“Quatre lletres que ho representen tot”

El món dels grafitis al metro suposa grans despeses econòmiques per a TMB

El món dels grafitis al metro suposa grans despeses econòmiques per a TMBEl grafiti és una expressió artística que irromp en els espais públics sense demanar permís. El grafiti és una expressió artística que des de sempre s’ha donat cops de cap contra la legalitat. Principalment perquè es desenvolupa en espais urbans propietat del bé comú. Malgrat estar prohibit, molts joves grafiters no dubten a endinsar-se il·legalment de matinada en les estacions del metro per a deixar la seva marca en els vagons dels trens. Però està pràctica que habitualment comporta penes de multa està sent cada vegada pitjor vista. Fins al punt que un jutge de Barcelona ha dictat recentment una sentència que condemna a un grafiter a entrar a la presó. Transports Metropolitans de Barcelona quantifica en 1,5 milions d’euros els diners emprats en la neteja de grafitis als trens l’any passat. A això cal sumar els costos destinats a la vigilància per a evitar les pintades, així com del material danyat pels grafiters per a accedir a les instal·lacions. En total la xifra ascendeix a gairebé 4 milions d’euros. A l’agost de l’any passat va començar a circular a les xarxes un vídeo en el qual es veia a 12 individus pintant un comboi del metro, concretament a l’estació de Sagrera. La difusió d’aquest vídeo es va traduir en la sensació generalitzada que els grafiters estan més actius que mai i TMB va acabar denunciant als agressors.

Però les sancions semblen no espantar massa als grafiters, segons explica un grafiter de 21 anys d’edat, i estudiant de màrqueting, que prefereix no donar el seu nom. En el seu currículum presumeix d’haver deixat la seva signatura més de 200 vegades en un total de 20 ciutats europees. Aquests joves es fan dir escriptors i el que els importa és deixar la seva petjada gravada. “El meu pseudònim són quatre lletres que no signifiquen res però em representen a mi”, explica.Pintar un vagó de metro sencer costa uns 60 euros en sprays de pintura, però aquest grafiter explica que les seves pintades no solen ser tan grans: “Molt poques vegades pots pintar un vagó sencer. Només si el guàrdia de seguretat es queda adormit”. I és que no tots els vigilants de seguretat responen igual. “Alguns passen i uns altres van a mort contra tu. Et veuen i vénen corrent amb la porra”, relata. Però a qui tenen més por és a la policia, ja que poden aplicar sancions. “Una vegada em van enganxar i vaig estar 24 hores al calabós, em van fer un judici ràpid i em van condemnar a pagar els danys. Uns 4.000 euros em va costar l’assumpte“, explica.

Els grafiters compten amb una cosa que anomenen “tómbols” i que suposa una ocasió ideal per a pintar trens amb més tranquil·litat i temps de l’habitual: “Deixen algun tren en alguna estació on normalment no ho fan. Això implica que no hi ha seguretat i que, com la policia passa cada tres o quatre hores,  tu tens temps suficient per a pintar”, explica el grafiter. Aquests “cops de sort” sovint vénen de la mà de desastres naturals, així que els grafiters solen estar pendents a les informacions climatològiques. El grafiter explica com, quan va passar l’huracà Glòria, van enxampar un tómbol: “Hi havia un tren en una estació deserta en un poble perdut vés a saber on i vam aprofitar l’ocasió”. Guillermo Yenes, enginyer d’IFERCAT que treballa a la construcció de les línies 9 i 10 del metro afirma que TMB ha intentat frenar-los de totes les maneres possibles, però que “sempre van un pas endavant. Ho tenen tot pensat i si se’ls i tanca una porta sempre trobaran un altra manera d’entrar.”

Quant als altercats violents, el grafiter ho té clar: “La meva idea de pintar és entrar sense que et vegin i sortir sense que et vegin, però hi ha gent que li és igual que estiguin els de seguretat, i és quan s’embolica”. Algunes d’aquestes situacions violentes es produeixen quan els grafiters tiren del fre d’emergència per a detenir el comboi. El maquinista perd el control del tren que es deté bruscament. Aquest mètode conegut com el ”palancazo” va ser el que van utilitzar en 2018 uns grafiters al metro de Madrid detenint un comboi durant 10 minuts. Aquesta acció va acabar amb 18 detinguts i diversos guàrdies de seguretat i policies ferits. Segons l’Informe del Ministeri d’Interior  els danys a les instal·lacions van superar el mig milió d’euros.

Els grafiters solen preparar metòdicament les seves actuacions.“A mi m’agrada esbrinar de quina hora a quina altra el de seguretat es prendrà un cafè i aprofitar aquest moment per a quedar-me sol només amb el metro. Per a la meva essa és el grafiti”, sentencia. Però els grafiters tenen límits: “Jo no em tiraré una signatura en una Església o a pintar un monument”. I també saben que les seves accions poden afectar els altres: “Em preocupa per la meva família, ells es preocupen per si em passa alguna cosa. A vegades ha passat un tren quan he estat amb la meva mare i li he dit que l’havia pintat i ella em recriminava que no li diguis aquestes coses. Que no li agrada”, explica.

Val a dir, però, que no tots els grafiters actuen de la mateixa manera. Pintar al metro pot implicar una intervenció artística menys vistosa i de menor risc de col·lisió entre les parts implicades. És habitual veure a parets i carreteres de Barcelona la firma del Xupet Negre, que com indica el seu nom consisteix en una il·lustració d’un xupet. Aquest artista va començar inundant les parets de la ciutat però “quan ja havia adquirit un llarg recorregut les marques van començar a comptar amb mi per treballar amb elles”. Aixì i tot, encara pinta el metro quan té ocasió.

Però no és només la mare del grafiter a qui no li agraden aquestes pintades. Els operadors ferroviaris es refereixen a les accions dels grafiters al metro com a “vandalisme grafiter” i per a ells les pintades no tenen “afany artístic ni de crítica social”. Per als operadors és important aclarir que es tracta d’un delicte: “Els qui pretendre confondre-ho amb expressions artístiques assumeixen de facto que aquestes són compatibles amb la violència, la intimidació i els fets delictius”. I és que, segons un portaveu de TMB els grafiters utilitzen barres de ferro, caputxes per a ocultar-se, llançament de pedres, ús de cisalles, llances tèrmiques i serres radials per a cometre tot tipus de danys en sistemes de seguretat i barreres. Un altre dels impactes de les pintades a tenir en compte és el mediambiental. “Tant per la quantitat de pintura emprada, com per les substàncies que han d’aplicar-se per a la seva retirada, totes altament contaminants”, explica.

En 2019 TMB va tramitar 127 denúncies penals i 103 denúncies administratives per intrusió en instal·lacions ferroviàries i altres infraccions. El portaveu assegura que “existeix un consens entre les empreses agrupades en l’Observatori del Civisme del Transport Ferroviari, que són les més importants d’Espanya, a favor de tipificar un il·lícit penal nou específic per als danys ocasionats en els mitjans de transport públic”.

Els responsables del transport públic de Catalunya van presentar la primera campanya de conscienciació sobre l’impacte i la naturalesa del vandalisme ferroviari a la fi de setembre del 2019.

Yenes explica que els grafiters no tenen por de res i de ningú. Des de les càmeres de seguretat han pogut veure joves saltant per sobre d’un tren, passant a pocs centímetres de la catenària del metro. Coses com aquestes l’ha viscut en primera persona un Agent d’Atenció al Client que porta més de 15 com a conductor en el Metro de Barcelona destinat a la línia 4: “Una vegada em vaig trobar a dos grafiters corrent per la via en direcció contrària a mi, no m’ho podia creure”, explica. 

Aquests joves coneixen la xarxa del metro com el palmell de la mà i és que segons l’agent del metro, els grafiters “tenen claus de tots llocs”. Les claus que s’utilitzen per a obrir les estacions, o per a obrir les portes d’accés a la resta d’instal·lacions, són claus mestres que els grafiters aconsegueixen o bé robant-les o bé en el mercat negre. “A la meva germana, que també treballa en el Metro, li van robar un manoll de claus arrencant-l’hi dels pantalons”, afirma.Els trens descansen a la nit en els apartadors que és on els equips de neteja s’encarreguen del manteniment. En aquest lloc els grafiters actuen i les seves accions acaben col·lapsant el ritme de la neteja. “Ens estem trobant que els trens pintats ocupen els safaretjos i la resta de convoys es queden sense netejar, ja que la prioritat és esborrar les pintades”, afirma. Però l’exhibicionisme dels joves està present en tot moment. “Fer fotos en els apartadors no té gràcia així que, quan el tren recentment pintat circula per les estacions, tiren del fre d’emergència i algú des de fora fa fotos a les pintades” explica. Els empleats de seguretat acostumen a no intervenir i deixar-los actuar: “Si els de seguretat baixen per ells, els tiren pedres. A més, com pintar trens és una falta administrativa i no un delicte el millor és deixar-los pintar”, afirma l’agent.

I és que els treballadors ferroviaris fa temps temps que sol·liciten que les pintades als trens siguin considerats delictes i no mancades, com era fins ara, per a frenar l’impacte social i econòmic dels grafitis. Però la situació sembla que està canviant i estan començant a produir-se sentències que són més dures amb les accions dels grafiters. Recentment, un jutge de Barcelona va condemnar a un grafiter a un any i quatre mesos de presó. A més d’una multa de 2.340 euros, indemnitzar a TMB  pels danys causats i a no poder accedir al Metro durant dos anys.Per al Doctor en Antropología Social i Cultural, José Sánchez García, la transgressió de la norma és fonamental: “No és el mateix pintar una paret durant el dia que pintar il·legalment un tren”, visió compartida pel també antropòleg Josep Martí. La cerca de l’adrenalina, de transgressió i marcar el territori resulten l’eix fonamental que atrapa i estimula als grafiters, i que fa que la “majoria de grafiters siguin joves entre l’adolescència i els vint-i-pocs anys”, afirma Martí. “Es tracta d’apoderar-se d’un espai. Es disputen territoris per a pintar” diu Sánchez. Territoris situats en llocs estratègics: que siguin visibles i de difícil accés perquè es mantinguin més temps. El Xupet Negre explica els avantatges de fer-ho als vagons i carreteres.

Sánchez García va més enllà: “Un grafiti és una cosa viva. Vindrà algú i pintarà damunt perquè el que ha pintat abans no li cau bé”. Però aquesta manera d’expressar-se no és exclusiva dels joves europeus: “a Algèria no hi ha a penes grafitis però sí que s’escriuen tags, que són simplement signatures o símbols escrits en alguna superfície. Posen petites frases en les parets i es contesten els uns als altres. Es pot construir amb això una narrativa”,  i és una manera molt personal d’expressar-se, explica Martí. Però si bé en altres llocs on hi ha repressió i falta de llibertat aquests mitjans serveixen per a difondre un discurs aquí sembla que l’assumpte és diferent: “Aquí són inofensius. No canvien la realitat. Algú crític amb Banksy va dir que si els grafitis fossin perillosos ja els haurien prohibit” sentència Sánchez.

Read more

El gènere urbà: la metamúsica d’una generació a Barcelona

La ciutat comtal acull artistes emergents en un context de sobreproducció musical 

Durant la darrera dècada s’ha produït a Espanya el desenvolupament d’un gènere musical que va néixer determinat per un perfil de consumidor concret: la joventut en els sectors urbans i suburbans. Fent referència al filòsof contemporani Ernesto Castro, el trap és la “metamúsica” de la crisi en Espanya i dels joves que l’han viscuda. No obstant això, en el transcurs dels últims anys, aquest gènere ha guanyat una popularitat que l’ha tret del seu marc —inicialment aïllat i precís— per introduir-lo en les diferents esferes socials, fins a situar-lo en el mainstream. La música urbana s’ha consolidat gradualment com un dels estils més rellevants de la cultura musical contemporània, i ha passat a definir les tendències tant en l’àmbit musical com en l’estètic. 

De fet es podria afirmar que no només ha conquerit la influència social, sinó que ara mateix constitueix una de les indústries musicals amb més activitat del món occidental. Destaquen l’escena nord-americana —on s’ha establert entre els gèneres més comercialitzats— però també les europees com la britànica i la francesa. Tant a Espanya com a Catalunya la cosa canvia: els pressupostos i la importància mediàtica que es dedica a aquest sector s’allunya de la resta, però producte i iniciativa en sobren. Aquest flux frenètic de contingut està provocant una saturació d’artistes i de productes musicals dins de l’escena urbana, derivant d’un fenomen globalitzat que s’ha anomenat com la “democratització de la música”. 

En el segle XXI, Internet i la constant evolució en què es troba la tecnologia proporcionen a l’usuari una accessibilitat immediata a les eines de producció musical, de difusió i de promoció. El mànager que pertany a l’agència Kerf Booking Management, Adrián Romero, ha treballat en el sector des de fa una dècada i assenyala que “la democratització de la música està caracteritzada pel fàcil aprenentatge i la capacitat de ser independent de l’artista emergent actual. Qualsevol persona amb un pressupost baix i que creu molt en ell mateix pot començar a crear música, Internet avui dia et proporciona pràcticament tots els conceptes que necessites saber”. A més subratlla un avantatge amb el que compten els artistes actuals i és que “abans havies de confiar en el teu producte a cegues i pagar per poder provar. Ara pots experimentar gratuïtament, professionalitzar-te i pagar després”.

Aquest gènere musical, malgrat haver-se consolidat com un dels més consumits a Espanya i trobar-se en plena efervescència, té un futur incert. Els mateixos artistes comparteixen opinions divergents sobre la manera en què evolucionarà la música urbana en els pròxims anys. La base comuna que comparteixen els seus integrants és la professionalització que es produirà i la consegüent explotació del gènere.  Ana Iris Simón, redactora de VICE Espanya, dubta que tot i la formalització de l’estil “es pugui mantenir molt més com a tendència” per una qüestió purament mercantil i assegura que “el gènere està cremat”. Simón se centra en el fet que dues de les discogràfiques més rellevants a Espanya —les anomenades majors— Sony i Universal “han perseguit sistemàticament als artistes urbans amb l’objectiu de fagocitar el moviment a Internet, introduir-se en aquesta tendència i maximitzar-la”. 

Kid Pi, membre del grup de música urbana 31 FAM, comparteix aquesta consideració i afegeix que “la música urbana és com el rock o el pop d’aquesta generació”. Per aquest motiu, opina que “com tot estil musical que té un boom, hi haurà un moment en què també baixarà i sortirà un altre gènere que el sobrepassarà”. D’altra banda, l’artista sevillana Juicy BAE mostra certa incertesa sobre l’evolució del trap: “el trap acabarà en el mainstream. El que coneixem com a trap actualment anirà canviant i no sé com anomenarem al que hi hagi d’aquí a cinc anys”. La cantant catalana KYNE es diferencia del consens i considera que el trap no desapareixerà però troba que “els nous híbrids que vindran estaran més centrats en la vessant analògica, més natural i la música instrumental i cantada”, i no tant els sons robòtics i la profusió de l’autotune

Juicy BAE al cementiri de poblenou, Patricia Castellar 

Ara mateix però, l’activitat del panorama de la música urbana a Espanya s’ha anat expandint per tot el territori tot i que hi ha dos nuclis cosmopolites que l’encapçalen: Madrid i Barcelona. Tot i així, els orígens dels dos epicentres es diferencien de forma contrastada. Ana Iris Simón desenvolupa aquest contrast: “la gran crew madrilenya és Agorazein, i ve del rap madrileny, que era un de molt concret. A Barcelona, en canvi, si hi ha un element diferencial en la seva evolució és que comença en català, pensem en la primera Bad Gyal o en la P.A.W.N Gang”. Si més no, reitera el fet que la música urbana “és un gènere en un món globalitzat” i “no sap si té gaire sentit parlar del trap que es fa a Barcelona o a Madrid”. I és que el fenomen de la democratització de la música ha portat una descentralització progressiva i —per consegüent— la creació de nous nuclis, més petits i disseminats per tot l’estat. 

Un dels grups emergents que està començant a fer-se lloc dins el panorama de la música urbana catalana, els Tyets —que ja recullen més de 45.000 oients mensuals—, parlen de la seva experiència com a artistes que no formen part de l’escena barcelonina: “el fet de viure fora és més complicat però mediàticament no és un impediment”. Posen l’accent en el fet que es tracta d’un món i un panorama globalitzats i que “ser a Barcelona no els solucionaria res”. D’altra banda, fan referència als nous nuclis que s’estan estenent per tot Catalunya: “sempre hem pensat que hi ha escenes focalitzades dins del territori català. Més o menys tenim localitzades una cap a Sabadell i Terrassa (amb 31 FAM, Flashy Ice Cream, Lildami…), una altra a Barcelona capital i nosaltres formem part del que anomenem el clúster maresmenc”.  

The Tyets, Jaume Quilez

Per tant, el fet de residir a la capital catalana no és un impediment a l’hora de fer música. No obstant això, viure-hi ofereix múltiples avantatges evidents als artistes urbans i, sobretot, als emergents. L’artista terrassenca Yudi Saint X reconeix que “viure a Barcelona et permet tenir concerts on anar, conèixer a gent del panorama i deixar-te veure”. La cantant Juicy BAE aprofundeix en aquest aspecte: “Barcelona ofereix visibilitat, per molt que treguis música si no et deixes veure, la gent no et coneix”. L’Ana Iris Simón valora també aquesta qüestió relacional: “vivim en un país amb una distribució demogràfica molt concreta i dóna la sensació que tot producte cultural es basa en les grans ciutats”. Recalca, però, que aquesta aparent centralització es fonamenta en les oportunitats que hi ha a les metròpolis, com és el cas de festivals com el Primavera Sound o el Sónar a Barcelona, ja que és on “els artistes locals tenen l’oportunitat d’establir contacte amb els promotors”.

La hiperactivitat i la creació frenètica de contingut està fent més difícil pels artistes consolidar-se i fer-se un lloc estable dins el panorama urbà. El Kid Pi descriu la indústria com a una de molt dura on “la gent es mou per propi interès i per diners” i assenyala la dificultat per avançar i assolir el reconeixement. Lil Didi, també integrant de 31 FAM, explica que l’egoisme dels músics genera una desconfiança mútua i una reticència a l’hora de fer col·laboracions, fet que no ajuda al creixement i la unificació del gènere urbà. La Juicy BAE apunta que això és el “càncer” de l’escena urbana: “hi ha molta competitivitat i fins que un artista gran no et felicita sembla que la resta no et valora”. 

D’esquerra a dreta: Kid Pi, Lil Didi i Bandam, de 31FAM, Patricia Castellar

No obstant això la sevillana remarca que l’artista emergent ha de confiar en el valor del seu producte: “si saps que allò que fas és important et barallaràs amb la major i la major amb tu. Per mi com si poses una foto del teu gos a la portada del disc, la teva música m’ha de transmetre alguna cosa”.  La KYNE ho resumeix en una frase: “aquest lloc te l’has de crear tu, buscar tu, mantenir tu, ningú te’l donarà i tot dependrà de la proposta que portis”. En aquest sentit, l’Adrián Romero explica que cal creure en tu mateix i estar disposat a treballar, després entren en joc les agències, que aposten per l’artista. Assenyala, però, que arriba un punt en què un artista independent necessita un mànager si es vol fer un lloc. 

Els artistes atribueixen parcialment la dificultat d’assolir el reconeixement dins el panorama a la desinformació dels mitjans de comunicació i a la superficialitat del tractament mediàtic de l’escena. La Juicy BAE descriu aquesta problemàtica: “molts desinformen, com no ens prenen seriosament no ens dediquen notícies serioses. M’he trobat que s’han equivocat amb dir qui produïa una cançó. Només volen assolir la clout”. La KYNE comparteix aquesta visió i l’amplifica: “seguim sent l’última merda per ells. A més, els mitjans catalans només cobreixen als artistes catalans que fan música en català. Si no la fas en català, tot i que siguis de la zona, no et recolzen”. Lil Didi especifica que “a Espanya hi ha bona informació, però aquesta no està a la televisió ni als diaris, està en mitjans especialitzats en el panorama underground com el Bloque TV ”. 

KYNE a un concert a la sala Sidecar, Patricia Castellar

Tots parteixen d’una premissa bàsica: la cobertura és insuficient i molts cops precària si la comparen amb la d’altres escenes. Ana Iris Simón, però, que treballa en el mitjà de referència per la cultura urbana a Espanya, argumenta una postura totalment contrària: “portem anys en els quals només hem parat atenció al trap. I això és probablement el que l’acabi matant, morirà d’èxit com va fer l’indie.” 

Sigui com sigui és irrefutable que la cultura urbana, invisibilitzada o no, és una de les bases de la societat actual i serà una de les influències més rellevants de la posterior. Va arribar fa una dècada per quedar-se. I s’hi ha quedat, tot i que no sabem fins quan. 

Read more

Stage starving

MIREIA RUIZ SERAPIO
CARLES FERNÀNDEZ FIGUERAS

Llegeix aquest contingut en català aquí
Translated by Álvaro Rodríguez Huguet

Persistence is the only thing that allows actors and actresses of Barcelona to try surviving in the precariousness without giving up on their profession

The new generations of actors arrive at the sector with way few chances to start their career. Víctor Navarro.

Anyone can imagine what is to overcome a casting to work in a play all about: the continuous training of actors and actresses; searching auditions and getting ready for them thoroughly; having a few minutes to draw the director’s attention, that gives you the chance between 500 people competing for the same role.

However, to those privileged that achieve to work, Catalunya does not offer them a more encouraging panorama. Once they live the joy of obtaining a role, it comes the moment of knowing the working conditions and signing the contract – if that exists.

Barcelona, as all the big cities with theatre activity, has an agreement signed by the Association of Professional Actors and Directors of Cataluña (AADPC) about the working conditions of the actors. That sets how the contracts have to be, the minimum wage of rehearsals and performances, and the working relationships for the actors and actresses.

Despite that, in the praxis, the agreement applies to large productions only and the salary is not fixed, but established by box office. In this case, the production company offers its show to a hall to be scheduled and the conditions are agreed: the gains percentage of the performance received by the hall is established and the rest is divided according to the company’s criteria.

A significant part of the actors works for a paltry salary: the bigger the troupe is and the lesser the seating capacity is, the lesser they get paid. Moreover, they often have to turn into freelancers to have access to productions, rehearsing without getting paid or not being insured. All of this in a legal nebula bordering on illegality. Adrià Andreu was part of a production in the Greek Theatre, but it did not figure: “Economically speaking they paid me a sandwich; legally, it didn’t exist.”

In spite of the precariousness that surrounds the theatre world, the most part of artists accept to work in bad conditions, being aware that they are unfair. Between actors and actresses, that put on with a really high level of unemployment, is repeated the same statement: “If I don’t accept it, there is a large row of people willing to do it in worse conditions.” On the other hand, any option of stepping on a stage is felt as a working opportunity, especially for the youth that has little professional experience. Elia Solé, one of the Catalan actresses that suffers these conditions, explains it: “I’ve accepted to step on the stage for the very reason of stepping on it.”

In short, the reality of the performing arts of Barcelona bumps into a collective little united when fighting for their working rights. Unlike Broadway, where it would be unthinkable that an actor works without the working conditions reunited in an agreement, in Barcelona individuality reigns. Although the existence of trade unions – that offer legal advice or labour exchange, among others – these are not strong and have a low interest and participation from the actors and actresses.

As a result of this, actors are often forced to emigrate, do teaching for a living or have another source of income to be able to survive. They can only live for the theatre famous artists contracted by agreement that link jobs, always of a short term.

Considering this situation, many actors decide to take a chance in writing, setting and offering their own performances. Even though the result can be artistically interesting, economically is not profitable. Adrià Andreu decided to drive their own performances: “The panorama is even worse. You get more paid babysitting four evenings.”

Wreck of Barcelona
The precariousness of the artists is framed in a sector with a delicate health. As a result of the economic crisis, numerous theatres have shut down in Barcelona, whereas more and more little halls appeared. All of this, to the detriment of professional conditions of the actors, since the halls receive good part of the public subsidies and they use to keep a high percentage of the collecting.

On the other hand, companies and production agencies also find themselves in a difficult situation: Barcelona has an irregular stream of audience and a little theatre culture. On numerous times, they go ahead with low cost productions in little halls that are not profitable or great performances are stopped because they have not much success.

Although production agencies often know that they will lose profit, the actress Júlia Bonjoch claims that cannot go in prejudice of the troupe. “If you can bring 10.000 euros out to pay the rights of a play, you have to be able to bring out 10.000 more to pay to whom will make it possible.”
Most of the actors and actresses of Barcelona work for the love of it. And if the current trend is chronicled, there is the risk that they live off nothing in aeternum. And that the theatre of Barcelona loses quality more and more.

Read more

Afamats d’escenari

MIREIA RUIZ SERAPIO
CARLES FERNÀNDEZ FIGUERAS

Read this content in English here

La persistència és l’únic que permet a actors i actrius de Barcelona intentar
sobreviure en la precarietat sense renunciar a la seva professió

Les noves fornades d’actors es troben un sector amb molt poques oportunitats per començar la seva carrera. VÍCTOR NAHARRO

Tothom pot imaginar-se què suposa superar un càsting per treballar en una obra de teatre: la constant formació d’actors i actrius; buscar audicions i preparar-les a consciència; disposar de pocs minuts per captar l’atenció d’un director, que et doni l’oportunitat d’entre les 500 persones que competeixen pel mateix paper.

Però als pocs privilegiats que aconsegueixen treballar, Catalunya no els ofereix un panorama gaire més esperançador. Un cop viscuda l’alegria d’aconseguir un paper, arriba el moment de conèixer les condicions laborals i signar el contracte – si és que existeix.

Barcelona, com totes les grans ciutats amb activitat teatral, té un conveni firmat per l’Associació d’Actors i Directors Professionals de Catalunya (AADPC) sobre les condicions laborals dels actors. S’estipula com han de ser els contractes, el salari mínims d’assajos i funcions, i les relacions laborals per als actors i actrius. Però a la pràctica, el conveni només s’aplica a grans produccions i la remuneració no és fixa, sinó que s’estableix per taquilla. En
aquest cas, una productora ofereix el seu espectacle a una sala perquè
el programin i es pacten les condicions: s’estableix quin percentatge dels guanys de la funció rep la sala i el restant es reparteix segons el criteri de la companyia.

Bona part dels actors treballen per una remuneració miseriosa: com més gran és l’elenc i menys aforament té el teatre, menys cobren. A més, sovint han de fer-se autònoms per accedir a produccions, assajar sense cobrar o no estar assegurats. Tot plegat, en una nebulosa legal que sovint ratlla la il·legalitat. L’Adrià Andreu va formar part d’una gran producció al Teatre Grec però no hi constava: “Econòmicament vaig cobrar un entrepà; legalment, no existia”. Malgrat la precarietat que envolta el món del teatre, la majoria d’artistes accepten treballar en males condicions, sent conscients que són injustes.

Entre actors i actrius, que pateixen un altíssim nivell d’atur, es repeteix una mateixa afirmació: “Si jo no ho accepto, darrere meu hi haurà una llarga cua de gent disposada a acceptar condicions pitjors”. Per altra banda, qualsevol opció de trepitjar un escenari és vista com una oportunitat laboral, especialment pels joves amb poca experiència professional.

L’Èlia Solé, una de les actrius catalanes que pateix aquestes condicions ho explica: “He acceptat pujar gratis a un escenari pel fet de poder-hi pujar”. En definitiva, la realitat de les arts escèniques barcelonines topa amb un col·lectiu poc cohesionat a l’hora de reivindicar els seus drets laborals. A diferència de Broadway, on seria impensable que un actor treballés sense les condicions laborals pactades en conveni, a Barcelona hi regna la individualitat. Tot i l’existència de sindicats del gremi – que ofereixen assessorament legal o una borsa de treball, entre d’altres – aquests són dèbils i amb un escàs interès i participació dels actors i actrius.

Per tot plegat, els actors sovint es veuen abocats a emigrar, a dedicar-se a la docència o tenir una altra font d’ingressos per poder sobreviure. Només poden viure del teatre artistes famosos contractats per conveni que encadenin feines, sempre de curta durada. Davant d’aquesta situació,
molts actors opten per aventurar-se a escriure, muntar i oferir espectacles
propis. Tot i que pugui resultar interessant artísticament, econòmicament
no és rendible. L’Adrià Andreu va decidir impulsar espectacles propis: “El panorama és encara pitjor. Fent de cangur quatre tardes cobres més”.

Ruïna barcelonina
La precarietat dels artistes està emmarcada en un sector amb una salut delicada. Arran de la crisi econòmica, a Barcelona han tancat nombrosos teatres, mentre que cada cop hi han aparegut més sales petites. Tot plegat, en detriment de les condicions professionals dels actors,perquè les sales reben bona part de les subvencions públiques i solen quedar-se un percentatge alt de la recaptació.

Per altra banda, companyies i productores també es troben una situació complicada: Barcelona té una afluència irregular de públic i poca cultura teatral. En nombroses ocasions, es tiren endavant produccions de baix cost en sales petites que no són rendibles o s’aturen espectacles grans perquè tenen poc èxit.

Tot i que les productores sovint saben que perdran diners, l’actriu Júlia Bonjoch reclama que això no pot anar en detriment de l’elenc: “Si pots treure 10.000 euros per pagar els drets d’una obra, has de poder treure’n 10.000 més per pagar a qui la farà possible”.

La majoria dels actors barcelonins treballen per amor a l’art. I si es cronifica la tendència actual, hi ha el risc que visquin de l’aire in aeternum. I que el teatre a Catalunya perdi cada cop més qualitat

Read more

The co-housing fashion paves his way in Barcelona

JÚLIA MORESO
GINA DURAN

Llegeix aquest contingut en català aquí
Translated by Álvaro Rodríguez Huguet

The town hall drives the creation of housing cooperatives handing over public plots to them for transfer of use scheme with the goal of ending the real estate agencies speculation

The housing’s cooperative La Borda has a space with washing machines and a games room. Víctor Navarro

Barcelona, as every other big city, has not a fixed tenants. Rents increased exponentially in the last years, and many people from Barcelona have to change neighbourhoods over time. David Lorente (graphic designer, 53 years old) does not imagine his life out of Barcelona: he’s been in different apartments, without feeling himself attached to the building, neighbours, and environs.

Now he’s excited to think that his family will be able to enjoy a new lifestyle. They discovered the housing cooperative CoHousing Barcelona four years ago and they went deep into the model of coexistence that defends the solid idea of housing being a right and not a transaction. That’s why, they propose a type of life that abolishes renting, making not possible its speculation. They think that the housing crisis in Barcelona has flown into the instability of the social relationships. They want to get back neighbourhood bonds, and they defend life in the community: buildings with many shared zones to economize space.

But they go further: David and his family are deciding in assembly’s meetings together with their future neighbours how it will be La Chalmeta, the building where they will live in the Marina del Prat Vermell, at the end of the next year. The model of cohousing bets for self-managing. The neighbours of La Chalmeta will not be owners of the flats they will live in, but through the cooperative that constitutes the building it will be collective. For that, they are gathering now with their architects to conceptualise it: economic, intergenerational, and energetically efficient. It will not be their property due to the model of cohousing in which these cooperatives work is the transfer of use. Meaning that the plot where is build La Chalmeta is owned by the Town Hall, that, by public bidding, transferred local plot to bet for the model of cooperative housing.

The multiple housing cooperatives that are growing in Barcelona want a social market of housing. This goal can be accomplished if the flats cannot be bought nor sold. The neighbours of La Chalmeta are designing the building jointly without thinking in how profitable it can be some day. They are only focused in the quality of life it can bring to them. “A cooperative is a life project and a process of constant dreaming,“ explains Maite Mas, future neighbour of La Balma.

“An apartment that will never be yours”
This project, managed by the pioneer cooperative Sostre Cívic (Civic Roof), is about to finish in Poblenou. “It’s very demanding,” says Maite, that belongs to the different commissions that self-manage the building (architectural, economic, external communication, health, environs). The economic one is in charge of the financing: the neighbours of La Balma have paid the deposit they agree it’s needed to settle the decided needs (30.000 euros). It’s a figure much lesser in comparison to the deposit of buying a flat, but higher than renting it. “You are paying an apartment that will never be yours,” says David. It’s a cost way lesser than the one that would cost in building a normal apartment since the plot has no need to be paid, ethical bank transfers loans and the architects belong to cooperatives.

However, there is a condition in the transfer of use of local plot: they have to be council flats (HPO), earmarked for people with a rather low income. The requirements to access to an HPO are demanding and they extend over time. To cohabit in Barcelona, you must have a reduced wage but 30.000 euros for the deposit: “having savings or helped by the family,” explains Maite. David remembers that “is a model that is worth in a long-term” because that is “thought for the future.”

La Borda
The personification of this model is La Borda, one of the first housing cooperative of the town, placed in the Sants neighbourhood. Its 30 neighbours passed the processes that Maite and David explain with vertigo. They live there for some time and keep believing in the model: why having 30 washing machines when you can dispose of a common laundry; multiple rooms for guests, empties most of the year, when you can share a whole flat for all the guests of the building. Some of the neighbours of La Borda were the architects of its building; now they are all a big family.

Read more

La moda del cohabitatge s’obre pas a Barcelona

JÚLIA MORESO
GINA DURAN

Read this content in English here

L’ajuntament impulsa la creació de cooperatives de vivenda entregant-los solars públics en règim de cessió d’ús amb la voluntat d’acabar amb l’especulació immobiliària

La cooperativa d’habitatge La Borda té un espai comú amb rentadores i sala de jocs. VÍCTOR NAHARRO

Barcelona, com totes les grans ciutats, no té uns inquilins fixos. Els lloguers han pujat exponencialment en els darrers anys i molts barcelonins han d’anar canviant de barri. En David Lorente (dissenyador gràfic, 53 anys) no s’imagina la seva vida fora de Barcelona: ha passat per diferents pisos,
sense sentir-se mai arrelat a l’edifici, els veïns i l’entorn.

Ara s’il·lusiona pensant que la seva família podrà gaudir d’una nova manera de viure. Van descobrir la cooperativa d’habitatge CoHousing Barcelona fa quatre anys i es van endinsar en el model de convivència que defensa la ferma idea que l’habitatge és un dret i no un negoci. Per això, proposen un tipus de vida que aboleix el lloguer, fent impossible la seva
especulació. Creuen que la crisi de l’habitatge a Barcelona ha desembocat
en la precarització de les relacions socials. Volen recuperar el vincle veïnal i defensen la vida en comunitat: edificis amb moltes zones compartides per economitzar l’espai.

Però van més enllà: en David i la seva família estan decidint en reunions assamblearies amb els seus futurs veïns com serà La Chalmeta, l’edifici on viuran a la Marina del Prat Vermell, a finals de l’any vinent. El model del cohabitatge aposta per l’autogestió.

Els veïns de La Chalmeta no seran propietaris dels pisos on viuran, sinó que a través de la cooperativa que constitueixen l’edifici serà col·lectiu. Per això, ara es reuneixen amb els seus arquitectes per conceptualitzar-lo: assequible, intergeneracional i eficient energèticament. No serà de la seva
propietat perquè el model de cohabitatge amb el qual treballen aquestes cooperatives és la cessió d’ús. Això vol dir que el solar on s’aixeca La Chalmeta és de l’Ajuntament, que, mitjançant un concurs públic, va cedir el sòl municipal per apostar pel model d’habitatge cooperatiu.

Les múltiples cooperatives de vivenda que van creixent a Barcelona volen un mercat social de l’habitatge. Això s’aconsegueix si els pisos no es poden comprar ni vendre. Els veïns de La Chalmeta estan dissenyant conjuntament l’edifici sense pensar en com de rendible pot arribar a ser algun dia. Només se centren en la qualitat de vida que els pot aportar. “Una cooperativa és un projecte de vida i un procés de somni constant”, explica la Maite Mas, futura veïna de La Balma.

“Un pis que mai serà teu”
Aquest projecte, gestionat per la cooperativa pionera Sostre Cívic, està a punt de finalitzar a Poblenou. “És molt exigent”, diu la Maite, que forma part de diferents comissions que autogestionen l’edifici (arquitectònica, econòmica, comunicació exterior, salut, entorn).

L’econòmica s’encarrega del finançament: els veïns de La Balma han pagat l’entrada que van acordar necessària per satisfer les necessitats decidides (30.000 euros). És una xifra molt menor a l’entrada de compra d’un pis; però superior a la d’un lloguer. “Estàs pagant un habitatge que no serà mai teu”, diu el David. És un cost infinitament més baix al que costaria construir una vivenda normal perquè el solar no s’ha de pagar, la banca ètica cedeix préstecs i els arquitectes pertanyen a cooperatives. Però, hi ha una condició en la cessió d’ús de sòl municipal: els habitatges són de protecció oficial (HPO), destinats a persones amb una renda molt baixa.

Els requisits per accedir a un HPO són exigents i s’estenen en el temps. Per cohabitar a Barcelona has de tenir un sou reduït però 30.000 euros per a l’entrada: “tens estalvis o t’ajuda la família”, explica la Maite. En David recorda que “a la llarga és un model que compensa” perquè està “pensat per al futur”.

La Borda
La personificació del model és La Borda, un dels primers habitatges cooperatius de la ciutat, situat al barri de Sants. Els seus 30 veïns van passar els processos que la Maite i el David expliquen amb vertigen. Ara fa temps que hi viuen i continuen creient en el model: per què tenir 30 rentadores quan pots tenir una bugaderia comuna; múltiples habitacions de convidats, buides la majoria de l’any, quan pots compartir un pis sencer per a tots els invitats de l’edifici.

Alguns dels veïns de La Borda van ser els arquitectes en construir-la; ara tots són una gran família.

Read more

#bellsoficis

IÑAKI MARTÍNEZ, VÍCTOR NAHARRO I JOAN SÁNCHEZ

Llegeix aquest contingut en català aquí
Translated by Álvaro Rodríguez Huguet

GERÓNIMO BLAYA I EVELIN GONZÁLEZ
CARETAKERS

Over the past few years, the traditional figure of the caretaker is disappearing. Many communities of neighbours have decided to do without them and hire an ancillary service company for the cleaning, guard and management of the building, since they save some money this way.

Gerónimo Blaya and Evelin González are aware of this. “We will disappear eventually, in 10 or 15 years maximum I believe. In the next, they fired three”, they say. They both are worried because, unlike the elderly, the younger generations are not get used to the caretakers and, thus, it’s easier for them to renounce to their job.

While they talk about their situation, they greet and wish a nice day to every passing by neighbours: “The caretaker is the responsible for all the people living in a building. It does feel like home to us”. They assure that the loneliness is the worst of their job, but they are lucky to have each other. Despite of all this, they consider that “is a must protect job”.

Read more

#bellsoficis

IÑAKI MARTÍNEZ, VÍCTOR NAHARRO I JOAN SÁNCHEZ

Read this content in English here

GERÓNIMO BLAYA I EVELIN GONZÁLEZ
PORTERS

Els darrers anys, la figura tradicional del porter ha anat desapareixent. Moltes comunitats de veïns han decidit prescindir d’ells i contractar una empresa de serveis auxiliars perquè s’ocupi de la neteja, la vigilància i la gestió de l’edifici, ja que així s’estalvien uns diners.

El Gerónimo Blaya i l’Evelin González en són conscients. “Amb el temps desapareixerem, com a molt ens dono 10 o 15 anys. Aquí al costat ja n’han
fet fora a tres”, comenten. Ambdós es mostren preocupats perquè, a diferència de la gent gran, les generacions més joves no estan acostumades als porters i, per tant, els és més senzill renunciar a la seva feina.

Mentre parlen de la seva situació, saluden pel nom i desitgen un bon dia a cada veí que passa: “El porter és el responsable de totes les persones que conviuen en un edifici. És com si fos la nostra casa”. Asseguren que la solitud és el pitjor de la seva feina, però ells tenen la sort de fer-se companyia. Malgrat tot, consideren que “és un ofici que cal protegir”

Read more

Living between luggage and currencies

Llegeix aquest contingut en català aquí
Translated by Álvaro Rodríguez Huguet

Neighbours keep their residence in a hotel in the centre of Via Laietana.

The flat of J. and M. measures 150 square metres. IRENE LÓPEZ

Every week hundreds of tourists with their luggage pass by the reception desk, getting in and out the hotel Ilunion Almirante of Via Laietana, to visit Barcelona. They lodge in one of the 73 rooms to enjoy their holidays. But travellers are not the only tenants of this hotel. In the fourth floor lives, for more than 45 years, a married couple with a flat of their own. J. and M. get in by the hotel reception, they cannot open the front portal as they do not have the key. They say hello to the receptionist, who keeps their mailing, and get into the lift to go to their floor. In the floor landing, to the right, there is a hallway with six rooms and in the left a fireproof door that leads to their residence.


From a block of flats to a hotel
J. lives in Via Laietana 42 since he was a one-year-old. In that moment, it was a residential building like any other. There were apartments, an academy and a guest house of the building owner. “Bit by bit, the leaseholder made the neighbours leave their houses. She managed to make that happen and build a hotel”, explains M.. “In 1991, there was only three neighbours left, elderly, but over the years they passed”. Around their flat, the structure has changed to become the current hotel.

They never heard of an explicit proposition of leaving, although, since the hotel project is in force, the couple assures that the owners have been a pain trying to make them abandon the building: damages that last moths to be repaired, noisy works that seem endless… The couple explains that, during a work, the dining room ceiling fell off because of some adaptations of the floor above it. “It was like what remains after an earthquake”, says M., it was a problem that took a long time to be solved to make the tenants change their mind.

J. and M. do not want to change residence. This flat is their home. They hold an old rental open-ended contract; therefore, they cannot be put out. This type of contracts is current until death or retirement of the holder, spouse or descendants. In this case, the rent of the apartment was entitled by the name of J.’s parents, but now is his since they passed.

Staying home, a daily fight
Núria lives in a block of Ronda de Sant Pere, with other three students. As M. and J., she is a property speculation victim as the result of the tourism in Barcelona. The block is a real state of Murzuk SL. Three years ago, the enterprise only owned 25 % of the building; but, after a expulsion process of the neighbours, the block is now full of refurbished flats between 40 and 70 m2 that cost from 1.200 to 1.500 euros and a hostel that occupies all the first floor of the building.

The four girls constantly face illegal attempts of eviction. Moreover, Murzuk SL put some people in one of the free flats to create a hostility environment in the building so they leave home. However, Nuria has it for sure that “neighbourhood is for whom defends it and not for whom sells it to the capital interests”. She resists every day to accomplish that right to housing become a reality.

They hold an old rental open-ended contract; therefore, they cannot be put out. “If a pavement is repaired is because of there is a hotel, without considering us, the neighbours”

“Neighbours” come and go they do not know them. Over the years they shared building with thousands of tourists, the marriage has had to face some coexistence issues: drunk youth groups knocking their door late at night because they missed their rooms, tenants that left taps open and that provoked floods… M. assures that currently they are more calmed, since they get used to it and the hotel owners “ignore” them.

Fighting speculation
However, that Via Laietana has become a theme park of the tourism is what really bothers the couple. “If a pavement is repaired is because of there is a hotel in front, without considering us, the ones who live here. All is done for the tourists to be happy”, states M. explaining the negative effects that has tourism into the neighbourhood. She acknowledges that the main problem is the price of the rent: “Rents are not renewed anymore, and they take advantage of it to build touristic apartments, price raises and people must leave”.

In order to fight tourism inconvenients and property speculation in the town, the neighbours of different districts have come together to defend their neighbourhoods. In autumn 2019, was found the Old City Housing Union (Sindicat d’Habitatge del Casc Antic), formed by people that meet in protests and actions to stop evictions. They gather every Thursday for assembling and treating personal cases collectively.

On the other hand, neighbours’ associations have created the Neighbourhoods for the Touristic Decrease Assembly (Assemblea de Barris pel Decreixement Turístic). According to the spokesperson of the association , Daniel Pardo, their goal is taking action for the “economic disestablishment” of the tourism and avoid that touristic industry get rich at town’s expense. Since its foundation in 2015, they have given talks, protests and an occupation of the Soho House even. In 2016, they blocked touristic bus lines for 30 minutes, considered by the assembly as a “symbol of the rent’s extractions”. In the same year, they reserved an illegal flat of the Airbnb platform to show the course of action of some leaseholders.

Read more

Viure entre maletes i divises

Read this content in English here

Uns veïns mantenen el seu habitatge dins d’un hotel al mig de la Via Laietana

El pis del J. i la M. ocupa un espai de 150 metres quadrats. IRENE LÓPEZ

Per la recepció de l’hotel Ilunion Almirante de la Via Laietana, entren i surten centenars de turistes amb maletes que visiten la ciutat de Barcelona cada setmana.

S’allotgen en una de les seves 73 habitacions per gaudir de les vacances. Però els viatgers no són els únics inquilins de l’hotel. A la quarta planta hi viu, des de fa més de 45 anys, en el seu propi pis, un matrimoni. En J. i la M. entren per la recepció de l’hotel, no tenen clau del portal principal.

Saluden el recepcionista, qui els guarda el correu, i pugen amb l’ascensor fins al seu pis. Al replà de la planta, a mà dreta, hi ha un passadís amb sis habitacions i a mà esquerra, una porta ignífuga que dóna pas al seu habitatge.

D’un bloc de pisos a hotel
En J. viu al 42 de Via Laietana d’ençà que tenia un any. En aquells moments era un edifici residencial qualsevol. Hi havia apartaments, una acadèmia i una pensió de la propietària de l’immoble.

“A poc a poc, la llogatera en va anar fent fora els veïns. Se les va arreglar perquè la gent se n’anés i va fer un hotel”, explica M.. “L’any 1991, ja només quedaven tres veïns a l’edifici, gent gran, però que amb el pas del temps ha mort”. Al voltant del seu pis, l’estructura de l’edifici ha anat canviat fins a convertir-se en l’hotel actual.

Mai els han fet una proposta explícita perquè marxin, però des que el projecte de l’hotel és vigent, els propietaris, assegura la parella, els han fet la guitza per intentar que abandonin l’edifici: avaries que tarden mesos a arreglar-se, obres molestes que semblen infinites.

El matrimoni explica que, en un punt de les obres, els va caure el sostre del menjador per culpa de les adaptacions del pis de dalt. “Era com el que queda després d’un terratrèmol”, diu M., un problema al qual es va trigar a posar solució per intentar fer canviar d’opinió els inquilins.

El J. i la M. no volen canviar d’habitatge. Aquest pis és casa seva. Tenen un contracte indefinit de renda antiga, fet que impedeix que els facin fora. Aquests tipus de contractes són vigents fins a la mort o jubilació del titular, el cònjuge o dels descendents. En aquest cas, el lloguer del pis estava a nom dels pares d’en J., però va passar a les seves mans quan aquests van morir.

Els ‘veïns’ van i vénen, no els coneixen. Durant els anys que han compartit edifici amb milers de turistes, el matrimoni ha hagut de fer front a diferents problemes de convivència: grups de joves ebris que han picat a la seva porta a altes hores de la matinada confosos d’habitació, inquilins que s’han deixat aixetes obertes i han provocat inundacions. La M. assegura que actualment estan més tranquils perquè s’han acostumat a la situació i els propietaris de l’hotel els “ignoren”.

Combatent l’especulació
Tanmateix, el que molesta a la parella, és que Via Laietana s’hagi convertit en un parc temàtic del turisme. “Si s’arregla una vorera és perquè davant hi ha un hotel.

Als qui hi vivim no ens tenen en compte. Tot es fa perquè els turistes estiguin contents”, afirma M. explicant els efectes negatius que el turisme està provocant al barri. Per a ella, el principal problema és el preu del lloguer: “Ja no es renoven lloguers i s’aprofita per fer pisos turístics, s’apugen els preus i la gent ha de marxar”.

Per lluitar contra els inconvenients del turisme i l’especulació immobiliària a la ciutat, els veïns dels diferents districtes s’han unit per defensar els seus barris. La tardor del 2019 es va fundar el Sindicat d’Habitatge del Casc Antic, format per persones que es van conèixer en manifestacions i en accions per evitar desnonaments. Es reuneixen cada dijous per fer assemblees i tractar col·lectivament casos personals.

Per altra banda, associacions de veïns han creat l’Assemblea de Barris pel Decreixement Turístic. Segons el portaveu de l’associació, Daniel Pardo, el seu objectiu és prendre mesures per la “desestructuració econòmica” del turisme i evitar que la indústria turística s’enriqueixi a costa de la ciutat.

Des de la seva fundació el 2015, han fet xerrades, manifestacions i, fins i tot, l’ocupació del vestíbul de l’hotel de luxe Soho House. El 2016 van bloquejar durant 30 minuts les línies de bus turístic, considerat un “símbol de l’extracció de rendes” per l’Assemblea. Al mateix any, van reservar un pis il·legal de la plataforma Airbnb per mostrar la mena d’actuar d’alguns llogaters.

Una lluita diària per mantenir-se a casa seva

La Núria viu en un bloc a la Ronda de Sant Pere, juntament amb tres estudiants més. De la mateixa manera que la M. i el J., és una víctima de l’especulació immobiliària fruit del turisme a Barcelona.

El bloc és propietat de la immobiliària Murzuk SL. Fa tres anys, l’empresa només tenia un 25 % de la finca; però, després d’un procés d’expulsió de veïns, el bloc ha quedat ple de pisos reformats d’entre 40 i 70 m² a preus d’entre 1.200 i 1.500 euros i un hostel que ocupa tota la primera planta de l’edifici.

Les quatre joves s’enfronten constantment a intents il·legals de desallotjament. A més, Murzuk SL ha instal·lat una sèrie de pinxos en un dels pisos lliures per generar un ambient d’hostilitat i aconseguir que marxin.

Així i tot, la Núria té clar que “el barri és per a qui el defensa i no per a qui el ven als interessos del capital”. Resisteix diàriament perquè el dret a l’habitatge sigui una realitat.

Read more

Uso de cookies

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.

ACEPTAR
Aviso de cookies