Les que parlen clar

Anna Ariño i Mar Bermúdez

L’atur, el model econòmic i fiscal, l’increment del preu del lloguer i la política territorial, són alguns dels temes tractats al debat “Última Oportunidad” de La Sexta, el dia 7 de novembre de 2019. Inés Arrimadas (C’s), Rocío Monasterio (VOX), Irene Montero (Podemos), Maria Jesús Montero (PSOE) i Ana Pastor (PP)  han exposat les seves propostes de partit en un debat electoral rigorós, seriós i clarificador.

Caracteritzat pel respecte a l’ordre i la paraula de cada candidata, les dinàmiques s’han establert des del primer moment: PP i PSOE es remeten als seus passats gloriosos en un cara a cara constant. C’s remarca els seus èxits electorals municipals i les pràctiques impulsades des d’aquests governs. Podemos i VOX, també enfrontades directament, fan declaracions d’intencions amb models de futur.

Cada temàtica introduïda per la presentadora, Ana Pastor, s’inicia amb una pregunta que insistia a rebre una resposta concreta. Un nivell d’especificitat que les candidates no van defugir. En el camp de l’habitatge, per exemple, Podemos proposa augmentar competències en regulació per als ajuntaments qui viuen de primera mà la problemàtica. PSOE, posar sòl públic a disposició per a la construcció, una proposta similar a la del PP que xifra en 100.000 els habitatges a construir. VOX, per la seva banda, defensa la no-intervenció política en la matèria, per tal que s’autoreguli. Ciudadanos aposta per un model de millora de l’habitatge social.

La violència de gènere és un nexe en comú. Amb matisos. Tots els partits es consideren feministes i estan d’acord amb posar fi als abusos i violacions. Però les propostes difereixen. En un extrem, VOX defensa la cadena perpetua per als violadors. Front aquesta declaració, Irene Montero respon que la solució passa per l’educació de les noves generacions. Ciudadanos expressa la necessitat de no patrimonialitzar el tema. Finalment, PP i PSOE posen l’accent en el canvi de la legislació. 

La resposta a aquest debat és molt més positiva que la rebuda pels debats anteriors, protagonitzats pels caps de llista, tot homes, dels principals partits polítics. El nivell de concreció de les respostes, l’agilitat i el nivell del discurs han fet d’aquest un dels debats més valorats. Catalunya ha sigut un punt més, no el centre. El feminisme ha tingut un paper rellevant, no passiu. Els torns de paraula i les apel·lacions directes han estat respectats. El paper de la presentadora, rigorós i professional. Un escenari televisiu de qualitat. Vertaderament, ha estat aquest, el debat que ha permès a la població entendre els posicionaments i les propostes dels partits polítics que es presenten a les eleccions del proper 10N. Una última oportunitat ben aprofitada. I són elles les que ho han aconseguit.

Un debat polític fructífer i dinàmic, veritat? Et sorprèn que s’hagi produït al voltant de figures femenines? Sí, elles també debaten i tenen les capacitats suficients per fer-ho. I això queda qüestionat quan es posa el focus en què són ELLES, en comptes de posar-lo en QUÈ diuen. Que no et sorprengui que cinc dones siguin protagonistes d’un debat electoral. Sorprèn-te per les diferents propostes que expliquen, per la seva oratòria, pel seu esforç en convèncer… Analitza el contingut, no la forma. Ja és hora que les dones deixin de ser notícia pel fet de ser-ho. Emfatitzant això queda patent la inseguretat respecte a la dona pròpia del masclisme que encara viu a la societat. 

Un cop més: NO pel què són, SÍ pel què fan.

Read more

Estimar fins a morir

Javier Pérez Ramírez (@javierburfis)

L’eutanàsia, del grec eu (εὐ, bona) i thanatos (θανασία, mort), ha tornat a ser notícia a la societat espanyola. La història de Ramón Sampedro, 21 anys després, torna a repetir-se. Aquest cop ha estat Maria José Carrasco la que, per voluntat pròpia i amb l’ínfima col·laboració d’Ángel Hernández, el seu marit, ha decidit posar fi a la seva vida. Des de feia 30 anys, Maria José patia esclerosi múltiple, una malaltia crònica que afecta el sistema nerviós i, com a conseqüència, provoca la immobilitat parcial o total del cos. El seu company de vida, Ángel, l’ha estat cuidant fins al que ella mateixa va decidir que seria el seu darrer alè.  La parella va estar esperant una plaça a una residència durant vuit anys, però mai va arribar.

Malgrat que el cas del qual més s’ha parlat és del de Ramón Sampedro a causa de la magnífica adaptació cinematogràfica d’Alejandro Amenábar, hi ha hagut més casos en què malalts han volgut posar fi a la vida dignament. I alguns ho han aconseguit, però d’altres, no.

timeline

 

Va ser Maria José qui va adquirir, mentre encara es podia moure, el medicament amb el qual va portar a terme la pràctica de l’eutanàsia. Tot això, i tal com es va viure dues dècades enrere, ha despertat les veus a favor i en contra de l’eutanàsia en la societat i en les organitzacions polítiques. Amb les eleccions del 28 d’abril a l’horitzó, molts potser aprofitaran per treure partit i vots d’aquest afer. De fet, ja s’han pronunciat els partits més importants: PSOE i Podemos han proposat una llei d’eutanàsia, però C’s i PP no hi estan a favor. Actualment, a Espanya el codi penal regula la pena que pot rebre algú que col·labori en el suïcidi a una altra persona (Art. 143.4 CP). Per tant, l’eutanàsia és il·legal a Espanya, malgrat que la llei empara que el pacient, després d’haver estat informat adequadament, pot decidir no tractar la malaltia (Art. 2.3 Llei bàsica reguladora de l’autonomia del pacient); és el que es coneix com a eutanàsia passiva. Però com està aquesta situació a la Unió Europea i al món?

 

genialy

 

 

Es pot defensar la postura proeutanàsia, i també es pot entendre l’argumentació provida. El que passa és que el cas de la Maria José, com probablement molts altres, tenen un component molt més important que la mort: l’amor. La dedicació que ha tingut l’Ángel durant aquests 30 anys, igual que la dona de Sampedro i moltes altres parelles, és d’un valor inestimable. Acceptar la mort d’un mateix ha de ser duríssim, i acceptar la mort d’un ésser estimat per evitar el seu patiment, ha de ser pràcticament igual o pitjor. No és just que un home que l’únic que ha fet és complir el desig explícit de la seva dona, passant el terrible calvari d’acceptar que té en les seves mans el verí, hagi estat processat. Afortunadament, l’Ángel ha quedat en llibertat sense mesures cautelars.

Read more

El pensament crític demana pas a la universitat

Què és el pensament crític? Per què és necessari a les universitats? Quin paper té avui a les aules? Aquestes són algunes de les qüestions a què s’ha intentat donar resposta avui en l’acte organitzat pel Grup de Treball per al Pensament Crític a la Universitat Pompeu Fabra. La xerrada ha servit de presentació pública d’aquest col·lectiu de professors del centre que porta d0s anys fent seminaris interns de debat. El convidats han estat Marina Garcés, filòsofa i professora; Josep Manel Busqueta; economista i exdiputat de la CUP; i Jordi Mir, professor i director del Centre d’Estudis sobre Moviments Socials.

El principal objecte de discussió ha estat la universitat i les seves mancances educatives actuals. «Els vidres de la universitat són murs cada vegada més cars i tancats», ha apuntat Marina Garcés només començar, en una afirmació que recull bona part del contingut del debat. Segons ella, la universitat s’ha convertit avui en una eina al servei del capitalisme, tant a nivell econòmic com cultural. En aquest sentit, Josep Manel Busqueta ha comparat la universitat amb una prestatgeria, en la qual els estudiants són mercaderies que després fan una funció en el mercat del capital. Jordi Mir ha situat en aquesta línia el Pla Bolonya com un element clau en el procés de mercantilització de l’ensenyament.

Els ponents del debat. / Jofre Figueras

Els ponents del debat. / Jofre Figueras

Davant d’aquest escenari, el pensament crític és necessari perquè els estudiants tinguin un paper actiu i compromès en la societat. Segons Mir, raonar críticament vol dir «ser honest i transparent en el pensar». Això dóna lloc a qüestionar-se temes i a obrir-se nous interrogants. Per tant, és a partir del com que sorgeix el què. Tot i això, Garcés ha assenyalat que el pensament crític no s’ha d’entendre com una metodologia, sinó que es basa en les pròpies preguntes que es formula cadascú. A la pràctica, el professor d’Humanitats ha plantejat que els plans d’estudis s’elaborin de manera participativa per respondre als interessos d’estudiants i professors.

D’altra banda, l’exdiputat de la CUP ha parlat de la pròpia experiència com a fill de pastissers i del que va suposar per ell l’accés als estudis d’economia. «Que jo sigui avui aquí és un fracàs del sistema», ha etzibat. Segons ell, l’entrada a la universitat provoca un «desclassament» en molts fills de classe treballadora. Busqueta ha posat l’exemple del Seminari Taifa, en el qual participa, com un model de construcció de pensament crític.

El missatge de la xerrada ha sigut una crida al món universitari, i sobretot als estudiants, a posar en dubte els temaris acadèmics i prendre partit en el procés formatiu. Però, com a afegit Garcés, sense oblidar que «la universitat no és un procés tancat», sinó que té un efecte transformador en la societat. Amb aquesta filosofia, el Grup de Treball per al Pensament Crític pretén organitzar més actes durant aquest curs.

Read more

Ple al debat sobre participació veïnal

Joan Aleix Mata

Joan Aleix Mata

Mar Romero Sala – El col·lectiu polític Parlament Ciutadà i el mitjà digital Districte 11 van organitzar dimarts passat un debat obert per parlar de participació ciutadana i veïnal a la ciutat de Barcelona.
Unes 130 persones van assistir al debat, que comptava amb la presència d’Itziar González, presidenta de Parlament Ciutadà, arquitecta i experta en processos participatius, Gala Pin, exactivista de Ciutat Vella i actual regidora de Participació per Barcelona en Comú, i Albert Recio, històric activista veïnal de Nou Barris i membre de la FAVB (Federació d’Associacions de Veïns de Barcelona).
El debat, moderat pel periodista de Sicom Pep Cabayol i dinamitzat pels periodistes de Districte 11, ha posat sobre la taula els reptes de participar: com fer extensiva la participació ciutadana a tota la població, o com adaptar els temps de les institucions a la vida quotidiana de les persones.
Un dels punts que va aixecar més polèmica va ser si la participació ciutadana ha de ser vinculant o no: Itziar González va llençar la proposta de confeccionar un protocol que assegurés el consens entre població i institució en quins temes han de ser consultats i de quina manera es farà, i d’aquesta manera assegurar que els resultats siguin legítims i vinculants.
Gala Pin va expressar les dificultats de la participació ciutadana i va lamentar que “tot i que la paraula participació està en boca de tothom, altres grups municipals no s’ho creuen realment”.
L’acte va ser el primer en col·laboració de Parlament Ciutadà i Districte 11, tot i que preveuen seguir organitzant espais de debat, “especialment necessaris en temps actuals” segons Tarrida, de Parlament Ciutadà.

Read more

Uso de cookies

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.

ACEPTAR
Aviso de cookies