Oci contagiat

Sara Gómez Alburquerque i Úrsula Gazdagi

«La salut és el primer». Aquesta és la premissa que ha condemnat l’entreteniment i les activitats culturals/d’oci durant els últims dies. Inevitablement, els esdeveniments comporten aglomeracions, un dels majors perills actualment. Les conseqüències han estat immediates, esquitxant en major mesura la indústria musical i el turisme. Ningú vol prendre el risc de sacrificar la seva salut per passar-ho bé. Ara les prioritats s’inverteixen.

Barcelona no ha estat cap excepció. Després de la suspensió del Mobile per controlar l’expansió del coronavirus, ara s’està limitant l’espai aeri espanyol i català produint la cancel·lació de viatges programats per al mes de març, especialment de turistes procedents de països asiàtics, en particular de la Xina, Corea del Sud, Tailàndia i el Japó.

A més, Itàlia ha estat condemnat a bloquejar-se per complert degut a la ràpida propagació del Covid-19. La reducció de fluxos s’està traslladant a tot el sector turístic i s’han anul·lat massivament les activitats d’una gran multiplicitat de negocis, com els de restauració. A la ciutat, s’ha fet evident al nombre d’entrades a la Sagrada Família, la Casa Batlló i el Museu del Barça, entre altres punts d’interès.

Un dels fets més destacables ha estat la introducció de limitacions tangibles en els plans d’oci, que incrementaven a partir de les propers dies a causa de les vacances de Setmana Santa. Però, s’hi ha arraigat una caiguda de demanda provocada per l’alerta sanitària que ha obligat les aerolínies i els comerciants a prendre mesures per fer el negoci rentable. Bona part del turisme que rep la capital catalana prové de viatges organitzats, al voltant del 70%. Aquest és només un més dels efectes que tindrà la paral·lització en els ingressos i el ritme barcelonins/catalans.

La indústria de l’entreteniment ha reaccionat ràpidament a l’advertència de la CDC que els nord-americans haurien de preparar-se per un brot de coronavirus. A escala mundial, hi ha més de 90.000 casos confirmats de coronavirus, identificats com a COVID-19, principalment a la Xina continental, on es va originar.

Ajornament o cancel·lació d’esdeveniments culturals a Barcelona

Teatre Nacional de Catalunya. Es cancel·len les representacions i activitats públiques durant els pròxims 15 dies, a partir del dijous 12 fins al dia 26 de març.

Sala Apolo. Cancel·la la seva activitat de concerts i sessions de club des del dia 11 de març fins a 15 dies. S’estan buscant noves dates per reprendre les activitats cancel·lades.

Razzmatazz. Aquesta sala també cancel·la tots els concerts i esdeveniments programats a partir del dia 12 de març fins durant dues setmanes.

Barcelona Beer Festival. A causa del comunicat de la Generalitat d’anul·lar tots els esdeveniments amb un aforo superior a les mil persones, el festival ha anunciat el seu ajornament i estan treballant per poder donar noves dates.

Zurich Marató de Barcelona. S’ha ajornat del diumenge 15 de març fins al 25 d’octubre.

Cruïlla de Primavera. S’han ajornat els concerts que tenien lloc durant el mes de març. Queden afectats els grups Sopa de Cabra, Snarky Puppy, PRD Mais, Fat Freddy’s Drop i MC Slave.


Ajornament o cancel·lació d’esdeveniments culturals a la resta d’Espanya

Figura principal de les Falles d’aquest any. Imatge: EFE.

Museu Nacional del Prado. Museu Nacional Centre d’Art Reina Sofia. Museu Nacional Thysse-Bornemisza. Romandran tancats fins nou avís.

Teatro Kapital (Madrid). Ajorna temporalment les seves activitats fins nou avís.

«La Noche de Cadena Cien» (Madrid). Es cancel·la el concert que reunia als artistes David Bisbal, Dani Martín, Pablo López, Amaral Dvicio, Aitana i Pedro Capó, entre altres.

Festival «Locos x la música» (Vitoria). Prevista per al dia 14 de març, ha quedat ajornat fins nova data.

Festival de Cinema de Màlaga. L’Ajuntament de Màlaga ha comunicat que l’ajornament del festival, a causa de la recomanació del Govern de no viatjar, que dificultaria que «la cita es desenvolupi amb normalitat».

Falles de València. Queden ajornades fins «el moment que sigui possible celebrar-les», segons el president de la Generalitat Valenciana, Ximo Puig.


Read more

Barcelona: una ciutat literària

Com conèixer Barcelona a través d’aquells indrets que ens remeten a la literatura?

Anna Reig i Cristina Batlle

Quan pensem en la ciutat de Barcelona, ens venen a la ment llocs com la Sagrada Família, la Barceloneta o la Rambla. Però el que potser no tenim tant clar quan passegem per aquests indrets, és que han inspirat a milers d’escriptors i ha protagonitzat centenars de novel·les. Barcelona és una ciutat turística, però també és una «ciutat literària», reconeguda per la UNESCO el 2015. Com deia la filòsofa María Zambrano, «una ciutat sense escriptors queda buidada de la seva essència». Contràriament, Barcelona és una ciutat plena de racons literaris. Des del mar que veuen Don Quixot i Sancho Panza, passant per la Plaça del Diamant on ballen la Colometa i en Quimet, fins al Bar de las Delicias que Pijoaparte i Teresa sovintejen.

Aquests racons ens demostren que la literatura ha estat durant segles un dels pilars culturals de la ciutat, tant en llengua catalana com castellana. Entre els autors més destacats trobem Miguel de Cervantes, Eduardo Mendoza, Mercè Rodoreda o Josep Maria de Segarra. Però també hi ha hagut autors estrangers que han descrit Barcelona, com George Orwell quan narrava els seus dies de militant al partit comunista del POUM durant la Guerra Civil.

Literatura i geografia urbana

Però, afecta als lectors la visió de Barcelona que els autors projecten a les seves novel·les? Segons Ignasi Moreta, professor i director literari de Fragmenta Editorial, els escriptors duen a terme una “apropiació de la realitat”. D’aquesta manera, el lector retorna als llocs influït per les percepcions d’un autor concret. Tan gran és la influència que té la literatura sobre la nostra manera de veure la ciutat que, per exemple, la basílica de Santa Maria del Mar ara és molt més coneguda amb el nom de “Catedral del Mar”, el títol de la novel·la d’Ildefonso Falcones. 

Parlem amb Ignasi Moreta, editor de fragmenta i professor universitari

Literatura i història

Tanmateix, la literatura barcelonina també té correspondències amb la seva història. Maria Ocaña, historiadora i directora del Museu de L’Esquerda, ens explica que evidentment, és difícil que un autor sigui objectiu i expliqui la realitat històrica tal com va ser. Tot i això, la literatura pot tenir un paper positiu a l’hora de conèixer la història de Barcelona, perquè pot fer que el lector s’interessi per descobrir un determinat període, com per exemple l’auge de la industrialització de la ciutat relatada per Eduardo Mendoza a La ciutat dels prodigisPer, altra banda, hi ha el risc que es produeixin biaixos històrics, com passa a la Plaça de Sant Felip Neri, que apareix a La sombra del vent de Carlos Ruiz Zafón. L’autor parla dels “impactes de foc d’una ametralladora” fets durant la Guerra Civil la paret de l’església, però aquests van ser provocats realment per una bomba. 

Parlem amb Maria Ocaña, directora del museu històric Esquerda

10 racons literàris de Barcelona

Com hem vist, passejar per Barcelona amb un llibre a la mà és fer infinita la ciutat. Trobem carrers i racons que han sigut habitats, freqüentats o immortalitzats per escriptors de totes les èpoques. Però també escultures, plaques de memòria, llibreries, biblioteques i fundacions dedicades a la difusió de la literatura. Fins i tot trobem poemes urbans, que van ser creats expressament per lluir al mig de la ciutat, com l’Homenatge al llibre de Joan Brossa. A continuació, presentem un mapa interactiu amb 10 racons literaris destacats.

Començant per la Barceloneta, veiem que l’actual poc té a veure amb la que descrivia Miguel de Cervantes a Don Quijote de la Manchapublicat el 1615. On ara trobem la Facultat de Nàutica, s’alçava el Portal del Mar. Des d’allà, Don Quixot va veure per primer cop el mar, i va recuperar el seny després d’haver estat vençut pel Cavaller de la Blanca Lluna. Deixant enrere el mar i endinsant- nos en el barri Gòtic, trobem la Plaça de Sant Felip Neri i el bar dels Quatre Gats, que apareixen a la famosa novel·la La sombra del vent, de Carlos Ruiz Zafón. Molt a prop, trobem l’església de Santa Maria del Mar, que protagonitza la novel·la de Ildefonso Falcones. Aquesta explica com l’església anterior a la basílica de Santa Maria del Mar, i es va decidir reconstruir-la, com sempre ho van fer “els rics, amb els seus diners, i els humils amb el seu treball”. Els dos bestsellersLa sombra del vent i la Catedral del Mar, han inspirat rutes literàries a la zona,i aquests racons amagats de la ciutat s’han convertit en llocs molt concorreguts i turístics. 

A continuació, passegem per la famosa Rambla, de la qual tants autors han escrit. Però en particular, ens interessa la visió de Josep Maria de Segarra. L’autor descriu La Rambla de les Floristes de 1867, un any abans de la Revolució La Gloriosa. Més endavant, a la cruïlla del passeig de Gràcia amb Gran Via de les Corts Catalanes trobem L’Homenatge al llibrede Joan Brossa. El significat essencial d’aquest poema urbà és que el llibre és com un saltamartí: sempre pot redreçar-se, recuperar la seva posició inicial, superant tots els obstacles. Per altra banda, destaquem l’Arc de Triomf, construït arran de l’Exposició Universal de 1888, del qual Mendoza parla a La ciutat dels prodigisDes d’allà, podem entreveure les torres de la Sagrada Família, l’espai on es desenvolupa l’acció de la novel·la Origen de Dan Brown, autor del Código da Vinci. 

Al barri de Gràcia, trobem una dels indrets més emblemàtics de l’obra de Mercè Rodoreda, la plaça del Diamant. Allà hi podem trobar l’escultura La Colometa, de Xavier Medina-Campeny, erigida el 1984 en homenatge a la novel·la. Per últim, al barri del Carmel trobem El bar de las delicias, que apareix a Últimas tardes con Teresa, de Juan Marsé. L’autor ens descriu el barri dels anys cinquanta, un barri de cases autoconstruïdes i barraques, completament ignorat per la ciutat. Contràriament, avui en dia els búnquers de Can Baró són una parada imprescindible pels turistes.

Altres rutes literàries de Barcelona

A Barcelona, l’oferta de rutes literàries és molt àmplia. Marga Arnedo, fundadora de ConèixerBcn, explica que “Barcelona és una marca molt cridanera pel turisme literari i que encara li queda molt potencial per explotar a l’hora d’obrir-se a clients internacionals”. Atribueix aquest èxit a escriptors com Carlos Ruiz Zafón, ja que es coneix molt arreu d’Europa i Amèrica. També assegura que tot i que la marca Barcelona és molt potent i té un ampli ventall d’ofertes turístiques, “precisament per això, l’oferta de les rutes literàries ha de buscar-se un lloc al mercat per tenir èxit”. A la seva empresa, les estratègies se centren sobretot en clubs de lectura de biblioteques, els centres d’ensenyament, el boca-orella i les xarxes socials.

Tot i això, també hi ha altres agències i centres culturals que es dediquen a l’organització de rutes literàries a través de la ciutat. Aquí en tenim alguns exemples.

Així, acabem veient com Barcelona és una ciutat que no només es pot trepitjar, sinó que també es pot llegir. La ciutat forma part de milers de novel·les, i acaba essent, per ella mateixa, una novel·la més. 

Read more

Salvar al soldat Cinema

Peça original de TV feta per Mònica Homs, Ariadna Pérez, Anna Calderón i Joan Simó

Ja fa anys que cada cop que apareix el nom d’un cinema als mitjans és per anunciar el seu tancament. I és que a ningú se li escapa que la indústria cinematogràfica no passa pel seu millor moment. Les plataformes digitals, la pirateria o la falta d’inversió en cultura són algunes de les causes a les quals se sol apuntar per explicar la decadència dels cinemes.

Això no sempre ha estat així. Fins no fa tant Barcelona era la tercera ciutat del món en nombre de locals cinematogràfics: en tenia més de 160. Això no hauria estat possible sense el paper exercit pels cinemes de barri, establiments que durant dècades van ser un punt de referència per als habitants de la ciutat.

Però no tot són males notícies. Segons dades del Cens de Sales de Cinema (AIMC), publicat l’abril del 2019, el nombre de locals, sales i butaques ha augmentat respecte a l’any anterior. Aquesta tendència a l’alça ha fet que dels 675 locals dedicats a la projecció de pel·lícules que hi havia a Espanya el 2016, s’hagi passat a 723. Pel que fa Catalunya, les dades segueixen una tendència similar:

Estadística de l'ICEC que mostra l'auge del nombre d'espectadors als cinemes catalans. El 2013 van ser 16 milions, el 2017, 19.

A què es deu aquest lleuger repunt en el nombre de sales? Què permet als cinemes resistir en temps de Netflix?

Per saber més sobre la història dels cinemes a Barcelona podeu veure aquesta entrevista a l’historiador Xavier Theros emesa a Betevé:

Read more

«La censura econòmica fa més por que la ideològica»

Xavier Albertí és director d’escena, actor, compositor i l’actual director artístic del Teatre Nacional de Catalunya. Va néixer l’any 1962 a Lloret de Mar, tot i que actualment viu a Barcelona. Es tracta d’un dels referents culturals i de les arts escèniques més importants de Catalunya.

.

Júlia Claramunt

Cap on anirà el teatre?

— El teatre anirà cap a fer teatre. Els temes i les connexions que es produeixin amb els espectadors dependrà del que els autors necessitin en cada moment i que la societat reclami. Per força ha de seguir fent el que ha fet durant 2.500 anys: recordar-nos als humans que tenim una experiència humana i que està tenyida per aspectes ètics i estètics.

L’essència es mantindrà intacta, doncs?

— Formalment el teatre canvia, però al darrere tota aquesta evolució tecnològica, hi ha la voluntat de trobar la veritat.

El TNC no queda exempt dels condicionants econòmics

Com molts altres teatres que depenen directament de les institucions públiques, el Teatre Nacional de Catalunya i les seves produccions es veuen molt condicionades per la Generalitat de Catalunya. Les condicions econòmiques del teatre des que Xavier Albertí n’és el director, ara fa 8 anys, han estat molt difícils. Algunes conseqüències d’aquestes restriccions han estat haver de prescindir d’elements per a les produccions, empetitir l’estructura fixa del teatre i buscar moltes complicitats fora, com empreses privades. Ell assegura que, juntament amb tot l’equip amb qui l’han aconseguit tirar endavant, s’hi han “deixat la pell”. El principal problema és que el TNC té un marc legal que li impedeix acabar la temporada amb dèficit. Això vol dir que si un espectacle programat a la Sala Gran no té èxit i no assoleix les quotes preestablertes, l’única solució per tal de retallar costos és acomiadar persones. Xavier Albertí se sent fortament condicionat per aquest factor i és conscient que a l’hora de programar no se la pot jugar. Això és un problema, ja que limita la capacitat de poder arriscar-se i desenvolupar les idees de llibertat creativa adequadament. Per aquest motiu, qualifica el TNC d’un “teatre públic” (sí, entre cometes), perquè no admet aquest marge de risc sense el qual no pot sorgir l’aposta creativa.

Quina veritat?

— La veritat per ser representada. La veritat teatral està convencionalitzada per l’experiència cultural. Sempre busquem que el teatre ens parli de la veritat convencional i col·lectiva, que és superior a la realitat del carrer. Si ens interessés la realitat del carrer, no pagaríem 25 euros per seure en un teatre.

On podem observar aquesta superioritat?

— Al carrer veiem com la vida es desenvolupa, en canvi al teatre veiem com un dramaturg o dramaturga ha treballat perquè d’això en surti una artificiositat per crear uns signes i posar els accents allà on ideològicament li sembla que són importants.

També té una funció social el teatre?

— El teatre és un tipus d’expressió artística, i com a tal ens connecta amb el llenguatge i amb la seva profunditat. Però sobretot ens dona eines per revalidar pactes de convivència, i això és necessari en qualsevol model de societat.

És una necessitat intrínseca a la condició humana, vol dir?

— Les persones tenim la necessitat de formar part d’un grup que s’autoidentifiqui amb certs aspectes, malgrat la diversitat de punt de vista. Hi ha d’haver alguna cosa que ens faci sentir membres d’una comunitat i, per a això, la cultura és clau. A més, el teatre hi contribueix especialment, ja que és una recepció cultural col·lectiva.

Llavors, podríem dir que la cultura és un dels fonaments de la societat. I de les nacions?

— Efectivament. És imprescindible que qualsevol nació tingui una cultura potent que reafirmi els seus valors. És més, una de les parts fonamentals de la relació entre les nacions i estats i la cultura és la democratització del seu accés a través de l’educació. És molt important que no hi hagi peatges econòmics que la facin elitista.

I a Catalunya?

— El problema que ha tingut la cultura catalana històricament és que no ha tingut un estat propi i ha hagut de dependre molt de la voluntat de la burgesia i que apostés per la seva evolució.

Ha millorat la situació?

— La veritat és que sí. A Catalunya tenim un teatre públic i privat molt potent, i això permet navegar en condicions molt diverses d’estímuls i de recerca de nous tipus de representació. Tot i això, les limitacions econòmiques hi continuen essent.

Personalment, s’ha sentit condicionat per l’economia a l’hora de crear?

— Absolutament. I considero que fa més por la censura econòmica que no pas la ideològica.

Per què?

— Les censures econòmiques són terribles, ja que són aquelles mecàniques que amaguen la censura ideològica. Però si no es proporcionen els recursos per poder treballar en profunditat, no es pot treballar. L’alternativa és fer-ho des de l’explotació.

Cristina Batlle
Read more

El Pavelló Alemany encara el 2020

La Fundació Mies van der Rohe obrirà gratuïtament els primers diumenges a partir del gener

Emili Serra

El Pavelló Alemany de Mies van der Rohe obrirà de franc els primers diumenges a partir del gener del 2020. Així va anunciar-se després que el consell d’administració de l’EPE Fundació Mies van der Rohe, integrat per l’Ajuntament de Barcelona, el Ministerio de Fomento, el Departament de Territori i Sostenibilitat de la Generalitat de Catalunya, la Fira de Barcelona, el Col·legi d’Arquitectes de Catalunya, l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de Barcelona, el Museum of Modern Art de Nova York i l’Stiftung Preussischer Kulturbesitz de Berlín, aprovés els pressupostos per a la pròxima temporada.

A més, la Fundació ha decidit optar també al públic infantil. El programa educatiu que s’ofereix a les escoles s’havia enfocat fins ara a alumnes de secundària i batxillerat. La intenció és endinsar-los en el món de l’arquitectura moderna a través del treball amb maquetes realistes dels arquitectes. A partir de l’any vinent, el programa es destinarà també als alumnes de primària, així com a les famílies que vulguin acostar els seus fills al món de l’arquitectura.

Amb aquestes novetats, la fundació s’ha proposat arribar als 100.000 visitants l’any vinent. A un mes vista de tancar la temporada 2019, ja han visitat la fundació 84.000 persones i es calcula que la xifra pujarà a 95.000 en acabar l’any.

El pavelló continuarà lligat als esdeveniments artístics de la ciutat (Llum Barcelona, Loop, SonarMies, Swab, Barcelona Gallery Weekend), al cicle de música (amb la col·laboració de la Fundación Goethe) i al de cinema a l’aire lliure Pantalla Pavelló. També es presentarà el resultat de la primera edició de la Beca Lilly Reich per a la igualtat en arquitectura ‘Re-enactment: Lilly Reich ocupa el Pavelló de Barcelona’ i s’obrirà la segona convocatòria d’aquesta beca, que s’atorga cada dos anys.

La fundació també atorgarà el Premi d’arquitectura contemporània de la Unió Europea, el premi Mies van der Rohe. A través d’aquest guardó, es vol promocionar l’excel·lència en l’arquitectura més enllà dels cercles especialitzats i augmentar la interacció de l’arquitectura amb tots els actors socials en l’àmbit europeu i més enllà.

El pressupost per al 2020 s’acosta als dos milions d’euros, dels quals més d’un 50% prové d’ingressos propis generats per l’explotació del pavelló amb visites, lloguers i venda de productes, a més dels aconseguits pel patrocini i col·laboracions amb entitats privades i públiques. Les aportacions realitzades pels membres del Consell d’Administració i en particular per l’Ajuntament de Barcelona representen un 35% del pressupost. La resta del finançament s’obté a través de col·laboracions i de projectes subvencionats per la Unió Europea.

Read more

Allò que les dones fan

Elizabeth Cochrane, la pionera periodista d’investigació que trenca rols amb el mètode per destapar històries.

Elizabeth Cochrane Read more

Commemoren les “set vides” dels Quatre Gats

Jordi Notó presenta una biografia inèdita de l’històric local barceloní

Emili Serra

Viena Edicions i l’Ajuntament de Barcelona van presentar ahir el llibre Els 4 Gats: Les Set Vides d’un Local Emblemàtic de Barcelona de Jordi Notó i Brullas. L’obra és una biografia del local, un dels més emblemàtics de la ciutat i un epicentre cultural del segles segles XIX i XX.

La idea d’escriure el llegat dels Quatre Gats va sorgir a l’entorn familiar de Notó. El seu germà, Pere Notó, va ser un dels impulsors del renaixament del local el 1978. Segons va explicar l’autor, al sopar de celebració dels 120 anys del local, els convidats van notar que hi havia molts detalls que no es coneixien i que calia deixar la història escrita.

El nom del llibre fa referència al mite popular que envolta els gats. Lligant la dita amb la història de l’espai, l’escriptor va explicar que Els Quatre Gats es troba ara en la seva setena vida. L’històric local va obrir les seves protes el 1897. Segons l’autor, era “el primer after” de Barcelona. “ El propietari, Pere Romeu, va tancar sobtadament, però de seguida s’hi va instal·lar el Cercle de Sant Lluc, un grup artístic que va néixer com a reacció al Modernisme. Van desfilar pel local algunes de les principals figures del panorama cultural català, com Antoni Gaudí, Josep Puig i Cadafalch, Gaspar Homar, Josep Llimona, Eusebi Arnau, Eugeni d’Ors, a més dels socis com Josep Pijoan, Francesc d’Assís Galí, Joaquim Folch i Torres, Joan Miró, Sebastià Gasch o Joan Prats. Amb ells es recuperen les actuacions amb titelles.

«Van desfilar pel local algunes de les principals figures culturals, com Antoni Gaudí»

El grup s’hi manté fins el 1936, quan el local va convertir-se en un ateneu del Partit Socialista. S’hi feien actes de solidaritat amb el front de Madrid i el del País Basc fins que va acabar la Guerra. Va ser aleshores que el local va passar a mans de l’empresa GIB, que va haver de castellanitzar-ne el nom. El negoci no els va funcionar i el local va passar a mans de Confecciones Albert, una empresa de manufactures de La Bisbal d’Empordà. Després de la crisi, quan l’empresa va tornar a moure la seva seu, el local va tornar a ser Els Quatre Gats gràcies a l’impuls de Pere Notó. El seu germà i autor del llibre explica, però, que “això no s’entén sense el context de Barcelona”. La ciutat, recent sortida de la dictadura, “tenia ganes de llibertat”.

És el moment en què es comencen a democratitzar els Ajuntaments. La Generalitat, però, no va veure futur en el projecte, que finalment va tirar endavant gàcies a Joan Miró, que va donar-los un quadre. No obstant això, el bar-restaurant va començar a desbordar-se com a empresa. La “setena vida” dels Quatre Gats comença quan el grup Ferrer consegueix dinamitzar el local des d’una perspectiva empresarial.

“Primer de tot cal dir que el propòsit de reobrir Els Quatre Gats no es va materialitzar només pel caprici i la il·lusió d’uns joves; hi van influir moltes circumstàncies. També s’hi van implicar moltes persones. En Pere, el meu germà, no va estar sol, i pretenc reconèixer a tothom el seu gra de sorra. Però, com en el cèlebre principi de l’efecte papallona, ell mereix que es reconegui el seu primer aleteig i les repercussions d’aquest moviment de l’aire.

El projecte va afectar tota la ciutat, primer, i després va adquirir una dimensió universal gràcies a les moltes personalitats que hi van col·laborar i que de seguida s’hi van sentir implicades, especialment Joan Miró”. Sosté l’autor. Pere Notó i Ricard Alsina van fer un viatge a Mallorca amb l’objectiu de demanar-li col·laboració econòmica. En relació amb aquest viatge, l’autor explica que “com a únic equipatge portaven la il·lusió i la fe en un projecte: tornar a obrir Els Quatre Gats en el mateix lloc on, a final del segle xix i principi del xx, havia existit aquell bressol del Modernisme i cau del famós cenacle de bohemis i artistes”. L’artista va respondre molt positivament i els va prometre el lliurament d’un quadre.

El 24 de setembre de 1978 s’obre Els Quatre Gats de Montsió 5, i per desig dels socis fundadors, Joan Miró va ser de les primeres persones a visitar el local. També el dia de la Mercè, però de l’any 1983, per fi, s’obria el local històric que va envoltar la vida d’Els Quatre Gats. En aquesta ocasió l’estat de salut de Joan Miró era molt delicat i no va poder ser-hi present. Tirar endavant el local va ser una lluita continua, plena d’esforços per part dels seus impulsors, que només volien mantenir viva la memòria d’Els Quatre Gats. Finalment van haver de deslligar-se del projecte. En l’actualitat, Els Quatre Gats segueix en actiu.

Revista Quatre Gats

Amb el desig de recuperar la també anomenada revista Quatre Gats, impulsada per Pere Romeu, i que promovia obres representatives del Modernisme, amb quinze números publicats l’any 1899, l’any 1978 se’n va publicar un nou número, de quatre planes i com a imatge de portada hi havia la primera obra que va donar Joan Miró. En aquest número, coordinat per Joaquim Molas i amb un editorial de Joan Brossa, hi van col·laborar Montserrat Roig, Quim Monzó i l’editor Jaume Vallcorba.

L’objectiu inicial de donar continuïtat a la revista, no es va poder assolir, i només es va publicar un número, representat també al llibre. A l’obra també s’hi troben entrevistes a diversos personatges que van viure la reobertura a Els Quatre Gats, com el cronista Lluís Permanyer o la ja desapareguda periodista Patricia Gabancho.

Read more

Merlí torna però a la tele de pago

Movistar+ ja ha estrenat l’spin off de Merlí (TV3), que de moment només la podran veure els usuaris de la plataforma de Telefònica

«Merí Sapere aude» és el nom de la nova entrega d’aquesta sèrie, creada per Hèctor Lozano i que va arribar a fer la volta al món amb Netflix. Pol Rubio (Carlos Cuevas) començarà els seus estudis universitaris a la Facultat de Filosofia amb una altra professora (María Pujalte) que el marcarà. «És una tia canyera, intel·ligent i amb molt caràcter», així va definir Pujalte el seu personatge –María Bolaño– en una entrevista amb Fórmula TV.

Bruno (David Solans) continuarà enganxat al Pol, però en aquest cas tindrà una situació més difícil, després de la mort del seu pare: haurà de viure amb la seva àvia –la Calduch (Ana María Barbany). En el seu cas, estudiarà Història.

És la primera vegada que Movistar+ aposta per produir una sèrie en català en l’àmbit de tota Espanya: «Escriure la sèrie en la seva llengua original és mantenir la seva essència», opina el seu creador, Héctor Lozano.

Apareixeran nous personatges –integrats principalment pels amics de Pol– que faran evolucionar un format que ja va ser un èxit a Catalunya i a la resta del món amb Netflix. Una sèrie que va integrar diferents valors, entre ells la llibertat sexual.

Read more

Le Vietnam brûle et moi je hurle Mao Mao

Raquel Sanz

Le Vietnam brûle et moi je hurle Mao Mao
Read more

El cinema català es troba en «una gran precarietat»

ONA BOADA i JÚLIA MORESO

S’ha realitzat la roda de premsa de presentació de la XII edició dels Premis Gaudí, a la seu de la SGAE, aquest passat dimecres. “És una situació dramàtica” és com ha descrit la presidenta de l’Acadèmia del Cinema Català, Isona Passola, la situació en què es troba la producció audiovisual catalana, tot i ser el quart territori on es consumeix més cinema d’Europa, amb una mitjana de 2,58 entrades per persona i any (per darrere de França, Irlanda i Estònia). 

Arran de la gala dels guardons, la qual serà celebrada el 19 de gener, Passola va exposar dades extretes de l’estudi de l’investigador Francesc Villalonga, recolzat per la Diputació de Barcelona, en què queda reflectida una major producció cinematogràfica dins de Catalunya (dels 29 llargmetratges candidats als Gaudí, 14 són en català, per primera vegada en la història) tot i que també una gran precarietat en els pressupostos: només tres de les pel·lícules presentades passen del milió d’euros i altres títols candidats no arriben ni als 100.000, que han pogut arribar al cinema gràcies a aportacions voluntàries dels actors i part de l’equip tècnic.  

Altres dades rellevants han estat el record històric per la caiguda d’un 2,13% dels espectadors de cinema en català (sumant en versió original, el doblatge català i la versió subtitulada en català), s’han tancat més de cent sales de cinema dins el territori català i 9 de cada 10 poblacions no compten amb oferta cinematogràfica.  No obstant això, no tot és negatiu: l’estudi també ha exposat que s’ha recuperat el 17% dels espectadors des del 2013 i que el preu de les entrades ha baixat un 8%. 

Read more

Uso de cookies

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.

ACEPTAR
Aviso de cookies