El gènere urbà: la metamúsica d’una generació a Barcelona

La ciutat comtal acull artistes emergents en un context de sobreproducció musical 

Durant la darrera dècada s’ha produït a Espanya el desenvolupament d’un gènere musical que va néixer determinat per un perfil de consumidor concret: la joventut en els sectors urbans i suburbans. Fent referència al filòsof contemporani Ernesto Castro, el trap és la “metamúsica” de la crisi en Espanya i dels joves que l’han viscuda. No obstant això, en el transcurs dels últims anys, aquest gènere ha guanyat una popularitat que l’ha tret del seu marc —inicialment aïllat i precís— per introduir-lo en les diferents esferes socials, fins a situar-lo en el mainstream. La música urbana s’ha consolidat gradualment com un dels estils més rellevants de la cultura musical contemporània, i ha passat a definir les tendències tant en l’àmbit musical com en l’estètic. 

De fet es podria afirmar que no només ha conquerit la influència social, sinó que ara mateix constitueix una de les indústries musicals amb més activitat del món occidental. Destaquen l’escena nord-americana —on s’ha establert entre els gèneres més comercialitzats— però també les europees com la britànica i la francesa. Tant a Espanya com a Catalunya la cosa canvia: els pressupostos i la importància mediàtica que es dedica a aquest sector s’allunya de la resta, però producte i iniciativa en sobren. Aquest flux frenètic de contingut està provocant una saturació d’artistes i de productes musicals dins de l’escena urbana, derivant d’un fenomen globalitzat que s’ha anomenat com la “democratització de la música”. 

En el segle XXI, Internet i la constant evolució en què es troba la tecnologia proporcionen a l’usuari una accessibilitat immediata a les eines de producció musical, de difusió i de promoció. El mànager que pertany a l’agència Kerf Booking Management, Adrián Romero, ha treballat en el sector des de fa una dècada i assenyala que “la democratització de la música està caracteritzada pel fàcil aprenentatge i la capacitat de ser independent de l’artista emergent actual. Qualsevol persona amb un pressupost baix i que creu molt en ell mateix pot començar a crear música, Internet avui dia et proporciona pràcticament tots els conceptes que necessites saber”. A més subratlla un avantatge amb el que compten els artistes actuals i és que “abans havies de confiar en el teu producte a cegues i pagar per poder provar. Ara pots experimentar gratuïtament, professionalitzar-te i pagar després”.

Aquest gènere musical, malgrat haver-se consolidat com un dels més consumits a Espanya i trobar-se en plena efervescència, té un futur incert. Els mateixos artistes comparteixen opinions divergents sobre la manera en què evolucionarà la música urbana en els pròxims anys. La base comuna que comparteixen els seus integrants és la professionalització que es produirà i la consegüent explotació del gènere.  Ana Iris Simón, redactora de VICE Espanya, dubta que tot i la formalització de l’estil “es pugui mantenir molt més com a tendència” per una qüestió purament mercantil i assegura que “el gènere està cremat”. Simón se centra en el fet que dues de les discogràfiques més rellevants a Espanya —les anomenades majors— Sony i Universal “han perseguit sistemàticament als artistes urbans amb l’objectiu de fagocitar el moviment a Internet, introduir-se en aquesta tendència i maximitzar-la”. 

Kid Pi, membre del grup de música urbana 31 FAM, comparteix aquesta consideració i afegeix que “la música urbana és com el rock o el pop d’aquesta generació”. Per aquest motiu, opina que “com tot estil musical que té un boom, hi haurà un moment en què també baixarà i sortirà un altre gènere que el sobrepassarà”. D’altra banda, l’artista sevillana Juicy BAE mostra certa incertesa sobre l’evolució del trap: “el trap acabarà en el mainstream. El que coneixem com a trap actualment anirà canviant i no sé com anomenarem al que hi hagi d’aquí a cinc anys”. La cantant catalana KYNE es diferencia del consens i considera que el trap no desapareixerà però troba que “els nous híbrids que vindran estaran més centrats en la vessant analògica, més natural i la música instrumental i cantada”, i no tant els sons robòtics i la profusió de l’autotune

Juicy BAE al cementiri de poblenou, Patricia Castellar 

Ara mateix però, l’activitat del panorama de la música urbana a Espanya s’ha anat expandint per tot el territori tot i que hi ha dos nuclis cosmopolites que l’encapçalen: Madrid i Barcelona. Tot i així, els orígens dels dos epicentres es diferencien de forma contrastada. Ana Iris Simón desenvolupa aquest contrast: “la gran crew madrilenya és Agorazein, i ve del rap madrileny, que era un de molt concret. A Barcelona, en canvi, si hi ha un element diferencial en la seva evolució és que comença en català, pensem en la primera Bad Gyal o en la P.A.W.N Gang”. Si més no, reitera el fet que la música urbana “és un gènere en un món globalitzat” i “no sap si té gaire sentit parlar del trap que es fa a Barcelona o a Madrid”. I és que el fenomen de la democratització de la música ha portat una descentralització progressiva i —per consegüent— la creació de nous nuclis, més petits i disseminats per tot l’estat. 

Un dels grups emergents que està començant a fer-se lloc dins el panorama de la música urbana catalana, els Tyets —que ja recullen més de 45.000 oients mensuals—, parlen de la seva experiència com a artistes que no formen part de l’escena barcelonina: “el fet de viure fora és més complicat però mediàticament no és un impediment”. Posen l’accent en el fet que es tracta d’un món i un panorama globalitzats i que “ser a Barcelona no els solucionaria res”. D’altra banda, fan referència als nous nuclis que s’estan estenent per tot Catalunya: “sempre hem pensat que hi ha escenes focalitzades dins del territori català. Més o menys tenim localitzades una cap a Sabadell i Terrassa (amb 31 FAM, Flashy Ice Cream, Lildami…), una altra a Barcelona capital i nosaltres formem part del que anomenem el clúster maresmenc”.  

The Tyets, Jaume Quilez

Per tant, el fet de residir a la capital catalana no és un impediment a l’hora de fer música. No obstant això, viure-hi ofereix múltiples avantatges evidents als artistes urbans i, sobretot, als emergents. L’artista terrassenca Yudi Saint X reconeix que “viure a Barcelona et permet tenir concerts on anar, conèixer a gent del panorama i deixar-te veure”. La cantant Juicy BAE aprofundeix en aquest aspecte: “Barcelona ofereix visibilitat, per molt que treguis música si no et deixes veure, la gent no et coneix”. L’Ana Iris Simón valora també aquesta qüestió relacional: “vivim en un país amb una distribució demogràfica molt concreta i dóna la sensació que tot producte cultural es basa en les grans ciutats”. Recalca, però, que aquesta aparent centralització es fonamenta en les oportunitats que hi ha a les metròpolis, com és el cas de festivals com el Primavera Sound o el Sónar a Barcelona, ja que és on “els artistes locals tenen l’oportunitat d’establir contacte amb els promotors”.

La hiperactivitat i la creació frenètica de contingut està fent més difícil pels artistes consolidar-se i fer-se un lloc estable dins el panorama urbà. El Kid Pi descriu la indústria com a una de molt dura on “la gent es mou per propi interès i per diners” i assenyala la dificultat per avançar i assolir el reconeixement. Lil Didi, també integrant de 31 FAM, explica que l’egoisme dels músics genera una desconfiança mútua i una reticència a l’hora de fer col·laboracions, fet que no ajuda al creixement i la unificació del gènere urbà. La Juicy BAE apunta que això és el “càncer” de l’escena urbana: “hi ha molta competitivitat i fins que un artista gran no et felicita sembla que la resta no et valora”. 

D’esquerra a dreta: Kid Pi, Lil Didi i Bandam, de 31FAM, Patricia Castellar

No obstant això la sevillana remarca que l’artista emergent ha de confiar en el valor del seu producte: “si saps que allò que fas és important et barallaràs amb la major i la major amb tu. Per mi com si poses una foto del teu gos a la portada del disc, la teva música m’ha de transmetre alguna cosa”.  La KYNE ho resumeix en una frase: “aquest lloc te l’has de crear tu, buscar tu, mantenir tu, ningú te’l donarà i tot dependrà de la proposta que portis”. En aquest sentit, l’Adrián Romero explica que cal creure en tu mateix i estar disposat a treballar, després entren en joc les agències, que aposten per l’artista. Assenyala, però, que arriba un punt en què un artista independent necessita un mànager si es vol fer un lloc. 

Els artistes atribueixen parcialment la dificultat d’assolir el reconeixement dins el panorama a la desinformació dels mitjans de comunicació i a la superficialitat del tractament mediàtic de l’escena. La Juicy BAE descriu aquesta problemàtica: “molts desinformen, com no ens prenen seriosament no ens dediquen notícies serioses. M’he trobat que s’han equivocat amb dir qui produïa una cançó. Només volen assolir la clout”. La KYNE comparteix aquesta visió i l’amplifica: “seguim sent l’última merda per ells. A més, els mitjans catalans només cobreixen als artistes catalans que fan música en català. Si no la fas en català, tot i que siguis de la zona, no et recolzen”. Lil Didi especifica que “a Espanya hi ha bona informació, però aquesta no està a la televisió ni als diaris, està en mitjans especialitzats en el panorama underground com el Bloque TV ”. 

KYNE a un concert a la sala Sidecar, Patricia Castellar

Tots parteixen d’una premissa bàsica: la cobertura és insuficient i molts cops precària si la comparen amb la d’altres escenes. Ana Iris Simón, però, que treballa en el mitjà de referència per la cultura urbana a Espanya, argumenta una postura totalment contrària: “portem anys en els quals només hem parat atenció al trap. I això és probablement el que l’acabi matant, morirà d’èxit com va fer l’indie.” 

Sigui com sigui és irrefutable que la cultura urbana, invisibilitzada o no, és una de les bases de la societat actual i serà una de les influències més rellevants de la posterior. Va arribar fa una dècada per quedar-se. I s’hi ha quedat, tot i que no sabem fins quan. 

Read more

La música que mou el món

La globalització ha propiciat noves propostes musicals, però alhora ha comportat una jerarquització dels gèneres.

Read more

Morirà el heavy metal?

L’envelliment de les grans bandes i la marginalitat mediàtica qüestionen la supervivència del gènere a llarg termini. Aquí: http://www.vilaweb.cat/noticies/morira-el-heavy-metal/

Read more

Uso de cookies

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.

ACEPTAR
Aviso de cookies