Santa Nit!

La il·luminació nadalenca vesteix, des de fa poc dies, la ciutat de Barcelona. Tot i trobar-nos a principis de desembre, l’escenari que es perfila als carrers més cèntrics de la ciutat comtal fa pensar en l’arribada imminent del Nadal. Encara queden tres setmanes llargues, però és evident que tenim ganes de celebrar. No obstant, em fa la impressió que el que més desitgem és oblidar, passar pàgina i tirar endavant. Empès, doncs,  per aquesta creença, i amb la idea de confirmar la meva suposició, em llenço a agafar el metro per participar, on sigui, d’aquesta celebració.

Decideixo baixar a Plaça Urquinaona. Els guants i la bufanda que he alliberat fa pocs dies del fons d’un calaix que ni coneixia són insuficients per aturar l’arribada del desembre, que fereix amb una alè fred i punxant que obliga a disfressar-nos fins a tal punt de deixar  només –i per pròpia supervivència- els ulls nus.

Com van fer fa anys els tres Reis Mags, decideixo perseguir la flama per orientar-me. Tot i que, en el meu cas, com el cel és ben negre, només puc seguir l’artificial, la que difama només de mirar-la i la que amaga, amb el seu vessament desmesurat de llum, la foscor més fingida i oblidada de la ciutat.

Baixo per Via Laietana, que sembla més serena que fa unes setmanes, i giro a la dreta, cap al laberint de portes que s’obren camí al Raval. Aquí no hi ha llums. Però l’instint i, sobretot, un murmuri harmònic indesxifrable que cada cop se’m fa més evident, guien els meus passos fins arribar a la plaça de la Catedral.

Allà, l’atmosfera que se m’obra sota el símbol gòtic dedicat a Santa Eulàlia, patrona de Barcelona, és insolent. La Fira de Santa Llúcia, en peu des de fa un parell de dies, exemplifica la bogeria del Nadal fins a tal punt que obliga, com a mínim, a replantejar-se el significat, l’origen i la motivació d’una festa que presumia ser el paradigma de la modèstia i la humilitat més compassiva. De fet, l’estampa i el resultat assolit és molt semblant a la del camp base de l’Everest, convertit en un autèntic malson per a la naturalesa humana i per a la pàtria primera del món de la muntanya. Riuades de gent amunt i avall; cues, empentes i aglomeracions que fan perdre el nord; i una ambició comuna, la de consumir fins a vomitar l’última gota de judici i sentit comú que encara presumíem conservar.

Embriagat pel paisatge impulsiu que em dona amb els braços ben obert, com a tots els visitats, la benvinguda més cruel i interessada, faig el cor fort i decideixo submergir-me dins l’univers de paradetes i locals que dessagnen, amb una paciència digne dels millors cirurgians, les carteres i els sous de les centenars de voluntats -atordides per aquell murmuri que havia escoltat abans i que no era res més que el cànon de nadales escopides des dels altaveus de la fira- que havien caigut al parany

La barreja d’olors que es forma entre els avets esculpits en plàstic i els centenars de figuretes que evoquen el naixement de Betlem desxifren de mica en mica l’essència de la fira. El recinte, de cel obert per a que ningú se li escapi el que fem aquí a baix, està distribuït en dues fileres de paradetes amb un gran passadís central, per on vaig esquivant com puc l’anhel inquiet i subversiu dels meus veïns. Un nen que plora demanant, sense èxit aparent, un Pare Noel mòbil que puja i baixa d’una mena de caixa que entenc fa les funcions de xemeneia; una parella que discuteix sobre si agafar el nen Jesús de la mida 10 o 12, preocupats per si hi cabrà dins la masia que havien comprat l’any passat; o un grup de joves que no es posa d’acord sobre l’arbre i la conseqüent decoració que han d’adquirir per al local de copes que regenten a Gràcia.

Tot i així, he de reconèixer que, després d’haver fugit i havent paït l’experiència, de camí cap a casa, sota aquest espiral de consumisme descomunal i abusiu que ha relegat la tradició, la llegenda i les creences a un segon pla molts cops ignorat, hi havia un aspecte que em va donar un cert grau d’esperança. Vaig veure una família sencera –dos pares amb tres nens que devien superar els quinze anys- comprar la nova figureta de cada any per seguir incrementant i perfilant el seu pessebre. Vaig veure grups d’amics, parelles, avis amb bastons i pares amb cotxets. Vaig parlar amb un pare i una filla que, junts, portaven més de vint anys venent decorats i regals nadalencs.

I és que, tot i basar-se en fer caixa, en comprar i comprar i tornar a comprar, el fet és que, per Nadal, tot té un rerefons familiar. I si al principi parlàvem d’oblidar, no hi ha millor manera per fer-ho que acompanyat. I dels diners, si ens permeten tirar endavant, ja ens n’ocuparem en un futur. Perquè canviem. Perquè ens transformem en allò que no imaginàvem que podríem arribar a ser. Perquè oblidem, molts cops, allò que ens ha fet ser. Però la realitat és que ho fem tots junts. Ens equivoquem, sí. Però el càstig –diví o no- tindrà el mateix resultat per a tots. Santa Nit…

Comments are closed.