10N: més partits i majories menys sòlides

Divendres dia 1 de novembre comença la campanya electoral pels comicis generals del 10 de Novembre. Aquesta campanya durarà vuit dies a diferència de les campanyes dutes a terme fins ara, que n’han durat 15. Això es deu a la repetició d’eleccions per la impossibilitat de formar govern i a una disposició addicional a la LOREG (Llei Orgànica de Règim Electoral General) aprovada l’any 2016 per evitar, quan es pensava que Rajoy no aconseguiria formar govern, que les eleccions se celebressin el dia de Nadal. Finalment Rajoy va poder formar govern i no es va celebrar cap campanya de vuit dies.

El govern de Rajoy, però, no era prou fort i la moció de censura el va tombar i va fer Sánchez president. Tot i que després de la moció de censura es veia fort, no va aconseguir prou suports per seguir governant i es va veure forçat a convocar eleccions. És per això que, en una primavera on ja hi havia previstes les eleccions municipals i les europees, a més d’algunes autonòmiques, se’n van afegir unes altres, les generals.

Així, el 28 d’abril de 2019 Sánchez sortia victoriós dels comicis, però un cop constituït el parlament no va aconseguir els suports suficients per formar govern. Per això, el PSOE espera, d’aquestes segones eleccions, ampliar majories i poder governar.

Aquestes eleccions arriben, però, en un moment polític i social molt convuls i diferent. És important tenir en compte que els últims deu anys han estat marcats per aquesta tònica i, per això, s’han convocat una gran quantitat de comicis a Espanya, però també a Catalunya.

L’evolució d’aquests últims anys ha significat un canvi polític important a Espanya. Per una banda, l’entrada de partits polítics al Congrés ha significat la fi del bipartidisme que hi havia instaurat a Espanya i que era fruit d’una llei electoral que, si bé és proporcional, té un comportament majoritari per la mida de les circumscripcions.

A més, el conflicte català ha estat al centre de totes les mirades en els últims anys i, tot i que semblava que després dels últims empresonaments a principis de 2018 el moviment independentista s’havia apagat, aquesta tardor ha demostrat que no era així.

Ja abans que sortís la sentència van començar els moviments irregulars i qüestionats pels independentistes amb la detenció dels joves de Sabadell, però amb la sentència del procés es va demostrar que no només l’independentisme no estava mort, sinó que es va fer palès que hi havia moltes ganes de mobilitzar-se i que, com a mínim a una part del moviment, hi havia ganes d’anar més enllà de les manifestacions multitudinàries i els actes simbòlics. S’ha demostrat, a més, una gran capacitat de mobilització i comunicació més enllà dels mitjans tradicionals, que sembla, amb el tancament de pàgines web i l’ordre judicial enviada a GitHub, que posa nerviós a algun poder de l’Estat.

Enmig de les mobilitzacions a Catalunya i per fer campanya, el PSOE va acabar exhumant el cadàver del dictador i el que havia de ser un acte contra el franquisme i de reivindicació de l’estat de dret i democràtic va acabar servint a diversos col·lectius franquistes per donar suport al dictador amb crits i cants en suport de la dictadura.

Amb tota aquesta situació, les eleccions del 10N es presenten amb moltes incògnites a Espanya i a Catalunya. A més, tot i els partits que es preveuen majoritaris, sembla que podria haver-hi una gran afluència de partits i podria acabar sent un parlament molt plural que podria incloure fins a 16 partits polítics.

El més previsible és que el PSOE torni a guanyar les eleccions, però el que no està clar és com aconseguirà les majories necessàries per poder governar. De fet, segons l’enquesta de Sigma Dos, que és qualificat de referent per la pàgina electomania, mentre el PP pujarà, Podemos i Ciutadans sembla que trauran pitjors resultats. Semblaria, a més, que Vox es mantindria estable, tot i que sembla que del que està passant a Catalunya i l’exhumació del dictador els està beneficiant. A banda, entraria un nou actor que és Más País i que segurament traurà vots a Podemos.

Aquest escenari dibuixa un panorama difícil pel PSOE a l’hora de pactar, ja que tant Podemos com Ciutadans, que eren els seus preferits a l’esquerra i a la dreta, respectivament, baixarien i, per tant seria més difícil aconseguir els suports. En aquest mateix escenari, seria possible que el PSOE intentés governar en solitari buscant aliances només en moments clau com la investidura o els pressupostos, tot i que amb aquestes aliances tindrien el mateix problema que si intentessin fer un govern de coalició. L’escenari plantejat, tot i la pujada del PP, no sembla que fos possible una suma de dretes degut a la baixada que Ciutadans patiria.

Pel que fa a Catalunya, cal destacar dues formacions que s’incorporen. Per una banda Más País que a Catalunya només es presenta a Barcelona però que podria aparèixer a l’hemicicle i restar vots a Podemos. Per l’altra hi ha la CUP que no s’havia presentat mai a unes eleccions generals, però que pel moment polític i social que s’està vivint, han cregut convenient fer-ho. Aquesta formació entraria al parlament i podria representar la tercera pota independentista a Madrid, segons algunes enquestes.

La resta de partits, a Catalunya, sembla que seguirien, segons una enquesta d’El Periódico, una tònica semblant a la dels comicis anteriors, amb l’única variació a Ciutadans que, seguint amb la baixada estatal, baixaria de cinc a dos escons.

A aquest escenari que dibuixen les enquestes, però, cal afegir-hi diversos factors. Per una banda cal tenir en compte que  la campanya encara no ha començat i que, encara que sigui més curta, poden passar, encara, moltes coses. A  més, cal tenir en compte la campanya de desmobilització, destapada per eldiario.es, de l’esquerra que està duent a terme, segons ells, “un guru de Pablo Casado”. També entra en joc la sanció que ha rebut Sánchez, per part de la Junta Electoral Central, per fer un ús electoralista de la Moncloa.

Pel que fa a Catalunya, l’escenari d’incertesa i mobilitzacions segueix i el dissabte previ a les eleccions, la jornada de reflexió, hi ha convocada una mobilització pel Tsunami Democràtic, encara per concretar, que també pot influir en els resultats del 10N.

Read more

Vehí: “Anem a Madrid a portar el conflicte”

Mireia Vehí, cap de llista de la CUP per Barcelona en les eleccions del 10N, ha assegurat que volen «portar el conflicte» al Congrés dels Diputats, tot i que considera que aquest ja hi està, ja que «tota la campanya va de Catalunya». Aquestes declaracions les ha fetes en una entrevista al Matí de Catalunya Ràdio després que la CUP presentés els més de 25.000 avals que els permeten presentar-se a les quatre províncies catalanes a les eleccions del 10N, però abans que comenci la campanya i quedi restringida la cobertura que els mitjans poden donar a tots els partits, sobretot als que no tenen representació parlamentària actualment.

Vehí ha explicat que van a Madrid amb un «espai que té tres noms: amnistia, autodeterminació i drets». Així, creu que es poden entendre amb qualsevol formació que entengui, com ells, que l’amnistia «afecta a tots els tipus de represaliats i represaliades en el marc de l’autodeterminació i fins i tot en el marc de la llei mordassa», que l’autodeterminació és el «del dret col·lectiu del poble català a exercir el dret a l’autodeterminació per mitjà de la desobediència civil i institucional» i que concebi la «conquesta de drets en clau desobedient, institucional i civil».

Afirma que si no hi ha aquest marc de base, per ells no té sentit fer política.
Terribas també ha aprofitat l’entrevista per preguntar a Vehí sobre la sentència al judici del procés. La cupaire ha assegurat que aquesta tindrà un seguit de conseqüències molt importants, ja que assegura que, pel que fa al tractament de la dissidència política, «el laboratori actual és Catalunya» i això donarà via lliure a aplicar aquestes mesures a tot l’Estat, ja que «aplanarà el camí cap a la repressió a la dissidència política». En aquest sentit, ha considerat que la «resposta ha de ser proporcional» i aquesta «només es pot donar al carrer».

Finalment, el tema s’ha centrat en la violència. Vehí no s’ha volgut opinar sobre el cas de l’Audiència Nacional, ja que considera que no té prou informació perquè «no s’ha aixecat el secret de sumari». Vehí ha assegurat que «la CUP en cap moment ha cridat a fer una acció directa», però una «condemna de la violència en abstracte» tampoc ha volgut fer-la perquè, assegura que fan «política de fets» i que l’estat ha «construït un relat abstracte de violència» i que si ho condemnen, estarien «reforçant» el seu joc.

Read more

Eleccions municipals: el combat sobiranista a tres bandes

JOANA MAESTRE (@joanamccc)

Des de les últimes eleccions municipals l’any 2015, tres partits s’han disputat el vot independentista enmig d’una carrera d’obstacles entre diades, manifestacions, consultes, referèndums, exilis i empresonaments. Ara, quatre anys després, els partits sobiranistes tornen a preparar-se per conquerir alcaldies de cara al pròxim 26 de maig. Però, podran tan sols unes poques setmanes suposar un canvi substancial en la correlació de forces que es va construir en les eleccions espanyoles del 28 d’abril?

La primera de les formacions que busca l’electorat independentista és Junts per Catalunya -que al llarg de la seva trajectòria ha dut també els noms de Convergència Democràtica de Catalunya, Convergència i Unió, i Democràcia i Llibertat-; i que des de fa més de tres dècades s’ha posicionat com el gran referent de la dreta catalanista. Actualment, aquesta candidatura presidida per l’expresident de la Generalitat i exiliat Carles Puigdemont busca el seu lloc a les urnes locals després d’un espectacular resultat el 21D de 2017 que no es va repetir, però, el passat 28A.

Aquest declivi de la dreta juga en favor de la segona força independentista que entra en joc en aquests comicis municipals: Esquerra Republicana. Tot i que a les passades generals JxCat va perdre només un escó respecte de les de l’any 2016; ERC en va guanyar sis, fent palès que el partit presidit per Oriol Junqueras ha aconseguit monopolitzar l’auge del vot independentista. Aquest fet -al que se suma l’extensa campanya que està duent a terme la formació en favor dels presos polítics- pot fer perillar la posició dels convergents, que fins ara ha mantingut l’hegemonia municipal amb més de 400 ajuntaments sota el seu govern.

A tot duel de titans, però, manca el contrapès. La CUP, un conglomerat de partits i organitzacions que neix amb l’objectiu de dur els moviments i les lluites socials a les institucions, ha apostat des de la seva primera candidatura l’any 2007 per les eleccions i la política municipal com a eix principal de la seva actuació. Amb uns grans resultats als darreres comicis locals l’any 2015 -on van arribar a governar més de 15 ajuntaments arreu de Catalunya– però amb una crisi interna que sacsejà el partit en unes generals en què una de les formacions que compon la candidatura es presentà per lliure com a Front Republicà -sense arribar, però, a treure cap escó-, les simpaties i desconfiances que la CUP pot despertar en l’electorat en un context com l’actual són imprevisibles.

Dades extretes del Departament de Governació de la Generalitat de Catalunya.

Dades extretes del Departament de Governació de la Generalitat de Catalunya.

Però què ens augura aquest 26M? Els grans resultats d’ERC el 28 d’abril fan perillar una històrica Convergència molt assentada en els governs municipals; que tot i perdre butaques als ajuntaments catalans en guanyaria a Europa, després de la mediàtica pugna amb PP i C’s per la presentació de la candidatura Lliures per Europa encapçalada pel fugit Carles Puigdemont. I és en aquest limbo que la CUP es juga els seus regidors: si bé els mals resultats en les últimes autonòmiques i les discrepàncies arran del 28A van relegar la formació anticapitalista a un segon pla, aquesta s’erigeix com l’alternativa trencadora als dos partits sobiranistes tradicionals. La pilota, però, queda ara a la teulada dels votants.

Read more

Quin protocol seguirà la Cup amb el cas de Mireia Boya?

Divendres passat, Mireia Boya va anunciar per Twitter que deixava el Secretariat Nacional de la CUP després d’haver patit un “episodi continuat d’agressió psicològica” per part d’un company durant el seu període com a diputada. Tot i haver demanat evitar-ho, ha tornat a coincidir amb la mateixa persona al Secretariat. Assegura que ha vist amb “tristesa com les organitzacions tendeixen a capgirar les prioritats, a oblidar-les i a fer perifèric allò que realment importa”.

Poc després, l’exdiputada va aclarir en una altra piulada que el seu agressor no forma part de l’actual secretariat ni del grup parlamentari, sinó que es tracta d’un militant amb qui ha hagut de compartir espais. També va lamentar la “rumorologia” que ha aixecat el cas i que “ens centrem en el qui i no en el què”.

Poc després la CUP va emetre un comunicat lamentant la decisió de Boya i comprometent-se a seguir treballant per garantir espais segurs i lliures de violències. També hi anunciaven que la Comissió Feminista del partit entomava la denúncia i s’ocuparia de seguir el cas segons el protocol. Des de la CUP, també s’assegura que aborden la denúncia amb una voluntat “més reparadora que punitiva”.

Tot i així, quatre assemblees locals de la CUP han criticat l’actuació del partit i s’han desmarcat del comunicat oficial. Es tracta de les assemblees de Sant Pol de Mar, Sant Adrià del Besos, Canet de Mar i Vilassar de Mar, que han emès un comunicat propi exigint “més transparència i un missatge més clar d’autocrítica sobre l’actuació com a organització”. Consideren que la resposta del partit davant la dimissió de Boya “desprotegeix la víctima i protegeix la persona assetjadora” i demanen que se’n reveli la identitat.

De moment, la CUP no ha concretat quin serà el protocol ni com es resoldrà el cas, que s’ha deixat en mans de la Comissió Feminista del partit. La diputada Maria Sirvent ha anunciat aquesta setmana en una roda de premsa que no es descarta fer fora l’agressor del partit.

Fins ara, comptaven amb protocols locals adaptats a cada assemblea. Tot i així, el 2 de juny de l’any passat, durant la I Assemblea Nacional de Dones de la Cup, es va acordar un nou protocol que servirà de guia per a tota l’organització. Es tracta d’unes mesures en el marc del Pla d’Acció Feminista de l’agrupació, finançat amb un augment de 0,75 euros en la quota dels homes militants.  Es tracta d’un protocol que estableix mesures concretes adaptades a cada cas, enfocats a la reparació del dany enlloc del càstig. En funció del grau de violència, les mesures poden consistir des d’obligar l’agressor a fer teràpia, a excloure’l dels espais que comparteix amb la víctima o, en casos més greus, a l’expulsió definitiva de l’organització. També comprèn l’acompanyament de la víctima i accions de prevenció.

Aquest 8 de març, Crític va publicar la traducció d’un reportatge original del diari basc Berria, de Berezi Elorrieta, titulat «Quan l’agressor és un company de militància«. El reportatge posa l’accent en els problemes amb els quals s’enfronten les dones que denuncien agressions masclistes en entorns de militància. Sovint es troben que no les creuen, ja que aquests col·lectius tenen un discurs favorable al feminisme i tendeixen a pensar en la violència masclista com un problema extern. A més, sovint són elles les que acaben abandonant el grup. L’article posa èmfasi en la importància de resoldre el problema de forma col·lectiva, tractant la violència de gènere com un fet estructural i deixant de banda la culpabilització de l’agressor.

Tot plegat es veu reflectit en el cas de Mireia Boya, des de menystenir la seva denúncia incial, no impedint que coincidís altra vegada amb el seu agressor a el fet que sigui ella qui abandona el partit. El cas de Boya demostra la importància de prioritzar la violència de gènere igual que es fa amb altres lluites polítiques i de creure i actuar en favor de les víctimes.

Read more

Catalunya es mobilitza pel 21 F

Mercè Alonso Juan-Muns (@nomesperiodisme)

Partits polítics, entitats i organitzacions s’apleguen per fer una aturada de país. Una vaga general que agruparà diferents indrets de Catalunya a partir de manifestacions, accions de piquets o concentracions, entre d’altres. El motiu? Fer una crida que porti els ciutadans fins al moll de l’os de la situació política catalana. Motivats per la reclamació de la derogació de la reforma laboral i la implantació d’un sou mínim català de 1.200€, es vol crear un context de mobilitzacions a favor dels drets i les llibertats.

Mapa interactiu per seguir a les xarxes totes les accions del 21F

Mapa interactiu per seguir a les xarxes totes les accions del 21F

Entitats com ANC, Òmnium Cultural, així com sindicats d’estudiants i partits polítics (JxC, ERC i la CUP) no han volgut perdre la oportunitat de donar suport. Des de l’ANC, per exemple, es fa una crida a la participació «davant l’amenaça als drets civils i polítics dels catalans.». A més a més, per tal de reeixir l’aturada de país, des dels col·lectius s’ha alertat que caldrà estar atents a les xarxes socials per informar-se de les accions que es duran a terme durant la jornada.

Val a dir, però, que les mobilitzacions seran “descentralitzades” i aniran sota el lema “Sense drets no hi ha llibertat”. Amb tot, les concentracions es faran a les 12h davant els ajuntaments, exceptuant el cas de Barcelona, on s’aplegarà a Plaça Universitat.

Pel què fa al transport públic, també es veurà afectat amb serveis mínims. Per una part, Rodalies i FGC preveuen un funcionament del 33%, de manera que els horaris de serveix es podran consultar a les pàgines web corresponents. A Barcelona, hi haurà un 50% del funcionament de metro i autobús en hores puntes, i un 25% a la resta de dia.

Read more

Tres desallotjaments de manters en el que portem d’any

Maria López (@marialopezff2)

“No som delinqüents, ni lladres, ni criminals, ni violents, que és com ens descriuen”. Això és el que va reiterar el Sindicat de Venedors Ambulants en un Comunicat el passat divendres a Barcelona. Els anomenats top-manta ja fa temps que són en el punt de mira de les administracions i de l’Ajuntament de Barcelona; segons OKDiario, des de l’arribada d’Ada Colau, la venta ambulant s’ha arribat a multiplicar per quatre.

Queixes dels veïns. Queixes per part de la Policia Municipal i la Guàrdia Urbana. Les peticions de vigilància de la venda ambulant creixia desmesuradament, sobretot a finals del 2018, després de veure que la xifra de venedors va ascendir fins als 2.000, segons dades d’OKDiario. Una picabaralla contínua que propugnava la por i la desconfiança d’aquests, sobretot en dates de Nadal, una de les èpoques més complicades.

L’estació de Renfe de Plaça Catalunya recordava gairebé a les seccions d’un centre comercial. Els responsables de seguretat de l’estació van denunciar que l’acumulació dels venedors bloquejava les sortides d’emergència. I així es va iniciar el 2019. Un any que s’encara amb dificultats pels venedors ambulants. Un any en el qual, en tres setmanes, ja s’han produït tres desallotjaments consecutius.

El passat 8 de gener va ser el primer de tots. Els Mossos d’Esquadra i la Guàrdia Urbana van desplaçar els venedors del metro de Plaça Catalunya i els van impedir instal·lar-se a l’intercanviador subterrani, la qual cosa no havia passat durant el Nadal del 2018. Hi va haver 21 denúncies per venda ambulant sense autorització. I de sobte, ni rastre de gorres, cinturons, ulleres… estacions de metro que acostumaven a estar inundades d’aquests productes van quedar-se buides.

Només dos dies més tard, es va dur a terme el segon desallotjament al mateix indret. Un altre episodi de tensió entre la policia i els venedors. Però no van passar ni 24 hores quan aquests últims van decidir tornar-se a instal·lar, sense presència policial. El 12 de gener es va tornar a viure una altra situació similar i es van requisar 4.100 articles. Recollien el material i començaven les estampides. A l’altra banda de les màquines començava la zona segura. “Sempre porto un bitllet a la mà per accedir a la via de la Renfe sense que m’agafin”, assegurava Pape Modou, un dels manters de l’estació esmentada, a El Periódico.

L'estació de Renfe de Plaça Catalunya buida sense la presència de manters

L’estació de Renfe de Plaça Catalunya es troba buida sense la presència de manters. / Maria López

Es posarà fi a aquest capítol d’incertesa entre els venedors ambulants i les administracions municipals? Renfe assegurava a Europa Press el passat dissabte que havien trucat fins a 600 vegades als Mossos per tal que intervinguessin.

Ara, la CUP proposa habilitar una zona segura pels manters de Barcelona, mentre que l’equip municipal d’Ada Colau demana que els Mossos operin permanentment per posar fi a aquesta situació.

Read more

Lluc Salelles: «Per mi l’horitzó és com aquella Ítaca, que ens agradaria tenir, però que sabem que no existeix»

ARIADNA REINA (@Ariii_Reina)

Parlem amb en Lluc Salelles, regidor de la CUP a l’Ajuntament de Girona, sobre la seva trajectòria política i personal.

Són dos quarts d’una del migdia. Espero davant el Bar Pencil, situat al conegut carrer de la Rutlla de Girona. De lluny, veig venir a un home eixerit, vestit amb colors llampants. Em criden l’atenció els seus pantalons morats. Ja de lluny el reconec, l’he vist en persona poques vegades, però tinc clar que és en Lluc. S’acosta a mi i em somriu. Entrem a dins del bar, i ens asseiem a una taula que dóna a la finestra. El cambrer el saluda, “Hola Salelles, com vas, ja et veig per la premsa com dones canya a l’ajuntament, ben fet!”. En Lluc Salelles és periodista i politòleg. Exerceix com a polític des del 2015 a l’Ajuntament de Girona com a regidor de la CUP, i a la Diputació com a diputat. També fa de periodista, escriu articles de context polític actual i ha publicat tres llibres.

Per què has decidit quedar en aquest bar?

Aquí era on fèiem les campanes. Jo estudiava a l’Institut Migdia, i aquí veníem a fer reunions els membres de la Plataforma Revolucionaria d’Estudiants de Secundària. Veus aquesta casa d’aquí davant? Doncs aquesta va ser durant uns mesos una seu social, una casa ocupada on ens reuníem per fer concerts, assemblees, etc.

Des de ben jove que estàs ficat en política. Suposo que la família també va influir. Com era el teu dia a dia quan eres petit, essent fill del conegut Tià Salelles?

Doncs la veritat és que a casa el veiem poc. Però des que érem petits la política era l’ordre del dia. El meu pare ens obligava a llegir el diari cada matí, des que vam aprendre a llegir. Després comentàvem molt les notícies, llegíem moltes coses sobre ell a través de la premsa i sempre parlàvem de l’actualitat política. A més el meu germà també va començar des de molt jove a participar en moviments polítics. A mesura que canviava l’època, l’acció política canviava i jo estava present en tots els temes de debat.

El teu pare amb només tres anys ja llegia La Vanguardia mentre regava el blat de moro. Segur que us volia inculcar el mateix. En quins altres aspectes més ideològics us va influenciar?

El meu pare sempre defensava el dret que han de tenir les persones. Sempre ens intentava inculcar aquesta idea de drets que tota persona ha de tenir garantits. Ell sempre defensava les minories, és a dir, les persones nouvingudes, les dones o les persones amb discapacitats. Sempre havia portat casos de persones que la societat rebutjava. Sovint comentàvem els casos que portava, i ens ensenyava a posar-nos del costat minoritari. Treballar l’empatia.

En quins aspectes xocàveu més? Ell era molt cristià, tu en canvi, no ho ets. Com portaveu aquest tema a casa?

Ell era cristià sí, creia però no defensava la jerarquia de l’església i no defensava anar a l’església sovint. Això sí, ens va batejar i ens va obligar a fer la comunió. Però la seva era una visió més humanista. Entre la religió i el marxisme havia trobat dos corrents que l’inspiraven. Una més la part material i l’altre més l’espiritual. El treballava per la comunitat, pel bé comú, per la gent que menys té, això feia que no xoquéssim. Però sí que és veritat que quan el meu germà havia tret el tema d’apostatar això havia generat conflicte.

I en quines altres coses sí que discrepàveu?

Doncs per exemple en la manera de fer lluita política. Ell sabia les conseqüències que tenia la lluita que nosaltres portàvem a nivell de repressió. Ara la repressió política és l’ordre del dia, però en aquell moment era més minoritzada, ja que afectava col·lectius com els que participàvem nosaltres. Llavors sempre insistia en el fet que no ens passéssim de la ratlla, perquè podíem acabar malament. I jo sempre li deia «jo vull arribar fins on vull arribar».

És l’horitzó que sempre parles on vols arribar? Quin és per tu aquest horitzó?

Per mi l’horitzó vindria a ser aquests valors que ens marquen i ens il·lustren com seria una societat justa. Una societat justa plena d’igualtat, de no discriminació, de distribució, de participació, de democràcia. Plena dignitat humana. No haver de patir per sobre viure. Aquest horitzó que molts ens imaginem, i que pensem que no pot arribar en el marc d’un sistema capitalista i repressor com és avui l’estat espanyol. Per mi l’horitzó és com aquella Ítaca, que ens agradaria tenir, però que sabem que no existeix. Perquè aquesta societat justa l’anirem construint sempre, i sempre sortiran contradiccions que ens posaran l’horitzó més enllà.

L’acte del nou home revolucionari és per a tu la via per apropar-se a aquest horitzó? Tu també pretens ser aquest nou home revolucionari que parlava el teu pare?

És evident que hi ha d’haver una nova manera d’entendre’ns. No és que sigui nova, ja que segurament ja tenim els valors de les idees que ens han de guiar a com ha de ser aquesta nova manera de ser. Però les hem de treballar i posar-les en practica conjuntament per aplicar-les a la societat. Aquest nou home o dona, ésser humà, és imprescindible si volem assolir l’horitzó. Ens hem de reconstruir la nostra manera de ser, però aquesta reconstrucció només passarà si hi ha uns canvis socials. Si no aconseguim canviar socialment, cada vegada serà més difícil aquesta nova personalitat.

De quina manera afecta el capitalisme en la construcció d’aquesta nova personalitat?

El capitalisme ens individualitza cada vegada més, en tots els sentits. I aquest procés d’individualització i segmentació, fa cada vegada més complicat la personalitat necessària per fer una revolució col·lectiva. Perquè la revolució serà col·lectiva o no serà.

Si l’objectiu de fer revolució és aconseguir una societat justa, per què costa tant fer arribar aquest discurs a la població?

Com a part d’autocrítica diré que no hem sabut formular prou bé els nostres ideals. A vegades som tan autoreferencials, ens creiem tant amb la raó moral, que això ens fa perdre a l’hora del debat. L’esquerra té una certa superioritat que ens fa ser més dèbils davant la societat. D’altra banda, cal dir que hi ha una gran contrapropaganda dels valors que defensem, lluitem contra una gran maquinària. I per últim, crec que no hem sabut ser capaços de presentar-nos com una opció que doni seguretat. La gent ens veu com il·luminats, molt necessaris, imprescindibles, perquè la democràcia millori, però no rigorosos perquè ens tinguin confiança.

M’agradaria parlar ara de la coherència. És un valor que cada vegada perd més pes en els polítics. Què és per tu ser un polític coherent?

Per mi la coherència és molt de valors, i sobretot en l’àmbit col·lectiu, allò que fem públicament, siguem el màxim de coherents possibles. I en la part privada, treballem per aconseguir la màxima coherència també. Perquè per exemple, hi ha gent que diu, si ets anticapitalista, la coherència màxima és que has d’anar a viure al mig de la muntanya. Però si fas això, a la vegada estàs renunciant a la praxi col·lectiva del carrer, dels espais on hi ha les contradiccions del sistema. Tu ets molt coherent en l’àmbit personal, però llavors, la fase col·lectiva de transformació crec que no la practiques. Llavors per mi és molt difícil poder ser coherent 100% vivint a una ciutat, i al mateix temps volent transformar.

Per tant, et consideres una persona coherent?

Hi ha una frase que mai recordo de qui és però que diu, «menys de 5 contradiccions al dia és dogmatisme». Jo sé que tinc contradiccions en allò que defenso i en allò que acabo fent. En el meu dia a dia, no sóc impol·lut, ni sóc 100% coherent. Dit això sí que intento practicar la coherència que defensem políticament com a col·lectiu. I després en la meva vida diària també ho intento aplicar.

S’acosta el final d’aquesta entrevista Lluc. I m’agradaria fer-te una pregunta molt íntima. En aquests moments, si et diguessin, qui és en Lluc Salelles, que diries?

No m’he fet mai aquesta pregunta en molt de temps. Però diria que és una persona compromesa amb el seu entorn, que intenta aportar tot el que sap en els espais polítics i socials on participa, procura ser un bon amic de les persones que s’estima i que es preocupa dels altres. Li agrada reflexionar en veu alta, que l’escoltin, i debatre a partir de les idees amb altres persones.

A l’Ajuntament  de Girona et deixen reflexionar en veu alta?

Una de les frustracions més gran que tinc durant aquests tres anys com a regidor és la manca de debat. Em frustra que la gent que governa la ciutat es pensi que estem fent debat. Falta més cultura participativa, crec que és imprescindible i no s’està fent.

Espero que algun dia ho puguis fer. El teu pare deia que quan arribés la república es tallaria la barba. Tu no tens tanta barba com ell, i no te la podràs tallar, però quin paper jugaràs tu si arriba aquest moment?

No, no he pensat tallar-me la barba. Però quan arribi aquest moment serè feliç i decidiré de la felicitat de la manera que em vingui de gust en aquell moment. Tinc clar que vull jugar un paper actiu. Un paper actiu que durant els últims 20 anys de la meva vida ho he viscut de manera diferent. Però jo m’imagino jugant un paper actiu dintre de la ciutat de Girona. Això és el que m’imagino.

Read more

Xavier Domènech: «Unidos Podemos no és com En Comú Podem, no és una confluència»

ANDREA PÉREZ · NARCÍS FIGUERAS

Descarrega’t l’entrevista en pdf

Més que un polític amb rerefons d’historiador, és un historiador que fa política. Fa quatre mesos, un desconegut; avui, el defensor de la victòria d’En Comú Podem a Catalunya a les darreres eleccions estatals del 20 de desembre. Parlem amb XAVIER DOMÈNECH (Sabadell, 1974) només deu dies després de l’acord entre IU i Podem per concórrer junts a aquesta «segona volta» i l’endemà que Arnaldo Otegi els interpel·lés en la seva primera visita a Catalunya des que va sortir de la presó.

XD_EditCurt1

El líder d’EH Bildu va demanar que quan es confirmi que no és possible democratitzar Espanya, totes les esquerres s’impliquin en els processos constituents endegats a les diverses nacions de l’Estat…

Nosaltres sempre hem parlat de processos constituents. A mi em sembla molt bé quel’Otegi ens convidi al que vulgui, però no ens han de convidar a casa nostra. Entenc la seva postura. A Euskadi hi haurà unes eleccions en què es presentarà Podemos, que allà va quedar com a primera força política en vot el 20D, però parlar d’aquesta manera és la pitjor manera de construir un país.

“Ojalá hubiera más socialistas cómo Miquel Iceta”, diu Pablo Iglesias. Sap alguna cosa que nosaltres no sabem sobre la predisposició del PSC a fer un referèndum?

El PSC havia fet declaracions una miqueta més obertes sobre la possibilitat d’anar cap al model del Quebec que es van acabar molt ràpidament. No fa dos anys, sinó aquests mesos. Almenys s’obrien a l’acceptació del dret a decidir, però allò es va acabar, els barons del PSOE li van dir al senyor Miquel Iceta que no sortís de certes línies.

‘Que l’Otegi ens convidi on vulgui, però no cal que ens convidin a casa nostra’

Què passa si el 26-J el resultat és molt semblant al de les darreres eleccions?

No treballem amb aquesta hipòtesi. El 20 de desembre van irrompre un conjunt de forces polítiques que agrupaven cinc milions de vots i això, de facto, va acabar amb el bipartidisme, tot i que molts no ho van llegir així.

Cinc milions insuficients pel sorpasso al PSOE.

Nosaltres esperem que ara sigui radicalment diferent, aspirem a superar el PP. Si s’arriba a unes noves eleccions és perquè quelcom no ha funcionat. Si t’hi presentes exactament igual el missatge que estàs donant és pèssim.

Què passa si el 26-J el resultat és molt semblant al de les darreres eleccions?

No treballem amb aquesta hipòtesi. El 20 de desembre van irrompre un conjunt de forces polítiques que agrupaven cinc milions de vots i això, de facto, va acabar amb el bipartidisme, tot i que molts no ho van llegir així.

‘Els barons del PSOE li van dir al senyor Iceta que no sortís de certes línies’

Cinc milions insuficients pel sorpasso al PSOE.

Nosaltres esperem que ara sigui radicalment diferent, aspirem a superar el PP. Si s’arriba a unes noves eleccions és perquè quelcom no ha funcionat. Si t’hi presentes exactament igual el missatge que estàs donant és pèssim.

 

XD_EditCurt3

Finalment pacten amb IU. No se’n va una mica en orris la “Hipòtesi Errejón” per crear una eina transversal?

Hi ha dues hipòtesis, la “Hipòtesi Errejón”, que és la populista pura —transversalitat, referència al poble—; i la frontpopulista. El que s’ha fet en el cas de Podemos i IU no és una confluència, no és com En Comú Podem, que és una marca superadora amb diversos actors però la cultura política que expresses és de confluència i va més enllà d’una mera coalició tàctica. El que passarà després d’això no ho sabem. Pot ser que la coalició Podemos – Izquierda Unida que es diu… [dubta]

Unidos Podemos

Conformi un espai de confluència que vagi més enllà per la mateixa dinàmica electoral.

Molta gent a Podem, començant per Pablo Iglesias, deia que era un pacte que no sumava abans del 20-D. Ara estan convençuts que sí?

Venim d’una realitat diferent, això tampoc no s’ha de negar. Però independentment de les anàlisis que es fessin en aquells moments, en el procés es va veure molt clar que compartíem un espai i hi havia un acord, no diré del 100% però gairebé. Per tant, si te’n vas a una segona volta gairebé el més natural —i ja sé que en la vida no hi ha res natural, i encara menys en política— era que anéssim junts.

A Camins per l’hegemonia (Icària) parla de com construir una nova hegemonia i recorda que en aquest procés et pots impregnar de l’ordre establert i canviar tu mateix. Això no pot passar- li al món de Podem i els Comuns?

L’èxit de la política emancipatòria no és que la gent s’acabi comportant com tu creus que s’han de comportar, sinó que et transformes tu mateix —ho vam aprendre del 15-M—, amb el perill que desapareguis col·lectivament perquè aquest combat per la transformació de l’hegemonia s’ha de fer des de dins. En canvi, tota la identitat anticapitalista forta, per exemple, és autoreferencial. En aquest cas, en principi no hi ha perill de transformar-se, tot i que després pots acabar votant un president de Convergència. La vida és complicada… [riu]

En vostès no hi ha cap símptoma de transformació?

És complex. Nosaltres no venim de la socialdemocràcia. Quan tu entres en aparells institucionals tan forts has de treballar molt per seguir mantenint l’horitzó.

‘Nosaltres no venim de la socialdemocràcia’

En paraules seves, cal produir una política socialdemòcrata que superi un llegat, a tot estirar, social liberal. Però ara el PSC, que va governar ininterrompudament del 79 al 2011, torna a entrar a l’Ajuntament de Barcelona.

Són nivells diferents. A mi això de Barcelona no em preocupa, sincerament. El pacte amb els socialistes és: tu no tens una majoria i no dónes l’abast. La CUP, evidentment, diu que “no, ni hablar, ni ahora ni nunca”; ERC Nacional ho veu amb bons ulls però ERC Barcelona no perquè té el projecte d’aconseguir l’alcaldia algun dia; i l’únic que està disposat a entrar és el PSC. Són 4 regidors, no s’està produint una dinàmica de subordinació ni molt menys. Es podria pensar que qui s’està subordinant és el PSC.

XD_EditCurt2

Parlava dels anticapitalistes. Sobre la metàfora d’en David Fernàndez, que diu que la política institucional és Màtrix, vostè recorda que al final Sion —el refugi dels rebels— també és una creació del sistema

Moltes vegades es produeix un discurs de negació, que és la forma de vacunar-te tu mateix però porta a no reflexionar sobre el que tens entre mans. Vas creixent fins que hi ha una contradicció brutal: la política institucional no és rellevant i has de decidir qui és el president del país. I l’organització que ha postulat que allò és irrellevant fa no sé quantes assemblees i gairebé es trenca per dintre per una decisió institucional. Hi havia un sindicalista antifranquista de Terrassa, en Cipriano [García Sánchez], que deia “la política és como la física, no hay espacios vacíos. O los ocupas o te los ocupan”. I crec que a Europa estem veient coses en aquest sentit. Pots dir: “les institucions no serveixen per res”. I després vas a les institucions i només parles d’això. Llavors el problema no és que estiguis a les institucions, el problema és el que no s’està fent.

A la CUP: ‘El discurs de la negació porta a no reflexionar sobre el que tens entre mans’

L’última contradicció: molts problemes que ens afecten només es poden resoldre en espais supraestatals com la UE i, en canvi, l’única manera d’arribar al poder polític és en l’àmbit estatal.

Les resistències durant la segona guerra mundial són
nacionals però la invasió nazi és europea. Les formes d’acció
de resistència i desafiament de les classes populars solen ser a escala local i, en canvi, les formes de domini tendeixen a ser universals. La debilitat de l’elit, de la casta financera, són els seus ancoratges locals. Aquí hi ha l’etern debat: “com que la forma d’actuació de la globalització és l’escala supranacional, estem condemnats a ser derrotats”. No és així. Moltes vegades hi ha hagut victòria partint de l’escala local.

Aquest diumenge a Salvados, José Sacristán es queixava dels intents d’impugnar la Transició. “Hi haurien d’haver sigut”, va dir dels que ho fan.

La Transició no és un producte de les elits, ho van fer perquè no tenien alternativa. Ara, això vol dir que és un molt bon model? Jo penso que no. Té límits i això és evident.

Han passat 40 anys. Per què aquests límits són ara al centre del debat?

La batalla pel relat de la transició és, en el fons, una batalla pel relat del nostre present. És una època extraordinària on en allò que van ser derrotes va haver-hi elements de victòria i en allò que van ser victòries va haver-hi elements de derrota. El procés històric no és gairebé que mai un subjecte que imposi tots els seus somnis. Per això sempre és absolutament qüestionable.

Read more

Les dones de la CUP contraataquen

Lucía Franco

A l’acabar la roda de premsa, han cridat “Visca la lluita feminista”. LUCÍA FRANCO

MAR ROMERO SALA (@Mar_RomeroS)

Descarrega’t l’article en PDF

El conjunt de les dones de l’Esquerra Independentista han convocat una roda de premsa per donar una resposta pública als reiterats atacs masclistes que han rebut les cares visibles de la CUP en els darrers mesos.

Les organitzacions que formen part de l’Esquerra Independentista (CUP, Arran, SEPC, Alerta Solidària, Endavant i la COS) han donat imatge d’unitat davant dels comentaris masclistes que han rebut les dones de la CUP a través de les xarxes socials i a alguns mitjans de comunicació. Natàlia Càmara, d’Arran, i Maria Colera, d’Endavant, han estat les portaveus de la roda de premsa: “Hem vingut aquí a lluitar, no a fer bonic”.

El seu discurs ha destacat que en un moment de procés independentista, “les dones són més necessàries que mai per a construir una república feminista”. Han assegurat que volen ser jutjades per les seves accions polítiques i no pel seu físic. Les dones de l’Esquerra Independentista han denunciat el silenci mediàtic que ha acompanyat els atacs masclistes a través de les xarxes socials. Segons elles, ha “legitimat un masclisme que té la finalitat de combatre les dones referencials i disciplinar les que no es volen sotmetre”.

A més de Càmara i Colera, han participat dones de totes les organitzacions implicades i les diputades al Parlament català de la formació anticapitalista. Anna Gabriel ha explicat que les organitzacions van decidir respondre en roda de premsa perquè “l’assetjament és un acte polític i políticament hem de respondre”.

També ha fet extensiva la seva denúncia a dones d’altres formacions polítiques com Inés Arrimadas, qui s’ha queixat recentment d’actituds masclistes envers la seva figura. Les portaveus de la roda de premsa no han volgut oblidar-se de donar el seu suport a altres causes feministes i a la resta de dones que pateixen la violència masclista, “com les que reben cops dels seus homes, les encausades a Gràcia per penjar cartells contra la llei de l’avort o les 800.000 dones en risc d’exclusió social.”

Gabriela Serra: «Sóc vella, lletja i grassa. Vull que se’m jutgi per arribar als 64 anys lluitant per la dignitat de tothom»

Anna Gabriel: «Sóc una amargada, puta i malfollada, i venia a defensar uns PPCC socialistes i feministes»

Mireia Boya: «M’han dit ‘perra sarnosíssima’ per defensar el territori i parlar en occità a les institucions»

Eulàlia Reguant: «Sóc retardada, estúpida i tonta per defensar un sistema de salut públic i una educació de qualitat»

Mireia Vehí: «Encara no m’ha tocat el rebre, però no vull que se’m jutgi per la meva talla de pantalons»

Read more

Entrevista a Quim Arrufat

L’exdiputat i politòleg Quim Arrufat visita el plató de Cetrencada per analitzar la situació política catalana i el procés independentista.

Read more

Uso de cookies

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.

ACEPTAR
Aviso de cookies