Novetats vistes i nous retorns

Al panorama del Rock n’Roll actual s’està imposant un dels axiomes de la indústria de la moda: tot torna.

Greta Van Fleet, un grapat de barbamecs de Michigan amb molt de Rock n’Roll a les venes, va indundar aquest dimarts el Club Sant Jordi amb la força de les sis cordes. L’aura de la guitarra elèctrica, instrument icònic en dècades passades, s’ha anat diluïnt en la modernitat musical entre sons artificials i prefabricats.

No obstant, «encara que sembli que es desvaneix, el Rock n’Roll mai morirà.» Sempre vindrà algú al rescat desempolsant la guitarra i extraient-li el seu so més afrodisíac. Ja ho van aconseguir Led Zeppelin, ACDC, Queen, Pink Floyd, Black Sabbath o Rolling Stones el segle passat. Alguns d’ells continuen fent-ho. I, en els darrers anys, en mig del què semblava un entorn hostil pel gènere, ha aparegut una nova bandada de grups que ha atiat l’esperança dels nostàlgics.

Greta Van Fleet n’és una de les mostres més recents, però, al llarg del nou segle, altres formacions han estat claus en mantenir ferma la línia succesòria. Airbourne, Arctic Monkeys, Tame Impala , Fontaines DC, The Kooks o King Gizzard and The Lizzard Wizzard són les noves cares del rock.

Font: El·laboració pròpia

Les connexions entre la nova escola i els seus predecesors son constants. L’aura de Led Zeppelin ressona en cada concert de Greta Van Fleet. Les comparaciones entre Jake Kiska, guitarrista de Greta i Jimmy Page, homòleg als Zeppelin, són recurrents. Per altra banda, l’harmònica duresa de ACDC troba el seu eco en els australians Airbourne. I a Elephant, de Tame Impala, la línia de baix evoca la de Children of the Grave, de Black Sabbath. De la mateixa manera, el riff inicial i els baixos de bateria de Planet B, de King Gizzard, guarden certa semblança amb la introducció instrumental de Raining Blood del grup de thrash metal Slayer.

Aquest poble és prou gran pels dos

Nous grups recuperen els clàssics, però això no significa que els predecesors renunciïn al seu tro. Grups mítics com Rage Against the Machine, que havien cesat la seva activitat, han decidit tornar als escenaris. La formació nord-americana va anunciar a principis d’aquest mes una gira de concerts durant el 2020. També l’indie anglès de The Libertines, que va fer vibrar l’illa durant els primers anys del segle, ha tornat a sonar des d’aquest passat estiu. Greta Van Fleet va compondre la Highway Tune, ACDC va recórrer la Highway to Hell i la ruta del rock sembla que, de moment, no té final.

Read more

Scorpions i Black Sabbath tanquen gira a casa seva

JOAN HERNÁNDEZ

Descarrega’t l’article en PDF

Scorpions i Black Sabbath han acabat les seves gires aquest hivern amb emotius concerts als seus països d’origen: Alemanya i Anglaterra. Els primers seguiran girant, mentre que els pares del heavy metal han dit prou i no tornaran més als escenaris.

 

Read more

Els barcelonins ’77 rendeixen homenatge a Black Sabbath a la sala Rocksound

Black Sabbath són els pares del heavy metal. El 13 de febrer de 1970 van publicar el primer disc de la història del gènere, que no només seria el primer de molts dels seus èxits sinó que esdevindria un referent pels milers de bandes de música dura que van néixer durant aquella dècada i la posterior. Amb lletres desenfadades que flirtejaven amb el satanisme i amb la vacil·lant veu d’Ozzy Osbourne interpretant-les, els anglesos van tardar molt poc en convertir-se en un fenomen de masses entre el jovent.

Durant els seus 50 anys de carrera gairebé ininterromputs (només van deixar de tocar entre 2006 i 2011) Black Sabbath han composat temes molt significatius per la història del metal. I tot i que tenen un bon grapat d’àlbums que freguen l’excel·lència musical, n’hi ha un que destaca entre ells: el Paranoid. Publicat també el 1970, el segon disc del grup conté les tres cançons més conegudes de la seva discografia: War Pigs, Paranoid i Iron Man. Quatre dècades més tard, segueixen estant entre els temes preferits de qualsevol bon heavy.

Per això i per molt més, el divendres passat els seguidors del rock dur tenien una cita obligatòria a la petita però acollidora sala Rocksound. ’77, una banda barcelonina de hard rock que en deu anys de trajectòria ja ha girat per tota Europa, homenatjaven a Black Sabbath interpretant de cap a peus el Paranoid. Amb la sala plena a vessar (les entrades es van esgotar i aquest diumenge repetiran l’actuació) el grup va pujar a l’escenari i van sonar les primeres notes de War Pigs. El públic va embogir. Els assistents, que majoritàriament rondaven els 50 anys, recordaven amb nostàlgia les cançons que van marcar la seva adolescència.

Més enllà d’algun problema d’acoblament dels micros durant Planet Caravan, el so i la interpretació per part de ’77 van ser perfectes. El baix i la bateria feien caminar la banda amb una contundència memorable. La guitarra ens va transportar als 70 en una sola nota i si tancaves els ulls no costava confondre la veu d’Armand Valeta amb la d’Ozzy Osbourne. Amb els hits anomenats unes línies amunt van arribar els millors moments del concert, però també va ser sensacional la posada en pràctica de temes més especials com Rat Salad (un solo de bateria de més de dos minuts) o Planet Caravan (una cançó molt lenta i gairebé ambiental).

Però no en van tenir prou ’77 amb el Paranoid, sinó que després de tancar el disc amb la genial Faeries Wear Boots encara van tenir temps per regalar-nos tres grans temes més de la banda de Birmingham. Davant l’aclamació del públic va caure la cançó Black Sabbath, seguida de Supernaut. I per tancar una nit memorable res millor que Children of the Grave, una cançó espectacular que va fer saltar i ballar la sala sencera.  Sortint de Rocksound no m’ho podia treure del cap: els 70 van ser collonuts.

Read more

Uso de cookies

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.

ACEPTAR
Aviso de cookies