Premsa local i COVID-19: la gran paradoxa

Les audiències baten rècords enmig d’una pandèmia mundial però que situa moltes redaccions a la corda fluixa del finançament

Laura Polo, Laura Casserres, Joan Sánchez Ros

“Els catalans tenim un periodisme local potent, molt arrelat i amb molta varietat, i n’hem d’estar orgullosos”, afirma José Óscar Plaza, professor de periodisme local a la Universitat Pompeu Fabra. Un conjunt de televisions, ràdios, premsa impresa i digitals s’estén per tot el territori. 

“Podem trobar des de mitjans en els quals únicament hi treballa una persona fins a mitjans amb plantilles pròpies d’empreses mitjanes”, reconeix Núria de José, vicedegana del Col·legi de Periodistes de Catalunya. “Tots ells han fet un esforç extraordinari durant el confinament per seguir fent arribar la informació a la ciutadania”, afirma.

Les redaccions d’arreu del país preparen protocols de desconfinament per tornar a ocupar poc a poc les taules buides i omplir-se altra vegada del soroll i les presses habituals. A mitjans de febrer, el Cugat Mèdia bullia amb els seus vint-i-cinc treballadors i totes les reunions de coordinació. A Balaguer Televisió els seus quatre periodistes s’organitzaven per no faltar a cap rodatge i feien torns de cap de setmana. A principis d’abril a cap de les dues redaccions hi havia ningú.

El carrer, des de casa

El teletreball ha sacsejat totes les professions, portant-les fins a límits inimaginables. El periodisme no n’és una excepció, però, com explicar el què passa fora des de dins? Rutines noves i canviants: buscant l’equilibri en un terreny de joc delimitat per l’exercici de servei públic, la necessitat de sortir al carrer com a professional i la responsabilitat de quedar-te a casa com a ciutadà.

El xoc va ser contundent. En un primer moment els mitjans van haver d’acotar la seva feina, enfocar-se a la part més nuclear i ampliant l’oferta a mesura que les circumstàncies ho han permès. El Diari de Girona ha hagut de reduir la seva versió impresa de la cinquantena de pàgines habituals a les trenta-dues, de les quals quinze o setze són sobre el coronavirus. “Les seccions han desaparegut pràcticament totes”, explica la periodista Laura Fanals. “També han caigut els suplements que fèiem, perquè des de l’aprovació del primer estat d’alarma hem centrat tots els nostres esforços en la cobertura de la COVID-19 a la província. Només mantenim Cultura i Esports que, tot i mantenir la capçalera òbviament acaben estan relacionats amb el mateix”, diu Fanals.

Al Cugat Mèdia inicialment van suprimir tota la programació i van centrar-se en fer informació mentre gestionaven l’accés als mitjans necessaris per oferir informació multimèdia. Responent a les necessitats de la població, paulatinament van començar a oferir entreteniment i, sobretot, a donar cobertura a les iniciatives que s’estaven donant a la ciutat. “Hem creat un vertical al web amb totes les activitats que els veïns i veïnes han estat oferint, des de pintura fins a sessions d’esport”, diu la seva directora Mònica Lablanca. “També hem llançat un nou programa de ràdio que explica la reinvenció dels comerços de la ciutat: has de saber que la teva botiga de sempre et pot portar el producte a casa si no necessites”.

Segons Plaza, les fonts i la flexibilitat derivada de tenir redaccions més petites ha jugat a favor dels mitjans locals, allunyats de la burocràcia dels d’abast territorial més gran. Tot i això, “en un poble o comarca has d’anar a buscar tu les notícies, no te les portarà ningú”. La proximitat amb els protagonistes ha facilitat la feina. “Ells coneixen les fonts i les fonts els coneixen a ells, han estat confinats gran part de la jornada i el contacte que hi ha hagut ha estat molt directe i fluid”, celebren des de l’Associació de Mitjans d’Informació i Comunicació (AMIC), que dóna suport a més de 420 mitjans digitals i impresos.  

El camí ascendent dels mitjans locals 

“S’ha de saber que abans de l’arribada dels grans mitjans hi van haver uns valents que es van jugar el coll perquè el català no quedés en l’oblit després del 39”, diu Plaza, qui també col·labora en diferents mitjans. Explica que Catalunya és molt peculiar pel que fa als mitjans locals si la comparem amb la resta de Comunitats Autònomes o amb països d’Europa. “Té un ecosistema de mitjans de proximitat molt potent fins al punt que dobla i triplica altres panorames comunicatius”. 

Durant el franquisme, als anys 60, la llengua catalana estava pràcticament prohibida en l’àmbit públic i quedava confinada a les llars. Aquesta situació va fer que apareguessin iniciatives públiques i privades que van derivar a mitjans de comunicació. Plaza admet que no es pot destriar la importància del periodisme local a Catalunya de la llengua: “Si el català no hagués estat perseguit, possiblement les iniciatives de periodisme local no haguessin estat tan potents”. 

Després dels anys més durs del franquisme, Catalunya es va convertir en terra d’acollida. I, amb l’aprovació de l’Estatut, el català es va regularitzar. “Les noves arribades no coneixen la llengua. Això va propiciar que els mitjans locals actuessin com a eix vertebrador d’aquest aprenentatge”. diu Plaza. Els mitjans locals havien començat a augmentar i guanyar importància. 

Una nova onada d’ERTOs

La varietat dels mitjans municipals també es reflecteix en la seva forma de finançament, que varia notablement de públics a privats. Mentre que hi ha una gran quantitat de ràdios locals de titularitat pública a Catalunya, la majoria de la premsa local és privada. Totes elles sense distinció històricament han hagut de fer equilibris per mantenir a flot la seva fràgil economia. L’arribada del coronavirus ha trencat aquest delicat equilibri.

Una part important dels ingressos dels mitjans privats són publicistes, però les empreses que s’anuncien en un mitjà local no poden aportar grans fortunes, són botigues familiars i empreses petites i mitjanes de la zona. El confinament ha causat la retirada per part de molts anunciants, reduint encara més aquesta font d’ingressos. És per això que, encara que se’ls ha girat molta feina de cop per una gran demanda d’informació municipal, en Ximo Rambla, del Setmanari l’Ebre, insisteix en què “l’ajuda que els fa falta durant aquesta crisi no són mans, sinó diners”.

Separats s’escriu tot junt

El periodisme local també ha hagut de recórrer als Expedients de Regulació Temporal d’Ocupació (ERTO) per fer poder contrarestar els efectes de la crisi actual. L’Observatori de la Comunicació de Catalunya ja alertava d’una nova onada d’ERTOs al sector de la comunicació a nivell Espanyol. Des del Col·legi de Periodistes adverteixen, però, que encara que ara els mitjans privats ja en noten els efectes immediats, les retallades que hauran de dur a terme les administracions també passaran factura als mitjans de titularitat pública, com ja va passar amb la crisi econòmica de l’última dècada, amb més de 13.000 acomiadaments. La Federació de Sindicats de Periodistes (FeSP) s’ha mobilitzat per reclamar ajudes i evitar un augment la precarietat al món del periodisme arran de la crisi del coronavirus.

La pluralitat de mitjans i d’informacions s’uneix sota diferents paraigües com La Xarxa o AMIC que els posen en contacte i col·laboren econòmicament.  A més, també promouen l’intercanvi de notícies entre mitjans de comunicació i la col·laboració de recursos entre aquests.  “La col·laboració entre mitjans locals ens beneficia perquè hi ha moltes persones vinculades a més d’un municipi”, afirma Mònica Lablanca, de Cugat Mèdia. 

Durant la pandèmia AMIC ha creat un sistema d’informació constant i d’ajudes legals. “Si es trobaven algun problema podien acudir a nosaltres per trobar consells i compartir experiències amb altres mitjans amb la mateixa situació. És bo saber que no estàs sol”, diu Josep Ritort.

Per l’altra banda, La Xarxa ha ajudat als mitjans a adaptar-se i a descobrir nous formats per a treballar. “No han deixat de fer contingut de proximitat, s’han adaptat a les seves possibilitats”, diu Gabi Barragán. responsable de comunicació de La Xarxa. També han redactat mesures sanitàries per fer front a la COVID i que el desconfiament sigui el més segur possible per tots els periodistes.

Reptes tecnològics i reptes de futur

El panorama de comunicació local ha patit una forta sacsejada. Sobre la taula hi ha nous reptes, o més ben dit, els mateixos que abans de la pandèmia però ara més urgents que mai. El més immediat de tots la supervivència i un ventall d’ingressos que els permeti pujar la finestra cada matí. 

Però la COVID-19 també ha estat una oportunitat per aprendre a difondre els seus continguts per totes les finestres possibles. A Cugat Mèdia, per exemple, van activar canals de WhatsApp i de Telegram, quelcom que tenien planejat des de feia temps. “Vam activar una campanya perquè la gent estigués al cas de tota la informació i espais que estàvem oferint”, explica Lablanca, la seva directora. “Hem tingut una resposta enormement positiva”, diu.

Segons José Óscar Plaza, continuen creixent i és gràcies a Internet: “Ara tothom pot tenir un mitjà, només es necessita un ordinador i connexió a Internet”. Va ser a principi dels anys 90 quan va aparèixer el ciberespai. “Els mitjans locals van veure l’oportunitat de convertir-se en glocals, és a dir d’emetre des del seu poble però per a tot el món”, afirma el periodista. 

Els mitjans locals planten cara a la COVID-19

Durant la pandèmia mundial, els mitjans locals han batut rècords d’audiència. Davant un fenomen eminentment local, la resposta ha estat proximitat. Tots els professionals i experts entrevistats posen de rellevància com els mitjans locals ni poden ni volen fer la competència a d’altres d’abast regional més gran. L’objectiu és complementar-se amb un segell propi. Un cop més la diversitat fa acte de presència per convertir-se en el gran actiu de les petites redaccions.

Malgrat que paradoxalment molts d’ells estiguin a la corda fluixa econòmica i hi hagi un clar consens sobre que, ara més que mai, el repte és la supervivència. Malgrat els ERTE, l’esforç per assolir una qualitat professional i una digitalització molt més ràpida i precipitada del que s’havia previst, les redaccions locals del territori planten cara a la COVID-19. Arriben a més gent que mai.

La necessitat de la informació local comença en un àmbit cultural i comunitari i acaba en la funció de quart poder. Segons Ritort, els mitjans locals actuen de “nexe per generar comunitat”. “Hi ha moltes coses rellevants que passen en un municipi, comarca o barri. Si no existissin els mitjans de proximitat, tota aquesta informació desapareixeria i tindríem deserts mediàtics. La comunicació local és única i insubstituïble”, conclou.


Read more

20.000 mascaretes que no salvaran cap vida

Als camps de refugiats de les illes gregues, les mascaretes i el confinament estricte es contradiuen amb la impossibilitat de mantenir el distanciament.

MARC SEGUÉS, JOSEP TÀSSIES I JOAN SIMÓ

“La gent no té matalassos, dormen sobre estoretes o mantes. No hi ha calefacció, passen molt de fred. Tampoc hi ha electricitat. A vegades veus que cau menjar a terra, s’hi acosta un gos i no se’l menja. Hi ha moltes intoxicacions per fum, violacions, episodis de violència.

Molta gent mor dins del camp”. Aquesta és la “normalitat” dels refugiats que viuen a Moria (Lesbos) i així ho explica Isabel Rueda que, des de l’agost del 2019, exerceix com a coordinadora de la clínica ginecològica i obstètrica d’aquest camp.

Ja fa cinc anys que l’illa de Lesbos viu en una crisi humanitària perpètua, agreujada encara més per la irrupció de la COVID-19. L’epidèmia, d’escassa afectació en aquest racó del mar Egeu, ha significat el confinament estricte dels prop de 23.000 habitants de Moria, el nucli de refugiats més gran d’Europa. “Només poden sortir del camp amb autorització. Poden anar a la farmàcia i, en casos molt greus, a l’hospital”.

Entre aquestes excepcions no s’hi inclou la d’anar al banc a retirar la dotació de 80 euros que l’Estat grec els dóna cada mes per poder cobrir les seves necessitats bàsiques, fet que ha accentuat la preocupació entre la població refugiada que es veu sense possibilitat d’accedir als seus, ja de per si, escassos recursos econòmics.

El miracle grec
A Grècia el confinament ha estat ràpid, implacable i efectiu. Per a sorpresa de mig món el país hel·lènic va optar pel tancament quan tan sols hi havia un mort a tot el seu territori. Ara com ara el nombre de defuncions no arriba a les dues-centes i alguns mitjans han començat a parlar del “miracle grec”, un cas sorprenent tenint en compte la dramàtica situació d’altres països del sud d’Europa.

Malgrat que el món sencer sembla haver-se abocat en la lluita contra el coronavirus, els refugiats han de conviure amb altres malalties durant tot l’any. És el cas de la sarna, que ha esdevingut endèmica entre la població del camp. “Pràcticament tothom en té. Es passen el dia rascant-se i es provoquen moltes infeccions i ferides a la pell”, diu Rueda.

La solució a aquesta malaltia passa per l’aplicació d’una crema cada 12 hores i, sobretot, per mantenir una higiene constant, hàbit que, amb una dutxa per cada 100 habitants, resulta difícil d’adquirir.

Una lluita inefectiva
Als massificats camps de refugiats instal·lats a les illes gregues, les normes de distanciament social imposades pel govern es fan impossibles de seguir. Els habitants de Moria viuen en espais molt reduïts. Una mateixa tenda de campanya és compartida per famílies nombroses de fins a sis membres, i, per si això no fos prou, es passen el dia fent cues. Davant d’aquesta situació, de poc serveixen les 20.000 mascaretes que se’ls han repartit.

Conscients de la catàstrofe que, d’un moment a l’altre es podria desencadenar en llocs com aquest, més de 6.000 metges europeus han signat un manifest demanant que el trasllat dels refugiats que viuen a les illes. “Si Europa gira la cara, aquesta situació podria escalar i convertir-se en un desastre mèdic”, alerta el document.

Un oceà de brutícia Als camps que hi ha a les illes com Samos els refugiats han de conviure amb tones de brossa. JOAN SIMÓ

La tensió augmenta
“Els camps són olles a pressió”, explica el voluntari madrileny Álvaro Lucas des de Quios. En aquesta illa s’hi troba el camp de Vial que, la matinada del 19 d’abril, va ser greument afectat per un incendi. Tot va començar amb la mort d’una dona iraquiana sol·licitant d’asil que va encendre els ànims de la població del camp. La policia va respondre amb gasos lacrimògens i la cosa va anar a més. Com han explicat fonts de la mateixa organització: “La situació durant l’incendi va ser de caos angoixant, ja que la fugida de les flames entrava en contradicció amb l’estricta quarantena”.

Els més optimistes podrien dir que, al fons del negre túnel, s’hi veu una mica de llum. I és que, el passat 18 d’abril 50 menors no acompanyats van volar cap a Alemanya. No han tingut la mateixa sort les prop de 40.000 persones que continuen esperant a les illes de l’Egeu.

Cronologia

QUÈ VA PASSAR AMB LA FRONTERA TURCA?
09/10/2019
Turquia llança una gran ofensiva en territori kurd en el marc de la Guerra Civil Siriana. La Unió Europea li exigeix que s’aturi.
10/10/2020
Erdogan amenaça d’obrir la seva frontera amb Grècia si la UE no deixa de qualificar la seva operació militar de “moviment d’ocupació”.
28/02/2020
El president compleix la seva amenaça i obre la frontera turco-grega, a través de la qual 30.000 refugiats intentaran entrar a territori de la UE.
01/03/2020
Grècia opta per suspendre el dret a l’asil dels refugiats mentre aquests són brutalment reprimits per les forces de seguretat d’aquest país.
10/03/2020
Es detecta el primer cas de coronavirus a Turquia.
16/03/2020
La crisi sanitària fa que l’estat turc cedeixi i obligui a tornar els refugiats
a l’interior del país. Molts d’ells han perdut tots els seus recursos intentant entrar a Grècia.

Read more

Reptes d’ensenyar a distància

Les diferències entre alumnes en l’educació no presencial van més enllà de tenir ordinador.

MARTA BIETO MASSIP, ANDREA CUESTA DÍAZ I ARIADNA PÉREZ BARTOMEU

Les mares i pares han hagut d’agafar el rol de mestres durant el confi nament. ANDREA CUESTA

“Res és normal, no podem dir que l’educació que s’està fent sigui normal ara mateix”, explica la Núria Puch, mestra de primària i voluntària a l’Escola de Pau de La Mina de Barcelona. “Prioritzem les situacions personals i el contacte amb les famílies per sobre els deures”. Com comenta la Núria hi ha moltes “realitats diferents” i no tothom té accés.

Aquest és el cas d’en Dawook i la Lamis, dos germans de 10 i 13 anys que viuen amb els seus pares en un pis del Raval des que van venir a Barcelona des de Síria fa sis anys. Amb els pocs recursos amb què compten, no podien
fer front a la compra d’un ordinador. Així doncs, la Mariona Tellez i altres voluntaris del barri van organitzar una recollida de material escolar per a Dawook i la Lamis i altres infants del Raval que no han rebut les ajudes de la Generalitat.

La Mariona explica com s’han trobat “molts nens que no tenen ni fulls ni llapis a casa”, encara menys, ordinadors. Una situació que deixa en desavantatge l’alumnat més vulnerable que no pot continuar les classes amb normalitat i que haurà d’acabar el curs a través de les pantalles.

Educar a distància no és fàcil per a ningú. Aquesta és la conclusió a la qual molts mestres han arribat amb l’inici d’un tercer trimestre que a causa de la pandèmia del coronavirus no es podrà fer presencial. Això ha suposat un repte per a un sistema educatiu pensat en la presencialitat i que segons l’acadèmic d’innovació pedagògica Miguel Ángel Prats Fernández, “no estava preparat” per assolir les competències digitals. Aquesta situació. però, també ha visibilitzat una esquerda en l’alumnat: entre aquells que podran seguir les classes per internet i aquells que no tenen material TIC (ordinadors, connexió…).

Per pal·liar aquesta situació, el 14 d’abril, quan s’anava a complir un mes de confi nament i de les escoles tancades, la Generalitat va anunciar una col·laboració amb la Fundació Telefònica i La Caixa per dotar d’ordinadors i internet aquelles famílies amb mancances tecnològiques. Vuit dies més tard
es va començar el repartiment; però, per a la cap d’estudis de l’escola Salvador Sanromà de Llinars del Vallès (Barcelona) , Sílvia Díaz, la decisió anava tard: “Tenim dotze nens que porten un mes sense accés als deures”.

Davant d’aquestes circumstàncies la cap d’estudis del centre explica que, hores abans que s’anunciés el repartiment per part del govern, des de la seva escola ja s’havien mobilitzat per tal d’entregar a la regidora del municipi material TIC. L’equipament que es va distribuir a dotze nens del centre amb l’autorització del departament.

Competències digitals

Segons Miguel Ángel Prats aquesta primera esquerda digital que el mateix conseller d’Educació Bargalló reconeixia, no és el major problema ja que, amb l’entrega de material quedaria resolta. En aquest sentit, Prats considera que hi ha un segon i tercer cribatge digital que referència l’ús de les tecnologies que es té, el control que els pares fan d’aquest ús i el coneixement de les tecnologies aplicades a l’escola.

Com a cap d’estudis, la Sílvia considera que “malgrat la inversió de les escoles en ordinadors i material digital, a l’hora de la veritat els professionals no estaven preparats”. Després de Setmana Santa, el professorat ha hagut d’aprendre a crear webs i adaptar el contingut a la no presencialitat. Una manca de coneixements digitals comuna entre el professorat català que ha hagut d’aprendre a ensenyar a distància.

Com a coordinadora pedagògica, la Sílvia explica com la solució no és posar deures sense criteri, sinó “adaptar la feina perquè els nens puguin aprendre sense deixar a ningú enrere”. Continuar el curs sense deixar a ningú enrere s’ha convertit en tot un repte. Des d’aquells alumnes que no disposen d’ordinadors ni internet a aquells que malgrat tenir-ne, no saben utilitzar- lo per estudiar. Alumnes que necessiten l’atenció personalitzada per mantenir el ritme que se’ls demana o situacions familiars complicades impossibiliten un final de curs normal.

La crisi del coronavirus ha demostrat com el sistema educatiu regent pensat en la presencialitat té difi cultats per adaptar-se. Hauran de ser els professionals els que lluitin per reduir les escletxes digitals que existeixen ara mateix.

QUAN L’ESCOLA ARRIBA A CASA

El que tradicionalment havia estat una excepció s’ha convertit en la regla. L’escola a casa és ara una realitat que viuen les famílies des que va anunciar-se el tancament dels centres per la COVID-19. Acostumats a deixar als seus fi lls a l’escola, els pares ara han invertit rols i s’han convertit en “mestres” dels seus fi lls. Una nova realitat que han hagut de compaginar amb la seva feina, les tasques de casa i el seu rol com a pares.

Més enllà dels dispositius i les competències tecnològiques hi ha altres factors que afecten el rendiment acadèmic dels nens. Els problemes familiars s’han vist agreujats amb la crisi del coronavirus: els ERTE, els familiars malalts, els problemes econòmics, la convivència o l’angoixa del confi nament són alguns dels factors que també han entrat en joc els darrers dies.

Des del Ministeri s’ha assegurat que tots els alumnes arribaran al fi nal d’aquest trimestre tan poc convencional. Després que passi tot això faltarà veure si el model educatiu actual ha respost com hauria a l’emergència o si s’haurà de repensar en un futur.

Sense Internet ni dispositius
L’Institut Nacional d’Estadística (INE) xifra en un 6% les famílies catalanes sense accés a la xarxa i fi ns a un 15% les cases que no disposen de cap ordinador. Segons la Generalitat, actualment hi ha un total de 55.000 famílies catalanes que no poden seguir el curs acadèmic. Organitzacions com Save the Children asseguren que aquest alumnat “corre el risc de desvincular-se de l’escola”.

Falta de coneixemnt digital
Malgrat que les competències digitals poden semblar un requisit indispensable al segle XXI, l’enquesta de l’INE sobre l’ús de les TIC evidencia que més de la meitat de les famílies que no tenen accés a Internet és perquè no saben fer-ne ús. Aquestes xifres mostren una realitat que també forma part de l’escletxa digital i correspon a les competències digitals que es tenen i l’ús que s’en fa.

”Una situació gens normal”
El desenvolupament del tercer trimestre és una situació anormal. El conseller d’Educació, Josep Bargalló, ha remarcat l’esforç dels “equips directius i del professorat” en una entrevista per aquest suplement, on ha recordat que el curs “no ha de replicar el que es feia a l’aula”, sinó que ha d’entendre que “l’alumne està en una situació afectiva i emotiva diferent”
i necessita un major seguiment.

Read more

L’odissea de la petita empresa

POL AGUILAR, JULEN CHAVARRÍAS I IMANOL OLITE

La mascareta és ara una eina de treball indispensable. IMANOL OLITE

Des de fa quasi 100 anys, la família Bertran regenta un dels forns més coneguts de Badalona: Can Bertran. Des dels seus obradors en surten cada dia més de 500 barres de pa, 180 croissants i 190 ensaïmades. També ofereixen càterings i proveïment de restaurants, i el 2014 van obrir una cafeteria.

Per al Carles, al capdavant del negoci, Can Bertran funciona com un engranatge d’extrema precisió; però l’arribada del virus l’ha obligat a reajustar in extremis totes les peces que el conformen. Com a servei de primera necessitat, el forn ha seguit obrint, però la dràstica reducció dels ingressos ha obligat a ajustar els comptes.

“De seguida vaig entendre molt bé la situació; jo coneixia l’experiència
de gent del meu sector que treballa a Itàlia i ja em deien que em preparés per al que vindria”, explica. Per això, el 10 de març va haver de convocar un ERTE per a 25 dels seus 32 treballadors. La situació ara és extrema: amb el tancament del bar i la pèrdua de càterings i proveïments, la facturació
ha caigut en un 75%.Des dels obradors fins a la botiga, a Can Bertran tot ha canviat.

L’ús de mascareta n’és el més visible, i és que s’han extremat les mesures d’higiene. “El client vol tot això; ens ho demana perquè li genera un cert neguit”, explica en Carles. Per contrarestar la caiguda de clientela ara només obren els matins i han reduït substancialment l’oferta de productes.

En Carles, però, no s’ha limitat només a retallar i de la necessitat n’ha fet virtut. Des que va començar el confinament ha començat a oferir entregues a domicili per als clients que ho sol·licitin amb mètodes de pagament a través d’apps mòbil, transferències bancàries i pagament amb targeta des de la furgoneta. “D’allò dolent sempre surten oportunitats. I compte que no
haguem trobat un canal de futur”, expressa amb optimisme. I l’esforç
ja dona els primers fruits. “La reacció de la gent ha sigut molt positiva
i això m’ha donat molta energia.Al final, el reconeixement dels clients és la base de tot”, expressa.

Autònoms i PIME són els principals damnificats d’aquesta crisi, i empresaris com en Carles se senten abandonats. “L’Estat s’ha gronxat una mica i ha fet veure que nosaltres hem anat tard, cosa que és mentida”, argumenta. Per això, igual que tot el col·lectiu, exigeix solucions efectives.
“El present el salvarem com podrem; però a costa del futur. He percebut una notable torpesa per part de les institucions”, afegeix.

Des de Can Bertran, igual que la resta del sector, miren el futur amb incertesa. “Ara actuem sobre la marxa, fent una interpretació tant del que ens diuen com del que no”, explica en Carles. El que sí que té clar, però, és que la pandèmia s’ha d’aprofitar. “El temps mort que ens ha caigut a sobre
ha de servir per repensar, rumiar i crear eines de futur. Hem de ser positius”. Potser és per això que per Sant Joan ja ha encarregat més caixes de coca que l’any passat.

Una usuària segueix un entrenament d’Instagram des de casa. POL AGUILAR

Més de 600.000 treballadors estan pendents de recuperar els seus llocs de treballs quan finalitzi el període d’ERTO aplicats. Una d’elles és Vanessa Navas, monitora de classes dirigides d’activitat física al Club Bonasport.

Milers de gimnasos i centres esportius van haver de tancar les portes el 13 de març. Les classes dirigides han seguit, però, de forma virtual. El Club Bonasport ofereix connexions en directe a través d’Instagram per continuar
prestant servei als abonats. Aquestes hores de feina es pagaran quan els treballadors recuperin els seus llocs de treball.

Però des del primer moment, Vanessa Navas va decidir oferir classes pel seu compte. “Abans que el Bonasport ens digués de fer les dirigides per internet, vaig començar a fer-ho des del meu compte personal d’Instagram, i des d’ales-hores ha estat un boom”. Navas ha sumat milers de seguidors a la xarxa des que va començar el confinament, fins a arribar a més de
8.000. En les activitats dirigides que fa en directe, hi arriba a tenir connectades fins a 400 persones alhora. “A mi sempre m’ha agradat
fer classes, i per això ho segueixo fent ara, però no m’esperava arribar
a tanta gent”.

Cada dia, Vanessa Navas fa dues o tres activitats dirigides al seu compte personal i una altra al compte del Club Bonasport. “Són moltes hores cada
dia, però no ho faria si no fos la meva passió. A més, és una forma de sentir-me a prop de la gent”. Malgrat l’ERTO, per a Navas aquesta crisi ha suposat una oportunitat.

Un cop a la setmana imparteix una classe a través de l’Instagram del programa Tot Gira, de Catalunya Ràdio. TV3 l’ha contactat per fer una prova per a un programa. Algunes marques de roba esportiva i de menjar saludable li han demanat de promocionar els seus productes. “Estic segura que quan sortim de casa tindré ofertes laborals que em faran créixer professionalment”.

Internet s’ha convertit en imprescindible durant l’Estat d’Alarma. Els treballadors s’han reinventat i molts dels canvis seran utilitzats en el futur. “No crec que deixi de fer servir l’Instagram; és una cosa amb la qual puc arribar a molta gent i tindré disponible quan ho necessiti”.

Els fisioterapeutes han extremat les mesures de protecció. JULEN CHAVARRÍAS

L’Eric Rusca és fisioterapeuta a la clínica Rusca-Sagués, negoci que va constituir juntament amb la seva companya Carla. La seva vida ha viscut un
gir de 180º des del moment que va ser conscient que havia de reformular el seu dia a dia un cop es va aprovar el Decret d’Estat d’Alarma.

Els primers dies va regnar la incertesa. “Estàvem pendents de si l’Estat i el Col·legi de Fisioterapeutes arribaven a un acord i havíem d’obrir o tancar el negoci.”, comenta l’Eric. Finalment, es va acordar que les clíniques de fisioteràpia obririen, però només per atendre urgències, fet que ha generat cert enrenou en el gremi. “És un tema molt subjectiu. Qui marca la urgència? El pacient que la pateix o el professional que sap valorar la gravetat de la consulta?”, explica l’Eric.

Des del Col·legi de Fiosioterapeutes es va obrir una pàgina de voluntaris per ajudar, en la mesura del possible, els col·lapsats serveis sanitaris. L’Eric, tot i que va veure atractiva la idea de donar suport, va descartar la possibilitat perquè havia de mantenir oberta la clínica per al servei d’urgència.

Actualment, la clínica presenta un aspecte inhabitual i pràcticament desèrtic. La sala d’espera ha estat eliminada i l’Eric i la seva companya només atenen clients cada dues hores i les mesures higièniques són extremes Abans de rebre un pacient, l’Eric li formula quatre preguntes: primer de tot, si ha tingut contacte amb algun contagiat o ha presentat algun tipus de simptomatologia i, en el cas que les tingui o les hagi patit, quant temps fa dels fets. A continuació, demana als seus pacients que es prenguin la temperatura abans d’assistir a la consulta i els demana que vinguin amb mascareta si és que en tenen.

“Fem el tractament protegits de la manera més adequada. Ens posem samarretes que rentarem immediatament després de la sessió, guants, ulleres, mascareta i una tela que ens cobreix i dona més protecció.” relata. D’altra banda, els serveis de psicologia i nutrició que també ofereixen a la clínica es van adaptar a aquesta nova realitat atípica mitjançant connexions
a Skype o proposant reptes a través d’Instagram.

Les agències de viatges estan cancel·lant totes les reserves. IMANOL OLITE

El 16 de febrer, en Franc Famadas i la resta de companys celebraven el segon aniversari de Roda el Món, una petita agència de viatges de Badalona d’on ell n’és administrador i director. Des que van obrir, el negoci ha sigut tot un èxit. El que no s’esperaven, però, és el que es trobarien tres mesos després de bufar les espelmes.

La COVID-19 els va enganxar, com a molts, desprevinguts. “Com tots, el vam menystenir, i qui et digui que no, menteix rotundament”. Ara, les males notícies no donen treva. “Des de febrer hem venut zero. Tot ha sigut cancel·lar i posposar viatges”, comenta en Franc. “Si res canvia, perdrem entre entre el 80 i el 90% dels ingressos”, sentencia.

El més difícil, però, és pensar en el futur. A Espanya, les pèrdues al sector turístic, que aporta més del 12% del PIB, podrien arribar als 92.000 milions d’euros; una caiguda del 61% respecte el 2019. Per això, en Franc en particular i el sector turístic en general van amb peus de plom. La feina, però, no és gens fàcil, ja que les restriccions indefinides de mobilitat i el tancament de fronteres fan impossible establir estratègies d’actuació.

L’únic que tenen clar és que caldrà redissenyar el catàleg. “Estem treballant en propostes de turisme nacional, perquè està clar que la cosa anirà per aquí”. La viabilitat d’aquestes idees, però, no és segura. “La gent ha de tornar a recuperar la confiança per viatjar. També cal tenir en compte els plans dels altres països”, afegeix.

Malgrat haver hagut de desfer les maletes, l’equip de Roda el Món insisteix que aquesta pausa en la seva aventura és només un punt i a part. “Volem transmetre que estem molt vius i mantenir la confiança dels clients”. Prova d’aquesta voluntat de vida és el #TornaremAFerLesMaletes, una campanya
d’Instagram que han creat per mantenir viva en els seus clients la inquietud per descobrir el món.

Read more

ACCIONS QUE DONEN VIDA

Marc Segués

IL·LUSTRACIÓ DE JOSEP TÀSSIES

Nen, et va bé de llegir ara? –Em va perfecte. Som-hi! L’àvia va a l’habitació. Agafa el Quadern gris de Josep Pla. El porta al menjador, s’asseu al sofà i tanca els ulls. Jo obro el llibre i començo a recitar en veu alta: “25 de juny. – Segon dia de la festa major de Palamós…”. Cada tarda dediquem una hora a trencar els murs del confi nament viatjant junts a Palafrugell, Calella, Begur o Palamós de la mà de les paraules del dietari de Pla.

La meva àvia té 89 anys i és una enamorada de la literatura catalana. Des de fa molt temps, però, té una greu defi ciència visual que li impedeix fer allò que més li agrada: llegir. El juny passat es va morir l’avi i va quedar vídua. Des de llavors viu a casa, amb nosaltres. El confi nament li ha robat
les distraccions del seu dia a dia: caminar, anar a comprar, visitar la seva germana a la residència…

Cada tarda, però, la seva imaginació vola al 1918 i s’emociona, riu, s’enfada, es preocupa i s’escandalitza per la vida viciosa de Pla. La solitud és el sentiment de trobar-se sol, tot i potser no estar-ho físicament. Cada any més de 25.000 persones truquen al telèfon de l’esperança perquè se senten aïllades al món.

El neuròleg Álvaro Pascual-Leona constata que la solitud és tan perjudicial per a la nostra salut com fumar-se mig paquet de tabac cada dia. Segons l’Institut Nacional d’Estadística, 5 milions de persones a Espanya viuen el confinament soles, sense contacte amb cap ésser humà. “Sort en tinc de vosaltres; si no, em passaria el dia plorant a casa, sola”–ens va dir un vespre l’àvia–. Aquella nit vaig entristir. Com podia ser que no hagués començat a compartir els meus ulls i la meva veu abans amb ella? Em vaig adonar que l’esforç de dedicar una hora cada tarda a llegir-li Pla significava poc per a mi, però a ella li donava mitja vida.No hi ha hagut un dia que en acabar de llegir ella no m’hagi donat les gràcies. Em va costar dormir.

Hi ha gent que sosté que la crisi de la COVID-19 comportarà un canvi de paradigma a la nostra societat. M’agradaria que després de tot no tornéssim
a la normalitat, perquè la normalitat era el problema. Almenys que hàgim après a ser humans, empàtics, generosos. Una trucada, una lectura, una conversa, una rialla o una abraçada sincera poden canviar vides.

#StopDiscriminació

Transfòbia
COMUNITAT VALENCIANA
Una dona transsexual ha hagut d’abandonar la seva localitat de residència,
Benidorm, per amenaces. Els fets van passar després que l’1 de maig un agent de la policia local insultés la víctima mentre el seu company ho gravava des del cotxe patrulla. El vídeo es va fer viral i des d’aleshores altres veïns van començar a insultar-la. L’Observatori Valencià contra
l’LGBTIfòbia ha reallotjat la víctima en una altra població i el policia està
pendent de judici per delicte d’odi.

Metges assetjats
BARCELONA
Rata Contagiosa. Una ginecòloga barcelonina va trobar el seu cotxe amb les rodes punxades i aquestes paraules pintades. Els Mossos van detenir l’autor dels fets, investigat per danys amb un possible agreujant de delicte d’odi. L’assetjament als professionals sanitaris s’expressa en forma de missatges desagradables d’alguns veïns que els demanen que abandonin els seus domicilis per por de contagiar-se, oblidant que ells són els responsables
de curar els malalts.

Diversitat Funcional
COMUNITAT DE MADRID
La família de Rosa Chauca, diagnostigada de COVID-19, ha denunciat un acte de discriminació per part de l’Hospital Alcalá de Henares, que va assegurar a la malalta que no entraria a l’UCI. L’afectada, de 56 anys, té una discapacitat intel·lectual, i es va contagiar de coronavirus en una residència per a persones amb diversitat funcional. Quan la salut de la pacient va empitjorar, els van dir que descartaven portar-la a l’UCI, fet que la familia va denunciar com a discriminació.

Read more

Solidaritat en temps de pandèmia

Particulars, empreses i institucions estan contribuint a suplir la manca de material sanitari

La pandèmia de la COVID-19 ha deixat a Catalunya més de 60.000 casos positius, 81% dels quals només a la província de Barcelona. Les altes hospitalàries s’eleven a 34.800, i així i tot, sembla que el pitjor ja ha passat. El mes de maig es va obrir el dia 4 amb l’inici de la desescalada en fase 0, que va permetre fer esport i passejar seguint franges horàries per edats, acudir a comerços i locals de servei amb cita prèvia i recollir menjar per emportar.

Tot i passat el pic de la crisi, aquesta està lluny d’acabar. No s’ha d’oblidar el ritme inabordable que van haver de resistir els centres mèdics en el seu punt àlgid, i que continuen exercint una àrdua i esgotadora feina. És per això que la ciutadania va mostrar la seva cara solidària i molta gent va posar fil a l’agulla per auxiliar hospitals, Centres d’Atenció Primària i residències de gent gran.

Amb enteresa i molta organització, els donants de material sanitari van començar a aflorar i, ràpidament, els efectes es van començar a notar. Davant d’una situació desesperada i amb les mesures sense precedents que s’hi han aplicat, va manifestar-se la solidaritat de molta gent – particulars i empreses, juntament amb algunes institucions-, que, amb els recursos de què disposaven, van suplir algunes mancances i van reforçar els ànims dels treballadors del sector sanitari.

Ajudes del sector públic i privat

Davant aquesta crisi, moltes empreses s’han reinventat, com algunes del sector tèxtil, les quals han elaborat material per a l’ocasió. Per altra banda, particulars altruistes han estat col·laborant en aquest auxili massiu, com és el cas d’un veí de Viladecans que fa pantalles protectores amb una impressora 3D i que prefereix romandre en l’anonimat. “La idea va sorgir en veure que els sanitaris no tenien la protecció adequada i que amb la impressora 3D de casa podia fabricar-ne; volíem poder ajudar a qui ho necessités”, assegura. A través de la seva dona, treballadora sanitària, ha fet arribar aquest material als professionals dels dos ambulatoris de Gavà, als companys que estan treballant a la planta de pal·liatius del Centre Social i Sanitari Frederica Montseny i a l’Hotel Salut Renaissance. També n’ha repartit a petits comerços del barri: la fleca, una botiga d’alimentació i una clínica dental. En total, ha fet més de cent pantalles: “Crec que saber que no tenien material sanitari suficient ha fet que molta gent hagi ajudat; és el mínim que es pot fer per tot aquell que ha d’estar a primera línia”.

Un altre exemple d’aquesta col·laboració ciutadana és la botiga de cosmètics Bellesa i Més, una petita empresa de Vilanova i la Geltrú. Des d’aquest negoci han col·laborat per ajudar el Consorci Sanitari Alt Penedès-Garraf mitjançant l’aportació de mascaretes i guants. En total, han donat una seixantena de mascaretes i unes dues-centes unitats de guants. Anna Martín, responsable de la botiga, sent “que necessitava col·laborar i que si ho fèiem tots junts, el resultat final milloraria”. 

A més, algunes grans empreses també s’hi han involucrat. Tendam, un dels principals grups d’Europa del sector de moda especialitzada i que engloba marques comercials com Cortefiel, Pedro del Hierro o Springfield, ha posat en marxa diferents iniciatives solidàries per pal·liar les necessitats socials i sanitàries derivades d’aquesta crisi. L’empresa ha llançat la campanya #TodosSumamos – El hilo que nos une, amb la que ofereixen a les institucions sanitàries peces de roba produïdes per les seves marques. També ha posat a disposició de les autoritats la seva xarxa d’aprovisionament global, ha adquirit material sanitari i ha col·laborat amb diverses companyies per gestionar altres compres amb ajut sanitari. La companyia ha rebut peticions de més de tres-cents centres hospitalaris de tota Espanya, com és el cas de l’Hotel Salut Melià Sarrià Barcelona – CAP Montegre Les Corts. A dia d’avui, s’han processat més de 50.000 peces de roba, com pijames, bates, sabatilles i roba interior pels malalts hospitalitzats, així com roba de canvi pels sanitaris.

Cooperació de les institucions públiques

Les contribucions també han arribat des del sector públic. L’Ajuntament de Barcelona, en col·laboració amb la Generalitat de Catalunya, Correus, i un conjunt de marques col·laboradores, va engegar el que es coneix com a Cistella d’Aliments: un repartiment d’un cistell amb menjar per una setmana a col·lectius d’especial risc per facilitar-los el confinament i evitar la propagació de la Covid-19. Aquesta cistella està pensada per a persones en situació de vulnerabilitat i sense xarxa de suport per accedir al subministrament d’aliments, entre les quals es troben algunes persones de més de setanta anys, els contagiats per la malaltia a les seves llars i els malalts crònics en especial risc enfront del contagi per la seva patologia de base. 

(Tuit)

Així mateix, el Sistema de Salut de Catalunya ha col·laborat amb la campanya #JoActuo, que té com a objectiu fomentar i agrair tots els esforços de la ciutadania per superar amb èxit la pandèmia. És una iniciativa impulsada pel Sistema de Salut i el Col·legi del Màrqueting i la Comunicació de Catalunya, que obre la porta a tots els ciutadans a aportar “el seu gra de sorra en aquesta lluita i mostrar suport als professionals de la salut”. La campanya engloba tres grans eixos d’actuació: la solidaritat, la crida a l’acció i la col·laboració ciutadana.

A més, les Cambres de Comerç de Catalunya, juntament amb les empreses Artic i Sixtemia , han posat en marxa la plataforma Covid19 Community, amb l’objectiu d’ajudar a la coordinació i la distribució de tota mena de material solidari arreu de Catalunya. A través de les xarxes socials fan una crida a la ciutadania a oferir material, elements de protecció i altres recursos, així com recullen les necessitats i peticions d’aquesta per proveir-los del que els calgui.

Altres entitats públiques, com alguns Instituts d’Educació Secundària, també han aportat material. A Móra d’Ebre, l’Institut Julio Antonio, on es pot cursar el grau mitjà d’atenció sociosanitària, ha fet una donació als hospitals de l’Àrea de Salut de les Terres de l’Ebre de tres-centes mascaretes i cent setanta ulleres de protecció. Joan Salvador Ventura, el director de l’institut Móra d’Ebre, va expressar a la ràdio local la necessitat de crear una xarxa de suport mutu per afrontar aquests moments.

Benvinguda al material sanitari

L’arribada del material sanitari als respectius centres ha tingut una resposta totalment positiva. En l’àmbit hospitalari, segons explica la responsable en cap de Comunicació de l’Hospital de Vilafranca, Helena Mestre, la gratitud és indiscutible: “Aquesta allau de solidaritat ha ajudat molt a complementar els equips de protecció. Les iniciatives van sorgir espontàniament, cosa que es valora molt, ja que la societat era conscient de les mancances que advertien els mitjans de comunicació”. I és que amb l’increment de casos de Covid-19 i la necessitat d’Equips de Protecció Individual (EPI), el ritme de consum creixent i les dificultats en els subministraments d’aquest material va fer que els estocs s’esgotessin en alguns materials.

El mateix va ocórrer a l’Hospital Sant Camil (Consorci Sanitari Alt Penedès-Garraf), on “les comandes de material no arribaven o ho feien en una quantitat menor de la sol·licitada”, esmenta la infermera en cap de Malalties Infeccioses. L’hospital té l’obligació de fer arribar a tots els treballadors els EPI adequats per tal de protegir-los a ells i als pacients. S’ha exigit una major disposició d’aquests materials davant l’increment de pacients que requereixen aïllament; en una situació normal, “diàriament podem estar parlant de màxim 12-15 pacients de 157 llits, i amb la Covid-19 hem tingut un màxim de 170 pacients ingressats en aïllament”. Respiradors o llits són essencials en circumstàncies així, cosa que va implicar un esforç enorme al departament de compres de l’Hospital, “que va haver d’anar a buscar-los a Croàcia perquè aquí no hi havia disponibilitat”, sentencia la infermera en cap, sovint quedant parats a la duana. També s’ha de tenir en compte que molt material sanitari provenia de la Xina, que davant la crisi va aturar la producció i la distribució.

La infermera en cap d’Infeccioses confessa: “No ens podíem imaginar aquesta solidaritat unànime”, davant la rebuda de material a petita escala com per part d’empreses més potents. “Vam acabar decidint fer una crida des del centre i la resposta va ser massificada: bates, mascaretes, guants, davantals de plàstic, uniformes o impermeables”, entre altres materials cabdals.

“Crec que ningú estava preparat per una pandèmia i tot el que implica”, opina la infermera de l’Hospital Sant Camil. Per la seva banda, Helena Mestre creu que la centralització de les comandes per part del Ministeri de Sanitat ho va complicar tot molt. “Hem de tenir productors autòctons i material reutilitzable”.

L’ajuda també ha arribat als Centres d’Atenció Primària (CAP), dels més afectats per la crisi. Als CAP de Gavà i Begues disposaven de dos EPIs complets per consulta a l’inici, a més de mascaretes quirúrgiques i, excepcionalment, FFP2. “En un primer moment era suficient per a l’activitat habitual del centre, va deixar de ser-ho quan vam canviar la manera de treballar”, diu la infermera Adjunta a la Direcció dels dos centres, que respon al nom de Juárez. És aleshores quan les donacions externes van ser un gran favor. L’Ajuntament els va cedir un cotxe i un fumigador, i particulars van fer mascaretes i gorres de tela o pantalles facials. L’aportació de menjar també ha estat habitual, cosa que “va proporcionar un  elevat grau de motivació a tots els professionals, que van sentir el reconeixement del poble per al qual estem treballant”, assegura Juárez.

I és que la situació dels treballadors del CAP és delicada: al contrari que als hospitals, ells passen consulta, visiten a domicili i es desplacen: “El material que tenim avui dia és complicat de fer servir en aquestes circumstàncies, no disposem de material adequat per a la nostra activitat assistencial particular”, opina Juárez. La infermera es queixa per la mala gestió d’aquest per part de les institucions: “No pot ser que ningú hagi fet perquè empreses nacionals produeixin un material necessari per a la situació que ens competeix”. Així i tot, remarca que, quant a la solidaritat social, “quan funcionem junts arribem lluny, només s’ha de tenir clar l’objectiu, i ara està més clar que mai”.

A Barcelona, a l’Equip d’Atenció Primària del CAP Montnegre-Les Corts Pedralbes, la infermera Adjunta a la Direcció Gemma Fanlo ens explica com “durant la primera fase va mancar material i van ser primordials les donacions de familiars dels professionals de l’equip”, com bates, polaines, gorres o pantalles. El material sanitari dels EPIs els facilita els equips de l’Institut Català de la Salut (ICS), i “ha estat suficient gairebé sempre seguint els protocols de l’empresa, tot i que al principi de la pandèmia la sensació dels professionals és que era insuficient”, remarca Fanlo.

El CAP està vinculat a l’Hospital Salut (Hotel Salut Melià de Sarrià), un equipament que s’ha obert per descarregar els hospitals d’aquells pacients amb simptomatologia greu que, per circumstàncies socials, no poden fer l’aïllament a domicili. En aquest cas, tant l’ICS com el Servei Català de la Salut (CatSalut) van portar-hi material, a més de fer una crida a les empreses amb l’objectiu de rebre donacions, ja que els primers dies no disposaven gairebé de res. “Tots els col·lectius amb qui hem contactat s’han involucrat i han donat resposta a les nostres sol·licituds”, remarca Judith López, treballadora social sanitària del CAP Adrià i el CAP Montnegre.

Entre els col·laboradors es troben el Col·legi de Farmacèutics de Barcelona, Cortefiel, ENRI, Primark o Nivea. El Consorci Sanitari de Barcelona va contactar amb Inditex per proporcionar roba còmoda als pacients, abans vestits amb la cedida pels treballadors de l’Hotel. A més a més, han tingut donacions de petites empreses com restaurants o pastisseries. Pel que fa als EPIs, en un inici disposaven de mascaretes, ulleres, guants i bates, però a mesura que van anar avançant els dies van arribar-ne més, que, sumat a la donació de pantalles, els hi proporcionen una major protecció. Al principi els EPIs s’havien de reutilitzar; actualment, se’n fa un ús adequat i necessari. López afegeix que “s’està donant molt bona resposta a aquesta situació, ja que sense això no es podrien cobrir les necessitats bàsiques dels pacients. Veure la col·laboració de diferents entitats els dóna ànims i els ajuda en la recuperació”.

La visió dels experts

La Judit Planella és psicòloga clínica i actualment treballa a la Fundació Catalunya-La Pedrera, una entitat de caràcter social. És especialista en els àmbits d’impuls social, cultura, territori i medi ambient, coneixement i recerca i alimentació. La psicòloga parla de la societat com un únic element i destaca la col·laboració que existeix entre els diferents actors que la conformen. Concretament remarca “la importància de la gent voluntària que s’ha unit per ajudar a les persones més necessitades i les organitzacions de barris que s’han creat”. Un clar exemple és la gent que s’ha ofert voluntària per ajudar a gent gran del barri a fer la compra.

També posa de manifest “la importància de les accions de les empreses que han ofert recursos gratuïts o han donat material sanitari”. Com a conclusió, afirma que la societat s’ha sabut adaptar correctament a les necessitats que requereix una pandèmia global, una situació d’emergència. El suport i el material rebut és imprescindible per combatre la crisi del coronavirus, tant l’ajuda que prové del sector públic com la que neix del sector privat.

Read more

Students in reverse

ALBA RÍOS AND NORA TARNOW

Llegeix aquest contingut en català aquí
Translated by Álvaro Rodríguez Huguet

Spending the weekend in Barcelona and studying in other places of Catalunya. That is what thousands of people from Barcelona are forced to do because of minimum grades, the cliché of “studying in the capital” but the other way around.

Home Friday. Marina, the same as the major part of college people from Barcelona that studied outside the town, come back to her town to spend the weekend with her family and friends. MIQUEL PASCUAL

Barcelona have an offer of more than 300 degrees between the four public universities of the town: University of Barcelona, Autonomous University of Barcelona, Pompeu Fabra University and Polytechnic University of Catalunya. Every year, the capital receive thousands of Catalan people that are forced to change residence to be able to study what they wish. However, some young people from Barcelona are in reverse: they leave their town to study in centres of the rest of Catalunya.

The major part of students that decide to leave Barcelona is because of the minimum grades, since they do not reach to the grade they need to enter to the desired degree. Often, the demand is lower in universities outside the town and, thus, the grade is inferior. Some of these cases are Mar, Alejandra and Marina. The qualification they obtained from the addition of high school and the university entrance exam didn’t reach the minimum for them to enter to the degree they wished in Barcelona; but they refused to study any other degree, if they don’t want it.

Mar made her research work in second year of high school and she was sure that she wanted to study Biology, no matter what. As she didn’t make it to enter in the AUB, she decided to live in Girona to study the degree she wanted so much. She is currently studying 3rd degree of Biology and she thinks about it as a very positive experience that made her grow as a person and allowed her to go out the “box” to liven up and meet new friends.

Alejandra is in her first quarter studying Law in the University of Lleida and, with doubts in the beginning, she is sure that made a good decision. She didn’t make it to apply the preregistration on time and, as there was no places left for studying Law in Barcelona, she decided to go to Lleida. Spending a year to rest in doing something else as traveling or working was not an option; she knew that she wanted to keep studying and didn’t want to break her study routine.

Marina did not reach either the minimum grade to study in Early Childhood Education in Barcelona. She had a friend that also was studying the same in Lleida and, as always, she had vocation to become school teacher, the decision was not a problem at all. Although she recognizes that living in Lleida is quieter, even sometimes might be dull, she highlights the freedom she has for organising her free time and coexistence of not living with her parents.

Another motivation to study outside Barcelona is the fact that the degree to be coursed is very specific and it is only given in a university in particular. This was Jordi’s situation, he wanted to study Comunication and Audiovisual Journalism; a degree only offered in Lleida. He assures that it was not a difficult decision to make because it had many aspects in his favour. On one hand, when he finished high school, he decided that he wanted to change his lifestyle and mind set and, on the other hand, he had relatives living in Lleida and they offered him to go with them during the first year of the degree.

Some other frequent reasons between the youth also can be that the degree is private in Barcelona and public in other cities, or the academic training it is only given as a college degree in a particular university. It is the case of Berta, she studies Performing Arts in Eram, an assigned university to the UdG. This was the only option that she had to studying her degree in Catalunya, as a public one.

Barcelona, university town
These five university students are not special cases. They themselves assure us that in their courses people is from all over Catalunya and many few students in Lleida and Girona are actually from there. The last data of the Education Department of the Generalitat reports that 23,9% of students that live in Barcelona study in other Catalan regions.
However, the capital keeps gathering the major part of the enrolled students of all territory. According to the Statistics Institute of Catalunya, there were 208.511 enrolled students in the year 2017-2018 in degrees all over Catalunya, from which only a 16,12%, 33.613 students, went to a public university outside Barcelona.

Unlike other countries as Germany, where moving to another city is usual to course a degree, in Catalunya remains an important factor that is the territoriality of the universities. What motivates students is rather a consequence of the offer that a decision to changing cities.

Read more

Estudiants en sentit contrari

ALBA RÍOS I NORA TARNOW

Read this content in English here

Passar el cap de setmana a Barcelona i estudiar a altres indrets de Catalunya. Això és el que fan milers de barcelonins que es veuen forçats, per les notes de tall, a invertir el tòpic ‘d’estudiar a la capital’.

Divendres de tornada. La Marina, com la majoria d’universitaris barcelonins que van a estudiar fora de la ciutat, torna a Barcelona per passar el cap de setmana amb la seva família i amics. MIQUEL PASCUAL

Barcelona té una oferta de més de 300 graus entre les quatre universitats públiques de la ciutat: Universitat de Barcelona, Universitat Autònoma de Barcelona, Universitat Pompeu Fabra i Universitat Politècnica de Catalunya. Cada any, la capital rep milers de catalans que es veuen obligats a canviar de residència per poder estudiar el que desitgen.

No obstant això, alguns joves barcelonins van en contradirecció: abandonen la seva ciutat per estudiar a centres de la resta de Catalunya.

Principalment, els estudiants que decideixen marxar de Barcelona ho fan perquè no els arriba la nota de tall que necessiten per entrar al grau que volen. Sovint, en altres universitats fora de la ciutat la demanda és més baixa i, per tant, la nota és inferior. És el cas de la Mar, l’Alejandra i la Marina. La qualificació que van obtenir de la suma entre el batxillerat i la selectivitat no els arribava per poder entrar a la carrera que volien a Barcelona; però elles es negaven estudiar un grau que no els agradés.

La Mar va fer el seu treball de recerca a segon de batxillerat i va tenir clar que volia estudiar Biologia, sí o sí. Com que no va aconseguir entrar a la UAB va decidir anar a viure a Girona per cursar el grau que tan desitjava.

Actualment està estudiant tercer curs de Biologia i considera que és una experiència molt positiva que l’ha fet créixer com a persona i que li ha permès sortir de la ‘bombolla’ per espavilar-se i conèixer noves amistats.

L’Alejandra només fa un trimestre que estudia Dret a la UdL i, tot i dubtar una mica al principi, té clar que va prendre una bona decisió. Ella no va aconseguir fer la preinscripció a temps i, com que no quedaven places per estudiar Dret a Barcelona, va decidir marxar a Lleida.

Prendre’s un any de descans per fer una altra cosa com viatjar o treballar no va ser mai una opció; tenia clar que volia seguir estudiant i no volia trencar la seva rutina d’estudi.

A la Marina tampoc li va arribar la nota per estudiar Educació Infantil a Barcelona. Com que tenia una amiga que també estava estudiant el mateix a Lleida i com que des de sempre ha tingut vocació per ser mestra, la decisió no li va suposar cap problema. Tot i que reconeix que fer vida a Lleida és més tranquil i fins i tot, de vegades pot ser avorrit, destaca la llibertat que té per organitzar el seu temps lliure i la conveniència de no viure amb els pares.

Una altra motivació per anar a estudiar fora de Barcelona és el fet de el grau que es vol cursar és molt específic i només s’imparteix en una universitat en concret.

Amb aquesta situació es va trobar el Jordi, que feia molt temps que volia estudiar Comunicació i Periodisme Audiovisual; una carrera que només s’ofereix a Lleida. Ell assegura que no li va ser gens difícil prendre aquesta decisió perquè tenia molts aspectes al seu favor.

D’una banda, quan va acabar batxillerat va decidir que volia un canvi de vida i de mentalitat i, de l’altra, tenia familiars que vivien a Lleida i que li oferien poder-hi viure durant el primer any de carrera.

Altres raons freqüents entre els joves també poden ser que la carrera sigui privada a Barcelona i en altres ciutats l’ofereixin com a pública, o bé que el tipus de formació només s’imparteixi com a grau universitari en una universitat en concret. És el cas de la Berta, que estudia Arts Escèniques a l’Eram, una universitat adscrita a la UdG. Aquesta era l’única opció que tenia per estudiar la carrera a Catalunya, com un grau públic.

Barcelona, ciutat universitària
Aquests cinc universitaris no es troben fora de la norma. Ells mateixos ens asseguren que als seus cursos la gent és d’arreu de Catalunya i que molt pocs estudiants a Lleida i a Girona són realment lleidatans i gironins. Les últimes dades del Departament d’Ensenyament de la Generalitat diuen que el 23,9% dels universitaris que resideixen a Barcelona estudien a la resta de Catalunya.

Tot i així, la capital segueix concentrant la major part dels matriculats d’arreu del territori. Segons l’Institut d’Estadística de Catalunya, al curs 2017- 2018 hi va haver 208.511 alumnes matriculats en graus universitaris arreu de Catalunya, dels quals només un 16,12%, 33.613 estudiants, anaven a una universitat pública fora de Barcelona.

A diferència d’altres països com Alemanya, on mudar-se de ciutat és habitual per a fer un grau universitari, a Catalunya hi segueix havent un gran factor de territorialitat de les universitats. Les motivacions dels estudiants són més aviat una conseqüència de l’oferta que una decisió per canviar de ciutat.

Read more

“Som un més de la plantilla”

Els estudiants del món de la salut sumen esforços per fer front a la Covid-19

La crisi del coronavirus ha posat en tensió el sistema sanitari. La situació davant la pandèmia és excepcional i, per fer-hi front, s’han hagut de prendre mesures en altres moments inimaginables. Per exemple, la contractació d’estudiants i personal en formació de medicina, infermeria o altres àmbits de la salut com la investigació científica o la farmàcia. Alguns d’ells, després d’oferir-se voluntaris, s’enfronten a la realització de tasques que, en un altre context i davant la seva inexperiència professional, haurien d’estar supervisades.

El personal mèdic de l’Hospital Clínic preparant-se per atendre als malats de Covid-19. |FRANCISCO ÀVIA (ACN)

El 14 de març, el govern espanyol va fer públic un Reial Decret on s’establia que l’administració podia comptar amb estudiants i personal sanitari per fer reforçar els centres mèdics. Seguint aquesta direcció i, a petició del Consell de Col·legis de Metges de Catalunya, el govern català està mobilitzant metges titulats l’any passat i estudiants d’últim any de Medicina i Infermeria, entre d’altres. La convocatòria també ha anat dirigida al personal sanitari recentment jubilat.

Malgrat la crida a la col·laboració, en alguns casos són els mateixos professionals qui s’han de mobilitzar. Aquest és el cas de Miquel Ariño, llicenciat en Medicina. Després d’aprovar l’examen MIR a finals de gener, es va apuntar a una borsa de voluntaris per ajudar durant la pandèmia. La resposta, però, no va ser la que esperava: “Vam començar a rebre trucades de Madrid i del País Basc oferint-nos places de metges a centres públics abans que a la nostra pròpia ciutat”. Finalment, va saber que a l’Hospital de Barcelona necessitaven personal i ara treballa en aquest centre privat.

“Mai hauria imaginat que els meus primers passos al món de la Medicina serien així.”

Miquel Ariño, metge MIR.

La situació de la Laura Albert és força similar. Després d’enviar un correu a Suport Covid-19, un grup de coordinació organitzat pel Col·legi de Metges de Girona, treballa com a suport d’urgències a una clínica privada. El seu objectiu és donar un cop de mà, “sentconscient que em queda molta formació per davant”. I és que cal entendre que aquests joves es troben a mig camí entre la formació i la professió. Com explica en David Fernández, resident d’infermeria, “ara mateix som un més de la plantilla i no estem supervisats de manera contínua”.

Un estudiant de medicina fent tasques de suport telefònic. Imatge de l’1 d’abril del 2020. |ACN

Tot i les noves responsabilitats, però, sovint segueixen cobrant el sou de resident. “Prenem les nostres pròpies decisions”, declara en David Fernández. I, per tant, demana que aquests nous infermers cobrin com a tal, ja sigui per l’elevat risc de contagi o per la realització de tasques que, en una situació normal, haurien d’estar controlades de prop.

Segons els mateixos testimonis, els Centres d’Atenció Primària i els hospitals catalans generalment tenen mascaretes, bates i pantalles protectores suficients. Però, no tot el personal sanitari corre la mateixa sort. L’Alejandro Aguilar, estudiant de tercer de Farmàcia, treballa ara a una petita oficina farmacèutica d’Arenys de Munt on, segons explica, porta tota una setmana amb la mateixa mascareta. “No ens podem permetre el luxe de llençar-les”, es queixa. A més, afirma que “el degoteig de gent és constant” i que “el desgast emocional sempre està molt present”

“Al final som persones ben preparades, que podem aportar, amb moltes ganes d’ajudar a la societat.»

David Fernández, resident d’infermeria.

En definitiva, aquests joves estudiants s’enfronten a un procés d’aprenentatge accelerat a marxes forçades. Miquel Ariño destaca aquesta dualitat. “D’una banda, estic content d’haver començat a treballar, de guanyar experiència. Però, de l’altra, la situació en què ens trobem és d’una duresa immensa”. Tot i això, són conscients de la rellevància de la seva contribució. “Al final som persones ben preparades, que podem aportar, amb moltes ganes d’ajudar a la societat”, conclou David Fernández. Mai s’haurien imaginat que aquesta fos la seva primera experiència professional.

Read more

El sector musical es manté a l’expectativa

El món de la cultura viu uns moments d’incertesa. En el pla del desconfinament cultural que va publicar dimarts el govern espanyol no hi ha cap pista sobre com serà tot plegat quan s’acabi la tercera fase de la desescalada. La incògnita és tan gran que una bona part del sector cultural ha rebut amb preocupació la inconcreció d’un pla en què “la nova normalitat” és un full en blanc.

L’impacte de la pandèmia del coronavirus en l’àmbit de la música no només és i serà enorme, sinó també desconegut, ja que es tracta d’un fet fins ara totalment inèdit. El calendari és especialment delicat, perquè el juliol i l’agost són els mesos que tradicionalment concentren molta activitat musical, com els concerts i festivals, que corren un alt risc de ser cancel·lats.

De fet, els festivals d’estiu es mantenen a l’expectativa, perquè no saben de quina manera reaccionar-hi. En general, la sensació és de perplexitat. En molts casos, com el del Primavera Sound, ja s’han anunciat noves dates. Així i tot, altres grans esdeveniments, com el Reggaeton Beach Festival, que acull milers de participants, continua a l’espera que el govern espanyol concreti el pla de desconfinament.

El cert és que el sector de la música en viu és clau en el teixit musical, tot i que la música gravada cada vegada va agafant més protagonisme. Els usuaris han canviat la forma de consumir música i les plataformes en línia i les xarxes socials estan oferint una gran solució durant la pandèmia. ‘Saba nova’ és una de les últimes cançons que el cantant de rap Carles Coll, més conegut com a Kaly, ha llançat al mercat.

“Jo, per sort, m’he pogut adaptar bastant bé, perquè tinc un micròfon a casa i tot més o menys muntat per poder gravar. No es pot anar a casa dels productors a gravar i tothom s’ha de buscar la vida a la seva manera”, afirma l’artista olotí, que ha escollit la plataforma de YouTube per oferir el seu contingut.

Carles Coll, en una prova de so a l’estudi de casa seva

Per produir la música és necessari un equip de què no tothom disposa. A més, d’aquest món hi viuen moltes més persones de les que veiem a les pantalles. L’Oriol Farré, el tècnic de llums de Koers, és un gran exemple. El grup ha llençat el seu nou disc ‘That Day’ durant el confinament i fins i tot, ha improvisat el videoclip de ‘Som’ des de casa. El problema és que tenien planificada una gira, allò que dóna feina a l’Oriol, i aquesta no es podrà dur a terme.

“Teníem la presentació del disc nou a l’última setmana d’abril i, evidentment, això s’ha cancel·lat. La previsió que, de moment, tenen les productores que organitzen aquestes activitats és que fins a l’octubre, com a mínim, no s’organitzarà res”, explica el tècnic, que treballa per una empresa dedicada al muntatge d’esdeveniments, sotmesa a un expedient de regulació temporal que l’ha afectat. Tot i això, ell és una excepció, ja que la majoria de treballadors del sector ni tan sols poden cobrar l’atur.

Centenars de professionals que treballen lluny dels focus són imprescindibles per tirar endavant els espectacles | ORIOL FARRÉ

El coronavirus ha tocat de ple un sector on predomina la contractació temporal i majoritàriament està força precaritzat. Molts músics han de compaginar la seva feina dalt dels escenaris amb d’altres, com la de ser professors en escoles de música. Aquest és el cas del Josep Coca, contrabaixista professional, que ha vist com es cancel·laven tots els seus concerts i ha hagut d’adaptar les seves classes a una situació que afecta tant professors com alumnes.

“Jo sóc professor de baix i de contrabaix i anem passant les setmanes a base de vídeos. Hi ha aquest mínim de contacte setmanal. El tema més complicat són els alumnes que han de fer una prova d’accés, tant al grau mitjà com el superior. S’ha de fer, és imprescindible, però no saben quan”, diu el Josep amb certa preocupació. I és que per molts la música no és només una extraescolar, sinó que és allò a què volen dedicar-se.

L’Escola Superior de Música de Catalunya, el Taller de Músics o el conservatori ofereixen graus especialitzats en música que requereixen una prova presencial per entrar-hi. Aquesta prova encara no se sap quan es farà, amb la inquietud que aquest fet genera a l’hora de preparar-la. Això deixa una darrera pregunta. Com s’ho fan els qui estudien música de manera més o menys professional aquests dies?

La Mireia Arguijo canta a l’Orfeó Català i explica la complexitat de formar part d’un grup com una coral. “És un treball de constància. En una coral, si tu estàs uns mesos sense cantar o sense exercitar les cordes vocals, té una repercussió. Cadascú va treballant una mica pel seu compte, però més que un treball tècnic, el que estem fent és un treball quasi psicològic de grup”, manifesta la Mireia.

A la fotografia, el Cor de Noies de l’Orfeó Català | ANTONI BONFILL

En l’àmbit professional, la Mireia, com tots els altres, reitera que el pitjor és la incertesa de no saber quan podran tornar a dedicar-se a la música amb normalitat i a guanyar-se la vida amb allò que els omple. La manca d’informació i la limitació d’aforaments generen confusió, ja que reduir el nombre d’entrades pot dificultar la viabilitat del negoci.

Read more

Uso de cookies

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.

ACEPTAR
Aviso de cookies