Els Oscars: l’acadèmia d’homes blancs

Les nominacions als premis cinematogràfics més importants discriminen per gènere i color de pell

ANNA HERNÀNDEZ I POL AGUILAR

Els premis Oscar d’enguany han suposat un fet històric gràcies a la pel·lícula Parásitos, la primera que no té cap component americà o europeu, ni a la producció, rodatge ni direcció i que ha aconseguit arrasar a la gala amb el guardonat de quatre premis: millor pel·lícula, millor guió original, millor pel·lícula de parla no anglesa i millor director.

Sembla que l’acadèmia ha fet un pas endavant desprenent-se de l’americanocentrisme que sempre l’ha caracteritzat, però, en realitat, no és tot tan ideal com sembla. Parásitos, juntament amb Slumdog milionaire (pel·lícula americana però amb actors d’ètnies orientals que va guanyar 6 Oscars l’any 2009), son les dues úniques pel·lícules que, en 92 edicions, han guanyat el premi a millor pel·lícula tractant-se d’actors i escenografies d’altres cultures. Malgrat això, cap de les dues pel·lícules ha estat nominada pel millor actor o actriu. Sembla doncs, que l’acadèmia encara no està preparada per donar el premi a persones que surtin de les fronteres americanes i europees, tot i haver participat en la considerada millor pel·lícula.

La dels Oscars va ser una gala de reivindicacions, des dels premiats – Joaquin Phoenix amb el seu discurs en contra de la violència masclista i el racisme i a favor del veganisme i els drets humans, per exemple- fins els mateixos conductors de l’acte. I és que aquestes reivindicacions es van quedar en el directe, tenint en compte que des de l’acadèmia semblen no posicionar-se al respecte de tots els entramats socials que hi ha més enllà d’uns premis. Malgrat els potents discursos, l’acadèmia dels Oscar no diu res.

Jane Fonda va ser l’última persona a pujar a l’escenari per lliurar un premi – en aquest cas a Parásitos pel premi a millor pel·lícula. L’actriu s’ha convertit en els últims anys en una gran activista. Tot i que el protagonisme era pels coreans, no va voler deixar escapar cap detall en la posada en escena. I és que l’estatunidenca portava penjada i feia onejar el mateix abric vermell que duia una de les vegades que va ser detinguda per manifestar-se davant del capitol contra el canvi climàtic -com fa cada divendres-, fet que va ser vist per tothom.

També van tenir un paper essencial les dones que van tenir l’honor de pujar a l’escenari del Dolby Theatre, reivindicant, un cop més, el dret a ser dona i a ser escoltada, valorada i estimada com a tal. La idea més sonada va ser la de Natalie Portman, la qual es va presentar amb un vestit on hi tenia brodats els cognoms de totes les directores cinematigràfiques que no havien estat nominades – enguany no es va nominar a cap dona.

Scafaria, Gerwig, Wang, Amiel, Diops, Heller, Har’el, Matsoukas i Sciamma són els nou cognoms de les dones que han quedat en un segon pla a l’hora de repartir les nominacions com a millor director als Oscars de 2020. Malgrat que Little Women ha estat nominada en més d’una categoria, com a millor pel·lícula, millor vestuari o millor actriu secundària, Greta Gerwig no ha rebut una nominació per la direcció de la pel·lícula.

Les dades que reafirmen la discriminació

Les crítiques a la Acadèmia per la discriminació de gènere i raça no han aconseguit que aquesta situació canviï. Per exemple, fa 10 anys, la proporció era molt semblant. En quant a raça, els artistes de pell negra pateixen la mateixa discriminació. Per gènere, hi ha més dones nominades que l’any 2010. No obstant això, mentre aquest any no hi ha hagut cap dona nominada a millor direcció, fa 10 anys la directora Kathryn Bigelow va guanyar el guardó pel film The Hurt Locker (En Tierra Hostil).

En la darrera edició dels Oscars, els homes blancs van obtenir el 63,5% de les nominacions i el 44% dels premiats. Les dones, en canvi, només suposen el 29% de les nominacions i el 32% de premiades. Pel que fa a la perspectiva de raça, tant sols el 3% dels nominats eren de pell negra , amb un 6% dels premis. Quant a persones de països fora d’Europa i nord-Amèrica, representen el 8,5% de nominats i el 17,5% de premiats.

La proporció de dones nominades ha millorat però està lluny d’apropar-se a la d’homes. Els nominats i guanyadors de països que no són occidentals ha incrementat en aquesta edició gràcies al fenomen global de Parásitos, la pel·lícula sud-coreana. Aquesta millora contrasta de forma evident amb la forta discriminació de les persones de pell negra. Dels actors i actrius nominats en les categories d’interpretació, només hi havia una actriu de pell negra entre les escollides, Cynthia Erivo per Harriet. Dels 173 nominats, tant sols 5 eren de pell negra. Aquesta dada demostra el racisme crònic de l’Acadèmia i de la pròpia Indústria.

Nominacions esbiaixades

Existeix, encara, una gran diferència entre els rols de cada gènere dins la indústria cinematogràfica. En les principals categories, com direcció, guió i fotografia, només trobem homes nominats. En canvi, en categories que tenen a veure amb l’estilisme i la decoració, com vestuari, maquillatge i perruqueria i disseny de producció, la majoria de nominades són dones. Els homes són els que realitzen tasques tècniques i les dones s’encarreguen dels oficis de disseny. Poc, a poc, les dones realitzen cada cop més feines que sempre han fet homes.La guanyadora a millor banda sonora original, la compositora islandesa del film Joker, Hildur Guðnadóttir, és la quarta dona que s’endu aquesta estatueta i la setena nominada en 92 anys d’història dels premis.

Read more

‘Descosifiquem’ la dona

BRITT ELVIRA RUITENBERG

El moment en què el cos de la dona és aïllat de tota la seva persona i tractat com un “objecte de decoració”, hi ha alguna cosa que no va bé.

Quan en una empresa et plantegen la possibilitat de guanyar més diners en funció del teu físic, tens dues opcions: o bé acceptes l’oferta i et converteixes en una figura de cera a comissió, o bé la rebutges i marxes amb el cap alt.

La bona presència de les hostesses és molt important. Són la primera cara que el públic veu, de manera que han de causar una bona impressió. Amables, atentes i carismàtiques. I el més important: guapes. Sí, és imprescindible. Imagina’t una noia baixeta fent la seva feina. Quina barbaritat. Està clarament estipulat en el contracte que has de ser guapa per atendre bé. Us confessaré una cosa: és mentida. Resulta que el físic no és determinant, i l’home ha tardat un bon grapat de segles per interioritzar-ho. Tot i això, la cosificació de la dona no s’ha solucionat del tot.

Més guapa, més diners

Com tots els seus companys, una noia decideix sol·licitar una feina per treballar al Mobile World Congress. L’entrevista va bé, conversen un mica i, un cop acaba, els dos nois amb què havia compartit la sala marxen. L’entrevistador li demana que es quedi cinc minuts. “T’has presentat a una altra agència?”, pregunta. La noia diu que no, per què hauria? Li respon el següent: “Doncs malament. Sabies que a altres empreses cobres tres vegades més pel fet de ser guapa? Això sí, series un tros de carn. És igual si ets llesta o no”.

Pel cap li passen dues coses. Primer, no siguis estúpida i vés a una altra agència on cobraràs molt més. Però la resposta és una altra: “Prefereixo treballar a un lloc on se’m valora de la mateixa manera que a una altra persona, independentment del meu físic”.

“Sexual Objectification”

Per a moltes agències, l’aparença de les hostesses és determinant perquè ajuden a “millorar la presència empresarial”. La seva tasca, a grans trets, és atendre els assistents de la millor manera possible. Però cal ser guapa per ser amable? Diria que no. El que passa és que es confon aparença amb “bellesa” (aquella que la nostra cultura accepta). L’Assosiació Americana de Psicologia parla “d’objecticació sexual”, un concepte que es tradueix amb la idea que l’hostessa és valorada en funció del físic. Aquesta no es converteix en res més que part de l’immobiliari.

Només cal observar la vestimenta per veure que això passa. Mentre els nois poden anar amb pantalons, les noies han d’anar amb faldilla. Aquesta situació ha arribat al punt que vuit hostesses de l’agència Tote Vignau havien de portar minifalda i màniga curta durant l’última edició del premi de tenis Conde Godó, tot i les baixes temperatures.

Inspecció de Treball va titllar-ho de “discriminació per motius de sexe”, i amb tota la raó. Procediments com aquests, o fins i tot decisions com la que ha pres la companyia Tais Azafatas que les noies poden anar amb pantalons en comptes de faldilla, marquen la diferència. Tot i així, és una diferència a la que encara li queda un llarg camí per recórrer.

 

Read more

Uso de cookies

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.

ACEPTAR
Aviso de cookies