Stage starving

MIREIA RUIZ SERAPIO
CARLES FERNÀNDEZ FIGUERAS

Llegeix aquest contingut en català aquí
Translated by Álvaro Rodríguez Huguet

Persistence is the only thing that allows actors and actresses of Barcelona to try surviving in the precariousness without giving up on their profession

The new generations of actors arrive at the sector with way few chances to start their career. Víctor Navarro.

Anyone can imagine what is to overcome a casting to work in a play all about: the continuous training of actors and actresses; searching auditions and getting ready for them thoroughly; having a few minutes to draw the director’s attention, that gives you the chance between 500 people competing for the same role.

However, to those privileged that achieve to work, Catalunya does not offer them a more encouraging panorama. Once they live the joy of obtaining a role, it comes the moment of knowing the working conditions and signing the contract – if that exists.

Barcelona, as all the big cities with theatre activity, has an agreement signed by the Association of Professional Actors and Directors of Cataluña (AADPC) about the working conditions of the actors. That sets how the contracts have to be, the minimum wage of rehearsals and performances, and the working relationships for the actors and actresses.

Despite that, in the praxis, the agreement applies to large productions only and the salary is not fixed, but established by box office. In this case, the production company offers its show to a hall to be scheduled and the conditions are agreed: the gains percentage of the performance received by the hall is established and the rest is divided according to the company’s criteria.

A significant part of the actors works for a paltry salary: the bigger the troupe is and the lesser the seating capacity is, the lesser they get paid. Moreover, they often have to turn into freelancers to have access to productions, rehearsing without getting paid or not being insured. All of this in a legal nebula bordering on illegality. Adrià Andreu was part of a production in the Greek Theatre, but it did not figure: “Economically speaking they paid me a sandwich; legally, it didn’t exist.”

In spite of the precariousness that surrounds the theatre world, the most part of artists accept to work in bad conditions, being aware that they are unfair. Between actors and actresses, that put on with a really high level of unemployment, is repeated the same statement: “If I don’t accept it, there is a large row of people willing to do it in worse conditions.” On the other hand, any option of stepping on a stage is felt as a working opportunity, especially for the youth that has little professional experience. Elia Solé, one of the Catalan actresses that suffers these conditions, explains it: “I’ve accepted to step on the stage for the very reason of stepping on it.”

In short, the reality of the performing arts of Barcelona bumps into a collective little united when fighting for their working rights. Unlike Broadway, where it would be unthinkable that an actor works without the working conditions reunited in an agreement, in Barcelona individuality reigns. Although the existence of trade unions – that offer legal advice or labour exchange, among others – these are not strong and have a low interest and participation from the actors and actresses.

As a result of this, actors are often forced to emigrate, do teaching for a living or have another source of income to be able to survive. They can only live for the theatre famous artists contracted by agreement that link jobs, always of a short term.

Considering this situation, many actors decide to take a chance in writing, setting and offering their own performances. Even though the result can be artistically interesting, economically is not profitable. Adrià Andreu decided to drive their own performances: “The panorama is even worse. You get more paid babysitting four evenings.”

Wreck of Barcelona
The precariousness of the artists is framed in a sector with a delicate health. As a result of the economic crisis, numerous theatres have shut down in Barcelona, whereas more and more little halls appeared. All of this, to the detriment of professional conditions of the actors, since the halls receive good part of the public subsidies and they use to keep a high percentage of the collecting.

On the other hand, companies and production agencies also find themselves in a difficult situation: Barcelona has an irregular stream of audience and a little theatre culture. On numerous times, they go ahead with low cost productions in little halls that are not profitable or great performances are stopped because they have not much success.

Although production agencies often know that they will lose profit, the actress Júlia Bonjoch claims that cannot go in prejudice of the troupe. “If you can bring 10.000 euros out to pay the rights of a play, you have to be able to bring out 10.000 more to pay to whom will make it possible.”
Most of the actors and actresses of Barcelona work for the love of it. And if the current trend is chronicled, there is the risk that they live off nothing in aeternum. And that the theatre of Barcelona loses quality more and more.

Read more

Afamats d’escenari

MIREIA RUIZ SERAPIO
CARLES FERNÀNDEZ FIGUERAS

Read this content in English here

La persistència és l’únic que permet a actors i actrius de Barcelona intentar
sobreviure en la precarietat sense renunciar a la seva professió

Les noves fornades d’actors es troben un sector amb molt poques oportunitats per començar la seva carrera. VÍCTOR NAHARRO

Tothom pot imaginar-se què suposa superar un càsting per treballar en una obra de teatre: la constant formació d’actors i actrius; buscar audicions i preparar-les a consciència; disposar de pocs minuts per captar l’atenció d’un director, que et doni l’oportunitat d’entre les 500 persones que competeixen pel mateix paper.

Però als pocs privilegiats que aconsegueixen treballar, Catalunya no els ofereix un panorama gaire més esperançador. Un cop viscuda l’alegria d’aconseguir un paper, arriba el moment de conèixer les condicions laborals i signar el contracte – si és que existeix.

Barcelona, com totes les grans ciutats amb activitat teatral, té un conveni firmat per l’Associació d’Actors i Directors Professionals de Catalunya (AADPC) sobre les condicions laborals dels actors. S’estipula com han de ser els contractes, el salari mínims d’assajos i funcions, i les relacions laborals per als actors i actrius. Però a la pràctica, el conveni només s’aplica a grans produccions i la remuneració no és fixa, sinó que s’estableix per taquilla. En
aquest cas, una productora ofereix el seu espectacle a una sala perquè
el programin i es pacten les condicions: s’estableix quin percentatge dels guanys de la funció rep la sala i el restant es reparteix segons el criteri de la companyia.

Bona part dels actors treballen per una remuneració miseriosa: com més gran és l’elenc i menys aforament té el teatre, menys cobren. A més, sovint han de fer-se autònoms per accedir a produccions, assajar sense cobrar o no estar assegurats. Tot plegat, en una nebulosa legal que sovint ratlla la il·legalitat. L’Adrià Andreu va formar part d’una gran producció al Teatre Grec però no hi constava: “Econòmicament vaig cobrar un entrepà; legalment, no existia”. Malgrat la precarietat que envolta el món del teatre, la majoria d’artistes accepten treballar en males condicions, sent conscients que són injustes.

Entre actors i actrius, que pateixen un altíssim nivell d’atur, es repeteix una mateixa afirmació: “Si jo no ho accepto, darrere meu hi haurà una llarga cua de gent disposada a acceptar condicions pitjors”. Per altra banda, qualsevol opció de trepitjar un escenari és vista com una oportunitat laboral, especialment pels joves amb poca experiència professional.

L’Èlia Solé, una de les actrius catalanes que pateix aquestes condicions ho explica: “He acceptat pujar gratis a un escenari pel fet de poder-hi pujar”. En definitiva, la realitat de les arts escèniques barcelonines topa amb un col·lectiu poc cohesionat a l’hora de reivindicar els seus drets laborals. A diferència de Broadway, on seria impensable que un actor treballés sense les condicions laborals pactades en conveni, a Barcelona hi regna la individualitat. Tot i l’existència de sindicats del gremi – que ofereixen assessorament legal o una borsa de treball, entre d’altres – aquests són dèbils i amb un escàs interès i participació dels actors i actrius.

Per tot plegat, els actors sovint es veuen abocats a emigrar, a dedicar-se a la docència o tenir una altra font d’ingressos per poder sobreviure. Només poden viure del teatre artistes famosos contractats per conveni que encadenin feines, sempre de curta durada. Davant d’aquesta situació,
molts actors opten per aventurar-se a escriure, muntar i oferir espectacles
propis. Tot i que pugui resultar interessant artísticament, econòmicament
no és rendible. L’Adrià Andreu va decidir impulsar espectacles propis: “El panorama és encara pitjor. Fent de cangur quatre tardes cobres més”.

Ruïna barcelonina
La precarietat dels artistes està emmarcada en un sector amb una salut delicada. Arran de la crisi econòmica, a Barcelona han tancat nombrosos teatres, mentre que cada cop hi han aparegut més sales petites. Tot plegat, en detriment de les condicions professionals dels actors,perquè les sales reben bona part de les subvencions públiques i solen quedar-se un percentatge alt de la recaptació.

Per altra banda, companyies i productores també es troben una situació complicada: Barcelona té una afluència irregular de públic i poca cultura teatral. En nombroses ocasions, es tiren endavant produccions de baix cost en sales petites que no són rendibles o s’aturen espectacles grans perquè tenen poc èxit.

Tot i que les productores sovint saben que perdran diners, l’actriu Júlia Bonjoch reclama que això no pot anar en detriment de l’elenc: “Si pots treure 10.000 euros per pagar els drets d’una obra, has de poder treure’n 10.000 més per pagar a qui la farà possible”.

La majoria dels actors barcelonins treballen per amor a l’art. I si es cronifica la tendència actual, hi ha el risc que visquin de l’aire in aeternum. I que el teatre a Catalunya perdi cada cop més qualitat

Read more

INPUT, TROJAN HORSE

Llegeix aquest contingut en català aquí

Translated by Álvaro Rodríguez Huguet

Above to the Montjuïc mountain is placed an architectural symbol, known as Poble Espanyol. It was built in 1929 due to the World Expo took place in Barcelona. This building, that intends to recreate the style and architectural characteristics of the several Spanish regions, is a very small village flooded by restaurants, museums, squares, schools, theatres, alleys and even craft workshops.

Input High Fidelity Dance Club, with its design rather industrial and modern,is the host of many electronic music artists every weekend and it has become, over the last decade, one of the main destination discotheques for this musical genre. Its popularity it might be because its location, and also for this reason, its visitors often spend more time pondering out to the terrace –“terrace” referring to the village stone alleys developed by Josep Puig i Cadafalch– than inside the building itself, where the crowd of all ages spend hours contemplating the set of some DJ, from Sweden, Romania or Brussels. Their audience join this contemplation with their arms raised and moving their head up and down, some of them in a more effusive way than others –probably because of the help of some drugs that makes them believe they are enjoying the music that are listening to more than they think, usually formed by simple beats.

Winter night

Last January 17 the disco hosted Artbat, a Ukrainian DJ duo that was formed in 2015 and, as no one has done it before, they chose the first letters from their names to baptize the group name. Although their performance started at 2 AM, the rural Poble Espanyol had its doors open to a row that followed the Montjuïc slope, two hours before it started. The profile of these people that shaped the row was diverse, from girls in their twenties dressed in shiny tops and sunglasses of some original colour to 50-year-old mans dressed as if they were going to a barbecue right after. Overall, the atmosphere perceived was composed by smoke  –stressed by the cold–, a heap of conversations and shakings, probably because of the 7 degrees that stroke that night or the side effect of some drug or, in any case, the explosive combination of both.

Every 5 or 10 minutes buses, taxis and cabifys showed up, from which a handful of young people went out walking quickly headed to the row. Ironically, in 90 % of these arrivals, the music playing that could be distinguished from the car or bus was pop or reggaeton, most likely to not getting tired of the intense electronic music session they had ahead. At 1.30 AM the first avalanche of exalted individuals went through the doors.

The atmosphere perceived was composed by smoke, a heap of conversations and shakings. Most of them will spend almost all night asking for cigs to their new friends

The experience begins

People in a rash to make it to the front row get in without knowing that most of them will end up spending almost all night in the “terrace” asking for a cig to their new friends. That day, outside in the terrace, there was so many people than usual for sure, since Artbat, although they are a well-known duo worldwide, is characterised by their deep, dark sound, almost hypnotic, called by the experts progressive or dark techno. This music type that surrounds the receiver with an abducting sensation encourages, to the not so keen above all  –that just ended up in Input because their friends pressed them or without knowing who the performers were– to go outside the club where, disregarding the 10 degrees, the mix of alcohol, smoke and human warmth leave the cold in nowhere.

It happens in this external square with black chairs of plastic where people of different neighbourhoods, villages, towns or countries even, become best friends and share honest hugs. It happens in these alleys of grey walls where people of all ages reveal secrets most likely not spoken before because of the fear of being judged by a person to whom they asked for a cig two minutes ago; where tens of phone numbers are exchanged to organize parties that are never going to happen; where tens of British people invite their Catalan friends to visit their country… All of that said with slur words and restless jaws.

Read more

INPUT, CAVALL DE TROIA

Read this content in English here

Allà on conflueix l’estètica dels pobles espanyols, milers de persones s’endinsen en la cultura.

Ala muntanya de Montjuïc es troba el que es coneix com el Poble Espanyol, una representació arquitectònica construïda el 1929 amb motiu de l’Exposició Universal celebrada a Barcelona.

Aquesta construcció, que pretén recrear els estils i les característiques arquitectòniques dels diversos pobles d’Espanya, és una petita aldea falsa que conté restaurants, museus, places, escoles, teatres, carrerons i, fins i tot, tallers artesans.

L’encant rústic i acollidor d’aquesta població, inicialment batejada com a Iberona, es trenca lleugerament quan el vianant ensopega amb la presència d’una discoteca de música electrònica.Input High Fidelity Dance Club, que té una decoració més aviat industrial i moderna, rep cada cap de setmana artistes del món de la música electrònica i s’ha convertit, en l’última dècada, en una de les discoteques de referència per a aquest gènere musical.

És probable que la seva popularitat es degui en part a la seva ubicació, i és per la seva ubicació també que, sovint, els seus visitants passen més temps rumiant fora a la terrassa de la discoteca –entenent “terrassa” com els carrerons de pedra del poble ideat per Josep Puig i Cadafalch– que a dins de l’establiment en si, on la multitud, de totes les edats, es passa hores contemplant el posar i treure de cascos d’algun DJ, sigui de Suècia, Romania o Brussel·les.

El públic acompanya aquesta contemplació amb els respectius alçaments de braços i inclinacions de caps, alguns més efusius que d’altres –segurament perquè aquests han estat ajudats per alguna droga que els fa pensar que la música que estan escoltant, normalment dotada de diversos pum-pum i d’altres xumba-xumba, els agrada més del que es pensen.

Nit d’hivern

El passat 17 de gener la discoteca va rebre Artbat, un duet format per dos DJs ucraïnesos que es van unir el 2015 i, com no ha fet ningú mai, van fer servir les tres primeres lletres dels dos respectius noms per engendrar el nom del grup. Tot i que l’actuació començava a les 2 de la matinada, les portes del rural Poble Espanyol ja comptaven amb una gran filera que seguia la baixada de Montjuïc, dues hores abans del seu inici.

El perfil de gent que configurava aquesta cua era divers, i anava des de noies de 20 anys vestides amb tops de lluentons i ulleres de sol d’algun color destacat fins a senyors de 50 anys vestits com si haguessin d’anar a una barbacoa just després. En general, l’aura que es percebia estava formada per fum –accentuat pel fred–, un cúmul de converses i de tremolor, segurament pels 7 graus que fotien aquella nit o per l’efecte secundari d’alguna droga o, si més no, per la combinació explosiva d’aquestes dues raons.

Cada 5 o 10 minuts apareixien busos, taxis o cabifys dels quals sortien joves en grup caminant accelerats en direcció a la cua. Irònicament, en el 90% d’aquestes arribades, la música que es podia distingir reproduint-se des de l’interior del cotxe era reggaeton o pop, probablement per no cansar- se de la intensa sessió de música electrònica que tenien per davant. A la 1.30 de la matinada va travessar les portes del recinte arquitectònic la primera allau d’individus exaltats.

L’experiència comença

Atabalats per arribar a la primera fila del concert, entraven sense ser conscients que la majoria d’ells acabaria passant gairebé tota la nit a la “terrassa” demanant pitis a nous amics. Segurament, aquell dia hi havia més gent del normal fora a la terrassa perquè Artbat, tot i ser un duet reconegut mundialment, es caracteritza per tenir un so obscur, profund, quasi hipnòtic, propi d’allò que els experts anomenen el progressive o dark techno.

Aquest tipus de música que dóna la sensació al receptor que l’estan abduint motiva, sobretot, els no tan aficionats –que han acabat a Input per pressió grupal o sense saber qui hi actuava– a traslladar- se a la part exterior del club on, tot i estar a 10 graus, la mescla d’alcohol, fum i escalfor humana fan del fred una cosa intangible.I és en aquesta placeta exterior amb cadires de plàstic negres on persones de diferents barris, pobles, ciutats o, fins i tot, països passen a convertir-se en pocs minuts en amics íntims i a compartir abraçades sinceres.

És en aquests carrerons de parets grises on gent de totes les edats revela secrets que probablement no ha explicat mai a ningú per por a ser jutjat per una persona a qui li ha demanat un cigarro fa dos minuts; on s’intercanvien desenes de números de telèfon per organitzar festes que no es duran a terme mai; on dotzenes de guiris conviden a catalans a visitar el seu país… Tot això amb paraules arrossegades i mandíbules inquietes.

Read more

Oci contagiat

Sara Gómez Alburquerque i Úrsula Gazdagi

«La salut és el primer». Aquesta és la premissa que ha condemnat l’entreteniment i les activitats culturals/d’oci durant els últims dies. Inevitablement, els esdeveniments comporten aglomeracions, un dels majors perills actualment. Les conseqüències han estat immediates, esquitxant en major mesura la indústria musical i el turisme. Ningú vol prendre el risc de sacrificar la seva salut per passar-ho bé. Ara les prioritats s’inverteixen.

Barcelona no ha estat cap excepció. Després de la suspensió del Mobile per controlar l’expansió del coronavirus, ara s’està limitant l’espai aeri espanyol i català produint la cancel·lació de viatges programats per al mes de març, especialment de turistes procedents de països asiàtics, en particular de la Xina, Corea del Sud, Tailàndia i el Japó.

A més, Itàlia ha estat condemnat a bloquejar-se per complert degut a la ràpida propagació del Covid-19. La reducció de fluxos s’està traslladant a tot el sector turístic i s’han anul·lat massivament les activitats d’una gran multiplicitat de negocis, com els de restauració. A la ciutat, s’ha fet evident al nombre d’entrades a la Sagrada Família, la Casa Batlló i el Museu del Barça, entre altres punts d’interès.

Un dels fets més destacables ha estat la introducció de limitacions tangibles en els plans d’oci, que incrementaven a partir de les propers dies a causa de les vacances de Setmana Santa. Però, s’hi ha arraigat una caiguda de demanda provocada per l’alerta sanitària que ha obligat les aerolínies i els comerciants a prendre mesures per fer el negoci rentable. Bona part del turisme que rep la capital catalana prové de viatges organitzats, al voltant del 70%. Aquest és només un més dels efectes que tindrà la paral·lització en els ingressos i el ritme barcelonins/catalans.

La indústria de l’entreteniment ha reaccionat ràpidament a l’advertència de la CDC que els nord-americans haurien de preparar-se per un brot de coronavirus. A escala mundial, hi ha més de 90.000 casos confirmats de coronavirus, identificats com a COVID-19, principalment a la Xina continental, on es va originar.

Ajornament o cancel·lació d’esdeveniments culturals a Barcelona

Teatre Nacional de Catalunya. Es cancel·len les representacions i activitats públiques durant els pròxims 15 dies, a partir del dijous 12 fins al dia 26 de març.

Sala Apolo. Cancel·la la seva activitat de concerts i sessions de club des del dia 11 de març fins a 15 dies. S’estan buscant noves dates per reprendre les activitats cancel·lades.

Razzmatazz. Aquesta sala també cancel·la tots els concerts i esdeveniments programats a partir del dia 12 de març fins durant dues setmanes.

Barcelona Beer Festival. A causa del comunicat de la Generalitat d’anul·lar tots els esdeveniments amb un aforo superior a les mil persones, el festival ha anunciat el seu ajornament i estan treballant per poder donar noves dates.

Zurich Marató de Barcelona. S’ha ajornat del diumenge 15 de març fins al 25 d’octubre.

Cruïlla de Primavera. S’han ajornat els concerts que tenien lloc durant el mes de març. Queden afectats els grups Sopa de Cabra, Snarky Puppy, PRD Mais, Fat Freddy’s Drop i MC Slave.


Ajornament o cancel·lació d’esdeveniments culturals a la resta d’Espanya

Figura principal de les Falles d’aquest any. Imatge: EFE.

Museu Nacional del Prado. Museu Nacional Centre d’Art Reina Sofia. Museu Nacional Thysse-Bornemisza. Romandran tancats fins nou avís.

Teatro Kapital (Madrid). Ajorna temporalment les seves activitats fins nou avís.

«La Noche de Cadena Cien» (Madrid). Es cancel·la el concert que reunia als artistes David Bisbal, Dani Martín, Pablo López, Amaral Dvicio, Aitana i Pedro Capó, entre altres.

Festival «Locos x la música» (Vitoria). Prevista per al dia 14 de març, ha quedat ajornat fins nova data.

Festival de Cinema de Màlaga. L’Ajuntament de Màlaga ha comunicat que l’ajornament del festival, a causa de la recomanació del Govern de no viatjar, que dificultaria que «la cita es desenvolupi amb normalitat».

Falles de València. Queden ajornades fins «el moment que sigui possible celebrar-les», segons el president de la Generalitat Valenciana, Ximo Puig.


Read more

Barcelona: una ciutat literària

Com conèixer Barcelona a través d’aquells indrets que ens remeten a la literatura?

Anna Reig i Cristina Batlle

Quan pensem en la ciutat de Barcelona, ens venen a la ment llocs com la Sagrada Família, la Barceloneta o la Rambla. Però el que potser no tenim tant clar quan passegem per aquests indrets, és que han inspirat a milers d’escriptors i ha protagonitzat centenars de novel·les. Barcelona és una ciutat turística, però també és una «ciutat literària», reconeguda per la UNESCO el 2015. Com deia la filòsofa María Zambrano, «una ciutat sense escriptors queda buidada de la seva essència». Contràriament, Barcelona és una ciutat plena de racons literaris. Des del mar que veuen Don Quixot i Sancho Panza, passant per la Plaça del Diamant on ballen la Colometa i en Quimet, fins al Bar de las Delicias que Pijoaparte i Teresa sovintejen.

Aquests racons ens demostren que la literatura ha estat durant segles un dels pilars culturals de la ciutat, tant en llengua catalana com castellana. Entre els autors més destacats trobem Miguel de Cervantes, Eduardo Mendoza, Mercè Rodoreda o Josep Maria de Segarra. Però també hi ha hagut autors estrangers que han descrit Barcelona, com George Orwell quan narrava els seus dies de militant al partit comunista del POUM durant la Guerra Civil.

Literatura i geografia urbana

Però, afecta als lectors la visió de Barcelona que els autors projecten a les seves novel·les? Segons Ignasi Moreta, professor i director literari de Fragmenta Editorial, els escriptors duen a terme una “apropiació de la realitat”. D’aquesta manera, el lector retorna als llocs influït per les percepcions d’un autor concret. Tan gran és la influència que té la literatura sobre la nostra manera de veure la ciutat que, per exemple, la basílica de Santa Maria del Mar ara és molt més coneguda amb el nom de “Catedral del Mar”, el títol de la novel·la d’Ildefonso Falcones. 

Parlem amb Ignasi Moreta, editor de fragmenta i professor universitari

Literatura i història

Tanmateix, la literatura barcelonina també té correspondències amb la seva història. Maria Ocaña, historiadora i directora del Museu de L’Esquerda, ens explica que evidentment, és difícil que un autor sigui objectiu i expliqui la realitat històrica tal com va ser. Tot i això, la literatura pot tenir un paper positiu a l’hora de conèixer la història de Barcelona, perquè pot fer que el lector s’interessi per descobrir un determinat període, com per exemple l’auge de la industrialització de la ciutat relatada per Eduardo Mendoza a La ciutat dels prodigisPer, altra banda, hi ha el risc que es produeixin biaixos històrics, com passa a la Plaça de Sant Felip Neri, que apareix a La sombra del vent de Carlos Ruiz Zafón. L’autor parla dels “impactes de foc d’una ametralladora” fets durant la Guerra Civil la paret de l’església, però aquests van ser provocats realment per una bomba. 

Parlem amb Maria Ocaña, directora del museu històric Esquerda

10 racons literàris de Barcelona

Com hem vist, passejar per Barcelona amb un llibre a la mà és fer infinita la ciutat. Trobem carrers i racons que han sigut habitats, freqüentats o immortalitzats per escriptors de totes les èpoques. Però també escultures, plaques de memòria, llibreries, biblioteques i fundacions dedicades a la difusió de la literatura. Fins i tot trobem poemes urbans, que van ser creats expressament per lluir al mig de la ciutat, com l’Homenatge al llibre de Joan Brossa. A continuació, presentem un mapa interactiu amb 10 racons literaris destacats.

Començant per la Barceloneta, veiem que l’actual poc té a veure amb la que descrivia Miguel de Cervantes a Don Quijote de la Manchapublicat el 1615. On ara trobem la Facultat de Nàutica, s’alçava el Portal del Mar. Des d’allà, Don Quixot va veure per primer cop el mar, i va recuperar el seny després d’haver estat vençut pel Cavaller de la Blanca Lluna. Deixant enrere el mar i endinsant- nos en el barri Gòtic, trobem la Plaça de Sant Felip Neri i el bar dels Quatre Gats, que apareixen a la famosa novel·la La sombra del vent, de Carlos Ruiz Zafón. Molt a prop, trobem l’església de Santa Maria del Mar, que protagonitza la novel·la de Ildefonso Falcones. Aquesta explica com l’església anterior a la basílica de Santa Maria del Mar, i es va decidir reconstruir-la, com sempre ho van fer “els rics, amb els seus diners, i els humils amb el seu treball”. Els dos bestsellersLa sombra del vent i la Catedral del Mar, han inspirat rutes literàries a la zona,i aquests racons amagats de la ciutat s’han convertit en llocs molt concorreguts i turístics. 

A continuació, passegem per la famosa Rambla, de la qual tants autors han escrit. Però en particular, ens interessa la visió de Josep Maria de Segarra. L’autor descriu La Rambla de les Floristes de 1867, un any abans de la Revolució La Gloriosa. Més endavant, a la cruïlla del passeig de Gràcia amb Gran Via de les Corts Catalanes trobem L’Homenatge al llibrede Joan Brossa. El significat essencial d’aquest poema urbà és que el llibre és com un saltamartí: sempre pot redreçar-se, recuperar la seva posició inicial, superant tots els obstacles. Per altra banda, destaquem l’Arc de Triomf, construït arran de l’Exposició Universal de 1888, del qual Mendoza parla a La ciutat dels prodigisDes d’allà, podem entreveure les torres de la Sagrada Família, l’espai on es desenvolupa l’acció de la novel·la Origen de Dan Brown, autor del Código da Vinci. 

Al barri de Gràcia, trobem una dels indrets més emblemàtics de l’obra de Mercè Rodoreda, la plaça del Diamant. Allà hi podem trobar l’escultura La Colometa, de Xavier Medina-Campeny, erigida el 1984 en homenatge a la novel·la. Per últim, al barri del Carmel trobem El bar de las delicias, que apareix a Últimas tardes con Teresa, de Juan Marsé. L’autor ens descriu el barri dels anys cinquanta, un barri de cases autoconstruïdes i barraques, completament ignorat per la ciutat. Contràriament, avui en dia els búnquers de Can Baró són una parada imprescindible pels turistes.

Altres rutes literàries de Barcelona

A Barcelona, l’oferta de rutes literàries és molt àmplia. Marga Arnedo, fundadora de ConèixerBcn, explica que “Barcelona és una marca molt cridanera pel turisme literari i que encara li queda molt potencial per explotar a l’hora d’obrir-se a clients internacionals”. Atribueix aquest èxit a escriptors com Carlos Ruiz Zafón, ja que es coneix molt arreu d’Europa i Amèrica. També assegura que tot i que la marca Barcelona és molt potent i té un ampli ventall d’ofertes turístiques, “precisament per això, l’oferta de les rutes literàries ha de buscar-se un lloc al mercat per tenir èxit”. A la seva empresa, les estratègies se centren sobretot en clubs de lectura de biblioteques, els centres d’ensenyament, el boca-orella i les xarxes socials.

Tot i això, també hi ha altres agències i centres culturals que es dediquen a l’organització de rutes literàries a través de la ciutat. Aquí en tenim alguns exemples.

Així, acabem veient com Barcelona és una ciutat que no només es pot trepitjar, sinó que també es pot llegir. La ciutat forma part de milers de novel·les, i acaba essent, per ella mateixa, una novel·la més. 

Read more

Salvar al soldat Cinema

Peça original de TV feta per Mònica Homs, Ariadna Pérez, Anna Calderón i Joan Simó

Ja fa anys que cada cop que apareix el nom d’un cinema als mitjans és per anunciar el seu tancament. I és que a ningú se li escapa que la indústria cinematogràfica no passa pel seu millor moment. Les plataformes digitals, la pirateria o la falta d’inversió en cultura són algunes de les causes a les quals se sol apuntar per explicar la decadència dels cinemes.

Això no sempre ha estat així. Fins no fa tant Barcelona era la tercera ciutat del món en nombre de locals cinematogràfics: en tenia més de 160. Això no hauria estat possible sense el paper exercit pels cinemes de barri, establiments que durant dècades van ser un punt de referència per als habitants de la ciutat.

Però no tot són males notícies. Segons dades del Cens de Sales de Cinema (AIMC), publicat l’abril del 2019, el nombre de locals, sales i butaques ha augmentat respecte a l’any anterior. Aquesta tendència a l’alça ha fet que dels 675 locals dedicats a la projecció de pel·lícules que hi havia a Espanya el 2016, s’hagi passat a 723. Pel que fa Catalunya, les dades segueixen una tendència similar:

Estadística de l'ICEC que mostra l'auge del nombre d'espectadors als cinemes catalans. El 2013 van ser 16 milions, el 2017, 19.

A què es deu aquest lleuger repunt en el nombre de sales? Què permet als cinemes resistir en temps de Netflix?

Per saber més sobre la història dels cinemes a Barcelona podeu veure aquesta entrevista a l’historiador Xavier Theros emesa a Betevé:

Read more

«La censura econòmica fa més por que la ideològica»

Xavier Albertí és director d’escena, actor, compositor i l’actual director artístic del Teatre Nacional de Catalunya. Va néixer l’any 1962 a Lloret de Mar, tot i que actualment viu a Barcelona. Es tracta d’un dels referents culturals i de les arts escèniques més importants de Catalunya.

.

Júlia Claramunt

Cap on anirà el teatre?

— El teatre anirà cap a fer teatre. Els temes i les connexions que es produeixin amb els espectadors dependrà del que els autors necessitin en cada moment i que la societat reclami. Per força ha de seguir fent el que ha fet durant 2.500 anys: recordar-nos als humans que tenim una experiència humana i que està tenyida per aspectes ètics i estètics.

L’essència es mantindrà intacta, doncs?

— Formalment el teatre canvia, però al darrere tota aquesta evolució tecnològica, hi ha la voluntat de trobar la veritat.

El TNC no queda exempt dels condicionants econòmics

Com molts altres teatres que depenen directament de les institucions públiques, el Teatre Nacional de Catalunya i les seves produccions es veuen molt condicionades per la Generalitat de Catalunya. Les condicions econòmiques del teatre des que Xavier Albertí n’és el director, ara fa 8 anys, han estat molt difícils. Algunes conseqüències d’aquestes restriccions han estat haver de prescindir d’elements per a les produccions, empetitir l’estructura fixa del teatre i buscar moltes complicitats fora, com empreses privades. Ell assegura que, juntament amb tot l’equip amb qui l’han aconseguit tirar endavant, s’hi han “deixat la pell”. El principal problema és que el TNC té un marc legal que li impedeix acabar la temporada amb dèficit. Això vol dir que si un espectacle programat a la Sala Gran no té èxit i no assoleix les quotes preestablertes, l’única solució per tal de retallar costos és acomiadar persones. Xavier Albertí se sent fortament condicionat per aquest factor i és conscient que a l’hora de programar no se la pot jugar. Això és un problema, ja que limita la capacitat de poder arriscar-se i desenvolupar les idees de llibertat creativa adequadament. Per aquest motiu, qualifica el TNC d’un “teatre públic” (sí, entre cometes), perquè no admet aquest marge de risc sense el qual no pot sorgir l’aposta creativa.

Quina veritat?

— La veritat per ser representada. La veritat teatral està convencionalitzada per l’experiència cultural. Sempre busquem que el teatre ens parli de la veritat convencional i col·lectiva, que és superior a la realitat del carrer. Si ens interessés la realitat del carrer, no pagaríem 25 euros per seure en un teatre.

On podem observar aquesta superioritat?

— Al carrer veiem com la vida es desenvolupa, en canvi al teatre veiem com un dramaturg o dramaturga ha treballat perquè d’això en surti una artificiositat per crear uns signes i posar els accents allà on ideològicament li sembla que són importants.

També té una funció social el teatre?

— El teatre és un tipus d’expressió artística, i com a tal ens connecta amb el llenguatge i amb la seva profunditat. Però sobretot ens dona eines per revalidar pactes de convivència, i això és necessari en qualsevol model de societat.

És una necessitat intrínseca a la condició humana, vol dir?

— Les persones tenim la necessitat de formar part d’un grup que s’autoidentifiqui amb certs aspectes, malgrat la diversitat de punt de vista. Hi ha d’haver alguna cosa que ens faci sentir membres d’una comunitat i, per a això, la cultura és clau. A més, el teatre hi contribueix especialment, ja que és una recepció cultural col·lectiva.

Llavors, podríem dir que la cultura és un dels fonaments de la societat. I de les nacions?

— Efectivament. És imprescindible que qualsevol nació tingui una cultura potent que reafirmi els seus valors. És més, una de les parts fonamentals de la relació entre les nacions i estats i la cultura és la democratització del seu accés a través de l’educació. És molt important que no hi hagi peatges econòmics que la facin elitista.

I a Catalunya?

— El problema que ha tingut la cultura catalana històricament és que no ha tingut un estat propi i ha hagut de dependre molt de la voluntat de la burgesia i que apostés per la seva evolució.

Ha millorat la situació?

— La veritat és que sí. A Catalunya tenim un teatre públic i privat molt potent, i això permet navegar en condicions molt diverses d’estímuls i de recerca de nous tipus de representació. Tot i això, les limitacions econòmiques hi continuen essent.

Personalment, s’ha sentit condicionat per l’economia a l’hora de crear?

— Absolutament. I considero que fa més por la censura econòmica que no pas la ideològica.

Per què?

— Les censures econòmiques són terribles, ja que són aquelles mecàniques que amaguen la censura ideològica. Però si no es proporcionen els recursos per poder treballar en profunditat, no es pot treballar. L’alternativa és fer-ho des de l’explotació.

Cristina Batlle
Read more

El Pavelló Alemany encara el 2020

La Fundació Mies van der Rohe obrirà gratuïtament els primers diumenges a partir del gener

Emili Serra

El Pavelló Alemany de Mies van der Rohe obrirà de franc els primers diumenges a partir del gener del 2020. Així va anunciar-se després que el consell d’administració de l’EPE Fundació Mies van der Rohe, integrat per l’Ajuntament de Barcelona, el Ministerio de Fomento, el Departament de Territori i Sostenibilitat de la Generalitat de Catalunya, la Fira de Barcelona, el Col·legi d’Arquitectes de Catalunya, l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de Barcelona, el Museum of Modern Art de Nova York i l’Stiftung Preussischer Kulturbesitz de Berlín, aprovés els pressupostos per a la pròxima temporada.

A més, la Fundació ha decidit optar també al públic infantil. El programa educatiu que s’ofereix a les escoles s’havia enfocat fins ara a alumnes de secundària i batxillerat. La intenció és endinsar-los en el món de l’arquitectura moderna a través del treball amb maquetes realistes dels arquitectes. A partir de l’any vinent, el programa es destinarà també als alumnes de primària, així com a les famílies que vulguin acostar els seus fills al món de l’arquitectura.

Amb aquestes novetats, la fundació s’ha proposat arribar als 100.000 visitants l’any vinent. A un mes vista de tancar la temporada 2019, ja han visitat la fundació 84.000 persones i es calcula que la xifra pujarà a 95.000 en acabar l’any.

El pavelló continuarà lligat als esdeveniments artístics de la ciutat (Llum Barcelona, Loop, SonarMies, Swab, Barcelona Gallery Weekend), al cicle de música (amb la col·laboració de la Fundación Goethe) i al de cinema a l’aire lliure Pantalla Pavelló. També es presentarà el resultat de la primera edició de la Beca Lilly Reich per a la igualtat en arquitectura ‘Re-enactment: Lilly Reich ocupa el Pavelló de Barcelona’ i s’obrirà la segona convocatòria d’aquesta beca, que s’atorga cada dos anys.

La fundació també atorgarà el Premi d’arquitectura contemporània de la Unió Europea, el premi Mies van der Rohe. A través d’aquest guardó, es vol promocionar l’excel·lència en l’arquitectura més enllà dels cercles especialitzats i augmentar la interacció de l’arquitectura amb tots els actors socials en l’àmbit europeu i més enllà.

El pressupost per al 2020 s’acosta als dos milions d’euros, dels quals més d’un 50% prové d’ingressos propis generats per l’explotació del pavelló amb visites, lloguers i venda de productes, a més dels aconseguits pel patrocini i col·laboracions amb entitats privades i públiques. Les aportacions realitzades pels membres del Consell d’Administració i en particular per l’Ajuntament de Barcelona representen un 35% del pressupost. La resta del finançament s’obté a través de col·laboracions i de projectes subvencionats per la Unió Europea.

Read more

Allò que les dones fan

Elizabeth Cochrane, la pionera periodista d’investigació que trenca rols amb el mètode per destapar històries.

Elizabeth Cochrane Read more

Uso de cookies

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.

ACEPTAR
Aviso de cookies