El guió de la nova Metròpolis Barcelona

El Pla Director Urbanístic de l’AMB entra en la seva fase final després de més de 4 anys de participació ciutadana i de debats d’experts

Pere Mercader i Joan Ventura

El Pla Director Urbanístic de l’Àrea Metropolitana de Barcelona encara la darrera fase de la seva empresa. Després de gairebé 4 anys de debat ciutadà i elaboració de l’avantprojecte, aquest desembre comença l’últim període del pla: la seva redacció i aprovació. Aquest serà el primer gran canvi de paradigma pel que fa a urbanisme a la Metròpolis Barcelona, com l’AMB anomena aquesta regeneració del territori.

El PDU té la missió de substituir les carències de l’antic Pla General Metropolità de 1976. Les més de 1200 modificacions que s’han fet des d’aleshores refermen la necessitat de renovar-lo. Els canvis socials de les darreres quatre dècades demanen una altra manera de fer planejament urbanístic. El nou pla es redactarà tenint en compte la diversitat dels espais, els requeriments mediambientals i les contemporànies necessitats socials.

Jordi Sánchez, vicepresident de polítiques urbanístiques de l’Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB), destaca que “el PDU s’ha de redactar entre totes les institucions i moviments socials”, tenint en compte un context en el que “el creixement s’ha de basar en la rehabilitació i la densificació de la trama urbana” degut a la manca de nou sòl disponible.

L’estudi té la missió d’integrar la diversitat  dels 36 municipis de l’àrea metropolitana en un projecte comú. Segons l’organització supramunicipal, vol donar resposta a les necessitats de la població d’aquesta zona d’acord amb les capacitats i oportunitats del territori. L’objectiu és que la seva vigència vagi més enllà de la dècada dels 50, amb una clara “aposta per la mobilitat activa: els peatons i la bici” i el transport públic. Per Sánchez, “la ciutat dels cotxes ha passat a la història” i cal triar quins usos tindrà l’espai urbà en un context d’emergència climàtica.

El projecte, dut a terme per l’AMB, que té competències en matèria de mobilitat, habitatge, medi ambient, desenvolupament econòmic, cohesió social, territori i urbanisme, té a les seves mans l’oportunitat de transformar el dia a dia de més de la meitat dels catalans. Els reptes del PDU van des de naturalitzar el territori al foment d’una mobilitat activa i sostenible repensant les infraestructures metropolitanes. 

Regenerar i renovar

El PDU no pretén fer un gir de 180 graus a l’estat actual de l’àrea metropolitana, però si aprofitar els seus avantatges i les seves carències per crear una nova imatge sostenible, eficient i cohesionada del territori. Les prioritats: la preservació de la infraestructura blava -rius, rieres i platges- i del mosaic agroforestal, tot fent valdre els recursos de proximitat i la infraestructura verda, “no com a zones aïllades sinó com a globalitat”.

Pel que fa a l’estructura urbana o social, l’objectiu és millorar la connexió entre les diferents zones i fer-la el més sostenible possible mitjançant el transport públic, els parcs o els eixos verds. D’altra banda, es volen replantejar les xarxes de serveis més massives, com les autopistes, l’accés a l’aeroport o el port perquè les emissions contaminants que hi ha avui dia es volen reduir substancialment.

“La ciutat policèntrica” 

Per aconseguir tot això, des de l’AMB saben que les estratègies d’actuació s’han de basar en projectes que incloguin tots els sectors i municipis, ja que el projecte té com a característica esencial que sigui conjunt. Segons l’Àrea Metropolitana de Barcelona, la “solidaritat entre municipis” és fonamental per assolir la regeneració urbana desitjada. En aquest sentit, Sanchez aposta per “considerar les antigues carreteres direcció a Barcelona com la C-245 o la N-150 com a futures avingudes metropolitanes basades amb el transport públic, els peatons i la bici”.

Els números del PDU parlen per si sols: 478 experts, 37 activitats i 54 ponències. I sumant. En total, hi han participat fins ara més de 3.500 persones. Segons Carles Crosas, arquitecte i responsable de l’àrea de centralitat i innovació del pla, aquesta col·laboració entre persones de diferents municipis i sectors pot fer del territori en qüestió una “ciutat policèntrica”, on s’esdevinguin centres més enllà dels límits pròpiament municipals, centres que hauran d’estar lligats amb la xarxa de transport públic.

Des del 25 de setembre s’estan duent a terme jornades de participació ciutadana per a “donar veu a la gent i ajudar a divulgar els continguts de l’avanç del PDU metropolità”. Ja s’han fet la majoria de debats territorials i només queden els referents a Barcelona Capital que es duran a terme el 9 de desembre i el 22 de gener. També s’han realitzats debats sectorials per a tractar temes concrets com la cohesió social o l’energia. L’últim d’aquests debats es va produir el passat 2 de desembre al Col·legi d’Enginyeria de Camins, Canals i Ports. El pla també acceptarà suggeriments des del seu portal web.Al finalitzar el període d’informació pública es realitzarà una “sessió de retorn”, en què es recolliran els resultats del procés de participació. La perspectiva de l’AMB és portar el Pla Director Urbanístic a aprovació durant l’any vinent amb “propostes sobre el terreny”.

Read more

La ‘guerra de l’aigua’ a Barcelona

Ariadna Pérez, Amàlia García, Joan Simó i Cristina de la Rosa

La pugna per la gestió de l’aigua a la capital catalana i la seva àrea metropolitana té un nou capítol. El Tribunal Suprem ha fet pública una sentència que dóna la raó a Agbar (Societat General d’Aigües de Barcelona). D’aquesta manera, es complica que l’Ajuntament de Barcelona pugui municipalitzar la regulació d’aquest recurs​. 

Aigües de Barcelona seguirà, de moment, abastint d’aigua capital i àrea metropolitana. La sentència és un revés a la decisió del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC), que fa gairebé quatre anys va anul·lar aquesta concessió, perquè no s’havia fet a través d’un concurs públic. Cal entendre que aquest és el contracte més gran d’Agbar a Espanya i suposa una part essencial dels seus beneficis.

El Tribunal Suprem considera legal la concessió del servei a l’empresa mixta que es va crear, amb aquesta finalitat, el 2012. Agbar en controla un 70%, però també hi participen Criteria Caixa i l’Àrea Metropolitana de Barcelona.

Aigües de Barcelona es va crear l’any 2012, durant el govern municipal de Xavier Tries. No obstant això, el paper d’Agbar en la gestió d’aquest recurs ve de lluny. L’empresa porta exercint la concessió de l’aigua des de 1867, tot i que fins el 1953 no es va formalitzar pel Ministeri d’Obres Públiques. 

En Comú Podem, des de la seva arribada a l’Ajuntament, vol impulsar la municipalització de l’aigua. La sentència del TSJC va portar esperança, però la decisió del Suprem dificulta el camí. Es valida la concessió d’Aigües de Barcelona fins el 2047. A la pràctica, això vol dir que, si l’Ajuntament volgués municipalitzar l’aigua abans d’aquesta data, hauria de pagar a Agbar 476 milions d’euros. 

Què implica la gestió privada de l’aigua? 

Un dels motius pels quals es genera aquest debat és la manera com s’entén l’accés a l’aigua: com un bé, o com un dret. En el context internacional, el 2010, l’Assemblea General de les Nacions Unides va reconèixer explícitament el dret a l’aigua i al sanejament. Aquesta resolució implica que els Estats han de proveir aigua potable, neta i assequible per tothom. En aquest punt, cal posar atenció: la privatització de serveis com l’aigua o la sanitat interfereix en matèria dels drets humans i ciutadans, que, sobre el paper, haurien de ser accessibles per tothom.

Ara bé, en el cas català, cal prendre context històric. En realitat, un dels principals motius pels quals es va iniciar el procés de privatització de l’aigua barcelonina va ser el deute públic; és a dir, salvar el deute públic que afrontava aquest sector.

«La privatització de l’aigua, així com la de la sanitat, comporta un encariment dels serveis públics».

Pedro Arrojo, doctor en Ciències Físiques especialitzat en economia de l’aigua

No obstant això, el problema de privatitzar el servei és que en cap cas una empresa privada afronta el deute, segons explica Pedro Arrojo. Aquesta situació genera que els diners que es donen a la Generalitat per pagar el deute, en realitat, es carreguen automàticament a la tarifa dels ciutadans que rebran aquest servei.

A més a més, a aquesta problemàtica se li suma la negativa de les empreses privades a promoure l’estalvi d’aigua. És a dir, davant de l’emergència climàtica, la gestió de l’aigua s’allunya d’un ús responsable i sostenible. Agbar ha negat aquesta perspectiva, reafirmant el seu treball en favor del mediambient.

Més enllà de Barcelona 

Dels 947 municipis de Catalunya, 507 tenen gestió pública de l’aigua. Tot i això, la gran majoria son municipis petits que representen prop d’un 15% de la població. Així doncs, la majoria dels catalans paguen la seva aigua a l’empresa Agbar. 

En aquest aspecte, Catalunya és una rara avis. De fet, es tracta d’un dels pocs llocs d’Europa on la gestió privada de l’aigua supera el 80% del total. Al conjunt de l’Estat espanyol, només el 50% del mercat està en mans privades. Les dades són encara més sorprenents si creuem la frontera cap al nord: a París, la gestió de l’aigua és totalment pública des del 2010. 

Però, quins beneficis pot suposar per a la ciutadania l’aposta per la remunicipalització de l’aigua?

Arnau Comas, coordinador de l’Associació de Municipis per l’Aigua Pública (AMAP),
en una entrevista per Ce Trencada el 21/11/2019. 

A Catalunya, municipis com Mataró o Reus ja han apostat per la municipalització de la regulació de l’aigua. En concret, Terrassa ha estat de les darreres ciutats que han acordat iniciar-se en le gestió pública. Els detractors d’aquest model asseguren que és difícil de mantenir, ja que implica massa costos a càrrec de l’administració. Els seus partidaris, en canvi, parlen de posar en dubte la seguretat d’aquesta perspectiva econòmica.

És a dir, a l’hora de preguntar-nos per la privatització o no de la gestió dels recursos, cal plantejar-se si aquesta afavoreix, per se, un millor servei,

Arnau Comas, coordinador de l’Associació de Municipis per l’Aigua Pública (AMAP),
en una entrevista per Ce Trencada el 21/11/2019. 

En tot cas, l’administració de Barcelona s’haurà d’esperar dues dècades més per continuar amb aquesta particular guerra de l’aigua. O pot seguir els passos de Berlin i indemnitzar Agbar amb una suma milionària d’euros. Pel moment, només ens queda fer nostres les paraules de Bruce Lee…

Resultat d'imatges de be water my friend
L’actor sinoamericà a la seva darrera entrevista.


Read more

Uso de cookies

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.

ACEPTAR
Aviso de cookies