Des de lluny i per uns instants

Els presos independentistes surten de la presó per assistir a la Comissió d’investigació del 155.

Junqueras, Forn, Bassa, Romeva, Rull i Turull van tornar aquest dimarts 28 de gener al Parlament de Catalunya. Aquesta vegada però ho van fer en el marc de la comissió d’investigació de l’article 155 de la carta magna espanyola. A les 8 del matí, ja hi havia una concentració convocada per l’ANC per «rebre amb escalf» els presos i també quan aquests han enfilat l’escala d’honor de la institució catalana, un grup nombrós de funcionaris va sortir a donar-los la benvinguda.

La jornada de dimarts va deixar un nou episodi de política de gestos, quan els diputats de Ciutadans van atacar el líder d’Esquerra i van aixecar-se abans de sentir la seva rèplica. Mentrestant, els líders catalans presos van reiterar, cadascú en el seu torn, la seva voluntat de dialogar, convençuts, però, que l’1-O no va ser cap error.

Per alguns dels presos, la de dimarts no va ser la primera vegada que van poder sortir per motius polític. Junqueras ja va sortir de la presó per acudir a una cambra parlamentària. Va ser el 22 de maig del 2019, quan encara estava en presó provisional a Soto del Real, que va sol·licitar assistir a la jornada de constitució de les Corts espanyoles.

Records de fa 30 anys

Aquests dos episodis en què polítics empresonats surten del centre penitenciari per assistir a jornades polítiques que requereixen la seva presència no són casos aïllats. A Espanya hi ha hagut altres persones que també han pogut sortir de presó per motius com el que ocupa a Catalunya des de 2017.

En aquest cas, els altres casos que s’han donat a Espanya s’han concentrat, majoritàriament, al País Basc:

El febrer de 1987, Juan Carlos Yoldi, un exparlamentari d’Herri Batasuna que va formar part del grup terrorista ETA, va arribar en furgó policial a la sessió d’investidura del País Basc perquè, des de la posició de presó provisional, s’havia presentat a les eleccions.

Dos anys abans, el 1985, Yoldi va ser detingut per presumpte col·laborador en atemptats terroristes contra infraestructures ferroviàries a Goyerri, Guipúscoa.

Estant en presó provisional, va ser inclòs a les llistes electorals d’Herri Batasuna, un partit d’esquerra abertzale (patriota en euskera), objectius del qual eren la independència socialista per a Euskal Herria. I no només va ser inclòs en les llistes, sinó que va ser proposat com a candidat a lehendakari per aquest mateix partit. Yoldi es va convertir, aleshores, en el primer i únic rival de José Antonio Ardanza, del Partit Nacionalita Vasc.

Finalment Ardanza va guanyar les eleccions i Yoldi va haver de tornar a presó, on s’hi va passar els següents 16 anys de la seva vida sota una condemna que, inicialment era de 25 anys. Durant aquest període no va poder tornar a cap sessió del Parlament i va haver de cedir el seu escó a José Luís Elkoro, després que, el 1988, la sentència del Suprem passés a adquirir la condició de sentència ferma.

Yoldi recordava, tot just fa un any, la seva experiència com a candidat a la presidència des de la presó en una entrevista a TV3:

Els casos d’excraceració, però, no acaben amb Yoldi. El 1989, Ángel Alcalde es converteix en diputat mentre estava en presó provisional. En aquest cas, Alcalde va poder sortir de la presó el dia 1 de desembre per poder assistir a la sessió d’investidura que es feia tres dies més tard per fer president a Felipe Gonzalez.

En aquella sessió era necessària la seva presència perquè, tot i fer més d’un any que es trobava en presó preventiva per presumpta col·laboració amb ETA, es va convertir en número 2 a les llistes, també d’Herri Batasuna, per Biscaia. Inicialment, Alcalde es trobava en quarta posició, però la renúncia d’un diputat electe i l’assassinat del seu company de partit Josu Muguruza van fer-lo escalar dos llocs fins a poder ocupar un escó al Congrés i quedar en llibertat.

Tanmateix, després de jurar la constitució, va perdre la immunitat, cosa que el podia fer retornar a la presó. No va ser així perquè es va fugar.

Finalment, un altre cas que també es va donar en territori basc va ser el d’Ángel Figueroa, el 1995. El seu cas va ser similar al de Yoldi, ja que el basc va ser excarcerat temporalment per poder complir les seves tasques com a candidat a la presidència.

Figueroa és el que més anys de condemna acumulava, amb un total de 67. Una condemna que va acabar marcant el final de la seva vida, ja que el març de 2013 va morir per una malaltia. No obstant això, l’exetarra va poder morir a casa seva perquè des de 2008 i a causa de la seva condició de salut, va obtenir el tercer grau que li permetia estar al seu domicili.

Figueroa va ser condemnat per l’Audiència Nacional per la col·locació de tres artefactes explosius, tinença d’armes i falsificació de documentació oficial.

Recuperem la noticia d’Eitb recodant aquests 3 casos del País Basc.

Read more

Puigdemont: «Amb un govern en funcions no podran aplicar el 155»

Carles Puigdemont defensa el caràcter no violent de tot el moviment independentista i qualifica les filtracions de l’Audiència Nacional als mitjans com a «deliri». En aquest sentit ha afirmat: «no he tingut cap contacte amb aquestes persones ni tampoc he encarregat a ningú que el tingui. Vull que la gent sàpiga que si algú em fa arribar qualsevol informació de caràcter violent, la resposta serà automàtica: desactivar aquestes accions«. Respecte a l’article 155, l’expresident de la Generalitat afirma que no el poden aplicar des de Madrid, ja que s’hauria d’aprovar al Senat i les cambres estan dissoltes. Aquestes declaracions les ha fetes al Matí de Catalunya Ràdio, en una entrevista de Mònica Terribas des de Waterloo.

Un altre dels temes tractats ha sigut la resposta a la imminent sentència que recaurà sobre els polítics independentistes. «Crec que la nostra resposta ha de ser unitària, ja que hem de representar la veu d’un poble que també se sentirà condemnat», afirma el president. A més a més, considera l’amnistia com a l’única resposta política possible a la sentència.

Puigdemont assegura, a més, que es veu com eurodiputat, ja que es va presentar i va sortir elegit. En aquest sentit, qualifica de trampa l’exigència d’haver de jurar la constitució per poder confirmar el seu càrrec, ja que fa uns dies les credencials de la substituta de l’exministre d’exteriors Josep Borrell van ser enviades a l’Eurocambra abans de jurar la constitució.

Read more

Les veus de l’1 d’Octubre

El segon aniversari de l’1 d’Octubre ha començat amb una reiteració de discursos, tant des del terreny independentista com des del constitucionalista. Puigdemont ha trencat amb el silenci mediàtic dels últims mesos amb una entrevista al Matí de Catalunya Ràdio. L’expresident creu que no es pot aplicar el 155.

Però no opinen el mateix a Madrid, on Pedro Sánchez s’ha mostrat convençut –a CADENA SER– que la resposta serà l’aplicació del 155, encara que la fórmula és la «proporcionalitat, unitat de partits i fermesa democràtica«.

Per la seva part, el president de la Generalitat, Quim Torra, ha afirmat que s’ha d’avançar «sense excuses» cap a la independència. Ho ha fet en una roda de premsa en què s’han reafirmat en la idea que el moviment independentista és pacífic. El vicepresident de la Generalitat, Pere Aragonès, ha fet èmfasi en el fet que «les societats madures, responsables i compromeses, s’expressen de manera democràtica i pacífica i ho fan a través del vot».

Read more

José Téllez: “La Generalitat de Catalunya ja estava intervinguda abans del 155 i ho continuarà estant tot i la formació d’un govern autonòmic”

MARTA SANTACREU OLAYA (@msantacreeu)

Parlem amb el tinent batlle de Badalona sobre la situació actual de la ciutat, del procés independentista de Catalunya, de la justícia espanyola i sobre feminisme

José Téllez (Badalona, 1984) va abandonar la seva feina com a dissenyador gràfic per endinsar-se de ple al món de la política. A les eleccions municipals del 2015 va ser escollit regidor de l’Ajuntament de Badalona anant en segon lloc a la llista de la segona candidatura més votada i encapçalada per l’actual alcaldessa Dolors Sabater, Guanyem Badalona en Comú. Avui és el Tercer Tinent d’Alcaldia i dirigeix l’àrea anomenada Badalona Democràtica, que aglutina Hisenda, Patrimoni, Recursos Humans i Informàtica.

Tot i que reconeix que el seu càrrec com a representant polític exigeix una responsabilitat major i una disponibilitat completa, José Téllez no considera que estigui fent res més diferent del que feia com activista. Des d’adolescent, va entrar en contacte amb diferents moviments socials, com l’estudiantil contra la Guerra d’Iraq o el 15-M. Des d’aleshores ja feia política.

– Quan decideixes fer el pas del carrer al partit polític?

– Vaig entrar a la CUP durant la campanya electoral de les eleccions autonòmiques del 2011. Fins aleshores havia estat en petits grups anticapitalistes o antiglobalització.  Però després del 15-M decideixo fer un pas endavant perquè crec que s’havien de crear moviments que arribessin a les institucions. També entro a la CUP perquè des de l’assemblea local em van dir que volien fer un projecte ampli per a les eleccions municipals del 2015. Jo m’implico en aquest procés de confluència i així es crea Guanyem Badalona en Comú, una coalició que aglutina gent de la CUP, Podem, Procés Constituent i Esquerra Unida i Alternativa.

– Guanyem Badalona en Comú, tot i ser la segona força més votada a les municipals, per darrere del Partit Popular, va aconseguir l’alcaldia gràcies a un pacte amb les forces d’esquerra i nacionalistes de la ciutat. Com valoreu aquest temps en l’executiu?

– En línies generals molt bé, tot i que som un equip de govern molt plural i provinent de cultures polítiques molt diferents. A més a més, ens trobem en un moment en el qual l’estat espanyol està retallant fortament l’autonomia de les ciutats per a governar, cosa que dificulta tirar endavant les polítiques municipals. Però, si hem de destacar una cosa, és el fet d’haver abandonat la dinàmica estancada de treball que tradicionalment ha caracteritzat l’Ajuntament de Badalona. Cada regidor o partit, en el cas d’una coalició de govern, controlava les seves àrees sense tenir contacte amb la resta. Per això hem apostat per una manera col·legiada i transversal d’actuació. Els èxits són de tots i, els fracassos, també.

– Alguna autocrítica?

– En política d’habitatge no hem sigut prou valents, i és un dels principals problemes de qualsevol ciutat metropolitana. Ho pateix la ciutadania amb menys recursos però també aquella de classe mitjana, que cada cop es veu més apartada de la ciutat per l’augment del preu del lloguer, entre altres factors. Provoca molta impotència veure que no tens eines per poder actuar efectivament, però no ha de ser una excusa o un impediment per a liderar un procés de canvi en aquest sentit. Hi estem treballant i crec que encara hi som a temps.

– Vau tenir moltes dificultats durant la campanya electoral?

– Moltíssimes. Vam haver de fer un procés de primàries en només 15 dies i buscar suport econòmic a corre-cuita, que es va aconseguir a través d’una campanya de microcrèdits i de molt voluntarisme. També hi va haver un menysteniment per part de la resta de partits polítics. Es van decidir repartir els espais de representació, com les quotes de pantalla a la Televisió de Badalona, per a boicotejar-nos. Per això vam optar per accions de campanya mediàtiques, com la que vam realitzar davant la seu del PP en oposició al lema “Limpiando Badalona” de Xavier García Albiol.

– Xavier García Albiol va governar Badalona entre 2011 i 2015. Com s’explica un canvi de color tan diferent en el govern?

– Els sectors que conflueixen en Guanyem Badalona en Comú són aquells que es troben lluitant durant el temps en què Albiol governava. Això no vol dir que la confluència neixi únicament en oposició al conservadorisme del popular, sinó que es planteja com a enemic comú entre els moviments socials de l’època. Albiol va tensar molt la política badalonina i això va provocar que cap altre partit volgués pactar amb ell. El PP només aspirava a governar amb majoria absoluta i, per tant, l’única alternativa possible era que governés el partit més votat del bloc demòcrata.

– L’última polèmica protagonitzada per Albiol va ser el dia de Sant Jordi, mentre repartia roses i llibres a Badalona. Què n’opines?

– Va ser una provocació per part seva. No és el primer any que ho fa, però aquest cop la resposta va ser més gran. Es trobava al mig d’una fira on la majoria de parades eren d’entitats que venien roses i llibres. Si una persona es posa a repartir roses amb el logotip del PP de manera gratuïta, és normal que es creï un conflicte. Per descomptat qualsevol persona té dret a repartir la propaganda política que vulgui i ningú pot ser expulsat d’un espai públic. Però a un càrrec polític se li ha d’exigir més perquè té major responsabilitat. Ell era conscient que estava creant un problema d’ordre públic i la solució era tan senzilla com marxar.

 

– Van contribuir les polítiques d’Albiol a accentuar la manca de cohesió que existeix entre el veïnat de Badalona?

– La majoria d’habitants de Badalona viuen en una zona concreta, fet que provoca l’existència de barris amb molta densitat de població. Això al final es tradueix en pocs equipaments i espais públics. Si a més a més les persones amb les quals convius són estrangeres i ningú t’està explicant que la culpa no és seva, es creen problemes de cohesió i racisme. Albiol va estigmatitzar alguns barris concrets de la ciutat, a través d’un missatge que assenyalava certs sectors de la població. Aquests tipus de campanyes han fet molt mal a la convivència de Badalona, perquè han provocat guetos i divisions dins dels mateixos barris. L’única manera de contrarestar aquesta situació és explicar a la gent que ha de conviure i crear més espai públic, però no conflictivitzar-lo com va fer el PP.

El passat ple d’abril no vau rebre el suport necessari per aprovar els pressupostos. Àmplia part de l’oposició, com PSC, PP i C’s, considera que els diners públics s’han posat al “servei de l’independentisme”. Què responeu davant d’aquesta acusació?

– Els pressupostos municipals no es poden posar al servei de l’independentisme perquè no hi ha cap partida destinada a la promoció de cap ideologia. Creiem que els motius de votar a favor o en contra no tenen res a veure amb la política local, sinó que estan pensats en clau electoral per a les eleccions municipals del 2019. De fet, els únics regidors que van parlar dels pressupostos van ser els que pertanyen a l’equip de govern. Els regidors de l’oposició només van parlar del procés independentista.

– Com a conseqüència, Dolors Sabater se sotmetrà a una qüestió de confiança. Com afronteu aquest escenari?

– La conseqüència principal de no aprovar els pressupostos és que no es pot incorporar la previsió d’ingressos a l’alça que teníem prevista, que era de quatre milions d’euros. Quants milions d’euros per a fer polítiques públiques estem perdent per culpa de l’electoralisme? És una irresponsabilitat política per part de la resta de grups. L’alcaldessa i tot el seu equip estem disposats a sacrificar els nostres càrrecs per comprovar si algú altre és capaç de formar un govern alternatiu. Per això Dolors Sabater es sotmetrà a una qüestió de confiança, ja que estem convençuts que no hi ha alternativa possible. Hauria de provocar-se una aliança entre populars i socialistes, cosa que ens costa d’imaginar atenent que el PSC va adoptar el compromís vers els seus votants de no fer alcalde a Albiol. El nostre objectiu, doncs, és que els pressupostos quedin automàticament aprovats.

– Tu mateix has dit que Guanyem Badalona en Comú és una formació molt plural. Com conviviu entre aquestes diferents forces polítiques per aconseguir certa estabilitat?

– En l’àmbit local hi ha forts acords, però la política nacional provoca tensions. Per això intentem que les decisions siguin sempre en clau local, encara que en alguns moments vagin contraposades al que es parla en l’àmbit nacional tant de la CUP, de Podem o d’altres espais de referència. És la manera d’aconseguir un nivell de representació el més unitari possible.

– De fet, tu ocupes una posició estratègica entre l’esquerra i l’independentisme dins del partit. Com executes aquest joc de malabars?

– Intento trobar punts en comú, que crec que són molts. Però també opino que existeix un joc d’interessos i un excés de partidisme en ambdós sectors, tant a favor o en contra d’una futura República Catalana, que ha perjudicat molt les relacions entre l’esquerra i l’independentisme. Per exemple, la política municipal de Barcelona ho evidencia molt bé. Si hi hagués hagut una millor entesa a la capital catalana, la divisió entre l’esquerra independentista i aquella més federalista o sobiranista no seria tan evident. En canvi, a Badalona intentem ensenyar que existeix una altra manera d’entendre’s.

– En referència a la posició dels Comuns durant el procés independentista, com valores la cèlebre equidistància adoptada per ells?

– Per mi ha sigut un error, perquè han supeditat les seves conviccions polítiques a estratègies electorals i partidistes. No van donar suport a la desobediència pacífica, civil i democràtica perquè tenien por que no fos entès per gran part del seu electorat. Aquí a Badalona la gent no hauria entès que Dolors Sabater no donés suport al referèndum, perquè això és el que s’esperava d’ella. En canvi, a Barcelona, Ada Colau va decebre a molts dels seus votants perquè no va recolzar l’1 d’octubre. No s’entén d’una persona que prové d’una pràctica de desobediència civil i pacifica com és la PAH i l’aturada de desnonaments. Aquí rau l’error, preveure que una part de la població que se sentia més espanyola que catalana seguiria aquests plantejaments d’equidistància. Quan estan en joc la democràcia i els drets civils bàsics t’has de posar en un costat o altre, assumint les teves conviccions polítiques i personals segons el que representes. S’ha de deixar de pensar en què votarà la gent i prendre decisions, per molt complicades que siguin. Si les conseqüències dels teus actes tindran un càstig electoral o no es troba en segon pla.

– Quin sentit doneu a les eleccions del 21-D que, segons el vostre sector, catalogueu d’imposades per l’Estat?

– El 21-D es va arribar a un nivell de participació màxima, fet que ens dóna una radiografia molt fidel del tipus de país que tenim. La majoria silenciosa va deixar de ser-ho i va anar a votar, i tot i l’increïble desplegament de mitjans mediàtics i econòmics a favor dels partits unionistes, l’independentisme va obtenir la majoria. És cert que Catalunya està molt polaritzada, però també es va fer palès que l’Estat espanyol té un problema per convèncer als catalans independentistes de no marxar. Calen trobar sortides democràtiques per superar aquesta situació de bloqueig que no passen per les actuals preses pel govern d’Espanya.

– Com per exemple?

– Jo sóc partidari d’un consens entre les forces democràtiques, només possible si s’abandona el partidisme i l’electoralisme, present en totes les forces polítiques. També algunes formacions, sobretot aquelles que tenen presos polítics, estan supeditant la seva estratègia política a l’antirepressiva. Les decisions mai es poden prendre pensat en si aquesta acció em farà anar a la presó o em farà perdre vots a favor d’una altra opció. Si abandonem aquest pensament, es podria avançar més i fer entendre a la gent en quin punt ens trobem. Molts cops s’oblida que els partits al final són eines al servei de la ciutadania per aconseguir uns objectius concrets.

– Creus que s’ha personalitzat massa el procés independentista quan es parla, per exemple, de la figura del President Puigdemont?

– És un debat que tenim molt present a Badalona també. Vam presentar una candidatura amb moltes cares i ara debatem sobre la popularitat de l’alcaldessa, que alhora ens serveix per explicar el nostre projecte a la gent. És una contradicció que hem d’assumir. Jo crec que es personalitza perquè pensem que aquestes persones són les que millor representen els objectius col·lectius. El President Puigdemont és una d’elles i per això quan es demana investir-lo és perquè el poble s’hi sent representat. La gent necessita després de tanta repressió una victòria col·lectiva, i la investidura de Carles Puigdemont ho seria.

– El 155 continuarà operant encara que es formi finalment un govern autonòmic?

– En realitat la Generalitat de Catalunya ja estava intervinguda abans del 155 i ho continuarà estant tot i la formació d’un govern autonòmic.

– Molts badalonins t’anomenen ‘regidor rebel’. Per què creus que has guanyat aquesta fama?

– Rebel sóc jo com qualsevol altra persona que vingui dels moviments socials. Però és cert que davant de situacions d’injustícia m’agrada actuar. Per exemple, quan el 12 d’octubre de 2016 vaig trencar la interlocutòria que impedia anar a treballar els funcionaris, ho vaig fer per salvaguardar els seus interessos. Se’m va acusar d’haver fet una performance per deixar evident que aquell dia s’estava cometent una injustícia, que era retallar l’autonomia local per decidir quan es podia i quan no obrir un Ajuntament. Però certament les performances han estat una eina dels moviments socials des de fa molt de temps. Crec que és la meva obligació com a càrrec electe actuar davant la vulneració d’un dret bàsic, com és el dret a la llibertat d’expressió, i assumir les conseqüències que se’n derivin. Estem molt poc acostumats a veure polítics que defensin els drets de la ciutadania assumint les represàlies, quan això hauria de ser l’obligació de qualsevol.

– El mateix va succeir el passat 25 de setembre durant la campanya del referèndum de l’1 d’octubre.

– Aquella nit jo tornava cap a casa quan, de sobte, em vaig trobar una situació de certa tensió entre un grup d’activistes i la Guàrdia Urbana. Els agents estaven requisant uns cartells d’Òmnium Cultural tot interpretant una de les ordres de la Fiscalia que prohibia fer publicitat del referèndum. Vaig parlar amb ells per fer-los-hi veure que no eren urnes, sinó cartells amb un lema polític, i que estaven impedint l’exercici d’un dret fonamental emparat per la Constitució Espanyola. Per tal d’evitar un problema major, i després d’informar a la Guàrdia Urbana, vaig decidir agafar els cartells confiscats i tornar-los als activistes amb la condició que marxessin. Els agents van prendre nota de tot el que va passar i la Fiscalia em va acusar per delictes de desobediència i obstrucció de la justícia.

 

– Et consideres víctima d’un muntatge policial?

Em sento més aviat víctima d’un muntatge de l’Estat. Una altra de les persones que es trobava allí era el president d’Òmnium Cultural, Jordi Cuixart. La víctima real de tot aquest procés de persecució no sóc jo, sinó en Jordi. I si estirant el fil amb això de Badalona poden sumar-li un o dos anys més de presó, ho faran.

– Creus que aquesta persecució política de dirigents independentistes, siguin polítics o de la societat civil, arribarà al món local i a la ciutadania?

– De fet ja ho hem vist amb la detenció d’activistes dels Comitès de Defensa de la República o amb alguns alcaldes que han anat a declarar davant la justícia. S’ha començat des de dalt però s’acabarà a baix, i segurament abans de la campanya electoral de les pròximes eleccions municipals. S’està preparant una gran causa contra el món local pels fets de l’1 d’octubre.

– Has tingut por en algun moment de ser jutjat o empresonat?

– Em fa més por que la gent a qui represento em jutgi per no haver actuat com s’esperava de mi, que ho faci una justícia que ha demostrat ser el braç armat del govern espanyol.

– Parlant de justícia, últimament s’ha posat en qüestió la independència judicial a l’Estat espanyol. Existeix?

– Quan es va fer la maleïda transició entre la dictadura i la mal anomenada democràcia, es van canviar les parets però es van deixar els mobles. Ho estem veient a través d’una repressió molt dura contra l’independentisme, però també contra músics i artistes, i més recentment amb la sentència de la Manada. Que hi hagi jutges que s’atreveixin amb total impunitat afirmar que el rostre de la víctima d’aquesta brutal violació expressava plaer o demanar la dimissió del Ministre de Justícia, Rafael Català, per senzillament opinar sobre la resolució judicial, evidencia que la justícia continua sent la mateixa que al franquisme. Tenen segrestada la democràcia i són ells els qui decideixen què és violència, sedició o rebel·lió. Sincerament crec que la Fiscalia és una de les principals potes d’allò que va dir Franco de “atado y bien atado”, i que el poder judicial continua sent fidel al Movimiento.

– S’ha parlat molt també de reformar el Codi Penal després de la publicació de la sentència de la Manada. Ets partidari d’aquesta opinió o creus que manca una educació en perspectiva de gènere?

–  El problema és que no s’ha arribat a aplicar el Codi Penal tal com està escrit, sinó que s’ha considerat abús un cas que és clarament una violació. Existeix també una convivència entre la justícia i les forces repressives de l’Estat. No oblidem que alguns dels violadors de la Manada formen part de la Guàrdia Civil i de l’exèrcit. Estic convençut que si mires les famílies d’aquestes persones, totes tenen algun contacte amb la justícia, amb la qual cosa possiblement els magistrats estan jutjant a fills d’amics seus. I això és degut a la inexistència d’un accés democràtic a la justícia i als cossos policials, un tipus d’accés que es conserva des del franquisme. De la mateixa manera s’explica perquè no hi ha dones, o molt poques, en el poder judicial. La meitat de tots els òrgans de representació de qualsevol tipus haurien d’estar formats per dones, ja que suposen el 50% de la població.

– La llista de la vostra candidatura municipal gaudeix d’una paritat de gènere poc comú en el món de la política. A través de quines polítiques cristal·litzeu el discurs feminista?

– Des de Guanyem Badalona en Comú hem municipalitzat el servei d’una advocada especialitzada en violència de gènere i, per primera vegada, hem desenvolupat un pla d’igualtat i campanyes de sensibilització, per a les festes majors i els espais d’oci, i d’educació en instituts i escoles. Però hem començat les polítiques de gènere no des de zero, sinó des de menys deu, perquè és molt poc el que s’ha fet. Una política feminista no és només allò que fas a favor de certs col·lectius de dones, com les afectades per la violència masclista, sinó per a totes elles. Per això és necessària una política transversal de gènere més profunda.

– En política, falta també molta perspectiva de gènere?

– El problema és que la política exigeix molta dedicació i, tal com està pensada la nostra societat, els homes tenim més fàcil combinar llocs de responsabilitat amb la nostra vida privada. Evidentment s’ha avançat molt, però el que costa d’entendre és que els homes hem d’estar disposats a renunciar a certs privilegis. L’altre dia vaig fer un tweet en el qual deia que em feia fàstic ser home, i vaig rebre moltes crítiques de gent que em deia que no tots els homes són violadors. Però realment jo no sóc conscient dels cops que he ‘violat’ algú sense saber-ho pel simple fet de ser home, i això és molt dur de reconèixer. Fins que els homes no aprenguem a acceptar que tenim una sèrie de privilegis que ens permeten violar a persones i les dones no manin en política serà molt difícil fer passos importants.

Read more

Per què La Grossa té tant d’èxit aquest any?

HELENA CABALLERIA (@lenabatlle) | MARIONA PUIG (@_marionapuig_)

La Grossa de Cap d’Any ha augmentat les seves vendes en un 250% aquest any. La loteria de la Generalitat, nascuda fa només 5 anys, ha aconseguit atraure un gran nombre de compradors i ha dividit els beneficis que s’emportava la Loteria de Nadal aquí Catalunya. Hi ha diversos factors a tenir en compte per explicar aquest augment, però no podem obviar els esdeveniments polítics que estan marcant l’agenda del país.

 

Símbol de La Grossa de Cap d'Any./ Ràdio Arenys

Símbol de La Grossa de Cap d’Any./ Ràdio Arenys

 

L’èxit de la Grossa es dóna en paral·lel a la caiguda de la Loteria de Nadal. A Catalunya, les vendes d’aquesta última han caigut fins a un 30% en relació a les entitats i clubs que hi participaven, i en un percentatge menor els compradors directes. Una enquesta feta per Cetrencada mostra que al voltant d’un 75% de persones independentistes ha decidit que aquest any només comprarà la Grossa, i no pas Loteria de Nadal. D’altres afirmen que només compraran “El Gordo” si els l’ofereix alguna persona propera. Clubs i entitats també hi han dit la seva: els Minyons de Terrassa i els Castellers de Vilafranca expliquen que després de l’1 d’octubre van decidir no vendre més números. El mateix diuen els Capgrossos de Mataró, que aquest any s’han passat a la Grossa, “és la manera de reivindicar que som d’aquí”, explica.

 

Tanmateix, les associacions lamenten el funcionament poc eficaç del sistema de participacions, que els dificulta intervenir en el sorteig, i esperen que millori l’any vinent.

Malgrat això, la política no ho és tot. Des de la Generalitat no volen atribuir la pujada de la Grossa a la caiguda de la Loteria, i per tant, tampoc al moviment polític. També s’ha de tenir en compte que, aquest any, la venda va començar a principis de juliol, dos mesos abans que el 2016, que ho va fer al setembre.

L’anunci de la Grossa també ha sortit abans que el de la Loteria de Nadal, del qual encara no se’n sap res excepte la direcció d’Alejandro Amenábar. Un anunci que sempre és molt esperat i, alhora, criticat per la sobredosi de sentimentalisme. Per exemple, l’any passat va rebre dures crítiques per com s’enfocava el paper de la gent gran. La Loteria de Catalunya, en canvi, aposta per publicitat més fresca i animada.

Però mentre a Catalunya el sector independentista reivindica la Grossa com a denúncia pels fets de l’1 d’octubre, a Espanya s’ha esgotat el número 00155, en referència a l’article de la Constitució.

 

 

Read more

La nova fractura socialista

HELENA CABALLERIA (@lenabatlle)

Aquests darrers anys han estat convulsos pel partit socialista espanyol, que ha hagut de fer front a uns resultats més baixos dels esperats i a una batalla interna entre els partidaris de Susana Díaz i Pedro Sánchez. Ara, després del referèndum de l’1 d’octubre i la decisió del partit de fer costat al Partit Popular, el PSOE té un altre conflicte obert.

L’1 d’octubre ha marcat un abans i un després en la història de Catalunya i d’Espanya, però també en la història socialista. La victòria del ‘sí’ per majoria i el discurs posterior de Puigdemont, el dia 10, en el qual acceptava el mandat del poble però posava la independència en suspensió, va obligar als socialistes a posicionar-se. Pedro Sánchez va dir aleshores que recolzaria quasevol decisió del govern popular per aturar la independència. Això ha implicat acceptar l’aplicació de l’article 155 a Catalunya, aprovada al senat el passat divendres amb 214 vots a favor (PP, PSOE, C’s, UPN, Foro i CC).

El suport al Govern de Mariano Rajoy ha portat molta controvèrsia dins les files del grup socialista, sobretot a Catalunya. Aquí el repàs de la fractura socialista:

9 d’octubre

Pedro Sánchez va explicar que donaria suport a l’Executiu en l’aplicació de l’article 155. El número u del PSOE va afirmar que “una DUI no te cabuda en cap estat social i de dret. I, per tant, de la mateixa manera que oferim la mà per dialogar, també donarem suport a la resposta de l’estat de dret davant qualsevol intent de trencament unilateral”. Tanmateix, no descartava la via del diàleg.

 

Dos dies després, l’11 d’octubre, Sànchez avalava el requeriment de Rajoy d’una resposta clara per saber si s’havia declarat la independència o no. Això va passar després de la sessió parlamentària on Puigdemont va acatar el mandat popular però va posar en suspensió la independència.

22 d’octubre

Sorgeixen les primeres discrepàncies públiques i en conjunt respecte la decisió socialista d’aplicar el 155. Núria Parlon, alcaldessa de Santa Coloma de Gramanet, va dimitir com a membre de l’Executiva del PSOE. Amb ella, altres alcaldes del PSC van desmarcar-se del posicionament del partit. «Expressem el nostre més radical desacord i rebuig a l’aplicació de l’article 155 i les mesures que se’n deriven, comunicades aquest matí pel govern de l’Estat», s’exposa en un comunicat signat pels alcaldes de Santa Coloma, Granollers, Terrassa i Castellar del Vallès. Al llarg de la jornada, una vintena d’alcaldes van sumar-se a la iniciativa.

 

24 d’octubre

Els líders del PDECat i ERC a Barcelona, Xavier Trias i Alfred Bosch, van oferir un pacte de governabilitat a Ada Colau si trencava amb el Partit Socialista. Aquesta posició venia donada pel suport socialista al 155. Trias afirmava que “l’Ajuntament de Barcelona no pot donar suport a les decisions gravíssimes que pren la Moncloa tant contra el Govern de Catalunya com la democràcia”. «No es pot estar d’acord amb gent que vol que s’apliqui el 155, i menys si ets la capital de Catalunya. Això és una línia vermella», concloïa l’exalcalde.

Pel seu costat Colau va posar sobre la taula el debat sobre la continuïtat del pacte de govern amb el grup socialista. Tanmateix, l’alcaldessa va afirmar que l’acord amb el PSC havia funcionat bé, però demanava a Collboni que no donés suport al 155.

Dos dies després, es va portar a un ple de l’Ajuntament de Barcelona el rebuig de la ciutat a l’aplicació de l’article 155. El text que evidenciava aquesta oposició es va aprovar, però sense el suport del PSC, que reclamava una doble sessió per votar un altre text que també els pogués representar.

25 d’octubre

Les decisions del PSOE respecte Catalunya també han tingut els seus efectes al País Valencià. Isabel Escudero, ex vicepresidenta segona de les Corts Valencianes fins el 2011, va decidir abandonar el partit per “disconformitat en les últimes decisions polítiques”. Amb ella també ho ha fet Ernest Nabàs, un històric dirigent.

 

27 d’octubre

Mentre al Parlament de Catalunya s’estava votant la declaració de la República Catalana, amb l’abscència del Partit Popular, Ciutadans i el Partit Socialista de Catalunya, al Senat estava sobre la taula l’aprovació del 155. El PSOE va adoptar la posició que ja havia anunciat i va votar a favor. Tanmateix, l’expresident de la Generalitat José Montilla va aixecar-se i va marxar abans de la votació. El partit reclamava que votés a favor. «Com a expresident, no podia votar afirmativament. Tinc un compromís amb la institució», va afirmar.

Montilla també va remarcar el fracàs del partit i de la política, en ser incapaç d’evitar tant el 155 com la declaració d’independència. «Desgraciadament hem fracassat, així de clar», va explicar. També va voler donar suport als alcaldes del PSC que van mostrar-se contraris a la intervenció de Catalunya.

 

José Montilla durant la sessió del Senat. // Chema Moya (EFE)

José Montilla durant la sessió del Senat. // Chema Moya (EFE)

 

Read more

Uso de cookies

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.

ACEPTAR
Aviso de cookies