Teràpies sense fàrmacs per tractar l’Alzheimer

Els centres i les residències aposten cada vegada més per alternatives per pal·liar els efectes de la malaltia

Sugus i Lola, els gossos terapeutes de Cinta Utgés.

L’Alzheimer és una de les malalties neurodegeneratives que afecta més persones al món i que encara no té curació. Segons l’informe de l’Alzheimer’s Disease International (ADI), actualment hi ha cinquanta milions de persones amb demència i cada tres segons se’n diagnostica un nou cas. Les investigacions de molts professionals de casa nostra han ajudat a retardar-ne els seus efectes, però, més enllà dels fàrmacs, hi ha tot un terreny terapèutic encara per explorar.

Són cada cop més els centres que opten per impartir teràpies no-farmacològiques per al tractament de l’Alzheimer a través de tallers com la musicoteràpia o la teràpia assistida amb gossos. Aquest és el cas del Baix Ebre, on centres com l’Associació de Familiars d’Alzheimer a les Terres de l’Ebre (AFATE) o l’Hospital de la Santa Creu de l’EMD de Jesús les incorporen als seus programes.

Però, aquesta tasca no ha estat gens fàcil perquè fins l’any 1993 no es tenia la suficient consciència ciutadana de la malaltia. Aleshores es fundà l’AFATE, tot i que aquesta no es va constituir com a associació fins al 2004, moment en el qual van introduir els Tallers d’Estimulació Cognitiva als diferents pobles de la comarca. Però, si en alguna cosa ha estat pionera l’associació és en la implementació de les teràpies no-farmacològiques per al tractament de l’Alzheimer a les Terres de l’Ebre.

https://www.canva.com/design/DAD7QR0UkN4/qStOcKEmw30r0VjjkmoNZQ/view

-La Musicoteràpia:

Local d’AFATE a Tortosa, abans d’una sessió de musicoteràpia

Ens desplacem fins a la seu d’AFATE per parlar amb el seu musicoterapeuta, Enric Panisello, que imparteix tallers de música adreçats als malalts d’Alzheimer a les poblacions de Tortosa, Roquetes, Xerta, Paüls i Aldover. Els musicoterapeutes saben perfectament que la darrera memòria que una persona amb demència acaba oblidant és la musical. Per aquesta raó, Panisello prepara diferents exercicis que ajuden els pacients a trencar la seva rutina i a treballar els aspectes cognitius.

Panisello explica que els dies de la musicoteràpia veu la il·lusió als ulls dels avis i àvies que, només en entrar, observen que la disposició de la sala és diferent a la dels altres dies.

“Aquelles cadires en rotllana ja desperten la seva curiositat i les típiques preguntes per saber que els tens preparat per a la sessió d’avui”, ens diu. I és que la presència de la guitarra, l’aparell de música, les partitures… ja denoten que s’espera una sessió diferent on la música hi serà present.

Enric Panisello, musicoterapeuta d’AFATE

Per Panisello, tot plegat s’ha de treballar com si es tractés “d’un procés d’involució” perquè els malalts d’Alzheimer “han retornat als sentiments primaris d’un nadó i han oblidat tots els aprenentatges posteriors relacionats amb la raó, la lògica, l’educació o el saber estar”.

“La música no la perden mai. Encara que un pacient no parli, no reconegui ningú, no sàpiga on està… si li poses una música que li agrada, com boleros, pas-dobles o sarsueles, ell et respon i notaràs que es desperta alguna cosa en el seu interior”, ens ressalta.

Finalment, Panisello considera que “quasi tots marxen de les sessions amb bones sensacions i amb cares de felicitat, però també d’emoció o de pena pel fet de reviure records passats”.

Enric Panisello, musicoterapeuta d’AFATE, explica un exercici d’una sessió de teràpia

-La Teràpia Assistida amb Gossos:

Sugus, en una de les sessions a l’Hospital de la Sta. Creu de Jesús

És una teràpia no-invasiva on l’usuari pot escollir si vol fer-la o no. El terapeuta és un gos Llaurador Retriever, una de les races més escaients per a aquest tipus de tractaments. Al llarg dels anys, estudis com els de la International Association of Human-Animal Interaction Organizations (IAHAIO) han demostrat que quan els pacients interactuen amb un animal fa que es rebaixin els nivells d’estrès, es relaxin muscularment, augmenti la seva autoestima o treballin la psicomotricitat i la coordinació de moviments.

Sugus, el gos terapeuta, al final de la sessió a l’Hospital de la Sta. Creu de Jesús

Actualment, a l’AFATE no poden impartir la teràpia per manca de subvencions, tot i que des del 2015 que forma part del seu programa, essent la primera entitat del territori en oferir-ne. Hem parlat, però, igualment, amb la seva terapeuta i educadora canina, Cinta Utgés, que treballa també a l’Hospital de la Santa Creu de l’EMD de Jesús, que recentment ha incorporat la TAG al seu programa. Utgés ens explica que “és molt difícil oferir aquest servei al territori perquè no es té la consciència de veure el gos com una ajuda i no se’ns fan contractes des dels centres hospitalaris… si no és perquè ho recolza alguna fundació privada”, reclamant així que “es prengui de model Barcelona on hi ha moltíssimes entitats i fundacions que ja han incorporat els gossos als seus programes de teràpies”. A més, recorda que s’ha de treballar la qualitat de vida del gos perquè “els gossos també han d’estar acostumats a la frustració per si el menjar cau a terra, per si no els llencen bé la pilota…”, ja que “el més important de treballar amb un gos és que ell  no et jutja mai”.

Sessió d’una teràpia assistida amb gossos

-Nines Hiperrealistes:

Des de fa dos mesos, l’Hospital de la Santa Creu de Jesús ha començat a incorporar les nines hiperrealistes com una altra de les seves teràpies no-farmacològiques per al tractament de l’Alzheimer. Des de l’Hospital, la seva directora, Montse Brull, explica que aquest projecte facilita les activitats en grup que evoquen la reminiscència activant els records de quan els pacients havien tingut fills o de quan van ser avis per primer cop. Així s’ajuda a fomentar estones de conversa i a despertar diferents emocions. D’altra banda, s’adreça a malalts en un estat més avançat de la malaltia per treballar les emocions amb activitats individuals que apartin el pacient una estona del seu aïllament.

Nines hiperrealistes de l’Hospital de la Santa Creu de Jesús

Altres teràpies no-invasives:

Altres teràpies no-farmacològiques per al tractament de l’Alzheimer

Els qui realment saben l’efectivitat de les teràpies són els propis usuaris, com la Dolors Martorell, filla de Josefa Ferré, del centre d’AFATE d’Aldover. Martorell considera que “les famílies amb pacients que tenen més avançada la malaltia voldríem que existís l’opció real de tenir un cuidador a casa perquè els familiars som més manipulables pel malalt i ens suposa un maldecap i un problema per a les nostres feines i obligacions”. Martorell ens explica que la seva mare “ja no vol fer res per ella mateixa i, amb l’estat d’alarma, no entén per què no pot sortir al carrer per anar a comprar o per anar al bar del poble”.

Amb l’exemple de l’Ebre hem comprovat que els tractaments encara no s’apliquen a tot arreu. Juanjo Baiges, cap de neurologia de l’Hospital Verge de la Cinta de Tortosa creu que “les teràpies no-farmacològiques són econòmiques i impliquen resultats socials més enllà dels estrictament terapèutics, com el descans del cuidador, que, sovint, oblidem”, encara que reconeix que “és difícil avaluar-ne la seva eficàcia”.

Per la seva banda, Albert Lladó, neuròleg de la Unitat d’Alzheimer i altres trastorns cognitius de l’Hospital Clínic de Barcelona, opina que “les teràpies no-farmacològiques són una part important del tractament integral dels pacients amb la malaltia d’Alzheimer i del seu entorn cuidador, ja que, són necessàries per fer un tractament global”.

No ha estat fàcil que els tractaments no-farmacològics siguin acceptats per les comunitats científiques. Baiges té clar que “sempre hi ha gent que opina que aquestes teràpies no serveixen per a res, però no crec que hi hagi especialistes reticents”. Ara bé, “sempre s’ha de valorar la biografia del pacient, ja que no tots els pacients poden beneficiar-se de les teràpies perquè podrien generar un augment del seu trastorn conductual”.

En aquest sentit, Lladó afirma que “com es tracta de teràpies que no curen la malaltia, pot haver-hi professionals que en siguin reticents, però aquests representen un baix percentatge”.

És notori que cada cop són més els professionals que les recomanen i els centres que les imparteixen, ja que la correcta formació dels cuidadors i l’explicació dels beneficis que comporten han permès millorar la qualitat de vida dels pacients i del seu entorn. No obstant, encara queda molta feina a fer per veure com evolucionaran al llarg del temps.

* Puntualitzar que al reportatge no se’ns ha permès d’incloure fotografies més explícites dels pacients per preservar el dret d’imatge i de la privacitat d’aquests segons criteris directius de l’Hospital de la Santa Creu.

Read more

Uso de cookies

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.

ACEPTAR
Aviso de cookies