«La comunicació de crisi no pot tapar una mala gestió»

Marc S. Codina

Pont també promou la recerca de comunicació política com a director de la càtedra Ideograma-UPF. ARXIU

CARLES PONT SORRIBES
DOCTOR EN COMUNICACIÓ SOCIAL I EXPERT EN COMUNICACIÓ DE CRISIS I EMERGÈNCIES

El doctor de la Universitat Pompeu Fabra és un dels autors de ‘Comunicación política en tiempos de coronavirus’, una obra que analitza les diferents estratègies comunicatives dels governs en aquesta crisi.

En un context de pandèmia mundial, què ha de buscar transmetre la comunicació política d’un executiu al seu poble?
Hi ha tres elements clau. El primer és la tranquil·litat per transmetre que tens la gestió de les expectatives controlades. El segon és l’expertesa. És important com tu expliques a la teva població des d’un punt de vista expert allò que estàs fent. Els ciutadans no només volen veure els polítics. Els polítics han de prendre decisions. Però prèviament aquestes decisions
han d’anar sustentades per unes veus expertes. La tercera és controlar
la part més pragmàtica del dia a dia. Els ciutadans volen saber si poden sortir de casa, a quins llocs poden accedir, si hi haurà menjar garantit als supermercats… Donar molta informació clara i pràctica.

‘En estos tiempos de guerra, todos los días son lunes’. Per què el govern ha enfocat la crisi en un marc bèl·lic?
L’ètica militar té una èpica que presenta la crisi com una batalla. Segurament, ho han fet per demostrar la gravetat de la crisi. Un cop s’ha aconseguit no té cap sentit treure els militars en compareixences diàries. Al principi a Espanya i a Catalunya es feien servir metges. Transmetien una seguretat i un aplom que després s’ha pervertit. Tenim una pandèmia que es combat amb ciència i no militars. La figura militar desprèn un paternalisme i obediència jeràrquica que projecta a la societat que hi ha uns senyors que manen i uns ciutadans que obeeixen.

Cada dia hi ha diverses rodes de premsa amb militars, experts i polítics. Quin paper ha de jugar cada perfil?
És un error tenir tants portaveus. El que recomana la comunicació de crisi és una única veu i experta. Quan s’atomitzen tant els portaveus, estàs assumint molts riscos. El que fa és que hi hagi una polifonia de relats. Fins i tot, desconeixement. A les rodes de premsa s’han fet preguntes a un portaveu que ha respost que no era el seu tema i ho ha hagut de derivar
en un altre. Això és nefast. Estàs transmetent una idea d’inseguretat i desconeixement.

L’eslògan del Gobierno: “Este virus lo paramos unidos”.
Aquesta campanya institucional és un gran error. L’unidos deu tenir una altra connotació que no la d’aturar una pandèmia. Me la puc imaginar, però no deu ser la d’actuar contra el virus perquè, precisament, aquesta pandèmia es para separados. L’eslògan no és encertat.

La ciutadania ha sentit moltes contradiccions entre els diferents portaveus institucionals.
La comunicació de crisi no pot tapar una mala gestió. Si tu no gestiones bé, difícilment podràs comunicar bé. L’error no és comunicatiu. Informar els ciutadans que demà han d’anar a treballar però avui no poden anar a l’enterrament d’un familiar o dir al principi que les mascaretes no són
útils i després afirmar que sí, crea confusió. Aquí el focus no s’ha de posar en comunicació sinó en la decisió presa. Les contradiccions constants en els missatges és el que fa que els ciutadans percebin improvisació i poca claredat.

Quin és el model de gestió de crisi governamental més encertat segons el seu criteri?
Diversos. El governador de Nova York o el Justin Trudeau, president del Canadà, són exemples que estan funcionant bé. Transmeten seguretat, expertesa, claredat en el llenguatge, una bona gestió de les expectatives…

Com es pot lluitar contra la desinformació en un moment on certes consignes són clau per a la vida de les persones?
S’han engegat algunes campanyes institucionals, com la del CAC, per combatre les fake news. És un fenomen nou. La responsabilitat de combatre’l és col·lectiva. Començant per la ciutadania. Quan rebem un missatge fals pel WhatsApp hauríem de dir a l’emissor que allò no és veritat i que no ho enviï. Finalment, les institucions i els mitjans hi tenen un paper clau. Els periodistes haurien de dedicar esforços per desmentir la desinformació.

El frenesí i la immediatesa han provocat que mitjans i govern s’hagin precipitat a l’hora de fer certes afirmacions i judicis.
Hi ha hagut per part de tothom una certa prepotència occidental. Els mitjans de comunicació occidentals no van prestar l’atenció que mereixia el coronavirus. Van menysprear la informació que ens arribava de la Xina. Que ho hagin fet els mitjans és greu. Però és molt més greu i irresponsable que s’hagi fet per part dels governs. Van oblidar la responsabilitat que tenen en una pandèmia tan important com aquesta.

Quins han estat els grans errors comunicatius?
Hi ha hagut massa politització. Els experts sanitaris es van substituir ràpidament per militars. L’error més greu, però, ha estat no saber gestionar l’expectativa. Des del minut zero s’hauria d’haver explicat més clarament l’abast i la gravetat.

Read more

El que passa a l’Erasmus no sempre es queda a l’Erasmus

Un reportatge que descobreix les històries, situacions i sentiments que s’amaguen darrere l’experiència de marxar a estudiar a l’estranger durant una temporada

ANNA HERNÀNDEZ I GARRIGA – ELISENDA ROVIRA POBLET

Arriba l’hora de fer les maletes i camí a l’aeroport, joves i entusiasmats pensen que avui comença una nova etapa. Una etapa que sovint es tradueix en desprendre’s temporalment de «casa», dels amics i la família, de les activitats de lleure i, fins i tot, de les aules universitàries. És el moment de marxar i acomiadar-se de tot per viure una experiència totalment nova: continuar la carrera universitària a l’estranger.

Els intercanvis internacionals són etapes de la carrera d’un estudiant que es preparen amb molts mesos d’antelació, ja que comporten un seguit de decisions i tràmits burocràtics i també emocionals força extenses. És un procés llarg que sovint genera nervis i sentiments contradictoris, però que en la majoria dels casos s’acaba convertint en una «de les experiències més importants de la seva vida», diuen els que ja n’han tornat.

És necessari conèixer les dues cares de la moneda d’una estança a l’estranger. Cal estar informats de la felicitat que comporta però també de tot allò que queda amagat i que, lluny de ser innecessari, no es fa suficientment palès a l’hora d’informar els estudiants que volen marxar.

Les dues cares de la moneda, en primera persona

El que passa en una estança fora no sempre es queda allà. De fet, hi ha cares fosques que, tot i quedar difuminades per la bona experiència, segueixen existint. El procés d‘adaptació a vegades és difícil – sobretot quan es tracta de marxar a països amb cultures molt diferents.

A més, moltes de les persones, com les que es veuen representades en el següent mapa, han tingut problemes burocràtics, bé amb la universitat de destí com amb la UPF. Són vivències que fan de l’experiència de marxar a fora menys agradables però que, en la gran majoria de les persones a qui afecta, no els és causa suficient per valorar com a negativa l’experiència global.

Alguns d’aquests intercanvis, però, es veuen afectats per l’actualitat. En aquest cas, la crisi del coronavirus, una pandèmia que està cada vegada a més gent arreu del món. Per causes com aquesta, hi ha persones que s’han vist obligats a tornar a casa.

És tot un Erasmus?

La terminologia i l’ús del llenguatge és essencial també a l’hora de parlar de les estades a l’estranger.

La universitat, un fre de mà per la muntanya russa emocional

Marxar a l’estranger a fer una part de la carrera és un pas molt important i totes les decisions que això implica requereixen un assessorament concret. Ruth Rodríguez, coordinadora dels programes Erasmus i altres plans d’intercanvi a la Universitat Pompeu Fabra ens explica un seguit de recomanacions que ella fa als alumnes durant aquest procés de tràmits i dubtes.

La coordinadora Ruth Rodríguez també fa molt d’incís en el fet que ara l’Erasmus o altres opcions similars són cada cop més freqüents. En aquest sentit però, no es pot ampliar més l’oferta pel que fa a les xifres, però sí que busquen ampliar els convenis amb més universitats que tinguin una bona aposta en l’àmbit acadèmic.

A la facultat de Comunicació de la Universitat Pompeu Fabra, que engloba els graus de Periodisme, Comunicació Audiovisual i Publicitat i Relacions Públiques, prop de 100 alumnes han marxat o marxaran aquest curs a estudiar a l’estranger una part dels seus crèdits.

En aquest sentit, la facultat té dos òrgans que s’encarreguen de gestionar tots els tràmits burocràtics: la Secretaria de la Facultat i l’Oficina de Mobilitat i Acollida (OMA).

Read more

¿El fotoperiodismo va a desaparecer?

El mundo tecnológico y digitalizado pide una reestructuración del fotoperiodismo

Inés Rey

En los últimos años, con la fotografía digital, internet y los Smartphone, se ha democratizado, a unos niveles impensables hace unos años, la fotografía, su acceso y su difusión. Es decir, cualquier persona puede hacer una fotografía con su móvil, sin necesidad de dominar la técnica y sin la necesidad de comprar caras herramientas que antes eran necesarias para hacer una fotografía. Además, quien hace una fotografía puede también compartirla con quien desee. En resumen, cualquiera puede ser fotógrafo.

Un usuario común haciendo una fotografía con su Smartphone / UNSPLASH

En consecuencia, actualmente la sociedad recibe abundantes relatos de los sucesos del mundo. Pero, por otro lado, ahora no sabemos quién es el autor de la fotografía, por lo que las fakenews y las fotografías manipuladas (tan abundantes hoy en día) son más difíciles de contrastar. Rebeca Pardo, profesora e investigadora de fotografía y fotoperiodismo, lo explica así: “Siempre se han podido manipular las fotografías, pero antes más o menos sabías quién te enviaba la foto y podías comprobarlo. Ahora, por la inmediatez, los filtros que debería haber no están. Un fotoperiodista debería tener nociones de deontología periodística, de derecho, de ética… que un usuario común con un móvil en la mano no tiene”. 

Y es que el hecho de que cualquiera pueda ser fotoperiodista lleva al intrusismo laboral. Es decir, hay gente que no está profesionalmente preparada para dedicarse a la fotografía, pero se introduce a trabajar en el ámbito. Rebeca Pardo lo explica: “En la medicina sería impensable, pero en el ámbito de la fotografía, cualquiera que haga buenas fotos, puede ser periodista. Ahora cualquiera con un teléfono móvil puede subir sus fotos y venderlas.”

Además, ahora, la fotografía, si se realiza en el momento inmediato de la acción, aunque no tenga una buena calidad, es la fotografía que sale en todas las portadas. Asimismo, se reciben muchas fotografías incluso a un precio gratuito, ya que muchas personas quieren que se publique su fotografía en los medios y no quieren cobrar. Y esto hace que caigan en picado los precios de fotografía. “Yo conozco a mucha gente que ha dejado el fotoperiodismo o que lo va a dejar por temas económicos. Yo misma fui cuatro años fotoperiodista en Perú, pero cuando volví aquí no quería seguir trabajando porque no estaba dispuesta a no cobrar.”-cuenta Rebeca. De hecho, hay muchos medios que han despedido a toda la plantilla de fotoperiodistas porque consideran que los periodistas con un móvil ya pueden hacer el trabajo de un fotógrafo.

Fotografía destacada por Photographic Social Vision por ser un buen ejemplo de fotoperiodismo. no solo prima el momento, sino la calidad y profundidad, La fotografía captura la quema de contenedores por parte de independentistas radicales durante el Tsunami Democràtic. /. MIREIA COMAS

Actualmente, la mayoría de las fotografías de los medios de comunicación son fotografías de agencias como Reuters, AP y EFE. Los medios de comunicación les pagan una tarifa anual que les permite disponer de fotografías de todo el mundo hechas por grandes fotógrafos. Y este contrato les sale más económico a las empresas comunicativas, que no disponer de fotógrafos en plantilla. Silvia Omedes, fundadora de Photographic Social Vision, afirma: “Las agencias quieren tener el máximo número de clientes, y, en consecuencia, elaboran una fotografía muy directa, muy expresiva, pero con pocos niveles de profundidad. Las agencias venden postales de impacto, pero no venden proyectos que vayan a fondo”. 

Asimismo, que los medios de comunicación se nutran mayoritariamente de fotografías de agencias es empobrecedor, ya que conlleva a que solo se tengan fotografías de los hechos, y que falten los antecedentes y las consecuencias. Por lo que las fotografías no aportan continuidad, interpretación, contextualización, sino que son simples impactos. Como bien Silvia Omedes afirma: “El fotoperiodismo tendría que ser una lupa que nos permitiera comprender la realidad con profundidad. No ser una bofetada, sino que nos permitiera tener un juicio de la realidad.” Rebeca Pardo añade: “Esto son unas implicaciones que para mí son muy graves. Porque para mí un fotoperiodista domina, sabe la técnica, sabe el lenguaje de la fotografía, trabaja la profundidad.”

Fotografía publicada en el Instagram de Photographic Social Vision destacando que es una fotografía que enaltece la belleza, la experiencia, la sabiduría y la vida cotidiana de la mujer gitana, dándole la dignidad y respeto que se merece. / JACQUES LEÓNARD

En respuesta a esta situación, las expertas afirman que ha de haber una reestructuración del fotoperiodismo. “La práctica se está adelantado a todo y en algún momento se tendrán que analizar las consecuencias de todo esto. Yo creo que la profesión está cambiando, estamos en un momento de cambio”- afirma Rebeca. Y, efectivamente, el fotoperiodismo, en esta etapa tecnológica, está buscando alternativas a los medios tradicionales: como festivales, concursos, becas, internet, redes sociales… Donde el fotoperiodismo actúa más hoy en día es en la prensa digital y en Instagram, una gran fuente de fotoperiodismo. De hecho, el conocido #Documentaryphotography aglutina los mejores trabajos periodísticos del siglo XXI.

Captura de pantalla del Instagram de #documentaryphotography

Hay esperanza. “El fotoperiodismo no morirá nunca. El ser humano necesita explicar qué está ocurriendo y compartirlo con la gente. Igual que los escritores no dejarán de escribir y los periodistas nunca dejarán de relatar”, afirma Silvia Omedes. Rebeca Pardo, cree, al respecto, que tampoco se ha de idealizar la figura del fotoperiodista. “Las películas solo hacen que idealizar el fotoperiodismo de guerra o de grandes paisajes. La gente se piensa que es eso, y luego ve que nunca hay trabajo”. 

Además, también se tendría que hacer un replanteamiento sobre qué es el fotoperiodismo, cuál es su misión y sus funciones, para que se valore universalmente esta figura y no se piense que puede ser fotoperiodista cualquier persona con un móvil, ya que los expertos consideran que el fotoperiodismo es algo más. De hecho, hasta los investigadores consideran que no hay unanimidad en cuanto a la definición del fotoperiodismo, sus tipologías y sus funciones, ya que el fotoperiodismo no es un gran campo de investigación. “La fotografía nunca ha sido académicamente estudiada como tal. De entrada, hay enormes dificultades para encontrar un criterio unánime en cuanto a qué es, cuáles son sus géneros, sus subgéneros”- expresa Rebeca.

O quizá la solución es que todos aprendan bien a hacer de fotoperiodistas, como Rebeca considera: “Creo que en un futuro todo periodista será periodista sinfónico. Aquellos que narren historias serán capaces de hacer fotos, vídeos y escribir. Y aquellos que lo hagan con mayo estilo, serán los que llegarán a dedicarse”.

Se ha de aprender a hacer fotoperiodismo de calidad, de profundidad. En vez de sustituir el verdadero fotoperiodismo por la fotografía que todos podemos hacer. Lo que está claro es el gran poder del fotoperiodismo. El fotoperiodismo, en muchas ocasiones, ha conseguido cambiar la sociedad. Por ejemplo, el fotoperiodismo en la Guerra de Vietnam, que hizo cambiar la visión de la guerra en la sociedad americana e hizo que la opinión pública se opusiera a la guerra. Y es que el dicho no es en vano: “Una fotografía vale más que mil palabras”.

Una de las imágenes icónicas del conflicto de Vietnam, en la que se ve a una niña de nueve años, Phan Thi Kim Phuc, corriendo desnuca y aterrorizada por una carretera tras un ataque con napalm. /NICK UT
Read more

Els guardonats en els Premis Nacionals de Comunicació 2019

La comunicació en català és fonamental per a la construcció de la realitat social del poble i té un paper clau en la protecció i promoció de la llengua. Per aquest motiu el govern atorga  cada any, des de 1999, els Premis Nacionals de Comunicació. A 29 d’octubre de 2019 s’ha fet pública la llista de premiats d’aquesta edició.

Els guardons s’han anat adaptant a l’evolució de la comunicació fins a concretar-se amb sis categories que es mantenen des de 2013: Radiodifusió, Televisió, Premsa, Mitjans d’arrel digital, Publicitat, i Comunicació de proximitat.

El jurat l’han compost: la consellera de la Presidència, Meritxell Budó; el secretari de Comunicació del Govern i Mitjans de Comunicació, Antoni Molons; els vocals, Neus Bonet Bagant, Maria José Recoder Sellarès, Rosa Romà Bonfà, Marc Elena Soler, Miquel Gamisans Martín, Ignasi Genovès Avellana, Ramon Grau Soldevila, Enric Jové Bosch, Roger Loppacher Crehuet, Miquel Miralles Fenoll i Marçal Sintes Olivella. Com a secretari del jurat: Martí Porter Huerre, responsable d’Informació, Arxiu i Publicacions de la Direcció General de Mitjans de Comunicació.

Read more

Ritmes per educar

ELISABET COLL VINENT I OLLÉ

«Veure el reportatge sencer»

Cada vegada són més les escoles catalanes que troben en la música una eina inclusiva i pedagògica.

Read more

El gran negoci del «big data» [Cetrencada Nº 52]

El Cetrencada nº 52, publicat a El Punt-Avui, ve carregat de continguts interessants! Hi trobareu el reportatge «La comunicació, la nova energia», les cròniques «Quan el dolor és invisible» i «Corredors per viatjar al passat». També l’entrevista amb el fotoperiodista, Jordi Borràs, i finalment, a la secció En confiança, l’entrevista amb Irene Parra, poetessa emergent.

Read more

Diagnòstic d’una crisi

VALENTINA RAFFIO (@RaffioValentina)

Descarrega’t l’article en PDF

La Universitat Pompeu Fabra celebra la I Jornada de Comunicació d’Emergències generant debat entre els experts. Quin paper tenen els periodistes en situacions de crisi? S’està fent un tractament periodístic adequat de les crisis?

El sociòleg alemany Ulrick Beck definia la societat contemporània com a la “societat del risc”. En aquesta, deia, les persones vivim en una situació en què no som capaces de controlar les amenaces que es deriven dels avenços i de la tecnologia. La sensació d’incertesa és un dels trets dominants amb què podem caracteritzar el moment actual. Com a conseqüència, vivim exposats a una omnicrisis, a un risc globalitzat que ens pot abordar en qualsevol moment. En aquest context de crisi generalitzada, quin paper tenen els mitjans de comunicació com a mediadors entre una realitat tan complexa i les persones?

Comunicació de crisi, tot un repte professional

El punt de partida de la Jornada va ser definir des de diferents perspectives com hem d’entendre la comunicació de crisi. El repte comunicatiu, segons el que van exposar els assistents, és el de transmetre la crisi tal com és. És a dir, ni exagerar-ne la magnitud fins a crear pànic entre la població ni minimitzar-ne la importància per evitar responsabilitats. La comunicació de risc ha de ser equivalent al risc en si. En aquesta mateixa línia, Xavier Ribera, cap de Comunicació de l’Associació Empresarial Química de Tarragona (AEQT), va plantejar que en cas d’emergència, sigui del tipus que sigui, ens trobem davant una doble crisi a solucionar. Per un costat, la crisi en si, que és de caràcter més urgent i ha de ser solucionada pels professionals competents en la matèria. Però, per un altre, cal no oblidar que en la societat de la informació en què vivim sempre es genera una segona crisi que pot resultar ser d’igual transcendència que la primera. És la crisi comunicativa, que es pot produir tant entre l’afectat i els mitjans com entre els mitjans i el públic en general. La retransmissió de la crisi no sempre equival, ni en magnitud ni en significat, a la crisi en si.

Moltes vegades trobem que els mitjans de comunicació magnifiquen les situacions d’emergència per adaptar-se al context de l’infotainment propi d’un espectacle. D’aquesta manera, un possible núvol tòxic al polígon químic de Tarragona pot ser considerat més important i perillós del que realment és, creant un pànic innecessari entre la població. Mònica Planas, crítica de televisió i professora de la URL, en aquest mateix sentit, va destacar fins a quin punt la retransmissió de situacions de crisi està esdevenint un espectacle més que una crònica de successos: “les emergències esdevenen espectacles, i això obliga a pujar cada vegada més el llistó de l’espectacularitat i a crear una permanent escenificació de la notícia”.

Edifici en flames a Brasil. Flickr / RL GNZLZ

Edifici en flames a Brasil. Flickr / RL GNZLZ

El paper dels periodistes durant les emergències

Com a professionals, els periodistes estan sotmesos a moltes pressions a l’hora de cobrir una notícia. Si a tot això hi hem d’afegir l’estrès derivat d’una situació de crisi, podrem entendre fins a quin punt resulta difícil el paper dels informadors en aquest tipus de situacions. Carles Pont, professor del Departament de Comunicació de la UPF i periodista, durant la Jornada va denunciar la falta d’un protocol preestablert pels periodistes o les agències per enfrontar-se a una situació de crisi. Durant el debat es va parlar de com el ritme de treball dels professionals impossibilita una reflexió més pausada davant de determinats successos. Raúl Montilla, periodista de La Vanguardia expert en successos, va destacar que no sempre es té el temps ni la manera d’actuar com habitualment faria l’agència EFE: contrastar tota la informació abans de publicar-la. Segons el periodista, l’únic “protocol” existent per a un professional és l’experiència i la pràctica davant de situacions complicades.

Gemma Liñán, especialitzada en emergències i successos, en aquesta mateixa línia va destacar que com a comunicador l’únic que pots fer és “buscar-te la vida”. Com a periodista, Liñán va cobrir successos com l’accident de tren de Castelldefels del 2010, on es va trobar davant d’una situació molt complicada de gestionar a nivell informatiu i personal: “Era una situació macabra, sense xifres oficials de morts i en una situació de caos horrible. Es recollien cadàvers mentre de fons seguia la festa de la revetlla de Sant Joan. Com expliques tot això amb rigor sense ser sensacionalista?”

Read more

Contra l’establishment, més democràcia a Europa

NARCÍS FIGUERAS DEULOFEU (@figtreesgodmade)

Descarrega’t l’article en PDF

A tocar de les restes del Born del segle XVIII i amb Mònica Terribas com a mestra de cerimònies, el passat dijous 29 d’octubre va aterrar a Catalunya la veu més jove i influent de la nova esquerra del Regne Unit.

Owen Jones, de només 31 anys, va, exposar les dificultats de fer un discurs crític a la BBC, la televisió pública britànica. Narcís Figueras

Owen Jones, de només 31 anys, va, exposar les dificultats de fer un discurs crític a la BBC, la televisió pública britànica. NARCÍS FIGUERAS

Davant d’un públic molt atent de poc més de tres-centes persones, Owen Jones va defensar la necessitat de les esquerres europees d’articular un gran moviment social de base a escala continental que tingui com a principal objectiu reformar en un sentit democratitzador les institucions comunitàries. El jove comentarista de Sheffield va prendre el relleu de l’exministre de finances grec Iannis Varufakis, un dels que estan cridats a assumir protagonisme en aquest procés de reforma, juntament, entre d’altres, amb els economistes nord-americans Paul Krugman i Joseph Stiglitz.
Com fa a The Establishment: And how they get away with it, va retratar el que anomena establishment com el sistema que s’oposa a la democràcia per mantenir els privilegis i la riquesa concentrats en poques mans. Així doncs, tot i reconèixer les especificitats que la crisi ha deixat com a llast a cada país, va justificar el seu projecte afirmant que “els problemes de les classes treballadores i les classes mitjanes són molt semblants arreu d’Europa”.

Corbyn, salvant el laborisme
La diagnosi de Jones parteix del fracàs de la socialdemocràcia com a projecte polític. L’autor de Chavs: la demonització de la classe obrera va recordar que els partits socialdemòcrates només havien pogut ampliar les polítiques i els drets socials per construir estats de benestar quan l’amenaça roja de l’extensió del comunisme soviètic obligava liberals i conservadors a fer concessions. Això, va explicar, es va acabar amb els anys vuitanta, l’arribada de Reagan i Thatcher i el “final de la Història”.
El jove convidat, que va ser assessor del Partit Laborista britànic, va disseccionar l’arribada de Jeremy Corbyn al lideratge de la formació i de l’oposició a la Cambra dels Comuns. Va detallar que havia estat una sorpresa majúscula provocada per una enorme mobilització d’una base social amb molts afiliats recents que havia contradit els càlculs i la voluntat de l’aparell del partit. Al mateix temps, però, va reconèixer les dificultats amb què haurà de conviure el flamant líder laborista: la manca de costum a l’hora de manar o de dirigir-se a grans audiències, la indisciplina d’uns quants membres del seu propi grup parlamentari o l’hostilitat de bona part dels mass media. En relació amb això, la defensa del model de mitjans públics independents que encarna la BBC no va evitar que Jones exposés la impossibilitat de desviar-se del discurs de l’statu quo sense rebre atacs. Al mateix temps va atribuir als mitjans de gran difusió un paper clau en el manteniment de l’establishment fent creure que la culpa de tots els mals “sempre és del veí i mai del govern”.

Qüestió de sobirania
El qui durant les darreres eleccions municipals va mostrar el seu suport a la candidatura d’Ada Colau va defensar que els moviments independentistes escocès o català s’emmarquen en la mateixa lògica que el moviment dels indignats o Podem, en l’àmbit espanyol, o Syriza a Grècia: la lògica de la recuperació de la sobirania, és a dir, de la capacitat de prendre les decisions que els afecten, per part dels ciutadans.
De fet, Jones no va estalviar-se l’anècdota que el seu oncle, un home d’esquerres i convençut, havia votat Sí al referèndum sobre la independència d’Escòcia i va explicar com el Partit Nacional Escocès havia arrasat a les darreres eleccions britàniques -molt per davant d’un descafeïnat Partit Laborista encapçalat per Ed Miliband- vinculant la sobirania escocesa a les polítiques socials i a un estat de benestar de qualitat. Per Owen Jones, a tots aquests fenòmens transformadors d’arreu d’Europa els falta encara relacionar-se i recuperar un discurs “inspirador” que els acosti a la majoria. ···

Amb la sala plena a vessar, encara va quedar gent fora el recinte del Born. Narcís Figueras

Amb la sala plena a vessar, encara va quedar gent fora el recinte del Born. NARCÍS FIGUERAS

Read more

Uso de cookies

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.

ACEPTAR
Aviso de cookies