20.000 mascaretes que no salvaran cap vida

Als camps de refugiats de les illes gregues, les mascaretes i el confinament estricte es contradiuen amb la impossibilitat de mantenir el distanciament.

MARC SEGUÉS, JOSEP TÀSSIES I JOAN SIMÓ

“La gent no té matalassos, dormen sobre estoretes o mantes. No hi ha calefacció, passen molt de fred. Tampoc hi ha electricitat. A vegades veus que cau menjar a terra, s’hi acosta un gos i no se’l menja. Hi ha moltes intoxicacions per fum, violacions, episodis de violència.

Molta gent mor dins del camp”. Aquesta és la “normalitat” dels refugiats que viuen a Moria (Lesbos) i així ho explica Isabel Rueda que, des de l’agost del 2019, exerceix com a coordinadora de la clínica ginecològica i obstètrica d’aquest camp.

Ja fa cinc anys que l’illa de Lesbos viu en una crisi humanitària perpètua, agreujada encara més per la irrupció de la COVID-19. L’epidèmia, d’escassa afectació en aquest racó del mar Egeu, ha significat el confinament estricte dels prop de 23.000 habitants de Moria, el nucli de refugiats més gran d’Europa. “Només poden sortir del camp amb autorització. Poden anar a la farmàcia i, en casos molt greus, a l’hospital”.

Entre aquestes excepcions no s’hi inclou la d’anar al banc a retirar la dotació de 80 euros que l’Estat grec els dóna cada mes per poder cobrir les seves necessitats bàsiques, fet que ha accentuat la preocupació entre la població refugiada que es veu sense possibilitat d’accedir als seus, ja de per si, escassos recursos econòmics.

El miracle grec
A Grècia el confinament ha estat ràpid, implacable i efectiu. Per a sorpresa de mig món el país hel·lènic va optar pel tancament quan tan sols hi havia un mort a tot el seu territori. Ara com ara el nombre de defuncions no arriba a les dues-centes i alguns mitjans han començat a parlar del “miracle grec”, un cas sorprenent tenint en compte la dramàtica situació d’altres països del sud d’Europa.

Malgrat que el món sencer sembla haver-se abocat en la lluita contra el coronavirus, els refugiats han de conviure amb altres malalties durant tot l’any. És el cas de la sarna, que ha esdevingut endèmica entre la població del camp. “Pràcticament tothom en té. Es passen el dia rascant-se i es provoquen moltes infeccions i ferides a la pell”, diu Rueda.

La solució a aquesta malaltia passa per l’aplicació d’una crema cada 12 hores i, sobretot, per mantenir una higiene constant, hàbit que, amb una dutxa per cada 100 habitants, resulta difícil d’adquirir.

Una lluita inefectiva
Als massificats camps de refugiats instal·lats a les illes gregues, les normes de distanciament social imposades pel govern es fan impossibles de seguir. Els habitants de Moria viuen en espais molt reduïts. Una mateixa tenda de campanya és compartida per famílies nombroses de fins a sis membres, i, per si això no fos prou, es passen el dia fent cues. Davant d’aquesta situació, de poc serveixen les 20.000 mascaretes que se’ls han repartit.

Conscients de la catàstrofe que, d’un moment a l’altre es podria desencadenar en llocs com aquest, més de 6.000 metges europeus han signat un manifest demanant que el trasllat dels refugiats que viuen a les illes. “Si Europa gira la cara, aquesta situació podria escalar i convertir-se en un desastre mèdic”, alerta el document.

Un oceà de brutícia Als camps que hi ha a les illes com Samos els refugiats han de conviure amb tones de brossa. JOAN SIMÓ

La tensió augmenta
“Els camps són olles a pressió”, explica el voluntari madrileny Álvaro Lucas des de Quios. En aquesta illa s’hi troba el camp de Vial que, la matinada del 19 d’abril, va ser greument afectat per un incendi. Tot va començar amb la mort d’una dona iraquiana sol·licitant d’asil que va encendre els ànims de la població del camp. La policia va respondre amb gasos lacrimògens i la cosa va anar a més. Com han explicat fonts de la mateixa organització: “La situació durant l’incendi va ser de caos angoixant, ja que la fugida de les flames entrava en contradicció amb l’estricta quarantena”.

Els més optimistes podrien dir que, al fons del negre túnel, s’hi veu una mica de llum. I és que, el passat 18 d’abril 50 menors no acompanyats van volar cap a Alemanya. No han tingut la mateixa sort les prop de 40.000 persones que continuen esperant a les illes de l’Egeu.

Cronologia

QUÈ VA PASSAR AMB LA FRONTERA TURCA?
09/10/2019
Turquia llança una gran ofensiva en territori kurd en el marc de la Guerra Civil Siriana. La Unió Europea li exigeix que s’aturi.
10/10/2020
Erdogan amenaça d’obrir la seva frontera amb Grècia si la UE no deixa de qualificar la seva operació militar de “moviment d’ocupació”.
28/02/2020
El president compleix la seva amenaça i obre la frontera turco-grega, a través de la qual 30.000 refugiats intentaran entrar a territori de la UE.
01/03/2020
Grècia opta per suspendre el dret a l’asil dels refugiats mentre aquests són brutalment reprimits per les forces de seguretat d’aquest país.
10/03/2020
Es detecta el primer cas de coronavirus a Turquia.
16/03/2020
La crisi sanitària fa que l’estat turc cedeixi i obligui a tornar els refugiats
a l’interior del país. Molts d’ells han perdut tots els seus recursos intentant entrar a Grècia.

Read more

«La comunicació de crisi no pot tapar una mala gestió»

Marc S. Codina

Pont també promou la recerca de comunicació política com a director de la càtedra Ideograma-UPF. ARXIU

CARLES PONT SORRIBES
DOCTOR EN COMUNICACIÓ SOCIAL I EXPERT EN COMUNICACIÓ DE CRISIS I EMERGÈNCIES

El doctor de la Universitat Pompeu Fabra és un dels autors de ‘Comunicación política en tiempos de coronavirus’, una obra que analitza les diferents estratègies comunicatives dels governs en aquesta crisi.

En un context de pandèmia mundial, què ha de buscar transmetre la comunicació política d’un executiu al seu poble?
Hi ha tres elements clau. El primer és la tranquil·litat per transmetre que tens la gestió de les expectatives controlades. El segon és l’expertesa. És important com tu expliques a la teva població des d’un punt de vista expert allò que estàs fent. Els ciutadans no només volen veure els polítics. Els polítics han de prendre decisions. Però prèviament aquestes decisions
han d’anar sustentades per unes veus expertes. La tercera és controlar
la part més pragmàtica del dia a dia. Els ciutadans volen saber si poden sortir de casa, a quins llocs poden accedir, si hi haurà menjar garantit als supermercats… Donar molta informació clara i pràctica.

‘En estos tiempos de guerra, todos los días son lunes’. Per què el govern ha enfocat la crisi en un marc bèl·lic?
L’ètica militar té una èpica que presenta la crisi com una batalla. Segurament, ho han fet per demostrar la gravetat de la crisi. Un cop s’ha aconseguit no té cap sentit treure els militars en compareixences diàries. Al principi a Espanya i a Catalunya es feien servir metges. Transmetien una seguretat i un aplom que després s’ha pervertit. Tenim una pandèmia que es combat amb ciència i no militars. La figura militar desprèn un paternalisme i obediència jeràrquica que projecta a la societat que hi ha uns senyors que manen i uns ciutadans que obeeixen.

Cada dia hi ha diverses rodes de premsa amb militars, experts i polítics. Quin paper ha de jugar cada perfil?
És un error tenir tants portaveus. El que recomana la comunicació de crisi és una única veu i experta. Quan s’atomitzen tant els portaveus, estàs assumint molts riscos. El que fa és que hi hagi una polifonia de relats. Fins i tot, desconeixement. A les rodes de premsa s’han fet preguntes a un portaveu que ha respost que no era el seu tema i ho ha hagut de derivar
en un altre. Això és nefast. Estàs transmetent una idea d’inseguretat i desconeixement.

L’eslògan del Gobierno: “Este virus lo paramos unidos”.
Aquesta campanya institucional és un gran error. L’unidos deu tenir una altra connotació que no la d’aturar una pandèmia. Me la puc imaginar, però no deu ser la d’actuar contra el virus perquè, precisament, aquesta pandèmia es para separados. L’eslògan no és encertat.

La ciutadania ha sentit moltes contradiccions entre els diferents portaveus institucionals.
La comunicació de crisi no pot tapar una mala gestió. Si tu no gestiones bé, difícilment podràs comunicar bé. L’error no és comunicatiu. Informar els ciutadans que demà han d’anar a treballar però avui no poden anar a l’enterrament d’un familiar o dir al principi que les mascaretes no són
útils i després afirmar que sí, crea confusió. Aquí el focus no s’ha de posar en comunicació sinó en la decisió presa. Les contradiccions constants en els missatges és el que fa que els ciutadans percebin improvisació i poca claredat.

Quin és el model de gestió de crisi governamental més encertat segons el seu criteri?
Diversos. El governador de Nova York o el Justin Trudeau, president del Canadà, són exemples que estan funcionant bé. Transmeten seguretat, expertesa, claredat en el llenguatge, una bona gestió de les expectatives…

Com es pot lluitar contra la desinformació en un moment on certes consignes són clau per a la vida de les persones?
S’han engegat algunes campanyes institucionals, com la del CAC, per combatre les fake news. És un fenomen nou. La responsabilitat de combatre’l és col·lectiva. Començant per la ciutadania. Quan rebem un missatge fals pel WhatsApp hauríem de dir a l’emissor que allò no és veritat i que no ho enviï. Finalment, les institucions i els mitjans hi tenen un paper clau. Els periodistes haurien de dedicar esforços per desmentir la desinformació.

El frenesí i la immediatesa han provocat que mitjans i govern s’hagin precipitat a l’hora de fer certes afirmacions i judicis.
Hi ha hagut per part de tothom una certa prepotència occidental. Els mitjans de comunicació occidentals no van prestar l’atenció que mereixia el coronavirus. Van menysprear la informació que ens arribava de la Xina. Que ho hagin fet els mitjans és greu. Però és molt més greu i irresponsable que s’hagi fet per part dels governs. Van oblidar la responsabilitat que tenen en una pandèmia tan important com aquesta.

Quins han estat els grans errors comunicatius?
Hi ha hagut massa politització. Els experts sanitaris es van substituir ràpidament per militars. L’error més greu, però, ha estat no saber gestionar l’expectativa. Des del minut zero s’hauria d’haver explicat més clarament l’abast i la gravetat.

Read more

Per què la precarietat laboral dels periodistes ens afecta a tots?

LAURA BARROSO (@barroso_laura)

Amb aquest tweet compartit a les xarxes socials per una periodista freelance es pot resumir la precarietat laboral que pateix el sector periodístic i que assota no només als seus treballadors, sinó també als ciutadans que consumeixen la seva informació. Ricardo Gutiérrez, secretari general de la Federació Europea de Periodistes, ha definit aquesta situació com un ‘repte democràtic’, perquè quan menys periodistes han de preparar més peces per a més plataformes, és fàcil que es distreguin de la missió principal i que perdin la funció de watchdog, és a dir, de controlar l’activitat de les institucions en favor de la ciutadania.

Gutiérrez, a més, comparteix amb altres periodistes freelance la necessitat d’explicar a la gent que la informació de qualitat suposa despeses, i que la ètica professional dels qui la produeixen s’ha de respectar. La cultura del «tot gratuït», defensen, no pot arribar fins aquests límits, perquè la qualitat ha d’estar per damunt de la immediatesa, fins i tot al periodisme generalista.

El Col.legi de Periodistes de Catalunya ha celebrat, com a conseqüència de les conclusions del VI Congrés de Periodistes de Catalunya, una Jornada sobre Precarietat Laboral amb propòsit d’analitzar entre tots, ponents i assistents, les inestables condicions laborals que viuen molts professionals del periodisme i la comunicació. La seva degana, Neus Bonet, va ressaltar l’enllaç entre el periodisme i la societat: «els ciutadans han de ser conscients que un periodisme precari deixa coixa la informació d’una societat democràtica».

En l’acte inaugural de la Jornada, Gutiérrez, ponent convidat, va ressaltar la retribució injusta dels periodistes i va destacar la sobrecàrrega de feina que suporten, la qual cosa suposa un deteriorament en la qualitat de les seves peces i una manca de creativitat:

Temes com la desigualtat de gènere o la gairebé supervivència dels freelance es van tractar a la taula rodona composada per Samuel Aranda, Mònica Bernabé, Angès Llorens, Isabel Muntané i Maria Garcia. Muntané va denunciar que la precarietat és encara més acusada quan les periodistes són dones, perquè «les redaccions no s’escapen de la societat patriarcal i masclista» quan posen excuses com les recollides en el ‘BINGO d’excuses’ que el col·lectiu #OnSónLesDones?, del qual n’és representant, ha redactat.

Laura Barroso

Laura Barroso

Mentre Mònica Bernabé, activa defensora de la retribució justa per a col·laboradors i corresponsals, proposava que tots els mitjans haurien d’estar obligats a fer públiques les tarifes que paguen als seus col·laboradors, Maria Garcia explicava les peripècies que duu a terme arreu de les comarques gironines per poder cobrir totes les feines que ha d’assolir. «El gran problema dels autònoms és que no tenim on anar a reclamar les injustícies que es cometen respecte als nostres sous», comentava Agnès Llorens, periodista local tarragonina.

Les respostes, tot i que incertes, es troben entre la proposta d’un nou model de negoci que doni el poder al lector i l’obertura de portes, tot extenent la cultura de seguretat i incorporant nous perfils de treballadors al sistema. «El periodisme no és el que està en crisi, sinó el seu model de negoci», comenta Gutiérrez en to optimista.

Reclamacions del manifest del Col·legi de Periodistes

Reclamacions del manifest del Col·legi de Periodistes

Read more

Arcadi Oliveres: “Qualsevol tipus d’interès és èticament inacceptable”

BERNARDO FACTA.

L’economista i activista català ens rep a un del punts de referència per als barcelonins, el cafè Zurich. Actualment ha passat a ser un local majoritàriament freqüentat pels turistes i és difícil escoltar cap de les llengües autòctones entre la clientela, però encara conserva part de l’essència d’aquella Barcelona modernista. Acompanyats per l’aroma del cafè i el soroll del vaporitzador de llet, seiem amb l’Arcadi Oliveres per fer un retrat de l’escena bancària a casa nostra.

 

Quins van ser els principals causants de la crisi? Va ser responsabilitat només de la banca o també de la societat?

La principal causa va ser l’especulació immobiliària. La crisi també s’ha agreujat per la pròpia manera de funcionar de l’euro, perquè ha obligat a tenir un control del dèficit públic. Un altre factor és la prima de risc, que ha condicionat la política de préstecs. Jo crec que la responsabilitat és dispersa, tant dels bancs i caixes, com dels clients i també de les entitats encarregades de supervisar els banc. Els bancs estrangers també van tenir la seva culpa ja que van donar crèdits sense garanties.

 

Segons els bancs, la crisi és cosa de les caixes d’estalvi perquè ells no han estat rescatats. Quines han estat les diferències en la gestió de cadascun?

Les caixes eren fundacions instituïdes de manera pública o privada, sense accionistes. Tradicionalment els bancs servien a les empreses i les caixes a les famílies, per això les caixes finançaven més habitatges i han estat més afectades per la crisi. Les caixes funcionaven igual que els bancs: cobraven un interès petit als que tenien diners i un interès gran als que no en tenien. Però com que les caixes no tenien accionistes, distribuïen els beneficis als directius, i allò que quedaven ho donaven en obra social. En canvi, als bancs els beneficis eren directament pels accionistes.

 

Avui encara podem parlar d’obra social a les caixes?

En el sentit clàssic, de les 49 inicials, només queden les dues últimes de la llista: Caixa d’Ontinyent i Caixa de Pollença. La resta han desaparegut, han estat absorbides o s’han convertit en bancs.

 

I per què van caure les caixes?

 En els seus orígens, les caixes tenien unes fortes connotacions ètiques. A finals dels 60s es va canviar la legislació de les caixes i se’ls va permetre operar pràcticament amb la mateixa llibertat que els bancs. Aquest va ser el principi de la caiguda de les caixes. Fins llavors, les caixes tenien una legislació molt estricta i no podien donar préstecs amb interessos.

 

Quines haurien estat les conseqüències de no rescatar les caixes?

No hagués estat greu pels clients, ja que el Banc d’Espanya té el Fons de Garantia de Dipòsits, que garanteix el retorn de fins a 100.000 euros. Per tant, només hagués afectat aquells que tinguessin més d’aquesta quantitat concentrada a la mateixa entitat. Les conseqüències les ha patit l’erari públic. Ha estat el principal perjudicat.

 

Pot ser ètica la banca?

Qualsevol tipus d’interès és èticament inacceptable si supera el cost de la vida. És el mateix que prendre els diners a algú altre, ja que el banc els aconsegueix d’un tercer. A la banca islàmica tenen prohibit cobrar interessos i el negoci bancari és diferent.

 

Hi haurà pocs bancs de grans dimensions que seran més eficients?

A Espanya sembla que es tendeix cap a la concentració, però a Alemanya encara tenen un model molt estens de caixes. D’altra banda, l’aparició de nous models de banca porta més fragmentació.

 

Read more

Uso de cookies

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.

ACEPTAR
Aviso de cookies