LGBTIQ+, col·lectiu de lluites individuals

La majoria de comunitats integrades en aquest moviment tenen poca visibilitat a nivell social en contraposició a l’atenció que rep el col·lectiu d’homes gais

Celebració del dia de l'orgull LGBTIQ+
Els diferents col·lectius de la comunitat LGBTIQ+ defensen el moviment d’una lliure orientació i identitat sexual i de gènere el 28 de juny, dia internacional de l’orgull de la comunitat BRETT SAYLES

Cristina Poyato i Víctor Tortosa

Les sigles LGBTIQ+ engloben a tota una comunitat formada per diferents identitats i orientacions sexuals (com persones lesbianes, bisexuals, transexuals, intersexuals, queer, asexuals…) que no estan representades ni acceptades completament en la societat actual. Prova d’això són els diferents activismes que van sorgint amb l’objectiu de lluitar per a la defensa dels seus drets i millorar les seves situacions. Tanmateix, no tots els grups tenen la mateixa participació o representació en la lluita i, per tant, els seus problemes no queden reivindicats ni solucionats. La causa d’això es troba en el fet que la societat situa el seu focus d’atenció a únic col·lectiu: els homes cissexuals gais.

Associar una gran comunitat a únic grup s’explica per diverses raons. El fet de reclamar millores des d’una base social marcada per l’heteronormativitat i el patriarcat implica una major visibilitat dels grups que no qüestionen aquesta base. “És evident que tots aquells models d’orientació sexual que s’aproximen o s’assemblen més al model heterosexual probablement tindran unes condicions de realització menys difícils que aquells models d’orientació sexual, de sexe i de gènere que s’allunyen completament del model hegemònic”, ha explicat Enrico Mora, sociòleg i professor de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB). 

Amb aquesta idea, s’explica que el moviment gai tingui més representació que altres col·lectius, fins al punt que les reivindicacions de molts d’aquests grups queden relegades a un segon pla. Un exemple d’això és la celebració de l’Ace Week. Desde 2010, al llarg de la segona meitat del mes d’octubre, a escala global, s’organitzen tallers i conferències per educar entorn la realitat asexual. Tot i això, el ressò a la societat no és gaire fort, fet que comporta el desconeixement i la ignorància social del col·lectiu. “La invisibilització suposa no només que tu i els interessos com a tal no existeixen, sinó que a més, quan són representats, ho són de forma menyspreada”, ha afegit el sociòleg.

A més, la presidenta de la Asociación de Transexuales de Andalucía – Sylvia Rivera i també presidenta de la Plataforma Trans, Mar Cambrollé, ha afegit la idea d’un corrent assimilista de societat que mostra preferència per aquelles comunitats que reprodueixen els models establerts o que suposen petits canvis que no afecten l’estructura ja formada. “La política dels gais és una política que és fàcilment assumida pel sistema polític, cultural i econòmic; i que no molesta. Tenen més favors perquè són assimilistes, perpetuen els esquemes de dominació que el sistema no vol que es toquin”, ha apuntat l’activista.

D’aquesta manera, alguns col·lectius, com les persones transsexuals, defensen una política que s’allunya de l’heteronormativitat i del patriarcat. Intenten aconseguir uns drets i llibertats que respectin les seves necessitats pròpies, de la mateixa manera que d’altres són respectades. Per exemple, un dels punts pels quals ha estat lluitant la Plataforma Trans és aconseguir una llei a nivell estatal que permeti el canvi de nom i de sexe sense cap tipus d’exigències de peritació mèdica ni cirugia genital. Aquest fet no ho podrien haver aconseguit sense allunyar-se de les demandes col·lectives de la comunitat LGBTIQ+ per aprofundir en situacions més internes del seu grup. 

Manca de representació cultural i política

La falta de referents pels col·lectius pot funcionar com una causa més d’aquesta invisibilització. No és el cas del moviment de persones transsexuals o lesbianes, que tenen a personatges històrics que es remunten a les primeres revoltes a Stonewall (EUA) el 1969. Les activistes transgènere Sylvia Rivera i Marsha P. Johnson o l’activista lesbiana Stormé DeLarverie són alguns exemples de persones que van ser presents des dels inicis dels moviments pels drets i respecte dels seus col·lectius.

En canvi, la realitat de col·lectius com les persones bisexuals o intersexuals és una altra. Sobre el cas de la bisexualitat, la diputada de En Comú Podem, Mar García, ha recalcat que hi ha poc coneixement de referents històrics i una desinformació general sobre algunes orientacions o identitats sexuals. “És important que hi hagi representacions culturals on la gent es pugui sentir identificada i on la societat vegi que la bisexualitat existeix i que va més enllà d’una fase o d’una confusió”, ha afegit la també diputada a les Comissions d’Igualtat, Cultura, Discapacitat i Drets de la Infància, qui ha assenyalat la bifòbia com a element que contribueix en la falta d’informació.

Segons García, la bisexualitat “mai ha estat considerada com quelcom propi”. Això és, en part, degut al monosexisme predominant. La societat s’ha acostumat a atribuir les etiquetes d’heterosexual o homosexual, sense donar importància que altres realitats puguin existir. Aquesta negació d’identitat a les persones bisexuals, no és res més que una altra forma d’invisibilització.

Per altra banda, el desconeixement de certs col·lectius també pot suposar una sensació d’invisibilitat i vulnerabilitat. Aquesta és la situació de les persones intersexuals, algunes de les quals han estat sotmeses a intervencions quirúrgiques sota consell mèdic quan eren menors d’edats per aconseguir una suposada ‘normativització sexual’. Aquestes operacions no consensuades són conseqüència que encara se segueixi tractant la intersexualitat com a patologia, un problema comú a moltes comunitats i un dels motius pels quals lluiten amb el seu activismes.

Un altre factor perjudicial és la manca de representació a les polítiques públiques. Quan una identitat o orientació sexual o de gènere vol lluitar per aconseguir drets i llibertats, ha de ser representada per algú que estigui lluitant. Cambrollé, des de la seva lluita, ha explicat que “si el qui parla no és el subjecte polític, no parlarà per guanyar, perquè no té res a perdre”. Una afirmació que no només és remarcada per l’activista transsexual, sinó que persones d’altres col·lectius també comparteixen.

Un cas semblant va viure la Doctora en Antropologia Social i Cultural i docent a la Universitat de Valladolid, Concepción Unanue Cuesta. Ha comentat que en unes jornades internacionals va escoltar com “un home homosexual explicava què és i com ser lesbiana, com organitzar-se i quines passes donar”. En aquests casos i seguint l’afirmació de Cambrollé, qui ha de fer de veu del col·lectiu de lesbianes ha de ser una lesbiana. Per lluitar i aconseguir els drets que reclamen els diferents col·lectius, s’ha de viure en primera persona tota la problemàtica que, en la societat basada en l’heteronormativitat, viuen aquestes persones.

Obre el mapa en gran aquí.

Semblances amb la concepció heterosexual

Moltes vegades es parla dels problemes que hi ha fora de la comunitat, de la invisibilització i marginació derivada de la LGBTIfòbia, però aquesta problemàtica va més enllà d’això. Dins la mateixa comunitat trobem aspectes que recorden les desigualtats entre homes i dones presents a la societat. És el que es coneix com a plumofòbia, un aspecte que segons Cambrollé determina que “tot allò femení és subversiu”. Aquest és un problema de la societat global que ha transcendit dins la comunitat LGBTIQ+, de manera que intenta instaurar la idea que els homes són masculins i les dones femenines, i fomenta la marginació de les persones que trenquen els estereotips de gènere.

Per altra part, el professor Mora ha explicat com de la mateixa manera que existeix un “ordre heterosexual que regula com ha de ser aquesta heterosexualitat, també existeix l’homonorma”. Aquest concepte estableix una mena de guia als col·lectius homosexuals, una norma sobre com ha de ser l’homosexualitat i que en alguns termes “emula els models de l’heterosexualitat”. Tots aquests inconvenients que reprimeixen els diferents col·lectius tenen un objectiu en comú, ha explicat la docent Unanue Cuesta, “ets lliure de ser qui vulguis, però no facis una exhibició d’això”.

Motivació pel canvi 

Buscar solucions per posar fi a la invisibilització dels col·lectius és un punt a l’ordre del dia dels activistes que lluiten per aquest reconeixement. Des de fa temps el 28 de juny, dia de l’Orgull LGBTIQ+, no és l’únic dia de representació de la comunitat, de la mateixa manera que la bandera de la comunitat no és l’única que existeix. Aquesta iniciativa ha servit per evitar que alguns col·lectius quedin subrepresentats o no siguin escoltats. 

A més, el problema d’utilitzar un rètol ‘inclusiu’ amb una llarga quantitat de lletres és que només queden representades unes poques quan es parla de tots els grups de manera conjunta. Tanmateix, les lletres funcionen a la vegada com un camí cap a la visibilitat. “Crec que lo de les lletres és una cosa que no agrada a ningú perquè sembla que estem classificant i posant etiquetes, però a la vegada has de fer-ho per tal de visibilitzar que hi ha una comunitat específica amb uns problemes específics”, ha apuntat la diputada García. 

Dia a dia els diferents col·lectius lluiten per ser escoltats i, el que és més important, ser tractats d’igual manera que la resta de la societat. Els avenços aconseguits els darrers anys han estat importants per la comunitat LGBTIQ+, però a hores d’ara, encara queda molt camí per recórrer.

Read more

«O carn, o peix»: la realitat de la bifòbia

MIREIA MOLES (@mmoless) i JENNY NAVARRO (@jennyynavarro)

Descarrega’t l’article en pdf

Fa anys que comencem a ser conscients que hi ha noies que els hi agraden les noies, i nois que els hi agraden els nois. Però, i a aquells a qui els hi poden agradar les dues coses? Es tracta, certament, d’un col·lectiu invisibilitzat que pateix una discriminació pròpia: la bifòbia. 

Una persona bisexual pot experimentar actituds pròpies de l’homofòbia, ja que, com apunta la Gemma, estudiant de 20 anys “tot i identificar-te com a bisexual, si et veuen amb un noi, et posen l’etiqueta d’hetero i si et veuen amb una noia, et posen la de lesbiana”. En canvi, les conductes bifòbiques es refereixen més a la invisibilització o al no reconeixement d’aquesta orientació sexual: “van més enllà del rebuig a l’homosexualitat, són creences equivocades que poden tenir tant heterosexuals com homosexuals”, explica Paula Alcaide, una de les poques psicòlogues especialitzades en dones bisexuals i lesbianes de l’Institut d’Estudis de la Sexualitat i la Parella.

admin-ajax.php

Aquestes conductes sovint es produeixen perquè moltes persones homosexuals se senten més còmodes, a l’hora de manifestar públicament la seva orientació sexual, definint-se en un primer moment com a bisexuals i posteriorment com a gais o lesbianes. Sempre ha existit el tòpic que la bisexualitat és una forma “light” de sortir de l’armari. De fet, com explica Paula Alcaide, per a les persones bisexuals no és tan difícil definir-se obertament, sinó “fer respectar que la seva orientació afectiva-sexual sigui tan vàlida com qualsevol altra i que perduri així en el temps, demostrar que no és cap confusió”.

L’estereotip majoritari per part dels heterosexuals “si t’agrada tot, és que ets un viciós” afirma que la bisexualitat és fruit del vici, mentre que els homosexuals els qualifiquen d’inestables i poc fiables en no fiar-se que el bisexual pugui estar amb una parella del mateix sexe massa temps. De fet, la bifòbia respon a un ventall molt ample de prejudicis afegits que van més enllà del rebuig a l’homosexualitat i que són creences equivocades, ja que les poden tenir tant heterosexuals com homosexuals. “Però què t’agraden més, els nois o les noies?”. Jorge Barraza, Community Manager de 29 anys, ironitza: “L’adulteri el vam inventar els bisexuals, perquè els heterosexuals i els homosexuals sempre han sigut gent fidel amb vides estables i envejables, com tot el món sap”.

La majoria dels heterosexuals no entén que una persona pugui estimar una altra sense importar els seu gènere. Aquests creuen que la bisexualitat és una fase de cerca de la veritable sexualitat, però un cop conscient de què agrada, no és possible que agradi tot per igual. Relacionen el que no donin importància a si la seva parella és home o dona amb el posar el sexe per davant de tot. Vistos com a viciosos, inestables i covards per no “voler reconèixer que s’és gai o lesbiana” per una gran part de la societat, també són acceptats pels amics més propers. La resposta de: “és com si m’acabessis de dir que t’agrada la pizza i el gelat” en assabentar-te que el teu amic és bisexual és la que busca i agraeix aquest col·lectiu.

Tot i això, hi ha d’altres que fins i tot neguen l’existència d’aquesta sexualitat, com afirma Barraza: “Fins i tot hi ha persones implicades en temes de diversitat sexual que neguen la nostra existència. És molt dolorós”. Això ho exemplifica el grup d’amics del Jorge. Els seus amics més propers són homosexuals, però alhora també conserva el seu grup de tota la vida, la gran majoria heterosexuals. Resulta curiós com aquests últims entenen i accepten molt millor la seva identitat. Entre homes i dones, la bifòbia també es viu de manera diferent. “Els homes tendeixen a ser més rígids en els seus plantejaments i a voler categoritzar d’una forma més taxativa” diu Paula Alcaide, el que es tradueix amb què la societat pressiona per definir-se com a gai o heterosexual, blanc o negre. L’Arnau Esteban, estudiant de 19 anys, es considera bisexual. Ell també ha sentit frases basades amb estereotips de gènere: “tens massa ploma per ser bi”, li han arribat a afirmar.

“Fins i tot persones implicades en temes de diversitat sexual neguen la nostra existència”

En el cas de les dones, s’han vist extremadament erotitzades pels mitjans, sobretot per la indústria pornogràfica. “És molt habitual que passis a ser com un fetitxe”, afirma l’estudiant de 20 anys, Cati Pons. Ella es considera pansexual, un col·lectiu que se sent atret per algú més enllà del seu gènere. Fetitxes acompanyats també d’estereotips amb els quals si tens una parella home, voldràs fer trios o experimentareu amb altres dones conjuntament.

A l’hora d’estar amb una parella del mateix sexe, Paula Alcaide s’ha trobat en la seva consulta que en parelles on una és bisexual i l’altra lesbiana, apareixen més inseguretats en aquesta última, com a dona i com a homosexual. Aquests dubtes són “fruït de la nostra societat androcèntrica, on el privilegiat és l’home, de la seva nòvia marxi amb un home”, ja que representa que ‘l’adversari’ juga amb avantatge. Passant a un nivell més social, la bisexualitat també està invisibilitzada. L’octubre del 2014, el Parlament Català va aprovar la Llei 11/2014, que buscava, entre altres coses, eradicar la bifò- bia. Aquesta va ser descrita com una de les lleis més pioneres del món – i si més no, la primera d’Espanya – a l’hora d’establir sancions concretes pel que fa a discriminacions per orientació sexual.

Tot i així, la Generalitat de Catalunya ha realitzat un pla interdepartamental “per a la no discriminació de les persones homosexuals i transsexuals”. En aquest document la bifòbia i la bisexualitat es mencionen dues i 27 vegades respectivament, és a dir, 29 vegades en total, i les referències a l’homosexualitat – femenina o masculina – són 129. Així doncs, les actuacions de la Generalitat dirigides a la bifòbia semblen bastant minoritàries. De fet, a l’informe que realitza l’Observatori contra l’Homofò- bia anualment apunta per l’any 2015 “la dificultat per a conèixer l’orientació sexo-afectiva real de la persona que registra una incidència, impedeix observar la relació de persones homosexuals (gais i lesbianes) en proporció a les persones bisexuals”.

Les actuacions de la Generalitat dirigides només a la bifòbia són encara minoritàries

L’any passat es van denunciar 113 casos de LGBTfòbia (fòbia cap a lesbianes, gais, bisexuals i transsexuals) a Catalunya, i només un fa referència a una persona explí- citament bisexual. Els mitjans de comunicació no ajuden a fer més visible aquest col· lectiu. De fet, la seva presència en els referents catalans i espanyols és mínima. Els referents bisexuals a la cultura també són escassos i els pocs que hi ha estan basats en estereotips negatius. Això retroalimenta la impressió que la bisexualitat no apareix en la cultura popular i que no és ‘habitual’, el que els invisibilitza encara més. “Al cap i a la fi aquesta mena de representacions són les que marquen més a les persones”, apunta la Gemma.

The Hollywood Reporter va elaborar un estudi que demostrava que ensenyar personatges LGTB a les sèries, contribueix al fet que els espectadors adoptin una visió més favorable respecte aquests col·lectius. És curiós que FOX, el canal conservador nord-americà, sigui l’únic canal amb el 54,5% dels seus personatges gais, lesbianes, transsexuals o bisexuals. Per què no començar seguint aquest exemple, doncs? La visibilització dels bisexuals és el primer pas cap a un futur en què la bifòbia sigui cosa de la tradició de les dècades passades. 

Read more

Uso de cookies

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.

ACEPTAR
Aviso de cookies