Proletaris del món, desuniu-vos!

Més de 30 anys després de la caiguda del Mur de Berlín, els partits comunistes segueixen existint. A Espanya n’hi ha sis.

Per Víctor Naharro i Joan Simó

Des dels primers temps de la Unió Soviètica, el comunisme ha destacat per, entre altres coses, tendir a la disgregació. Quan Marx deia allò de “Proletaris del Món, uni-vos!” poc podia pensar que aquesta proclama seria sistemàticament ignorada pels seus deixebles. Corrents com el trotskisme, el maoisme, el titoisme o l’eurocomunisme han estat responsables d’algunes de les escissions més significatives dins aquesta ideologia.

Idees contradictores sobre com acabar amb el capitalisme, enemistats personals o, fins i tot, disputes sobre el nom que havia de tenir el partit, són alguns dels motius que han contribuït a la divisió continuada del moviment comunista. El cas espanyol és especialment xocant. Segons explica l’historiador Fernando Vera Jiménez, cap a l’any 1977, hi havia a Espanya «més de trenta formacions que incorporaven la definició i els símbols del comunisme».

Tanta divisió no ha afavorit especialment els resultats electorals que mostren una clara tendència a la baixa durant les darreres quatre dècades:

Història d’una ruptura

Segons solia dir l’escriptor i polític Jorge Semprún: «La pròxima guerra mundial serà entre comunistes i excomunistes». Tot i que pot semblar una exageració, dins el Partit s’han produït debats i ruptures terriblement violentes. Només cal pensar en els Fets de Maig de 1937, on trotskistes i estalinistes van acabar disparant-se mutualment al bell mig de Plaça Catalunya.

Avui en dia, la cosa s’ha relaxat força i en l’àmbit estatal ‘només’ existeixen sis partits que s’autodefineixen com a comunistes.

IMG_0528

Partit Comunista d’Espanya / PCE

És el més antic de tots i, sens dubte, el més important. Va nàixer el 14 de novembre de 1921, quan dos grups d’escindits del PSOE es van unir per crear un partit que entrés a formar part de la III Internacional (fundada per Lenin després de la Revolució de 1917). 99 anys d’història els han convertit en el referent del comunisme a Espanya. Des del 1986, forma part del partit Izquierda Unida, que, d’ençà de les eleccions de 2016, s’ha presentat juntament amb Podemos.

El seu coordinador general és l’actual ministre de Consum, Alberto Garzón. A més de Garzón, dins de la coalició Unidas Podemos (amb 35 diputats al congrés) hi ha tres representants del PCE a la cambra baixa: Enrique Santiago, Roser Maestro i Yolanda Díaz (ministra d’Economia Social).

Partit Comunista Obrer Espanyol / PCOE

Impulsat per Enrique Líster el 1973, va separar-se del Partit Comunista d’Espanya a conseqüència de la política reformista de la direcció del PCE, liderat per Santiago Carrillo. La postura de Líster era prosoviètica i favorable a la intervenció russa de 1968 a Txecoslovàquia, un corrent minoritari dins un PCE que havia apostat per l’eurocomunisme.

El 1985, la nova direcció de Gerardo Iglesias al PCE va decidir expulsar a Santiago Carrillo i els seus seguidors van ser destituïts dels òrgans de direcció. En aquest context, el Comitè Central del PCOE, va negociar la seva reintegració al PCE i la conseqüent disolució. Però alguns membres es van oposar a la tornada al PCE, gent que el mateix Líster va definir així: «son cuatro chapuceros que no comprenden una palabra del momento que vivimos»

Les restes de l’organització segueixen en actiu, liderades per Francisco Barjas. Els resultats electorals, però, són discrets: 9.664 vots les eleccions passades, un número que representa un 0.04% del total espanyol.

ADIL CARCANI MEHMET SHEHU KADRI HAZBIU ENVER HOXHA

Partit Comunista (Marxista-Leninista) / PCE (m-l)

Va ser constituït el 1964 per un grup de militants que rebutjava l’eurocomunisme i la política del PCE de Santiago Carrillo de «reconciliació nacional». El caràcter radical del partit, que tenia com a referent al dictador albanès Enver Hoxha (foto) el va portar a crear el seu propi braç armat: el FRAP. Això va retardar la seva legalització fins a finals dels anys 80.

El 1992 es va produir, per motius interns que encara no estan molt clars, la dissolució del partit. Després d’això, els militants i els membres es van dispersar en altres organitzacions com el Colectivo Octubre, creada per l’antic dirigent del PCE (m-l) Raúl Marco.

El 2005, es va decidir unificar totes aquestes organitzacions per crear un nou PCE (m-l). Actualment no es presenta a les eleccions, però treballa per «guiar al proletariat cap al socialisme» i se suma a fer campanya per partits o agrupacions que exigeixen una República Popular i Federativa.

100th anniversary of the Great October Revolution-Moscow-2017_020

Partit Comunista dels Pobles d’Espanya / PCPE

És el resultat de la unió de diversos partits escindits prèviament del PCE degut als seus postulats suposadament ‘reformistes’. El gener de 1984, els membres del PCEU, l’MRPCE, la CC, l’MRUPCE i d’altres grupuscles marxistes-leninistes van deixar enrere les seves sigles per crear aquest partit. Tot i que el nom inicial del partit va ser el de Partit Comunista (PC, sense la «E» d’Espanya), una resolució judicial els va obligar a optar per un nom que facilités la seva diferenciació del PCE. Així doncs, el 1986 la formació va ser rebatejada amb el nom de PCPE.

S’autodefineixen com a «continuadors de la història revolucionària dels i les comunistes a Espanya», a més de rebutjar a l’eurocomunisme d’un PCE que ja no resulta «útil per enfrontar-se al capitalisme en la seva fase superior, l’Imperialisme». Tot i aquesta ambiciosa proposta, les urnes no s’han portat especialment bé amb ells. Si en les eleccions del 1989 van obtenir 62.664 vots; en els darrers comicis es varen quedar amb 14.023.

El seu secretari general és l’arquitecte canari Carmelo Suárez, que exerceix aquest càrrec des del 2002. El partit compta amb diverses seccions regionals com el Partit Comunista del Poble de Catalunya, el Partit Comunista del Poble Canari o el Partit Comunista del Poble Andalús.

Partit Comunista dels Treballadors d’Espanya / PCTE

Aquest partit va néixer a causa de la fractura que es va produir en el PCPE, l’abril de 2017, entre els partidaris de Carmelo Suárez i els d’Ástor García. Aquest segon grup va seguir utilitzant les sigles del PCPE durant dos anys fins que, el març de 2019, es va veure obligat a triar un altre nom: Partit Comunista dels Treballadors d’Espanya.

La seva joventut com a formació independent del PCPE no ha impedit que, a les darreres eleccions, obtinguessin un nombre de vots (13.828) molt semblant al del partit del qual es van escindir. La diferència va ser de tan sols 195 electors.

Partit Marxista – Leninista (Reconstrucció Comunista) / PML (RC)

El PML (RC) té els seus orígens en una plataforma anomenada Reconstrucció Comunista, apareguda el 2009. El seu objectiu és «la conquesta del poder i l’establiment d’una dictadura del proletariat». Com altres escissions oposades al «revisionisme» del PCE, veuen en l’Albània d’Enver Hoxha un model a seguir.

El partit destaca per la joventut dels seus membres i l’agressivitat del seu discurs. Iniciatives com l’organització de campaments amb estètica militar basats en l’adoctrinament ideològic i l’exercici com a «alternativa a l’oci destructiu del capitalisme» fan, d’aquest partit, quelcom molt diferent a la resta. Hi ha qui, fins i tot, els ha titllat de sectaris.

Polèmic és també el seu líder Roberto Vaquero, condemnat a dos anys de presó per suposats vincles amb el PKK (Partit Comunista Kurd) i pel fet que dos dels militants del partit anessin a Síria a lluitar contra l’Estat Islàmic. El seu aspecte físic, més de metre noranta i un cos ple de tatuatges, és poc habitual pel que fa al comunisme del segle XXI.

Millor sols que per reformistes acompanyats

L’Adrián López, militant del PCTC, assegura que la unió entre els partits comunistes actuals és absurda perquè no hi ha una concepció estratègica unitària: «Els altres partits han renunciat a la revolució proletària, són reformistes i alguns són considerats comunistes tan sols perquè porten la falç i el martell al logo».

No és l’únic que pensa així. Els sis partits comunistes d’Espanya creuen ser els veritables hereus del pensament de Karl Marx. Les diferències ideològiques, les disputes internes i les reiterades divisions partidistes han acabat provocant un moviment obrer cada vegada més fraccionat. I res sembla que pugui canviar-ho.

Read more

El capitalisme ‘made in China’: nou líder de l’economia mundial?

Anna Ariño i Cristina de la Rosa

És el país més poblat del planeta i el major productor de gasos d’efecte hivernacle: la República Popular de la Xina és la segona economia més gran del món. Així, ha assolit la plata del control del món, front l’or occidental dels Estats Unit d’Amèrica. No obstant això, en l’opinió -pública i experta- es fa palès que el poder xinès és un rival digne de tenir en consideració.  

«La Xina porta anys amb altes taxes de creixement (molt superiors a les dels EUA). Per això, s’espera que abans de 10 anys ja sigui la primera potència mundial, per davant dels nord-americans».

Oriol Amat, catedràtic d’Economia Financera i Comptabilitat de la Universitat Pompeu Fabra

Aquesta lluita de gegants governa les relacions econòmiques internacionals. L’economia és un tema aparentment farragós, que pot explicar-se d’una altra manera. Així, recorrem la trajectòria i el futur d’una nació comunista de segon nivell que ha esdevingut la segona potència mundial, sense por a proclamar-se propera emperadriu de l’economia mundial. Així que tot apunta a què la resposta al títol que encapçala aquest reportatge sigui afirmativa. Però abans, convé analitzar el per què aquesta hipòtesi s’ha establert com a possible realitat.

Quina és la visió interior?

Comencem per acceptar aquesta tensió entre ambdues superpotències: només cal llegir els titulars de la premsa internacional. «Guerra comercial», «guerra de divises», «nous aranzels»… Són alguns dels termes econòmics que s’utilitzen en aquest conflicte entre socis. Una rivalitat que no només es manté en el pla teòric, sinó que també afecta els ciutadans. Els productes que comprem al supermercat, el mòbil que utilitzem o els tòpics que incloem a la imatge «nostra» i de «l’altre» són espores d’una bipolaritat que no queda tan lluny. 

En un món interconnectat i globalitzat, podem qüestionar-nos si aquests tòpics són reals. Per això, abans d’abordar cap explicació tècnica, ens interessem per les experiències personals.

Lin Chen i Pablo Vitoria tenen vint anys i estudien ciències econòmiques a Barcelona. No obstant això, mantenen una relació directa amb la vida xinesa i estatunidenca, respectivament. En concret, están lligats a aquestes superpotències per les seves arrels (la Lin) o per la decisió de pasar-hi cada estiu treballant, des de la Secundària (el Pablo).

Fortaleses i debilitats d’una superpotència

Sabem que els Estats Units i la Xina són rivals. Coneixem Apple, i també sabem que Huawei és més barat. Però els referents culturals d’Europa occidental tenen més a veure amb la producció audiovisual estatunidenca: Hollywood, Marilyn Monroe, Friends, The Simpsons… Coneixem (i de fet, celebrem) Halloween i el Black Friday, però podem no saber de memòria la data del proper Any nou xinès (25 de gener, el 2020). 

La Xina encara ens queda lluny. Així doncs, què sabem sobre el país que pot esdevenir primera economia mundial? 

En primer lloc: la República Popular de la Xina ha esdevingut, en les darreres set dècades, una superpotència econòmica. A l’altra vora de l’Oceà Pacífic, hi ha grans empreses, fortes i amb expansió internacional. S’aposta, sobretot, per la tecnologia i el progrés, científic i tècnic. 

Al gegant oriental no hi falta la mà d’obra -barata i ben formada-, ni els recursos materials. Hi ha una gran cultura de l’estalvi, el treball i la inversió per al desenvolupament del país. Així, els esforços concentrats del Partit Comunista han convertit la Xina en la primera exportadora mundial d’un sector tan estratègic com ho és el tecnològic. El 2019, aquesta nació és sinònim d’innovació, eficàcia, gran producció…

I, alhora, de contaminació, població envellida i desigualtat territorial. És l’altra cara de la superpotència. Mentre anotem xifres de grans poblacions, no podem obviar que la demografia xinesa tendeix a una forma clara de piràmide invertida. És a dir, la població envelleix i el nombre de joves no compensa el de gent més gran, fora de l’edat productiva. La coneguda com «política del fill únic», tot i ser derogada el 2015, té molt a veure en la present situació. Els joves que van treballar per construir aquesta potència s’han fet grans, i el control estatal de la natalitat ha tallat el creixement d’aquesta massa laboral.

La Xina és també -com l’hem presentat- el primer emissor mundial de diòxid de carboni (CO2): el govern implementa un programa de reducció d’emissions i, alhora, necessita el carbó per mantenir els seus alts nivells de producció. Perquè, tot i ser el país més contaminant del món (per dir-ho de manera simple), la potència xinesa té tanta necessitat de consum energètic que es troba en situació de dependència. No són només les fàbriques. Al país més poblat del món -especialment al seu territori més septentrional- també s’encenen les calefaccions als mesos d’hivern, arrenquen els cotxes i despeguen els avions. 

A més, cal puntualitzar que no tota la República Popular de la Xina ha rebut el mateix impuls per al seu creixement econòmic. L’esforç governamental, les grans infraestructures i la inversió (pròpia i estrangera) es concentren a la zona de la costa. L’Estat ha creat zones comercials amb legislació especial, per atreure el comerç internacional: en una superfície que supera els 9,5 milions de km2, és clar que l’economia serà diferent per cada zona o comunitat. No obstant això, el cas xinès és especialment remarcat, perquè el pes de la desigualtat territorial crea dues imatges de la Xina: la zona interior, el món rural, desconegut; i la superpotència, que carrega el seu pes a la costa est. En aquest zona, destaquen els nuclis de la capital, Pekin, i la ciutat de Shanghai, la més gran del món.

I aquest creixement?

Malgrat la contaminació i la resta de les seves debilitats, la Xina contemporània és la segona potència econòmica mundial -l’única candidata, per tant, a fer front a la supremacia dels Estats Units d’Amèrica. Ara bé… com hem arribat fins aquí?

Desde la proclamació de la República Popular de la Xina per Mao Zedong (el 1949, fa exactament 70 anys), el país ha crescut molt i molt ràpid. El creixement econòmic xinès es va disparar des que Deng Xiaoping iniciés la reforma cap a la liberalització de la República, el 1978. El 2019, ja no es tracta de la vella disputa entre capitalistes i comunistes, si no d’un règim d’ideologia comunista que posa l’esforç de l’Estat en liderar l’economia mundial capitalista.

Des de finals del segle XX, el Partit Comunista ha posat l’èmfasi en el comerç internacional. Amb èxit: el 2013 la Xina va superar els EUA en exportacions -essent el sector tecnològic el cop més fort al ring. No obstant això, es manté com la segona potència importadora, darrere dels estatunidencs.

Però aquest creixement -que hom anomenava miraculòs a finals dels segle passat- no pot mantenir-se. La Xina ha crescut tant i tan ràpid, que, per molt que continuï creixent, no pot evitar la desacceleració. L’envelliment poblacional redueix el nombre d’efectius, la dependència energètica manté el seu desequilibri i la contaminació hipoteca una mica més cada generació.

L’economia reflecteix la societat. La República Popular de la Xina ha crescut econòmicament fins assolir les primeres files del capitalisme, sí. No obstant això, encara lluita contra un greu problema de pobresa.

És a dir, el PIB creix, la nació és més rica. Però el PIB per càpita mostra el desequilibri respecte la situació social: la teoria econòmica i la realitat de la població no es corresponen. Molta mà d’obra i molt barata asseguren sous baixos en un gran sector demogràfic. A banda d’això, en aquest règim de base comunista, tot i que l’economia s’ha privatitzat, el Partit manté el control nacionalitzat de certes llibertats individuals, també mitjançant la tecnologia i les comunicacions.

Disparitat en la riquesa: en desenvolupament i benestar social, queda molt camí per recórrer. Durant les darreres tres dècades, el Partit ha fet esforços cap al domini de la globalització, en paral·lel als abismes socials i territorials. Els nivells de PIB són molt alts, però recordem que es tracta d’un territori que aglutina 1.386 milions d’habitants; per tant, la riquesa del país no correspon a la riquesa individual. En aquest sentit, la Xina presenta nivells de benestar (segons l’índex de PIB per càpita) inferiors a altres països econòmicament desenvolupats, com els Estats Units d’Amèrica. 

Dues potències sòcies i rivals

La Xina ven més que mai, però també compra. Aquesta interdependència entre potències assegura, encara, la continuació d’acords comercials amb els EUA. Perquè, fins el moment, Pekin encara necessita els productes de la resta del món, inclòs el soci comercial més potent, Washington.

«La Xina té més a perdre en una guerra comercial contra els Estats Units d’Amèrica, perquè li compra més d’allò que li ven».

Expresident del Consell Nacional de Comerç Exterior dels EUA, a BBC Mundo

«Guerra comercial» és el terme econòmic de moda. Però els estatunidencs i els xinesos no poden fer la guerra, en tant que com a grans eixos del món capitalista, estiren l’un de l’altre. Una relació comercial basada en acordar els desacords que la sostenen.

Ara bé, el pronòstic que la Xina superi els EUA com a líder del món capitalista durant la primera meitat d’aquest segle és nou. El Gegant Asiàtic -tot i que ràpid- no ha crescut de la nit al matí, i els Estats Units, amb especial fervor durant la present era Trump, no es queden de braços creuats.

«Una guerra comercial es produeix quan un país posa limitacions al comerç amb un altre país. Les limitacions més freqüents són la pujada dels aranzels a les exportacions de l’altre país, o les limitacions (o prohibició) d’importar productes d’un altre país».

Oriol Amat, catedràtic d’Economia Financera i Comptabilitat de la Universitat Pompeu Fabra

El darrer 11 d’octubre, a una reunió al despatx oval, el president estatunidenc i el viceprimer ministre xinès, Liu He, van arribar a un acord parcial, a l’espera de la cimera de l’APEC (Asia-Pacific Economic Cooperation) a Xile, el 16 i 17 de novembre. Una reunió que no se celebrarà: dues setmanes abans, Piñera en va anunciar la cancel·lació a causa de les protestes al país. Tot i així, ambdós governs mantenen la seva intenció d’un pacte en dues fases, la primera de les quals hauria de tancar-se aquest mes de novembre, no se sap ben bé on, ni quan. Aquest és el darrer episodi d’un llarg estira-i-arronsa que escala des de fa ja gairebé 20 mesos.

Tot això, fins l’ acord de l’11 d’octubre, a l’espera d’un novembre xilè que no ha d’arribar.

«Socialistes, però amb característiques xineses»

En l’actualitat, s’ha posat en dubte el model comunista de la Xina, en vista de les característiques capitalistes que ha anat incoporant. El país que es va presentar a occident com la fàbrica del món -principalment, gràcies al baix preu del iuan i a la mà d’obra barata- es perfila cada cop amb més fermesa com el proper cap de l’empresa. La propera fàbrica del món (inclosa la Xina) apunta a l’Àfrica… tot i que aquesta hipotesi haurà de comprovar-la el temps.

Un país comunista que lidera el món capitalista, no sense certa tensió interna. Donald Trump i Xi Jinping no han parlat de Hong Kong, però la situació a l’antiga colònia anglesa camina cap al conflicte civil. Hong Kong no vol ser governat des del Partit Comunista de la Xina, que encara busca tenir l’última paraula en aquesta regió administrativa especial, clau al mapa asiàtic contemporani.

En canvi, s’aproven i se suspenen aranzels, es parla sobre la devaluació del iuan i es discuteix sobre la legítima propietat intel·lectual. La Xina es mostra ferma en aquesta pugna pel control del món capitalista, segura de la seva força econòmica. El seu futur social més inmediat, en canvi, es presenta fràgil.

Huawei, Lenovo, Alibaba… Totes són comunistes, adeptes al Partit. «Socialistes -com deia la política econòmica oficial de Deng Xiaoping, fa gairebé mig segle- però amb característiques xineses». Multinacionals multimilionàries amb un públic benestant, propietàries d’una elit burocràtica que creu fermament en la riquesa de l’Estat. Aquesta és la síntesi de la Xina actual.

Per tant, avui dia no es pot resoldre si la Xina superarà econòmicament els Estats Units. Tal i com hem pogut comprovar, tant les dades proporcionades per la història com les veus expertes donen una resposta afirmativa. Però el transcurs del temps i els diners són impredictibles… així que haurem d’esperar.

Read more

Forces polítiques d’esquerra: del carrer als despatxos

Els moviments socials han estat determinants durant la història política de l’estat espanyol.

Read more

Uso de cookies

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.

ACEPTAR
Aviso de cookies