Proletaris del món, desuniu-vos!

Més de 30 anys després de la caiguda del Mur de Berlín, els partits comunistes segueixen existint. A Espanya n’hi ha sis.

Per Víctor Naharro i Joan Simó

Des dels primers temps de la Unió Soviètica, el comunisme ha destacat per, entre altres coses, tendir a la disgregació. Quan Marx deia allò de “Proletaris del Món, uni-vos!” poc podia pensar que aquesta proclama seria sistemàticament ignorada pels seus deixebles. Corrents com el trotskisme, el maoisme, el titoisme o l’eurocomunisme han estat responsables d’algunes de les escissions més significatives dins aquesta ideologia.

Idees contradictores sobre com acabar amb el capitalisme, enemistats personals o, fins i tot, disputes sobre el nom que havia de tenir el partit, són alguns dels motius que han contribuït a la divisió continuada del moviment comunista. El cas espanyol és especialment xocant. Segons explica l’historiador Fernando Vera Jiménez, cap a l’any 1977, hi havia a Espanya «més de trenta formacions que incorporaven la definició i els símbols del comunisme».

Tanta divisió no ha afavorit especialment els resultats electorals que mostren una clara tendència a la baixa durant les darreres quatre dècades:

Història d’una ruptura

Segons solia dir l’escriptor i polític Jorge Semprún: «La pròxima guerra mundial serà entre comunistes i excomunistes». Tot i que pot semblar una exageració, dins el Partit s’han produït debats i ruptures terriblement violentes. Només cal pensar en els Fets de Maig de 1937, on trotskistes i estalinistes van acabar disparant-se mutualment al bell mig de Plaça Catalunya.

Avui en dia, la cosa s’ha relaxat força i en l’àmbit estatal ‘només’ existeixen sis partits que s’autodefineixen com a comunistes.

IMG_0528

Partit Comunista d’Espanya / PCE

És el més antic de tots i, sens dubte, el més important. Va nàixer el 14 de novembre de 1921, quan dos grups d’escindits del PSOE es van unir per crear un partit que entrés a formar part de la III Internacional (fundada per Lenin després de la Revolució de 1917). 99 anys d’història els han convertit en el referent del comunisme a Espanya. Des del 1986, forma part del partit Izquierda Unida, que, d’ençà de les eleccions de 2016, s’ha presentat juntament amb Podemos.

El seu coordinador general és l’actual ministre de Consum, Alberto Garzón. A més de Garzón, dins de la coalició Unidas Podemos (amb 35 diputats al congrés) hi ha tres representants del PCE a la cambra baixa: Enrique Santiago, Roser Maestro i Yolanda Díaz (ministra d’Economia Social).

Partit Comunista Obrer Espanyol / PCOE

Impulsat per Enrique Líster el 1973, va separar-se del Partit Comunista d’Espanya a conseqüència de la política reformista de la direcció del PCE, liderat per Santiago Carrillo. La postura de Líster era prosoviètica i favorable a la intervenció russa de 1968 a Txecoslovàquia, un corrent minoritari dins un PCE que havia apostat per l’eurocomunisme.

El 1985, la nova direcció de Gerardo Iglesias al PCE va decidir expulsar a Santiago Carrillo i els seus seguidors van ser destituïts dels òrgans de direcció. En aquest context, el Comitè Central del PCOE, va negociar la seva reintegració al PCE i la conseqüent disolució. Però alguns membres es van oposar a la tornada al PCE, gent que el mateix Líster va definir així: «son cuatro chapuceros que no comprenden una palabra del momento que vivimos»

Les restes de l’organització segueixen en actiu, liderades per Francisco Barjas. Els resultats electorals, però, són discrets: 9.664 vots les eleccions passades, un número que representa un 0.04% del total espanyol.

ADIL CARCANI MEHMET SHEHU KADRI HAZBIU ENVER HOXHA

Partit Comunista (Marxista-Leninista) / PCE (m-l)

Va ser constituït el 1964 per un grup de militants que rebutjava l’eurocomunisme i la política del PCE de Santiago Carrillo de «reconciliació nacional». El caràcter radical del partit, que tenia com a referent al dictador albanès Enver Hoxha (foto) el va portar a crear el seu propi braç armat: el FRAP. Això va retardar la seva legalització fins a finals dels anys 80.

El 1992 es va produir, per motius interns que encara no estan molt clars, la dissolució del partit. Després d’això, els militants i els membres es van dispersar en altres organitzacions com el Colectivo Octubre, creada per l’antic dirigent del PCE (m-l) Raúl Marco.

El 2005, es va decidir unificar totes aquestes organitzacions per crear un nou PCE (m-l). Actualment no es presenta a les eleccions, però treballa per «guiar al proletariat cap al socialisme» i se suma a fer campanya per partits o agrupacions que exigeixen una República Popular i Federativa.

100th anniversary of the Great October Revolution-Moscow-2017_020

Partit Comunista dels Pobles d’Espanya / PCPE

És el resultat de la unió de diversos partits escindits prèviament del PCE degut als seus postulats suposadament ‘reformistes’. El gener de 1984, els membres del PCEU, l’MRPCE, la CC, l’MRUPCE i d’altres grupuscles marxistes-leninistes van deixar enrere les seves sigles per crear aquest partit. Tot i que el nom inicial del partit va ser el de Partit Comunista (PC, sense la «E» d’Espanya), una resolució judicial els va obligar a optar per un nom que facilités la seva diferenciació del PCE. Així doncs, el 1986 la formació va ser rebatejada amb el nom de PCPE.

S’autodefineixen com a «continuadors de la història revolucionària dels i les comunistes a Espanya», a més de rebutjar a l’eurocomunisme d’un PCE que ja no resulta «útil per enfrontar-se al capitalisme en la seva fase superior, l’Imperialisme». Tot i aquesta ambiciosa proposta, les urnes no s’han portat especialment bé amb ells. Si en les eleccions del 1989 van obtenir 62.664 vots; en els darrers comicis es varen quedar amb 14.023.

El seu secretari general és l’arquitecte canari Carmelo Suárez, que exerceix aquest càrrec des del 2002. El partit compta amb diverses seccions regionals com el Partit Comunista del Poble de Catalunya, el Partit Comunista del Poble Canari o el Partit Comunista del Poble Andalús.

Partit Comunista dels Treballadors d’Espanya / PCTE

Aquest partit va néixer a causa de la fractura que es va produir en el PCPE, l’abril de 2017, entre els partidaris de Carmelo Suárez i els d’Ástor García. Aquest segon grup va seguir utilitzant les sigles del PCPE durant dos anys fins que, el març de 2019, es va veure obligat a triar un altre nom: Partit Comunista dels Treballadors d’Espanya.

La seva joventut com a formació independent del PCPE no ha impedit que, a les darreres eleccions, obtinguessin un nombre de vots (13.828) molt semblant al del partit del qual es van escindir. La diferència va ser de tan sols 195 electors.

Partit Marxista – Leninista (Reconstrucció Comunista) / PML (RC)

El PML (RC) té els seus orígens en una plataforma anomenada Reconstrucció Comunista, apareguda el 2009. El seu objectiu és «la conquesta del poder i l’establiment d’una dictadura del proletariat». Com altres escissions oposades al «revisionisme» del PCE, veuen en l’Albània d’Enver Hoxha un model a seguir.

El partit destaca per la joventut dels seus membres i l’agressivitat del seu discurs. Iniciatives com l’organització de campaments amb estètica militar basats en l’adoctrinament ideològic i l’exercici com a «alternativa a l’oci destructiu del capitalisme» fan, d’aquest partit, quelcom molt diferent a la resta. Hi ha qui, fins i tot, els ha titllat de sectaris.

Polèmic és també el seu líder Roberto Vaquero, condemnat a dos anys de presó per suposats vincles amb el PKK (Partit Comunista Kurd) i pel fet que dos dels militants del partit anessin a Síria a lluitar contra l’Estat Islàmic. El seu aspecte físic, més de metre noranta i un cos ple de tatuatges, és poc habitual pel que fa al comunisme del segle XXI.

Millor sols que per reformistes acompanyats

L’Adrián López, militant del PCTC, assegura que la unió entre els partits comunistes actuals és absurda perquè no hi ha una concepció estratègica unitària: «Els altres partits han renunciat a la revolució proletària, són reformistes i alguns són considerats comunistes tan sols perquè porten la falç i el martell al logo».

No és l’únic que pensa així. Els sis partits comunistes d’Espanya creuen ser els veritables hereus del pensament de Karl Marx. Les diferències ideològiques, les disputes internes i les reiterades divisions partidistes han acabat provocant un moviment obrer cada vegada més fraccionat. I res sembla que pugui canviar-ho.

Comments are closed.