MARIA LÓPEZ (@marialopezff2)
ALBA GIRALDO (@albagiraldo98)
Descarrega l’entrevista en PDF
Cinta Tort, més coneguda com a Zinteta, es dedica a reivindicar el feminisme de manera artística i creativa. Des de fa uns anys lidera el seu propi projecte on inclou il·lustracions, tallers, formacions i una botiga online, per visibilitzar tot tipus d’identitats.
Read moreL’exposició La llum negra es podrà veure fins al dia 21 d’octubre
MARIA FERNÁNDEZ (@m_fdezz)
Aquesta setmana el Centre de Cultura Contemporània de Barcelona ha estrenat nova exposició. Comissariada per l’escriptor Enrique Juncosa, La llum negra, Tradicions secretes en l’art des dels anys cinquanta, és un espectacle audiovisual que tracta de desentramar els motius més amagats dels quadres d’autors del segle XX tan diversos com Antoni Tàpies, William S. Burroughs, Joan Jonas o Jordan Belson.
El nom que dona títol a l’exposició, la llum negra, és un concepte del sufisme. Fa referència a un estat d’èxtasi absolut. Tal com s’explica al web del CCCB, el sufisme pensa que «la realitat no és sinó llum en diferents graus d’intensitat, parla de tot un sistema de visions interiors de colors que marquen el procés espiritual dels iniciats fins a esdevenir homes de llum. La intenció és aconseguir un estadi de supraconsciència que s’anuncia simbòlicament en aquesta llum negra».
Així doncs, el motiu de la mostra, i com bé anuncia el seu nom, és descobrir les tradicions secretes en l’art des dels anys cinquanta, les aspiracions dels autors d’aquella època, el perquè de les seves composicions, anar un pas més enllà i desdibuixar els simbolismes més ocults. De manera cronològica, l’exposició presenta obres en tot tipus de plataformes: pintura, audiovisuals, llibres, fotografies, dibuixos, etc.
Sempre sense perdre el fil narratiu, s’avança per la mostra descobrint la relació moltes vegades passada per alt de l’art i les tradicions secretes. Tot i la influència que les tradicions esotèriques han tingut en l’art durant el segle XX, «han estat menyspreades en la nostra època a causa de la influència dominant dels pensaments racionalistes, com també per la dificultat de parlar d’aquestes qüestions amb un llenguatge entenedor i directe».
Així, La llum negra busca desentramar aquests orígens. Anar al fons de la qüestió i deixar-se anar. Deixar de guiar-se per la racionalitat. Començar a guiar-se pel misticisme de les 350 obres que engalanen aquests dies el CCCB.
Read moreIRENE SOLÉ
El World Press Photo 2018 arriba al CCCB de Barcelona
La sala d’exposicions on cada any el Centre de Cultura Contemporània de Barcelona presenta el World Press Photo no és gran ni petita. Les seves dimensions semblen les idònies per acollir les fotografies i separar-les amb la distància adequada unes de les altres, per tal que l’espectador pugui concentrar-se únicament amb la realitat que se li presenta al davant. La qualitat tècnica de les fotografies així com l’alta càrrega del contingut, però, no aconsegueixen conscienciar del tot l’espectador. En moltes fotografies em va donar la sensació que em trobava davant de l’escena d’una pel·lícula. Aquesta sensació em passa any rere any que visito l’exposició. Sembla impossible que amb fotografies tan evidents i tan ben fetes encara ens costi creure que això que veiem va de debò i que el que sembla per nosaltres l’escena d’un film és per altres el dia a dia. És per això que és imprescindible que aquesta exposició es continuï fent en els pròxims anys i que recorri tots els països del món possible.
Els fotoperiodistes que han participat en el World Press Photo 2018 han cobert molts dels escenaris que aquest passat any han tingut lloc al món. No només s’ha donat importància als temes que més ressò tenen com són els atemptats terroristes sinó que ens sorprenen amb històries desconegudes o que no tenen gaire cobertura mediàtica al país. La fotografia guanyadora, per exemple, va ser presa en els violents enfrontaments entre ciutadans i policia antiavalots a Caracas el 3 de maig de 2017. A més a més, a diferència de la majoria de fotografies guardonades en les quals els fotògrafs no pertanyen al país, el fotoperiodista Ronaldo Schemidt sí que és veneçolà. A part de conflictes polítics també s’ha donat veu a situacions com són el canvi de sexe, la prostitució i els abusos sexuals. Una de la sèrie fotogràfica més interessant il·lustra les pràctiques que fan servir al Camerun per aconseguir que els pits de les noies no creixin i així intentar evitar violacions.
En la temàtica d’esports, el canvi respecte l’any passat és molt sorprenent. No predominen els estadis sinó que mostren escenes tan poc predecibles com la Marathon des Sables, al desert del Sahara, on les temperatures poden arribar a 50 °C.
L’experiència de passar un matí o una tarda al World Press Photo és realment enriquidora per persones de qualsevol edat. Mentre mires les fotografies comencen a rondar moltes coses pel cap. Te’n recordes, per exemple, que estaves fent tu en aquell dia concret, penses en com ha evolucionat el conflicte resumit en les imatges i et preguntes com pot ser que es puguin captar fotografies tan boniques de coses tan desoladores. Però com diu el lema de l’exposició és molt difícil d’explicar-ho amb paraules i, «per entendre-ho, cal veure-ho».
Més de 125 artistes d’arreu del món han creat la primera pel·lícula pintada a l’oli
Dorota Kobiela i Hugh Welchman són els directors de Loving Vincent, un film que narra la tortuosa vida de Vincent Van Gogh i les misterioses circumstàncies de la seva mort. Podria ser aquesta una pel·lícula més sobre el llegat d’un gran pintor, com la recent titulada Cézzane i jo. Tanmateix, aquest llargmetratge és absolutament únic i, de fet, és la primera pel·lícula creada a partir de fotogrames de pintures.
La història parteix d’una carta que va enviar Van Gogh al seu germà Theo, una figura clau en la curta vida l’artista holandès. Theo li va donar al pintor suport financer i moral en els moments més foscos i va ser testimoni tan del seu gran talent com de la seva personalitat malaltissa que, com és conegut, acabaria amb el seu suïcidi.
Loving Vincent constitueix una peça màgica que provoca un impacte visual directe en l’espectador. El llargmetratge va partir, inicialment, de filmacions a actors reals i, posteriorment, més de 125 artistes van pintar a l’oli cada un dels fotogrames. En total, el film inclou 94 reproduccions d’obres del pintor postimpressionista, així com algunes representacions parcials. Així doncs, en aquest autèntic postimpressionisme animat, cobren vida quadres cèlebres com la Nit estelada, la Terrassa de cafè o El dormitori a Arle. Per a cada segon de pel·lícula es van necessitar dotze quadres pintats a mà. Això finalment s’ha traduït en 65.000 quadres, que ara també es posaran a la venda.
D’aquesta manera, es conforma una pel·lícula de factura absolutament original. Plena de magnetisme, la pel·lícula aconsegueix submergir l’espectador en el món artístic de Van Gogh. La producció, que ha sigut fruit de sis anys de treball intens, ha tingut una rebuda força positiva des de la seva estrena el passat 12 de gener. En el lloc web de crítica Rotten Tomatoes compta amb una aprobació del 82%, basat en 115 ressenyes, mentre que en la pàgina Metacritic té una puntuació de 62 sobre 100.
Read more
TANIA ARCHILLA (@taniarse)
Per tercer any consecutiu torna a Barcelona Fenòmens. Experiències entorn del cos, un festival internacional híbrid que obre un gran ventall de possibilitats als artistes que vulguin mostrar les seves creacions que d’alguna manera en siguin inclassificables.
Del 6 a l’11 de novembre, diversos espais de la Ciutat Comtal, com l’Institut Francès, La Caldera Les corts o la Fàbrica Moritz, acullen l’únic festival que té com a eix central el cos. Una de les seves directores, l’Ángeles Angulo ha explicat en detall la iniciativa a Cetrencada.
Què és Fenòmens i en què es diferencia de la resta de festivals culturals?
Fenòmens és un festival que acull totes aquelles propostes que per l’híbrides que són no tenen un espai determinat per ser mostrades dins del món de l’art .
El que ens diferencia és que tot el que s’exposa té una doble o triple vessant. A més, també és característic que el que uneix a tots aquests Fenòmens és a l’utilització del cos.
Com i d’on sorgeix la idea?
Tota l’organització del festival ve ja del món de l’art, ja sigui de la música o de la dansa. Sempre hem fet petits intents d’actuacions obertes al públic que estaven en fase experimental. D’aquí surt aquest tipus de projecte sense definir, que no està acabat i que per tant, no se sap molt bé què és. Veient que era el que ens agradava, vam decidir presentar el projecte per veure si algú ens podia oferir l’ajuda per poder executar-lo millor i no es quedés sols com una anècdota.
Qui us presta aquesta ajuda per dur-lo a terme?
A nivell institucional rebem suport tant de l’Ajuntament de Barcelona com de la Generalitat. A més, a nivell logístic aquest any col·laborem amb La Caldera, la fàbrica Moritz i l’Institut Francès, els qui ens cedeixen l’espai. Com no volíem tancar nosaltres sols la programació, vam preferir col·laborar des del primer any amb altres organitzadors, que portessin alguns artistes interessants segons el seu punt de vista. Aquest any, aquesta labor la fan la plataforma ADDK SPAIN i el FNC , que és un festival de nou cinema a Canadà i s’encarrega de la selecció de cinema.
Una part molt important del festival és el laboratori de creació… en què consisteix exactament?
Rodrigo Cuevas que és qui ho impulsa ja des de l’any passat perquè pensem que representa molt bé el que és un fenòmen. Ell és cabaret, és performance, canta, balla… compleix amb tot els requisits per personificar aquesta idea. En el laboratori de creació el que es fa és crear i fer art a partir de la gent que acudeix, no es tracta d’impartir una classe, sino que a partir del background dels participants es treballa per treure una espècie de ‘caldo’ del que han viscut durant els cinc dies allà.
Per què els nostres lectors no es poden perdre Fenòmens?
Al món de l’art viu s’està perdent l’essència. Fa un temps era tot un ritual: es quedava abans de l’espectacle per prendre alguna cosa, es gaudia de l’obra, quan s’acabava es podia parlar amb l’artista i conèixer-lo. Nosaltres volem derrocar aquesta quarta paret que existeix ara que consisteix a arribar, veure l’obra i anar-te a casa. Es tracta de recuperar la idea de no solament anar al teatre a veure, sinó també a sentir, i d’alguna manera entendre el perquè d’aquesta obra. El que més ens interessava era que el públic ho sentís com una experiència.
- 1
- 2