El segon festival del meme torna a Barcelona

Des del típic meme de Julio Iglesias «Y lo sabes» fins al del noi de la mà de la seva novia mirant de reüll a una altra noia, aquest format ha esdevingut tot un fenomen. Els memes tenen el seu propi esdeveniment al CCCB (Centre de Cultura Contemporània de Barcelona). El Memefest 2019 se celebrarà el 30 de novembre per homenatjar la cultura digital.

«És una invitació a reflexionar com ens riem i comuniquem avui en dia». Així defineixen el festival les seves creadores, anomenades les Filles d’Internet. L’objectiu del Memefest és visibilitzar temes com la creació des de l’anonimat i l’absència d’autoria definida, la barreja de continguts i els relats populars que s’expandeixen gràcies a la comunicació a la xarxa. Lucía Calvo, una de les quatre creadores, recorda el motiu pel qual neix el Memefest, la festa de folklore digital i l’humor a Internet.

Portar un objecte digital, com és el meme, a un escenari. Aquest és el gran repte que afronta l’esdeveniment. Les Filles d’Internet han organitzat una batalla de memes, de manera que aquest format humorístic pugui traspassar la pantalla. Figures destacades de l’humor i la creació digital concursaran en 5 proves vinculades amb l’actualitat i els memes. La presentació del concurs estarà en mans de la còmica Charlie Pee. Concursants com la memista Raquel Hervás (ehsoytuansiedad a Instagram) i el director d’El Jueves Joan Ferrús seràn jutjats pel públic.

La segona edició del Memefest té un caire més polític. La codirectora del Memefest Lucía Calvo posa l’exemple de la xerrada sobre la precarietat laboral del creador a les xarxes. El nombre de seguidors no sempre es corresponen amb els zeros del compte corrent. La ilustradora Roberta Vázquez i la creadora audiovisual Rocío Quillahuaman exposaran la seva visió sobre la divergència entre el capital cultural i el capital econòmic.

El Memefest també dedicarà un espai a la conversa sobre l’ús de memes per disseminar una ideologia. Calvo explica que el punt de partida és l’apropament dels sectors més conservadors a tots els públics a través de l’ús de memes i símbols de la cultura pop. Sota el títol «L’ Internet fatxa vs. l’Internet que brilla», l’artista Chenta Tsai (Putochinomaricón) i el col·lectiu Proyecto Una parlaran de la dicotomia entre els discursos d’ultradreta i les altres comunitats no representades pel discurs hegemònic.

Meme publicat al compte de Twitter de Vox

El salt generacional a l’hora d’entendre els memes i l’humor és el tema de la xerrada «De què riuen? Internet estrany». La generació Z fa un humor que pot resultar incomprensible per les generacions més grans, i a la inversa. La creadora de memes a La Pícara Justina, Laura Tabarés, i el cofundador d’El Mundo Today, Kike García, compartiran opinions sobre la bretxa generacional en l’humor.

El Memefest conclourà amb un concert i consultori amorós a càrrec del grup SOSUN.dance. Les Filles d’Internet aspiren a donar continuïtat a aquest esdeveniment anual. Calvo insisteix en el tractament més festiu i creatiu de temes com la cultura digital i l’augment del populisme.

Read more

KOSMOPOLIS19: QUÈ NO ET POTS PERDRE?

Olga Folch – (@olga_folch)

La Festa de la literatura torna a Barcelona del 20 al 24 de març en el seu 10è aniversari. El CCCB acollirà un any més el festival Kosmopolis, enguany sota el lema “Els relats que mouen el món”. Durant cinc dies, autors de renom i noves veus del món de la literatura intentaran desentrellar  els grans relats del segle XXI que  conformen el món on vivim. La Programació de Kosmopolis19 s’articula al voltant de diferents eixos, que van des de la física quàntica i la manera com ha canviat la nostra concepció de la realitat,  fins als relats de la revolució feminista o la literatura postcapitalista. D’entre els convidats, s’hi troben noms de ressò internacional com Han Kang, Enrique Vila-Matas, Julian Barnes, Éric Sadin, Laura Bates o Philip Ball. A més de les xerrades i els diàlegs, la programació inclou concerts, performances, poetry slams o activitats participatives al laboratori d’històries

 

Captura de pantalla 2019-03-17 a les 19.08.49

Captura de pantalla 2019-03-17 a les 19.08.37

Captura de pantalla 2019-03-17 a les 19.08.28

Captura de pantalla 2019-03-17 a les 19.08.56

Read more

El CCCB exhibeix l’univers artístic de Kubrick

Autora: Ana Ibáñez

Aquesta setmana al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona inaugura una exposició dedicada a la trajectòria cinematogràfica del director nord-americà Stanley Kubrick (1928 – 1999), repassant el seu geni i evolució a través d’un recorregut cronològic de la seva obra filmogràfica, d’entre la qual destaquen pel·lícules com «2001: Una odissea a l’espai» (1968), «La taronja mecànica» (1971), o «El resplendor» (1980).

A la cronologia pots veure la seva evolució artística i cinematogràfica:

La mostra presenta una selecció de més de sis-cents ítems relacionats amb els dotze llargmetratges del director, així com els seus primers anys de fotògraf a la revista Look, a la qual va contribuir amb milers de fotografies, i com a realitzador de documentals curts. També exhibeix materials inèdits relacionats amb projectes de Kubrick que no van sortir a la llum mai, com la pel·lícula «AI Intel·ligència Artificial» (2001), que finalment va ser portada al cinema per Steven Spielberg després de la mort de Kubrick, o el film que sempre va desitjar realitzar , centrat en la figura de Napoleó Bonaparte. De fet, va ser tal la seva obsessió amb aquest emperador francès que el canal de televisió HBO ha decidit llançar d’aquí a poc una minisèrie relatant el treball de recerca realitzat per Kubrick sobre aquest personatge històric.

L’exposició, que s’exhibirà fins al 31 de març de 2019, conté, entre altres coses, unes quaranta audiovisuals dels seus films, correspondència privada del director amb certes personalitats de l’època, com l’escriptor Nabokov, objectes i materials com esbossos, guions, càmeres, objectius, i vestuari de les seves pel·lícules. Pel que fa al vestuari, podem trobar la disfressa d’home mono de «2001: Una odissea de l’espai»; la vestimenta dels drugos a «La taronja metàl·lica»; el casc amb el lema «Born to Kill», de «La jaqueta metàl·lica» (1986), i les màscares de Eyes Wide Shut (1999). Altres rareses que podem trobar en l’exposició són el guió de «Along came», o la maqueta de la sala de reunions presidencial de «Telèfon vermell? Volem cap a Moscou» (1964).

L’exposició, comissariada per Hans-Peter Reichmann i Tim Heptner, del Deutsches Filmmuseum de Frankfurt, ja s’ha pogut veure en diferents ciutats de tot el món com a Ciutat de Mèxic, Los Angeles, Seül o París. Ara, ha estat el crític de cinema i escriptor Jordi Costa el responsable de portar aquesta exposició por primera vegada a Barcelona, incorporant nous continguts, com una instal·lació audiovisual amb múltiples retrats de Kubrick, signada pel director de cinema, teatre i televisió Manuel Huerga.

A la galeria pots veure fotos dels diferents objectes de l’exposició:

Read more

El misticisme i la màgia arriben al CCCB

L’exposició La llum negra es podrà veure fins al dia 21 d’octubre

MARIA FERNÁNDEZ (@m_fdezz)

Aquesta setmana el Centre de Cultura Contemporània de Barcelona ha estrenat nova exposició. Comissariada per l’escriptor Enrique Juncosa, La llum negra, Tradicions secretes en l’art des dels anys cinquanta, és un espectacle audiovisual que tracta de desentramar els motius més amagats dels quadres d’autors del segle XX tan diversos com Antoni Tàpies, William S. Burroughs, Joan Jonas o Jordan Belson.

El nom que dona títol a l’exposició, la llum negra, és un concepte del sufisme. Fa referència a un estat d’èxtasi absolut. Tal com s’explica al web del CCCB, el sufisme pensa que «la realitat no és sinó llum en diferents graus d’intensitat, parla de tot un sistema de visions interiors de colors que marquen el procés espiritual dels iniciats fins a esdevenir homes de llum. La intenció és aconseguir un estadi de supraconsciència que s’anuncia simbòlicament en aquesta llum negra».

Així doncs, el motiu de la mostra, i com bé anuncia el seu nom, és descobrir les tradicions secretes en l’art des dels anys cinquanta, les aspiracions dels autors d’aquella època, el perquè de les seves composicions, anar un pas més enllà i desdibuixar els simbolismes més ocults. De manera cronològica, l’exposició presenta obres en tot tipus de plataformes: pintura, audiovisuals, llibres, fotografies, dibuixos, etc.

Sempre sense perdre el fil narratiu, s’avança per la mostra descobrint la relació moltes vegades passada per alt de l’art i les tradicions secretes. Tot i la influència que les tradicions esotèriques han tingut en l’art durant el segle XX, «han estat menyspreades en la nostra època a causa de la influència dominant dels pensaments racionalistes, com també per la dificultat de parlar d’aquestes qüestions amb un llenguatge entenedor i directe».

Així, La llum negra busca desentramar aquests orígens. Anar al fons de la qüestió i deixar-se anar. Deixar de guiar-se per la racionalitat. Començar a guiar-se pel misticisme de les 350 obres que engalanen aquests dies el CCCB.

Read more

Veure-ho per entendre-ho

IRENE SOLÉ

El World Press Photo 2018 arriba al CCCB de Barcelona

 

La sala d’exposicions on cada any el Centre de Cultura Contemporània de Barcelona presenta el World Press Photo no és gran ni petita. Les seves dimensions semblen les idònies per acollir les fotografies i separar-les amb la distància adequada unes de les altres, per tal que l’espectador pugui concentrar-se únicament amb la realitat que se li presenta al davant. La qualitat tècnica de les fotografies així com l’alta càrrega del contingut, però, no aconsegueixen conscienciar del tot l’espectador. En moltes fotografies em va donar la sensació que em trobava davant de l’escena d’una pel·lícula. Aquesta sensació em passa any rere any que visito l’exposició. Sembla impossible que amb fotografies tan evidents i tan ben fetes encara ens costi creure que això que veiem va de debò i que el que sembla per nosaltres l’escena d’un film és per altres el dia a dia. És per això que és imprescindible que aquesta exposició es continuï fent en els pròxims anys i que recorri tots els països del món possible.

Els fotoperiodistes que han participat en el World Press Photo 2018 han cobert molts dels escenaris que aquest passat any han tingut lloc al món. No només s’ha donat importància als temes que més ressò tenen com són els atemptats terroristes sinó que ens sorprenen amb històries desconegudes o que no tenen gaire cobertura mediàtica al país. La fotografia guanyadora, per exemple, va ser presa en els violents enfrontaments entre ciutadans i policia antiavalots a Caracas el 3 de maig de 2017. A més a més, a diferència de la majoria de fotografies guardonades en les quals els fotògrafs no pertanyen al país, el fotoperiodista Ronaldo Schemidt sí que és veneçolà. A part de conflictes polítics també s’ha donat veu a situacions com són el canvi de sexe, la prostitució i els abusos sexuals. Una de la sèrie fotogràfica més interessant il·lustra les pràctiques que fan servir al Camerun per aconseguir que els pits de les noies no creixin i així intentar evitar violacions.

En la temàtica d’esports, el canvi respecte l’any passat és molt sorprenent. No predominen els estadis sinó que mostren escenes tan poc predecibles com la Marathon des Sables, al desert del Sahara, on les temperatures poden arribar a 50 °C.

L’experiència de passar un matí o una tarda al World Press Photo és realment enriquidora per persones de qualsevol edat. Mentre mires les fotografies comencen a rondar moltes coses pel cap. Te’n recordes, per exemple, que estaves fent tu en aquell dia concret, penses en com ha evolucionat el conflicte resumit en les imatges i et preguntes com pot ser que es puguin captar fotografies tan boniques de coses tan desoladores. Però com diu el lema de l’exposició és molt difícil d’explicar-ho amb paraules i, «per entendre-ho, cal veure-ho».

 

Read more

L’endemà del nostre planeta

MARTA SANTACREU OLAYA (@msantacreeu)

Descarrega’t l’article en pdf

El CCCB presenta “Després de la fi del món”, una exposició sobre el canvi climàtic i el futur humà, oberta al públic fins al 28 d’abril del 2018.

Read more

El sector del documental de Catalunya qüestiona el finançament que rep

EUGÈNIA GÜELL BARNILS 

El Clúster Audiovisual de Catalunya ha organitzat una taula rodona sobre la indústria del documental a Catalunya dins del festival DOCSBarcelona aquest matí al Mirador del CCCB, on s’han tractat temes en relació al finançament, l’ecosistema del documental i el paper de la televisió pública a la indústria actualment.

El moderador del debat, Paco Escribano, ha començat qüestionant que existeixi una indústria del documental a Catalunya, cosa que ha obert un debat entre els diversos participants que han explicat des dels diversos punts de vista el fet que la indústria documental, que Miquel García, director de nous formats de TV3, ha definit com un “miracle” i fruit del “romanticisme i entusiasme que l’està salvant” encara existeixi. El problema, però, han coincidit tots que està en el finançament, i segons ha dit la Neus Ballús, “la qualitat dels documentals és extrema en una època de low cost”, cosa que ha estat recolzada per Jordi Balló, reivindicant que “cal que el sector cultural treballi i lluiti per aconseguir un 2% en el pressupost.” Tono Falguera ha destacat que encara que “el departament de cultura està fent els deures i sobretot l’ICEC, la televisió pública, amb el pressupost que té, no els pot fer.”

En aquest punt el paper de la televisió pública s’ha posat en qüestió, i el productor Toni Falguera ha dit que la solució és treure les televisions públiques de l’equació per poder seguir fent documentals de qualitat, cosa que al final del debat ha puntualitzat que ho deia a contracor, perquè creu que la televisió és una bona finestra de distribució i que el problema “és exclusivament dels pressupostos i dels polítics.”

Neus Ballús, en contrapartida, ha destacat la importància de TV3 com a espai d’experimentació i les oportunitats que ofereix la TV pública, dient que no entenia la seva carrera sense el suport de la televisió del país. D’altra banda, també ha destacat la seva “preocupació” per la presència de la dona en el món del documental, ja que només un 10% dels documentals candidats als Gaudí d’aquest any eren dirigits per dones. “Si accedir a aquesta indústria ja és complicat, si ets dona encara ho és més.”

El productor Joan González ha destacat que el problema de la indústria és que no té estratègia, i recolzat per un dels membres del públic, s’ha conclòs que és important que cap dels elements de l’ecosistema falli.

Taula rodona al CCCB

Taula rodona al CCCB sobre la indústria del documental a Catalunya

Read more

El World Press Foto 2016 no deixa indiferent

Júlia Massagué

Consulta el PDF

Quan un dissabte a la tarda has de fer cua per entrar a una exposició, és que val la pena. El World Press Photo ni decep ni deixa indiferent, com cada edició. Aquest és el dotzè any consecutiu que s’organitza aquesta exposició a Barcelona, que dóna la benvinguda als públics de totes les edats amb unes lletres ben grans: #veureientendre.

Aquesta edició ens trasllada a Síria, la Xina, els Estats Units, el Nepal, la frontera entre Sèrbia i Hongria… Recorrent imatges en blanc i negre, color i rebel·lades amb tècniques antigues es tracten un gran ventall de problemàtiques com ara el tràfic de marfil dels elefants, la venda d’orangutans com mascotes il·legals, la contaminació a la Xina o la guerra a Síria. Però també s’hi poden trobar històries personals com un projecte a llarg termini realitzat per la filla d’un matrimoni que tenia un càncer terminal o històries de nens que estan patint la guerra a Damasc.

wpf_massague

Una noia mira la fotografia de Matic Zorman en la que es veu un nen esperant torn per registrar-se a Sèrbia. Foto: Júlia Massagué

Els grans protagonistes de l’edició d’aquest any són les víctimes de la guerra i els refugiats. La fotografia que ha guanyat el premi aquesta vegada és la de Warren Richardson titulada Esperança d’una nova vida en blanc i negre, en la que es veu un pare passant el seu nadó per sota un filat a la frontera entre Sèrbia i Hongria. També és extremadament dur un reportatge gràfic d’Abd Doumany en el qual es veu un pare sostenint la seva filla morta en braços després d’un bombardeig a Síria.

En el que es considera l’exposició que aglutina el millor fotoperiodisme de l’any 2015 també s’hi poden trobar fotografies sobre les conseqüències del terratrèmol a Katmandú i de denúncia de la violència policial contra els negres a Chicago i els abusos a dones a l’exèrcit americà. En l’exposició també s’hi pot trobar una sala de curtmetratges.

Preu: 6€ general, 4€ reduïda.
Lloc: CCCB, montalegre 5.
Fins: l’11 de desembre.

Read more

Del Nepal a Charlie Hebdo

MARTA PEDREGAL PASCUAL (@Martapedregal)

Descarrega’t l’article en PDF

Barcelona acull un any més el World Press Photo, la famosa exposició internacional de fotoperiodisme professional, al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB). Es podrà veure fins a l’11 de desembre.

Aquesta visita, obligatòria pels amants de la fotografia, s’ha convertit ja en una tradició anual a la ciutat catalana. La mostra, que es presenta sota el lema «Veure per entendre», és un recull de les 155 fotografies guanyadores, que reuneixen molts dels esdeveniments que van assolar el món el passat 2015. Les imatges guanyadores han estat elegides d’entre les més de 80.000 que van ser presentades a concurs, i s’han atorgat 45 premis de les vuit categories que han recaigut en 42 fotògrafs diferents.

La World Press Photo d’aquest any és Hope For a New Life, de l’artista australià Warren Richardson. Un nadó és lliurat a través d’una tanca electrificada a un refugiat sirià que ha aconseguit passar la frontera entre Sèrbia i Hongria. Aquesta fotografia amaga l’horror que milers de refugiats van patir durant el 2015, i que actualment, segueixen sofrint.

worldpressphoto

Hope For a New Life, Warren Richardson (Font: arxiu)

És aquesta temàtica la que predomina enguany en el World Press Photo. Molts artistes han volgut denunciar la situació actual de la crisi dels refugiats, cadascun des del seu punt de vista, però tots a través dels objectius de les seves càmeres. I no només això, la mirada crítica és molt present en les fotografies d’aquest any, que mostren diverses desgràcies que van colpejar el 2015. Des d’atacs terroristes com els de Charlie Hebdo fins a desastres naturals com el del terratrèmol de Nepal, passant per les protestes contra la violència racial de la policia als Estats Units.

 

dscn6647

Reporting Europe’s Refugee Crisis, Sergey Ponomarev (Font: Marta Pedregal)


No tota l’exposició són fotografies sinó que també es pot gaudir de 12 treballs multimèdia. El primer premi d’enguany, Els dibuixos de Fàtima, expressa també el que estan vivint i patint milers de refugiats. És un curt que, a través dels dibuixos d’una nena petita, mostra el viatge d’una família siriana que, en esclatar la guerra, va haver de fugir de Síria i estar-se dos anys a un camp de refugiats. Després d’una llarga i difícil travessia, van aconseguir deixar enrere la guerra i començar una nova vida a Suècia.

Així doncs, Barcelona ha estat escollida un any més per exposar el treball d’aquests fotoperiodistes professionals. La capital catalana és una de les 100 ciutats de més de 40 països diferents que estan oferint durant el mes de novembre i desembre l’exposició del World Press Photo 2016. Amb aquesta mostra es fa més que evident que hi ha vegades que no calen paraules per explicar, denunciar, ensenyar o entendre, i l’exposició d’enguany demostra més que mai que una imatge val més que mil paraules.

Read more

Uso de cookies

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.

ACEPTAR
Aviso de cookies