La ‘guerra de l’aigua’ a Barcelona

Ariadna Pérez, Amàlia García, Joan Simó i Cristina de la Rosa

La pugna per la gestió de l’aigua a la capital catalana i la seva àrea metropolitana té un nou capítol. El Tribunal Suprem ha fet pública una sentència que dóna la raó a Agbar (Societat General d’Aigües de Barcelona). D’aquesta manera, es complica que l’Ajuntament de Barcelona pugui municipalitzar la regulació d’aquest recurs​. 

Aigües de Barcelona seguirà, de moment, abastint d’aigua capital i àrea metropolitana. La sentència és un revés a la decisió del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC), que fa gairebé quatre anys va anul·lar aquesta concessió, perquè no s’havia fet a través d’un concurs públic. Cal entendre que aquest és el contracte més gran d’Agbar a Espanya i suposa una part essencial dels seus beneficis.

El Tribunal Suprem considera legal la concessió del servei a l’empresa mixta que es va crear, amb aquesta finalitat, el 2012. Agbar en controla un 70%, però també hi participen Criteria Caixa i l’Àrea Metropolitana de Barcelona.

Aigües de Barcelona es va crear l’any 2012, durant el govern municipal de Xavier Tries. No obstant això, el paper d’Agbar en la gestió d’aquest recurs ve de lluny. L’empresa porta exercint la concessió de l’aigua des de 1867, tot i que fins el 1953 no es va formalitzar pel Ministeri d’Obres Públiques. 

En Comú Podem, des de la seva arribada a l’Ajuntament, vol impulsar la municipalització de l’aigua. La sentència del TSJC va portar esperança, però la decisió del Suprem dificulta el camí. Es valida la concessió d’Aigües de Barcelona fins el 2047. A la pràctica, això vol dir que, si l’Ajuntament volgués municipalitzar l’aigua abans d’aquesta data, hauria de pagar a Agbar 476 milions d’euros. 

Què implica la gestió privada de l’aigua? 

Un dels motius pels quals es genera aquest debat és la manera com s’entén l’accés a l’aigua: com un bé, o com un dret. En el context internacional, el 2010, l’Assemblea General de les Nacions Unides va reconèixer explícitament el dret a l’aigua i al sanejament. Aquesta resolució implica que els Estats han de proveir aigua potable, neta i assequible per tothom. En aquest punt, cal posar atenció: la privatització de serveis com l’aigua o la sanitat interfereix en matèria dels drets humans i ciutadans, que, sobre el paper, haurien de ser accessibles per tothom.

Ara bé, en el cas català, cal prendre context històric. En realitat, un dels principals motius pels quals es va iniciar el procés de privatització de l’aigua barcelonina va ser el deute públic; és a dir, salvar el deute públic que afrontava aquest sector.

«La privatització de l’aigua, així com la de la sanitat, comporta un encariment dels serveis públics».

Pedro Arrojo, doctor en Ciències Físiques especialitzat en economia de l’aigua

No obstant això, el problema de privatitzar el servei és que en cap cas una empresa privada afronta el deute, segons explica Pedro Arrojo. Aquesta situació genera que els diners que es donen a la Generalitat per pagar el deute, en realitat, es carreguen automàticament a la tarifa dels ciutadans que rebran aquest servei.

A més a més, a aquesta problemàtica se li suma la negativa de les empreses privades a promoure l’estalvi d’aigua. És a dir, davant de l’emergència climàtica, la gestió de l’aigua s’allunya d’un ús responsable i sostenible. Agbar ha negat aquesta perspectiva, reafirmant el seu treball en favor del mediambient.

Més enllà de Barcelona 

Dels 947 municipis de Catalunya, 507 tenen gestió pública de l’aigua. Tot i això, la gran majoria son municipis petits que representen prop d’un 15% de la població. Així doncs, la majoria dels catalans paguen la seva aigua a l’empresa Agbar. 

En aquest aspecte, Catalunya és una rara avis. De fet, es tracta d’un dels pocs llocs d’Europa on la gestió privada de l’aigua supera el 80% del total. Al conjunt de l’Estat espanyol, només el 50% del mercat està en mans privades. Les dades són encara més sorprenents si creuem la frontera cap al nord: a París, la gestió de l’aigua és totalment pública des del 2010. 

Però, quins beneficis pot suposar per a la ciutadania l’aposta per la remunicipalització de l’aigua?

Arnau Comas, coordinador de l’Associació de Municipis per l’Aigua Pública (AMAP),
en una entrevista per Ce Trencada el 21/11/2019. 

A Catalunya, municipis com Mataró o Reus ja han apostat per la municipalització de la regulació de l’aigua. En concret, Terrassa ha estat de les darreres ciutats que han acordat iniciar-se en le gestió pública. Els detractors d’aquest model asseguren que és difícil de mantenir, ja que implica massa costos a càrrec de l’administració. Els seus partidaris, en canvi, parlen de posar en dubte la seguretat d’aquesta perspectiva econòmica.

És a dir, a l’hora de preguntar-nos per la privatització o no de la gestió dels recursos, cal plantejar-se si aquesta afavoreix, per se, un millor servei,

Arnau Comas, coordinador de l’Associació de Municipis per l’Aigua Pública (AMAP),
en una entrevista per Ce Trencada el 21/11/2019. 

En tot cas, l’administració de Barcelona s’haurà d’esperar dues dècades més per continuar amb aquesta particular guerra de l’aigua. O pot seguir els passos de Berlin i indemnitzar Agbar amb una suma milionària d’euros. Pel moment, només ens queda fer nostres les paraules de Bruce Lee…

Resultat d'imatges de be water my friend
L’actor sinoamericà a la seva darrera entrevista.


Read more

Agbar s’afegeix a la batalla judicial contra la multiconsulta de Barcelona

L’empresa presenta un recurs d’alçada davant l’ajuntament per evitar que es pregunti sobre la gestió de l’aigua

‘Vol vostè que la gestió de l’aigua de Barcelona sigui pública i amb participació ciutadana?’ Aquesta és la pregunta que més problemes legals ha portat a l’Ajuntament de Barcelona les darreres setmanes. En la seva croada per impulsar la democràcia participativa a la ciutat, el procés ‘Decidim Barcelona’ va incloure proposar a la ciutadania decidir directament sobre aquest bé el proper mes de Maig. Agbar, l’empresa que gestiona actualment el cicle de l’aigua, considera que l’ajuntament no té competències per legislar aquest bé i per això s’ha sumat a una batalla judicial amb el consistori.

 

La torre AGBAR, situada a la plaça de les Glòries.

La torre AGBAR, situada a la plaça de les Glòries. //Pixabay

Un conflicte que s’endureix i ve de lluny

La regidora de Participació, Gala Pin, va mostrar-se molt crítica amb l’empresa: “Si estan tan segurs com diuen que la seva gestió és la millor que es pot fer sobre l’aigua a Barcelona, no haurien de tenir por de que la gent es pronunciï”. La consulta ja tenia tres processos judicials oberts, en forma de  de contenciosos administratius. Les organitzacions denunciants són Advocats per la Constitució, la Delegació del Govern espanyol i la Cambra de Concessionàries (CCIES) -de la qual forma part Suez, propietària d’AGBAR-. Totes elles coincideixen en considerar ‘il·legal’ la plataforma de participació ciutadana creada per Colau. La idea de ‘Decidim Barcelona’, un pes fort del programa de Barcelona en Comú, és impulsar la participació  més enllà d’aquesta consulta en concret.

Aquesta vegada, el focus es posa en la pregunta sobre l’aigua: Agbar considera que s’incompleix el reglament perquè l’ajuntament de Barcelona no té competències per decidir-ne la gestió sense consultar a l’Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB). Formalment aquesta apreciació és certa, però Barcelona té un pes indubtable a l’AMB i Ada Colau és l’actual presidenta.

L’actual gestió de l’aigüa de Barcelona fa anys que es troba enmig de disputes judicials i polítiques. L’empresa cessionària és mixta, però el 85% és de capital privat. A més de la participació de l’AMB, un 70% éspropietat d’Agbar i l’altre 15% de Caixabank.

Un migrant mort al CIE i un gimnàs històric, protagonistes de les altres preguntes

A més d’aquesta proposta, també hi ha inicatives ciutadanes per canviar el nom d’una plaça en homenatge al migrant mort al CIE de la Zona Franca Idrissa Diallio i demanar la intervenció municipal per permetre la continuïtat un gimnàs històric. Amb els recursos, els impulsors es troben amb una nova barrera. Per arribar a aquests objectius, caldria superar els entrebancs judicials, recollir 15.000 signatures per afegir cada pregunta a la consulta i, per acabar, guanyar-la.

Read more

Uso de cookies

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.

ACEPTAR
Aviso de cookies