Les teràpies virtuals socorren a les persones amb problemes amb les drogues

Milers d’addictes en rehabilitació es queden sense el seu support principal

Les teràpies de grup ajuden a sentir-se units a la resta de persones dependents/ Flickr

La situació d’estat d’alarma decretada pel govern espanyol ha alterat la funció de la majoria de centres dedicats al tractament de l’addicció a l’alcohol i les drogues. Segons el Pla Nacional sobre Drogues, prop de 50.000 persones estan admeses a tractament per problemes amb les drogues a tota Espanya. Les persones addictes a les drogues requereixen, en la majoria dels casos, un tractament presencial continuat com són les teràpies de grup, difícils de seguir a causa del confinament. Això suposa que aquestes persones que es queden sense la seva principal eina d’ajuda hagin de recórrer a mesures alternatives i no presencials.

La Casa Bloc, un centre de tractament per a l’addicció a les drogues que fa més de 30 anys que es dedica a ajudar a persones amb problemes de dependència, roman tancat des que es va decretar l’estat d’alarma. Malgrat això, els seus afegeix Pardo.responsables continuen esforçant-se per poder seguir oferint pràcticament tots els serveis als seus pacients. “Continuem amb les visites individuals, les teràpies de grup i els tallers, l’única diferència és que ho fem online”, explica la responsable de l’equip terapèutic, Montse Pardo, que no pot evitar mostrar la seva preocupació per una situació que no se sap quant durarà. “De moment, però, ens centrem en els pacients que ja estaven rebent tractament amb nosaltres, perquè és complicat començar un tractament des de zero sense l’assistència presencial”, afegeix Pardo

Les persones addictes a les drogues s’enfronten soles a la seva rehabilitació/ Julian Zee – Flickr

En Julián fa tres mesos que va deixar de consumir drogues, i com moltes altres persones en la seva situació, el confinament ha suposat un xoc amb els seus plans. “Quan va començar el confinament em vaig sentir perdut i amb por. Després de dos mesos de caos, ja començava a estar bé, i de sobte em trobo sense poder anar a teràpia i sense poder seguir amb el meu programa de recuperació”, explica. I és que sembla que la rutina és el millor aliat per a seguir amb el procés de desintoxicació: “Estic trobant el meu ritme, he començat a treballar des de casa, surto a passejar tres vegades al dia amb el meu gos i estic menjant sa”, diu. El problema, però, és que no pot accedir a les teràpies virtuals: “No puc fer reunions online perquè no tinc wifi, així que faig teràpia individual telefònica”.

L’associació Narcòtics Anònims també pateix les mesures de l’estat d’alarma. Aquesta entitat lluita des de fa més de 50 anys amb el problema de la dependència a les drogues amb reunions que se celebren cada dia a la ciutat de Barcelona i arreu del món. A diferència d’altres associacions, Narcòtics Anònimsfunciona sense professionals, ja que són els propis addictes els que organitzen les reunions seguint unes pautes desenvolupades per altres homes i dones que ja han superat la dependència. 

Però la seva força rau en el contacte. “Hem passat molt de temps sols i aïllats. En recuperació necessitem estar junts. La força del grup és el que ens ajuda a mantenir-nos nets”, explica Manuel A., membre de l’associació des de fa més de 18 anys i encarregat de les relacions públiques. La situació actual els està afectant molt, ja que la seva dinàmica de treball es basa principalment en unes teràpies de grup que s’han hagut de suspendre. “Hem hagut d’improvisar sobre la marxa i reforçar una eina que ja utilitzàvem, encara que de manera més puntual, com són les reunions virtuals”. Aquestes reunions són la principal ajuda que tenen els integrants de l’associació, però, què passa amb les persones que volen començar ara a assistir a reunions? “Són benvinguts i els hem indicat com participar en les nostres reunions virtuals. És molt senzill. De totes maneres, les crides de persones interessades a participar en les nostres reunions no han augmentat des que s’ha declarat l’estat d’alarma”, afirma.

Read more

Quan fer esport deixa de ser saludable

L’adrenalina i la imatge física converteix la runnorèxia en un dels trastorns del segle XXI.

Read more

El consum excessiu de sucre: un hàbit o una addicció?

El ciutadà mitjà ingereix diàriament el doble de la quantitat de sucre recomanda.

Read more

Més enllà de l’abús: l’addicció

Diferències i paral·lelismes entre les socioaddiccions i les drogodependències

Read more

El perill de la primera copa

Com es viu el tractament de l’alcoholisme i la seva rehabilitació

Read more

Quan el metge està malalt

FRANCESC MILLAN (@francescmillan4) i PAULA PEDREO (@paula_pedrero)

Descarrega’t l’article en PDF

Els trastorns mentals en els professionals sanitaris

Dolor, patiment, malaltia i mort són conceptes que conviuen amb els professionals mèdics. Dia a dia, la pressió d’una feina massa exigent i amb una gran càrrega emocional acaba passant factura. És per això que un de cada deu metges desenvolupa un o més trastorns mentals al llarg de la seva carrera professional.

Els metges també emmalalteixen. De fet, ho fan tant o més que els seus pacients i, tot i això, sembla que molts cops no es tingui en compte. Els trastorns mentals i addictius són problemes freqüents, i, en molts casos, la síndrome burnout (o síndrome del metge cremat) n’és el seu desencadenant. Esquizofrènia, depressió o alcoholisme són algunes de les patologies que poden ocasionar-se en el burnout. I és que aquesta síndrome, present també en altres professions, fa referència a l’estrès i a la fatiga propis de feines de gran responsabilitats i encarades al servei públic. No obstant això, el col·lectiu sanitari és un dels que més pateix els seus efectes; i és que el ritme frenètic dels hospitals s’estableix com un dels hàbitats idonis per “cremar-se” i caure en el parany d’aquesta síndrome.

Metge pel metgegran

La figura del metge malalt passa desapercebuda per a la majoria. A la foto, l’actor Cristòbal Galera escenifica la síndrome del metge cremat. F.M/P.P

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Una professió que crema
En els últims anys ha sorgit la figura del metge pel metge en centres mèdics que tracten únicament a professionals de la salut. La Clínica Galatea, a Barcelona, és una de les pioneres.

Ser metge no és fàcil. Diversos estudis demostren que més del 12% dels professionals mèdics desenvolupen un o més episodis psicopatològics i/o addictius al llarg de la seva vida. Principalment, això és a causa de les tasques de màxima responsabilitat que han d’assumir, i a un important component emocional implícit (estan molt a prop del patiment humà i l’angoixa de pacients i familiars).

A tot això, cal sumar-hi les poques hores de descans, la necessitat de formació acadèmica contínua per estar actualitzats i la facilitat d’endur-se els problemes laborals a l’entorn familiar.

L’ansietat que tots aquests factors configuren no es tracta i, en la major part d’ocasions, passa per alt fins al punt de desencadenar trastorns mentals que s’agreugen amb el pas del temps.

L’M.C.F és un testimoni, una metgessa de 52 anys que en fa quinze va patir una crisi hipertensiva a causa d’un excés d’angoixa i que, amb els anys, ha acabat desencadenant un trastorn bipolar. En el seu cas, els primers símptomes van aparèixer quan havia de combinar llargues jornades laborals (amb guàrdies de vint-i-quatre hores) amb la responsabilitat que implica tenir dos fills petits i tirar endavant una família.

Les addiccions també hi juguen un rol important. Majoritàriament, sorgeixen per tal de pal·liar els efectes d’aquest estrès continu. A més, l’alta disponibilitat de fàrmacs amb gran potencial addictiu com els psicofàrmacs i els analgèsics, facilita l’automedicació, l’abús i el retard en la demanda d’ajuda. No és estrany, doncs, trobar casos d’anestesistes que, desbordats per l’ansietat del seu ofici, s’autoinjecten mòrfics per tal de continuar amb el seu dia a dia.

El metge com a pacient
Per al metge, ser pacient tampoc és fàcil. En els últims anys s’ha evidenciat que els professionals sanitaris, en la majoria dels casos, no actuen degudament com a pacients quan estan malalts. Quan es tracta de trastorns mentals això s’agreuja, ja que tot i ser conscients del problema, la por, el sentiment de culpa i l’estigmatització social de la mateixa malaltia fan que els metges acostumin a negar-la o ocultar-la.

Quan un metge renuncia a buscar solucions eficaces al seu problema, la seva conducta va més enllà de perjudicar l’àmbit estrictament personal per convertir-se en una qüestió que afecta el benestar públic per les conseqüències que pot arribar a ocasionar als seus pacients.

De fet, el col·lectiu sanitari es troba entre la població que rep una menor atenció sanitària, ja sigui per autosuficiència, per la negació de les pròpies malalties, per consultes espontànies als companys o per altres motius. A més, la relació terapèutica que s’estableix entre els metges no acostuma a ser la més adequada atès que no segueix la pràctica clínica habitual.

Tal i com explica Montserrat Martínez, infermera i responsable del Programa RETORN, “en un primer moment el metge malalt s’adreça a la institució on treballa i fa consultes de passadís als seus companys de feina. En aquests casos, demana consell a un especialista i, a partir de les seves recomanacions, es fa la pròpia recepta”. D’aquesta manera, no hi ha cap seguiment real del problema i el metge malalt és el que s’acaba autotractant, molts cops de manera equívoca. Això acaba essent un perill per a una bona praxis professional.

Per altra banda, els prejudicis sobre les patologies mentals juguen un paper molt important en la negació de la malaltia. “Cal tenir en compte que no és igual anar al cardiòleg que anar al psiquiatre ja que els trastorns mentals encara avui van acompanyats d’un estigma que els dóna una connotació negativa”, afirma Martínez. Això fa que els metges no se sentin còmodes essent tractats al centre on treballen. “Tan sols el fet d’estar a la sala d’espera de l’ala de psiquiatria ja és vist de forma pejorativa per la resta de companys de l’hospital”.

Per la seva banda, M.T.E té molt clar que tenir una malaltia mental no és fàcil per a ningú. “Penso que és un tema tabú i que la gent que té un malalt mental a la família més aviat l’amaga. Tot i això, els trastorns mentals són cada cop més freqüents dins la nostra societat”. Les aspiracions laborals també accentuen més del compte aquest estigma. I és que patir una malaltia d’aquesta índole suposa una desconfiança dels companys d’ofici. En diversos casos, alguns professionals mèdics mai s’han pogut desempallegar l’etiqueta de “malalts”, tot i portar molt temps recuperats. El Dr. Albert Mariné, psiquiatre laboral de l’Hospital Parc Taulí de Sabadell, sosté que “les malalties mentals es relacionen amb el fet que la persona no pot exercir la seva professió”.

El secret d’estar malalt
La confidencialitat es converteix en un aspecte crucial per a molts dels metges malalts. Així, la Fundació Galatea, un centre mèdic encarat a atendre al col·lectiu sanitari amb problemes de salut mental i a facilitar la seva reinserció laboral, es presenta com l’espai idoni per a la recuperació d’aquests metges “cremats”, ja que garanteix la màxima discreció.

El secretisme que envolta la clínica és tal que cap metge dóna el seu nom real quan hi ingressa com a pacient. D’aquesta manera, l’historial mèdic del metge, ara pacient, no consta enlloc.

El Centre Galatea no només destaca per això. A banda de ser l’única clínica d’aquestes característiques que hi ha en tot Espanya, és una de les poques que trobem a Europa i, per tant, una de les pioneres en aquest tipus de tractaments.

Els avantatges per la cura dels metges malalts són amplis. Antoni Calvo, director de la Fundació Galatea, explica que és molt més fàcil tractar el col·lectiu sanitari en un espai on tots els pacients són professionals de la salut. “Això facilita les coses, ja que el metge malalt sent que no és l’únic, sinó un més”. En aquest context, al metge, li és més fàcil acceptar el canvi de rol: deixa de ser un professional de la salut per convertir-se en usuari.

No obstant això, no tots ho acaben aconseguint; i, en molts casos, el metge mai deixa de tenir present la seva professió i la seva autosuficiència. Aquest és el cas de D.T.E, pediatra de 57 anys i amb un TOC lleu i símptomes clars de depressió per la mort recent del seu exmarit i els conseqüents problemes psicològics del seu fill petit.

Arran d’aquesta situació i aconsellada per un dels seus companys de feina, va assistir a una teràpia de grup del Centre Galatea. Tantmateix, no va seguir els consells del psiquiatre del centre. “Em van receptar antidepressius, però jo vaig decidir no prendre-me’ls ja que vaig considerar que això no m’ajudaria a canviar la realitat del meu fill, que havia deixat d’anar a escola”.

La salut dels que ens curen
Casos com el del pilot de Germanwings reobren el debat sobre el control de la salut dels treballadors amb gran responsabilitat laboral, com els pilots o els metges. Vetllar pel seu benestar és crucial per assegurar el comfort de tota una societat.

Centres d’assistència psicològica com la Clínica Galatea signifiquen una segona oportunitat per a tots aquells professionals mèdics que, havent patit algun problema mental, busquen tornar a exercir amb total normalitat. Garantir la seva salut és garantir la nostra.

Read more

En mans dels telèfons intel·ligents

MERITXELL BATLLE, SÍLVIA CASTELLANOS I JUDIT LÓPEZ (@JuditLopez20)

Descarrega’t l’article en PDF

Les noves tecnologies s’han introduït tan ràpid a les nostres vides que n’hem normalitzat l’ús. Sense adonar-nos-en s’han convertit en un element imprescindible per al nostre dia a dia, tant a nivell personal com professional.

Les relacions cara a cara s’han deixat de banda per passar a la comunicació virtual.

Any 2000: al món hi ha 700 milions de línies mòbil. Any 2007: l’empresa Apple llança el primer smartphone tàctil al mercat. Any 2015: al món hi ha 7.000 milions de línies mòbil, el mateix que habitants al planeta.

La rapidesa amb què tot això s’ha produït ha creat la necessitat i l’afany de viure connectats. Anar caminant pel carrer consultant el Facebook o revisar el correu electrònic quan estàs de vacances són alguns dels primers indicis d’aquesta dependència.

L’expert en comunicació i autor del llibre Dieta Digital, Jordi Romañach, afirma que el component addictiu dels mòbils i les xarxes socials es troba en el fet que ens permeten molt fàcilment ser algú en cada moment de la nostra vida quotidiana, i això ens proporciona satisfacció. Tot i això, apunta que ens han convertit a la vegada en “esclaus”, ja que “la tecnologia s’ha convertit en el centre de tot, quan és la persona qui hauria de ser al centre”.

Per exemple, quant tardes a mirar el mòbil un cop ha sonat el despertador? En els 15 primers minuts després d’aixecar-se, més de la meitat de la població espanyola amb smartphone ja l’ha revisat. I si allarguem aquest interval a una hora, el percentatge augmenta fins al 88%. Aquestes dades, doncs, demostren el gran ús del telèfon intel·ligent a Espanya, on l’índex de penetració és del 85%, situant-se així com a segon país d’Europa i el quart a nivell mundial, només per sota de Singapur, Corea del Sud i Noruega. Ara bé, ens hem parat a pensar en els possibles efectes negatius d’aquest ús excessiu?

Els perills
Els efectes més immediats d’un mal ús del mòbil són tots aquells que afecten les relacions socials. Segons els psicòlegs poden anar des de dificultats per expressar-se cara a cara o per conèixer noves persones fins a separacions de parella. Normalment els addictes acostumen a ser persones introvertides que s’aïllen del món real. Acomiadaments o males notes són algunes de les conseqüències.

Però això no és tot. Si l’addicció s’allarga es pot arribar a conseqüències més severes. James Grellier, investigador i epidemiòleg del CREAL (Centre de Recerca en Epidemiologia Ambiental), estudia els efectes que els mòbils produeixen en la salut. Grellier afirma que el més comú a curt termini és adoptar males postures, sobretot a l’esquena. Les noves tecnologies han creat noves patologies, entre elles la que es coneix com a Whatsappitis, una tendinitis dels dits polzes a causa de l’ús del mòbil. Com qualsevol addicció ens pot produir suor, nerviosisme, marejos i angoixa. I si mirem a més llarg termini, també poden sorgir problemes a la vista o fins i tot alguns científics barallen la hipòtesi que les ones poden produir càncer.

Nadius digitals
Els joves són el sector més vulnerable davant les noves tecnologies, sobretot aquells que pateixen problemes d’autoestima, males relacions amb la família o algun tipus d’aïllament, segons explica el psicòleg Marc Masip, creador d’un programa de desintoxicació tecnològica. Els adolescents s’han acostumat a utilitzar els mòbils pràcticament per a tot i sembla que no són conscients dels riscos que pot comportar. Per exemple, tot allò que pengem a la xarxa ja no és propietat nostra, tot allò que diem i fem queda registrat en una base de dades. La privacitat ha desaparegut en el món d’Internet.

És innegable que els nens nascuts a partir de l’any 2000, els anomenats nadius digitals, tenen una percepció de la vida diferent de la resta. Segons Romañach, les persones nascudes al segle XX tenim una concepció ben diferenciada de la vida real i virtual; aquests nens no són capaços de distingir-les, seran joves que dominaran les tecnologies a la perfecció però que podran trobar-se perduts en les relacions cara a cara. La societat no sap on és el límit d’aquests aparells a causa de la rapidesa amb què s’han incorporat en les nostres vides. L’autor de Dieta Digital fa una comparació entre un nen amb un cigarret o una cervesa i amb un smartphone. Tot són addiccions, però nosaltres les percebem diferent.

Desintoxiquem-nos!
Per tractar aquest tipus d’addiccions 2.0 han sorgit programes com Desconnect@, creat per Marc Masip, en els quals s’ajuda els enganxats a fer un bon ús de les tecnologies. “Només cal sortir al carrer per veure que la necessitat és real”, afirma Masip. Des del programa es fan teràpies amb adolescents i adults centrades en la comunicació cara a cara i en la conscienciació dels joves per tal que vegin de nou que la tecnologia és únicament una eina, un mitjà, i no un fi.

El boom tecnològic és tan nou que ni tan sols els experts es posen d’acord per determinar-ne els possibles efectes. Si més no, està clar que a llarg termini tindrà conseqüències, que ara per ara són interrogants. És per això que els científics estan posant en marxa estudis per tal d’aïllar les incògnites que envolten aquest món. Un exemple n’és GERoNiMO, en el qual investigadors de tot Europa, entre ells James Grellier, intenten determinar la incidència de les ones en la nostra salut, i comparar-ho amb l’ús que fem dels smartphones. També l’OMS està interessada en el tema, i ha encarregat un estudi per l’any 2016 en el qual intentarà determinar si l’excessiu ús del mòbil pot arribar a produir càncer. Encara que no estiguin identificats, els efectes socials ja podríem dir que són evidents i hauríem d’intentar evitar-los. Per aconseguir-ho, segons Masip, ens queda una cosa pendent: “fer un pas tecnològic enrere per fer-ne tres endavant com a societat”.

L’expert: James Grellier

Investigador en epidemiologia ambiental. Katarzyna Grellier

Investigador en epidemiologia ambiental. Katarzyna Grellier

A través del programa europeu GERoNiMO, l’epidemiòleg James Grellier estudia els efectes en la salut que poden produir els camps electromagnètics dels mòbils.

A quins efectes a curt termini ens exposem quan utilitzem mòbils o tauletes?
No hi ha evidències que els smartphones tinguin efectes nocius en la salut. El que sí que s’ha estudiat és que els telèfons mòbils funcionen per escalfor i, conseqüentment, quan truquem es produeix un escalfament del cervell i de l’orella. Un altre possible efecte és el detriment de la qualitat del son. És degut al predomini de la llum blava en les pantalles dels dispositius mòbils, que afecta de manera negativa el cervell.

I a llarg termini?
L’estudi Interphone conclou que un dels possibles efectes podria ser el càncer. No obstant això, no ho podem afirmar amb certesa. El que sí que sabem és que qui utilitzi més el mòbil té un risc més alt de patir tumors cerebrals perquè augmenta la quantitat de radiació que entra al cervell.

I si parlem de nens?
Tenen l’os del crani molt més fi, i per tant, l’efecte de la radiació i l’escalfor és més intens si s’apropa el telèfon al cervell. D’aquesta manera, la dosi que entra al cervell és més alta en un nen que en un adult. A més, el seu organisme està creixent, per això tenen més risc de desenvolupar canvis en el seu cos.

Com es pot reduir?
Tot depèn de la dosi. Si utilitzem mans lliures, altaveus o només ens comuniquem per missatgeria, l’exposició a les ones és mínima.

Read more

Uso de cookies

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.

ACEPTAR
Aviso de cookies