Cinta Tort: «Vull visibilitzar identitats que el sistema amaga»

MARIA LÓPEZ (@marialopezff2)

ALBA GIRALDO (@albagiraldo98)

Descarrega l’entrevista en PDF

Cinta Tort, més coneguda com a Zinteta, es dedica a reivindicar el feminisme de manera artística i creativa. Des de fa uns anys lidera el seu propi projecte on inclou il·lustracions, tallers, formacions i una botiga online, per visibilitzar tot tipus d’identitats.

Núria Vilamala

Núria Vilamala

Read more

El passat més present

El franquisme perviu a les parts més invisibles del nostre dia a dia.

Read more

La música que més molesta

RAMON ANGLADA (@Ranglada2) i MARC ESPAÑOL (@mespanolescofet)

Descarrega’t l’article en PDF

La dictadura a Espanya i la seva censura prèvia a qualsevol tipus d’art semblen molt llunyanes. Però tot i més de 40 anys de democràcia a l’Estat, se segueixen donant casos de censura. Els titellaires de Madrid van ser l’objecte de l’últim cas.

Diferents bandes de música de l’Estat espanyol han vist com els han intentat silenciar per les seves consignes a l’escenari. JULEN AZCONA

Diferents bandes de música de l’Estat espanyol han vist com els han intentat silenciar per les seves consignes a l’escenari. JULEN AZCONA

El segon cap de setmana de setembre de l’any 2009, la localitat val·lisoletana de Tudela del Duero va acollir el festival de música Duero Rock, on estava previst que participés el grup de hardcore punk català Kolumna d’Odi Proletariat (KOP), nascut a finals dels anys noranta.

El contingut d’algunes de les seves cançons, en què defensen obertament la revolta o critiquen les institucions de l’Estat, i el fet que el seu cantant, Juan Ramón Rodríguez, conegut amb el nom artístic de JuanRa, hagués estat sis anys a la presó per haver facilitat informació a ETA sobre el neonazi Pedro Varela Geiss, va despertar el recel de la Guàrdia Civil i d’associacions de víctimes del terrorisme, que demanaven la cancel·lació de l’acte.

El concert es va celebrar finalment sense més complicacions i KOP sumava així un exemple més en la llista de problemes que havien tingut per tocar, ja des de la primera gira. Per a JuanRa, cantant de KOP, el motiu d’aquesta persecució és evident: “Som els seus enemics de classe”. Segons el català, el problema d’arrel és la seva manera d’entendre la música, que va portar el grup a “fer servir qualsevol mitjà per a difondre la protesta contra tot allò que ens oprimeix”. “Tot al servei de la crítica social”, sentencia.

En un sentit similar s’expressa Cesk Freixas, cantautor català i militant de l’esquerra independentista, que concep la música com un canal on expressar la seva manera “d’entendre el món”. “Per a mi tot [música i política] és el mateix i mai he volgut separar una cosa de l’altra”, encara que això li hagi comportat veure com alguns dels seus concerts eren prohibits per la seva ideologia i pel contingut d’algunes de les cançons, que advoquen per l’alliberament dels Països Catalans des de postures clarament emmarcades a l’esquerra.

L’últim grup que ha patit aquest tipus de control és Def con Dos, un conjunt de metal i rap creat entre Vigo i Madrid a finals de la dècada dels vuitanta. El seu cantant César Montaña, conegut amb el nom artístic de César ‘Strawberry’, va ser detingut el maig del 2015 per uns tuits on, presumptament, enaltia el terrorisme. Ara està pendent de judici i la Fiscalia demana 20 mesos de presó i vuit anys d’inhabilitació, el que seria una mostra de repressió musical per fets donats fora els escenaris.

César ‘Strawberry’ parla d’aquesta detenció com “una campanya política per a criminalitzar tot allò que s’aparta del dogmatisme polític establert”. Segons el cantant de Def con Dos, a Espanya “sembla que si no ets de l’Opus Dei o del PP, siguis d’ETA”. El seu cas a Twitter s’ha utilitzat per a criminalitzar el grup i això ha arribat als escenaris. El passat 27 de febrer Def con Dos va celebrar un concert a Valladolid, on una regidora de Ciutadans (C’s) a l’Ajuntament havia demanat cancel·lar-lo “per prudència”. Per a César ‘Strawberry’ quan una política al·ludeix a un terme tan vague com prudència és perquè “invoca a la censura”, la qual cosa “és totalment il·legal i ataca l’Estat de dret”.

I si Def con Dos no ha estat perseguit directament pel contingut de les seves lletres, el cantant de rap Pablo ‘Hasél’, sí. El raper de Lleida va ser detingut fa quatre anys per apologia al terrorisme i incitació a l’odi. Fa dos anys es va celebrar el judici i el van condemnar a dos anys de presó, tot i que no va arribar a entrar-hi en no tenir antecedents i ser una condemna curta. Ara, però, s’enfronta a un altre judici d’un any i tres mesos. Segons ‘Hasél’, la seva resposta “és seguir la lluita”, ja que no s’amaga de “la incitació a l’odi davant les injustícies i els opressors”. Les seves lletres són properes als GRAPO, però Pablo ‘Hasél’ considera que si se’l va condemnar per aquest motiu,  també “s’hauria de jutjar qui fa una pel·lícula en favor del ‘Che’ per apologia de les guerrilles i del terrorisme”.

Els tipus de censura

Les mostres de censura rebudes per part d’aquests grups, al seu torn, han adoptat diversos estils. Per començar, es pot fer la distinció clàssica entre censura prèvia i censura posterior, totes dues de caràcter explícit, com en el cas de Pablo ‘Hasél’, que ha estat jutjat després d’escriure les seves lletres.

D’altra banda, i tal i com apunta JuanRa, el cantant de KOP, també existeix un tipus de censura implícita, “molt més subtil”. En aquest bloc, les formes que pot adoptar són múltiples, i inclouen totes aquelles pràctiques que tenen l’objectiu de dificultar l’eclosió d’aquests grups o de posar pals a les rodes a la seva activitat.

Per a JuanRa, un exemple és el paper que juga la Generalitat de Catalunya a l’hora de donar subvencions a músics, artistes o altres col·lectius del món cultural, en la mesura que, al seu parer, “se subvencionen els grups que no posen en qüestió l’status quo”.

Un altre cas és el que assenyala César ‘Strawberry’, cantant del grup Def con Dos, i que passa per obligar els responsables d’una sala que ha d’acollir un dels seus concerts a presentar tants permisos que, al final, provoquin que l’actuació sigui inassumible.

El cantautor català Cesk Freixas, al seu torn, assenyala que li han censurat concerts “en diverses ocasions”, i que en alguns casos l’Ajuntament ho ha justificat al·legant que “no es podia comprometre a pagar un acte tan polític amb diners públics”.

Des de Propaganda pel Fet, una discogràfica independent catalana que ha treballa amb grups com KOP, Obrint Pas o At Versaris, apunten que la situació dels grups independentistes al País Valencià és particularment difícil, en la mesura que s’ha intentat prohibir “tot el que sonés català o valencià”.

L’apartat legal

Per a Rafael Bustos, professor de Dret Europeu i Constitucional a l’Escola Judicial de Barcelona, el problema és que, malgrat ser un exercici més de la llibertat d’expressió, la llibertat artística és de les que “menys protecció té perquè té menys importància a l’hora de crear opinió pública”.

La dificultat, a partir d’aquí, és on s’estableixen els límits d’aquesta llibertat. “Seguint el que diu el Tribunal Europeu dels Drets Humans, situaria el límit on no hi hagi una incitació directa capaç de generar un efecte de violència”, apunta Bustos, que afegeix que el segon element a tenir en compte és el context en el qual s’emeten aquests missatges.

En aquest sentit, argumenta que en situacions de forta violència, com la viscuda a Euskadi durant els anys de major activitat d’ETA, “l’emissió de missatges violents és molt més perillosa que en un context de no violència”, motiu pel qual creu que a Catalunya “no hi ha tants problemes”.

La discogràfica Propaganda pel Fet, en canvi, emmarca la situació des d’una òptica diferent, i entén que si “partits com el PP” es prenen “tan seriosament” el paper de certs grups és perquè “la tasca política i cultural d’aquests és molt gran i arriba amb molta força”.

D’altra banda, el jurista Rafael Bustos agafa l’exemple d’alguns himnes de països europeus per a posar de manifest la contradicció que aquest tipus de censura musical pot arribar a implicar.

En aquesta línia, es pregunta si el propi himne de Catalunya, amb al·lusions al “cop de falç dirigit a qui va dirigit“, no podria arribar a constituir discurs de l’odi si es produís en un context “d’agressió“. Al seu entendre l’argument que no tenen audiència és qüestionable. “No tenen audiència… fins que en tenen”.

Euskadi i la caça de bruixes cap a grups de música

Els anys vuitanta i noranta la situació política a Euskadi va estar profundament marcada per la violència exercida per grups com ETA, els GAL o el Batallón Vasco Español, un fet que coincidia amb una forta implantació de l’esquerra abertzale i una intensa conflictivitat social. Al seu torn, la introducció de l’heroïna i la precarietat industrial i laboral van contribuir a l’augment de la tensió i la radicalització.

Com explica el periodista Mariano Muniesa en el llibre La Caza de Brujas (2013), a nivell cultural aquesta convulsa situació es va canalitzar en bona mesura a través del rock. El màxim exponent, en aquest sentit, va ser el Rock Radikal Basc, que malgrat ser “heterogeni”, coincidia en denunciar la repressió policial des de posicions anticapitalistes i de rebuig a les grans institucions de l’Estat espanyol.

La forta implantació municipal de l’esquerra abertzale, per la seva part, va permetre una major consolidació i expansió d’aquests grups del Rock Radikal Basc, alguns dels quals van trobar en els mitjans de comunicació afins a Herri Batasuna un altaveu per a donar-se a conèixer.

Per contra, aquesta proximitat ideològica amb l’esquerra independentista basca o amb altres ideals radicals va provocar que grups com Kortatu o Negu Gorriak, un dels màxims exponents d’aquest Rock Radical Basc, fossin vigilats amb lupa per l’Estat.

Va ser amb Negu Gorriak quan el cantant Fermín Muguruza es va veure involucrat en un cas de censura. Amb la cançó “Ustelkeria” (1991), en basc “pobredumbre”, van ser el primer grup denunciat pel contingut de les lletres després de la dictadura.

Negu Gorriak va escriure “Ustelkeria” basant-se en informacions publicades a Diario 16, Egin i Egunkaria, entre 1990 i 1991. En aquestes s’involucrava a la Guàrdia Civil en una xarxa de tràfic de drogues.

En la cançó s’acusaba el llavors Tinent Coronel de la Guàrdia Civil, Enrique Rodríguez Galindo, d’estar-hi involucrat. Galindo va demandar el grups el 1993 per un delicte de “danys a l’honor i difamació”. Tot i la demanda, el grup va ser absolt, finalment, el 2001 en favor de la llibertat d’expressió.

Curiosament, el 2000 Rodríguez Galindo va ser condemnat a 71 anys de presó com a membre dels GAL. I, l’any 2006, el diari El Mundo va publicar un informe secret del Servei de Informació de la Guàrdia Civil, del 1992, on s’admitia que Rodríguez Galindo s’havia lucrat amb el narcotràfic. Segons l’informe, els beneficis s’havien destinat a la lluita antiterrorista.

Read more

Uso de cookies

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.

ACEPTAR
Aviso de cookies