Una donació històrica al MACBA

El col·leccionista Rafael Tous cedeix més de mil obres d’art conceptual al patrimoni cultural català

Úrsula Gazdagi & Sara Gómez Alburquerque

El Museu d’Art Contemporani de Barcelona (MACBA), un dels majors expositors artístics de Catalunya, ha tornat al punt de mira gràcies a l’empresari i mecenes català Rafael Tous, qui ha donat la seva col·lecció creada al llarg de 50 anys al centre. Ha recopilat cuadres conceptuals des dels anys setanta i, finalment, ha considerat que tindrien més valor a un museu públic on tothom els pot gaudir. Així, vol realitzar una crítica a allò que ell considera egoisme i elitisme per part de col·leccionistes que desitgen conservar les obres a nivell íntim.

En total, un miler d’ítems que formen part de centenars d’obres i instal·lacions signades per 26 artistes catalans com: Antoni Miralda, Eugènia Balcells, Jordi Benet, Francesc Abad, Carlos Pazos, Àngels Ribé, Francesc Torres, Joan Rabascall, Eulàlia Grau , Pere Noguera, Jordi Pablo, Jaume Xifrà, Fina Miralles i Eva Lootz, entre d’altres. En companyia de el director de centre, Ferran Barenblit, ho va anunciar aquest dilluns el propi col·leccionista al hall de l’Macba. També hi van assistir alguns dels artistes mencionats anteriorment. Tous va dir que seguirà comprant i que aquestes obres també acabaran formant part del fons de la galeria.

Rafael Tous anuncia que dona la seva col·lecció d’art conceptual al MACBA. Foto: Miquel Coll

Barenblit va afirmar que es tractava de la donació més important i abundant de la història del museu. A més, va destacar el gest desinteressat d’una concessió sense cap tipus de contraprestació i va explicar que la col·lecció s’anirà veient a poc a poc. La primera vegada, el proper mes de novembre, en què s’exposaran els treballs de quatre o cinc dels artistes. Té la intenció de seleccionar només quatre artistes perquè s’entengui el seu treball i que el missatge arribi complet.

És una col·lecció construïda a través de relacions d’amistat entre els artistes i Tous, qui ha visualitzat i admirat a creadors de tota una generació. El mecenes va afegir durant a presentació que és una col·lecció construïda amb cura i dedicació, tant a través de la seva participació directa com a través de l’acció de la seva sala Metrònom -clausurada el 2006-, un nucli per la creació més radical de Barcelona. Ell determina que el conjunt de cuadres és un resum d’un moment de la història que encara continua, perquè la col·lecció encara està en marxa.

El col·leccionista i mecenes també posseeix una enorme col·lecció de fotografia contemporània amb 20.000 peces de tot el món, una altra de còmics i una altra d’art africà, a més d’una biblioteca cultural amb més de 200.000 volums; i ha creat una fundació que té cura de 1.000 nens a Uganda. Ell confesa que va tenir obsessió per col·leccionar des de ben petit, quan guardava llibres, revistes, cromos i joguines que li compraven o donaven els seus pares. Als 17 anys va començar a treballar en la indústria tèxtil del seu pare a Sabadell i el 1968 va muntar una empresa de confecció que va funcionar fins a l’any passat. Aquesta li ha permès crear les col·leccions.

Va començar adquirint artistes de finals del segle XIX i inicis del XX, però després va passar a l’art de denúncia política. Es decanta per l’art crític que reflecteix preocupacions socials, ecològiques i intel·lectuals. L’interès el va portar a conèixer artistes conceptuals catalans, començant per Pere Noguera, que va estar a la presentació de la donació al costat d’altres creadors com Francesc Abad, Jordi Pablo i Jordi Cerdà. La seva filosofia de mecenatge es fonamenta en ajudar a l’artista a continuar treballant, produint i exhibint.

Encara es desconeix l’entitat que passarà a ser propietària de les obres

El gerent del MACBA, Josep Maria Carretè, ha aclarit que encara falta definir quina administració pública serà la propietària de les obres. Al contrari d’altres museus, el MACBA no és una entitat d’utilitat pública, per la qual cosa Tous no queda exempt de pagar els impostos de donació. El que sí ha quedat clar és que la col·lecció de Tous no formarà part de la propietat privada de la Fundació Macba.

Rafael Tous, el gran mecenes català

Read more

Cinta Tort: «Vull visibilitzar identitats que el sistema amaga»

MARIA LÓPEZ (@marialopezff2)

ALBA GIRALDO (@albagiraldo98)

Descarrega l’entrevista en PDF

Cinta Tort, més coneguda com a Zinteta, es dedica a reivindicar el feminisme de manera artística i creativa. Des de fa uns anys lidera el seu propi projecte on inclou il·lustracions, tallers, formacions i una botiga online, per visibilitzar tot tipus d’identitats.

Núria Vilamala

Núria Vilamala

Read more

Fedra, una nova icona feminista

Lolita Flores encarna una de les heroïnes gregues més empoderades en una versió actualitzada de la tragèdia

Júlia Curto (juliacurto22). Ja en la primera versió d’Eurípides, el personatge de Fedra deixava al descobert certes pinzellades de rebel·lió femenina. En les seves obres, l’autor ja alliberava les dones, les feia protagonistes i, alhora, poderoses. Ara, una Fedra contemporània aterra a Barcelona recollint el protofeminisme clàssic d’Eurípides des d’una perspectiva actual, sense oracles ni déus.

Lolita Flores és qui dóna vida a la protagonista sota els focus del Teatre Romea. L’obra exposa un cas que podria encaixar perfectament en l’actualitat: una dona madura que té un amor prohibit a ulls de la societat i l’Estat. El lema d’aquesta Fedra, segons ha declarat el director Luis Luque al diari El Mundo, és que “cap poder masculí impedirà que Fedra estimi”, un missatge feminista que avui està, més que mai, a l’ordre del dia. 

Resultado de imagen de lolita flores

La crítica ha valorat molt positivament l’obra. Mentre l’ABC la titlla com “un volcà”, El Español afegeix que Lolita Flores conquesta el teatre “amb una interpretació rabiosa de Fedra”. La premsa i els espectadors coincideixen en què la funció és tot un crit a la llibertat i a l’amor. En definitiva, ha estat tot un encert allunyar-se de la mitologia i donar-li un enfocament actual a una tragèdia que, ja des dels seus inicis, va marcar el camí cap al feminisme.

Read more

L’art pels drets humans impregna el metro de Barcelona

Neus Masnou Llobera

El projecte Umbral recull 13 exposicions repartides per diverses parades del metro

Passos llargs i ràpids, corredisses fins i tot, són el més habitual als passadissos del metro de Barcelona. És per això que és possible que hagis freqüentat alguna parada de la Línia 1, 3 o 4 sense assabentar-te gaire del que hi ha de nou aquesta setmana.

DSC09405 (2)-min

Plaça Espanya sortint de la línia 1

 

Es tracta de l’art del projecte Umbral, un conjunt d’exposicions dirigit per Imma Prieto que busca crear en l’àmbit públic un espai per a la reflexió del fenomen de la migració, en motiu del 70è aniversari de la Declaració dels Drets Humans. Del 10 de desembre al 6 de febrer, els passatgers del metro de Barcelona podran apreciar, o més aviat trobar per casualitat, les apostes artístiques d’autors d’orígens i estils molt diferents entorn del tema dels refugiats.

Algunes de les exposicions es camuflen en l’ambient del metro. És el cas de les obres dels andalusos Rogelio López Cuenca i Elo Vega, els quan han apostat per la creació d’obres visuals que imiten tots els aspectes estètics de la publicitat des d’un punt de vista crític.

DSC09414 (3)-min

La gent passeja per davant l’exposició sense assabentar-se

 

Altres apostes inclouen una llarga llista de noms de refugiats morts per diferents condicions, en un dels passadissos del metro de Passeig de Gràcia i la frase «és aquest món la nostra patria? a l’estació de Sants. Dues, d’entre moltes formes, de fer que tots junts parem una mica més d’atenció, no només a aquella estació que trepitgem diàriament, sinó també a una polèmica ciutadana que ens afecta a tots.

El pase de diapositivas requiere JavaScript.

 

Read more

El misticisme i la màgia arriben al CCCB

L’exposició La llum negra es podrà veure fins al dia 21 d’octubre

MARIA FERNÁNDEZ (@m_fdezz)

Aquesta setmana el Centre de Cultura Contemporània de Barcelona ha estrenat nova exposició. Comissariada per l’escriptor Enrique Juncosa, La llum negra, Tradicions secretes en l’art des dels anys cinquanta, és un espectacle audiovisual que tracta de desentramar els motius més amagats dels quadres d’autors del segle XX tan diversos com Antoni Tàpies, William S. Burroughs, Joan Jonas o Jordan Belson.

El nom que dona títol a l’exposició, la llum negra, és un concepte del sufisme. Fa referència a un estat d’èxtasi absolut. Tal com s’explica al web del CCCB, el sufisme pensa que «la realitat no és sinó llum en diferents graus d’intensitat, parla de tot un sistema de visions interiors de colors que marquen el procés espiritual dels iniciats fins a esdevenir homes de llum. La intenció és aconseguir un estadi de supraconsciència que s’anuncia simbòlicament en aquesta llum negra».

Així doncs, el motiu de la mostra, i com bé anuncia el seu nom, és descobrir les tradicions secretes en l’art des dels anys cinquanta, les aspiracions dels autors d’aquella època, el perquè de les seves composicions, anar un pas més enllà i desdibuixar els simbolismes més ocults. De manera cronològica, l’exposició presenta obres en tot tipus de plataformes: pintura, audiovisuals, llibres, fotografies, dibuixos, etc.

Sempre sense perdre el fil narratiu, s’avança per la mostra descobrint la relació moltes vegades passada per alt de l’art i les tradicions secretes. Tot i la influència que les tradicions esotèriques han tingut en l’art durant el segle XX, «han estat menyspreades en la nostra època a causa de la influència dominant dels pensaments racionalistes, com també per la dificultat de parlar d’aquestes qüestions amb un llenguatge entenedor i directe».

Així, La llum negra busca desentramar aquests orígens. Anar al fons de la qüestió i deixar-se anar. Deixar de guiar-se per la racionalitat. Començar a guiar-se pel misticisme de les 350 obres que engalanen aquests dies el CCCB.

Read more

Una nit dels museus per recordar

IRENE SOLÉ

Aquesta passada nit hi havia excusa per anar a dormir tard. La 14a jornada de la nit dels museus de Barcelona va arrancar com cada any a les 19 h i els barcelonins van demostrar un any més que són gent de cultura. Es van obrir les portes de 84 museus que oferien propostes per tots els gustos gratuïtament. En general, tota Barcelona estava plena però per les zones on es concentren molts museus junts com passa al Born, que hi ha el Museu de la Xocolata, el Museu Picasso, el Born Centre de Cultura i Memòria i, molt a prop també, el Museu d’Història de Barcelona costava caminar entre carrers tan estrets i cues que semblaven de parc d’atraccions.
Un dels centres que actualment presenta una de les mostres que més públic atrau és el CCCB amb el ‘World Press Photo’. La cua que es formava dins del pati interior del centre podia durar fins a una hora i mitja. L’ambient distret de fora contrastava amb el de dins la sala de l’exposició, on la gent quedava sorpresa amb la duresa d’algunes imatges. Sense moure’ns del mateix carrer, el MACBA també va aplegar multitud de persones. A dos quarts d’onze del vespre ja havien passat pel museu vora 5000 persones a veure l’exposició: ‘Revolució còmic’.

El Museu Nacional de Catalunya sempre és un dels llocs més visitats. Les vistes de nit des de Montjuïc de nit són tot un espectacle, igual que la gran selecció de romànic que aplega el museu. Abans de tocar mitjanit ja s’havien passejat pel centre 14000 persones, de les quals 12000, aproximadament, eren locals. El MNAC per l’ocasió també va pensar en els més petits i va organitzar l’activitat ‘Els Enigmes del Museu Nacional’. Així mateix, també va oferir classes de Swing de 21.30 a 22 h per totes aquelles parelles que tenien ganes de moure l’esquelet.

Un altre dels centres culturals que més visites va rebre va ser el CaixaForum. A part de visites guiades a les exposicions Disney. ‘L’art d’explicar històries i Sota el braç: entre el palmell de la mà i l’aixella’ també va oferir la possibilitat de veure tots els curtmetratges nominats al Premi Bafta 2017. I cap a les últimes hores de la nit es podia gaudir del concert de Ganzá.

El pase de diapositivas requiere JavaScript.

Read more

Veure-ho per entendre-ho

IRENE SOLÉ

El World Press Photo 2018 arriba al CCCB de Barcelona

 

La sala d’exposicions on cada any el Centre de Cultura Contemporània de Barcelona presenta el World Press Photo no és gran ni petita. Les seves dimensions semblen les idònies per acollir les fotografies i separar-les amb la distància adequada unes de les altres, per tal que l’espectador pugui concentrar-se únicament amb la realitat que se li presenta al davant. La qualitat tècnica de les fotografies així com l’alta càrrega del contingut, però, no aconsegueixen conscienciar del tot l’espectador. En moltes fotografies em va donar la sensació que em trobava davant de l’escena d’una pel·lícula. Aquesta sensació em passa any rere any que visito l’exposició. Sembla impossible que amb fotografies tan evidents i tan ben fetes encara ens costi creure que això que veiem va de debò i que el que sembla per nosaltres l’escena d’un film és per altres el dia a dia. És per això que és imprescindible que aquesta exposició es continuï fent en els pròxims anys i que recorri tots els països del món possible.

Els fotoperiodistes que han participat en el World Press Photo 2018 han cobert molts dels escenaris que aquest passat any han tingut lloc al món. No només s’ha donat importància als temes que més ressò tenen com són els atemptats terroristes sinó que ens sorprenen amb històries desconegudes o que no tenen gaire cobertura mediàtica al país. La fotografia guanyadora, per exemple, va ser presa en els violents enfrontaments entre ciutadans i policia antiavalots a Caracas el 3 de maig de 2017. A més a més, a diferència de la majoria de fotografies guardonades en les quals els fotògrafs no pertanyen al país, el fotoperiodista Ronaldo Schemidt sí que és veneçolà. A part de conflictes polítics també s’ha donat veu a situacions com són el canvi de sexe, la prostitució i els abusos sexuals. Una de la sèrie fotogràfica més interessant il·lustra les pràctiques que fan servir al Camerun per aconseguir que els pits de les noies no creixin i així intentar evitar violacions.

En la temàtica d’esports, el canvi respecte l’any passat és molt sorprenent. No predominen els estadis sinó que mostren escenes tan poc predecibles com la Marathon des Sables, al desert del Sahara, on les temperatures poden arribar a 50 °C.

L’experiència de passar un matí o una tarda al World Press Photo és realment enriquidora per persones de qualsevol edat. Mentre mires les fotografies comencen a rondar moltes coses pel cap. Te’n recordes, per exemple, que estaves fent tu en aquell dia concret, penses en com ha evolucionat el conflicte resumit en les imatges i et preguntes com pot ser que es puguin captar fotografies tan boniques de coses tan desoladores. Però com diu el lema de l’exposició és molt difícil d’explicar-ho amb paraules i, «per entendre-ho, cal veure-ho».

 

Read more

Art empoderat

El feminisme s’obre camí en el món de l’art per a transformar la societat.

Read more

Loving Vincent, l’enigmàtica vida de Van Gogh

Més de 125 artistes d’arreu del món han creat la primera pel·lícula pintada a l’oli 

Dorota Kobiela i Hugh Welchman són els directors de Loving Vincent, un  film que narra la tortuosa vida de Vincent Van Gogh i les misterioses circumstàncies de la seva mort. Podria ser aquesta una pel·lícula més sobre el llegat d’un gran pintor, com la recent titulada Cézzane i jo. Tanmateix, aquest llargmetratge és absolutament únic i, de fet, és la primera pel·lícula creada a partir de fotogrames de pintures.

La història parteix d’una carta que va enviar Van Gogh al seu germà Theo, una figura clau en la curta vida l’artista holandès. Theo li va donar al pintor suport financer i moral en els moments més foscos i va ser testimoni tan del seu gran talent com de la seva personalitat malaltissa que, com és conegut, acabaria amb el seu suïcidi.

Loving Vincent constitueix una peça màgica que provoca un impacte visual directe en l’espectador. El llargmetratge va partir, inicialment, de filmacions a actors reals i, posteriorment, més de 125 artistes van pintar a l’oli cada un dels fotogrames. En total, el film inclou 94 reproduccions d’obres del pintor postimpressionista, així com algunes representacions parcials. Així doncs, en aquest autèntic postimpressionisme animat, cobren vida quadres cèlebres com la Nit estelada, la Terrassa de cafè o El dormitori a Arle. Per a cada segon de pel·lícula es van necessitar dotze quadres pintats a mà. Això finalment s’ha traduït en 65.000 quadres, que ara també es posaran a la venda.

D’aquesta manera, es conforma una pel·lícula de factura absolutament original. Plena de magnetisme,  la pel·lícula aconsegueix submergir l’espectador en el món artístic de Van Gogh. La producció, que ha sigut fruit de sis anys de treball intens, ha tingut una rebuda força positiva des de la seva estrena el passat 12 de gener. En el lloc web de crítica Rotten Tomatoes compta amb una aprobació del 82%, basat en 115 ressenyes, mentre que en la pàgina Metacritic té una puntuació de 62 sobre 100.

Read more

‘Fenòmens tracta de recuperar la idea de no solament anar al teatre a veure, sinó també a sentir’

TANIA ARCHILLA (@taniarse)

Per tercer any consecutiu torna a Barcelona Fenòmens. Experiències entorn del cos, un festival internacional híbrid que obre un gran ventall de possibilitats als artistes que vulguin mostrar les seves creacions que d’alguna manera en siguin inclassificables.
Del 6 a l’11 de novembre, diversos espais de la Ciutat Comtal, com l’Institut Francès, La Caldera Les corts o la Fàbrica Moritz, acullen l’únic festival que té com a eix central el cos. Una de les seves directores, l’Ángeles Angulo  ha explicat en detall la iniciativa a Cetrencada.

 

leadImage_preview

 

Què és Fenòmens i en què es diferencia de la resta de festivals culturals?
Fenòmens és un festival que acull totes aquelles propostes que per l’híbrides que són no tenen un espai determinat per ser mostrades dins del món de l’art .
El que ens diferencia és que tot el que s’exposa té una doble o triple vessant. A més, també és característic que el que uneix a tots aquests Fenòmens és a l’utilització del cos.

Com i d’on sorgeix la idea?
Tota l’organització del festival ve ja del món de l’art, ja sigui de la música o de la dansa. Sempre hem fet petits intents d’actuacions obertes al públic que estaven en fase experimental. D’aquí surt aquest tipus de projecte sense definir, que no està acabat i que per tant, no se sap molt bé què és. Veient que era el que ens agradava, vam decidir presentar el projecte per veure si algú ens podia oferir l’ajuda per poder executar-lo millor i no es quedés sols com una anècdota.

Qui us presta aquesta ajuda per dur-lo a terme?
A nivell institucional rebem suport tant de l’Ajuntament de Barcelona com de la Generalitat.  A més, a nivell logístic aquest any col·laborem amb La Caldera, la fàbrica Moritz i l’Institut Francès, els qui ens cedeixen l’espai. Com no volíem tancar nosaltres sols la programació, vam preferir col·laborar des del primer any amb altres organitzadors, que portessin alguns artistes interessants segons el seu punt de vista. Aquest any, aquesta labor la fan la plataforma ADDK SPAIN i el FNC , que és un festival de nou cinema a Canadà i s’encarrega de la selecció de cinema.

Una part molt important del festival és el laboratori de creació… en què consisteix exactament?
Rodrigo Cuevas que és qui ho impulsa ja des de l’any passat perquè pensem que representa molt bé el que és un fenòmen. Ell és cabaret, és performance, canta, balla… compleix amb tot els requisits per personificar aquesta idea. En el laboratori de creació el que es fa és crear i fer art a partir de la gent que acudeix, no es tracta d’impartir una classe, sino que a partir del background dels participants es treballa per treure una espècie de ‘caldo’ del que han viscut durant els cinc dies allà.

Per què els nostres lectors no es poden perdre Fenòmens?
Al món de l’art viu s’està perdent l’essència. Fa un temps era tot un ritual: es quedava abans de l’espectacle per prendre alguna cosa, es gaudia de l’obra, quan s’acabava es podia parlar amb l’artista i conèixer-lo. Nosaltres volem derrocar aquesta quarta paret que existeix ara que consisteix a arribar, veure l’obra i anar-te a casa. Es tracta de recuperar la idea de no solament anar al teatre a veure, sinó també a sentir, i d’alguna manera entendre el perquè d’aquesta obra. El que més ens interessava era que el públic ho sentís com una experiència.

Read more

Uso de cookies

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.

ACEPTAR
Aviso de cookies