La música que creix amb els petits

Entrades exhaurides amb mesos d’antelació, milers de subscriptors a les xarxes socials, i presència en festivals com el Bioritme, l’Acústica, el Festivalot o el Petits Camaleons. Tant per la quantitat de grups com per la qualitat de les cançons i del públic, es pot afirmar que la música familiar en català es troba en un moment àlgid, que es podria qualificar fins i tot “d’època daurada”.

Descobreix el reportatge en l’enllaç inferior:  

La música que creix amb els petits Read more

«L’Estat porta 300 anys fent polítiques contra el català»

LAIA SOLÉ i RUT FONT – Neus Nogué ha dedicat tota la seva vida al català. Lingüista i doctorada en filologia catalana, exerceix com a professora a la Universitat de Barcelona, on explica que cal defensar la llengua des de tots els àmbits, sobretot el quotidià.

··· Com definiries l’estat actual del català? Està en perill?

El català, en general, no està en perill d’extinció, però hi ha zones on corre un cert perill. És el cas de la Catalunya del Nord, a França, com també hi corren perill l’occi­tà i totes les llengües que no són el francès. També a l’illa d’Eivis­sa, al sud del País Valencià i, fins i tot, a l’Àrea Metropolitana de Bar­celona, on es parla més el castellà que el català.

··· Quins són els símptomes que ho evidencien?

El símptoma més evident que una llengua està en perill d’extinció és quan es deixa de transmetre de pa­res a fills. Si els pares parlen català i els fills no, hi ha perill de mort de la llengua. Si els pares et podi­en haver parlat en català de l’oci, del territori, del país i, en canvi, et parlen d’això en castellà, es per­den un munt de coses. L’escola ho pot compensar però potser hi confiem massa.

··· Quines són les principals amenaces a les quals s’enfron­ta el català?

En tot el territori catalanoparlant de l’Estat espanyol, no només te­nim la presència social del caste­llà, sinó un Estat en contra de la llengua. Tenim un estat que es vol carregar el català i totes les llen­gües que no són el castellà: el basc, el gallec, l’asturià… L’Estat és el pe­rill principal, porta 300 anys fent polítiques en contra d’aquestes llengües. D’aquestes polítiques se’n deriva el problema més im­portant: la qüestió del prestigi. Perquè un individu no catalano­parlant consideri que val la pena aprendre el català, ha de tenir la percepció que és una llengua que serveix per a alguna cosa. Les polí­tiques de l’Estat minoritzen el ca­talà. És una llengua minoritzada, no minoritària, perquè hi ha al­gú que les està posant en mino­ria, que les està fent petites i des­proveint de prestigi. També hi ha el tema de la globalització. És difí­cil competir amb l’anglès i el cas­tellà en espais tan influents com Internet o els videojocs.

··· De qui és la responsabilitat principalment a l’hora de pre­servar el català?

La responsabilitat no és única ni dels parlants, ni de l’administra­ció, ni dels polítics. És una res­ponsabilitat compartida. Evident­ment no és el mateix que gover­ni Ciutadans que governin partits que històricament han potenci­at el català. El futur del català, pe­rò, també dependrà de la reacción global que tinguem com a socie­tat. Si et truca una empresa de ser­veis, pots fer dues coses: respon­dre en castellà o en català i espe­cificar que si et volen vendre el producte, t’han de parlar en cata­là. Si això ho fes tothom, les em­preses tindrien persones plurilin­gües fent trucades. Els ciutadans tenim responsabilitats a l’hora de preservar el català i aquest n’és un exemple.

··· Som conscients d’aquest es­tat en què es troba el català?

En l’entorn catalanoparlant, els que vam néixer als anys 60, som més conscients del que està pas­sant. En canvi, els joves d’avui dia, ja han anat a l’escola en català, han vist TV3 i conseqüentment, tenen una sensació de falsa nor­malitat. No dic que al jovent li si­gui igual que es perdi el català, el que passa és que no hi ha consci­ència del que està passant i això fa que no es prenguin mesures. Jo sempre els hi pregunto als meus fills per què canvien amb tanta facilitat del català al castellà i ells no li donen importància. El que no tenen present és que, a la llar­ga, aquest canvi pot provocar la substitució d’una llengua per l’al­tra en contextos quotidians.

··· Existeix un català correcte?

La nova normativa del català dis­tingeix com a formes no accep­tables interferències d’altres llen­gües que hem d’intentar frenar. Utilitza el concepte acceptable i no acceptable en comptes de cor­recte i incorrecte. Tota la resta de formes són catalanes. Dir aiga, du­gues o dicidir, és catalaníssim. La gent etiqueta això de vulgar. Una persona que diu aiga perquè no té estudis és vulgar? No, perquè fa servir la seva varietat en un con­text col·loquial. De la mateixa ma­nera, qui fa servir ‘l’àdhuc’ ha de ser conscient que haurà d’utilit­zar un estil formal en tot el seu discurs.

És difí­cil competir amb l’anglès i el cas­tellà en espais tan influents com Internet o els videojocs.

Neus Nogué

··· S’hauria de relaxar la norma i acceptar més col·loquialismes?

El col·loquial està molt influït per la varietat geogràfica. Accep­tar formes col·loquials vol dir ac­ceptar formes poc generals i no to­tes les varietats geogràfiques estan igual de representades. Si es dóna prioritat a una, s’està estigmatit­zant les altres i situant-la per so­bre. Això és un prejudici lingü­ístic que porta a un supremacis­me lingüístic. El que és col·loquial és igual que el que és estàndard sempre que ho fem servir en un context adequat, per això es parla d’adequació al context.

Desdoblament i femení genèric
Pocs lingüistes defensen el des­doblament i el femení genèric; altera les normes gramaticals i no consideren que sigui la via per aconseguir la igualtat. El basc és una llengua amb moltes paraules desdoblades i no per això és una societat més igualitària.
Neus No­gué és partidària d’utilitzar els desdoblaments simbòlicament, però defensa que desdoblar tota l’es­tona provoca incoherències. “Si s’obre un text dient ‘nens i nenes’, però després només es parla de ‘nens’ es fa referència a tot el grup o només al gènere masculí?”, exemplifica.
La lingüista, a més, destaca les incongruències d’aquest llenguatge en els discursos polítics. Els partits tendeixen desdoblar només quan es parla dels “bons”; “tots i totes contra els repressors”, en comptes de “repressors i repressores”.

Read more

‘L’Esperit del temps’ de Martí Domínguez guanya el Premi Òmnium a la Millor Novel·la del 2019

L’escriptor valencià Martí Domínguez ha guanyat la tercera edició del Premi Òmnium a la millor novel·la del 2019 amb l’Esperit del tempsAmb aquest guardó – el més ben dotat econòmicament per a obra publicada en català -, l’entitat Òmnium Cultural atorga 20.000 euros directes al guanyador, més 5.000 euros addicionals destinats a promoció.  

L’Esperit del temps és una novel·la d’inspiració històrica que se centra en les falses memòries de Konrad Lorenz, un metge austríac que acaba posant les seves investigacions al servei de les pràctiques nazis. El protagonista de l’obra, partidari de l’eugenèsia, adopta la forma d’una confessió per descriure el genocidi i la complicitat del món universitari i mèdic a l’Alemanya nazi. La novel·la “és un llibre escrit amb l’objectiu d’alertar de l’arribada de la ultradreta a tants països del món, entre ells Espanya”, ha expressat Domínguez en recollir el premi. I Òmnium ha manifestat que la novel·la “fa emergir interrogants molt presents en el segle XXI, com la relació entre la ciència i el poder o la gran capacitat de persuasió que tenen determinats moviments populistes.” El guanyador també ha volgut subratllar en el seu discurs que la novel·la és una ficció literària, tot i que part dels personatges i dels fets que es relaten són reals. 

El jurat independent que ha decidit el guardó està format per Maria Dasca Batalla, Rosa Cabré Monné, Carme Gregori Soldevila, Xavier Pla Barbero i Oriol Izquierdo Llopis.

El vicepresident d’Òmnium Cultural, Marcel Mauri ha estat l’encarregat d’anunciar la novel·la guanyadora i ha lliurat el guardó de la tercera edició d’aquest premi, el qual té l’objectiu “de prestigiar la literatura catalana i crear un catàleg de les millors novel·les de cada any”. Mauri ha desitjat que aquest sigui l’últim any en què l’acte se celebri amb l’absència del president d’Òmnium Jordi Cuixart, condemnat a 9 anys de presó. Cuixart, tot i ser l’impulsor d’aquesta iniciativa no ha pogut assistir mai a l’acte de lliurament dels premis, però ha recordat amb una carta des de Lledoners el paper cohesionador de les lletres:

«Decidits a estimular les lletres catalanes per enfortir la cohesió, res ens fa sentir més orgullosos que veure créixer aquest guardó. Seduïts per tant de talent, ambiciosos com mai en fer de la llengua punt de trobada. A la presó cada nova pàgina és una alenada de llibertat.»

Read more

Els premis Gaudí més repartits

“Els dies que vindran” i “La hija de un ladrón” empaten a tres estatuetes

Fins a 15 pel·lícules diferents han estat premiades en aquesta edició dels Gaudí, la més repartida de la seva història. De fet, les dues produccions preferides, “La hija de un ladrón” de Belén Funes i “Els dies que vindran” de Carlos-Marques Marcet, han empatat a tres guardons cadascuna, repartint els premis de tal manera que és impossible establir quina ha triomfat més.

“Els dies que vindran” i “La hija de un ladrón” s’han endut el guardó a Millor pel·lícula i Millor pel·lícula en llengua no catalana, respectivament. L’equilibri guanyador de les dues obres es manté amb el reconeixement de Millor protagonista femenina de Maria Rodríguez i Millor muntatge per a “Els dies que vindran” i Millor direcció i Millor guió per a “La hija de un ladrón”.

En el segon lloc del podi, torna a haver-hi un empat. La pel·lícula “O que arde” ha estat premiada com a Millor pel·lícula europea i Millor fotografia, retratant els paisatges rurals de Galícia. Per altra banda, “Quien a hierro mata” ha guanyat el premi a Millor direcció de producció i ha vist reconegut Enric Auquer com a millor actor secundari per la seva interpretació d’un jove narcotraficant.

Les altres onze estatuetes que es disputaven diumenge es van entregar a onze produccions diferents. A nivell actoral, la interpretació de Miguel de Unamuno de Karra Elejalde a “Mientras dure la guerra” li va valer el premi a Millor actor. I pel que fa a la millor secundària femenina, Laia Marull ha estat premiada pel seu paper de mare desorientada i infeliç a la pel·lícula “La innocència”.

Pau Vallvé també va ser un altre dels noms de la nit, al guanyar el premi a la Millor música original per la pel·lícula “La vida sense la Sara Amat”. Pel que fa al Gaudí d’Honor, enguany es va entregar a Francesc Betriu, especialment recordat per haver fet la versió cinematogràfica de “La plaça del Diamant”. És precisament per això que el premi li va entregar Lluís Homar, l’actor que va interpretar el Quimet.

Malgrat els titulars de paritat en les nominacions que van omplir la premsa els dies previs a l’entrega dels Gaudí, la realitat final dels premiats és que són majoritàriament això, “premiats”, en masculí. I és que tot i l’oportunitat històrica que les dones igualessin els homes en estatuetes, tan sols un terç han estat per a elles. Com a mínim, la millor direcció se l’ha endut Belén Funes.

L’eufòria de tot el sector professional premiat es va veure reduït al més profund pessimisme quan la presidenta de l’Acadèmia, Isona Passola, va pronunciar el seu discurs. Passola va denunciar la manca de finançament i la precarietat que han provocat que bona part del talent hagi fugit i que el sector es refugiï en les petites produccions. El seu balanç va ser contundent: “A Catalunya estem en el pitjor moment de la història”.

Tot plegat en una gala molt musical presentada per l’actriu Anna Moliner i produïda per la companyia Dagoll Dagom. Va comptar, fins i tot, amb l’aparició d’Àngels Gonyalons i d’Albert Pla. No és casualitat, doncs, que bona part de la gala fos cantada i gaudís d’un elenc de ballarines. Una vetllada que, malgrat tot el context, va predicar el lema cantat de la Guillermina Motta de “m’agrada més el cine que la realitat”.

Carles Fernández i Pau Requena

Read more

Els llibres d’ocasió marxen del Passeig de Gràcia amb regust agredolç

llibreocasio

Segons alguns llibreters, la Fira del Llibre d’ocasió antic i Modern de Barcelona, que va acabar el diumenge 7 d’octubre l’edició d’enguany, no està en els seus millors moments i en qüestionen la continuïtat. Per exemple, el propietari de Llibreia Ela, Francesc Requena, va dir que «ha anat millor que l’any passat (per les manifestacions), però no estem per tirar coets”. El llibreter Guifré Serra, confessa que les vendes «han anat molt fluixetes» i ha vist «poca gent i poc interessada«. D’altres, simplement, diuen que han complert amb les expectatives de venda.

Com a novetat, en aquesta edició es van organitzar dues xerrades, ambdues per recordar personalitats del món de la llengua i la literatura. Per una banda, es va parlar de Manuel de Pedrolo, amb motiu del centenari del seu naixement i, per l’altra, a Pompeu Fabra, ara que en fa 150 anys.

La 67a edició del certamen que organitza el Gremi de Llibreters de Vell de Catalunya es va inaugurar el divendres 21 de setembre, coincidint amb les festes de la Mercè, amb un pregó de l’escriptora Olga Xirinacs. Xirinacs va confessar ser una “gran generadora de llibres de segona mà” i va elogiar els llibreters de la fira per “allargar la vida dels llibres”. En acabar, va estampar la seva firma als peus del llibre gegant que hi ha a la cruïlla entre Passeig de Gràcia i Gran Via. Aquest monument de Joan Brossa homenatja la lectura i va ser un encàrrec que el gremi va fer el 1994 a l’artista.

Hi han participat 37 llibreriesamb un estand cada una, i majoritàriament són de Barcelona, però també d’altres territoris de Catalunya. L’oferta total de llibre era de més de 50.000 exemplars. Les paradetes estaven al Passeig de Gràcia i han obert els 17 dies de celebració de deu del matí a dos quarts de nou de la nit.

En aquesta Fira es pot trobar tota mena de lectures i per a tot el públic, des dels més petits fins als més entesos, passant per amants dels còmics o col·leccionistes. Es pot trobar des d’una butlla papal de Pius VII, que ronda els mil euros, fins a llibres de l’antiga col·lecció Austral o de butxaca d’Alzina per tres euros. Tampoc hi falten els clàssics, des de Josep Pla o Rodoreda fins a Cervantes o Shakespeare. Fins i tot, hi ha un exemplar del Diari de Barcelona del segle XIX o un cartell original de la rua de Carnaval de Barcelona de 1930.

El pase de diapositivas requiere JavaScript.

Els orígens de la Fira es remunten a mitjans del segle passat. Durant la Segona República, va néixer l’Associació Professional de Llibreters de Vell de Catalunya però la seva activitat fou dissolta amb l’entrada de les forces franquistes a Barcelona. Amb la dictadura, alguns llibreters catalans es van integrar en el Gremio de Libreros del Sindicato de Artes Gráficas. D’altres, però, van dur a terme activitats autònomes o clandestines. L’any 1951 un grup de llibreters van decidir posar-se a vendre llibres en català de segona mà al carrer. Aquesta va ser la llavor de la Fira. Actualment és la fira de carrer més antiga d’Europa i enguany ha complert 67 anys.

Read more

Senyor Oca: “El català està creant una escola urbana que en dos anys serà imparable”

L’artista barceloní proper al rap i al hip-hop es consolida al panorama musical català després de guanyar el concurs Sona9 d’entre 120 participants

Videoclip de la cançó "Aigua Subterrània" del Senyor Oca. / YOUTUBE

Videoclip de la cançó «Aigua Subterrània» del Senyor Oca. / YOUTUBE

Fer-se un lloc a l’escena musical catalana és cada cop més complicat. La quantitat de bandes que neixen any rere any va in crescendo i, amb ells, la competència. Els grups novells tenen oportunitats per donar-se a conèixer, però només uns pocs són capaços d’entrar al cercle professional, bé perquè tenen un estil propi molt característic, bé perquè han seguit una trajectòria de gran insistència.

El cas del conjunt del Senyor Oca ve a ser una barreja de perseverança i un gènere musical particular. Del barri de Sant Antoni de Barcelona, el projecte musical es va formar l’any 2012. En format grup, amb DJ Gale i Deps Music, Senyor Oca es va presentar a l’edició d’enguany del concurs Sona9, organitzat per TV3, Catalunya Ràdio, iCat i la revista Enderrock. I d’entre les 120 bandes i solistes participants van sortir-ne vencedors. El seu hip-hop mesclat amb rap, amb tocs de ritmes més clàssics importats de la Jamaica dels anys 1990, els ha dut al cim del certamen de promoció musical de grups amateurs més important de Catalunya.

D’on sorgeix el nom de “Senyor Oca”?

Ve de l’adolescència. M’ho van començar a dir els meus amics i al cap dels anys vaig decidir ser el Senyor Oca. La part filosòfica del projecte és que és la imatge de la perfecció, la persona sense complexes, però que darrere d’aquesta imatge hi ha el seu aneguet lleig: el seu interior, on amaga els seus sentiments i les seves pors. Una dualitat.

Com comença el projecte de la banda del Senyor Oca?

Vaig començar en solitari, però ara mateix Senyor Oca és un projecte. El 2018 serem Senyor Oca Band. Per un costat, adoptarem el format més ortodox de hip-hop per les gravacions: un cantant, un productor i un DJ. Per l’altre, serem un DJ, un corista i jo, mes un guitarrista, un bateria i un flautista que també toca el saxo. Així ens vam presentar al Sona9 i així tocarem als concerts.

En quin moment de la teva vida et planteges entrar al món de la música?

Vaig començar d’adolescent fent rap en castellà, com feia tothom. Però un dia vaig decidir escriure en català, no per un sentit polític, sinó perquè és la meva llengua. I així va néixer el Rap de la Terra.

No us heu plantejat de canviar-vos al castellà?

No. La llengua en la qual cantem és la nostra identitat. Senyor Oca ha de ser en català per ser com som. Hi ha una cabuda en el món per a la música en català. De fet, sembla que està creant una escola urbana, cadascú amb els seu estil i els seus gustos. Pels motius que sigui aquest moviment està anant cap amunt i en dos anys serà imparable.

De què parlen, les lletres de les vostres cançons?

Els grans temes que en el fons ho enclaven tot són la crítica social, el cultiu del món intern i la naturalesa. Busco un missatge de canvi, de consciència, de positivisme o mort. Una reflexió.

I utilitzeu el rap per transmetre aquest missatge.

Nosaltres partim del rap, però també ens agraden molt altres músiques com el drum’n’bass o el reggae. Ens hem nodrit de molts gèneres: dir que Senyor Oca fa només hip-hop o que ja no en fa és mentir. Escoltar-nos és escoltar Senyor Oca. Al final el que fa un artista és la seva música.

Read more

Dies crítics

Twitter ha reaccionat després que avui l’Institut d’Estudis Catalans (IEC) hagi aprovat la reducció dels accents diacrítics que va proposar el 30 de setembre. Aquesta mesura fa que el català deixi de tenir 150 accents diacrítics i en sobreviuran només 15. Dues de les paraules que mantindran aquests accents són el verb “és” i “dóna” per diferenciar-los del pronom i el nom, respectivament. Per altra banda, s’elimina l’accent del verb “vénen”, de venir i que el diferenciava del “venen”, del verb vendre.

Les campanyes que s’han fet a favor i en contra dels accents diacrítics ha estat molt polèmica també a les xarxes, des del dia 30 de setembre que es va emetre el primer comunicat sobre aquesta mesura.

Es va crear una petició sobre els diacrítics en la qual han estat adherides 1.500 persones, de les quals 75 són escriptors, 34 editors, 121 traductors, filòlegs, professors universitaris, correctors o assessors lingüístics, professors de secundària i mestres d’educació primària. Per altra banda, l’IEC va presentar raons defensant aquesta mesura com, per exemple, que afavoreix l’aprenentatge de l’ortografia i que l’augment d’aquests s’havia multiplicat des de l’època de Pompeu Fabra.

Read more

Uso de cookies

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.

ACEPTAR
Aviso de cookies