Micromasclismes o masclismes invisibilitzats?

Avui dia encara hi ha moltes formes del masclisme que es mostren de manera subtil, però que no per això s’han de menystenir

Un reportatge de: Cristina Batlle i Anna Reig

“Quin vestit més curt. Tapa’t una mica! Deixa alguna cosa a la imaginació. Estàs massa prima, menja més, ets tot ossos. Estàs massa gorda. No mengis tant. Fes alguna dieta. Quin cul! Fiu fiu! Ei, perquè vas sola? Ja tens nòvio? Tu ets l’esposa de qui? Encara no tens fills? Ets molt autoritària. No tens prou caràcter. Sigues més femenina, més educada, més elegant”. Quina dona no haurà escoltat algun d’aquests comentaris? Són moltes les situacions de la vida quotidiana en què les actituds masclistes s’accepten amb normalitat, fins i tot per part de les dones.

Els solem anomenar “micromasclismes” o “masclismes invisibles”, ja que són aquelles formes de violència que es mostren de manera menys explícita o que fins i tot estan camuflades. Tot i això, són aquests comportaments i la seva normalització el que perpetua el sistema patriarcal i justifica altres tipus de violència més greu.

Aquestes actituds mostren fins a quin punt el masclisme s’arrela a la nostra societat i a la nostra forma de veure el món. És necessari visibilitzar aquestes dificultats, discriminacions i formes de violència que pateixen les dones habitualment, i a les quals no es presta prou atenció. Es tracta d’un problema estructural de la societat, però tot i això, no se’n parla suficientment. Per tant, el primer pas per a fer-los visibles és ser-ne conscients i parlar-ne. Tal com va dir l’escriptora i activista feminista Victoria Sau: “El llenguatge, la paraula, és una forma més de poder, una de les moltes que ens ha estat prohibides”. 

Els masclismes invisibilitzats contribueixen a exercir el control i la violència contra les dones. Són la base i la justificació de la violència de gènere que se’ns fa visible amb els abusos sexuals, les violacions i els assassinats. Són l’origen i el camí que porta als feminicidis. Una forma d’il·lustrar com aquesta part menys visible del masclisme sustenta la part visible és a través de la «piràmide de la violència de gènere».

La «pseudoigualtat»

Avui dia, generalment és mal vist o “políticament incorrecte” considerar-se públicament masclista o defensar el “masclisme”, és a dir, acceptar obertament la superioritat de l’home envers la dona. Ningú posa en dubte que les dones puguin votar o treballar fora de casa, però la societat patriarcal segueix viva. Ens trobem en un estat de  “pseudoigualtat”, és a dir, hi ha igualtat en el discurs, però no en la pràctica. L’escriptora Núria Varela, al llibre Feminismo para principiantes, explica que al llarg de la història s’ha produït una manipulació dels drets i els poders de les dones: “Per exemple, quan el feminisme va començar a exigir igual representació en política, es va col·locar a dones a les llistes electorals, però en les posicions del final, així se sabia que anaven a ser escollides. […] Un altre exemple es el que passa actualment a les societats occidentals. Les dones han aconseguit el dretn a la educació i al treball, però la majoria de les que treballen fora de casa seva […] continuen encarregant-se majoritàriament del treball domèstic i de la cura dels fills”.

Els estereotips de gènere

Els estereotips són masclisme en ells mateixos, consoliden i perpetuen la desigualtat”, afirma Júlia Mas, sociòloga feminista i cofundadora del projecte «Ella». Des de que som nens, anem rebent tot de imputs que fomenten la desigualtat entre homes i dones. Tant des de l’escola, des de la família o des dels mitjans de comunicació. Trobem dos focus principals: la imatge de la dona basada en la bellesa i els rols de gènere. Per exemple, a l’escola, la majoria de nens juguen a futbol ocupant tot el pati, en canvi, les nenes juguen en un racó. Mentre les nenes juguen a «cuinetes», els nens juguen a fer de «superherois». A més, clarament les tasques domèstiques de la llar històricament sempre han estat associades a la dona, la qual cosa es reflecteix per exemple, en els anuncis de productes de neteja.

Les dones es veuen sotmeses a una cosificació constant, la qual cosa provoca que el seu aspecte físic sigui una de les seves preocupacions més grans. S’han de complir uns cànons de bellesa irreals, que veiem constantment reflectits en els anuncis, les pel·lícules o els programes de televisió. És veritat que també afecten al gènere masculí, però la pressió per assolir-los és més forta en les dones. L’escriptora Bel Olid, al llibre Feminisme de butxaca, denuncia: “No hi ha comparació possible entre la quantitat de dones “guapes” i homes “guapos” que veiem al cap del dia a la televisió, la publicitat o el cine. Dels models de dona que veiem als mitjans, la proporció de dones que no semblen models de passarel·la és ínfima”. Moltes vegades les dones són jutjades pel seu aspecte físic, mentre que els homes per les seves habilitats i la seva intel·ligència.

Aquest ideal inassolible de bellesa (ex. no tenir estries ni cel·lulitis, tenir un cos totalment depilat i esvelt, un rostre sense cap arruga ni imperfecció, etc.) provoca molts complexos entre el gènere femení. Això és reflexteix en què el 90% de les persones que pateixen trastorns alimentaris són noies joves, i el 88% de les persones que recorren a la cirurgia estètica a Espanya també són dones. Núria Varela declara: “No s’obliga a cap dona a fer-se una operació de cirurgia estètica o a passar gana, simplement es rebutja a qui no encaixa en el model imposat”. 

Cap a la visibilització

Davant de tot el que hem vist, quina és la solució? Segons Raquel Gómez, psicòloga de violències masclistes al Centre Jove d’Atenció a les Sexualitatshi ha una part de la societat que sap que existeixen (els masclismes invisibilitzats), però que la seva funció és negar-los perquè es perpetuïn. Per això és important que hi hagi polítiques i accions, perquè la societat sigui conscient que es tracta d’un problema estructural”. És a dir, cal voluntat política, recursos econòmics i gent formada per incorporar la perspectiva de gènere a tots els àmbits de la nostra vida. Ens queda molt camí per recórrer, però la lluita per la igualtat no ha de ser només de les dones, ha de ser la lluita de totes i de tots. 

Read more

Desestimació crònica del cinema fet per dones

Orsolya Gazdagi & Sara Gómez Alburquerque

Fa un mes que es va estrenar al cinema «Birds of Prey», l’última adaptació de DC Còmics a la gran pantalla. Presentada com un spin-off de «Suicide Squad» (2016), la pel·lícula narra les peripècies de Harley Quinn després de la seva ruptura amb el Joker, i els seus esforços per demostrar al món (i a ella mateixa) que és molt més que la núvia del Príncep Pallasso del Crim. A més de l’emancipació de Harley d’una relació tòxica, la cinta traspua sororitat, mostrant l’aliança entre cinc dones diametralment oposades que es veuen obligades a unir les seves forces per acabar amb el vilà de torn – es tracta d’una pel·lícula d’acció, al cap i a la fi.

Per important i oportú que sigui el missatge que transmet la història, és encara més important qui la conta. Dirigida per Cathy Yan, escrita per Christina Hodson i protagonitzada per Margot Robbie, Jurnee Smollett-Bell, Mary Elizabeth Winstead, Rosie Perez i Ella Jay Blasco, «Birds of Prey» inclou a les dones en cada graó del procés creatiu i demostra que les pel·lícules de súper-herois no són propietat exclusiva del gènere masculí.

La presentació mundial a Londres de «Birds of Prey» amb la seva directora Harley Quinn els actors (majorment dones). FOTO: David Dettman

Encara que fresca, divertida, amb un missatge empoderant i molta acció, la cinta va comptar amb una resposta més negativa de l’esperada a la seva estrena. Després de la seva primera setmana de projecció es va convertir en la pel·lícula de DC menys taquillera, i mitjans com Variety i Deadline la van titllar de «decebedora» i un «fracàs», malgrat hacer recaptat 81 milions de dòlars a nivell global durant els seus primer dies. D’altra banda, segons Comic Book Resources, el 90% de les crítiques negatives provenien d’homes els quals, per alguna raó, es van obstinar a creure que «Birds of Prey» era una pel·lícula anti-homes, i li van fer boicot negant-se a veure-la als cinemes.

Una cosa semblant va ocórrer el desembre passat quan es va estrenar «Little Women», l’adaptació de la directora Greta Gerwig de la novel·la de Louisa May Alcott. Amb un equip tècnic compost en la seva majoria per dones, el filme no va aconseguir desfer-se dels prejudicis que la qualifiquen de ser una pel·lícula «per noies». Ni en els Golden Globes ni en els Oscar va estar nominada a «Millor Pel·lícula» o «Millor Direcció», quan a Rotten Tomatoes va obtenir una valoració positiva del 97%. Sembla com si les pel·lícules sobre homes, dirigides per homes i protagonitzades per homes siguin considerades com cinema estàndard, mentre que les pel·lícules de dones cauen en una categoria diferent i, pel que sembla, pitjor.

La pel·lícula dirigida per la directora Greta Gerwig «Little Women» guanya l’Oscar a millor vestuari, una de les seves sis nominacions.

El drama «The Farewell» reflecteix amb molta destresa les complicades dinàmiques d’una familia xinesa-estadounidenca, basades en la pròpia experiència de la directora i guionista del film, Lulu Wang. La crítica es va desfer en elogis cap a Wang i va lloar l’actuació de les actrius Awkwafina i Zhao Shuzhen. Però tot això no va impedir als membres de l’Acadèmia passar-la per alt a l’hora de decidir les nominacions. Per què? Una pel·lícula indie i una directora poc coneguda poden ser els motius d’aquesta «negligència». Però «Whiplash» (2014) entra dins d’aquests paràmetres i, tot i així, va aconseguir la cobejada nominació a «Millor Pel·lícula». Però «The Farewell», a part de ser una pel·lícula indie, compta amb una directora poc coneguda a més de racialitzada, i la trama es desenvolupa majorment en mandarí. Obstacles, pel que sembla, insalvables – però només si el títol no és «Parasite».

Lulu Wang posa amb els premis guanyats als 35th Film Independent Spirit Awards a millor pel·lícula per «The Farewell» i a la millor actriu de suport, que va acceptar en nom de Zhao Shuzhen. FOTO: REUTERS/Lucas Jackson

Aquests exemples mostren una conjuntura discriminatòria i escrupulosa plasmada en tots els contextos que inclouen una activitat creativa. És inqüestionable com la presència femenina en l’elit de la producció cinematogràfica és abundant però insignificant a la mateixa vegada. Els grans mites del cinema tenen nom i cognoms masculins. Aquest fet desemmascara la inherent i imposada exclusió de les dones envers les apreciacions i valoracions més significatives. I és que per molt que una dona crea productes audiovisuals de gran impacte i qualitat, sense haver de demostrar que estan per sobre de ningú, sinó seguint els seus propis principis i anhels, no se li contempla o admira de manera igual a un home. 

Fa més de deu anys des de l’única edició dels Oscars on una dona va guanyar el premi a Millor Direcció. L’actriu i cantant Barbra Streisand anunciaria com la directora Kathryn Bigelow obtindria un inesperat i merescut guardó que obriria una nova etapa en l’entramat hollywoodenc i cinematogràfic internacional. La inèdita gesta no s’ha tornat a repetir. Als 92 anys d’història dels Premis de l’Acadèmia, només cinc dones han estat mai nominades a la millor directora.

Aquest any el panorama era especialment polèmic perquè les dones van dominar les llistes del top-10 i les converses al voltant dels premis. Les ja mencionades «Little Women» de Greta Gerwig, «The Farewell» de Lulu Wang i altres com «Hustlers» de Loust Scafari o «Portrait of a Lady on Fire» de Céline Sciamma van classificar-se de manera coherent entre les pel·lícules de més èxit de la crítica de l’any, però no van assolir els llocs privilegiats de reconeixement.

El tarannà que enalteix el talent masculí ho continua eclipsant tot i no deixa espai per tal que la llum femenina brilli amb una intensitat equivalent, idèntica. Però, avui en dia el got es pot veure mig ple o mig buit. Segons un estudi recent de la Universitat de el Sud de Califòrnia, d’entre els 114 directors de les 100 pel·lícules més taquilleres del 2019, només 12 van ser dones (10,6%), enfront de 102 homes (89,4%). No obstant això, aquest 10,6% és més del doble de la xifra registrada al 2018 (4,5%).

A més, les directores femenines reben moltes menys oportunitats de dirigir una segona pel·lícula que els seus homòlegs masculins. Segons l’Institut Annenberg, les dones van dirigir només el 4% de les 1200 millors pel·lícules del 2007 al 2018. D’aquestes directores, només el 17,4% havien arribat a dirigir una altra pel·lícula més enllà del seu llargmetratge (el 13% va dirigir un segon, el 2,2% el tercer). , i el 2,2% el quart). Per contra, el 45,7% dels homes que van fer una pel·lícula superior en l’última dècada havien arribat a dirigir més pel·lícules després del debut en llargmetratge (21% el segon, 13,1% el tercer, 6,2% el quart i 5,5% el cinquè o més).

Annenberg Inclusion Initiative mostra les diferències d’oportunitats de carrera de directores masculines i femenines. FONT: USC Annenberg Inclusion Initiative.

Altres casos que exemplifiquen el potencial i la manca de justícia i atenció que reben les directores & actrius a la indústria del cinema són els de: Sofia Coppola, qui no dirigeix un film des del 2017, però és, sens dubte, una directora amb molt a dir sobre les relacions humanes, tal com va demostrar amb «Lost in Translation», la seva segona cinta -nominada a Millor Pel·lícula i Millor Direcció en els Óscar i premi a Millor Guió, a més de guanyar el de Millor Pel·lícula en els Globus d’Or-; o Lynne Ramsay, qui va rebre un ovació dempeus de set minuts quan la seva pel·lícula «You Were Never Really Here» va ser estrenada al Festival de Cinema de Canes el 27 de maig del 2017.

Hollywood ha contret un deute amb les dones de la indústria equiparable al de la desigualtat salarial contra la qual les actrius porten lluitant anys. Les històries explicades per dones i protagonitzades per elles mateixes continuen sent relats amb missatges i moralitats que poden apel·lar a tothom. Tan sols s’han d’interioritzar sense cap tipus de prejudici. I gaudir-les.

Read more

Feminismes, en plural

El passat dimecres, a l’Auditori del Campus de Ciutadella de la Universitat Pompeu Fabra es va parlar de feminisme interseccional. En el marc de la Setmana de la igualtat, deba-t.org va organitzar una taula rodona amb la participació de Desirée Bela-Lobedde, activista afrofeminista i comunicadora, Míriam Hatibi, consultora de comunicació i Jessica Sala, advocada i activista de l’Asociació Guineo Catalana Bisilia. Però, faltava una quarta ponent. La periodista Anna Pacheco no va poder assistir a l’acte tal i com estava previst per “el ciberassetjament que ha patit a les xarxes socials en els darrers dies”, segons va comunicar la Olympia Arango, moderadora de la taula.

Què és el feminisme interseccional?

La paraula interseccionalitat fa referència al fenomen pel qual cada persona pateix opressió o ostenta privilegi en base a la seva pertinença a diferents categories socials, entre les quals trobem gènere, raça, classe, ètnia, discapacitat, sexualitat, religió, etc. Segons aquest enfocament, la relació entre les múltiples identitats d’una persona té més importància que cadascuna d’elles de manera individual i aïllada.

Així doncs, el feminisme interseccional és un feminisme que lluita pels drets de totes les dones, però sense oblidar que una dona blanca, cisheterosexual, amb poder econòmic i accés a l’educació té privilegis per sobre les demés. 

Un feminisme que reconegui l’heterogeneïtat 

“Al principi veia que el feminisme no em representava”, va dir Jessica Sala només començar la taula rodona, afirmació amb la que les dues altres ponents hi van coincidir. La idea que més es va repetir durant l’acte i el missatge clau que es va intentar transmetre va ser que el feminisme és un moviment plural i divers que “respon a realitats diferents però amb un únic objectiu”. En aquest sentit, les ponents van estar d’acord en que el feminisme hegemònic no pot parlar per totes i ha de desfer-se del paternalisme que actualment exerceix cap a altres formes de lluita feminista, per tal de construir aliances.

Les ponents van afirmar que falta que aquest feminisme hegemònic reconegui que hi ha altres realitats i que no deixi fora a les dones que estan afectades per la intersecció d’altres opressions. Així doncs, les tres van considerar que aquest és el camí a seguir: una lluita feminista inclusiva. Perquè té més sentit parlar de feminismes, en plural, que d’un sol moviment feminista.

Per una banda, Jessica Sala va remarcar el paper del “feminisme blanc” com a és necessari sempre i quan les dones sàpiguin aprofitar els privilegis que tenen en bé de totes. Va utilitzar d’exemple aportacions com l’informe On són les dones, que ha ajudat a veure no solament la participació de les dones en els mitjans de comunicació, sinó també la participació de les dones en funció de la seva raça. En sentit contrari, Hatibi també va reivindicar que les dones racialitzades poden parlar sobre altres coses que no siguin feminisme interseccional. Va esmentar a la Sílvia Agüero, lacto-activista, gitana i feminista, “que té coses molt interessants a dir sobre la maternitat.” I és que totes van coincidir en que hi ha una manca de referents.

Per això, un altre tema que també va estar damunt la taula va ser el de les quotes de gènere. Desirée Bela va qualificar aquest mètode “d’acció positiva” o “mesura de correcció”, ja que les quotes no pretenen ser una finalitat en si mateixes sinó un mitjà, i de moment “es necessiten per diversificar, perquè es reconegui el talent i la presència de persones diverses en tots els àmbits”. En aquest àmbit va posar d’exemple l’artícle de la Lucía Mbomío, Pon una negra en tu vida.

Feminisme de km 0

Jessica Sala va dir que quan es parla de feminisme afro, sempre es fa referència a feministes d’EEUU i ella “necessita les seves referents catalanes”. En aquest sentit, Desireé Bela va introduir el concepte “activisme kilometre 0”. És a dir, la necessitat de visibilitzar i escoltar a referents més properes. Així doncs, durant la taula rodona van mencionar a diferents dones de Remei Sipi, escriptora i activista per la causa de la dona africana, i Silvia Agüero.

«Jo no soc el 8m»

«La meva vida no és el 8 de març», va dir Jessica Sala, en arribar al final de la xerrada. Amb aquesta afirmació va llençar un missatge molt clar: el que és realment important és «el dia a dia» i el «ser conscients de que som persones». Va reivindicar que troba a faltar que quan, per exemple, un professor insulta a una nena pel fet de ser negra, algú aixequi la mà. El mateix passa amb les xarxes socials, on molts som inactius quan hi ha un comentari racista. Així doncs, va recordar que està a les nostres mans el poder de canviar les coses i d’assenyalar i reconèixer que hi ha comportaments discriminatoris, que malgrat tinguem assumits, hem d’erradicar.

Aquí adjuntem la tertúlia de UPF Ràdio que es va fer després de la taula rodona, en la que participen Laura Casserres, Serena Iordache i Olympia Arango, moderadora de la taula. Podcast editat per Adrian Soler.

Read more

Mujer, sí tienes derecho a ir a la huelga

Mary Milena Villena (@marymvillena)

Las reivindicaciones feministas tomaron las calles de todo el mundo en el Día Internacional de la Mujer. Millones de personas se vistieron de morado y salieron a recordar que el 8 de marzo no es un día festivo, sino una oportunidad para la lucha. “Hoy no quiero que nadie me felicite. Las felicitaciones llegarán el día que no haga falta salir a chillar”, dijo una de las organizadoras de la entidad feminista Mujeres Pa’ lante.

España ha sido el país calificado como referente mundial de la protesta del 8M. Madrid, Barcelona, Valencia, Bilbao, Cáceres, Santa Cruz de Tenerife… Las principales ciudades españolas secundaron las protestas. La cifra más impactante llega desde la capital, donde se ha estimado un total de 350.000 participantes. Tal y como ha recordado la Delegación del Gobierno, “el año pasado no hubieron más de 170.000 manifestantes en Madrid”. Valencia y Barcelona tampoco se han quedado atrás, con un total de 220.000 y 200.000 asistentes respectivamente, según las fuentes oficiales.

Igual que en 2018, el récord histórico de las movilizaciones españolas ha sido posible gracias a una jornada de huelga laboral, estudiantil, de cuidados y de consumo. En palabras de una colaboradora de la asociación Hèlia, “la igualdad será posible cuando todas seamos conscientes de la explotación capitalista a la que estamos sometidas”.

El recuento en Madrid, Valencia y Barcelona.

Haz clic e interactúa.

El fracaso de la huelga de consumo

La huelga de consumo, sin embargo, no ha tenido el resultado esperado. En el centro de Barcelona, la mayoría de establecimientos gastronómicos abrieron sus puertas y muchas de las manifestantes acudieron a los mismos al acabar la marcha. Las papeleras de Plaza España y Plaza Catalunya acabaron llenas de residuos y las reacciones vía Twitter no tardaron en llegar:

S90309-16510953S90309-16525494

Hacer huelga es un derecho

El artículo 28 de la Constitución Española recoge la posibilidad de sindicarse libremente como un derecho universal y fundamental. Sin embargo, según Mujeres Pa’ Lante, “la dificultad de hacer efectiva la huelga de consumo aparece en el momento en el que el sector comercial no se atreve a parar por miedo a represalias”. ¿Cuáles son los derechos de la mujer trabajadora para asistir a la huelga feminista?

Derechos y deberes del 8M.

Haz clic e interactúa.

 

Read more

Un 8-M amb molt de significat

Malena Ramajo (@malenaramajo)

Després de l’any passat, aquest 8-M es podia intuir la magnitud del dia que s’acostava. I efectivament, queda comprovat que el feminisme és aquí i no té cap intenció de marxar. A Barcelona la vaga no va tenir un gran seguiment  – llevat el sector estudiantil on la incidència va superar el 70% – però a la manifestació hi eren totes.

Segons xifres de la Guàrdia Urbana, a la marxa hi havia unes 200.000 persones, igual que el 2018, però tot i així a peu de carrer feia la impressió que eren força més. Sí és cert que l’augment en gairebé un quilòmetre en el traçat va permetre que la desfilada de les dones fluis molt més que fa un any, en que el Passeig de Gràcia es va quedar petit.

Els càntics i els centenars de pancartes fetes a mà per totes les dones són el millor reflex del moment que viu el moviment feminista i també una pista per saber cap a on va.

Festivitat

Una de les frases més populars, compartida per totes les xarxes socials durant aquest 8 de març ha estat una cita de la feminista Emma Goldman: «Si no puc ballar, la teva revolució no m’interessa.» Dit i fet, els balls i les cançons no van faltar a la manifestació. Un grup de dones animava la multitud amb versions feministes de cançons amb lletres originalment masclistes, com ara Bomba de King Africa o Que la detengan de David Civera.

Un sentiment internacional

El feminisme ha adquirit en els dos darrers anys una unió global com no s’havia vist abans. Les reivindicacions traspassen les fronteres i es fan sentir com una sola entre totes les dones. Entre els cants que van arribar aquest any a la manifestació de Barcelona es troba un dels que es van popularitzar a Argentina amb les protestes en favor de la legalització de l’avortament.

 “Ahora que estamos todas / ahora que sí nos ven / abajo el patriarcado se va a caer, se va a caer / y arriba el feminismo que va a vencer, que va a vencer”

Aquesta acabava originalment amb una altra frase: “aprueben este proyecto, que sea ley”, que representa el lema principal de la campanya pro-avortament. Tot i que aquí aquesta última frase no encaixa, la resta ha estat perfectament acollida.

Compromís intergeneracional

Una de les parts més emotives de la manifestació és veure dones grans al costat de noies molt joves, totes caminant amb orgull i determinació per una mateixa causa. Conscienciar i aconseguir la implicació de generacions tan dispars és una de les grans virtuts del feminisme. Així, mentre potser algunes se sentiran més identificades amb sentències com: “Sola o borratxa, vull arribar a casa” i altres amb el ja clàssic: “Manolo, Manolo, hoy cocinas solo”. Totes ho criden a l’uníson, perquè encara que no sigui una situació pròpia, al darrere hi ha un mateix sentiment de voler canviar-ho tot.

Reafirmació: ja som aquí

En una versió del clam popularitzat per la joventut catalana durant les manifestacions posteriors a l’1-O, “els carrers seran sempre nostres” a la manifestació es cridava: “els carrers seran feministes”. En un moment, una noia intentava canviar la versió, imposant un “són”, en comptes del “seran” i assenyalant el propi moment, en que els carrers eren plenament feministes. Al cap de poc temps la nova versió s’estenia i totes reafirmaven amb força l’evidència: “els carrers són feministes”.

 

Visió de futur

La majoria de cartells feien referència als temes que més presents estan entre la col·lectivitat de dones i que són els que impulsen amb més força aquestes concentracions: la discriminació per raó de gènere, els rols de gènere, la llibertat sexual, l’avortament, les violacions, etc.

Tot i així, també es fa evident que hi ha temes que encara no han entrat plenament a l’agenda feminista. Un grup de noies portava una pancarta que clamava: “Destruïm el patriarcat, no la terra”. Mentre ho cridaven no tenien tant de seguiment com altres frases. L’ecologia encara no s’associa amb un feminisme de futur que inclogui també la cura pel planeta.

D’altra banda, també hi ha temes que desperten grans controvèrsies, com és el cas de la prostitució. Mentre un grup de dones passejava pel cantó esquerra amb una pancarta demanant l’abolició de la prostitució, una altra les escridassava des del cantó dret: “el treball sexual també és treball, a veure si ens n’assabentem”. Enmig, una pancarta recordava que abans de tot: “Sororitat, germanes”.

Read more

La semana de la igualdad llega a la UPF

Mary Milena (@marymvillena)

Ya ha arrancado la semana feminista en la Universitat Pompeu Fabra y, con ello, se abre un periodo de charlas, conferencias y actividades grupales encaminadas a impulsar una educación universitaria efectiva basada en la igualdad de género y la lucha feminista. Entre el 27 y el 11 de marzo, la Unidad de Igualdad de la UPF, juntamente con otras unidades, facultades, asociaciones y sindicatos de estudiantes, organiza un conjunto de actividades con motivo del Día Internacional de la Mujer. Las responsables de los eventos han indicado que se trata de un movimiento que aparece con el fin de “sensibilizar a la comunidad estudiantil y hacer posible la existencia de una universidad feminista”.

fff

La Unidad de Igualdad no es la única entidad encargada de poner el toque violeta en este centro universitario. A finales del año pasado, siete universitarias de distintas carreras decidieron llevar a cabo una asociación feminista con el nombre de Time Is Up y con el propósito de hacer real la igualdad de género. Tal y como explica Mireia Noguer, una de las responsables, “Time Is Up se diferencia del departamento de la Unidad de Igualdad en tanto que busca organizar actos de manera periódica, a poder ser, mensualmente”.

Time is Up se divide en dos tipos de actuaciones distintas. Por un lado, las conocidas Women Talks, charlas feministas organizadas mensualmente y a las cuales son invitadas mujeres influyentes de nuestra sociedad. “Las Women Talks son la manera perfecta de recordar que las mujeres también somos capaces de llegar a puestos laborales relevantes, solo necesitamos acabar con los obstáculos impuestos por una sociedad patriarcal”, puntualiza Noguer. Por otro lado, los llamados Work Shop, actividades enfocadas a la intervención pública. En este caso, el propósito es diseñar talleres interactivos donde hombres y mujeres puedan aprender y compartir conocimientos.

Laia Betoret, otra de las responsables, recuerda que es gracias a Time Is Up que se está implantando la idea de que “las mujeres disponemos de habilidades positivas gracias a las cuales podemos llegar tan lejos como nos propongamos”. A la larga, este pensamiento positivo permite no sólo potenciar la luchar feminista, sino disfrutar de la misma.

La falta de mujeres referentes

La dificultad de las mujeres para alcanzar elevados puestos de trabajo y cargos de interés público está principalmente motivada por el pensamiento machista que nos envuelve. Laia Betoret explica que esta imposibilidad para lograr grandes objetivos supone un efecto llamada que hace que las mujeres más jóvenes no se atrevan a luchar por lo que quieren simplemente porque no disponen de ningún referente femenino a partir del cual motivarse.

La segunda edición de las Women Talks

La segunda edición de las Women Talks ha tenido lugar el miércoles 27 de febrero en el campus de Ciutadella de la Universitat Pompeu Fabra. En la misma han participado cuatro mujeres reconocidas dentro de su sector: Esther Vera, directora del diari ARA; Elisabeth Dubé y Anna Petrus, miembros de la Junta Directiva de Dones Visuals i María Eugenia Alegret, presidenta del Tribunal Superior de Justicia de Catalunya entre 2004 y 2010. Las mismas han explicado a la audiencia su experiencia profesional y vital y cómo el hecho de ser mujer se ha convertido para ellas en un potente activo.

Las desigualdades de género se perpetúan en todos los ámbitos de vida de la mujer. Por ello, desde Time Is Up, se ha considerado necesario traer a mujeres de distinto sectores. Durante la conferencia, Anna Petrus subrayaba esta idea recordando que “las transformaciones sociales son más fáciles de cambiar que las estructurales”.

Genially2

El ‘postureo’ feminista

El feminismo está de moda. Todo el mundo comparte fotografías a través de su Instagram, publica frases feministas revolucionarias y opina sobre el movimiento. Ahora bien, el cambio estructural llegará, como bien dice Esther Vera, “cuando el interés en el feminismo traspase la pantalla e impregne el ámbito educativo”. No fueron más de 20 personas las que acudieron a la segunda edición de las Women Talks. De igual forma, Clara Melero, estudiante de Humanidades en la UPF, informa de que “sólo nueve chicas han acudido a la charla sobre la menstruación y los tabúes entorno al tema”.

Al finalizar su discurso en la Women Talks, Esther Vera dijo: “Gracias a los pocos hombres que estáis hoy aquí presentes. Vosotros sí habéis entendido de que va todo esto”.

 

 

 

 

Read more

Les dones s’aturen en tots els sectors econòmics

ÈLIA GEA i JAVIER DE LA SOTILLA

Amb motiu del Dia Internacional de la Dona (8 de març), tot el sector laboral femení va ser cridat a fer vaga i a parades de dues hores. Des de CCOO i UGT calculen que la participació ha estat d’uns sis milions de treballadores. El secretari general d’UGT afirma que el dia de vaga “marcarà un abans i un després” a l’hora de negociar convenis col·lectius i plans d’igualtat.

La vaga era una demanda per acabar amb la violència masclista i un reclam per la igualtat i la fi de la la precarietat laboral femenina i la bretxa salarial. A les parades s’hi han sumat les principals empreses de la indústria, els serveis i les administracions públiques, que és precisament on s’ha notat més l’impacte. El sindicat CGT -una de les organitzacions convocants de la vaga general- ha qualificat la jornada d’un “absolut triomf”.  ha estat en sectors estratègics com l’ensenyament, la sanitat o el transport.

 

Tanmateix, no hi ha hagut un consens entre els principals sindicats. Els dos majoritaris -CCOO i UGT- han fet una convocatòria de dues hores, com ha passat, en general, a Europa.  Han estat un total de 6 milions de dones les que han secundat l’aturada de dues hores. Però molts altres sindicats -com CGT, IAC, CSC i CNT- han considerat que no era suficient, cridant a les dones a abandonar els llocs de treball al llarg de tota la jornada.

S’ha de tenir en compte que moltes dones amb treball precari no s’han pogut sumar a la convocatòria. La Comissió 8 de març recorda que “hi ha companyes que no poden participar perquè, si ho fan, demà les acomiaden”. De la mateixa manera, moltes dones han de mantenir una família amb només el seu sou, i moltes empreses no han ho han posat fàcil a les vaguistes, de manera que no s’han pogut permetre perdre el sou del dia d’ahir.

 

 

DEMANDES

Cures.- Un dels objectius de la vaga va ser alliberar a moltes dones, almenys per un dia, de les feines de cures que duen a terme a casa. Un treball domèstic associat tradicionalment al gènere femení i que no es troba valorat en la societat. Així, molts homes involucrats en el moviment feminista es van unir en centres socials per cuidar els fills d’aquelles dones que volien fer vaga i no tenien altra opció. I és que la divisió del treball és un dels problemes de fons de l’existència del patriarcat modern.

Fa uns dies, Silvia Federici, en una entrevista a eldiario.es, explicava la seva proposta relativa a aquesta qüestió, afirmant que “és un engany que el treball assalariat sigui la clau per alliberar les dones”. En la seva opinió, remunerar el treball domèstic seria un pas important cap a la igualtat: es valorarien les feines de cura en la societat i això implicaria que molts homes el realitzessin de la mateixa manera. Aquesta mesura, afirma Federici, acabaria amb l’actual model patriarcal, on “les dones han de ser dues coses: productores i reproductores al mateix temps, una espiral que acaba consumint tota seva vida”.

Precarietat laboral. – El líder d’UGT, Pepe Álvarez, en un comunicat públic a la Plaza de Cibeles de Madrid, ha reclamat la derogació de la reforma laboral del 2012, ja que segons el líder sindical es tracta d’un “element de discriminació que arracona les dones”, en “obligar” a milers de dones a acceptar treballs parcials de quatre hores o salaris de misèria per sota del mínim exigit per la llei. Carmen Arenas, responsable de l’Àrea de la Dona a Comissions Obreres, també ha remarcat la necessitat de “canviar les polítiques de retallades” que condemnen a les dones a “treballs temporals i precaris, on la promoció i formació és nul·la”.

Bretxa salarial. – Al conjunt d’Espanya, un home cobra de mitja 27.727 € anuals, mentre que la dona en cobra 19.745, és a dir, fins a un 23% menys.

No obstant això, en alguns sectors aquesta bretxa augmenta. Les dones que formen part de consell d’administració d’empreses cotitzants en Borsa -a més d’estar en clara minoria, ja que suposen només un 17%– cobren fins a un 40% menys que els seus companys homes: elles cobren 130.000 euros de mitja, i ells 322.000.

Read more

Uso de cookies

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.

ACEPTAR
Aviso de cookies