Adapting to the rhythm

ELENA GARRIDO

Llegeix aquest contingut en català aquí
Translated by Álvaro Rodríguez Huguet

Sara Suárez in one of her trainings in the C.C Joan Oliver. MIQUEL PASCUAL

Limits don’t matter to Sara Suarez. At hers 32 years old, she has never considered to stop. Surely, since her career has brought her to being able to exploit every opportunity that life offers to her, the biggest challenge we face. A challenge in which nothing can stop her, neither she, nor her girls. Yes, hers.

It all started when she was 16 years old. Sport passionate, she decided to focus in her future in this way. In the research work of high school, Sara’s curiosity led her to meet the adapted sport in its whole. And, either it’s her destiny or just by chance, she met a girl that would mark her path: the daughter of the teacher of Physical Education, Estel Griñó, had Down syndrome. Nowadays, this girl that started being the orientation of a passion in crescendo, she’s a pupil of hers in rhythmic gymnastics, one of her girls.

The decisive rhythm
Getting over the academic goal, she studied Physical Activity and Sport Sciences, she holds a master in secondary teacher training and, finally, took a doctorate in Education and Sport Sciences. The first year of her degree, Sara had her first job, a dream that would mark the rhythm of her life. She worked as a monitor in a special education school, doing any activity they ordered her.

Alba Gabarró, one of the gymnasts in a competition. SARA SUÁREZ

But a girl full of challenges and motivation like her decided to go further and think what was missing in that school. That is when she thought of Estel, she had been who, after all, made her to be there going to the adapted sport classes. Sara had known her very well, her and her disease. She knew the needs and abilities she had and, above all, she was interested in what made her happy. That’s why she thought of rhythmic gymnastics.

From challenges to projects
Sara throw herself at posing the proposition of making a gymnastics group of girls with Down syndrome in the school. It was accepted, but she had to manage it: this is how her project begun. At first, she had considered dance, as it’s important to express oneself. But, as an athlete, she felt more comfortable with a ruling, a language. Although she has never done rhythmic gymnastics before, she believed that, between all sports in the world, in this one expression is what is needed the most. And, Sara, a woman of challenges, decided to give a course to become trainer of this sport for being able to support her girls.

The group worked, it started with five girls, and fast she was aware that all the contributions were reciprocal; the string that bind her to the girls will never be cut. That’s why, it was needed to go further the school.
She accomplished having her club: C.E. Jeroni de Moragas. Nowadays, they train every Wednesday and the reward she obtains isn’t about money, but pride of seeing how this become a family, between the members of which there is a bond and a trust relationship that cannot be explained. “No one does something without receiving something”, and Sara receives enough strength to make it through all week long and face everything yet to come. Currently, she and her girls have a new challenge: the Spanish Championships in Elx, in which they will fight, as always, rhythm by rhythm.

International progress
In 2004, the International Paralympic Committee (IPC) approved the proposition of formalising the paralympic sports inclusion in the international federations of every sport. Since then, it has been experimented a height of the collaboration between international olympic committees and the paralympic ones, that has sped up significantly the inclusion process of every country.

Furthermore, the International Federation of Adapted Physical Activity (IFAPA) has promoted over the last decade structural changes in the educational area that keep moving forward. Without them, the awareness tasks could not be carried out.

Read more

Adaptar-se al ritme

Elena Garrido

Read this content in English here

Sara Suárez en un dels entrenaments al C.C Joan Oliver. MIQUEL PASCUAL

A la Sara Suárez no li importen els límits. Als 32 anys, mai s’ha plantejat l’opció de plantar-se. Segurament, perquè la seva trajectòria l’ha portada a ser capaç d’explotar cada oportunitat que li ofereix la vida, el repte més gran a què ens enfrontem.

Un repte en el qual, per a ella, res la pot aturar, ni a ella, ni a les seves nenes. Sí, seves. Tot va començar als 16 anys. Apassionada de l’esport, va decidir enfocar el seu futur en aquest sentit. Al treball de recerca de batxillerat, les inquietuds de la Sara la van portar a conèixer l’esport adaptat de ple.

I, ja sigui per destí o casualitat, va trobar-se amb una nena que marcaria el seu tomb: la filla de la seva professora d’Educació Física, l’Estel Griñó, tenia síndrome de Down. Ara, aquesta nena que va començar sent l’orientació d’una passió que estava in crescendo, és alumna seva de gimnàstica rítmica, una de les seves nenes.

El ritme decisiu

Superant l’objectiu acadèmic, va estudiar Ciències de l’Activitat Física i de l’Esport, va fer un màster en professorat de secundària i, finalment, va doctorar-se en Ciències de l’Educació i de l’Esport. El primer any de carrera, la Sara va tenir la seva primera feina, una il· lusió que marcaria el ritme de la seva vida.

Va treballar com a monitora en una escola d’educació especial, fent qualsevol activitat esportiva que li manessin. Però una noia plena de reptes i inquietuds com és ella va decidir anar més enllà i pensar què faltava en aquella escola. És aquí quan va pensar en l’Estel, qui, al cap i a la fi, l’havia fet estar allà fent classes d’esport adaptat. L’havia coneguda molt bé, a ella i la seva malaltia. Coneixia les necessitats i les capacitats que tenia i, sobretot, li interessava allò que la fes feliç. Per això va pensar en la gimnàstica rítmica.

De reptes a projectes

Va llançar-se a plantejar la proposta de fer un grup de gimnàstica a l’escola per a nenes amb síndrome de Down. La van acceptar, però era ella qui se n’havia de fer càrrec: es convertia en el seu projecte.

En un principi, havia pensat en la dansa, per la importància d’expressar-se. Però, com a esportista, se sentia molt més còmoda dins d’un reglament, d’un llenguatge. Tot i no haver fet gimnàstica rítmica mai abans, va pensar que, dins de tots els esports del món, aquest era en el que més necessària és l’expressió. I, la Sara, una noia de reptes, va decidir fer un curs l’entrenadora d’aquest esport per poder portar endavant a les seves nenes.

El grup funcionava, va començar amb cinc nenes, i ràpidament va adonar-se de tot el que s’aportaven mútuament; la corda que la unia amb les nenes ja mai es podria trencar. Per això, calia anar més enllà de l’escola.

Va aconseguir tenir el seu club: el C.E. Jeroni de Moragas. Ara, entrenen cada dimecres i la recompensa que obté no es cobra amb diners, sinó
amb l’orgull de veure com s’han convertit en una família, entre els membres de la qual hi ha un vincle i una relació de confiança inexplicables. “Ningú fa res sense rebre res”, i la Sara rep la força necessària per tirar endavant tota la setmana i afrontar tot el que vingui. Ara, ella i les seves nenes tenen un nou repte: el Campionat d’Espanya a Elx, pel qual lluitaran,
com sempre, ritme a ritme.

El progrés internacional

Alba Gabarró, una de les gimnastes en una competició. SARA SUÁREZ

L’any 2004, el Comitè Paralímpic Internacional (IPC) va aprovar la proposta de formalitzar la inclusió dels esports paralímpics dins les federacions esportives internacionals de cada esport. Des d’aleshores, s’ha experimentat un auge de la col·laboració entre els comitès internacionals olímpics i paralímpics, que han accelerat notablement el procés d’inclusió de cada país.

A més a més, la Federació Internacional d’Activitat Física Adaptada (IFAPA) ha promogut en la darrera dècada canvis estructurals en l’àmbit educatiu
que continuen avançant, sense els quals les tasques de conscienciació no podrien durse a terme.

Read more

La lucha contra el dopaje ya es deporte olímpico

Lydia Valentín no solo es la campeona de España en halterofilia (levantamiento de pesas). Tiempo después de participar en los Juegos Olímpicos de Londres de 2012 y quedar en cuarto puesto, Valentín recibió una noticia inesperada: acababa de superar a las tres competidoras que subieron al podio, obteniendo así la medalla de oro en una competición que ya había pasado. ¿El motivo? Las tres ganadoras habían sido descalificadas por dopaje, según notificaba el Comité Olímpico Internacional.

La preocupación por el dopaje aumenta cada vez más dentro del deporte olímpico y de élite, donde muchos profesionales apuestan por sobrepasar los límites de sus propias capacidades físicas para obtener la victoria. Aunque algunas posibles soluciones ya están sobre la mesa: Estados Unidos tramita actualmente en el Senado una propuesta de ley de la que hasta ahora se sabe que podría multar con 250 mil dólares e incluso condenar hasta a 10 años de cárcel a los deportistas o involucrados en el uso de estas sustancias. La llamada Ley Rodchenkov recibe su nombre en honor a Grigory Rodchenkov, quien cooperó y posteriormente delató la trama antidopaje institucionalizada en Rusia.

Grigory Rodchenkov.

Grigory Rodchenkov.

Actualmente reside en Estados Unidos y colabora con el gobierno para sacar adelante este proyecto de ley. Sin embargo, de ser así también podría afectar a aquellos países que no condenen penalmente el dopaje, ya que EEUU podría pedir la extradición de deportistas extranjeros que diesen positivo en los test de dopaje. Tras las críticas hacia la Agencia Mundial Antidopaje y el Comité Olímpico Internacional por las sanciones impuestas a raíz del escándalo ruso, parece que Estados Unidos intentará ejercer como juez de los deportistas del mundo, con el apoyo de otras potencias como Canadá, Francia, Alemania o Japón.

«Es hora de crear sanciones más severas contra las trampas de Rusia y enviar la señal de que no pueden usar la corrupción como herramienta de política exterior«, reivindicaba el senador demócrata Sheldon Whitehouse. Pero, ¿será esta una verdadera solución al problema del dopaje?

 

Captura

Clica para ver la imagen interactiva

Read more

Uso de cookies

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.

ACEPTAR
Aviso de cookies