Líbia: La ‘segona Síria’ russa

Després de consolidar la seva influència en el règim d’Al-Assad, Putin busca nous horitzons

Rússia, el país que ha restat en l’ombra 30 anys (des de la derrota del seu precedent l’any 1989) ara ha renascut. Com si els EUA haguessin esdevingut el seu referent, ha utilitzat les seves tècniques per fer-se un lloc sobre els països del “tercer món” però geoestratègics i petrolífers. 

El patró d’aquests dos grans països consisteix en un discurs basat en el rebuig a l’imperialisme europeu, sense aplicar de facto un poder sobre la regió afectada. El que utilitzen és una diplomàcia mediadora per solucionar els conflictes interns o entre estats. Quan han resolt -o sembla que ho han fet- una d’aquestes confrontacions, en treuen un gran rèdit

La competició per tenir influència sobre aquests territoris pot recordar a més d’un els temps de la Guerra Freda. Però el comunisme ha desaparegut. Rússia no l’ha de defensar i Amèrica no té un enemic a qui ha de destruir, almenys aquest. El motiu de lluita? La influència sobre zones estratègiques i amb potencial econòmic dins del món capitalista consolidat. Ja no hi ha lluita ideològica, per tant.  

Desordre i interferències des de la mort de Gaddafi

Un exemple d’això és Líbia, el primer productor de petroli de l’Àfrica, la qual cosa fa desitjable la influència i el control sobre ell. Consegüentment, des de 2011 i fins a l’actualitat, la història del país ha estat molt convulsa: lluites internes pel poder i intervencions internacionals contínues. 

Amb l’assassinat de Gaddafi, el país es va descontrolar. La I Guerra Civil va acabar i es va crear el Consell Nacional de Transició per poder arribar a unes eleccions que es van celebrar l’any 2012 (61% de participació). El resultat va ser el Consell General de la Nació. Però després de dos anys de relativa tranquil·litat i uns segons comicis (41% de la participació), va esclatar la II Guerra Civil. La causa: es va substituir el Consell per la Cambra de Representants i un grup de diputats islamistes d’aquest no van voler cedir els seus escons. Així va començar el doble i paral·lel poder a Líbia.

La intervenció internacional en aquesta segona guerra va ser més política que militar. L’ONU i alguns membres de la Càmera i del Consell, partidaris de solucionar el conflicte, van crear el Govern d’Acord Nacional, fent desaparèixer el Consell. Aquest és el govern reconegut que encapçala Al-Sarraj a Trípoli. Però la Càmera continua existint, a Tubruq, i amb poder real sobre Líbia. La dirigeix Haftar, militar que va participar en el cop d’estat de Gaddafi. 

La comunitat internacional, com Líbia, està dividida entre els dos governs. El de Trípoli té el suport polític i econòmic de Qatar, Turquia i la UE, sobretot d’Itàlia. En canvi, la Càmera queda sense reconeixement internacional però amb l’ajuda econòmica de l’Aràbia Saudita, Egipte, els Emirats Àrabs, França i Rússia. 

Però ara, els protagonistes són Erdogan i Putin. Mentre que Turquia pretén actuar militarment contra el govern de Tubruq, Rússia ha fet de mediadora amb l’objectiu de solucionar el conflicte i tenir la influència suficient a la zona. Líbia s’ha convertit en la segona Síria de Putin. 

El 19 de gener, els dos governs libis tornaran a reunir-se a Alemanya. L’últim intent de resolució va ser a Moscou la segona setmana de l’any. Allà van reunir-s’hi el govern d’Al Sarraj, representat per Turquia, i la càmera dirigida per Haftan, per Rússia. En cap moment els dos governs libis es van veure les cares. L’acord de pau, però, va quedar en un SÍ del govern d’Al-Sarraj i un NO de la mà de Haftan. Com ensenyen a les matemàtiques: positiu i negatiu resulta negatiu.

Read more

Uso de cookies

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.

ACEPTAR
Aviso de cookies