Desestimació crònica del cinema fet per dones

Orsolya Gazdagi & Sara Gómez Alburquerque

Fa un mes que es va estrenar al cinema «Birds of Prey», l’última adaptació de DC Còmics a la gran pantalla. Presentada com un spin-off de «Suicide Squad» (2016), la pel·lícula narra les peripècies de Harley Quinn després de la seva ruptura amb el Joker, i els seus esforços per demostrar al món (i a ella mateixa) que és molt més que la núvia del Príncep Pallasso del Crim. A més de l’emancipació de Harley d’una relació tòxica, la cinta traspua sororitat, mostrant l’aliança entre cinc dones diametralment oposades que es veuen obligades a unir les seves forces per acabar amb el vilà de torn – es tracta d’una pel·lícula d’acció, al cap i a la fi.

Per important i oportú que sigui el missatge que transmet la història, és encara més important qui la conta. Dirigida per Cathy Yan, escrita per Christina Hodson i protagonitzada per Margot Robbie, Jurnee Smollett-Bell, Mary Elizabeth Winstead, Rosie Perez i Ella Jay Blasco, «Birds of Prey» inclou a les dones en cada graó del procés creatiu i demostra que les pel·lícules de súper-herois no són propietat exclusiva del gènere masculí.

La presentació mundial a Londres de «Birds of Prey» amb la seva directora Harley Quinn els actors (majorment dones). FOTO: David Dettman

Encara que fresca, divertida, amb un missatge empoderant i molta acció, la cinta va comptar amb una resposta més negativa de l’esperada a la seva estrena. Després de la seva primera setmana de projecció es va convertir en la pel·lícula de DC menys taquillera, i mitjans com Variety i Deadline la van titllar de «decebedora» i un «fracàs», malgrat hacer recaptat 81 milions de dòlars a nivell global durant els seus primer dies. D’altra banda, segons Comic Book Resources, el 90% de les crítiques negatives provenien d’homes els quals, per alguna raó, es van obstinar a creure que «Birds of Prey» era una pel·lícula anti-homes, i li van fer boicot negant-se a veure-la als cinemes.

Una cosa semblant va ocórrer el desembre passat quan es va estrenar «Little Women», l’adaptació de la directora Greta Gerwig de la novel·la de Louisa May Alcott. Amb un equip tècnic compost en la seva majoria per dones, el filme no va aconseguir desfer-se dels prejudicis que la qualifiquen de ser una pel·lícula «per noies». Ni en els Golden Globes ni en els Oscar va estar nominada a «Millor Pel·lícula» o «Millor Direcció», quan a Rotten Tomatoes va obtenir una valoració positiva del 97%. Sembla com si les pel·lícules sobre homes, dirigides per homes i protagonitzades per homes siguin considerades com cinema estàndard, mentre que les pel·lícules de dones cauen en una categoria diferent i, pel que sembla, pitjor.

La pel·lícula dirigida per la directora Greta Gerwig «Little Women» guanya l’Oscar a millor vestuari, una de les seves sis nominacions.

El drama «The Farewell» reflecteix amb molta destresa les complicades dinàmiques d’una familia xinesa-estadounidenca, basades en la pròpia experiència de la directora i guionista del film, Lulu Wang. La crítica es va desfer en elogis cap a Wang i va lloar l’actuació de les actrius Awkwafina i Zhao Shuzhen. Però tot això no va impedir als membres de l’Acadèmia passar-la per alt a l’hora de decidir les nominacions. Per què? Una pel·lícula indie i una directora poc coneguda poden ser els motius d’aquesta «negligència». Però «Whiplash» (2014) entra dins d’aquests paràmetres i, tot i així, va aconseguir la cobejada nominació a «Millor Pel·lícula». Però «The Farewell», a part de ser una pel·lícula indie, compta amb una directora poc coneguda a més de racialitzada, i la trama es desenvolupa majorment en mandarí. Obstacles, pel que sembla, insalvables – però només si el títol no és «Parasite».

Lulu Wang posa amb els premis guanyats als 35th Film Independent Spirit Awards a millor pel·lícula per «The Farewell» i a la millor actriu de suport, que va acceptar en nom de Zhao Shuzhen. FOTO: REUTERS/Lucas Jackson

Aquests exemples mostren una conjuntura discriminatòria i escrupulosa plasmada en tots els contextos que inclouen una activitat creativa. És inqüestionable com la presència femenina en l’elit de la producció cinematogràfica és abundant però insignificant a la mateixa vegada. Els grans mites del cinema tenen nom i cognoms masculins. Aquest fet desemmascara la inherent i imposada exclusió de les dones envers les apreciacions i valoracions més significatives. I és que per molt que una dona crea productes audiovisuals de gran impacte i qualitat, sense haver de demostrar que estan per sobre de ningú, sinó seguint els seus propis principis i anhels, no se li contempla o admira de manera igual a un home. 

Fa més de deu anys des de l’única edició dels Oscars on una dona va guanyar el premi a Millor Direcció. L’actriu i cantant Barbra Streisand anunciaria com la directora Kathryn Bigelow obtindria un inesperat i merescut guardó que obriria una nova etapa en l’entramat hollywoodenc i cinematogràfic internacional. La inèdita gesta no s’ha tornat a repetir. Als 92 anys d’història dels Premis de l’Acadèmia, només cinc dones han estat mai nominades a la millor directora.

Aquest any el panorama era especialment polèmic perquè les dones van dominar les llistes del top-10 i les converses al voltant dels premis. Les ja mencionades «Little Women» de Greta Gerwig, «The Farewell» de Lulu Wang i altres com «Hustlers» de Loust Scafari o «Portrait of a Lady on Fire» de Céline Sciamma van classificar-se de manera coherent entre les pel·lícules de més èxit de la crítica de l’any, però no van assolir els llocs privilegiats de reconeixement.

El tarannà que enalteix el talent masculí ho continua eclipsant tot i no deixa espai per tal que la llum femenina brilli amb una intensitat equivalent, idèntica. Però, avui en dia el got es pot veure mig ple o mig buit. Segons un estudi recent de la Universitat de el Sud de Califòrnia, d’entre els 114 directors de les 100 pel·lícules més taquilleres del 2019, només 12 van ser dones (10,6%), enfront de 102 homes (89,4%). No obstant això, aquest 10,6% és més del doble de la xifra registrada al 2018 (4,5%).

A més, les directores femenines reben moltes menys oportunitats de dirigir una segona pel·lícula que els seus homòlegs masculins. Segons l’Institut Annenberg, les dones van dirigir només el 4% de les 1200 millors pel·lícules del 2007 al 2018. D’aquestes directores, només el 17,4% havien arribat a dirigir una altra pel·lícula més enllà del seu llargmetratge (el 13% va dirigir un segon, el 2,2% el tercer). , i el 2,2% el quart). Per contra, el 45,7% dels homes que van fer una pel·lícula superior en l’última dècada havien arribat a dirigir més pel·lícules després del debut en llargmetratge (21% el segon, 13,1% el tercer, 6,2% el quart i 5,5% el cinquè o més).

Annenberg Inclusion Initiative mostra les diferències d’oportunitats de carrera de directores masculines i femenines. FONT: USC Annenberg Inclusion Initiative.

Altres casos que exemplifiquen el potencial i la manca de justícia i atenció que reben les directores & actrius a la indústria del cinema són els de: Sofia Coppola, qui no dirigeix un film des del 2017, però és, sens dubte, una directora amb molt a dir sobre les relacions humanes, tal com va demostrar amb «Lost in Translation», la seva segona cinta -nominada a Millor Pel·lícula i Millor Direcció en els Óscar i premi a Millor Guió, a més de guanyar el de Millor Pel·lícula en els Globus d’Or-; o Lynne Ramsay, qui va rebre un ovació dempeus de set minuts quan la seva pel·lícula «You Were Never Really Here» va ser estrenada al Festival de Cinema de Canes el 27 de maig del 2017.

Hollywood ha contret un deute amb les dones de la indústria equiparable al de la desigualtat salarial contra la qual les actrius porten lluitant anys. Les històries explicades per dones i protagonitzades per elles mateixes continuen sent relats amb missatges i moralitats que poden apel·lar a tothom. Tan sols s’han d’interioritzar sense cap tipus de prejudici. I gaudir-les.

Read more

Salvar al soldat Cinema

Peça original de TV feta per Mònica Homs, Ariadna Pérez, Anna Calderón i Joan Simó

Ja fa anys que cada cop que apareix el nom d’un cinema als mitjans és per anunciar el seu tancament. I és que a ningú se li escapa que la indústria cinematogràfica no passa pel seu millor moment. Les plataformes digitals, la pirateria o la falta d’inversió en cultura són algunes de les causes a les quals se sol apuntar per explicar la decadència dels cinemes.

Això no sempre ha estat així. Fins no fa tant Barcelona era la tercera ciutat del món en nombre de locals cinematogràfics: en tenia més de 160. Això no hauria estat possible sense el paper exercit pels cinemes de barri, establiments que durant dècades van ser un punt de referència per als habitants de la ciutat.

Però no tot són males notícies. Segons dades del Cens de Sales de Cinema (AIMC), publicat l’abril del 2019, el nombre de locals, sales i butaques ha augmentat respecte a l’any anterior. Aquesta tendència a l’alça ha fet que dels 675 locals dedicats a la projecció de pel·lícules que hi havia a Espanya el 2016, s’hagi passat a 723. Pel que fa Catalunya, les dades segueixen una tendència similar:

Estadística de l'ICEC que mostra l'auge del nombre d'espectadors als cinemes catalans. El 2013 van ser 16 milions, el 2017, 19.

A què es deu aquest lleuger repunt en el nombre de sales? Què permet als cinemes resistir en temps de Netflix?

Per saber més sobre la història dels cinemes a Barcelona podeu veure aquesta entrevista a l’historiador Xavier Theros emesa a Betevé:

Read more

GOYA 2020: les pel·lícules premiades són les que més ingressen?

El passat dissabte 25 de gener, el Palau d’esports José María Martín Carpena de Màlaga va acollir la 34ª edició dels Premis Goya, una gala en què Pedro Almodóvar va ser el clar protagonista. Dolor y Gloria, la seva última pel·lícula, va guanyar 7 dels 16 premis als quals estava nominada. Entre aquests reconeixements, destaca el de Millor pel·lícula del 2019, una categoria en què participava juntament amb altres 4 projectes; Mientras dure la guerra, Intemperie, La trinchera infinita i Lo que arde.

Ara bé, hi ha una relació entre les que es consideren les millors pel·lícules de l’any i les que aconsegueixen convertir-se en les més taquilleres? Dolor y Gloria, ha estat la pel·lícula que més diners ha recaptat globalment, així i tot, en l’àmbit espanyol ha quedat en cinquena posició amb 5679000 €. Pel que fa a Mientras dure la Guerra, tot i que ha guanyat menys premis que l’anterior, ha estat la quarta pel·lícula més taquillera de l’any arribant a la xifra de 11022100 €.

La trinchera infinita, s’ha aconseguit situar en la dissetena posició recaptant més d‘1 milió d’euros. Lo que arde i Intemperie, en canvi, són dos projectes més petits que no han tingut tanta visibilitat en les taquilles durant aquest 2019.

Els Goya serveixen per donar reconeixements al millor del cinema espanyol però també per visibilitzar a les pel·lícules candidates, sobretot, si són projectes que no han tingut massa èxit a les taquilles, ja que els hi permet augmentar la seva recaptació. Guanyar el premi principal sempre suposa un impuls; Dolor y Gloria, s’ha tornat a estrenar a més de 130 cinemes espanyols i La trinchera infinita a més de 90.

No es pot negar que les nominacions s’hagin donat tenint en compte les valoracions del públic, tot i això, també s’han tingut en compte productes més petits. I és que la qualitat no sempre està relacionada amb la quantitat. Padre no hay más que uno, amb una recaptació de 14238290 € i Lo dejo cuando quiera, amb una de 11.376111 €, han estat els films més taquillers del cinema espanyol, en canvi, a diferència dels 5 projectes cinematogràfics esmentats anteriorment, no han aconseguit emportar-se cap premi de les categories als quals els havien nominat.

Read more

Els Gaudí: Una nit amb la tribu

Oblidem per un moment Hiroshima (i Nagasaki i Vietnam i Iraq) i acceptem-ho: en general, els americans fan les coses bé, més encara si aquestes coses tenen relació amb el món de l’espectacle. Els Oscars reuneixen, any rere any, a milions de persones davant una pantalla per convertir-se, durant el transcurs d’un parell o tres d’hores, en còmplices d’aquestes criatures tan estranyes com admirades que són els actors. El problema arriba quan algun il·luminat decideix que és bona idea importar una cosa tan americana com les gales de premis cinematogràfics a un país com el nostre. Quan això passa, acaben creant-se coses tan absurdes com els Gaudí, cerimònia a la qual vaig tenir el dubtós honor d’assistir el diumenge passat.

L’espectacle comença, com no podia ser d’altra forma, amb un número musical d’admirable caspositat que em fa pensar en la possibilitat que, d’un moment a l’altre, entrin en escena Núria Feliu i Joan Pera per, a través d’una ouija, invocar l’esperit de Mary Santpere i acabar brindant plegats per un feliç i pròsper any 1984.

Un cop acabat el numeret s’inicia l’habitual moment reivindicatiu destinat a que la jet-set catalana deixi clar el seu compromís amb el cinema, les dones futbolistes i les tortugues condemnades a ingerir plàstic. La tribu aplaudeix, donant per completa la seva labor revolucionària del dia. Vessada la llagrimeta toca seguir amb l’espectacle i, per alegrar les penes, no hi ha res millor que uns quants gags de l’APM combinats amb escenes presumptament hilarants extretes d’anteriors edicions dels Gaudí. Riures, aplaudiments, endogàmia i uns quants premis tècnics que permeten a algun director de fotografia o tècnic de so agrair el seu èxit al pare, la mare, l’àvia, el cosí segon i la veïna del tercer primera. Aplaudiments, més aplaudiments. Em fascina la capacitat dels assistents per a aquesta simiesca activitat basada en unir i separar les palmes de les mans a gran velocitat. Tot, absolutament tot, és motiu d’aplaudiment: des de la broma més ximple a l’enèsim exabrupte provincià (més d’un premiat acaba el seu discurs fent al·lusió a les virtuts del seu municipi, ja es tracti de Manresa, Terrassa o Sant Cugat).

Abans que anunciïn el nom de la pel·lícula guanyadora que, a hores d’ara, encara desconec, la majoria dels convidats abandona la sala d’actes en direcció a la barra lliure. Vi, cervesa, gintònics, mojitos… El ramat actoral beu amb avidesa, fascinat per la gratuïtat de l’alcohol, cosa que reforça el sentit de les lamentacions d’Isona Passola sobre el mal moment econòmic pel qual travessa el cinema nostrat i fa comprensible la seva demanda de més calerons per al sector.

La festa es desenvolupa a la planta baixa de l’antic edifici del Fòrum, obra faraònica closiana reconvertida en museu de ciències naturals. Així doncs, sota els peus de centenars d’animals dissecats, un altre tipus de feres indòmites s’entreguen a la disbauxa. Tot i la presència sonora de hits com Paco Paco Paco, són pocs els que ballen. Els actors es passegen. Saluden i esperen a ser saludats en el marc d’un subtil joc de mirades, somriures, abraçades i preguntes de cordialitat. El ritual pot recordar al que explica Kapuściński sobre un poble senegalès on, cada matí, els homes s’interroguen els uns als altres sobre l’estat de salut de les famílies o la placidesa del seu son. Segons explica el reporter polonès, el respecte que se li té a una persona dins l’aldea es mesura per la quantitat de temps que duri el nostre intercanvi de preguntes amb ell. Malgrat que les seves elegants americanes podrien fer-nos pensar el contrari, els actors catalans s’assemblen bastant als habitants d’Abdallah Wallo, com a mínim en la forma de comportar-se en societat.

L’actuació va més enllà de les pantalles i hom té, en tot moment, la sensació d’estar parlant amb personatges de ficció que estan sent filmats per una càmera amagada ves a saber on. Més que admirar-los, caldria compadir-los.

La festa s’allargarà, primer a Luz de Gas i més tard en un pis del Poblenou, fins que surti el Sol, fent així que alguna persona normal pugui explicar, al pròxim dinar familiar, que, tot anant cap a la feina, es va trobar l’actor de qualsevulla sèrie tornant cap a casa amb ulleres considerables i cara de pocs amics. “Són un plegat d’antipàtics aquests actors”.

Read more

Satrapi; 50 aniversari de l’artista de culte del còmic

Marjane Satrapi s’emmarca com a referència dins el món de les arts

Raquel Sanz

L’artista iraniana Marjane Satrapi celebra el seu 50 aniversari essent una de les artistes de referència dins el món del còmic. La pintora i realitzadora recorrent dins el mercat francòfon de les arts no deixa a ningú indiferent amb les seves obres tant cinematogràfiques com publicacions gràfiques.

Persépolis; la clau de l’èxit

L’any 2000, Satrapi va publicar la seva primera obra Persépolis. Es tracta d’una novel·la autobiogràfica escrita i il·lustrada en blanc i negre que relata les etapes fonamentals que van marcar la vida de l’artista. Passant per la seva infantesa en plena revolució islàmica a l’Iran fins a arribar a l’entrada de la vida adulta a Europa, Satrapi presenta qüestions relacionades amb el progressisme i el feminisme des del seu punt de vista.

Amb una gran influència de l’obra de David B. La ascención del gran mal, l’iraniana va ser rebuda per un públic que encara la desconeixia amb els braços oberts, cosa que la va ajudar a realitzar una producció cinematogràfica. L’obra gràfica de Persépolis va ser adaptada a la gran pantalla l’any 2007 per la mateixa Marjan Satrapi i Vincent Paronnaud. Aquesta adaptació va tenir una bona recepció per part de la crítica obtenint una nominació a la Palma d’Or i va aconseguir el premi del jurat en el Festival de Cannes 2007, un Goya i l’any 2008 va ser nominada a la Millor Pel·lícula animada als Oscar.

Reflexió de l’òpera prima

Persépolis s’ha convertit en una obra que s’aproxima al culte mitjançant una narració sobre la història recent de l’Iran i els canvis patits en el país persa. Mitjançant la ironia, la crítica al sistema del país i una gran càrrega emotiva, Satrapi no permet la indiferència.

Alhora, gràcies al seu estil gràfic de gran expressivitat i l’encant que presenta, l’obra contribueix a donar a conèixer aspectes de la cultura, religió, política i el paper de la dona en un país desconegut per la majoria d’occidentals com ho és l’Iran.

La continuitat de Satrapi

Des del llançament de l’òpera prima, Marjane Satrapi ha publicat un total de sis obres gràfiques alhora que quatre produccions cinematogràfiques.

Read more

Desembre al cinema

Totes les estrenes dels cinemes catalans aquest mes de desmbre

El mes de desembre tanca l’any amb unes estres molt esperades i desitjades durant mesos, de tots els gèneres i per tots els gustos, la cartellera d’aquest més es presenta ben carregada. En el món cinematogràfic, les pel·lícules s’estrenen els dijous o el divendres de cada setmana. I, segons els cinemes, es podran veure unes, o unes altres. Dins el caos que això pot suposar, sempre és necessari saber quines són les estrenes que no es poden perdre per apuntar-les als calendaris. A continuació el recull de les dues estrenes més importants de les setmanes de novembre.

5 de desembre

Midway.- bèl·lic

Roland Emmerich, director de pel·lícules com Independence Day i 2012 deixa les hecatombes i es passa al cinema bèl·lic amb la pel·lícula Midway. Protagonitzada per Ed Skrein -el príncep Philippe de la darrera edició de Malèfica: Mestra del Mal– i Woody Harrelson -que també segueix en pantalla amb el seu paper en Zombieland: Mata i Remata-. Midway segueix la història de la batalla de la Segona Guerra Mundial entre japonesos i estatunidencs a l’illa que li dóna nom. Un film que «se centra en les estratègies militars» com valora Joshua Rothkopf per Time Out.

Els àngels de Charlie.- Acció

Dirigida per una dona, Elizabeth Banks -directora de Dando la Nota 2-, i protagonitzada per tres dones, els Àngels de Charlie. Kristen Stewart, Naomi Scott i Ella Balinska són els nous àngels més «feministes», més dures i més extremes que mai. Stewart intenta deixar el rol de Bella que set anys després encara la lliga pels espectadors. Scott vol «fer-se sentir» i després del seu rol com a Jasmine es passa a les pistoles i l’acció a l’estil ‘Bond’. Pel que fa a Balinska s’estrena a la pantalla amb aquest film, pel que s’haurà de veure com es mou en una pantalla que no és la seva.

13 de desembre

Jumanji: següent nivell.- Aventures

La saga continua en el «següent nivell» amb més riures, més aventures i més emocions. Malgrat que el reboot de la pel·lícula de 1995 estrenat el 2017 té una nota de 5,3 a FilmAffinity, els fans de l’original van sortir encantats amb l’humor que el trio: Dwayne Johnson, Jack Black i Kevin Hart protagonitzen juntament amb Karen Gillian, la dona forta i intel·ligent que dóna l’accent feminista al film. En aquesta seqüela els herois de l’illa de Jumanji tornen però amb avatars diferents, el que causarà confusió i més riures que caldrà veure si no es fan repetitius.

19 de desembre

Star Wars: l’ascens de Skywalker.- Acció

Star Wars torna amb la seva novena edició, en la que es veurà «l’ascens de Skywalker». J.J Abrams, director de l’última entrega, ‘Star Wars: el despertar de la força‘ tornarà a dirigir aquesta última part de la trilogia i intentarà pujar la valoració de la famosa saga i de la seva feina com a director de cinema per intentar aconseguir algun dels Oscars que la darrera part no va emportar-se.

Última part de la trilogia i seqüela de ‘Star Wars: els últims Jedi

Deu meu, què t’hem fet…ara?.- Comèdia

Cinc anys després ens tornen a preguntar una pregunta retòrica alguna cosa que moltes vegades nosaltres mateixos ens fem… deu meu, que t’hem fet? Suposo que tot de bo si hem aconseguit que Les films du 24 facin una seqüela d’aquesta primera pel·lícula. En aquesta segona part, la família Verneuil tornarà a tenir moments de crisi quan les filles decideixin marxar al país d’origen dels seus marits, tots fora de la Franca natal que els seus pares tant estimen. L’humor de Cristian Clavier i les seves companyes de repartiment intentaran aconseguir que aquesta segona edició faci riure als més de 12 milions d’espectadors que van gaudir de la primera part, i torni a ser la pel·lícula més taquillera de l’any.

23 de desembre

Cats.- Musical

El que necessitava el Nadal era un musical, Aquest any Cats, adaptació del musical dAndrew Lloyd Webber amb el mateix nom, serà l’encarregada de complaure els més amants d’aquest gènere amb una història que pren als felins com els seus protagonistes. Uns protagonistes innovadors perquè el repartiment format per figures com Francesca HaywardJennifer HudsonJudi Dench i la popular Taylor Swift, prendran cos de gat per ballar i cantar gràcies a la tecnologia CGI. Si el repartiment no és suficient per amansir els crítics de cinema, la bona feina que el seu director Tom Hooper va fer dirigint la mítica pel·lícula de ‘Les Miserables‘ i ‘El Discurs del Rei‘ potser ho és.

La ballarina principal del Royal Ballet de Covent Garden a Londres participarà en el film.

Mujercitas.- Drama

Grega Gerwig torna a dirigir una pel·lícula a la pantalla gran després de dirigir ‘Lady Bird‘ amb Mujercitas, on també ha adaptat el guió de la novel·la amb el mateix nom de Louisa May Alcott. Protagonitzada per grans dones com són Saoirse Ronan, Emma Watson, Florence Pugh Meryl Streep. A més a més de Thimothée Chalamet, nom molt escoltat en els darrers mesos davant l’estrena el pròxim any de la segona part de ‘Call me by your name‘, el seu paper a ‘The King‘ i a ‘Dia de pluja a Nova York‘, que encara es pot veure en pantalles, i la seva col·laboració amb la directora en ‘Lady Bird’. Mujercitas segueix la història de quatre germanes: Amy, Jo, Beth i Meg, quatre adolescents que travessant l’estat de Massachusetts en plena Guerra civil intentaran descobrir qui són, que significa ser dona i que és l’amor.

Vols recordar les estrenes més importants de Novembre?

Read more

Le Vietnam brûle et moi je hurle Mao Mao

Raquel Sanz

Le Vietnam brûle et moi je hurle Mao Mao
Read more

L’Alternativa 2019

El Festival de Cinema Independent de Barcelona celebra la seva 26a de l’11 al 17 de novembre

L’Alternativa és un festival que pretén descobrir el cinema més amagat. La codirectora del festival Cristina Aguilera explica que l’objectiu és donar visibilitat a un cinema que normalment no té oportunitats dins els canals comercials, ja siguin sales o plataformes online. Al llarg d’una setmana s’ofereix al públic i als professionals projeccions i activitats cinematogràfiques que fomenten la diversitat, la creativitat, la llibertat i el compromís. El programa de L’Alternativa inclou la presentació 10 llargmetratges i 12 curtmetratges, a més de la realització de tallers cinematogràfics. Les diferents activitats del festival tindran lloc a espais del Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB).

L’Alternativa neix gràcies a la iniciativa d’un grup del Col·legi de Directors i Directores de Cinema de Catalunya que volen que el cinema més alternatiu que s’allunya de les demandes més comercials guanyi visibilitat.

La codirectora del festival Cristina Aguilera explica l’aposta de l’Alternativa

Aguilera destaca la pluralitat de temàtiques que tracta l’oferta cinematogràfica de L’Alternativa. «Són temes que responen molt al que és el nostre entorn actual», afirma la codirectora del festival. La immigració, l’ecologia, conflictes bèl·lics, la gentrificació, la superació personal, la identitat de gènere, feminisme, sexualitat… Tota una sèrie de mirades diverses sobre la realitat que ens envolta. L’Alternativa aposta per experimentar amb el llenguatge cinematogràfic i no limitar-se als condicionaments més comercials.

L’Alternativa pretén donar l’empenta a autors desconeguts a través d’una oferta variada dividida en seccions. La primera és l’Alternativa Oficials en què els films competeixen en tres categories: Nacionals, Llargmetratges internacionals i Curtmetratges internacionals. La segona secció és l’Alternativa Paral·leles dedicada a les pel·lícules més poc conegudes i de nous creadors. Per últim, l’Alternativa Hall és la secció que ofereix un seguit d’activitats gratuïtes relacionades amb el món cinematogràfic, des de projeccions dins a debats.

Aquesta edició s’hi afegeix una secció especial sobre el Mur de Berlín en commemoració als 30 anys de la caiguda del mur. Amb films de diferents autors alemanys -com Thomas Heise i Klaus Maeck-, es repassaran les realitats socials, polítiques i culturals prèvies i posteriors a la reunificació d’Alemanya.

Read more

Generació X: la nova aposta de Netflix

Martin Scorsese i The Irishman són la punta de llança de l’estratègia de la plataforma per obrir nous mercats, com els majors de 50 anys

Pere Mercader i Joan Ventura – Les plataformes de streaming han copsat les pantalles de cada cop més cases; s’ha convertit en un dels negocis més innovadors i rendibles de l’última dècada, però l’augment de competència que arriba a partir d’ara, amb l’aparició de Disney+ i Apple, promet una etapa d’incertesa per a les companyies que controlen el mercat.

Netflix, la reina d’aquestes plataformes, té preparada una de les estrenes més esperades de l’any: The Irishman. Dirigida per Martin Scorsese i interpretada per Robert de Niro, Al Pacino i Joe Pesci, entre d’altres, reuneix una llista de protagonistes típiques dels films sobre el crim organitzat dels 80 i 90. La gran inversió que han fet per reunir aquests referents del cine sobre la màfia italoamericana, destinant-hi gairebé uns 130 milions d’euros, és una de les més fortes de la plataforma. La pel·lícula s’estrena el 27 de novembre a Netflix, però abans es projectarà en una petita selecció de cinemes a partir del divendres 14. Es podrà veure en VOSE als mítics cinemes Phenomena i Verdi de la capital catalana.

La majoria de contingut propi de la plataforma sembla estar destinat sobretot a la població jove, amb títols de consum massiu i transportant el concepte “fast food” de McDonald’s a les pel·lícules. Però amb l’aposta per a directors de renom i de més de 50 anys Netflix vol donar resposta a un nínxol de mercat per explotar: la generació del Baby Boom i la generació X. Les persones de més de 54 anys consumeixen moltes hores de televisió, encara que sigui tradicional. Més de la meitat en consumeix entre 2 i 5 hores al dia. Dins dels que utilitzen plataformes de streaming, són el tram d’edat que més hores davant de Netflix o HBO s’hi està: sis hores i 35 minuts de mitjana.

L’aposta per part de l’empresa per les produccions pròpies és innegable; només al 2019 n’hi ha destinat 15.000 milions. Universal en l’anterior temporada va invertir 8.700 milions en les seves produccions. Però alerta, segons fa públic de The Information, Netflix es planteja ser molt més selectiu amb les grans produccions, sobretot pel·lícules, a causa d’alguns fracassos de gran magnitud. L’última aposta fallida: Triple Frontera, amb un cost de 115 milions de dòlars i que en principi apuntava bones maneres amb grans noms com Ben Affleck, Oscar Issac i Charlie Hunnam. Tot i els seus voluminosos ingressos, Netflix perd diners any rere any. De fet, arrossega un deute de 4.800 milions de dòlars.

Read more

Novembre al cinema

Totes les estrenes dels cinemes catalans aquest mes de novembre

El mes de novembre es presenta d’allò més cinematogràfic amb una cartellera repleta d’estrenes molt esperades i amb bones crítiques, o al menys, la majoria. En el món cinematogràfic, les pel·lícules s’estrenen els dijous o el divendres de cada setmana. I, segons els cinemes, es podran veure unes, o unes altres. Dins el caos que això pot suposar, sempre és necessari saber quines són les estrenes que no es poden perdre per apuntar-les als calendaris. A continuació el recull de les dues estrenes més importants de les setmanes de novembre.

8 de novembre

‘Aventatges de viatjar en tren’.- thriller/comedia negre

Avantatges de viatjar en tren‘ és una pel·lícula espanyola dirigida per Artiz Moreno, basada en la novel·la d’Antonio Orejudo. En la pel·lícula, Helga, una editora que està passant per una mala època, interna el seu marit en un manicomi. En el tren de tornada a casa coneix un desconegut que es presenta com a Àngel Sanagustí, un psiquiatre que treballa en la mateixa clínica en la qual hi ha ingressat el seu marit, estudiant els trastorns dels pacients a través del que escriuen. Àngel explicarà a Helga la història de Martín Urales de Úbeda, la història d’un paranoic perillós obsessionat amb les escombraries.

‘Aventatges de viatjar en tren’ és segons el crític Luís Martínez una pel·lícula que s’ha de veure per la seva «acidesa, virulencia i per la serie reivindicació de l’humor i la ficció».

‘Estafadores de Wall Street’.- drama/comedia

Estafadores de Wall Street‘ és l’estrena que ens porta la directora Lorene Scafaria i protagonitzada per Jennifer LopezConstance Wu i Lili Reinhart -protegonista de ‘Riverdale‘-. Inspirada en fets reals, la pel·lícula explica la història d’un grup de stripers que estafa els seus clients, la majoria rics de Wall Street. Quan una periodista del New York Magazine comença a investigar el que fan, les coses es complicaran per les ballarines.

‘Estafadores de Wall Street’ ha estat nominada a millor pel·lícula en els Premis Gotham, i crítics de Rolling Stone i Variety presentan el paper de Jennifer Lopez com «enlluernant i profunda».

‘El hoyo’.- ciència ficció/thriller

El hoyo‘ és una pel·lícula dirigida pel director basc Galder Gaztelu-Urrutia, que ha aconseguit guanyar el premi a millor pel·lícula i director del Festival de Sitges, la primera espanyola a fer-ho en solitari. El film segueix la història dels habitants d’una presó situada en una torre en la qual segons en el nivell en què et situes menges un festí o les restes que han deixat els de dalt. El nivell en el qual se situen els protagonistes és aleatori i canviant constantment. Una pel·lícula utòpica que frega el terror quan s’explora el desig de supervivència portat a l’extrem i lligat amb l’egoisme pur de l’home salvatge i tancat.

Ivan Massagué protagonitza la pel·lícula amb una visualització crua de la naturalesa de l’home.

15 de novembre

Le Mans ’66.- Acció

Basada en fets reals, ‘Le Mans ’66‘ és la nova pel·lícula protagonitzada per Matt Damon i Christian Bale segueix l’excèntric equip d’enginyers automobilístics i el seu corredor britànic, que tindran la missió de construir des de zero un nou cotxe, amb la missió de treure el domini a Ferrari en el Campionat Mundial de Le Mans el 1966.

El director de la saga Lobezno, James Mangold, aconsegueix renovar el gènere amb les escenes del film.

L’irlandès.- Thriller/Drama

Protagonitzada per estrelles com Robert De Niro i Al Pacino, dirigida per Martin Scorsese -director d‘El llop de Wall Street’, i produïda per la creixent productora Netflix, l’ ‘Irlandès‘ excel·la en totes les crítiques amb l’adaptació del llibre ‘Et vaig sentir pintar cases‘ de Charles Brandt. L’ ‘Irlandès’ fa una crònica sobre la desaparició del sindicalista Jimmy Hoffa, en un laberint d’organitzacions criminals i polítics en el que el gran estafador del segle XX, Frank Sheeran participa.

Martin Scorsese aconsegueix aprofundir en la seva visió del món criminal gràcies a la seva experiència en el gènere al mateix temps que el renova.

22 de novembre

Frozen II.- Animació

Potser la que és una de les pel·lícules més esperades per grans i petits, Frozen II arriba sis anys després amb la continuació de les germanes Elsa i Anna, amb una història més madura que els més petits de la casa podran seguir, però que els més grans podran explorar els missatges, d’amistat, superació, fidelitat i el concepte de família que els directors Chris Buck i Jennifer Lee exploren gràcies a la productora Disney.

Els fans de Frozen podran tornar a «let it go» en la secuela del film d’animació més taquiller de la història.

Adiós.- Thriller

Mario Casas protagonitza el nou film de Paco Cabezas -que torna dels Estats Units a la seva terra natal-, ‘Adiós‘, que segueix la història de Juan, un pres i pare de família que aconsegueix el permís per assistir a la comunió de la seva filla a les 300 viviendas de Sevilla. La mort accidental de la nena destaparà un cas de corrupció policial i de narcotràfic en la ciutat, i farà que Juan, destrossat, vulgui prendre’s la justícia per la seva mà.

Mario Casas es destrossa emocionalment en un paper ple de ràbia i ganes de venjança davant un assassinat al qual la justícia no pot arribar per la corrupció que l’envolta.

29 de novembre

Punyals per l’esquena.- Acció

Rian Johnson, director de la sèrie Breaking Bad i Star Wars: els últims Jedi, torna a la pantalla gran després de dos anys amb ‘Punyals per l’esquena‘, la història de la mort d’un famós novel·lista de misteri el dia del seu 85 aniversari, que serà investigada el detectiu Benoit Blanc, a qui el britànic Daniel Craig dona vida. Aquesta història d’intriga i misteri que recorda a plantejaments com el d’ ‘Assassinat en l’orient exprés‘, exhala en el ritme d’acció, comèdia i misteri; un elenc format per actors com Chris EvansAna de Armas i Jamie Lee Curtis.

Daniel Craig torna al gènere policial britànic, un estil en què se sent com a casa.

Last Christmas.- Romàntica

S’apropa el nadal, i amb això, les ciutats s’omplen de decoració i les sales de cinema de pel·lícules que exploren, o exploten, el tòpic del nadal. ‘Last Christmas‘ no ho fa d’una forma original, sinó que es queda en la història de Kate, interpretada per Emilia Clarke – la exDaenerys-, una jove que es troba una mica perduda. La seva vida canviarà quan conegui a Tom, interpretat per Henry Golding. Una pel·lícula encantadora per uns i massa ensucrada per altres.

Un film que manté, pels límits, l’encant nadalenc amb moments de comèdia i molts moments sensiblers i ‘cursis’.
Read more

Uso de cookies

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.

ACEPTAR
Aviso de cookies