ACCIONS QUE DONEN VIDA

Marc Segués

IL·LUSTRACIÓ DE JOSEP TÀSSIES

Nen, et va bé de llegir ara? –Em va perfecte. Som-hi! L’àvia va a l’habitació. Agafa el Quadern gris de Josep Pla. El porta al menjador, s’asseu al sofà i tanca els ulls. Jo obro el llibre i començo a recitar en veu alta: “25 de juny. – Segon dia de la festa major de Palamós…”. Cada tarda dediquem una hora a trencar els murs del confi nament viatjant junts a Palafrugell, Calella, Begur o Palamós de la mà de les paraules del dietari de Pla.

La meva àvia té 89 anys i és una enamorada de la literatura catalana. Des de fa molt temps, però, té una greu defi ciència visual que li impedeix fer allò que més li agrada: llegir. El juny passat es va morir l’avi i va quedar vídua. Des de llavors viu a casa, amb nosaltres. El confi nament li ha robat
les distraccions del seu dia a dia: caminar, anar a comprar, visitar la seva germana a la residència…

Cada tarda, però, la seva imaginació vola al 1918 i s’emociona, riu, s’enfada, es preocupa i s’escandalitza per la vida viciosa de Pla. La solitud és el sentiment de trobar-se sol, tot i potser no estar-ho físicament. Cada any més de 25.000 persones truquen al telèfon de l’esperança perquè se senten aïllades al món.

El neuròleg Álvaro Pascual-Leona constata que la solitud és tan perjudicial per a la nostra salut com fumar-se mig paquet de tabac cada dia. Segons l’Institut Nacional d’Estadística, 5 milions de persones a Espanya viuen el confinament soles, sense contacte amb cap ésser humà. “Sort en tinc de vosaltres; si no, em passaria el dia plorant a casa, sola”–ens va dir un vespre l’àvia–. Aquella nit vaig entristir. Com podia ser que no hagués començat a compartir els meus ulls i la meva veu abans amb ella? Em vaig adonar que l’esforç de dedicar una hora cada tarda a llegir-li Pla significava poc per a mi, però a ella li donava mitja vida.No hi ha hagut un dia que en acabar de llegir ella no m’hagi donat les gràcies. Em va costar dormir.

Hi ha gent que sosté que la crisi de la COVID-19 comportarà un canvi de paradigma a la nostra societat. M’agradaria que després de tot no tornéssim
a la normalitat, perquè la normalitat era el problema. Almenys que hàgim après a ser humans, empàtics, generosos. Una trucada, una lectura, una conversa, una rialla o una abraçada sincera poden canviar vides.

#StopDiscriminació

Transfòbia
COMUNITAT VALENCIANA
Una dona transsexual ha hagut d’abandonar la seva localitat de residència,
Benidorm, per amenaces. Els fets van passar després que l’1 de maig un agent de la policia local insultés la víctima mentre el seu company ho gravava des del cotxe patrulla. El vídeo es va fer viral i des d’aleshores altres veïns van començar a insultar-la. L’Observatori Valencià contra
l’LGBTIfòbia ha reallotjat la víctima en una altra població i el policia està
pendent de judici per delicte d’odi.

Metges assetjats
BARCELONA
Rata Contagiosa. Una ginecòloga barcelonina va trobar el seu cotxe amb les rodes punxades i aquestes paraules pintades. Els Mossos van detenir l’autor dels fets, investigat per danys amb un possible agreujant de delicte d’odi. L’assetjament als professionals sanitaris s’expressa en forma de missatges desagradables d’alguns veïns que els demanen que abandonin els seus domicilis per por de contagiar-se, oblidant que ells són els responsables
de curar els malalts.

Diversitat Funcional
COMUNITAT DE MADRID
La família de Rosa Chauca, diagnostigada de COVID-19, ha denunciat un acte de discriminació per part de l’Hospital Alcalá de Henares, que va assegurar a la malalta que no entraria a l’UCI. L’afectada, de 56 anys, té una discapacitat intel·lectual, i es va contagiar de coronavirus en una residència per a persones amb diversitat funcional. Quan la salut de la pacient va empitjorar, els van dir que descartaven portar-la a l’UCI, fet que la familia va denunciar com a discriminació.

Read more

Els Oscars: l’acadèmia d’homes blancs

Les nominacions als premis cinematogràfics més importants discriminen per gènere i color de pell

ANNA HERNÀNDEZ I POL AGUILAR

Els premis Oscar d’enguany han suposat un fet històric gràcies a la pel·lícula Parásitos, la primera que no té cap component americà o europeu, ni a la producció, rodatge ni direcció i que ha aconseguit arrasar a la gala amb el guardonat de quatre premis: millor pel·lícula, millor guió original, millor pel·lícula de parla no anglesa i millor director.

Sembla que l’acadèmia ha fet un pas endavant desprenent-se de l’americanocentrisme que sempre l’ha caracteritzat, però, en realitat, no és tot tan ideal com sembla. Parásitos, juntament amb Slumdog milionaire (pel·lícula americana però amb actors d’ètnies orientals que va guanyar 6 Oscars l’any 2009), son les dues úniques pel·lícules que, en 92 edicions, han guanyat el premi a millor pel·lícula tractant-se d’actors i escenografies d’altres cultures. Malgrat això, cap de les dues pel·lícules ha estat nominada pel millor actor o actriu. Sembla doncs, que l’acadèmia encara no està preparada per donar el premi a persones que surtin de les fronteres americanes i europees, tot i haver participat en la considerada millor pel·lícula.

La dels Oscars va ser una gala de reivindicacions, des dels premiats – Joaquin Phoenix amb el seu discurs en contra de la violència masclista i el racisme i a favor del veganisme i els drets humans, per exemple- fins els mateixos conductors de l’acte. I és que aquestes reivindicacions es van quedar en el directe, tenint en compte que des de l’acadèmia semblen no posicionar-se al respecte de tots els entramats socials que hi ha més enllà d’uns premis. Malgrat els potents discursos, l’acadèmia dels Oscar no diu res.

Jane Fonda va ser l’última persona a pujar a l’escenari per lliurar un premi – en aquest cas a Parásitos pel premi a millor pel·lícula. L’actriu s’ha convertit en els últims anys en una gran activista. Tot i que el protagonisme era pels coreans, no va voler deixar escapar cap detall en la posada en escena. I és que l’estatunidenca portava penjada i feia onejar el mateix abric vermell que duia una de les vegades que va ser detinguda per manifestar-se davant del capitol contra el canvi climàtic -com fa cada divendres-, fet que va ser vist per tothom.

També van tenir un paper essencial les dones que van tenir l’honor de pujar a l’escenari del Dolby Theatre, reivindicant, un cop més, el dret a ser dona i a ser escoltada, valorada i estimada com a tal. La idea més sonada va ser la de Natalie Portman, la qual es va presentar amb un vestit on hi tenia brodats els cognoms de totes les directores cinematigràfiques que no havien estat nominades – enguany no es va nominar a cap dona.

Scafaria, Gerwig, Wang, Amiel, Diops, Heller, Har’el, Matsoukas i Sciamma són els nou cognoms de les dones que han quedat en un segon pla a l’hora de repartir les nominacions com a millor director als Oscars de 2020. Malgrat que Little Women ha estat nominada en més d’una categoria, com a millor pel·lícula, millor vestuari o millor actriu secundària, Greta Gerwig no ha rebut una nominació per la direcció de la pel·lícula.

Les dades que reafirmen la discriminació

Les crítiques a la Acadèmia per la discriminació de gènere i raça no han aconseguit que aquesta situació canviï. Per exemple, fa 10 anys, la proporció era molt semblant. En quant a raça, els artistes de pell negra pateixen la mateixa discriminació. Per gènere, hi ha més dones nominades que l’any 2010. No obstant això, mentre aquest any no hi ha hagut cap dona nominada a millor direcció, fa 10 anys la directora Kathryn Bigelow va guanyar el guardó pel film The Hurt Locker (En Tierra Hostil).

En la darrera edició dels Oscars, els homes blancs van obtenir el 63,5% de les nominacions i el 44% dels premiats. Les dones, en canvi, només suposen el 29% de les nominacions i el 32% de premiades. Pel que fa a la perspectiva de raça, tant sols el 3% dels nominats eren de pell negra , amb un 6% dels premis. Quant a persones de països fora d’Europa i nord-Amèrica, representen el 8,5% de nominats i el 17,5% de premiats.

La proporció de dones nominades ha millorat però està lluny d’apropar-se a la d’homes. Els nominats i guanyadors de països que no són occidentals ha incrementat en aquesta edició gràcies al fenomen global de Parásitos, la pel·lícula sud-coreana. Aquesta millora contrasta de forma evident amb la forta discriminació de les persones de pell negra. Dels actors i actrius nominats en les categories d’interpretació, només hi havia una actriu de pell negra entre les escollides, Cynthia Erivo per Harriet. Dels 173 nominats, tant sols 5 eren de pell negra. Aquesta dada demostra el racisme crònic de l’Acadèmia i de la pròpia Indústria.

Nominacions esbiaixades

Existeix, encara, una gran diferència entre els rols de cada gènere dins la indústria cinematogràfica. En les principals categories, com direcció, guió i fotografia, només trobem homes nominats. En canvi, en categories que tenen a veure amb l’estilisme i la decoració, com vestuari, maquillatge i perruqueria i disseny de producció, la majoria de nominades són dones. Els homes són els que realitzen tasques tècniques i les dones s’encarreguen dels oficis de disseny. Poc, a poc, les dones realitzen cada cop més feines que sempre han fet homes.La guanyadora a millor banda sonora original, la compositora islandesa del film Joker, Hildur Guðnadóttir, és la quarta dona que s’endu aquesta estatueta i la setena nominada en 92 anys d’història dels premis.

Read more

La ramaderia invisibilitzada

Les dones ramaderes pateixen diàriament el ser minoria dins d’un sector dominat per homes

LAIA SOLÉ / JÚLIA CLARAMUNT

El dia a Can Mimó (Vacarisses, Barcelona) comença ben d’hora: cap a les vuit del matí la Merlès Martínez ja és al corral per donar esmorzar a totes les cabres i després munyir aquelles que els toca. Quan acaba, el seu soci i ella es reparteixen les tasques principals del dia: pasturar i elaborar els formatges artesans. El primordial, però, són les cabres, que han de pasturar entre quatre i cinc hores diàries. A la tarda les cabres sopen, i la Merlès i el seu soci aprofiten per fer diferents feines al corral. Aquesta és la rutina que es repeteix diàriament a la vida de la Merlès, que des de fa tres anys va engegar el projecte de Can Mimó. Actualment compta amb 120 cabres i cabrits; i se’ls coneix a tots. “El que més m’agrada de la ramaderia és el contacte amb els animals i amb la natura”, explica somrient. 

La història de l’Eulàlia Picas és força diferent de la de la Merlès: té 19 anys i ha de combinar en la mesura del possible la ramaderia, els estudis i la feina. Tota la vida ha viscut envoltada d’animals: els seus avis ja tenien bestiar, després se’n va cuidar el seu pare, i ara en són responsables ella i el seu germà: “la ramaderia és la meva forma de viure. Em fa sentir lliure i em permet ser jo mateixa”, comenta. 

La Raquel Camps viu gairebé una doble vida. Cada dia s’aixeca a les cinc del matí, i a dos quarts de sis ja està amb el bestiar: comprova que tot estigui a punt, que les vaques tinguin menjar… Cap a les set del matí torna a casa i es prepara per encarar la resta del seu dia: la Raquel és neuropsicòloga, i per tant, ha de combinar aquesta professió amb ser ramadera. I a més, treballa en temes de desenvolupament rural. El seu dia laboral acaba a les vuit de la tarda, quan torna a la granja a fer la ronda de nit. 

La Merlès, l’Eulàlia i la Raquel són ramaderes, però cadascuna viu el seu dia a dia d’una manera totalment diferent. Ara bé, les tres coincideixen en una cosa: la dona es troba en una situació d’inferioritat respecte a l’home en el sector ramader. 

La Merlès pasturant les cabres a la muntanya.

Les dones tenen una representativitat més aviat baixa en el món de la ramaderia i l’agricultura. Segons dades obtingudes a partir de la DUN -la declaració anual que obligatòriament ha de fer tota persona titular d’una  explotació agrària- de les persones que treballen en el sector, un 32 % són dones davant d’un 68 % d’homes.

El terme explotació agrària fa referència a la unitat tècnica-econòmica pròpia de la base del sector primari la producció del qual són els productes agropecuaris (derivats de l’agricultura i derivats de la ramaderia)

Esquema del perfil protípic majoritari d'agricultor.
Perfil prototípic majoritari d’agricultor

En relació a la distribució per sexes i edats, les dones tenen més presència a mesura que l’edat dels agricultors augmenta. Independentment de l’edat però, les dones sempre són minoria dins del sector i queden invisibilitzades pel perfil prototípic majoritari.

Tot i que hi ha hagut alguns avenços, la societat segueix atribuint a les dones treballs domèstics i relacionats amb les cures. Això es tradueix que les condicions d’accés i permanència de les dones al mercat de treball no es produeixen en igualtat de condicions en relació amb els homes. Aquesta realitat és extensiva a tot el mercat laboral, així i tot, es dóna encara amb més intensitat en el món rural. «En el primer lloc on vaig fer pràctiques no em deixaven agafar el tractor, em deien que era una feina d’homes» explica frustrada la Merlès, «em va costar moltíssim que m’acceptessin a algun lloc, sempre em retreien el fet de ser una dona i, a més, venir de la ciutat». 

La ramadera Rosa Vilalta també coincideix: “fins i tot, quan vas a comprar el material per les cabres o per sembrar, moltes vegades no et miren o no et prenen seriosament”. I es lamenta que “hi hagi la percepció que les feines de comercialització, de fer el formatge o de posar menjar als animals les han de fer les dones, mentre que sembrar, segar i portar els animals amunt i avall les hagin de fer els homes”. 

La mare de la Raquel ha estat ramadera tota la seva vida però mai se l’ha considerat com a tal sinó com a dona del seu home. Una etiqueta que no té cap mena de valoració ni reconeixement. Les dones del sector agrícola i ramader han estat històricament invisibilitzades i infravalorades. I encara ara, en ple segle XXI, se segueixen vivint situacions de discriminació. La Raquel destaca una reunió amb ramaders on un d’ells li va oferir comprar-li el producte a canvi «d’anar-se’n a dormir amb ella».

Segons Magda Gutiérrez, membre del departament d’Agricultura, Ramaderia, Pesca i Alimentació de la Generalitat de Catalunya (DARP) però, afortunadament, cada cop són més les dones que es llencen de cap a combatre vells estereotips i tradicions obsoletes. «Hi ha una generació de dones que està decidida a aconseguir el protagonisme del qual és mereixedora i, des de les administracions tenim l’obligació de donar-los-hi suport. Sense dones no hi ha relleu generacional ni desenvolupament en els entorns rurals i marítims del nostre país. La igualtat d’oportunitats entre homes i dones és una necessitat per garantir la viabilitat del sector agroalimentari, forestal i pesquer».

Ramadera amb cabres a contrallum.

Des de l’administració, s’és conscient d’aquesta desigualtat, i és per això que s’han pres una sèrie de mesures. D’una banda, el DARP articula les seves polítiques de gènere a través del Programa de dones del món rural i marítim de Catalunya 2016-2020. Un programa que pretén promoure una política activa i visible d’integració de la perspectiva de gènere en tots els àmbits d’actuació del sector ramader i agricultor. A través de la iniciativa es busca assolir majors quotes d’igualtat entre dones i homes i garantir el benestar de les dones del sector. Gràcies a la seva aplicació, s’ha impulsat un potent treball en xarxa que ha estat clau per a la creació de dues associacions en l’àmbit civil: l’Associació Catalana de Dones de la Mar (juliol de 2018) i l’Associació de Dones del Món Rural, Pageses i Ramaderes de Catalunya (gener de 2019).

D’altra banda, el DARP també ha posat en marxa un projecte pilot de mentoratge professional adreçat específicament a dones del sector primari. Una eina mitjançant la qual una mentora, d’àmplia trajectòria en el sector ramader, agrari o marítim, comparteix els seus coneixements, habilitats, i aprenentatges a una mentorada que està a punt de començar a desenvolupar la seva activitat professional.

El problema del sector ramader i agrícola però, no és només la desigualtat existent entre homes i dones. S’està produint un despoblament del sector; cada vegada és menor la població jove que decideix dedicar-s’hi. És per això que el programa de mentoratge també lluita contra aquest despoblament, una lluita que no serà victoriosa si no s’arreglen tots aquests conflictes relatius a la igualtat de gènere. «No s’aconseguirà vèncer aquesta situació si renunciem a la meitat del talent per qüestions de gènere. El projecte de mentoratge professional ha de ser una eina que serveixi per trencar amb els estereotips que encara avui dia existeixen en el món rural, i aconseguir que les dones se sentin capaces de tot», afirma Magda Gutiérrez.

Les dones ramaderes, però, també han pres la iniciativa i han creat el col·lectiu de Ramaderes de Catalunya. Un grup que es va crear el 2018 i que actualment està format per una seixantena de dones ramaderes unides per un ideari molt clar: vetllar per la ramaderia extensiva, lluitar pel benestar dels seus animals, la venda de proximitat i la cura del seu entorn. “És immens pensar que hi ha moltes altres dones que estan en la teva situació i poder comptar amb la seva ajuda i el seu suport en tot moment”, reconeix l’Eulàlia. “El món ramader sempre ha estat un món bastant individualista, però en l’estar en un grup així t’adones que no estàs sola, i s’agraeix”, afegeix la Merlès.

A través de les xarxes, reivindiquen la presència de la dona dins el món rural, a la vegada que trenquen amb estereotips masclistes. En definitiva, “per dir prou a tota la desigualtat que patim les dones pastores en el nostre sector, només pel fet de treballar del que més ens agrada”. A més, Ramaderes.cat tenen un grup de Whatsapp que els permet compartir entre elles inquietuds, dubtes, i donar-se suport. A la Raquel “l’ha ajudat a sentir-se identificada, a entendre que no està sola i a tenir suport dia a dia, que realment és molt necessari”. I a la Rosa l’emociona saber que “pot compartir amb elles les coses bones i les dolentes, perquè és un grup que l’entendrà, l’escoltarà i l’ajudarà amb tot el que faci falta”.  

La dona sempre ha estat present dins del món rural, així i tot, mai se l’ha valorat i sempre ha quedat en segon pla, associada amb les feines de cura i fer el menjar. Gràcies a persones com la Merlès, l’Eulàlia, la Raquel o la Rosa, les coses estan començant a canviar. I és que sense les dones, no hi ha revolució.


Read more

Uso de cookies

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.

ACEPTAR
Aviso de cookies