Les bases per entendre què és i com funciona l’Impeachment

La destitució de Donald J.Trump com a president dels Estats Units és un dels temes més destacats de l’ordre del dia. El procés d’Impeachment impulsat a la Cambra de Representats (House of Representatives) el mes de setembre de 2019 continua el seu curs. Es tracta d’una situació excepcional. Només s’han iniciat tres causes per cesar a un president en tota la història: Andrew Johnson (1868), William Jefferson Clinton (1998) i Richard M.Nixon (1974). Cap intent aconsegueix el seu l’objectiu. Els processos de Johnson i Clinton són aprovats a la cambra baixa però rebutjats al Senat. Nixon, per la seva banda, dimiteix després de la polèmica del Cas Watergate, abans que pugui desenvolupar-se l’impeachment.

El text constitucional dels Estats Units d’Amèrica cita en el seu Article II, Secció 4:

«The President, Vice President and all civil Officers of the Unites States, shall be removed from Office on Impeachment for, and Conviction of, Treason, Bribery, or other high Crimes and Misdemeanors«

S’estableix, per tant, que en cas d’alt crim les cambres legislatives poden imposar-se i impulsar un impeachment. Es considera un alt crim l’abús de poder per part d’un càrrec públic oficial. No necessàriament es tracta d’una actuació criminal i penada per llei, sinó de pràctiques imprudents que atempten contra la mateixa societat i els valors de la Constitució i la democràcia estatunidenca.

El sistema polític dels EUA és presidencialista. El President i les Cambres Legislatives (House of Representatives i Senate) s’escullen en eleccions diferents. Això garanteix una separació de poders real que es nodreix del principi bàsic «checks and balances«. La independència entre el poder judicial, executiu i legislatiu és ferma però les garanties de control entre els tres també. Com a resultat, es pot donar una sobreexposició i un al grau de poder al president. A diferència d’Espanya, per exemple, on el govern s’ha de sotmetre a sessions de control periòdiques al parlament, als Estats Units no hi ha un sistema de rendiment de comptes continu. És per aquest motiu que la Constitució recull la possibilitat que, a través de l’impeachment, el poder legislatiu pugui prendre el poder i destituir un president si aquest abusa del càrrec.

Donald Trump ha donat una raó de pes a la Cambra de Representants per prendre la iniciativa: una trucada amb el president d’Ucraïna, Volodímir Zelenski, sol·licitant que investigués a la competència demòcrata. Concretament, al fill de l’exvicepresident Joe Biden, possible rival demòcrata a les eleccions presidencials de l’any vinent. Són molts els que comparen aquesta situació amb la mundialment coneguda com a Cas Watergate.

Però, com funciona exactament el procés d’impeachment? Com es desenvolupa? Quins actors hi estan implicats?

La complexitat de cada pas i la necessitat d’aconseguir majories a les dues cambres són el motiu pel qual l’impeachment no s’ha aplicat mai amb èxit. En més de 60 ocasions s’ha intentat iniciar el procés. Menys d’un terç s’han desenvolupat plenament. Fins ara, han estat subjecte d’impeachment 15 jutges federals, dos presidents, un secretari de gabinet i un senador.

Andrew Johnson, 17è president dels EUA

El cas de Johnson data de l’any 1868, després de la Guerra Civil, en un context de tensió política. La cambra baixa controlada pel Partit Republicà aprova una llei que impedeix al president demòcrata destituir, sense el suport del Senat, a càrrecs públics designats per la Cambra de Representats. Ignorant aquesta llei Johnson destitueix al Secretari de Defensa. Així, s’inicia el primer procés d’impeachment a un president. La Cambra de Representants aprova la destitució, però el Senat es queda a només un vot de la majoria necessària.

Bill Clinton, 42è president dels EUA

En el cas de Clinton, l’incentiu és una acusació d’abús sexual prèvia a la seva arribada a la presidència. Això, el porta a ser el primer president a declarar en defensa pròpia front un jutge. Se l’acusa de perjuri i obstrucció a la justícia per ocultar les seves aventures sexuals amb la becària de la Casa Blanca (1997). S’investiga si Clinton nega les relacions sota jurament i si dificulta les investigacions. L’any 1998 la Cambra de Representants aprova l’impeachment però aquest és rebutjat al Senat.

Actualment, la destitució del 45è president dels Estats Units, Donald J.Trump, està en la fase inicial: la investigació i declaració d’arguments front el Comitè Judicial (Judiciary Committee). Caldrà veure com evolucionen els fets. En l’hipotètic cas que l’impeachment acabi amb èxit, serà el vicepresident Mike Pence qui prengui el relleu al Despatx Oval. Encara i així, tal com evidencien els precedents històrics, sembla poc probable que Trump abandoni la Casa Blanca.

Read more

6 claus bàsiques per entendre què passa al Kurdistan Sirià

AMÀLIA, JÚLIA I RUT – Turquia ha llançat una nova ofensiva militar contra el Kurdistan Sirià, pocs dies després que els Estats Units retiressin les seves tropes de la zona. Exactament, però, què està passant? Perquè l’exèrcit turc ataca les forces Kurdes de Rojava? Per respondre a aquestes preguntes hem parlat amb Clara Torres, membre de la Plataforma Azadî i del Comitè Jinelogi d’Europa en solidaritat amb el poble Kurd, i amb David Meseguer, periodista freelance especialitzat en l’Orient Mitjà i Nord Àfrica i doctor en Comunicació Social. 

Què és el Kurdistan?

El Kurdistan és una regió històrica i cultural que s’estén per una zona muntanyosa de l’Orient Mitjà. El poble kurd és la minoria ètnica sense estat propi més important de la regió. Els kurds són una població d’entre 25 i 35 milions de persones, unides per una cultura mil·lenària i una llengua pròpia. El seu territori es reparteix entre Turquia, Iraq, Iran i Síria.

Des de principis del segle XX, molts kurds lluiten pel reconeixement del Kurdistan com una nació autònoma, però tots els intents de formació d’un estat independent s’han reprimit. El poble kurd ha denunciat l’hostilitat del tracte rebut per les autoritats turques des de fa més d’un segle, quan entre 1920 i 30 es va restringir l’ús de l’idioma kurd i es va negar l’existència de la identitat ètnica kurda a la seva població. 

L’actual Revolució de Rojava (que vol dir oest en kurd, i és el nom que rep el Kurdistan Sirià) s’ha d’entendre dins de la lluita del moviment kurd, iniciada el 1978 amb la creació del Partit dels Treballadors del Kurdistan (PKK). El PKK és considerat un grup terrorista per Turquia, ja que des de 1984 ha estat líder de la freda guerra de guerrilles contra l’exèrcit turc. 

Hereves d’aquesta tradició, l’any 2011 es van crear les Unitats de Protecció Popular (YPJ i YPG), les milícies del Kurdistan Sirià que ara Turquia pretén eliminar. Les YPJ i YPG són la branca armada de l’organisme polític kurd del nord de Síria (Partit de la Unió Democràtica Kurda, PYD) d’inspiració marxista, que ara ha establert una Administració Autònoma del Nord i Est de Síria (NES). La configuració d’aquest autogovern ha estat possible dins l’inestable context de la guerra de Síria, on el règim de Bashar al-Ásad va cedir el control d’aquesta zona i la seva protecció contra Estat Islàmic als kurds. Així, el règim va poder centrar els seus esforços en la lluita contra els rebels a altres punts del país.

Aquest projecte d’autogovern al Nord de Síria està basat en el paradigma del Confederalisme Democràtic: la creació d’estructures socials i un sistema de salut propis, una economia basada en cooperatives i l’alliberació de les dones, entre d’altres. Fins ara, a més, s’ha procurat tenir en compte la diversitat de població del seu territori, multiètnic i multireligiós. Les recents i controvertides ofensives turques, però, posen en risc aquest experiment d’administració autònoma al marge de l’Estat Central Sirià i fan trontollar el fràgil equilibri ètnic de la regió. 

Quin és el paper dels Estats Untis?

Els Estats Units es van convertir en aliats dels kurds el 2014 durant el setge de la ciutat de Kobane per part de Daesh, en plena Guerra Civil Síria. Des de llavors, han mantingut una aliança tàctica, és a dir, els Estats Units i els membres de la coalició internacional proporcionaven armament i servien com a aviació aèria per a les milícies kurdes i de les Forces Democràtiques Sirianes, les úniques organitzacions que lluitaven contra Estat Islàmic a la frontera entre Turquia i Síria.

Aquesta aliança no tenia cap futur donades les discrepàncies ideològiques entre els dos actors. Un cop el Califat d’Estat Islàmic queda militarment derrotat, els Estats Units i els kurds deixen de tenir un objectiu en comú. En aquest moment, els nord-americans i els turcs acorden l’establiment d’una zona de seguretat amb patrulles conjuntes d’ambdós estats a la frontera turca, ja que Turquia argumenta que l’autogovern de Rojava suposa un perill per la seva seguretat nacional.

Amb la retirada de les tropes nord-americanes del Kurdistan Sirià, Donald Trump traeix als que havien sigut els seus aliats i dona llum verda a l’atac turc. Aquesta acció ha estat criticada pel Pentàgon i per senadors tant demòcrates com del mateix partit que el president. Per una altra banda, els Estats Units no són l’única potència que ha permès l’ofensiva. L’espai aeri kurd es troba sota control rus, de manera que la invasió també s’ha executat amb el beneplàcit de Rússia.

La retirada de tropes americanes permet l’atac turc- U.S. Air Force Staff Sgt. Jette Carr

Turquia ataca. Per què?

Turquia ataca perquè veu el poble kurd com una amenaça, donada la històrica discòrdia entre els kurds de la regió turca (un 20% de la població) i el govern turc. Erdogan, el president de Turquia, justifica l’ofensiva amb l’objectiu de crear una “zona segura” perquè els refugiats sirians puguin retornar a les seves llars després de la guerra, “preservant la integritat territorial de Síria”.

L’altra cara de l’objectiu és l’eliminació de les forces kurdes de la zona fronterera (zona nord-est de Síria), cosa que alguns observadors internacionals preveuen que serà una possible catàstrofe humanitària. L’objectiu militar de Turquia és la milícia kurda de les YPJ i les YPG. Turquia els vol eliminar perquè els percep com un grup terrorista, ja que aquestes unitats han tingut vincles amb el PKK (considerat organització terrorista per Turquia, però també per la Unió Europea i els Estats Units). 

L’atac turc serà el tercer que Ankara planteja a Síria des de 2016, deixant 60.000 desplaçats en 4 anys (segons l’Observatori Sirià per als Drets Humans). L’ofensiva turca ja sacseja el debilitat equilibri ètnic i polític de la regió.

La resistència Kurda

Per a les Forces Democràtiques Sirianes (FDS) i, en general, per a la població de Rojava l’atac de Turquia no ha estat del tot inesperat. Era el pitjor escenari imaginable, però era una possibilitat. És per això que des de les milícies s’havia planejat com fer-hi front. 

Tal com s’ha demostrat en la lluita contra Estat Islàmic, les forces kurdes i les seves aliades dominen la guerra cos a cos. Les possibilitats de resistència davant la invasió terrestre, per tant, són més àmplies. No s’ha d’oblidar, però, que Turquia avui en dia és un exèrcit  potent dins l’OTAN

Diversos milicians – hasakah1

Ara bé, el problema central és al cel. Les FDS no tenen capacitat militar per defensar-se dels atacs aeris turcs, perpetrats per avions militars però també per drons, una tecnologia més complexa i avançada. Davant d’això, les milícies kurdes exigeixen a l’ONU que declari Rojava una zona d’exclusió aèria, decisió que impediria a Turquia sobrevolar el nord de Síria. Es tracta, però, d’un escenari poc probable. Encara que Nacions Unides redacti una resolució favorable a l’exclusió aèria sobre el cel de Rojava, el Consell de Seguretat del mateix organisme té dret a veto. Rússia i els Estats Units en formen part, de manera que la decisió final és precisament a les seves mans. Cal entendre que aquests estats són, de fet, qui tenia control sobre aquest espai aeri i han donat el vistiplau a l’ofensiva de Turquia.

Conseqüències del atac

Davant una ofensiva militar d’aquestes característiques és important entendre quines en poden ser les conseqüències. En aquest cas, l’atac de Turquia ha desencadenat una crisi humanitària i moltes persones s’han vist forçades a marxar de la regió. Cal entendre que, sota l’autogovern liderat pels kurds, Rojava s’havia convertit en una zona força estable dins de Síria i una part important de les desplaçades per la guerra s’hi havia instal·lat buscant refugi.

Aquest gran volum de població desplaçada buida un territori on Turquia, si finalment n’aconsegueix el control, vol reassentar una part de les refugiades síries que ara acull. Això suposaria un canvi demogràfic molt important, ja que en general aquesta població és originària d’altres parts de Síria. El que es produiria és un procés de neteja ètnica: la població autòctona de la zona és forçada a marxar i substituïda per un altre grup.

Per altra banda, ara que els Kurds han perdut suports i protecció, el règim de Bashar al-Ásad podria aprofitar la situació i atacar Rojava pel sud amb el suport de Rússia i l’Iran. A més, algunes veus apunten que l’ofensiva turca també podria propiciar un ressorgiment d’Estat Islàmic, ara que les forces kurdes estaran mobilitzades en altres direccions. 

Tot plegat desestabilitzaria encara més l’Autogovern del Nord de Síria, un projecte polític únic dins el context de l’Orient Mitjà. I és que, encara que de manera experimental, es tracta d’una iniciativa que busca anar més enllà de l’Estat Nació i crear una estructura inclusiva ètnicament, confessionalment i culturalment. Cal destacar, a més, la seva reivindicació i defensa dels drets de la dona

Què ha dit la comunitat internacional?

Els països membres de la Unió Europea i de l’OTAN han condemnat l’ofensiva turca i han demanat la seva aturada, ja que desestabilitzarà la regió i danyarà als civils. Tanmateix, no han declarat la intenció de sancionar explícitament a Turquia. Alguns països de la Unió Europea, entre ells Espanya, s’ha decantat per mantenir un perfil baix donats els acords armamentístics que mantenen amb Turquia. Per una altra banda, el president truc, Recep Tayyip Erdoğan, ha amenaçat d’obrir el pas de més de 3 milions de refugiats cap a Europa si mantenen les crítiques a les seves polítiques. 

El president de França es posiciona en contra de la invasió turca al nord-est de Síria.

Qui no ha mantingut el silenci ha sigut la societat civil. Els kurds i els seus simpatitzants han organitzat manifestacions a ciutats de França, Alemanya, Àustria, Itàlia i Grècia per demanar a la Unió Europea que respongui davant de la invasió turca. Pel que fa a Barcelona, unes 400 persones es van reunir per assenyalar els còmplices de Turquia a l’Estat espanyol i per crear consciència social sobre la repressió que viuen els kurds diàriament.

Diverses ciutats s’han manifestat en suport a Rojava- Amàlia Garcia
Read more

L’onada de fred als Estats Units deixa temperatures de rècord

Aquesta setmana s’ha viscut una de les pitjors onades de fred de les últimes dècades als Estats Units. Una massa d’aire gèlid provinent de l’àrtic ha fet baixar les temperatures de l’Oest Mitjà fins als -30 °C i amb una sensació tèrmica de -50 °C, unes xifres que no s’assolien des de 1985. La situació ha estat tan severa que a Chicago, principal ciutat afectada per aquest monumental descens de les temperatures, hi feia més fred que a alguns punts d’Alaska i de l’Antàrtida.

vortex

Font: Climate Reanalyzer, Climate Change Institute, University of Maine

Per evitar problemes, les autoritats van demanar que la gent no sortís al carrer si no era indispensable, i que, si ho feien, hi passessin un màxim de quinze minuts. Algunes peticions oficials també incloïen «evitar respirar profundament» o «minimitzar les converses» a l’aire lliure. Tot i els avisos, fins ara s’han enregistrat almenys 21 morts a causa del fred, la majoria per casos d’hipotèrmia o accidents de circulació, a més de centenars de ferits. I aquesta difícil situació d’alerta podria mantenir-se els pròxims dies perquè, amb la pujada de temperatures i la previsió de pluges que s’espera, la neu acumulada podria desfer-se ràpidament i causar inundacions.

Aquesta onada de fred ha estat causada pel vòrtex polar, uns vents d’aire fred que es troben a l’estratosfera de tots dos pols de la Terra. Tot i que durant l’hivern es fa més fort i violent, generalment no s’allunya de la regió. Ara bé, la setmana passada aquest fenomen meteorològic va sortir-se del patró. Els experts entenen que aquesta alteració ha estat ocasionada per una ràfega d’aire calent originat el desembre passat al Marroc i que va arribar fins al Pol Nord. L’escalfament sobtat de la regió àrtica va desplaçar els vents freds cap a latituds més baixes i fins als Estats Units.

Poques hores després dels primers descensos dels termòmetres, Donald Trump va aprofitar per tornar a manifestar el seu escepticisme amb l’existència del canvi climàtic. El president nord-americà va publicar un tweet en què es preguntava què passava amb el canvi climàtic i demanava que tornés ràpidament. El missatge de Trump va provocar nombroses queixes i crítiques per part de membres de la comunitat científica, que li recordaven que hi ha una gran diferència entre el temps i el clima, i que, per tant, en un món que s’escalfa progressivament encara es poden donar dies de temps glacial.

Read more

Units per les eleccions dels EUA

Descarrega’t l’article en PDF

DAVID PARREÑO MONT (@dapamont)

El Consolat dels EUA a Barcelona va organitzar un cop més una festa a l’Hotel Majestic per seguir el duel entre Hillary Clinton i Donald Trump. Aquest any, però, ha estat diferent per la quantitat d’autoritats catalanes que hi han assistit. Si el 2012 hi van assistir el llavors alcalde de Barcelona Xavier Trias i el conseller Andreu Mas-Colell. Aquest any, qui sap per l’interès en què els EUA reconeguin una hipotètica Catalunya independent, hi havia una nodrida representació del govern, partits i del Parlament, amb Carles Puigdemont i Carme Forcadell al capdavant.

Tampoc hi va faltar l’expresident de la Generalitat Artur Mas, a qui se’l va poder veure parlar molta estona amb el cònsol dels Estats Units, Marcos Mandojana. Va ser una festa al més pur estil americà. Les figures de cartró dels dos candidats presidien l’entrada perquè la gent s’hi fotografiés, i estava ple de globus dels colors de la bandera americana. Tot a punt per seguir una nit que acabaria sent decebedor per la majoria dels assistents, que estaven a favor de Hillary Clinton. A través de les pantalles per seguir els programes especials de les televisions americanes, els convidats s’alegraven cada cop que la candidata demòcrata guanyava un estat o es consternaven en cada victòria de Donald Trump.

A mesura que avançava la nit, la sala anava quedant més buida i només quedaven els més enèrgics. Una energia, però, que va caure en picat quan anava quedant clar que Trump guanyaria. Molts d’ells tenien previst continuar la nit de festa a Luz de Gas, però els resultats van estroncar els seus plans.

Read more

Hillary Clinton guanya a Barcelona

Descarrega’t l’article en PDF

DANIEL CORTÉS (@CortesMores)

A diferència que als Estats Units, la candidata demòcrata a la Casa Blanca, Hillary Clinton, hauria guanyat les eleccions si s’haguessin celebrat a l’hotel Majèstic de Barcelona la nit del 8 de novembre.

Allà, el consolat dels Estats Units hi celebrava una festa per seguir l’escrutini en directe a través de canals com la CNN. Hi estaven convidades personalitats del món polític català, com el president de la Generalitat, Carles Puigdemont, la presidenta del Parlament, Carme Forcadell, o l’expresident Artur Mas. També hi havia una representació del món universitari català, a part de diversos americans residents a Barcelona.

El cònsol general, Marcos Mandojana, va donar la benvinguda als convidats i va animar-los a participar en el simulacre d’eleccions. Es podia votar, en una urna de cartó, a qualsevol persona que es desitgés. Finalment, i davant la sorpresa de tothom, el president electe dels Estats Units, Donald Trump, va quedar en tercera posició, amb 14 vots. Per davant seu, la candidata Jill Stein, del partit verd (27 vots). Va guanyar la candidata demòcrata, Hillary Clinton, amb 155 vots.
Mentre avançava la nit, els convidats presents a la festa anaven adonant-se que els resultats als EUA no serien, ni de bon tros, que el que ells preferien. Per calmar aquells que patien per la presidència de Trump, el cònsol Mandojana va assegurar que les relacions entre Catalunya i els Estats Units seguiran “sent fortes, com sempre”.

Read more

“Les coses es decideixen votant”

PDF

Daniel Cortés (@CortesMores)

Ràdio Barcelona i la cadena SER van entregar ahir al Gran Teatre del Liceu de Barcelona els premis Ondas 2016. La gala va tenir un rerefons clarament polític. Els premiats encara estaven commocionats per la recent victòria electoral de Donald Trump als Estats Units. La qüestió catalana no va tenir la mateixa rellevància que en altres edicions. Només hi va aparèixer quan el presentador d’El Foraster, Quim Masferrer, va agrair el premi al seu programa dient: “Moltes gràcies al jurat per haver-nos votat, que és votant com es decideixen les coses”. Aquesta frase va provocar els aplaudiments de bona part del públic, especialment dels polítics independentistes que ocupaven la llotja VIP, com Oriol Junqueras o Carme Forcadell.

Però la victòria de Donald Trump va ser-hi molt més present. Per començar, la copresentadora humorística de la gala, Llum Barrera, va avisar que la gala s’emetia també a Miami, i que de tant en tant havia de parlar en anglès, no fos que Trump els veiés parlant en castellà i els expulsés a tots.
Tothom estava perplex pels resultats de les eleccions. Per exemple, el cantant Pablo López va aprofitar la seva cançó “Tu enemigo” per fer una crida a un món més lliure i sense fronteres. Javier Olivares, creador de la sèrie “El ministerio del tiempo”, també guardonada, va lamentar que el seu ministeri no tingui competències als Estats Units per desfer la derrota de Hillary Clinton.
Estàtua desmuntada

Un dels moments més divertits i sorprenents de la gala es va produir quan l’humorista de la Cadena SER Juan Carlos Ortega va recollir el seu premi a la trajectòria radiofònica. Davant la perplexitat de tot el públic, va anar desmuntant l’estatueta del premi i en va anar dedicant les parts a les persones que han estat importants a la seva vida professional. Va concedir cadascuna de les quatre potes als seus referents professionals, com Júlia Otero o Javier Sardá. I es va reivindicar decicant el cul de l’estatueta en forma de cavall als directius de cadenes que critiquen però que mai s’escolten els programes que emeten.
En la categoria de Televisió, va destacar el premi a Mònica López, presentadora de la previsió meteorològica de Televisió Espanyola. Ella mateixa va mostrar la seva sorpresa per haver rebut el premi: “és estrany, tot i que crec que la nostra és la informació de més servei públic”. ···

Read more

Uso de cookies

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.

ACEPTAR
Aviso de cookies