ORFES D’ESTAT.

Read this content in English here

En un món organitzat en fronteres i passaports, ser apàtrida implica conviure amb la incertesa. El 99% de les persones apàtrides a Espanya són d’origen sahrauí

El Mansur és sahrauí. Va arribar a Catalunya l’any 2012 i, actualment, té l’estatut d’apàtrida. Miquel Pascual.

“Et mous amb un rumb poc de finit, però amb l’esperança d’arribar a ser d’algun lloc”. Mentre s’acabava l’últim glop d’aquell cafè calent del bar de la Barceloneta, el Mansur pronunciava aquestes paraules. I és que en la seva documentació, tot i que és un home sahrauí, figura com a apàtrida. Aquesta condició s’adquireix quan una persona no és reconeguda per cap país com a ciutadà i, precisament, conviure fent peripècies dins d’aquesta bombolla
legal conforma el seu dia a dia.

Viu sense horitzons clars ni definits, però amb la il·lusió de trobar una solució i de continuar lluitant per tenir una vida digna.

Com ell, hi ha moltes altres persones del món que es troben en aquesta situació. Ser apàtrida és una problemàtica massiva, tot i que invisible, que afecta uns 10 milions de persones a tot el món, segons dades de l’ACNUR.

Tenir nacionalitat és essencial per la participació plena en la societat i un requisit indispensable per poder gaudir de tots els drets fonamentals. Quan no es té nacionalitat, no hi ha relació entre l’estat i l’individu: “Ens quedem orfes”, explica.

A Espanya, el 99% dels sol-licitants de l’estatut d’apàtrida són persones sahrauís. Aquesta xifra és conseqüència del no reconeixement per part d’Espanya del Sàhara com a país. Els migrants d’aquest racó del planeta
no són reconeguts. El sistema no els té en compte. Quan arriben, si volen ser tractats com un ciutadà més, una de les opcions més rà pides és sol·licitar l’apatrídia: “En el meu cas, només van tardar dos anys”, diu el Mansur.

Així, aconsegueixen una residència permanent que només ha de ser renovada cada cinc anys. No poden ser retornats al seu país d’origen perquè, legalment, no en tenen. Dependre d’un visat o demanar la nacionalitat és un procés molt més lent i insegur, ja que en molts casos la resolució no és favorable.

El Mansur té 41 anys i actualment viu (o sobreviu) a Barcelona, la presumpta gran ciutat del Mediterrani i dels negocis. L’any 2012 començava per a ell un llarg viatge sense retorn. Va arribar a Catalunya amb la incertesa d’un futur que no estava a les seves mans, però amb l’equipatge ple d’il·lusions i somnis per complir.

Afortunadament, la seva ruta migratòria no va incloure jugar-se la vida en una pastera per creuar l’estret de Gibraltar. Va venir amb un visat que li permetia estar a territori espanyol durant una temporada de terminada. Fa quatre anys que treballa en un restaurant de la Rambla i això li ha proporcionat l’estabilitat necessària per poder tenir un pis i tirar endavant
dins d’aquest laberint burocràtic. Ha trobat a Catalunya, la casa que el seu passaport li ha negat.

Va arribar fa vuit anys a la recerca d’una vida digna. El que deixava enrere eren els camps de refugiats sahrauís de Tindouf (Algèria), de condicions inhumanes: la temperatura pot arribar a enfilar-se fins als 50 graus, només hi ha dos metges per cada 10.000 habitants i les condicions higièniques són molt precàries. El menjar i l’aigua són escassos i racionalitzats, ja que depenen, únicament, de l’ajuda internacional.

Les cases són de fang i quan hi ha tempestes es desfan. L’esperança de vida és de 64 anys. Això sí, en unes condicions on progressar és pràcticament impossible, enmig del no-res.

L’opció de venir a Espanya per a les persones sahrauís, és elevada per diverses raons. En primer lloc, per la proximitat geogràfica, i també sentimental: el Sàhara va ser fins al 1975 la 53a. província d’Espanya. Això fa que moltes d’aquestes persones tinguin familiars amb la nacionalitat espanyola. D’aquesta manera s’agilitza i es fa més fàcil el procés de sol-licitud d’apatrídia o nacionalitat. A més a més, Espanya és un dels països que compta amb un procediment específic per reconèixer l’estatut d’apàtrida; tenir-lo és una de les recomanacions de l’ACNUR per a un major grau de seguretat jurídica.

L’any 1954 es va firmar la Convenció sobre l’Estatut dels Apàtrides que, per primera vegada, va establir una definició i unes normes mínimes de tractament per al col·lectiu. Set anys després, al 1961, se’n va fer una altra per reduir els casos d’apatrídia.

El 4 de novem bre l’ACNUR va llançar la campanya #IBelong (Jo pertanyo) amb l’objectiu d’acabar amb l’apatrídia l’any 2024. Per ferho, va establir un marc rector de deu accions que, teòricament, han de complir els estats. Algunes són: acabar amb la discriminació de gènere en les lleis de nacionalitat o assegurar que cap infant neixi apàtrida.Tot i que l’estabilitat i la possibilitat de residència permanent són considerades avantatges pels qui es troben en condició d’apàtrida, el dia a dia posa en relleu els inconvenients.

Des d’un punt de vista sentimental, no ets d’enlloc. Et neguen l’existència, els orígens i les arrels. A més, els sahrauís que tenen família al Sàhara ocupat no la poden anar a visitar, ja que Marroc no reconeix l’estatut d’apàtrida i, per tant, no poden entrar al país.

Però és precisament la quotidianitat la que s’entrebanca amb el mateix sistema. Un dia, el Mansur va haver d’anar a posar una denúncia a una comissaria de Barcelona, i com es fa en aquests casos, li van demanar les dades. A la casella de nacionalitat, la seva resposta va ser “apàtrida”. No hi havia aquesta opció en aquell ordinador i no es podia escriure. S’havia de triar d’entre les nacionalitats possibles. Finalment, potser perquè era el primer que apareixia o potser per poder sortir del pas, li van atribuir la nacionalitat algeriana.

Fets com aquest, posen en evidència l’estat i les seves mancances. Ser privat de nacionalitat implica no pertànyer al món i poder viure o morir sense deixar rastre. Però, per sort, el Mansur ha pogut tramitar la nacionalitat i ara ja té llum verda. Si tot va bé, té previst per al mes de maig d’aquest any l’anomenat jurament, l’últim esprint d’aquesta cursa d’obstacles. “Al final t’acaba reconeixent el que et va colonitzar durant més d’un segle”.

Comments are closed.