Crònica d’una mort anunciada

La COVID-19 envia als músics de Barcelona a la pitjor crisi de la seva història

Més enllà, o millor dit: més ençà de les ofertes musicals dels grans festivals a Catalunya hi ha un munt de sales de petit aforament que garanteixen una oferta musical més local i assequible i que, a més, dóna treball a un gran nombre de persones. Aquest sector s’ha convertit en un dels més afectats per la crisi del coronavirus, ja que segons els sindicats del sector la majoria de les actuacions es realitzen sense estar donats d’alta en la Seguretat Social. Això fa que l’accés dels i les artistes a les ajudes econòmiques sigui molt difícil. El panorama ja era complicat abans de l’esclat de la pandèmia, però ara s’enfronten a una impossibilitat total de continuar amb la seva activitat laboral i el pitjor de tot: de moment ningú sap fins quan durarà aquesta situació. Aquest panorama tan extrem ha portat al fet què més de 7.500 músics de tot l’estat donin suport a la iniciativa impulsada per 12 associacions sindicals i professionals d’unir-se per a fer front comú a la situació. Fruit d’aquesta aliança ha nascut la Unión de Músicos Profesionales. La falta d’una regulació adequada, ha deixat encara més en evidència l’absoluta desprotecció i precarietat de les i els músics de tot el país. Des de la UMP pretenen pressionar per a aconseguir una millora de drets i crear un nou marc legislatiu que reflecteixi la realitat de la professió.

A casa nostra, les dades de l’Acadèmia de la Música Catalana certifiquen les pèrdues del sector en més de cinc milions d’euros des que es va iniciar l’aturada. El Sindicat de Músics i Activistes de Catalunya (SMAC) ha engegat propostes com “la caixa de ressonància” per ajudar als músics que pateixen l’aturada i així poder minimitzar els efectes de la crisi. Però si ens centrem en la realitat catalana i en els seus protagonistes, el que està passant ara és la crònica d’una mort anunciada: “Es poden comptar amb els dits de la mà la quantitat d’empreses organitzadores de concerts que treballen en ‘A’ a Barcelona”, ens explica Carles Costa, membre del SMAC. I sembla que el futur no pinta massa bé. “El retorn serà encara pitjor. Festivals com el Cruïlla pagaran als músics a percentatge de taquilla”, ens explica l’Albert que veu clarament com es pretén imposar una conducta abusiva per part dels organitzadors de concerts: “Això vol dir que quan les coses anaven bé no es repartien els beneficis, però ara que van malament sí que es reparteixen les pèrdues”.

Tori Sparks és la secretària del SMAC i una de les veus crítiques amb la situació dels músics.

Guillem Benarroch és l’administrador i creador de ‘Músicos, locales y conciertos en Cataluña’, un portal des d’on es dóna suport i es reivindica la música en directe de proximitat. És a dir, la música que produeixen els artistes locals. “Es tracta de reivindicar la música que tens a prop de casa i els petits locals que ens permeten gaudir-la”, explica Benarroch. La web va sobrepassar les 130.000 visites el passat mes de febrer, una dada que demostra l’interès de músics i espectadors per un servei que en Guillem presta de manera desinteressada i que serveix d’enllaç entre músics, locals i públic. Afavorint, d’aquesta manera, la realització i promoció de concerts: “És una feina a la qual li dedico moltes hores i sense ànim de lucre. El benefici que rebo és humà, ja que estic forjant una estima mútua amb molts dels músics de la ciutat”.

La pàgina d’en Guillem Benarroch és una eina necessària per al desenvolupament d’un circuit estable de música en viu dins del territori, ja que permet la interactuació entre músics, sales i públic. Aquesta combinació permet promocionar els concerts, donar treball als artistes i que el públic conegui els projectes dels músics locals i on poder anar a veure’ls. Cada primer de mes l’administrador de la pàgina s’encarrega d’anunciar més de 125 programacions en les quals poder gaudir de la música en directe. Benarroch uneix en aquest projecte les seves dues grans passions, la música en directe i escriure: Necessitava donar a conèixer al nombre més gran de persones possible, els músics que anava descobrint i els locals on els veia actuar”, afirma. La música que defensa aquest activista no és la de les ràdio fórmules o la dels grans esdeveniments: “Es tracta d’artistes locals que normalment no tenen cobertura en els mitjans de comunicació”, explica.
Benarroch recorda la difícil situació d’un sector en el qual la precarietat i l’oblit institucional sempre han estat presents: “La majoria dels músics són autònoms que depenen dels seus concerts i que sempre han estat deixats de la mà de Déu o menyspreats”.

A una situació ja  per si mateix complicada cal sumar-li ara l’atur de l’activitat musical a les sales de concerts originat per la Covid-19. “Els músics locals no tenen una cobertura econòmica i social que els protegeixi i els ajudi, sobretot, ara en aquests mesos d’atur de la seva activitat laboral”, assegura.

Aquest activista de la música té clar que la manera d’actuar de les institucions no ajuda: “Els locals des de sempre han sofert contratemps per a poder celebrar actuacions per culpa de multes abusives, peticions desmesurades de la SGAE, la falta de promoció de les actuacions i normatives absurdes que no toleren ni els concerts a l’hora del vermut”, diu Benarroch. El panorama no sembla esperançador, però això no desmotiva a aquest aficionat convertit en peça important d’un sector clau per a l’oci Barceloní i català: “Si volem que es reconeguin les nostres ciutats com a veritables centres culturals hi ha moltes coses de les quals parlar, i canviar entre ajuntaments i representants del col·lectiu de músics”, sentencia.

El circuit de clubs que programen música garantint un tracte digne als músics i una programació seleccionada no és molt ampli. Un d’aquests locals és El taller. Situat al barri del Clot. Fins abans del confinament cada diumenge Natalia i Federico s’encarregaven de programar una actuació musical. “No és fàcil mobilitzar al públic d’una manera regular. També depèn molt de la implicació dels mateixos músics: ha de ser un treball conjunt. Nosaltres, després de gairebé 5 anys de recorregut, tenim un públic bastant fidel”, expliquen.

A El taller utilitzen com a sistema de finançament dels espectacles la “taquilla inversa”, és a dir, no cobren entrada i el públic aporta la quantitat que creu convenient de manera voluntària: “No deixem de fer una labor de conscienciació del que suposa tant per a l’espai com per als artistes l’aportació de la gent. Encara hi ha gent que creu que no té l’obligació de donar res a canvi després de gaudir d’un espectacle en viu. Però, en general, el públic respon bastant bé”. Els dos organitzadors es mostren cansats d’haver de lluitar per a poder mantenir una programació estable: “Ja no és només el fet que no hi ha subvencions que ajudin a consolidar l’oferta cultural, sinó que a més les mesures normatives són molt restrictives”. La programació d’esdeveniments culturals en aquests petits espais respon més a una idea romàntica que a un negoci: “La cultura no dóna diners, no és rendible… més aviat, a l’inrevés. Sol suposar molta inversió en temps i també en diners”, explica Natalia Lainez.

A més d’organitzar la taquilla inversa, aporten un percentatge de la caixa que es fa durant la celebració de l’esdeveniment. “L’aportació econòmica és indispensable, els músics estan treballant. No és un hobby”, diu Federico.

L’aturada de l’activitat ha estat per a aquesta parella un gerro d’aigua freda: “D’una banda estan les conseqüències econòmiques que, com a una part important de la societat, ens afecta de ple i ens fa reflexionar sobre el nou rumb que han de prendre les coses”. Però tots dos tenen clar que el repte està a tornar de nou a la càrrega: “El desafiament estarà a retornar al públic la confiança en el nostre espai i que puguin tornar al mateix lloc en el qual se sentien segurs i lliures.

Xavi García fa més de 20 anys que trepitja  les sales de Barcelona. Aquest percussionista i compositor va ser un dels fundadors de la mítica banda, encara en actiu, Calamento.“La crisi de la Covid m’ha afectat de ple, en tots els anys que porto en la professió aquest és el pitjor moment de la meva carrera”, explica.


Però més enllà de la situació actual cal tenir en compte que els músics ja van arrossegant una situació difícil caracteritzada per la desorganització del gremi: “Hi ha països com França que ho tenen més estructurat, però aquí estem desunits i cadascun es treu les seves pròpies castanyes del foc”. Segons el percussionista de Calamento, un dels punts febles del negoci de la música és la poca cultura musical de la societat catalana i espanyola: “Hi ha una falta d’educació musical en aquest país. Des de temps de Franco la música ha estat contemplada com un valor menor. Festa, jaroteo i ja està. I no se li ha donat la importància on se li hauria de donar que és a les aules”.Fruit d’aquesta actitud per part de les institucions i de la societat, la música ha anat caient en una espiral de desvaloració. Donant lloc al fet que hi hagi molta gent que cregui que no ha de pagar pel fet de consumir música.”S’han normalitzat coses com consumir música gratis en les xarxes. Ningú discuteix el preu de la reparació d’un lampista, però si es tracta de pagar una petita entrada per a veure actuar a un músic local, tot són queixes”, explica García.

Un altre dels motius que els músics hagin arribat a aquesta crisi en una posició tan vulnerable és que gran part del seu treball està dins de l’economia submergida. Situació que ha provocat que molts d’ells ho tinguin complicat a l’hora de rebre ajudes: “Hi ha alguns locals que sí que et tramiten una alta i baixa per a cobrir el dia del concert, però amb la majoria de les actuacions es cobren en negre”, explica el percussionista de Calamento.

El govern d’Ada Colau ha impulsat alguna mesura per a afavorir la celebració de concerts de petit format a la ciutat, però sembla que no ha donat els fruits esperats: “Es van moure per a donar llicències perquè molts petits locals poguessin programar música en viu, però això és una part, ja que si no es donen subvencions per a insonoritzar, tard o d’hora, els espais acabaran tenint problemes amb els veïns i veïnes”.

No queda una altra opció que l’optimisme i continuar remant, i quan algú al·ludeix a aquell consell tan gastat de: “Cal reformular-se”. Els músics incombustibles com en Xavi ho tenen clar: “Des que estic tocant no he parat d’aprendre estils de música diferents, repertoris de cançons nous, a tocar altres instruments i, fins i tot, a fer cors. Si això no és reformular-se, ja em diràs“.

Read more

Enfrontats al precipici, la situació dels joves extutelats catalans

Catalunya és una comunitat pionera en protegir els tutelats fins als 21 anys.

Read more

Uso de cookies

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.

ACEPTAR
Aviso de cookies