Continua l’amenaça de plagues de llagostes a l’Orient d’Àfrica

La major invasió de llagostes de les últimes dècades afecta actualment bona part de l’Àfrica Oriental. Els eixams de llagostes detectats a Etiòpia, Kènia i Somàlia representen “una amenaça de dimensió internacional” que complica la seguretat alimentària de tota la zona. Així ho va definir l’Organització de la ONU per a l’Alimentació i l’Agricultura (FAO) aquesta setmana, amb la por que s’estengui a més països si no s’intensifica la lluita contra ella. A més, aquests eixams, que ja sumen cents de milions d’insectes, han arribat fins a Kènia, Etiòpia i Somàlia, i s’han desplaçat a un ritme de fins a 15 km diaris, devorant tot allò que es troben al seu pas. 

El següent mapa mostra quins són els països més afectats actualment i els que es troben en situació de risc.

Relació amb el canvi climàtic

Les fortes precipitacions a Àfrica Oriental que es van registrar l’any passat responen a l’augment de la temperatura de l’Oceà Índic, com apunta el científic Abubakr Salih Babilervan al diari porto-riqueny El nuevo día. Els temporals i les temperatures més càlides són condicions que afavoreixen la cria de llagostes, ja que la verdor que en sorgeix les manté alimentades.

Si no es combaten, el nombre de llagostes podria multiplicar-se per 500 per al proper mes de juny. Aquests eixams poden desplaçar-se 150 km per dia, i amb el seu pas fan malbé els mitjans de vida rurals per tal d’alimentar-se i reproduir-se. La llagosta del desert devora el seu propi pes en aliments cada dia, al voltant de dos grams.

Llagosta del desert
La llagosta del desert és una espècie que ha danyat la producció agrícola d’Àfrica, Orient Mitjà i Àsia durant segles.

Solucions

El brot ha causat pèrdues de 2.500 milions de dòlars en collites. Per ajudar a prevenir i controlar els brots, les autoritats analitzen imatges per satèl·lit, ajunten pesticides i condueixen fumigacions aèries. És el cas d’Etiòpia, on el govern ha desplegat quatre avions per ajudar a combatre la invasió. Dimecres passat, l’ONU va decretar la inversió de 10 milions de dòlars per més fumigacions aèries.

Read more

El president de Gàmbia s’aferra al poder i il·legalitza el moviment ciutadà que demana la seva dimissió

Després de 22 anys de la forta dictadura de Yahya Jammeh (1994-2016), els resultats de les eleccions presidencials van obrir la porta a l’esperança: el candidat Adama Barrow, al davant d’una coalició d’oposició al règim, va ser escollit president i va prometre governar només durant tres anys. Semblava que quedaven enrere la falta de llibertats, les persones desaparegudes, els abusos sexuals contra les dones i la gran repressió contra els ciutadans crítics que havia caracteritzat aquells anys.

Però el nou dirigent s’ha aferrat el poder i ha sumit el país en la inestabilitat: ha tombat la coalició, ha creat el seu propi partit polític i pretén allargar el mandat a cinc anys. La negativa de complir la seva promesa i deixar ha indignat a la població, que ha sortit al carrer per demanar la seva dimissió.

Els fets s’han precipitat recentment. El moviment ciutadà Three Years Jotna (tres anys són suficients) va convocar una manifestació a Banjul en contra de Barrow, que inicialment va ser autoritzada. Però els incidents van arribar arran d’un suposat malentès per la ruta de la marxa. La policia va decidir actuar amb gasos lacrimògens i tot va derivar en enfrontaments violents que van deixar 137 detinguts i 25 ferits. Un dels detinguts va ser Abdou Njie, líder del moviment.

Després dels fets, les autoritats gambianes van anunciar la il·legalització de Three Years Jotna i la suspensió de les emissores Home Digital FM i King FM, així com la detenció de quatre periodistes. El portaveu de l’executiu Ebrima Sankareh assegura que el moviment ciutadà és «subversiu, violent i il·legal». A més, adverteix als ciutadans que «qualsevol persona, empresa, emissora o grup que tingui relació amb Three Years Jotna s’enfrontarà a greus conseqüències». Pel que fa a les emissores de ràdio, el comunicat de l’executiu les acusa de ser «plataformes incitadores de la violència» i «d’urgir als gambians a unir-se a les manifestacions de Jotna.

La Comissió Nacional de Drets Humans de Gàmbia (NHRC) va reclamar l’endemà l’alliberament dels periodistes i la reobertura de les emissores censurades. D’una altra banda, el Sindicat de Premsa de Gàmbia (GPU) va amenaçar amb una vaga de fam indefinida davant de l’oficiona de l’inspector general de la policia per reivindicar la llibertat de premsa i dels periodistes detinguts.

Finalment, els periodistes han estat alliberats però el veto a Three Years Jotna i a les emissores segueix present. Un d’ells, Bojang, en una entrevista al diari gambià The Chronicle, ha demanat calma i ha assegurat que seguirà amb la seva feina: «Això m’ha donat més força, més compromís i més poder per fer inclús més del que feia abans».

Si vols saber més de la història de Gàmbia, aquesta lína temporal et posarà en context:

Read more

El G5 del Sahel i França es reuneixen contra el terrorisme gihadista

Els caps polítics de França i el G5S (Mauritània, Mali, Níger, Burkina Faso i Txad) s’han reunit aquest 13 de gener a Pau, a la regió occidental dels Pirineus francesos. Els objectius, polítics i militars, es resumeixen en la gestió d’aquests territoris, més vastos que el continent europeu, molt més despoblats i amb un problema creixent pel que respecta a l’amenaça gihadista.

És important no confondre el G5S o G5 del Sahel amb el G5, el grup d’economies emergents que formen Brasil, Índia, Mèxic, Sudàfrica i Xina. En aquest cas, es tracta d’una taula de diàleg entre Macron, Ghazouani, Keita, Issoufou, Kaboré i Déby. La reunió estava prevista per al 16 de desembre, però Macron i Issoufou (Níger) van decidir el seu ajornament després de l’atac gihadista a una base militar coordinada per França a l’oest de Níger, que va deixar 71 militars morts.

Així mateix, el detonant més immediat de la convocatòria de Macron als líders del Sahel ha estat la mort de 13 militars francesos, també a finals del passat novembre. Es tracta de la major pèrdua militar francesa en les últimes tres dècades. Dos helicòpters van col·lisionar en una operació contra el terrorrisme gihadista a la frontera de Mali: set d’aquest soldats pertanyíen a una divisió de pilots amb base a Pau; per això, s’ha triat aquest enclau.

Resultat d'imatges de sahel mapa
No tots els estats africans que formen territorialment part del Sahel s’inclouen a les converses del G5S.
accionhumanitaria

El Sahel (en àrab, «costa del Sahara») és una franja del continent africà que separa l’ecosistema desèrtic del Sahara de la sabana menys àrida del sud. Històricament, el trànsit comercial de caravanes i les seves condicions de frontera ecològica han beneficiat aquests 5.000 km2. No obstant això, en l’actualitat, l’escalfament global ha disminuït els índex de precipitacions, de manera que la zona es troba en risc de desertització. Després d’un seguit de catàstrofes naturals i crisi humanitàries, el Sahel es coneix com «el cinturó de la fam».

A més a més, i en paral·lel al context internacional, la influència del radicalisme islàmic ha augmentat al Sahel. El territori sofreix una creixent violència gihadista, amb les conseqüents morts de militars i civils. Les regions més afectades pel gihadisme són també les més desfavorides. L’escassa presència dels governs nacionals, així com de la comunitat internacional, ha afavorit l’auge de l’extremisme islàmic.

De les operacions Serval i Barkhane a la Coalició pel Sahel

El desembre de 2012, el Consell de Seguretat de les Nacions Unides va establir l’inici de l’operació Serval. França i Mali van iniciar així una col·laboració militar per frenar l’avançament del terroristes que començaven a envair el nord del país africà. França enviava tropes a Mali per evitar que s’estengués el domini de grups terroristes com Al Qaeda o Boko Haram.

La comunitat internacional implicada -seguint l’exemple de la situació a Afganistan anys abans- es va dividir entre els qui col·laboraren amb soldats i els qui van oferir altres tipus de suport. D’una banda, aquells estats directament afectats per la lluita contra l’extremisme van manar tropes. D’altres, amb interessos més aviat geopolítics o econòmics, van oferir suport logístic i d’intel·ligència. A la reunió de dilluns, el G5 va repetir la idea del «suport essencial dels Estats Units».

El 2012, l’objectiu polític secundari era refer la gestió de l’Estat de Mali, la seva economia i serveis. En els anys successius, la presència militar francesa s’ha vist reforçada en aquesta zona del Sahel. L’objectiu militar i el polític es convinen als pactes entre França i els líders nord-africans. La seguretat és l’eix central d’aquestes converses, però també es parla d’infraestructures, política alimentària i canvi climàtic.

D’acord amb aquests objectius, l’operació Serval va renovar-se el 2014 sota el nom de Barkhane. Alhora, es va definir el grup dels cinc del Sahel, que van signar la seva col·laboració a la ciutat de Nuakchot, capital de Mauritània.

Le président français Emmanuel Macron avec deux de ses homologues sahéliens, le Tchadien Idriis Déby et le Nigérien Mahamadou Issoufou, réunis à Pau, le 13 janvier 2020.
Txad, França i Níger a la taula de la reunió contra el gihadisme de Pau, el 13 de gener de 2020.
Guillaume Horcajuelo (AFP) a Le Monde

Set anys després de l’operació Barkhane, el pacte militar i polític amb França es renova amb la Coalició pel Sahel establerta aquest dilluns. La situació front el gihadisme ha empitjorat, especialment a Mali, Níger i Burkina Faso. Davant aquesta evolució, Macron ha compromés l’enviament de 220 soldats que s’uniran als 4.500 francesos destinats a la missió Barkhane en països del G5S.

Ingerència o ajuda

A banda de reforçar les mesures en la lluita antiterrorista, Macron va convocar la reunió per re-qüestionar als països del G5 el seu acord amb el suport militar europeu, de la ciberseguretat a la pirateria. El president de la República francesa no és al·liè al creixent sentiment antifrancès que es percep als carrers de les nacions del G5S (Mauritània, Mali, Níger, Burkina Faso i Txad). La colonizació europea -francesa, en essència- del nord d’Àfrica ha deixat un llegat històric difícil d’ignorar.

No obstant això, França ha tornat a afirmar que la seva presència a països exteriors és auxiliar, a petició del govern nacional i, en cap cas, intervencionsita. La col·laboració -militar, però també econòmica, sanitària o climàtica- és acceptada per ambdues parts, tot i que sovint liderada per la potència europea. De la mateixa manera, l’Elisi ha agraït que les autoritats públiques del Sahel hagin fet declaracions contra aquest sentiment antiintervencionista que creix a l’opinió pública.

Però el resentiment contra la presència europea creix després de la reunió d’aquest dilluns a Pau. Mali i Burkina Faso han estat els principals exponents d’aquesta crítica a l’actitud de Macron i els seus propis líders polítics. Associacions i grups polítics opositors han acusat de «titelles» Keita (Mali) i Kabouré (Burkina Faso). El fet que el president francès convoqui la reunió al seu terriotri i ells acudeixin a la seva crida s’ha entès als sectors més soberanistes com una «humiliació». El mateix dia de la reunió del G5S, un centenar de manifestants van desfilar a Pô, al sud de Burkina Faso, per denunciar el que entenen com «paternalisme» francès.

La dimensió internacional (Espanya inclosa)

A banda de França i el G5S, a la reunió de Pau han acudit el secretari general de l’ONU, Antonio Guterres; el president del Consell Europeu, Charles Michel; i el representant de política exterior i seguretat de la Unió Europea, Josep Borrell. Presències internacionals que mostren una imatge de cooperació front la lluita terrorista al territori del Sahel.

De fet, la ONU coordina la Missió Multidimensional Integrada d’Estabilització de les Nacions Unides a Mali (MINUSMA). En declaracions recents al Consell de Seguretat, el cap de misions de pau de les Nacions Unides, Jean-Pierre Lacroix, ha alertat de la necessitat de la creixent inseguretat en aquest territori entre l’Atlàntic i el mar Roig. A principis d’aquest gener, 89 soldats nigerians i 18 cascos blaus de la ONU van morir en dos atacs paral·lels a les fronteres i al nord de Mali.

Espanya, sense implicar-se tant com França, és un dels països de la UE que lidera l’esfoç militar al Sahel. La meitat de les tropes de la EUTM Mali (Missió d’Entrenament -de militars- de la Unió Europea a Mali) són espanyoles. Gairebé 300 soldats, a banda del programa de formació per operacions antiterroristes que la Guardia Civil coordina als països del G5S.

Read more

Europa desembarca al futbol africà

Algunes seleccions d’Àfrica busquen jugadors formats a Europa amb pares africans. Aquests països no tenen prou recursos per formar jugadors propis, ni per tenir lligues de futbol desenvolupades.

Pocs jugadors de futbol poden somiar a jugar a la seva selecció nacional, a ser jugadors internacionals i enfrontar-se als millors del món. Joan López Eló, Joanet, va néixer a Lleida. Fa menys d’un any jugava a la filial del Lleida Esportiu. Aquesta temporada ha fet el salt al primer equip, però, a més, té el privilegi de ser part del selecte grup d’internacionals. Però no juga amb la selecció espanyola.

Sense cap previsió, l’equip lleidatà el va avisar que tenia la possibilitat d’anar a jugar amb la selecció de Guinea Equatorial. Joanet no és guineà; però la seva mare ho és. Solament havia viatjat a Guinea Equatorial dues vegades, de visita. No obstant això, no ho va dubtar: “És una oportunitat única que em pot obrir portes”, diu. López no tenia expectatives d’entrar a la selecció espanyola. I ara és internacional.

“És una forma de retornar al país de la meva mare el que ella m’ha donat a mi”, argumenta López. En poc dies, el jugador del Lleida Esportiu estava camí de jugar en una selecció Àfrica. La coordinadora de la selecció de Guinea Equatorial portava tota la burocràcia; un visat exprés li donà la via per viatjar i jugar allà. Nova nacionalitat; nova carrera futbolística.

Joan López, però, no és l’únic espanyol a la seva selecció, ni tampoc l’únic català. De fet, la selecció amb més catalans a la seva convocatòria és, en contra de la lògica, la de Guinea Equatorial, amb 6 catalans per només 4 a la selecció espanyola.

Aquest fet no és una anècdota, ja que des de fa aproximadament dues dècades els responsables de la selecció del país van començar a buscar jugadors formats a Espanya amb familiars guineans per reforçar la seva selecció, fins el punt que aquests són majoria a la selecció -actualment n’hi ha 16 nascuts a Espanya del total de 25 convocats-.


Un dels primers casos va ser el d’Alberto Edjogo-Owono, exfutbolista nascut a Sabadell i format a la cantera de l’Espanyol. Actualment, exerceix com a periodista de Gol Televisió i acaba de publicar el llibre “Indomable”, un conjunt d’històries dedicades al futbol africà.

Guinea Equatorial és un petit país d’Àfrica meridional amb reserves de petroli i, per tant, possibilitat de tenir recursos econòmics. Va ser una colònia espanyola fins l’any 1968 i, des de llavors, com la majoria de països africans ha estat marcat per la inestabilitat política. Tal com explica Edjogo, és un país que històricament no ha tingut “infraestructures per a formar bons jugadors” i opta per portar jugadors formats a fora per tal de poder competir en el continent.

Tanmateix, la falta de recursos i la inexistència d’una lliga nacional potent no és un fet que passi només a Guinea Equatorial ni molt menys. Altres països veïns com la República Democràtica del Congo, Togo o Gabon tenen el mateix problema i s’han d’abastir de jugadors normalment provinents de les seves antigues metròpolis per completar les seleccions i tenir un nivell competitiu. 

Segons Edjogo, aquesta política ha d’ajudar al desenvolupament futbolístic dels països, ja que competir a un nivell més alt comporta l’arribada de nous patrocinadors i amb això més diners per invertir. Alguns fruits d’aquesta política són l’acadèmia Kano Sports a Guinea o el Vita Club Kinshasa, equips desenvolupats en els seus respectius països que permeten formar a talent local, i que arribi a la selecció, perquè aquesta no depengui únicament del talent que prové d’Europa. 

Tot i que la falta de recursos és un factor explicatiu en alguns països, no explica tots els casos on els jugadors formats a Europa predominen les seleccions africanes. Marroc i Algèria són dos casos clars de potències africanes que es nodreixen de talent exterior per competir al màxim nivell en el curt termini. Això difereix de països com Nigèria o Camerun, que prefereixen competir amb jugadors formats al país. Però, sobretot, és radicalment diferent a Egipte i Sudàfrica, on gairebé tots els jugadors es formen allí i a més juguen a les lligues locals, ja que són competicions amb equips amb diners i que paguen bé els futbolistes.

Europa-Àfrica: un flux bidericcional

Sens dubte, la història recent fa evident que el continent europeu i l’africà estan estretament relacionats. No només pel colonialisme sinó també per la migració. Tal com diu Edjogo, “el futbol és un reflex de la societat”, també a Europa. Això es fa palès observant les convocatòries d’algunes seleccions europees com França, Bèlgica o Països Baixos, on ja és habitual veure com gran quantitat de jugadors són fills d’africans.

Però les seleccions absolutes són només el final del camí del futbol de seleccions. Aquesta imatge ocorre, fins i tot amb més força en les categories inferiors. Per posar un exemple, les seleccions europees que més lluny han arribat al mundial sub-17 han estat França i Països Baixos. Si s’observa la confecció d’aquestes plantilles, la gran majoria estan formades per fills d’africans.

El fet que explica el camí de retorn cap a Àfrica és el moment d’arribada a les seleccions absolutes. Ser internacional absolut amb les seleccions europees és molt difícil, i és una meta que només aconsegueixen els millors jugadors de cada generació. 

Per això, només els jugadors de primer nivell són aquells que representaran a les seleccions europees. Aquells que es troben en un segon esglaó, i tenen la possibilitat de representar una selecció africana, normalment opten per representar al país d’origen de la seva família, ja que allà normalment destacaran per sobre dels jugadors formats a Àfrica.

Aquest fet es demostra veient el valor de mercat dels internacionals per seleccions africanes que han nascut o s’han format a Europa en relació als jugadors formats al propi país que representen.

Tot i aquest domini, prendre la decisió de representar una selecció no és una decisió fàcil, perquè en el moment en què es debuta a nivell absolut amb un combinat nacional només s’és seleccionable per aquell país, fet que tanca la porta a ser internacional per les seleccions europees.

Renunciar a una selecció europea pot significar també renunciar als èxits intercontinentals, ja que les seleccions africanes mai han guanyat cap Mundial absolut, ni tan sols han arribat mai a semifinals. Per això, aquests jugadors han de tenir clar que mai arribaran a representar la selecció europea a nivell absolut o bé poden voler representar el país d’origen de la seva família per qüestions sentimentals. 

Àfrica representa una gran fàbrica de talent per al món del futbol. Tanmateix, qui recull els fruits d’aquest talent és el continent europeu: el gran dominador d’aquest esport en tots els sentits. Per això, molts jugadors d’origen africà intenten retornar al continent part del que es mereix i fer gaudir als seus aficionats amb les seves seleccions.

Un clar exemple d’això és Frederic Kanouté, exjugador del Sevilla i internacional per Mali durant molt anys. Ell no va néixer allà, però tal com narra al pròleg d’”Indomable”, va sentir la necessitat de representar el país de la seva família quan era a les portes de debutar amb la selecció francesa. Havia de retornar a la “mare Àfrica” allò que el continent li havia donat a ell.

Read more

‘Indestructibles’, la mirada més humana de Xavier Aldekoa

Laura Cercós Tuset (@cercos_tuset)

Àfrica és sovint un continent oblidat pels mitjans de comunicació i bàsicament totes les informacions que ens arriben són negatives i victimitzen les seves societats. Una mirada totalment oposada a tot això és la de Xavier Aldekoa en el seu nou llibre Indestructibles (2019). Després de quinze anys cobrint diversos conflictes i temes socials a l’Àfrica, el periodista aconsegueix parlar de les persones que viuen al continent amb totes les seves cares, més enllà de la imatge estereotipada que tenim des d’occident.

Aldekoa va presentar el seu llibre al CCCB la setmana passada amb la immillorable companyia de la periodista Rosa Maria Calaf. Conversant sobre l’ofici de corresponsal, Aldekoa va voler destacar la part bona que Àfrica no ocupi un gran espai en els mitjans de comunicació. «Perd l’interès dels mitjans perquè té menys impacte en Occident, però això també et dóna més temps»

WhatsApp Image 2019-04-12 at 11.12.46

Precisament el temps és un dels pilars que assegura que li han permès treure aquestes històries a la llum. «Amb el temps, el millor que et pot passar és que et tornis invisible i totes aquestes històries comencin a sortir», diu Aldekoa. Això li ha permès escriure un llibre centrat en històries personals, més enllà de les ferides – físiques o no – que arrossegaven els seus personatges. «Volia mostrar que no tots els africans són víctimes», assegurava el periodista, «i fer-ho a través de les emocions, les passions… totes aquestes petites coses ens apropen a Àfrica».

Aquí és on passen les diferents històries que trobareu al llibre:

Durant la presentació, però, va sorgir diversos cops entre el públic el dubte de com és possible aportar una mirada sobre les històries de l’Àfrica deixant de banda els privilegis de l’home blanc. Aldekoa va admetre que sempre té present aquesta situació i que ell, en cap cas, intenta mai «donar veu als africans, perquè ells ja en tenen. Som nosaltres que no els escoltem».

«Indestructibles» és una nova mostra de periodisme literari que dignifica una professió molts cops degradada. Per Aldekoa, és una eina vàlida per traslladar el lector a una altra realitat. «La bellesa de les paraules és una forma de dignificar allò ocorregut, per més horrible que sigui».

Captura

Fes clic a la imatge i desplaçat sobre les portades per saber-ne més.

Read more

George Weah: Amb la presidència entre cella i cella

IGNASI ESTIVILL ASPAS (@estivillcat)

Article en Pdf

El pilota d’or l’any 1995 guanya la primera volta de les eleccions de Libèria

 

George Weah. Per entendre aquest personatge, cal veure primer el seu gol contra el Verona. Últim minut de partit, agafa a la pilota a la seva àrea, i fa barraca a l’altra porteria en només 15 segons. Rapidíssim i molt potent, va superant els obstacles que es va trobant fins a arribar al seu objectiu, amb una determinació impecable. Així és George Weah, que ho té tot de cara per convertir-se en president del seu país.

 

 

George Manneh Weah, nascut l’1 d’octubre de 1966 a Monròvia, Libèria, és considerat el millor futbolista Africà del segle XX. Va ser una de les sensacions a Europa durant els 90, un golejador incansable amb unes condicions físiques privilegiades, que junt amb una tècnica que el feia sortir de qualsevol situació i aquesta determinació i esperit guanyador que tenen els grans atletes, el va fer triomfar a grans equips com el París Sant Germain o el Milà. Tot i els títols i gols, George Weah sempre va ser un futbolista diferent. Va estar sempre implicat amb la situació política del país durant tota la seva etapa com a futbolista (com les dues Guerres Civils Liberianes, celebrades del 89 al 96 i del 99 al 2003), i al 2005, ja es va presentar a les eleccions presidencials del seu país, però va quedar segon. Ha estat els darrers 12 anys fent política i mostrant als habitants del seu país que sap fer més coses a part d’anar darrere d’una pilota, i vol capgirar la situació de Libèria. S’ha tornat a presentar, però el resultat ha estat molt més favorable. Weah i el seu partit Coalition for Democratic Change (CDC) s’han emportat cap a casa la primera volta de les eleccions presidencials, amb uns resultats molt bons que el deixen molt ben col·locat per la segona volta. La tornada serà en unes setmanes, i s’hi manté els resultats, el món veurà el primer futbolista que es converteix en president del govern.

 

Weah va ser criat majoritàriament per la seva àvia en un suburbi als afores de la capital de Libèria, Monròvia, i va viure durant molts anys en situació de pobresa extrema. És per això que Weah es declara com un bon candidat a la presidència, ja que insisteix en què el seu origen el fa més coneixedor i capaç de resoldre els veritables problemes que ataquen al seu país. Cal recordar que Libèria és un país situat a la costa oest africana i que en els últims 25 anys han patit dues guerres civils i una epidèmia d’Ebola, i tot i elegir democràticament al premi Nobel de la pau Ellen Johnson-Sirleaf l’any 2005, encara s’està recuperant el país. Johnson-Sirleaf va guanyar a Weah a les eleccions fa 12 anys ja, i Weah va apreciar públicament la feina que ha fet pel país la seva rival, però creu que no ha estat suficient. Els principals punts del davanter són acabar amb la corrupció, reconstruir el sistema educatiu i sanitari, millorar la situació de la dona en el país i construir el seu propi turisme i agricultura, com va afirmar en una entrevista recent a La Vanguardia.

 

De jugar a Libèria va anar a parar a Camerun, i allà seguia destacant, i Arsene Wenger, que en aquell moment entrenava al Mònaco, el va portar cap a França. Va realitzar bones campanyes, però la seva carrera va ser ascendent, ja que va triomfar més a París i encara més a Milà. Weah sempre ha considerat a l’actual entrenador de l’Arsenal com el seu pare futbolístic, i la Pilota d’or que va guanyar uns anys més tard, li va dedicar a l’entrenador Francès.

wenger

 

 

 

 

 

Després va marxar a París, i va començar a ser un jugador ja reconegut arreu d’Europa. Va formar part del gran París Sant Germain dels 90, on compartia vestuari amb Ginola, Valdo, o Raí, i estaven entrenats per l’entrenador d’origen espanyol Luis Fernandez. Aquest equip va visitar Espanya en més d’una vegada, i va aconseguir eliminar el Barça de Cruyff i es va convertir en la bèstia negra del Madrid durant aquests anys. L’any 1993, a la copa de la UEFA, el PSG va remuntar un 3-1 rebut al Santiago Bernabéu, amb un 4-1 a París que quedarà per a la història, i Weah va fer el primer per guiar al seu equip cap a la victòria.

Un any més tard, Weah i els seus companys encara li tenien ganes al Real Madrid, i els van  eliminar de la Recopa d’Europa. I com no, Weah va tornar a anotar en un dels partits.

 

Weah seguia en un gran estat de forma, i en el seu últim any a la capital Francesa, es va assegurar de demostrar-nos de quina pasta estava fet. Barça i PSG, un duel que tants bons records ens ha deixat als aficionats culers als últims anys, es van enfrontar a la Champions l’any 1995. Aquell cop, no vam sortir tan ben parats, i el Barça va quedar eliminat. Weah va quedar màxim golejador del torneig. Tot i aquestes grans victòries a Europa, Weah mai va poder aixecar cap trofeu europeu. Això sí, la seva etapa a França la va finalitzar amb tres copes i una lliga a la butxaca.

El Milà dels anys 90, un dels millors equips que ha existit mai, va fitxar a George Weah per substituir a Marco Van Basten. I entre el mig any a París i la resta d’any a Milà, va rebre el premi al millor jugador del món, i va ser el primer i únic Africà en aconseguir aquest guardó i el primer no europeu en rebre’l. A Milà va assolir el seu nivell més alt, tot i que va arribar amb 30 anys. Allà va guanyar dues lligues, i com el vídeo a continuació mostra, va tornar boig a les grans defenses italianes dels anys 90.

 

Weah va jugar a un nivell tan alt a Itàlia, que l’any següent de guanyar la pilota d’or, va tornar a ser candidat al títol, i li va discutir el guardó al gran Ronaldo Nazario, però el brasiler va ser el més votat.

 

ronaldo

 

 

 

 

 

 

 

 

Un punt important de la carrera de Weah era la seva selecció nacional. La selecció de Libèria és de les més fluixes d’Àfrica, però Weah mai hi va renunciar, i com també fa ara en política, volia fer el seu país més fort. És el màxim golejador, i es va fer totalment el líder d’aquest equip. Pagava les concentracions i viatges de la selecció durant la seva etapa com a jugador, i va liderar a la selecció cap a la seva única classificació per a una Copa Àfrica. Un exemple d’això és el canvi de posició que va fer a la selecció. Weah, un davanter centre, va acabar jugant de defensa lliure, aquesta posició que s’ha perdut amb els anys i que han ocupat jugadors com Beckenbauer o Koeman, liderant l’equip des de darrere.
Aquest lideratge als terrenys de joc l’ha portat a la seva vida personal, i s’ha convertit en un polític carismàtic arreu del país.

La carrera de Weah divergeix d’altres grans golejadors amb els quals se’l compara, com Samuel Eto’o o Didier Drogba, que estaven en seleccions més importants.
Gustavo López, exjugador del combinat nacional d’argentina, va definir a Eto’o com un jugador més guanyador que Weah, però que el liberià tenia molts més registres futbolístics, i això el convertia segurament, en el millor Africà de tots els temps. Veurem si aconsegueix ser president del seu país, i com gestiona el seu possible mandat.

weah

Read more

El projecte de dansa “Ella poema” arriba a Barcelona

MARINA VINARDELL I TROTA (@Marina_ViTr)

“Ella Poema” és un projecte d’art contemporani amb perspectiva de gènere. A través de la dansa, dotze dones de set països africans diferents reivindiquen el paper de la dona africana com a subjecte empoderat.

“Què és per a tu la por?”. Khoudia Toure ho tenia clar, des dels catorze anys tenia el mateix malson: es trobava sola, enmig del mar, envoltada d’aigua i sense cap referència d’on hi havia terra o altra gent. La Khoudia va néixer al Senegal. És una de les 12 ballarines africanes que participen a “Ella Poema” un projecte engegat per la coreògrafa i ballarina Aida Colmenero Díaz que pretén apoderar la dona africana per a crear referents femenins en la dansa i la creació contemporània.
El Centre Cívic del barri de la Sagrada Família acull del 16 al 18 de desembre una mostra del projecte ”Ella Poema”. Aida Colmenero va oferir dimecres una conferència per explicar l’objectiu del projecte, el procés de creació de la dansa i la seva experiència de treball amb les dones africanes. El projecte està format per una sèrie de curtmetratges i fotografies on les ballarines africanes despleguen el seu art amb una coreografia inspirada en un poema escrit també per una dona. Els assistents a la conferència van poder gaudir de quatre d’aquests impactants curtmetratges, inspirats en els poemes Éxodo d’Ángela Figuera Aymerich, No luz de Paloma Serra; El quitador de miedos de Stella Díaz Varín i Cine mudo de la cubana Fina García Marruz.

La ballarina Khoudia Touré a El quitador de miedos. SIAKA S. TRAORÉ.

La ballarina Khoudia Touré a El quitador de miedos. SIAKA S. TRAORÉ.

Doctora de l’ànima
Aida Colmenero va destacar que l’aspecte més important d’”Ella Poema” és el procés de creació. “Primer de tot, he de conèixer la noia, i després trio quin és el poema adequat per ella”, explica Colmenero. “Una vegada triat, li presento el poema a la ballarina, el traduïm i després comencem a treballar a l’estudi”.
Per tractar el tema a fons, la coreògrafa i la ballarina realitzen un llarg treball d’introspecció. “Em veig com una doctora de l’ànima”, comenta la coreògrafa. “He d’anar excavant a poc a poc per arribar al cor de les noies i poder fer aflorar tot allò que per a elles significa el poema”. Quan Díaz va parlar amb Khoudia Touré sobre la por, la ballarina va dibuixar-se a sí mateixa dins l’aigua. El seu curtmetratge està basat en el seu malson. “Ara la Khoudia ja no té por i ha arribat lluny al món de la dansa”, explica Colmenero.
El projecte d’”Ella Poema” contribueix a l’apoderament de la dona africana. Trenca estereotips i mostra una cara diferent de la feminitat a l’Àfrica. “Les dones africanes pateixen un doble estereotip. Per una banda són africanes i s’associen a la pobresa, per l’altra, són dones i no escapen a tots els estereotips de gènere”, comenta. “Ella Poema” mostra una imatge diferent de la dona i la feminitat africana i reivindica el paper de la dona des d’una visió feminista. “Una imatge que a Espanya no ven”, es queixa la coreògrafa. Coincidint amb el Dia Internacional contra la Violència Masclista, el Centre Cívic de Sagrada Família acollirà el pròxim 24 de novembre l’espectacle El quitador de miedos, i del 22 de novembre al 18 de desembre una exposició fotogràfica sobre el projecte “Ella Poema”.

Marie Agnes Gomis representant El quitador de mideos. SIAKA S. TRAORÉ.

Marie Agnes Gomis representant El quitador de mideos. SIAKA S. TRAORÉ.

 

Descarrega’t l’article en PDF fent click a aquest enllaç.

Read more

Uso de cookies

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.

ACEPTAR
Aviso de cookies