Desestimació crònica del cinema fet per dones

Orsolya Gazdagi & Sara Gómez Alburquerque

Fa un mes que es va estrenar al cinema «Birds of Prey», l’última adaptació de DC Còmics a la gran pantalla. Presentada com un spin-off de «Suicide Squad» (2016), la pel·lícula narra les peripècies de Harley Quinn després de la seva ruptura amb el Joker, i els seus esforços per demostrar al món (i a ella mateixa) que és molt més que la núvia del Príncep Pallasso del Crim. A més de l’emancipació de Harley d’una relació tòxica, la cinta traspua sororitat, mostrant l’aliança entre cinc dones diametralment oposades que es veuen obligades a unir les seves forces per acabar amb el vilà de torn – es tracta d’una pel·lícula d’acció, al cap i a la fi.

Per important i oportú que sigui el missatge que transmet la història, és encara més important qui la conta. Dirigida per Cathy Yan, escrita per Christina Hodson i protagonitzada per Margot Robbie, Jurnee Smollett-Bell, Mary Elizabeth Winstead, Rosie Perez i Ella Jay Blasco, «Birds of Prey» inclou a les dones en cada graó del procés creatiu i demostra que les pel·lícules de súper-herois no són propietat exclusiva del gènere masculí.

La presentació mundial a Londres de «Birds of Prey» amb la seva directora Harley Quinn els actors (majorment dones). FOTO: David Dettman

Encara que fresca, divertida, amb un missatge empoderant i molta acció, la cinta va comptar amb una resposta més negativa de l’esperada a la seva estrena. Després de la seva primera setmana de projecció es va convertir en la pel·lícula de DC menys taquillera, i mitjans com Variety i Deadline la van titllar de «decebedora» i un «fracàs», malgrat hacer recaptat 81 milions de dòlars a nivell global durant els seus primer dies. D’altra banda, segons Comic Book Resources, el 90% de les crítiques negatives provenien d’homes els quals, per alguna raó, es van obstinar a creure que «Birds of Prey» era una pel·lícula anti-homes, i li van fer boicot negant-se a veure-la als cinemes.

Una cosa semblant va ocórrer el desembre passat quan es va estrenar «Little Women», l’adaptació de la directora Greta Gerwig de la novel·la de Louisa May Alcott. Amb un equip tècnic compost en la seva majoria per dones, el filme no va aconseguir desfer-se dels prejudicis que la qualifiquen de ser una pel·lícula «per noies». Ni en els Golden Globes ni en els Oscar va estar nominada a «Millor Pel·lícula» o «Millor Direcció», quan a Rotten Tomatoes va obtenir una valoració positiva del 97%. Sembla com si les pel·lícules sobre homes, dirigides per homes i protagonitzades per homes siguin considerades com cinema estàndard, mentre que les pel·lícules de dones cauen en una categoria diferent i, pel que sembla, pitjor.

La pel·lícula dirigida per la directora Greta Gerwig «Little Women» guanya l’Oscar a millor vestuari, una de les seves sis nominacions.

El drama «The Farewell» reflecteix amb molta destresa les complicades dinàmiques d’una familia xinesa-estadounidenca, basades en la pròpia experiència de la directora i guionista del film, Lulu Wang. La crítica es va desfer en elogis cap a Wang i va lloar l’actuació de les actrius Awkwafina i Zhao Shuzhen. Però tot això no va impedir als membres de l’Acadèmia passar-la per alt a l’hora de decidir les nominacions. Per què? Una pel·lícula indie i una directora poc coneguda poden ser els motius d’aquesta «negligència». Però «Whiplash» (2014) entra dins d’aquests paràmetres i, tot i així, va aconseguir la cobejada nominació a «Millor Pel·lícula». Però «The Farewell», a part de ser una pel·lícula indie, compta amb una directora poc coneguda a més de racialitzada, i la trama es desenvolupa majorment en mandarí. Obstacles, pel que sembla, insalvables – però només si el títol no és «Parasite».

Lulu Wang posa amb els premis guanyats als 35th Film Independent Spirit Awards a millor pel·lícula per «The Farewell» i a la millor actriu de suport, que va acceptar en nom de Zhao Shuzhen. FOTO: REUTERS/Lucas Jackson

Aquests exemples mostren una conjuntura discriminatòria i escrupulosa plasmada en tots els contextos que inclouen una activitat creativa. És inqüestionable com la presència femenina en l’elit de la producció cinematogràfica és abundant però insignificant a la mateixa vegada. Els grans mites del cinema tenen nom i cognoms masculins. Aquest fet desemmascara la inherent i imposada exclusió de les dones envers les apreciacions i valoracions més significatives. I és que per molt que una dona crea productes audiovisuals de gran impacte i qualitat, sense haver de demostrar que estan per sobre de ningú, sinó seguint els seus propis principis i anhels, no se li contempla o admira de manera igual a un home. 

Fa més de deu anys des de l’única edició dels Oscars on una dona va guanyar el premi a Millor Direcció. L’actriu i cantant Barbra Streisand anunciaria com la directora Kathryn Bigelow obtindria un inesperat i merescut guardó que obriria una nova etapa en l’entramat hollywoodenc i cinematogràfic internacional. La inèdita gesta no s’ha tornat a repetir. Als 92 anys d’història dels Premis de l’Acadèmia, només cinc dones han estat mai nominades a la millor directora.

Aquest any el panorama era especialment polèmic perquè les dones van dominar les llistes del top-10 i les converses al voltant dels premis. Les ja mencionades «Little Women» de Greta Gerwig, «The Farewell» de Lulu Wang i altres com «Hustlers» de Loust Scafari o «Portrait of a Lady on Fire» de Céline Sciamma van classificar-se de manera coherent entre les pel·lícules de més èxit de la crítica de l’any, però no van assolir els llocs privilegiats de reconeixement.

El tarannà que enalteix el talent masculí ho continua eclipsant tot i no deixa espai per tal que la llum femenina brilli amb una intensitat equivalent, idèntica. Però, avui en dia el got es pot veure mig ple o mig buit. Segons un estudi recent de la Universitat de el Sud de Califòrnia, d’entre els 114 directors de les 100 pel·lícules més taquilleres del 2019, només 12 van ser dones (10,6%), enfront de 102 homes (89,4%). No obstant això, aquest 10,6% és més del doble de la xifra registrada al 2018 (4,5%).

A més, les directores femenines reben moltes menys oportunitats de dirigir una segona pel·lícula que els seus homòlegs masculins. Segons l’Institut Annenberg, les dones van dirigir només el 4% de les 1200 millors pel·lícules del 2007 al 2018. D’aquestes directores, només el 17,4% havien arribat a dirigir una altra pel·lícula més enllà del seu llargmetratge (el 13% va dirigir un segon, el 2,2% el tercer). , i el 2,2% el quart). Per contra, el 45,7% dels homes que van fer una pel·lícula superior en l’última dècada havien arribat a dirigir més pel·lícules després del debut en llargmetratge (21% el segon, 13,1% el tercer, 6,2% el quart i 5,5% el cinquè o més).

Annenberg Inclusion Initiative mostra les diferències d’oportunitats de carrera de directores masculines i femenines. FONT: USC Annenberg Inclusion Initiative.

Altres casos que exemplifiquen el potencial i la manca de justícia i atenció que reben les directores & actrius a la indústria del cinema són els de: Sofia Coppola, qui no dirigeix un film des del 2017, però és, sens dubte, una directora amb molt a dir sobre les relacions humanes, tal com va demostrar amb «Lost in Translation», la seva segona cinta -nominada a Millor Pel·lícula i Millor Direcció en els Óscar i premi a Millor Guió, a més de guanyar el de Millor Pel·lícula en els Globus d’Or-; o Lynne Ramsay, qui va rebre un ovació dempeus de set minuts quan la seva pel·lícula «You Were Never Really Here» va ser estrenada al Festival de Cinema de Canes el 27 de maig del 2017.

Hollywood ha contret un deute amb les dones de la indústria equiparable al de la desigualtat salarial contra la qual les actrius porten lluitant anys. Les històries explicades per dones i protagonitzades per elles mateixes continuen sent relats amb missatges i moralitats que poden apel·lar a tothom. Tan sols s’han d’interioritzar sense cap tipus de prejudici. I gaudir-les.

Read more

Les noies skaters, una realitat

“Ningú ha arribat al cim acompanyat de la por”. Una frase que s’avé molt a la personalitat de la Mariona Pujol, una barcelonina de 17 anys, amant dels esports.

Va començar a practicar skate als 14, quan la seva àvia n’hi va regalar un. Els primers trucs els va “planxar” amb l’ajuda de crosses per aguantar-se, des de la terrassa de casa, i ella mateixa afirma que mai ha tingut por de caure: “Em diuen que sempre estic a terra. Caic molt; en un dia puc caure 10 cops”.

Va començar a prendre’s l’esport més seriosament quan van entrar a robar a casa seva: els lladres es van deixar una taula d’skate de bona marca. A partir d’aquell moment, es passava les tardes a l’skatepark– disciplina que es distingeix de l’street pel fet que els trucs es fan en una pista, en comptes de per escales, pilones o qualsevol altre obstacle que es pugui trobar pel carrer – però se’n va acabar cansant, perquè havia d’anar-hi sola i, allà, no hi trobava cap noia. I és que la gran majoria dels practicants d’aquest esport són de gènere masculí.

Discriminacions

“Algun cop m’han dit: ‘L’skate és per als nens!’ o ‘Patines molt bé, per ser una noia’, com si nosaltres no ho poguéssim fer tan bé com els nois”. No obstant això, mai s’ha sentit pressionada socialment ni discriminada per aquest motiu. A més a més, el públic femení s’està expandint cada cop més dins d’aquest món. “Durant una competició em vaig adonar que hi havia moltes altres noies que patinaven, a part de les típiques que s’hi dediquen professionalment”. Van formar un grup de dotze nenes, que fan skate habitualment a Mar Bella, Barcelona; i que han anat fins i tot a Zarautz, per a patinar juntes.

La família

L’esport ha estat una constant en la seva vida: des de petita, quan anaven de vacances amb la seva família, llogaven un monitor, taules de surf i neoprens. La Mariona va començar a patinar amb el seu germà bessó, en Jan, amb qui té una gran competitivitat. “Quan jo aconsegueixo fer un truc, ell també el vol fer i sempre intenta superar-me”. Després de molta insistència, també ha aconseguit transmetre la seva afició al seu germà petit: “Sempre li deia que volia ensenyar-li a fer skate i ell no volia. Li feia vergonya caure i deia que es riurien d’ell. Ara fa poc temps que practica i ja baixa per la rampa. Li encanta”.

El surf

Una altra passió és el surf. Fa un any que el practica i, si li fessin triar, tindria molt clara la seva resposta: “Entre l’skate i el surf, triaria sens dubte la segona opció. Patinant tens sempre la mateixa rampa, amb la que pots fer sempre els mateixos trucs. Al mar, en canvi, mai faràs la mateixa onada dues vegades: cada onada és única, és l’onada”.

Li va costar molt prendre la iniciativa de començar per la falsa creença que “a Barcelona no es pot “surfejar”, perquè no hi ha ones prou altes. En aquest esport es torna a trobar amb el problema de la masculinització: “Hi vaig amb els amics però normalment sóc l’única noia”. Tot i això, té una amiga que havia viscut a Puerto Escondido, Sud-Califòrnia. Allà feia surf sovint i és molt bona. Li ha ensenyat diversos trucs i la va acompanyar a una competició que, després d’haver estat cancel·lada diverses vegades, es va realitzar amb onades d’una altura ínfima, de 30 cm.

La rivalitat dels skaters a Barcelona

Dins de l’àmbit de l’street hi ha una gran rivalitat entre els skaters que ocupen els espais de cada un dels barris de Barcelona. Els de Sants no poden anar a patinar al MACBA i viceversa. No obstant això, als skateparks no s’hi respira aquest ambient. No existeix la competitivitat, sinó que es viu l’skate amb col·laboració. Els “pros” ensenyen nous trucs als principiants i les úniques disputes que s’hi viuen tenen lloc quan scooters – els patinets – ocupen la rampa durant molta estona.

Read more

Embarassos polítics

Rut Font i Olma Giró

Ser dona i política no és fàcil.

Ser dona, política i mare encara és més complicat.

Si bé és cert que existeixen diversos decrets de conciliació laboral, l’herència masclista i el background de la societat juguen en contra a l’hora de garantir una equitat efectiva en l’àmbit polític.

És cert, també, que s’han vist grans avenços en els darrers anys. El 2017 la senadora australiana Larissa Waters es convertia en la primera dona que alletava un nadó al Parlament d’Austràlia. En l’àmbit espanyol Irene Montero, portaveu d’Unidas Podemos en el Congrés, sol·licitava el passat juliol el permís de vot telemàtic a la investidura de Pedro Sánchez a causa del seu avançat estat de gestació.

La premsa ha tingut un paper transcendental a l’hora de criminalitzar actituds de les polítiques embarassades. Un judici constant cap a la seva figura de mare o de política. Aquest judici, però, és inexistent en els homes, polítics i pares.

Així doncs, es presenta un anàlisi del tractament mediàtic en l’àmbit nacional dels casos de dones polítiques embarassades des d’inicis del segle XXI fins el dia d’avui. Així com un breu repàs del codi deontològic i drets laborals existents en el marc de la maternitat.

Testimonis

S’ha recollit l’experiència personal de dues dones, mares i polítiques -en el moment de l’embaràs o adopció- per entendre de primera mà quins són els problemes a l’hora de compaginar la vida pública i política amb la privada i, tanmateix, si han estat víctimes de crítiques i pressió mediàtica.

Elles són la Carme Figueras, diputada al parlament de Catalunya en la IX Legislatura i al Congrés dels Diputats en la cinquena legislatura i la Carme Porta, regidora de l’Ajuntament d’Esplugues de Llobregat l’any 2003 i diputada al Parlament de Catalunya des del 1999 fins al setembre del 2006.

Carme Figueras

Carme Figueras era diputada al Parlament de Catalunya quan va adoptar una nena de 3 anys procedent de Guatemala. Si ja és difícil combinar els horaris de la política amb el procés d’adaptació necessari després d’una adopció, encara és més complicat quan els dos pares són càrrecs públics.

Figueras, actual consellera del CAC, explica com l’organització és clau per poder tenir cura d’una nena petita i alhora mantenir-se al peu del canó amb els temes de debat al Parlament.

Carme Figueras al despatx del Consell Audiovisual de Catalunya.

Carme Porta

Carme Porta va donar a llum a la seva filla el desembre del 2002. En aquell moment van coincidir dues parlamentàries embarassades, ella i la diputada socialista i alcaldessa d’Esplugues, Pilar Díaz.

Carme Porta al pati del Museu Marítim de Bacelona.

Van ser les primeres diputades que van poder gaudir d’una sala destinada a l’alletamentt dels nadons. Fins llavors aquesta possibilitat no existia. Aquest procés va ser gràcies a la unió de totes les diputades dels grups parlamentaris -unes 30- per tal de redactar un text adreçat al president de la cambra, Joan Rigol, que contemplava una sèrie de demandes com per exemple la revisió del reglament de la cambra per tal de poder delegar el vot així com la petició d’un espai exclusiu d’alletament, ja que no existia la baixa maternal. 

Aquesta unió de parlamentàries neix arran de la ràbia. L’any 2001 Núria Martínez, diputada de CIU, va donar a llum a una criatura prematura. Aquela legislatura anava d’un sol vot. Normalment quan hi havia una malaltia greu, mort d’un familiar o embaràs es duia a terme el que es coneix com un ‘pacte de cavallers’ que suposava equilibrar les forces. A Martínez ningú li va oferir la possibilitat. Dos dies després de donar a llum, ja estava present al ple. Aquesta situació va escandalitzar a les diputades i a partir de llavors, van decidir unir-se.

Tot i que es va aprovar que hi hagués una sala destinada a l’alletament de nadons, aquesta només garantia allò més bàsic. No hi havia cap persona que se’n fes càrrec, això volia dir que, o bé pagaves perquè algú cuidés el nadó -despeses personals- o les diputades s’havien de passar tot el dia a la sala menys quan era moment de debat o votació.

Carme Porta no va tenir baixa de maternitat, encara no existia. La seva “baixa” van ser quinze dies al desembre contant les festes -perquè els altres se’ls va demanar com a vacances, ja que vivia en un àtic sense escales i el seu avançat estat d’embaràs no li permetia fer molts esforços físics- i tot el mes de gener, que no és lectiu.

Tanmateix, amb la fi d’aquella legislatura l’any 2003, es va plantejar un canvi en el reglament de cara a poder delegar el vot. Ara com ara, aquest és factible.

La teoria: els permisos de matenritat

En els últims anys s’han fet molts avenços pel que fa a la conciliació familiar. Tanmateix, el Congrés de Diputats no compta amb cap normativa que reguli els permisos de paternitat i de maternitat. L’única prerrogativa que preveu és el vot telemàtic, que permet votar una proposta des de fora del Congrés en cas d’embaràs, de paternitat o maternitat o de malaltia greu. Poques persones saben que el diputat de Ciutadans Sergio Campos va demanar el vot telemàtic el 2018 durant el seu permís de paternitat, mentre que tothom coneix el cas d’Irene Montero.

Per altra banda, quan es demanen les baixes per maternitat o paternitat, els membres de la Cambra Baixa segueixen els criteris de l’Estatut Bàsic de l’Empleat Públic, encara que mantenen una relació de mandat representatiu i no una relació laboral amb la insitutció. Aquesta normativa preveu una baixa maternal de 16 setmanes intercanviable entre els dos progenitors, on les primeres 6 setmanes són obligatòries per la mare en cas de part.

Les lleis canvien en el cas del Parlament de Catalnya, on s’hi ha legislat fins a tres vegades en matèria de conciliació familiar per actualitzar el decret de 1997. La llei actual, aprovada el 2006, manté uns criteris similars als de l’Estatut de l’Empleat Públic, però amb especificitats concretes com són les excedències i les ampliacions dels permisos en cas de tenir un fill amb alguna discapacitat.

Tantmateix, la teoria i la pràctica no solen anar de la mà. Moltes són les polítiques que, tot i voler-ho, no han pogut permetre’s absentar-se 16 setmanes de la feina. Per exemple, Figueras afirma que havia d’anar als debats del Parlament després d’adoptar la seva filla, ja que s’acostaven eleccions.

Codi deontològic Consell de l’Audiovisual de Catalunya

La immediatesa caracteritza el treball dels periodistes. Sovint es produeixen notícies quasi de forma automàtica, qüestionant poques coses. Introduir la perspectiva de gènere no ha de ser un valor afegit de la informació, sinó que aquesta perspectiva s’hauria d’introduir de forma transversal a tot el contingut periodístic. Jutjar a les dones polítiques i mares per la seva actitud envers el nadó o la funció política -i no fer-ho amb els pares polítics- falla en tots els sentits en el codi deontològic basant-se en la perspectiva de gènere. En l’àmbit nacional es troben nombroses recomanacions de perspectiva gènere adreçades a periodistes, el CAC exposa les seves.

Col·locar una dona a la història no la fa, automàticament, millor. Sí que ho fa, en canvi, qüestionar-se qui ha de protagonitzar la història, a qui afecta i, si en algun moment, el punt de vista de les dones pot aportar més profunditat al relat.

Eines per visibilitzar les aportacions de les dones -CAC

Estereotips de gènere als mitjans

Vivim en una societat caracteritzada per un masclisme estructural. Cada dia s’obren nous horitzons i línies de treball per garantir una educació, cultura, política i societat respectuosa en tots els gèneres. Aquesta herència patriarcal és molt present en el dia a dia.

La premsa, i la política no se’n lliuren.

Podem trobar nombrosos casos mediàtics en els quals se sexualitza a una dona, es parla sobre el seu físic per sobre les seves capacitats. Els Jocs Olímpics responen perfectament als rols de gènere: mentre es troben llistes de les ‘esportistes més sexys del 2019’ o ‘la talla de sostenidor de les nedadores’ a l’altra pàgina es troba el recorregut esportiu d’un home atleta.

El que passa en el món esportiu també es trasllada a la política, tot i que normalment de forma més subtil. Les dones polítiques, qüestionades molt més que els homes, es troben en el punt de mira i crítica a l’hora que decideixen ser mares. La cultura masclista impregna la premsa. Són criticades facin el que facin: si decideixen tornar a la vida pública pocs dies després de donar a llum se les acusa de males mares i irresponsables. Ara, si la casuística és el contrari i decideixen agafar-se la baixa maternal fins a l’últim dia es qüestiona la seva funció política i el seu càrrec públic. En resum, criticades decideixin el que decideixin. Aquestes decisions, tanmateix, no es qüestionen en el cas dels homes.

“En haver pres només les sis setmanes obligatòries serà posada a la mateixa llista de ‘males mares’ que Carmen Chacón i Soraya Sáenz de Santamaría. Però si hagués decidit esgotar les 16 setmanes a les quals tenia dret, hauria sigut considerada una irresponsable i acusada d’abandonar el Govern a la seva sort».

María Pazos, presidenta d’una associació per la igualtat de gènere en permisos per naixement d’un fill, a La Vanguardia sobre Susana Díaz

Carme Figueras, consellera del CAC en l’àmbit de gènere i família, explica com aquests estereotips es traslladen a la informació que donen els mitjans de comunicació.

Exemples històrics del tractament mediàtic dels embarassos polítics

Després de veure la teoria que envolta al tractament mediàtic en clau de gènere, s’analitzen els casos més transcendentals de dones polítiques embarassades des de l’any 2000 fins al dia d’avui i quin tractament els hi ha donat la premsa. Aquesta anàlisi servirà -també- per observar si hi ha un avenç en el llenguatge i tractament de gènere a la premsa.

La baixa maternal és un dret -no un deure- que recau en el subjecte adherir-s’hi o no. Tanmateix, les decisions de les dones en política en aquesta matèria sempre es qüestionen als mitjans. A més, si la política es queda embarassada en època d’eleccions, se li retraurà un ús electoral de l’embaràs, sigui quina sigui la seva ideologia.

El cas que va generar més impacte mediàtic va ser el de Carmen Chacón. La seva imatge fent quadrar les tropes de l’exèrcit després de ser nomenada ministra estant embarassada va donar la volta el món. Una imatge híper sexualitzada del seu embaràs. Els detractors van sorgir aviat: es qüestionaven les seves capacitats com a dona, embarassada i catalana al càrrec de les forces armades. No obstant, va ser una de les ministres més ben valorades l’any 2008.

L’altra visió de la premsa la va mostrar Soraya Sáenz de Santamaría, qui va decidir renunciar a la baixa i tornar a treballar 10 dies després del naixement del seu fill. Tot i que va ser capaç d’organitzar-se, l’opinió pública va acusar-la d’abandonar les seves responsabilitats com a mare. Una crítica que també se li va fer a Susana Díaz, qui va adherir-se a les primeres sis setmanes de baixa reprenent la feina en complir-les. Cap de les dues va deixar de banda la cura dels seus fills però a totes dues se les va criminalitzar per fer-ho.

Per últim, els embarassos d’Irene Montero. En aquest cas ella i Iglesias van rebre elogis per repartir-se la baixa per ser «coherents amb les seves idees». Cal destacar que en tractar-se de parts prematurs, la premsa i l’opinió pública van considerar prioritària la salut dels nens i de la mare, per sort.

Nous horitzons

Tot i les recomanacions existents per millorar el tractament mediàtic en clau de gènere i els avenços que s’han fet des dels inicis del segle XXI, encara queda molt recorregut.

S’observa com s’ha deixat de sexualitzar la figura d’una dona política embarassada, com va passar amb la Carme Chacón a la portada del Periódico, però es continuen posant en dubte les aptituds o com a mare o com a política. Una pressió innecessària que en la majoria dels casos recau -només- en la figura de la dona.

Ser dona i política hauria de ser fàcil -tan fàcil com ho tenen els homes-.

Ser dona, política i mare també ho hauria de ser.

Read more

La dona al món del còmic

Les dones tot just s’estan creant un lloc en la indústria del còmic, que ha estat tradicionalment masculina. Tot i això, encara queda un llarg camí per recórrer

La indústria del còmic ha estat identificada, des dels seus inicis, amb autories i públics majoritàriament masculins. Aquesta imatge no es correspon ben bé a la realitat, però per convencions culturals s’ha anat arrelant a la nostra societat. Segons afirma Álvaro Pons, un dels màxims experts d’Espanya en el món del còmic, “la dona en el còmic espanyol ha estat la gran oculta i oblidada”. Relata que, en els anys 40 i 50, moltes dibuixaven sota el nom del seu marit: “Per evitar problemes, ell cobrava i portava els dibuixos a les redaccions, firmant amb el seu nom o sense firmar”.

Durant la dictadura franquista la professionalització de la dona era una qüestió complicada. Això explica la dificultat de ser una dona artista o autora de còmics en l’època. Tot i això, a mesura que el règim es va anar suavitzant, va aparèixer una nova generació d’autores. En destaquen figures com la de Purita Campos, Maria Pascual o Trini Tinturé. Tot i això, Trini Tinturé, autora històrica amb una gran expansió internacional , no considera que se la infravalorés o se li donés menys reconeixements que als seus companys masculins. Tot i això sí que reconeix que “en aquesta època vam destacar poques dones autores de còmic. De fet, la majoria plegaven al casar-se per dedicar-se a la llar i als fills. En vam quedar molt poques”.
La societat ha anat evolucionant i les professions es van anar obrint cada vegada més a les dones. Per aquelles que van néixer a la dècada dels anys 70 i 80, ja no era estrany dedicar-se a la creació gràfica. L’evolució que hi va haver, i que encara continua, es pot veure reflectida al saló del còmic de Barcelona, un certamen anual d’autors, editors i lectors que se celebra anualment des del 1981.

Sandra Uve, autora de còmics i novel·les gràfiques retrata com ha estat aquest canvi: “Amb 16 anys jo ja visitava el saló del còmic de Barcelona i no hi havia cap presència femenina ni a les exposicions ni a les novetats de còmics. Hi havia un munt d’autores de còmics actives, com ara Laura Pérez Bernetti o Montse Clavé, però cap d’elles estava present al saló del còmic”. Així doncs, conclou que hi havia una invisibilització absoluta de les autores de còmic. No va ser fins als anys 90, que autores molt joves van començar a fer “fanzines” i a fer-se realment un lloc a la indústria.

La situació actual

Tot i que en el saló del còmic, les dones cada vegada s’hi han vist més representades, encara hi ha una forta desigualtat. En l’última edició, de 74 activitats organitzades, només en 19 hi participava almenys una dona. Dels 20 nominats als premis del Saló, només 6 eren dones. Tot i això, cal destacar que va ser l’any amb més paritat entre els nominats i que finalment qui va guanyar el Premi Nacional del Còmic 2019 va ser una dona: Ana Penyas.

Tanmateix, la representació femenina al Saló del Còmic continua reflectint la desigualtat que també hi ha a fora. Una xifra que demostra aquesta desigualtat es troba a la base de dades de Tebeosfera. Aquesta recull que actualment hi ha només prop de 1.500 dones vinculades al món del còmic nascudes a Espanya, mentre que el nombre de professionals masculins s’eleva a gairebé 8.700. Però la desigualtat no acaba aquí. Del total de còmics publicats l’any 2018 a Espanya, un 87,21% tenien un home entre els autors, mentre que la presència femenina només es trobava en el 30,8%. A més, hem de tenir en compte que molts editors posen en portada només el principal autor del còmic, i deixen de banda els secundaris. Amb aquesta pràctica, les dones queden perjudicades, ja que no figuren com a autores principals a moltes de les obres amb què han col·laborat. Un altra dada rellevant és que les dones il·lustradores cobren un 40% menys que els seus companys homes.

Una qüestió polèmica

Per tal de combatre aquesta desigualtat estructural, a Espanya actualment existeix un col·lectiu de les autores del còmic. Es defineix a si mateixa com “una iniciativa que sorgeix de la necessitat d’agrupar en un col·lectiu totes les autores (i autors) que lluiten per la igualtat real i efectiva en un mercat tradicionalment dominat per l’home”. En les seves principals línies de treball en destaquen tals com recuperar la feina d’aquelles autores que han sigut injustament oblidades per la història hegemònica.

La intenció d’iniciatives com aquesta és molt positiva. Tot i això, hi ha autores de còmic que opinen que posar massa èmfasi o elevar a certes autores de còmic pel fet de ser dones, pot produir l’efecte contrari. Cristina Bueno, il·lustradora espanyola, explica que “moltes vegades m’he trobat que, pel fet de ser dona, he d’estar parlant més del que significa això en una indústria on predominen els homes, que de la meva pròpia feina”.

Considera que això, enfront dels seus companys de professió, ja és una diferència. Considera que normalitzar-ho, potser ja seria fer un pas endavant. Tot i això, també afirma: “No m’importa respondre això mil vegades, si les que venen després de mi ja no ho hauran de fer”.

Cristina Batlle
Read more

Més enllà de la pastilla: els altres anticonceptius

Tota la informació sobre els mètodes anticonceptius que expliquem al reportatge és extrapolable per a totes aquelles persones amb genitals interns (vagina, clítoris, úter, ovaris…) i externs (vulva) del sexe biològicament femení; sense la necessitat de ser dones cisgènere.

| Alba Rios i Nora Tarnow |

Els mètodes anticonceptius han variat molt al llarg dels anys. La primera pastilla anticonceptiva va sortir al mercat el maig del 1960, i des de llavors els mètodes no han parat d’evolucionar. No obstant això, hi segueix havent desconeixement per una part molt gran de la població. Els anticonceptius com l’implant, l’anell vaginal, el diafragma o el preservatiu femení segueixen sent conceptes força desconeguts, tot i formar part del mercat des de fa més de 15 anys.

Al llarg del segle XX, i amb la revolució sexual femenina, veiem com la reivindicació per part del feminisme canviarà el paradigma de la sexualitat de les dones: per una banda, gaudir d’una bona salut sexual i per l’altra un control sobre la reproducció i la natalitat.

Avui dia els anticonceptius ja són part del dia a dia de moltes dones de diferents edats. Cada dona és un món que, segons les seves necessitats, requerirà un anticonceptiu o un altre. “No és el mateix una nena de 17 anys que una dona de 40 amb tres fills. Cada una necessitarà coses diferents. Però sempre hi ha una cosa primordial, que és anar a buscar la màxima efectivitat i el mínim risc, i a partir d’aquí és una qüestió de combinar”, ens explica el ginecòleg Antoni Cadafalch.

Però els anticonceptius no només han ajudat amb la prevenció de l’embaràs, sinó que també són claus a l’hora del control de malalties. És el cas dels DIUS hormonals, que segons el doctor Cadafalch han ajudat a tractar molts problemes d’hemorràgies que apareixen principalment durant la premenopausa. “Són problemes que abans no podíem arreglar i que al final acabaven en un quiròfan perquè no es podien solucionar de cap altra manera. La col·locació d’un DIU et permet controlar-lo fins a l’aparició de la menopausa”. Això també passa amb altres anticonceptius, com els progestàgens, que abans només es feien servir amb dones lactants però que actualment també s’utilitzen per controlar malalties com l’endometriosi.

I és que els anticonceptius de llarga duració, com el DIU, són tendència entre la població femenina i cada vegada tenen més demanda. Però, com sabem quin és l’anticonceptiu més adequat per cada dona? L’especialista en ginecologia i sexualitat, Raquel Tulleuda, ens ho explica:

Tot i això, la majoria de ginecòlegs prefereixen no fer públiques les seves preferències en la tria d’anticonceptius, ja que això significa publicitar marques i influenciar en farmacèutiques. A més, són conscients que cada persona necessitarà una solució diferent i que el que va bé per una potser no va bé per una altra.

La gamma de mètodes que prevenen l’embaràs és cada dia més ample. Hormonals, que són perfectes per dones amb regles irregulars o doloroses, o bé sense hormones, ideals per aquelles que no toleren per exemple els estrògens. També existeixen els de llarga duració, recomanats per a aquelles persones despistades amb tendències oblidadisses, o d’ús diari per aquelles que necessiten ser constants… Són moltes les opcions que tenim a la nostra disposició, així com la manera d’aplicar-los: per via vaginal com l’anell, oral com la pastilla o subcutani com l’implant. Alguns te’ls pots aplicar tu a casa -és el cas del pegat o de l’anell- però d’altres necessiten intervenció mèdica, com els DIUS o els implants. 

Per altra banda, en el gran ventall de mètodes anticonceptius n’hi ha alguns que els ginecòlegs no recomanen mai. És el cas de tècniques com seguir el calendari menstrual i la marxa enrere (coitus intorruptus). Tot i que aquests mecanismes tenen el rebuig de la comunitat mèdica, una part significant de la població segueix utilitzant aquests mètodes que Tulleuda assegura que “si bé és cert que si els utilitzes tots donen resultats prop d’acceptables, mèdicament no es poden classificar mai d’acceptables”.

Anticonceptius i regla

Un dels mites que encara segueix latent per part de la població és el fet de no tenir la regla. Existeixen alguns mètodes anticonceptius hormonals que poden provocar l’aparició damenorrea en algunes dones. Tot i que no suposa cap problema, hi ha encara molta gent que ho troba estrany i poc natural.

De fet, tots els anticonceptius hormonals aturen el cicle menstrual i, per tant, la sang que s’expulsa quan s’utilitzen és una ‘regla falsa’. Com que no hi ha ovulació, no hi ha regla. Cadafalch ho diu molt clar: “No passa res per no tenir la regla. No tenir-la no és dolent”. Tulleuda també segueix aquesta línia:

Manca d’educació sexual

Avui dia, l’educació sexual segueix centrant el seu discurs en l’aspecte més fisiològic de l’aparell reproductor. Es parla dels òrgans reproductors sense tenir en compte que aquests també són òrgans sexuals. D’aquesta manera, només s’explica una part minoritària que se centra en la prevenció de les malalties de transmissió sexual (MTS) i dels embarassos no desitjats. Però la sexualitat va més enllà, ja que també serveix per comunicar-nos, per expressar amor i afecte, per sentir plaer, per conèixer el nostre cos…

A més, hem de considerar que la poca educació sexual que es rep es transmet mitjançant xerrades a l’escola en una època sensible on els nois i les noies estan entrant en el món de l’adolescència. La manca d’una bona educació sexual fa que els joves agafin els seus referents d’altres vies com podria ser la pornografia, que majoritàriament consisteix en vídeos on es mostren idees surrealistes i falses sobre el sexe. En aquests referents no s’ensenya als joves qüestions bàsiques com la prevenció dels embarassos o de les MTS. Però, de fet, a les escoles l’educació sexual tampoc s’acaba de fer correctament. Quan es parla de mètodes anticonceptius s’enfoca la situació d’una manera molt superficial i sovint s’acaben utilitzant clixés com, per exemple, aprendre a col·locar un preservatiu masculí fent servir un plàtan.

Per aquest motiu, algunes entitats com és el cas d’UNICEF proposen implantar una educació integral en sexualitat que consideren que tindrà efectes molt positius. Una societat amb un nou model de sexualitat exigeix una cultura sexual d’alta qualitat que atengui les necessitats de tots els joves. Això inclou totes aquelles noies que desitgen trobar un mètode anticonceptiu perfecte per elles però que per manca d’informació acaben recorrent sempre a la mateixa solució: la pastilla.

Read more

Les cuineres espanyoles amb Estrelles Michelin

El sostre de vidre que pateixen les dones s’estén a tots els àmbits professionals de la societat. Així doncs, la gastronomia no s’escapa de les urpes del masclisme. Una clara evidència són els restaurants guardonats amb estrelles de la Guía Michelin Espanya. Les dades ho demostren. Només 18 dels 195 restaurants espanyols reconeguts amb aquest premi funcionen sota les ordres d’una xef (dades del 2018).

Ruscalleda i Arzak no són les úniques. Altres cuineres espanyoles completen la Guia Michelin, tot i que el nombre d’estrelles rebudes és menor al de les nombrades anteriorment. Fina Puigdevall del Restaurant Les Cols manté dues estrelles de la guía, de la mateixa manera que Maria Marte del Restaurant El Club Allard. Finalment, la llista de les professionals gastronòmiques que presenten una única estrella és una mica més llarga. Aquí trobem xefs com:

Aquestes dades ens mostren que, tot i que les cuineres espanyoles han aconseguit escalar la muntanya Michelin, encara els queda molt camí per trencar el sostre de vidre i arribar a la cima de la igualtat.

Read more

Elles també poden ser àrbitres

Només un 5% dels tècnics són dones i una és apunt de debutar a La Liga

Anna Hernàndez

D’entre els més de 15.000 àrbitres col·legiats amb què compta el futbol a Espanya, només 600 són dones. No només el nombre de dones àrbitres no arriba al 5%, sinó que, a més, no n’hi ha cap que tingui la possibilitat d’arbitrar al centre d’un partit masculí de primera divisió.
Si bé al llarg dels anys les dones cada cop s’obren un lloc més gran per a dirigir els partits, només ho poden fer a segona i, més aviat, a tercera divisió.

El relleu de Marisa Villa

Amb un cert retard respecte a altres països com França o Alemanya, que ja han comptat en alguna ocasió amb dones que han dirigit partits de primera divisió masculins com Stephanie Frappart, l’extremenya Guadalupe Porras debutarà, la temporada 2019-20, com a assistent a primera divisió a la lliga espanyola masculina.

Guadalupe Porras arbitrant un partit a Mallorca. EFE

Cal destacar, però, que Porras no ha estat la primera espanyola a aconseguir obrir-se pas entre els grans del futbol. Marisa Villa va ser, el 2007, la primera dona espanyola que va aconseguir l’ascens a primera divisió. Ara bé, tot i estar  cinc anys a la Lliga de Futbol Professional, mai no va debutar a cap partit oficial.
El motiu: no complia amb els requisits físics exigits. Un fet totalment paradoxal si es té en compte que se la va ascendre per la seva capacitat durant tota la seva trajectòria en l’arbitratge.
Actualment, Villas és la coordinadora del nou cos de dones àrbitres que fa dos anys es va constituir per talque la lliga Iberdrola de futbol femení fos xiulada només per dones, com passa a altres lligues europees.
Quatre anys més tard de la seva retirada, arriba Porras per complir el que Villas mai no va poder fer. Un fet que l’extremenya descriu com “un somni fet realitat” i que espera que pugui servir de referent per les 600 dones que cada dia han de fer front a una doble lluita: la d’àrbitre i la de dona.

Les restriccions del debut

En tot el món són 26 les dones que arbitren a la màxima divisió. No obstant, en molt pocs casos arbitren com a centrals, sinó que en la majoria de casos són assistents.
I és que les dones també ho tenen més difícil que els homes en el món de l’arbitratge: és més complicat que assoleixi les dures condicions físiques que es demanen,  han de fer front a agressions verbals, són desmerescudes pel fet de fer d’àrbitres en un partit d’homes…
Tot això fa que molt poques adolescents amants del futbol i de l’arbitratge segueixin ascendint per a convertir-se en professionals.
Tanmateix, les esperances son positives i cada vegada es reconeixen més noms femenins. “Ens hem hagut de guanyar un respecte, però el futur es preveu bo”, afirma Asun Langa, àrbitre en partits masculins i femenins de Bàsquet.

Read more

«Cuando las mujeres nos organizamos podemos cambiar la historia»

La escritora y activista feminista Barbijaputa publica su último libro, Nadie Duerme

Barbijaputa es el pseudónimo de la escritora, tuitera y activista feminista anónima colaboradora de eldiario.es. A principios de noviembre ha publicado su última novela Nadie Duerme. Autora de las obras La chica miedosa que fingía ser valiente muy mal y de Machismo: 8 pasos para quitárselo de encima, esta vez vuelve a la ficción con una distopía feminista. En un mundo gobernado por la ultraderecha, las mujeres toman las armas para acabar con el sistema. Una historia que no está dejando indiferente a nadie.

¿De qué va el libro?

El libro va de un país ficticio donde gana las elecciones un partido fascista. A partir de ahí, empieza a haber mucha represión contra las mujeres, personas migrantes, colectivos vulnerables, LGTBI, etc. Y la población empieza a tener cada vez más miedo por la represión y empiezan a callar. Pero entonces hay un grupo de mujeres que se organiza para intentar derrotar el sistema, levantando las armas. Y… no te quiero hacer más spoiler.

¿Como se le ocurrió esta idea?

Estaba un poco harta de distopías feministas donde las mujeres sufren todo el rato, les pasan cosas muy malas, y nunca rompen en lucha. Entonces, entre eso y el ascenso de Vox, pues se me ocurría que muchas de estas cosas de las distopías podían pasar aquí. Y como tenía ganas de leer una historia donde las mujeres se empoderasen y supieran organizarse para luchar contra un sistema opresor, y no la encontraba, pues la escribí yo.

¿Cuál es la intención de esta novela? ¿Entretener, educar o concienciar?

Entretener es secundario. El anterior libro lo escribí con ganas de entretener y de contar una historia. Pero este lo he escrito más desde «las tripas”, explicando una fantasía, que las mujeres nos organizemos. Aunque espero que no haya que hacerlo ni en ese contexto ni en esos términos. Pero tenía ganas de explicar y dar ideas de cómo las mujeres nos podemos organizar, y de que somos más poderosas de lo que nos creemos.

¿Qué recepción está teniendo la novela?

Hay que tener en cuento que es un libro que no puedo decir que sea para todo el mundo. Hay un público objetivo, y creo que la mayoría de la gente, del país, no son ese público objetivo. Estamos hablando de mujeres que cogen las armas para enfrentarse a un gobierno. Entonces, si ya hay mucha derecha en contra del feminismo, imagínate de un feminismo que coge las armas. Aun así, estoy muy contenta, porque la gente que lo está leyendo está entendiendo perfectamente lo que yo quería decir y les ha emocionado, a pesar de que dicen que es muy duro. Aunque yo creo que la portada y el título del libro ya dan pistas de que no va a ser una balsa de aceite.

Por lo tanto, al público al que se quiere dirigir, ¿son mujeres feministas?

No solo mujeres feministas, simplemente mujeres. Aunque también hay hombres que lo están disfrutando, hombres que entienden el sistema en el que estamos, que no son reaccionarios, que quieren abandonar el machismo. Pero yo lo he hecho pensando en las mujeres. Las protagonistas son mujeres, y no se habla de hombres, mas que para los que copan el gobierno. Y esto lo he hecho queriendo, para que las mujeres sean las máximas protagonistas. Por lo tanto, en realidad, estas lecturas las puede disfrutar cualquiera, pero en un país tan machista pues va a haber, por supuesto, muchos hombres a los que no les interese, o a los que directamente les horrorice, la posibilidad de que haya mujeres que combatan.

¿Cuál es la idea que quiere transmitir con el libro?

Que las mujeres, cuando nos organizamos, si lo hacemos, podemos cambiar la historia de un país, y hasta del mundo. El problema es que no estamos organizadas. Pero que podemos hacerlo, y en otros contextos, que no hace falta que llegue el fascismo para ello, podemos hacerlo antes y de muchas formas. Y mi intención es que las mujeres sepamos lo poderosas que somos cuando nos juntamos, y hablamos, y pensamos. Somos muy poderosas, lo que pasa es que todavía no nos hemos enterado.

Read more

Una nova edició del cicle “Cinema fora de lloc” arriba a les places de Barcelona

JOANA MAESTRE (@joanamccc)

La 27a Mostra de Films de Dones presenta un any més el cicle audiovisual a l’aire lliure “Cinema fora de lloc”, que a través de la projecció gratuïta de llargmetratges a diverses places de la ciutat pretén lluitar contra la invisibilització de les dones creadores en el món del setè art acostant les produccions de cineastes femenines al gran públic.
El calendari d’aquest any arranca el 30 de maig a la Plaça de la Virreina amb l’estrena al nostre país del film de la directora camerunesa Rosine Mfetgo MbakamChez Jolie Coiffure” (Bèlgica, 2018), que explica les vides d’un grup de dones migrades a través de les converses que mantenen entre elles a la perruqueria on treballen, precàries i en la clandestinitat. Mfetgo busca, a través del personatge de la Sabine, mostrar les pors, les inquietuds i les inseguretats amb què aquestes han de conviure dia rere dia, suportant jornades esclaves i sempre amb l’ombra de la possible deportació trepitjant-los els talons; però també els desitjos d’unes ments somniadores que, malgrat tot, encara no perden l’esperança.
El cicle seguirà a la Plaça de Salvador Seguí, que el diumenge 9 de juny serà l’escenari de la projecció de la pel·lícula “Espero Tua (Re)Volta” d’Eliza Capai (Brasil, 2019), un retrat de les protestes estudiantils que van esclatar a diverses escoles de Saõ Paulo reclamant l’accés a una educació pública i de qualitat per a tota la ciutadania; i es desplaçarà el 20 de juny a la Plaça Sant Pere, que acollirà el llargmetratge de Jessica Sarah RinlandBlack Pond” (Gran Bretanya, 2018) en estrena a Catalunya.
Aquesta edició de “Cinema fora de lloc” s’acomiadarà el segon dijous de juliol repetint espai a la Sant Pere amb un recull de diversos curtmetratges, agrupats per la cooperativa cultural barcelonina Trama sota el nom de “Cortos en Femenino”. Amb títols com “No Me Despertéis”, “Cerdita” o “Dúctiles”, els assistents podran degustar aquest tastet de creacions de grans directores d’arreu del país acompanyats d’algunes d’elles, que també concorreran a l’acte. Totes les projeccions s’iniciaran a les 21.45h i seran completament gratuïtes.

Podreu trobar el mapa amb els títols, horaris i localitzacions aquí.

Mapa_Cinema_Fora_de_Lloc_2019

Read more

Women4Tech o com dissimular el sexisme al MWC

Olga Folch Miquel – (@olga_folch)

El Mobile World Congress ha acollit un any més el programa Women4Tech, al voltant del qual s’organitzen xerrades i activitats per potenciar la participació femenina a la fira. Dones exitoses del món de la tecnologia hi parlen sobre apoderament i lideratge en un sector dominat majoritàriament per homes. Tot i així, la campanya “feminista” s’allunya molt de la realitat del congrés. Els requisits dels contractes laborals de les hostesses o la poca representació en els càrrecs de pes a la indústria fan palesa la manca de preocupació real per la igualtat de gènere.

SEXISME EN LA SELECCIÓ DE PERSONAL

Inspecció de Treball ja ha obert un expedient al Mobile World Congress per investigar la presumpte discriminació sexista en la selecció de personal al congrés. La investigació arriba després de tres denuncies del sindicat UGT de Catalunya. El sindicat publicava fa uns dies un informe titulat “Precarious Work Congress”, on rebutjava la precarietat de les condicions laborals al MWC.

Pla general d'una conferència de les Jornades Women4Tech al Mobile World Congress (MWC). Imatge del 28 de febrer de 2019. (Horitzontal)

Pla general d’una conferència de les Jornades Women4Tech al Mobile World Congress (MWC). Imatge del 28 de febrer de 2019.

D’entre les ofertes de feina per ser hostessa de les zones VIP, n’hi havia que demanaven a les candidates que tinguessin una “bona presència”, especificant que fessin més de 1,75 m d’alçada, que no sobrepassessin la talla 38 o que s’hi presentessin amb una faldilla curta. Algunes empreses sí que contractaven noies que no arribaven a 1,75 metres, això sí, aquestes cobraven 1 euro menys cada hora. El sindicat també denuncia les jornades laborals de 12 hores consecutives amb tan sols 20 minuts de descans per dinar. Tot plegat ho recull UGT a l’informe, adjuntant imatges de les ofertes de feina trobades a diferents portals de treballs temporals.

Captura de pantalla 2019-02-28 a les 23.55.49

Des del sindicat també s’insisteix en “l’opacitat dels mecanismes d’intermediació i la falta de control sobre les ofertes de treball que es publiquen en portals telemàtics”. Tot i així, diuen que això que passa al MWC tan sols és “un reflex del mercat laboral català”. Des del departament de Treball, s’ha assegurat que s’estan investigant sis empreses de moment.

 UN SECTOR D’HOMES

L’any 2016, uns dies abans de començar la setmana del Mobile, es va demanar a un prostíbul que retirés una tanca publicitària perquè donava una mala imatge del congrés. Tot i la preocupació per desvincular el MWC de la prostitució, la demanda de treballadores sexuals es dispara els dies del congrés, augmentant fins un 30% respecte les xifres habituals.

Com en altres esdeveniments que multipliquen el nombre d’homes a Barcelona, l’oferta de treballadores sexuals aquests dies s’adapta als horaris de la fira, les pàgines web de prostitució interpel·len directament als congressistes i fins i tot es creen aplicacions mòbils per facilitar-ne el contacte.

Els tractes del Mobile no es limiten només als recintes del congrés. Segons dades de la Federació Catalana d’Associacions d’Activitats de Restauració i Musicals (FECASARM), dels 465 milions d’euros que es preveu que generi el MWC per la ciutat, el 25% anirà a parar a restaurants, bars i locals d’oci nocturn.

 

Read more

Uso de cookies

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.

ACEPTAR
Aviso de cookies