’acord, ja que consideren que és l’única via en democràcia per a resoldre els conflictes.

Read more

RIOT Wrestling comença a cobrar entrada per als seus espectacles

El passat 28 de setembre, la Sala Ball Centre de Barcelona va ser testimoni de Reloaded, el show inaugural de la nova temporada de l’empresa de lluita lliure RIOT Wrestling. Més enllà de l’espectacle, l’estrena va introduir una gran novetat respecte de l’any anterior: el cobrament d’una entrada.

Per primer cop en la seva història, i després de cinc anys oferint espectacles de forma regular, l’accés als shows de l’associació no seran gratuïts. El preu de l’entrada, però, no és fix, sinó que segueix el concepte de l’entrada inversa.

Entrada inversa consisteix en el fet que l’espectador, en acabar l’espectacle, farà una aportació econòmica del valor que consideri pertinent, segons la qualitat del que ha vist.

https://twitter.com/bcnRIOT/status/1175435468890103813

Una aposta arriscada

Des de la temporada passada, RIOT Wrestling disposa d’una seu fixa on celebrar tots els seus espectacles: la Sala Ball Centre, situada al districte de Sants. Abans, anaven rotant entre els diferents Espais Joves de què disposa la ciutat de Barcelona, com Fontana o Les Basses, i les consumicions al bar eren la principal font d’ingressos. Una nova normativa aplicada per l’Ajuntament de Barcelona fa un parell d’anys va limitar el nombre d’espectacles que una associació podia realitzar en aquests centres, la qual cosa va obligar a RIOT Wrestling a buscar alternatives per subsistir.

El lloguer d’una sala privada com Ball Centre és més car i no a tot arreu està permès celebrar espectacles d’aquest tipus. A més a més, l’associació juvenil es va topar amb un problema addicional: cobrar entrada de forma establerta els obligava a pagar més impostos.

D’aquesta manera, RIOT Wrestling buscarà seguir creixent i fer un salt de qualitat, millorant els equipaments de què disposen i, fins i tot, atraient estrelles de renom internacional. És el públic, però, qui tindrà el futur en les seves mans.

Una nova manera de veure lluita lliure

La implantació de l’entrada inversa com a mètode de finançament no és l’única novetat que l’empresa barcelonina introduirà aquesta temporada. Seguint els passos de la madrilenya WhiteWolf Wrestling, líder del sector en l’àmbit espanyol, RIOT Wrestling ha presentat la seva plataforma de streaming a la carta. Per 2,99 dòlars mensuals, els aficionats podran visualitzar tots els espectacles que se celebrin a la Ciutat Comtal. De moment, ja estan disponibles un total de tres shows íntegres de la temporada passada.

Objectius de futur

La resposta del públic determinarà el futur de RIOT Wrestling. El gran objectiu a curt termini és oferir un producte cada cop millor. En cas d’estabilització de l’assistència i d’un augment notable dels ingressos, la següent decisió implicaria implantar una entrada fixa. Fonts directes de l’associació revelen que el preu oscil·laria entre els 3 i els 5 euros per l’entrada bàsica.

L’experiència de l’Ateneu

Aquesta serà la primera temporada de RIOT Wrestling en què es cobrarà entrada de manera habitual. Tot i això, no serà el primer cop que l’aficionat de la lluita lliure haurà de pagar per veure un espectacle de la marca. Els shows celebrats a l’Ateneu del Clot dels últims anys tenien un cost per a l’espectador d’uns 4 €. Cal remarcar, però, que l’afluència de públic era menor de l’habitual.

Read more

Uso de cookies

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.

ACEPTAR
Aviso de cookies