«Order!»

SERGI PERALTA – ARIANA RUIZ

El 30 d’octubre, el carismàtic speaker del Parlament britànic, John Bercow, va penjar el micròfon després d’una dècada en el càrrec. Bercow es va convertir una figura emblemàtica pel seu carismàstic crit d’ordre i per ser l’únic speaker reelegit en tres ocasions des de la Segona Guerra Mundial.

Linsay Hoyle en serà el seu substitut, però… per què la sortida de Bercow va provocar una reacció tan gran entre els parlamentaris? Amb la paraula speaker, és lògic recordar Manel Vich, l’emblemàtica veu del Camp Nou fins a la seva mort l’any 2016. Les funcions del parlamentari britànic, però, no tenen res a veure amb les de Vich —ni amb les d’Aleix Santacana, el seu substitut— . No es limiten a anunciar els membres que participaran en el debat, sinó que la seva figura va molt més enllà: és el mateix càrrec que ocupen el President del Congrés o del Parlament.

Entre les funcions de l’speaker destaquen:

  • Regular el debat atorgant la paraula (que els parlamentaris han de demanar seguint la fórmula tradicional d’aixecar-se del seient o bé amb una sol·licitud prèvia per escrit).
  • Assegurar el compliment de l’ordre reglamentari a la cambra.
  • Suspendre la sessió en cas d’un desordre susceptible de ser considerat greu.
  • Emetre el vot decisiu en cas d’empat —en condicions normals, no participa ni en les votacions ni en el debat —.
  • Escollir els temes que es debatran a la cambra i quins se sotmetran a votació.
  • Representar la House of Commons en cas de necessitat.

A simple vista, semblen figures idèntiques. I res més lluny de la realitat. La diferència més gran que es pot trobar entre l’speaker i la majoria de presidents de cambres parlamentàries europees resideix en l’afinitat política: l’speaker britànic ha de renunciar a qualsevol tipus d’afiliació amb un partit polític, mentre exergeix el càrrec i a posteriori. D’aquesta manera, tot haver participat amb anterioritat de forma activa en política com a militant, s’intenta garantir una certa imparcialitat.

Si bé les competències d’aquesta figura no disten gaire de les dels presidents de les cambres parlamentàries espanyoles, el sistema britànic compta amb un model que contribueix al fet que el debat es desenvolupi amb més acalorament —intervencions simultànies o cops a la taula en són exemple—, qüestió que pot donar lloc a escenes d’un alt component teatral en el pla estètic i sonor que, manifestament, es contraposen amb la famosa flegma britànica.

Observant les sessions de la House of Commons, podria dir-se que aquesta idiosincràsia suposadament impassible és pura llegenda urbana —no oblidem que el Regne Unit fou, juntament amb els Estats Units, bressol de la primera onada de la música punk, estil no caracteritzat precisament pel seu apatisme i adequació a les normes—.

El protocol del parlament britànic —integrat per uns 650 diputats, escollits per un període màxim de cinc anys, però on només hi ha lloc per 427— situa al bloc majoritari davant de l’oposició amb la separació d’un passadís al qual es troba la citada figura de l’speaker. Altrament, està terminantment prohibit aplaudir, portar medalles o posar-se les mans a les butxaques. També l’accés de Sa Majestat. Aquest enfrontament intel·lectual i físic estimula el debat a una democràcia presencial on la tradició continua clarament present.

Comments are closed.